Archive | Setembre 2013

Davant el feixisme cal unitat

http://www.regio7.cat/opinio/2013/09/20/davant-feixisme-cal-unitat/244604.html

El que ha passat a Madrid l’11 de setembre al Centre Cultural Blanquerna (seu de la delegació del Govern de la Generalitat) en plena celebració de la Diada, a part d’un fet antidemocràtic, grotesc i vergonyós per part d’uns miserables, és un fet trist però corrent en aquesta vergonyosa democràcia en què vivim.
Des de l’inici dels 90 s’han produït milers d’agressions protagonitzades per grups d’extrema dreta, amb diversos milers de víctimes agredides i més de mig centenar d’assassinats. A Espanya, a diferència d’Alemanya, Gran Bretanya i altres països de la Unió Europea, no es disposa de cap estadística oficial de les agressions racistes i de la violència neonazi en general. Les úniques dades generals són proporcionades per l’Informe Raxen que elabora periòdicament el Moviment contra la intolerància.  Stop
No descobriré res de nou si dic que “culpar la víctima” és una de les característiques que més i millor defineixen el feixisme. La van posar en pràctica en els camps d’extermini i en una part del poble. Ara, amb els càstigs que ens imposen, en forma de retallades en qualitat de vida i llibertats, per pagar els deutes dels bancs capitalistes, fan el mateix. Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, ens diuen, i una part del poble ho creu i es crea el caldo de cultiu per a la intolerància i el feixisme. La necessitat d’una nova política amb nous subjectes que recomponguin allò existent és urgent ja que, com hem comprovat en altres països europeus, poden aparèixer opcions miraculoses lligades al feixisme i la demagògia alhora, ja que el feixisme necessita bocs expiatoris que recondueixin la indignació de la gent cap a innocents per poder controlar la massa. El feixisme espanyol de tradició franquista i falangista, igual que altres, sempre s’ha caracteritzat per buscar falsos culpables de tots els seus mals aprofitant les crisis econòmiques per al seu creixement. A mitjà termini, qualsevol programa democràtic seriós haurà de proposar eliminar l’excessiva concentració de poder econòmic i polític per part de la classe dominant. Aquesta és la manera de lluitar d’una forma clara contra el feixisme, lluitar contra les desigualtats que són bressol del feixisme.
Les agressions feixistes no són accions, ni poden ni s’han de considerar fets aïllats i inconnexos. Els governs han de respondre davant el que veritablement són: atacs de tall feixista que tenen ancoratge en organitzacions i grupuscles que difonen la seva ideologia nazi posant en perill la seguretat i la convivència pacífica i democràtica dels ciutadans. La passivitat dels governs davant els atacs feixistes sense cap dubte els en fa còmplices. La resposta del govern del PP a casa seva davant les contínues exhibicions feixistes és per ella mateixa alarmant.
La democràcia, a més d’un ideal polític, és també un moviment. El seu avanç depèn de l’articulació d’un ampli front de mobilització social, que posi fi a la fragmentació de les classes populars i implanti un programa de desenvolupament democràtic.
Els moviments i organitzacions socials i les persones compromeses contra aquest sistema creador del feixisme hem d’estar a l’alçada dels nous temps. Són temps d’audàcia i no d’espera. Són temps de canvi amb la gent i per la gent. En nous espais on l’important no és qui som ni d’on venim, sinó quins són els nostres objectius comuns i com democràticament els construïm amb el poble com a poble unit.
Són temps de lluita!

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS Coordinador d’EUiA Bages

Desde las cunetas del subconsciente

http://www.eldiario.es/zonacritica/cunetas-subconsciente-espanol_6_178892125.html?utm_source=SOCIOS+por+provincias&utm_campaign=88303453fc-Adelanto_socios_17_3_2013&utm_medium=email&utm_term=0_99f4043d51-88303453fc-54812325

Desde las cunetas del subconsciente

 

 

Fotografías de desaparecidos en el franquismo (Efe)

Fotografías de desaparecidos en el franquismo (Efe)

 

Cuando, al hablar de los crímenes del franquismo, se dice que aquello fue una guerra -”y en una guerra ya se sabe…”-, se está contando tan solo una pequeña parte de la historia más reciente de nuestro país. Cuando se recurre a la equidistancia con el argumento de que “en ambos bandos se cometieron atrocidades” se oculta que la guerra civil tuvo un claro responsable que dio un golpe de Estado contra un gobierno democrático y que impulsó un plan sistemático destinado a acabar con un grupo ideológico o político.

