Archive | Mai 2011

Defensem la sanitat

El discurs oficial és pesat: “vivim molts anys (massa?) I aquesta factura és insuportable per a l’Estat. Abusem dels serveis públics perquè són gratuïts, i anem al metge d’una manera insensata i insuportable. Aquesta gent que han vingut de fora són els que més abusen del que és nostre i s’apoderen dels nostres serveis. Hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats. Tothom es creia ric i capacitat per comprar-se un pis i un cotxe i un mòbil per a cada membre de la família. L’anterior Govern d’esquerres, que, com és sabut, no sap governar, ha deixat una factura pendent que ara, responsablement, pagarà la Generalitat convergent. Cal estrènyer el cinturó. S’han acabat les vaques grasses. Qui pugui que es faci una cobertura privada i qui no, que aguanti i s’esperi.
Amb aquest enfilall de falses veritats, de mentides embolicades en cel·lofana populista i amb tuf neoconservador, han intentat estovar les resistències de la població que en fred, sense l’anestèsia mediàtica i sense la por al cos social, es pogués rebel.lar i sortir al carrer, insurgent, demanant respecte i rectificació de les polítiques antisocials anunciades.
Explicar, amb dades a la mà, que si vivim més anys és gràcies al progrés i que no demanarem perdó per això. Que acudim als serveis públics perquè són els nostres serveis públics, que no són gratuïts perquè els paguem amb el nostre treball i els nostres impostos. Que certament anem a l’ambulatori perquè ens fa mal alguna cosa, o alguna cosa ens fa patir, o necessitem un paper, o ens cita el mateix metge… i ens animen a prendre pastilles dels anuncis de la tele. Que la gent vinguda d’altres parts va menys al consultori que els d’aquí, perquè a més de ser els/les més joves i treballadors a preu fet, estan majoritàriament molt sans (per arribar, aguantar i sobreviure en aquestes condicions ), que només veiem aquells que tenen la pell d’un altre color quan són pobres, i més exclosos que nosaltres. Que no són els estrangers els que ens han buidat les caixes, els bancs i les arques públiques. Que si vam picar i ens vam comprar un pis, cotxe i mòbil va ser per acatar el que se’ns convidava a fer, i tothom s’ho creia. Que l’anterior Govern progressista, aquell que en deien tripartit, va fer coses bé i altres de malament, però va trampejar la primera empenta de la crisi sense tirar el pes en els més febles ni en els serveis socials i públics.
El mecanisme de fons està perfectament estudiat i magistralment aplicat: instal·lar el sentiment de culpabilitat en la població usuària dels serveis públics en general, de la salut i la sanitat en aquest cas concret. Triple culpa: la ciutadania (nosaltres), els anteriors governants i, com a guinda, aquest Govern central, aquest “Madrid” tan manipulat com cert “que ens eixuga i roba als catalans”, argument de demostrats dividends electorals.
Durant els primers 100 dies de comandament i desgovern de CiU han estat preparant un terreny de resignada acceptació social, d’una suposada penitència després d’un suposat dispendi tripartit, d’una etapa d’ús i abús de bonances econòmiques per part de la gent senzilla i normal, inclosos els treballadors.
La campanya mediàtica és una veritable màquina de conformació/deformació de l’opinió pública, a través d’elaborats publireportatges d’una tendenciositat irritant, en mans dels grans mitjans, ja siguin cadenes privades i compromeses amb el mercat, ja siguin públiques compromeses amb aquest Govern en mans del mercat.
Amics, no és cert que gastem massa en salut i sanitat a Catalunya invertint menys recursos públics que a Espanya i menys que a la Unió Europea. Amb el que s’inverteix tenim un sistema de salut eficient, que hem de preservar, conservar, millorar i defensar. La salut no ha de ser mai un negoci ni una mercaderia. La salut és un dret i la ciutadania és el seu protagonista i qui ha de participar i decidir.

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS

http://www.regio7.cat

Diumenge, 5 de juny, a les 12 hrs. Pla de Palau, Manifestació. Tanquem ja les Nuclears!!

