Archive | gener 2013

Mesures mal encaminades

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/5297/mesures/mal/encaminades

L’oficina d’estadística europea, Eurostat, rebel·lava fa pocs dies que Espanya ha superat els 6,1 milions d’aturats. La taxa d’atur al novembre va ser del 26,6%, quatre dècimes més que a l’octubre, i va constituir la xifra més alta. Els ERO van augmentar un 70,5% en els deu primers mesos de 2012. Les persones afectades van ser 374.773, amb un creixement del 53,4% respecte al nombre registrat en el mateix període del 2011. Durant els primers deu mesos del 2012, es van autoritzar per l’administració un total de 27.055 expedients. Vivim una situació d’exclusió social sense precedents, una veritable situació d’emergència social també a Catalunya. A finals del 2012 un informe de la Diputació de Barcelona mostrava aquestes dades: 3 de cada 10 catalans viuen amb risc de pobresa o d’exclusió social. Catalunya està 2 punts per sobre del conjunt d’Espanya i 8 per sobre de la mitjana europea en nivell de pobresa. El 40% dels catalans no pot fer front a una despesa imprevista de 750 euros. Aquestes dades reflecteixen l’ampliació en el període de crisi del llindar de la pobresa, i un dels seus rostres més recurrents és el d’una dona gran que viu sola, com a part d’aquest gran col·lectiu, les dones, sobre les quals les retallades i la reducció en general de l’estat del Benestar càrrega amb més força.

La pujada de preus acumulada des de setembre de 2011 i les noves previstes al començament de 2013 (transport públic, electricitat) dificulten encara més la situació, i cal assenyalar i denunciar el trencament de la promesa del PP de revaloritzar les pensions amb l’IPC, amb la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes.

L’Acord per a la Transició Nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya, també anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC no qüestiona cap de les polítiques de austeritat desenvolupades i projectades per CiU i PP, i ofereix a la dreta catalana una plataforma de continuïtat per seguir insistint en les seves polítiques equivocades. Els seus rocambolescos mecanismes de control i contrapesos faran jugar un major paper a les forces polítiques i al Parlament però de cap manera és un mecanisme suficient d’estabilitat, al contrari les contradiccions aniran en augment amb les organitzacions socials i la ciutadania en general. La assumpció per part d’aquest acord de les polítiques de retallades reforçarà la fractura social i requerirà un major esforç per accelerar les opcions polítiques i socials de ruptura. Cal dir que no comparteixo ni el mètode excloent ni bona part del contingut ni la manca de perfil social, de la declaració pactada per CiU i ERC.

Respecte al contingut de la declaració sobiranista pactada entre CiU i ERC, no respecta la pluralitat pel que fa a “totes les possibilitats de relació entre comunitats polítiques, només planteja una opció “la independència” i exclou totes les altres.

El Dret a Decidir no pot ser monopolitzat per una part minoritària de les forces polítiques i socials catalanes. Només una gestió compartida dels processos pot conferir la legitimitat democràtica que necessitem per reforçar els conceptes d’un sol poble que evitin una fractura social i cultural al país. El tacticisme electoralista de CiU en aquest tema es letal. El lerrouxisme i demagògia de la dreta centralista del PP i d’UPyD i C ‘s (tot i el seu discurs de regeneració democràtica) busca la fractura de la classe treballadora i obre camí a la ideologia conservadora.

El dret a decidir afecta més sectors socials i de manera més transversal, és un patrimoni col·lectiu de la societat catalana que no pot ser privatitzar ni monopolitzat.

 