Son miles los pueblos y ciudades en los que nunca se libró una guerra, porque los golpistas tomaron el control desde el primer día, y en los que, sin embargo, se asesinó e hizo desaparecer a un elevado porcentaje de personas. “Los mataron como a conejos”, cuenta un anciano del pueblo de mi familia, recordando cómo los golpistas fueron casa por casa buscando a todos aquellos que se habían significado por sus ideas políticas, por su apoyo a la democracia, por su oposición al golpe de Estado.



Pueblo por pueblo, ciudad por ciudad, gente que nunca había empuñado un arma pero que era afín a la República fue arrestada, torturada, humillada, fusilada, y desaparecida. Por eso a día de hoy España es, después de Camboya, el país del mundo con más fosas comunes. Hay más de cien mil desaparecidos que nunca han podido ser llorados en una tumba por sus seres queridos. Y los responsables de semejante atrocidad tuvieron la desfachatez de actuar en nombre de Dios y de la moral cristiana, la misma que no niega a nadie -a nadie- una tumba.

Pero el castigo no acaba ahí. Las víctimas y sus familias se vieron obligadas a ocultar su dolor, a caminar de puntillas para no sufrir más castigo, a asumir que ni siquiera podían reclamar el cuerpo de un ser querido. Hasta 1977 muchas sufrieron prisión, torturas y represión.

Luego vino la Transición, construida sobre el olvido de nuestros desaparecidos, de los muertos, de los represaliados, de los encarcelados, de los torturados. Un pueblo que da la espalda a su historia es un pueblo indefenso. “Una sociedad sin memoria no puede crear un civismo sano”, ha dicho en alguna ocasión el poeta Juan Gelman, que sufrió durante la dictadura argentina el desgarro que provoca el fascismo.

La impunidad del franquismo ha continuado hasta nuestros días y sobre ella se ha construido esta maltrecha democracia, que sigue excluyendo de los libros de texto de escuelas, institutos y universidades buena parte de los crímenes de la dictadura. Solo quienes eligen dentro de la carrera de Historia la especialización en esa época abordan el estudio de lo ocurrido. Todo un símbolo.



No hay en el empeño por rescatar la memoria ningún deseo de revancha, sino una reivindicación de justicia y una defensa de los derechos humanos, imprescindible para evitar que la historia se repita. Esa es una de las finalidades de la justicia: tener carácter ejemplarizante.



Mientras los crímenes franquistas continúen impunes se estará transmitiendo un mensaje enormemente peligroso y dañino para todos: que los regímenes totalitarios pueden campar a sus anchas, matar, cometer genocidios o crímenes de lesa humanidad e irse de rositas. Una premisa tan sumamente grave es capaz de extenderse por todos los recovecos de una sociedad, como un virus invasivo. Y de hecho este país se caracteriza por una cultura de la impunidad que facilita la corrupción, el enchufismo, la injusticia.

Existen los mecanismos legales necesarios para abordar los crímenes del franquismo. Lo que falta es voluntad. Como me decía recientemente Carlos Slepoy, uno de los abogados impulsores de la querella argentina, “un juez español que se atreviera podría establecer que la Ley de Amnistía de 1977 es inaplicable según el derecho internacional. No hay obstáculo judicial. El obstáculo es absolutamente político.” Además, estamos hablando de crímenes que nunca prescriben, por mucho que la Fiscalía española haya dicho lo contrario.



La propia Oficina de Derechos Humanos de Naciones Unidas  ha pedido a España -al igual que a otros países con cuestiones pendientes, como Yemen o Haití- que derogue la ley de amnistía, “puesto que no es conforme con las leyes internacionales de Derechos Humanos”, que procese y castigue a los responsables vivos de los crímenes franquistas, y que asuma su deber hacia las víctimas. Además, ha recordado la imprescriptibilidad de los delitos de lesa humanidad y ha subrayado que  “las violaciones graves de los derechos humanos son incompatibles con el pacto [de Amnistía]”.



Pero España tiene una democracia mutilada, que niega a los familiares de las víctimas del franquismo su derecho a reclamar, que tiene miedo a llamar criminales a los criminales y torturadores a los torturadores, que concede a los verdugos el beneficio de la duda mientras silencia e invisibiliza a las víctimas.

Por eso la querella argentina contra los crímenes del franquismo es tan importante. Ya de por sí la simple orden de busca y captura contra cuatro torturadores de la dictadura -que ya ha llegado a la Interpol- ofrece una reparación a las víctimas y a sus familiares. Además, Argentina ha anunciado algo que la democracia española no ofrece: la apertura de todos sus consulados para acoger denuncias contra el franquismo.

Para que en un país donde se han cometido atrocidades se aborde un proceso judicial se necesita de una voluntad política que en España nunca ha existido. Y así, la impunidad del pasado contribuye a legitimar la impunidad del presente, a perpetuar el todo vale. Como indica Naciones Unidas, la verdad, la justicia y la reparación son derechos indiscutibles: Pilares fundamentales para que un país pueda extraer de las cunetas de su subconsciente tanta impunidad.

Muchos pueden seguir diciendo que los crímenes han prescrito, contradiciendo así a Naciones Unidas y la ley internacional. Pero esta vez el caso no depende solo del poder judicial y político español -defensores hasta hoy del pacto de silencio- sino de una jueza de un país que sabe de la lucha contra la impunidad de los crímenes de lesa humanidad.

¿Quién nos alimentará?

Por:Silvia Ribeiro: La consigna de transnacionales y científicos financiadas por ellas es que sin agrotóxicos, transgénicos y agroindustria, el mundo pasará aún más hambre

El tema del hambre y las necesidades alimentarias frente a la creciente población mundial es crucial, pero está atravesado de supuestos equivocados que urge terminar.

Casi todos los gobiernos y la comunidad internacional que se ocupa del tema alimentario parten de la premisa que necesitamos la cadena industrial y sus tecnologías para alimentarnos, tanto en el presente como para enfrentar los desafíos futuros. Los campesinos y otros pequeños productores de alimentos son vistos como algo casi folclórico: existen, pero son marginales y no juegan un papel importante en la alimentación. Es también la consigna de transnacionales y científicos que son financiadas por ellas: sin semillas industriales y transgénicas, sin monocultivos industriales, maquinarias y gran cantidad de insumos y el mundo pasará aún más hambre ante el aumento de población y el caos climático.

Sin embargo, los datos duros muestran una realidad inversa: es justamente la cadena industrial, las trasnacionales y sus tecnologías, las que exacerban las crisis y producen más hambre, mientras que las redes campesinas y otros “pequeños” son quienes alimentan a la mayoría.

Frente a las contradicciones entre datos reales y supuestos equivocados que son base de políticas nacionales e internacionales, en el Grupo ETC, que seguimos el tema agrícola y alimentario y sus configuraciones empresariales desde la década de los setenta, decidimos compilar investigaciones de varias décadas y contrastar en un solo documento las realidades de la cadena industrial alimentaria y las redes campesinas. Lo sintetizamos en un poster de 6 láminas, que compara ambas realidades contestando 20 preguntas comenzando por ¿quién nos alimenta hoy? y ¿quién nos alimentará en el 2030?

El mercado mundial de la alimentación, desde las semillas y la agricultura hasta los supermercados, es desde 2009 el mayor mercado mundial, superando a los energéticos. Siendo además un rubro esencial para la supervivencia, no sorprende que las transnacionales se hayan lanzado agresivamente a controlarlo. El proceso no tomó mucho tiempo: en tecnología unos cincuenta años, con la llamada “Revolución verde”, en nuevas regulaciones para favorecer los oligopolios de mercado, apenas un par de décadas. De Monsanto a Walmart, una veintena de transnacionales controlan ahora la mayor parte de este lucrativo mercado.

Que las transnacionales dominen la cadena industrial de producción de alimentos no significa que alimentan a la mayoría. Aunque controlan cerca del 70 por ciento de los recursos agrícolas globales (tierra, agua, insumos), lo que producen solo llega a un 30 por ciento de la población mundial. La mayor parte de los alimentos sigue viniendo de manos campesinas, indígenas, pescadores artesanales, recolectores, huertas barriales y urbanas y otros/otras pequeños, que con apenas 30 por ciento de los recursos agrícolas, alimentan al 70 por ciento de la humanidad.

La cadena industrial desperdicia dos terceras partes de su producción de alimentos, devasta suelos y ecosistemas, ocasiona enorme daños a la salud y el ambiente, y pro ella 3 mil 400 millones de personas, la mitad de la población mundial, está mal alimentada: hambrienta, desnutrida u obesa. La red campesina y de pequeños proveedores de alimentos tiene un nivel mínimo de desperdicio, usa y cuida una enorme diversidad de alimentos con mucho mayor contenido nutricional, más saludables y con un impacto ambiental bajo o inexistente. Incluso negativo, porque contrarrestan la devastación causada por la cadena, como en el caso del cambio climático. Esto, aún tomando en cuenta que buena parte de los campesinos usan algún agroquímico.

Para proveer ese 30 por ciento de los alimentos, la cadena industrial usa el 70-80 por ciento de la tierra arable, el 80 por ciento de los combustibles fósiles y el 70 por ciento del agua destinados para uso agrícola. Además causa el 44 a 57 por ciento de los gases de efecto invernadero, deforesta 13 millones de hectáreas de bosques y destruye 75 millones de toneladas de cubierta vegetal cada año.

La red campesina cosecha el 60-70 por ciento de cultivos alimentarios con 20-30 por ciento de la tierra arable, utiliza menos del 20 por ciento de los combustibles fósiles y el 30 por ciento del agua destinados al uso agrícola, usa y nutre la biodiversidad y es responsable por la mayor parte del 85 por ciento de los alimentos que se producen dentro de fronteras nacionales. Es el proveedor principal, y muchas veces el único, de los alimentos que llegan a los dos mil millones de personas que sufren hambre y desnutrición.

A estos datos se suman muchos otros sobre volumen de producción por hectárea, puestos de trabajo, tierra, agua, pesca, bosques, diversidad de semillas y microbiana, polinizadores, investigación agrícola, patentes y monopolios, producción animal e impactos derivados, impactos en salud y ambiente, que muestran realidades parecidas y a menudo desconocidas no sólo para los gobiernos, también para muchos de nosotros.

El documento, titulado “¿Quién nos alimentará? La cadena industrial o la red campesina”, parte de más de un centenar de fuentes, la mayoría de organismos de Naciones Unidas como FAO, PNUMA, PNUD, UNCTAD. El resto es de instituciones académicas o de investigación de la sociedad civil, citando reportes que a su vez están basados en otros cientos de fuentes, como los producidos por Grain y Oxfam. Se puede descargar enwww.etcgroup.org/es/content/quién-nos-alimentará

* Investigadora del Grupo ETC
La Jornada

En record d’Allende

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/6623/record/allende

«El que avui està passant a Veneçuela, Bolívia i molts altres països d’Amèrica Llatina i del món és en part gràcies al sacrifici i al record d’Allende»

En aquests dies que s’acosten de setembre sempre penso més en Allende. Sempre em va captivar la seva senzillesa i la seva capacitat per comprendre tot el que és humà. A més sempre va demostrar ser coherent i unitari.
L’11 de setembre de 1973, Allende va morir durant un cop d’Estat perpetrat per ordres d’Augusto Pinochet, cap de l’Exèrcit, que amb suport d’Estats Units va atacar el palau de la Moneda, i posteriorment va instaurar una sagnant dictadura que va deixar 3.200 morts, 8.000 torturats i prop de 300.000 exiliats.
Durant el seu Govern, que només va durar tres anys, Allende va nacionalitzar la banca privada, el comerç exterior i el coure i va augmentar el salari dels treballadors, a més va radicalitzar la reforma agrària, va generar formes col·lectives de producció i va crear un sector social de la economia, administrat pels treballadors.
“Li dec aquest triomf al poble de Xile, que entrarà amb mi a la Moneda”, va expressar el metge cirurgià de professió, que va aconseguir el triomf abanderat de la Unitat Popular (UP), que agrupava comunistes, socialistes, radicals, cristians d’esquerra, socialdemòcrates i independents. En 1970, als seus 62 anys d’edat, Allende va arribar al poder a Xile després d’una llarga trajectòria com a líder de la satanitzada esquerra. Va ser fundador del Partit Socialista, en 1933, parlamentari des de 1937, ministre de Salut amb el Front Popular, el 1939, i amic dels líders de la naixent Revolució Cubana Fidel Castro i Ernesto Che Guevara.Stamp_Salvador_Allende
En el seu discurs, Allende va advertir sobre les amenaces imminents contra el Govern socialista que s’inaugurava i va afirmar que la dreta “no serà mai capaç de reconèixer la grandesa que té el poble en les seves lluites, nascuda del seu dolor i de la seva esperança”. Va ser la primera experiència socialista sud-americana per via electoral i va ser massacrada pels militars xilens, complint ordres dels Estats Units i de la més rància oligarquia feixista de Xile. En el matí del’11 de setembre de 1973 els esdeveniments es van succeir de manera accelerada. Un cop Allende va rebre el primer informe sobre la revolta dels uniformats, es va dirigir a la Moneda, quan encara el palau era custodiat per la policia de Carabiners. Després de conèixer el primer comunicat de la Junta Militar, aquesta força va començar a retirar-se, fins a deixar desprotegida la Moneda, només defensada pel president, la seva guàrdia personal, membres del seu govern i altre personal de la casa executiva. Salvador Allende va arribar al voltant de les 7.30h al palau, i uns 45 minuts més tard va començar l’agressió armada per terra.
Prop del migdia, Allende va pronunciar a través de Ràdio Magallanes el seu últim missatge al país, en el qual expressava la decisió de combatre fins al final en defensa de la constitucionalitat. Poc després, avions Hawker Hunter de la Força Aèria de Xile van començar a llançar coets contra la mansió presidencial. Els defensors, en combat desigual, no van poder resistir l’envestida de les forces armades al comandament del feixista general Pinochet. Allende va ser trobat mort a l’interior de la Moneda amb el seu fusell, un regal del líder de la Revolució cubana, Fidel Castro. “El cop contra el Govern Popular presidit per Salvador Allende només va ser possible per la intervenció dels Estats Units”, va escriure poc abans de morir l’emblemàtica dirigent comunista xilena Gladys Marín.
Segons va transcendir anys després del cop feixista, quan l’assessor de Seguretat Nacional del president nord-americà Richard Nixon, Henry Kissinger, va conèixer el 1970 la victòria d’Allende, va expressar “no veig per què tenim necessitat d’estar aturats i veure un país anar al comunisme per la irresponsabilitat del seu propi poble”. Estranys Nobel de la pau es donen).
El que avui està passant a Veneçuela, Bolívia i molts altres països d’Amèrica Llatina i del món és en part gràcies al sacrifici i al record d’Allende. “Ideales y Utopia”… però amb aquests ideals, amb aquesta força, amb aquesta convicció de la raó, la utopia és necessària i es pot tocar amb les mans, i un altre món (molt millor) és possible!. “No canviarem de vida si no canviem de vida”. Fa 40 anys de la mort del president Xilè Salvador Allende i és un fet difícil d’oblidar i encara més de perdonar…
Ricard Sànchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

Diada i democràcia parlamentària

http://www.regio7.cat/opinio/2013/09/10/diada-democracia-parlamentaria/243619.html

Aquest 11 de setembre, aquesta Diada, defenso totes les mobilitzacions que es produeixin a Catalunya de drets nacionals i socials, ja que són indestriable”. Nosaltres cridem a una mobilització unitària i inclusiva, perquè és importantíssim que no dividim aquesta majoria que ja tenim del poble de Catalunya que està a favor del dret a decidir en base a què és el que vol decidir naturalment, subratllant que ara es tracta de sumar esforços per acabar de guanyar aquest dret. EUiA crida a totes les mobilitzacions que es produeixin a Catalunya, i en aquestes manifestacions defensarem que els drets socials i nacionals són indestriables. Ara encara no estem votant, estem guanyant la data en què podrem votar, i el dia que puguem votar cadascú prendrà l’opció que cregui més adequada. Aquesta Diada, hem de sumar les forces de tothom que vol exercir el dret a decidir. Cridem a totes les mobilitzacions a Catalunya, i en aquestes manifestacions nosaltres defensarem, primer, l’exercici del dret a decidir i, dos, que drets socials i drets nacionals per a nosaltres són dos conceptes que mai no s’han de separar. Drets socials que defensem en el recurs contenciós que interposarà la nostra coalició ICV-EUiA contra l’acord del Govern de la Generalitat de prorrogar els pressupostos del 2012 aquest 2013 per evitar un dels debats més importants de qualsevol Parlament, el de pressupostos. Per això hem de dir que les retallades previstes en aquests comptes no entren per la porta, sinó per la finestra. Aquest any ja les retallades ni passen per Parlament: seran per decret, un decret del Govern que aplicarà 2.000 milions d’euros de retallades que plouen sobre un país que no es pot permetre ni un bri més de retallades”. El que volia Artur Mas no era la pròrroga d’aquests pressupostos, sinó uns pressupostos nous amb noves retallades disfressades, malauradament ha comptat amb el suport d’ERC. A banda d’un cop social als i les catalanes més vulnerables, la forma en què s’han aprovat i s’han discutit aquests pressupostos és també un cop a la democràcia parlamentària. La resposta social a aquestes retallades ha de ser més mobilitzacions, com ja s’estan produint, per la defensa d’una Catalunya lliure i social, fent una crida per convertir l’11 de setembre en el dia en què defensem, de forma conjunta i indestriable, la construcció nacional i també social del nostre país. Catalunya no podrà ser lliure si no ho és la seva gent, i amb un peatge social de 2.000 milions d’euros de retallades, els i les catalanes ens convertim més en esclaus dels mercats i de les imposicions de la Troica i de Madrid, amb la complicitat i el mirar cap a un altre cantó del govern d’Artur Mas. He de recordar que EUiA defensava uns comptes per al 2013 que desobeïssin els dictats imposats pel govern de l’Estat i la UE.. Són temps de lluita…

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bagestribunal

En guerra!

http://avant.avant.cat/2013/09/en-guerra.html

Estem en guerra contra els especuladors i els polítics que han creat aquesta crisi, contra els qui dicten les retallades socials, contra els qui ens condemnen a l’atur i el treball precari, contra els qui desnonen famílies, contra els qui tanquen escoles i hospitals, contra els que privatitzen els serveis i els recursos. Estem en guerra per protegir el treball digne, l’educació, la salut, la universitat, les pensions, el dret a l’habitatge, els serveis públics i universals que hem conquistat amb segles de lluita. Estem en guerra contra el capitalisme, a favor d’un sistema més just, més intel·ligent, més humà: pel socialisme.
Estem en guerra contra els oligarques i els corruptes, contra la dictadura del pensament únic neoliberal, contra el règim autoritari dels monopolis internacionals, contra la immoralitat del benefici ràpid i el frau fiscal de les grans fortunes, contra el clientelisme corrupte que tot ho contamina, contra la perversió dels interessos públics amb els privats, contra el control de les corporacions i la repressió reaccionària de l’Estat. Estem en guerra per construir una democràcia, per un govern del poble al servei de la majoria treballadora, per una societat de persones lliures, per unes institucions transparents. Estem en guerra contra la tirania de la corrupció, a favor, d’un sistema més representatiu, a favor d’un nou marc: per una veritable democràcia.

Estem en guerra contra l’Espanya imperialista borbònica, contra els reaccionaris i els franquistes, contra l’Espanya dels cacics i les creuades històriques, contra l’Espanya centralista i autoritària, contra l’Espanya dels feixistes i els genocides, contra l’Espanya de l’OTAN i la Comissió Europea. Estem en guerra per una Catalunya lliure i sobirana, per la memòria històrica, pel dret a aprendre i utilitzar la nostra llengua, per l’exercici del dret a l’autodeterminació, pel dret a decidir democràticament el nostre destí com a poble. Estem en guerra per la República Catalana, per la unió federal, lliure i igualitària de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa.

Estem en guerra contra l’Imperialisme, contra el control econòmic, ideològic i militar, contra la injerència i l’extermini, contra els mercenaris i els fanatismes, contra la manipulació informativa, contra les guerres per petroli, contra l’espoli dels pobles. Estem en guerra per la llibertat dels pobles i les nacions, per Síria i per Catalunya, per la solidaritat i l’internacionalisme, pels drets humans. Estem en guerra, a favor de la sobirania i el diàleg. És una guerra antiga, una lluita de classes. Estem en guerra contra la guerra, en guerra per la pau.