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,tanquen

En aquest 25 aniversari de Txernòbil ha esclatat l’immens accident de la central nuclear de Fukushima Daiichi. Totes dues tragèdies ens recorden les possibles conseqüències de tenir a Catalunya 3 reactors nuclears en actiu, que a més protagonitzen el trist rànquing de successos relatius a la seguretat al parc nuclear de l’Estat. A l’octubre caduca el permís d’explotació d’Ascó: és hora que sortim al carrer per exigir el tancament de les nuclears a Catalunya i a l’Estat.
Perquè Catalunya no és immune al que ha passat al Japó:
· El 19 d’octubre de 1989, durant el accident de Vandellòs 1 vam estar a punt que d’haver d’alliberar les 200 tones de CO2 radioactiu que refrigeraven el reactor. Gràcies a la presió popular la central es va tancar.

· Després de les denúncies ecologistes, una comissió d’investigació del Congrés dels Diputats va fer sortir a la llum que durant mesos Vandellòs 2 va funcionar sense tenir plenament operatius els sistemes de refrigeració del nucli.

· L’any 2008 Greenpeace va donar a conèixer que Ascó 1 havia alliberat deliberadament partícules radioactives a l’atmosfera, ocultant-ho durant diversos mesos– uns fets que ara estan sent jutjats per la via penal a Gandesa.

· A la resta de l’Estat, Garoña, bessona del primer reactor de Fukushima Daiichi, continua en funcionament malgrat que presenta greus problemes de corrossió en el vas del reactor i que sobreescalfa les aigües de l’Ebre per sobre del permès per la llei. A més, el govern ha renovat en març d’enguany el permís de funcionament a Cofrents, del tipus de la resta de reactors accidentats a Fukushima, tot i que pateix, entre altres, reiterades errades en l’opertura de les vàlvules d’alleugiment en el sistema primari, un desafiament als marges de seguretat en els sistemes de refrigeració d’emergència, i que ha demostrat ser vulnerable a un atac terrorista.

L’any 2010, les energies renovables van cobrir el 35% de la demanda elèctrica de l’Estat. Res no ens ha d’impedir treballar per un sistema elèctric 100% renovable. I les nuclears en són la barrera més important!

Per tot això, us tornem a convidar a sumar-vos a la manifestació!

EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT DEMOCRÀTICA DE REUNIÓ A LES PLACES

foto


EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT DEMOCRÀTICA DE REUNIÓ A LES PLACES

 

El Partit dels i les Comunistes de Catalunya rebutja la intervenció policial desproporcionada que ha tingut lloc aquest matí contra diverses acampades reivindicatives que estan tenint lloc a Catalunya d’ençà del 15-M i a les quals donem suport.

Cal fer especial esment als fets d’aquesta matinada a Pl. Catalunya on el cos de Mossos d’Esquadra ha respost amb desproporcionada violència davant el desconcert dels  i les qui,  pacíficament, exercien el seu dret de reunió a la plaça.  El resultat ha estat, fins al moment, de més d’una cinquantena de ferits i ferides que estan acudint a diversos centres d’atenció primària per ser atesos/es i poder efectuar les pertinents denúncies.

Defensem el dret democràtic de reunió , de concentració i de discussió a les places públiques.  Considerem que els conflictes polítics i socials s’han de solucionar amb diàleg i sentit democràtic. Demanem responsabilitats polítiques al màxim nivell per aquests gravíssims i innecesaris fets.

Fem una crida a la ciutadania a continuar manifestant-se pacíficament. Cal aturar la política d’austeritat i les retallades, així com la subordinació dels poders públics als mercats financers. És urgent regenerar i aprofundir aquesta democràcia limitada que tenim.

Recolzem i animem a participar a la marxa contra les retallades en sanitat, convocada aquesta tarda a les 17h a la Pl.Colón i que acabarà a les 19h a la Plaça Catalunya.


Barcelona, divendres 27 de maig de 2011


Partit dels i les Comunistes de Catalunya
www.pcc.cat

comunicat sobre desallotjament Pça Catalunya

salut

ICV-EUiA rechaza la vulneración de derechos que supone el desalojo de los acampados dels acampats a la plaça Catalunya i critica que no s’hagi mediat amb ells
La coalició, que qualifica l’acampada de “cívica, pacífica i de convivència”, demana la compareixença del conseller Puig i diu que CiU ha creat un problema allà on no n’hi havia
La coalició ICV-EUiA ha comparegut aquest migdia de manera urgent davant els mitjans de comunicació pel desallotjament dels acampats a la plaça Catalunya de Barcelona. El coordinador general d’EUiA i vicepresident del grup parlamentari de ‘ICV-EUiA, Jordi Miralles, i el portaveu del grup municipal barceloní, Ricard Gomà, han acompanyat en roda de premsa al secretari general d’ICV i president del grup parlamentari d’ICV-EUiA, Joan Herrera, que en primer lloc ha qualificat l’acampada de cívica, pacífica i de convivència, per després demanar la compareixença immediata del conseller d’interior, Felip Puig. La coalició roig i verda vol que expliqui els motius del desallotjament del les persones acampades a la Plaça Catalunya i el perquè no s’ha mediat ni dialogat amb elles, ni tampoc s’han buscat altres alternatives. ICV-EUiA considera que el govern de CiU es “moria de ganes d’intervenir” i ha denunciat que hagi vulnerat “sense qualsevol excusa” el dret de reunió d’unes persones que havien actuat de forma “exemplar i cívica”. “Volem preguntar quina és la perillositat d’un ordinador, de milers de signatures o del menjar que tenien a la plaça, i en base a quina legalitat s’han incautat aquests bens”, s’ha preguntat Herrera.

Per ICV-EUiA, “Felip Puig i Artur Mas han generat un problema allà on no hi era” i ha denunciat que això “no es propi d’un govern responsable”. Per tot això, la coalició també ha demanat la rectificació de l’executiu i la garantia que no hi haurà cap més intervenció. També ha reclamat la restitució immediata dels bens incautats. Per a ICV-EUiA l’actuació policial ha estat “inacceptable” i condemna la vulneració dels drets a la llibertat d’expressió, manifestació i reunió.

De la seva banda, la portaveu d’EUiA i diputada, Mercè Civit, ha estat present durant les càrregues policials i ha mostrat el rebuig contundent de la formació a l’actuació els Mossos d’Esquadra. Civit ha denunciat la decisió dels comandaments del cos policial i ha criticat que s’hagi actuat sense negociar amb els acampats. En aquest sentit, la també diputada d’ICV-EUiA ha criticat que l’actual govern de CiU s’hagi “carregat” la figura del mediador creada pel Govern d’Entesa i que era el responsable d’intervenir en conflictes d’aquest tipus fent de pont entre la policia i els manifestants. Civit ha expressat, també, la solidaritat d’EUiA amb les persones que han resultats ferides i lesionades durant l’incident.

No hi pot haver Democràcia mentre els diners comptin més que les persones

ÓSCAR MARTÍNEZ

Aquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s’està apoderant d’una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l’anomenat “Moviment del 15-M” i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d’efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s’han aplegat al voltant d’una sola idea força: “ningú ens representa”. En un país on l’esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg (“guerra llampec”) que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l’os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.

Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d’euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d’euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d’aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns “modestos” 1.307 milions.

Pot encara algú dir que el sector financer d’aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que “esto lo arreglamos entre todos”? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l’hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l’estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d’euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.

Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l’Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l’any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l’any passat, concretament uns 10.167 milions d’euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.

Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l’estat “ningú ens representa” no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats “mercats financers”, les agències de rating, l’Ecofin i l’FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de “parlaments virtuals” en substitució dels parlaments escollits pel poble.

Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d’aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.

Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): “porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses”.

Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l’entrada d’aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més “tradicionals” de l’esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d’or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.

Tinguem en compte que l’enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d’aleshores al pensament únic i al lema “There is no Alternative”, “No hi ha alternativa”, que tan mal ens ha fet a tots.

El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.

Pensem que ja s’estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l’acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l’estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.

Nosaltres ho hem d’apostar tot al vermell.

Font de la notícia:
Quién debe a quíen

RECONSTRUIR LA IZQUIERDA: VISTAME DESPACIO QUE TENGO PRISA.

RECONSTRUIR LA IZQUIERDA:

VISTAME DESPACIO QUE TENGO PRISA.

Algunas reflexiones al calor del 15-M y de los resultados electorales Joan Josep Nuet i Pujals* No tengo dudas de que el impacto político más importante de los resultados electorales del 22-M es el avance brutal y generalizado de la derecha en Catalunya y en el conjunto de España. No tengo dudas tampoco de que sin el aliento de la Huelga General, de las movilizaciones contra los recortes y de las jornadas del 14-M y del 15-M, el avance de la derecha aún seria más fuerte y más generalizado. Los cambios económicos y sociológicos que se han generado en la sociedad catalana y española en los últimos 15 o 20 años son tan grandes que han ido desdibujando el panorama político clásico al que estábamos acostumbrados. Para la izquierda ha sido letal la disgregación de la clase trabajadora, una gran parte de ella reconvertida en trabajadores que no se sienten trabajadores. Si sumamos a ello el desboque de la cultura neoliberal de la especulación, la corrupción, la desregulación y el individualismo nos confiere un nuevo mapa donde el color azul del PP se expande al mismo tiempo que el rojo de la izquierda se contrae, y ello ya viene sucediendo desde hace tiempo, los resultados del 22-M solo confirman definitivamente esta tendencia que aun no ha tocado techo. Y la cosa puede ser peor, no solo por que el PP puede ganar las generales con mayoría absoluta, sino porque el discurso racista, xenófobo y facha tiene recorrido e incorpora al mapa el color negro en expansión, penetrando en sectores tradicionales de la izquierda como los barrios de trabajadores de las periferias urbanas o de las ciudades medias, precisamente para acabar de doblar el espinazo a las resistencias de la izquierda aún organizada, al menos en Catalunya,  utilizando la lengua y la inmigración.  Los fenómenos como UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no son casualidades, han sido creados e ideados para asestarnos el golpe definitivo cuando se pretende resistir, son la autopista que facilitan al PP y a CiU el desfile de la victoria. Si el sentido de lo colectivo, de la solidaridad y de los intereses comunes y diferenciados de clase se diluyen gracias a una potente y eficaz utilización de los grandes medios de comunicación de masas a los propios cambios dentro del proceso productivo y al modelo productivo imperante de la precariedad-corrupción inmobiliaria, esto durante la crisis, se ha demostrado que consigue prostituir aún mas el sentido último de las cosas y que perdamos la noción de quienes son los lobos y quienes los corderos.  El paro y la precariedad aumentan la ansiedad que es canalizada, no como en el pasado por las organizaciones de los trabajadores, sino por el populismo, racismo y falso sueño americano. Por eso gana el PP corrupto de Camps, aunque el sentido común democrático no pueda entenderlo. Por eso el sentido de masas del discurso de la derecha, el de CiU y el del PP, en el caso del PP con un añadido centralista, casposo y tradicional que reconecta su discurso a lo peor de la historia de España. En el caso de CiU alimentado de nuevo por el victimismo de Catalunya frente a España, fundamentado en los fracasos del Estatut y la incomprensión y negación por parte de PP y PSOE del Estado Federal Plurinacional. El sindicalismo no es que sea necesario, es que es imprescindible. Por eso la defensa tan necesaria de los sindicatos, claro que tienen sus propios intereses (sus afiliados en primer lugar), claro que no son partidos pero deben jugar un papel sociopolítico (ya están rectificando sus errores de alejarse de la política), claro que su acuerdo sobre pensiones creó en sectores una sensación de “coitus interruptus”, pero sin ellos la clase trabajadora no podría nunca cohesionar sus intereses de clase y las resistencias frente a los recortes disminuirían drásticamente. Siguen siendo lo más organizado que tenemos y eso hay que preservarlo de forma crítica. Atacar a los sindicatos y acusarlos de blandos es en esta situación una verdadera locura que confluye con los intereses del PP de forma objetiva. Por supuesto hay que opinar, criticar y militar pero recordemos que estamos en medio de una operación de descrédito político e ideológico del sindicalismo de clase y de la izquierda transformadora. El flagelo autocrítico fomenta la disgregación que queremos combatir y dificulta la movilización, crea mas frustración y desconcierto.  Sin reconstrucción de la clase trabajadora no habrá reconstrucción de la izquierda y eso es un trabajo arduo donde la unidad es un factor determinante en este periodo. Hay que abordar las contradicciones sin impaciencia revolucionaria, hoy más que nunca,  pero al mismo tiempo sin aceptar la situación de forma acrítica invocando constantemente el mal menor. Si eso es así también es cierto que la izquierda de nuestro país tiene un camino que recorrer. La socialdemocracia está siendo barrida al intentar compaginar democracia-neoliberalismo-estado social.  Si Zapatero sigue hasta las generales con los recortes, la victoria del PP será aplastante.  Si lo que impera es la lógica de la alternancia del sistema bipartidista que no cuestiona la lógica neoliberal y utiliza la Ley Electoral y el dominio de los grandes medios de comunicación para ello, el propio PSOE renuncia a la alternativa de izquierdas y se lo entrega todo al PP.  Pero la militancia socialista y el voto socialista que apuesta por un estado social existe y en el debate del PSOE debería aparecer la necesidad de recuperar esa fuerza política para la resistencia frente al neoliberalismo puro y duro. Por supuesto eso pasa por un giro de izquierdas a política económica, funcionamiento democrático del estado y sus instituciones y construcción f
ederal del estado, no es poca cosa, pero si viene el PP de la mayoría absoluta nos vamos a enterar de lo que vale un peine.
 Por eso hay que hablar de la “nueva política necesaria” esa que intentamos encumbrar cuando nació IU, cuando hablamos desde 2008 de Refundación, cuando creamos la Coalición ICV-EUiA. Todas esas buenas intenciones siguen siendo válidas, sus resultados ofrecen mas matices.  ¿Por qué no somos capaces de absorber gran parte de las energías que deja atrás el PSOE y conectar con las nuevas mentalidades críticas frente a la crisis?.¿Por qué tenemos tantas dificultades para ofrecer un programa creíble que sea una verdadera alternativa a la derecha? Queda claro que algo está cambiando, de forma más lenta de la que nos gustaría, pero cambiando. Los recortes que realiza y realizará CiU poco a poco serán percibidos de forma mucho más generalizada, requiere tiempo y práctica. Las políticas del PP en ayuntamientos y Comunidades Autónomas desmantelaran parte del estado del bienestar y del sistema público, la cohesión social se va a resentir muy seriamente. Cuando todo esto ocurra (ya está ocurriendo en Catalunya) la calle va a estallar.  Los parados y paradas votantes del PP pronto comprobaran que las políticas que han votado no van a suponer una vuelta a la época dorada que nunca volverá (la del falso crecimiento especulativo). I entonces que ofrecerá la izquierda, nosotros IU, ICV-EUiA. Si ofrecemos la actual forma de hacer las cosas solo captaremos una parte (importante) de ese descontento. El movimiento del 15-M es profundamente político, si una política distinta a la que practican los aparatos organizativos e institucionales de la izquierda de nuestro país. Por eso hay que cambiar, para conectar con esas nuevas formas de hacer política. Una de las tareas de la izquierda (la tarea bajo mi punto de vista) es facilitar las confluencias y atemperar las contradicciones de las movilizaciones, todas son buenas y necesarias, y no hay unas políticamente correctas para la izquierda y otras de las cuales hay que recelar. Los programas comunes y mínimos que salen de Sol, Catalunya, los hipotecados, el movimiento vecinal o el sindicalismo de clase, constituyen el cuerpo básico de las demandas/acción y deben ser nuestra hoja de ruta. Hay que convertir ese plan en un plan de mayorías y no debe comportarse contradictoriamente lo que pedimos en la calle y lo que pedimos en los ayuntamientos y parlamentos. Si repaso las demandas acordadas en la Puerta del Sol o en Plaza de Catalunya me congratulo con el 80 o 90% de ellas, ¡están en nuestros programas desde hace mucho!. ¿Qué nos separa pues de ellos y ellas!. Sin duda las prácticas Los acampados deben constatar que la política y políticos que critican son los que apuntalan el sistema: el bipartidismo, la ley electoral, la corrupción, la alternancia…etc, la izquierda transformadora debe escuchar y cambiar parte de su funcionamiento para abrirse a otras formas distintas estructuralmente de participar críticamente.  Es voto también es un elemento de cambio, los partidos del sistema fomentan nuestro alejamiento del voto y de la política corrompiendo ese democrático hacer. Si nos arrebatan el voto desprestigiándolo habrán conseguido una gran victoria, de hecho ya han conseguido mucho. Un hecho clave es que mucha gente critica con el sistema nos ve como parte de el y desconfía de nuestra acción. Aquí es clave el reforzamiento de nuestra alma de movimiento que va mucho más allá de nuestra parte de política institucional. Mayorías silenciosas, eso, eso quiere la derecha “silenciosas” No olvidemos a lo que la derecha denomina complaciente “mayorías silenciosas” esas que han facilitado ampliamente la victoria del PP y de CiU. No se manifiestan en las plazas, pero han sido ampliamente ganadas por el discurso de la derecha y han conducido su indignación contra el PSOE o la inmigración o ambos a la vez, determinando el resultado electoral. Clases trabajadoras fragmentadas, amplios sectores profesionales a los cuales golpea la crisis con dureza. Si no les planteamos una alternativa que no se base en el antisocialismo y el recelo de la inmigración que les inculca la derecha lo tenemos difícil. La derecha juega con su frustración y les ofrece un paraíso cercano (la victoria de la derecha traerá trabajo) y les relata sus demonios (una izquierda que no sabe gestionar y nos arruina).  Necesitamos combinar la cotidianidad con los valores de fondo (esa es nuestra gran diferencia con la dirección del PSOE, renunció a los ideales y los hizo incompatibles con la gestión). La cotidianidad la da la organización estable al lado de la gente y de eso pueden hablar mucho PP Y CiU. Los resultados demuestran que donde la izquierda está bien organizada no solo resiste sino que obtiene grandes resultados, y esos trabajadores, autónomos y comerciantes que nos han votado masivamente en algunos municipios son los mismos que en otros han votado también masivamente al PP o a PxC. A pesar de las dificultades hay que tener esperanza, en el último periodo hemos retomado el pulso de la movilización y con toda seguridad vienen  tiempos de lucha. Hay que preparar y mentalizar a nuestras organizaciones para esos momentos.  Ni IU ni ICV-EUiA pueden congratularse con los resultados, son en lo interno positivos, pero políticamente muy negativos, nuestro potencial es infinitamente superior y no resistiremos a la defensiva o recogiendo las migajas del descalabro del PSOE, la victoria de la derecha también nos pasa a nosotros por encima, hay que ir a por el partido. Es por ello que con el bálsamo de resultados que no son críticos debemos afrontar con serenidad los cambios necesarios para nuestra reconexión. En esa reconexión la unidad y la ampliación, lo social y lo político deben tomar nuevas formas y más protagonistas.

Miralles: “ICV-EUiA estem preparats per donar una resposta social als apunts contables de les retallades”

El vicepresident del grup parlamentari d’ICV-EUiA denuncia “l’aliança de la injustícia” entre CiU i PP per aprovar mesures que redueixen els ingressos de la Generalitat i, alhora, mantenen o augmenten els privilegis dels qui més tenen

El coordinador general d’EUiA i vicepresident del grup parlamentari d’ICV-EUiA, Jordi Miralles, ha afirmat que la coalició està preparada per “donar una resposta social als apunts contables de les retallades”, que són els pressupostos que el govern català té previst aprovar la setmana vinent. Miralles ha dit que, mentre per l’executiu el full de ruta passa per no fer ni un pas més ni un pas menys en les polítiques de retallades, ICV-EUiA “donarem més passes al Parlament i al carrer per defensar l’estat del benestar”. En aquest sentit, el vicepresident del grup ha marcat el seu full de ruta que passa per la “universalització dels serveis públics, l’autonomia de les persones i la igualtat d’oportunitats”.

Jordi Miralles ha retret al govern català que consideri que els resultats electorals avalen les seves polítiques de retallades assenyalant les últimes mobilitzacions dels professionals universitaris, estudiants, funcionaris i personal sanitari que rebutgen les retallades. “Cap d’aquests col·lectius i entitats s’han presentat a les eleccions i diuen que no a les desigualtats”, ha dit Miralles.

CIU i PP: “ l’aliança de la injustícia”

En relació al ple que de la setmana vinent, el vicepresident del grup parlamentari d’ICV-EUiA ha denunciat que “CiU i PP representen les 2 cares de la injustícia” ja que presentaran dues propostes que redueixen, en total, 750 milions d’euros els ingressos de la Generalitat. D’una banda, Miralles ha criticat que CiU hagi portat al ple per la via d’urgència la reforma de l’impost de successions i donacions que representarà la supressió de privilegis a 500 famílies (450 milions d’euros). De l’altra, el PP presenta una proposta per aplicar deduccions fiscals a les persones que contractin cobertura mèdica privada (300 milions d’euros). Per Miralles, tot plegat és “una barbaritat” i vol que els ciutadans prenguin bona nota d’aquesta “aliança de la injustícia”.

L’Audiència de Barcelona reobre el cas dels fullets xenòfobs d’Albiol

En relació a la reobertura, per part de l’Audiència de Barcelona, del cas dels fulletons xenòfobs del popular Xavier Garcia Albiol, Miralles ha recordat que “a Badalona hi ha una majoria que permetria minimitzar el PP i no cal esperar 4 anys”. També ha demanat accelerar les mesures socials i polítiques d’acollida per tal de garantir els drets i deures de tots els ciutadans.


Jordi Miralles