Ricard Sànchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages
Anuncis

Com un coll d´ampolla

El que Catalunya, Espanya i Europa necessiten no són plans de creixement del PIB sinó una estratègia global per a la igualtat, el benestar i la responsabilitat ambiental basada en la promoció de nous tipus d’activitat, de propietat i de gestió empresarial, en la generalització de l’ocupació decent, en l’ús sostenible de les fonts d’energia i dels recursos naturals que modifiqui radicalment l’actual model de model de creixement, i en la promoció d’una ciutadania democràtica, plural i protagonista, on la forma d’entendre l’austeritat sigui com a respecte a l’equilibri natural i personal i al bon ús dels recursos, i de rebuig al malbaratament, però no de renúncia als drets socials i a la igualtat, com l’entenen els neoliberals.
La qüestió que cal posar sobre la taula a Catalunya, i a Espanya, no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre degradant el territori, sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem.  
A més, per això, són imprescindibles canvis polítics i institucionals que frenin el poder dels grans grups oligàrquics i que permetin que s’adoptin decisions polítiques en funció dels mandats de la majoria social en un marc d’una autèntica democràcia. Governar els mercats és factible com demostren algunes economies de mercat amb una forta presència pública. La transformació democràtica dels mercats financers porta a la transformació democràtica de l’economia sencera. Per a l’Observatori d’economia crítica de Madrid, la tendència indica que a l’Estat espanyol la crisi es manifesta com un coll d’ampolla de difícil solució. Alhora que s’estén el deteriorament social, agreujat per les mateixes conseqüències de la creixent capil·laritat social de la finançarització, les polítiques públiques es mostren incapaces de recompondre un nou cicle de creixement, i són sotmeses, a la vegada, a una creixent pressió per part dels grans agents corporatius i financers.
L’any de Rajoy a la Moncloa només ha empitjorat les polítiques equivocades que va desenvolupar el govern de Zapatero des de maig del 2010 i el Pacte Constitucional entre PSOE i PP. Les “reformes estructurals”, segons el neollenguatge conservador, han significat la total adaptació i submissió a les directrius de la Troica (FMI, BCE, CE) i han provocat una veritable onada de despossessió, gestionada com un procés de segona transició inversa, i que s’ha inserit en els àmbits social i laboral, democràtic i de model d’estat. La xifra de 4,8 milions d’aturats (els registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació, antic INEM) contrasta amb l’altra dada aportada per l’Enquesta de Població Activa (EPA), sondeig trimestral realitzat per d’Institut Nacional d’Estadística, que podria oferir números encara pitjors quan es presenti a final d’aquest mes de gener.
Fins a final de setembre del 2012, l’EPA va reflectir 5.778.100 desocupats a Espanya, una dada superior a la registrada per l’antic INEM, però no per això equivocada. És un mesurament diferent que s’utilitza de manera harmonitzada a la resta de països de la UE i que inclou persones que no estan inscrites a l’INEM.
Vivim una situació d’exclusió social sense precedents, una veritable situació d’emergència social, de manera que el manteniment dels respectius governs de tot el social i públic per a la seva ciutadania hauria de ser el primordial, el més important i no tot el contrari que és el que s’està fent fins ara. Tenim l’experiència reconstituent de molts països llatinoamericans que al voltant de processos participatius amb protagonisme de les classes populars tradicionalment excloses del poder polític i econòmic, han aconseguit avenços substancials en drets socials, democràtics i econòmics (naturalment encara queda molt per fer). El cicle a Amèrica Llatina és el contrari que a Europa, en un lloc s’amplien drets i llibertats i al vell continent es retallen.

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS

PER TENIR UN ANY 2013 DIFERENT!

http://www.regio7.cat/opinio/2013/01/04/any-2013-diferent/220807.html

TRIBUNA

Arribem a aquest Cap d’Any en
una situació dramàtica dins
de l’estat espanyol i Catalunya
i en el marc de la més àmplia
mobilització popular desenvolupada en
els últims anys, i per això vull començar
parlant de la gent, dels gairebé sis milions
d’aturats; dels 400.000 desnonats, molts
d’ells com a conseqüència d’una situació
d’atur; de les persones empobrides, que
ja representen el 21%, de la població, amb
una repercussió especial entre les dones i
la infància.
Fa poc més d’un mes des de l’última vaga
general, que va tenir un important component ciutadà i que és la tercera realitzada en aquests quatre anys contra les polí-
tiques de retallades imposades per la troica. Al costat d’això, les diferents marees
de rebel·lió –com la de sanitat, l’educació,
la discapacitat, la justícia i la lluita dels
treballadors i treballadores dels sectors i
empreses en crisi i també els moviments
del 15-M amb les seves diferents expressions– mostren un enorme increment de
la lluita social enfront de les polítiques
neoliberals i seves conseqüències. L’ímpetu de la rebel·lió obrera i ciutadana defineix un marc molt diferent del que hi
havia fa només un any, i en aquest canvi
ha influït d’una manera important la feina
del conjunt dels diferents activismes socials. En aquestes festes vull felicitar totes
les organitzacions i plataformes que treballen amb rebel·lia en contra de les situacions injustes que fa massa temps estem vivint «l’activisme social és més necessari que mai».
Un aspecte important de la situació, que a
més creix i es desenvolupa, és la antipolí-
tica i la demonització dels sindicats i diferents organitzacions socials. Els partits
polítics i els sindicats són el fonament
constitucional de la democràcia. Per deteriorar el públic, afeblir el poder dels treballadors i ofegar més la mateixa democràcia, determinats poders han llançat
una ofensiva de desprestigi del públic,
d’autonomies i ajuntaments, de polítics i
sindicats que ha calat en bona part de l’opinió pública en un context de deteriorament de les condicions de vida de la població. La irresponsabilitat dels que alimenten aquests atacs és molt perillosa i
dóna ales al feixisme. Cal separar el gra de
la palla, no tots són iguals, s’ha de combatre l’antipolítica i reforçar els valors democràtics. Més democràcia és menys corrupció. Més democràcia és menys especulació. Més democràcia és més repartiment de la riquesa. Més democràcia és
més poder del poble enfront dels mercats,
els banquers i els poderosos. Més democràcia és més poder dels treballadors en
les seves relacions contractuals. Més democràcia és més justícia. Més democràcia
és més llibertat. És clar que hi ha polítics
corruptes i empresaris, banquers i fins, és
clar presumptament, algun membre de la
Casa Reial. La corrupció està en el mateix
model de capitalisme. Per això és important entendre que no se surt dels mals del
capitalisme amb més capitalisme. La solució a aquest nus és tallar-lo. S’ha d’entendre que és possible donar prioritat al
futur, a les pròximes generacions, preservant l’aigua i l’ambient reconstruir el territori, considerant en conjunt, amb els
països veïns, els recursos, els mitjans, les
necessitats comercials.
Precisament perquè la crisi és profunda i
duradora i, contràriament a moltes fanfarronades, cap país subjecte a aquest sistema econòmic està blindat contra ell,
l’alternativa és clara: seguir en aquest joc i
enfonsar-nos encara més o prendre mesures radicals que puguin ajudar a una
transició fora realment de la lògica infernal del capital amb el suport i la mobilització dels treballadors i el poble. Això requereix deixar de banda l’arrogància dels
ignorants.
No és temps per a decisions de gabinets
de tecnòcrates sinó de discussió pública i
democràtica del que s’ha de fer davant els
grans problemes. Fem un futur diferent i
comencem aquest any 2013.