El poble de Catalunya

http://www.regio7.cat/opinio/2013/08/29/poble-catalunya/242520.html

El President Mas pot fer trontollar el dret a decidir de Catalunya per la seva manca de resposta política davant els casos de corrupció de CDC i UDC, i perquè està situant el país al llindar de la fractura social amb unes retallades que provoquen cada dia més desigualtats. Per això hem de reclamar al President de la Generalitat que aturi les retallades i depuri responsabilitats en el si de CiU. Si no ho fa per consciència ideològica que, almenys, ho faci per evitar el risc de ser el botxí del dret a decidir.
El poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà diguin el que diguin el Constitucional i el PP però CiU el que esta fent és pervertir aquest dret.
Tinc clar que tenim un projecte nacional molt diferent de Catalunya i que entenem el dret a decidir de formes molt diferents tant com a projecte polític com social.                         mani
Nosaltres, a Catalunya, sempre hem estat importants defensors del dret a l’autodeterminació durant tot el segle XX. Érem al Front Popular, amb la classe treballadora durant la Generalitat republicana i vam encapçalar la resistència al franquisme durant més de 40 anys, amb grans sacrificis. El PSUC, el nostre antecessor, va contribuir a enderrocar la dictadura, a restituir les institucions catalanes, a difondre la consciència nacional entre la classe treballadora.
Per a mi i el moviment soci polític EUiA, tota nació té el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret a determinar les seves pròpies formes de govern, el dret a decidir, com a poble i triar el seu camí. Crec que Catalunya és una nació, perquè és un conjunt de persones amb una llengua i una cultura pròpies, amb una voluntat de ser. És una nació perquè és un marc de lluita diferenciat del seu entorn, en el qual la realitat determinada pel sistema de producció i per les relacions entre la classe treballadora i el capital pren unes formes concretes. És una nació perquè la realitat de Catalunya requereix una estratègia política diferenciada, com ho requereix qualsevol nació del món.
Nosaltres, els que lluitem per l’abolició de l’explotació capitalista i tenim una clara consciència del caràcter internacionalista de la nostra lluita, sabem que, com que el capitalisme és transnacional, caldrà derrotar-lo de manera global per alliberar-nos de la seva tirania.
Tanmateix, sabem també que cada nació ha d’alliberar-se per la seva pròpia via, que allò que és vàlid en la lluita política d’una altra nació pot no ser-ho a la nostra, que cada nació té el seu ritme. D’altra banda, considero que pràcticament totes les institucions de l’Estat espanyol són arbitràries, il·legítimes i en aquests moments més que mai instruments del capitalisme. Costa molt i no puc reconèixer com a legítim un Estat espanyol resultat d’un projecte de 40 anys de dictadura feixista, vist el que hem vist i com estem ho tinc més clar que mai. Així mateix, el projecte de la Unió Europea és un projecte del mateix capitalisme, un instrument d’opressió de classe que té entre altres objec-tius afeblir la sobirania popular i afavorir la gestió de l’explotació capitalista, això vist el que hem vist i com tracten en aquests moments la classe treballadora també ho tinc molt clar.
El nostre projecte d’Estat és una república i una democràcia dels treballadors per als treballadors. L’abast territorial d’aquest Estat és la nostra nació, és a dir, Catalunya.
Tanmateix, aspirem a construir una societat internacional de pobles lliures que cooperin solidàriament. Per aquest motiu, el nostre Estat és de tipus federatiu, perquè aspira i perquè necessita federar-se en condicions d’igualtat i respecte amb totes les nacions veïnes.
És impensable un procés d’alliberament de la nació catalana que es pugui portar terme de manera aïllada i sense un canvi a les institucions espanyoles que afecti la resta de nacions que configuren l’Estat espanyol.
És imprescindible que en la nostra lluita d’alliberament la classe treballadora de Catalunya teixim aliances estratègiques: amb la classe treballadora de la resta de l’Estat, que és víctima directa del mateix projecte polític, i amb la classe treballadora europea i del món, que és víctima del mateix capitalisme global. Són temps de lluita…

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS

Coordinador d’EUiA Bages