COORDINADOR D’EUIA BAGES
Ricard Sánchez Andrés

Les seves mans, el seu capital

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/5074/seves/mans/seu/capital

Per al company Antonio, la seva vida, com deia un famós cartell del PSUC, les seves mans van ser el seu capital, unes mans grans calloses d’una vida dedicada al treball. Treballador de la construcció al llarg de la seva vida, delegat sindical, bon marit i pare.

Antonio ens ha deixat fa uns pocs dies. Es podrien dir tantes coses d’Antonio i més en aquests dies… En aquest cap d’any en què sents amb més força i ràbia l’injust que és aquest món em fa una ràbia immensa la pèrdua d’una persona noble com poques, una persona compromesa en el dia a dia, que en la seva vivència, que de forma natural, va mirar la vida amb un ideal de defensa de la justícia, en el seu treball, amb una il·lusió natural. Que va lluitar per un món, un món futur en què la persona fos el centre de totes les coses, sense classes, sense poder, sense propietat, sense explotació. Antonio se’n va després d’haver contribuït a que el món fos una mica millor.

Antonio va contribuir a la lluita per tenir forces de progrés contràries al neoliberalisme tant al conjunt de l’Estat com a Catalunya, on l’esquerra transformadora, ecologista i federalista tingues un paper cabdal, que avui es veu representada principalment per Izquierda Unida, el nostre referent estatal, sense obviar altres realitats sociopolítiques que són expressió de la diversitat i la complexitat de la realitat plurinacional tant a Catalunya com a l’Estat espanyol.

En aquests temps difícils amb el cop d’estat dels mercats que ha quedat exemplificat amb la imposició de governs de tecnòcrates a Grècia i a Itàlia per part dels mercats sense passar per unes eleccions, Antonio amb els seus ideals de justícia va ser sempre contrari a tota aquesta barbàrie i va lluitar a la seva manera en contra.

Antonio sempre va voler una societat més justa, va creure en un govern republicà en el qual la sobirania resideix en el poble i res ni ningú està per sobre del bé comú; on totes les autoritats estiguin subjectes a periòdica elecció i l’exercici dels poders públics es trobés limitat a la responsabilitat davant la ciutadania, al dret i la raó. Aquests últims anys sempre va celebrar el 14 d’abril, aniversari de la II República, i el seu ideal va ser que arribés una III República.

Per als que el van conèixer, un record compartit en el pesar per la pèrdua de l’estimat company i amic. Som molts els que pensem que el seu pensament de justícia de llibertat i solidari mai morirà. La seva lluita ha de continuar. És important nodrir les noves idees i iniciatives que puguin fer un món millor com sempre va voler el nostre amic Antonio.

Hi ha notícies dures i amargues, que costen assumir. Però sempre ens queda l’esperança. Però passi el que passi, les idees segueixen, el Poble és la força d’aquestes idees, i amb les mateixes, uns altres són capaços d’agafar el relleu, per avançar pel mateix camí. Les forces del Mal, sota diferents banderes i sigles intentaran desestabilitzar, encara que ja han perdut la batalla, i el seu món, el seu món corcat i míser, ja està baixant als inferns. La lluita per una nova humanitat no té fronteres, i des dels carrers, seguim obrint tots els fronts possibles, per acabar com més aviat millor, amb aquest malson que es el Sistema Capitalista.

Ricard Sànchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages