Archive | Juliol 2015

I Grècia va dir no…

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/11145/grecia/va/dir/no

El president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar dissabte 27 de juny que el referèndum convocat pel Govern grec el proper 5 de juliol sobre les mesures proposades pels creditors internacionals a canvi d’un rescat, és una notícia que, segons ell, “no agrada a ningú” i que hauria estat millor que s’hagués arribat a un acord des de “fa temps”.

Però, és clar, el que no diu Rajoy és que es va demanar al govern grec que acceptés una proposta que afegirà un nou pes insuportable sobre les espatlles del poble que l’habita, que degradarà encara més la recuperació de la seva economia i de la societat i que només suposarà alimentar la incertesa i exacerbar encara més les desigualtats socials.

El que tampoc explica Rajoy és que la fallida de Grècia va venir produïda per l’aplicació de polítiques neoliberals i que van ser els governs corruptes i les elits –amb la complicitat de les autoritats europees i dels grans bancs internacionals- els que es van beneficiar de l’espoli dels béns públic i d’una fiscalitat poc progressiva.

Molts de nosaltres ja sabem què és la Unió Europea d’aquest segle XXI; també sabem què són les institucions i què és l’euro: una construcció dissenyada amb precisió perquè el poder de facto d’unes determinades elits es transformi en un inapel·lable poder (a fi a comptes el parlament de la Unió Europea està infectat de lobbys econòmics) per sobre de la sobirania dels Estats tradicionals, dels principis democràtics i dels drets i necessitats de les persones.

Rajoy i els seus amics tampoc han explicat que aquestes mateixes autoritats i bancs s’entesten a resoldre el dany d’aquestes polítiques reforçant la seva aplicació. Els nous plans d’ajust tenen com a objectiu oficial reduir la despesa pública per reduir el dèficit i així poder garantir el pagament del deute. Però el que molts economistes diuen des de fa molt temps – tant, que és el mateix que deien als anys trenta del segle passat- és que si redueixes la despesa pública i promous la moderació salarial i les pensions, estàs anul·lant els components que estimulen el creixement econòmic. I sense creixement econòmic no hi ha ingressos estatals, de manera que l’Estat deixa de gastar però també deixa d’ingressar. I això ens deixa en el mateix punt i en la mateixa relació ingressos-despeses, i, fins i tot, amb més necessitat d’endeutament.

Grècia ha reconegut que, en efecte, el resultat d’aplicar els plans d’ajust -severes retallades en despesa pública, privatitzacions, moderació salarial, etc.- ha estat recaptar 1.900 milions d’euros menys i gastar 2.700 milions d’euros més. Això no retalla el dèficit, lògicament, sinó que l’incrementa. A més, al dèficit primari cal sumar-li la creixent suma de pagaments que ha d’emprendre el país per anar pagant els interessos d’un deute que té pinta que no deixarà d’augmentar. Davant d’això, la Troica ha demanat una volta de rosca més: més retallades, més privatitzacions… En definitiva, encara més ajustos. I el Govern de Grècia ha dit que més sacrifici al poble Grec no, que és un contrasentit que només pot tenir els efectes desastrosos que ha tingut fins ara.

El govern de Syriza ha plantat cara. I el Govern vassall de Rajoy no només no planta cara sinó que els seus socis no expliquen que els plans d’ajust imposats per la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu -anomenats conjuntament la Troica- han fracassat estrepitosament. Com és natural, el nou Govern i el poble de Grècia han dit als rescatadors que estan farts dels mals consells que donen. I el Govern de Syriza ha respost a la Troica que en tot cas ho consultaria amb el seu poble. És normal, necessari i digne d’elogi.

Grècia s’ha despertat amb la veu d’Alexis Tsipras proposant convocar un referèndum per acceptar o no les noves condicions de les “Institucions”. L’Eurogrup es disposa a aplicar maniobres de xantatge en clars estratagemes per tallar la sorprenent iniciativa, no fos cas que a un país on no se celebra un referèndum des de fa més de quaranta anys, li pugi la democràcia al cap…

Els pròxims dies seran, sens dubte, emocionants i poden canviar moltes coses. És per això que és necessària la solidaritat de tots els pobles oprimits per la troica –entre ells, el nostre- amb el poble Grec.

Autor
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages
Anuncis

EXERCIR LA SOBIRANIA I DECIDIR-HO TOT…

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 29 DE JULIOL DEL 2015

Hi ha un potent anhel d’unitat
democràtica per aconseguir
sobirania, «la república catalana».
Tanmateix molts mitjans
ens llancen un únic missatge que
Mas se n’ha sortit amb la seva llista.
Quan va fulminar la llista sense polítics
que proposaven ERC, CUP, ANC i Òmnium,
posant Junqueras darrere seu aconsegueix
que ERC acordi votar-lo de nou
com a President. Mas i el seu partit CDC
aportaran el 60% dels noms i ERC el 40%,
independents inclosos. Mas pot ser president
amb la mentida al davant, el president
del no sabem res de la corrupció
dels Pujol ni dels diners dels suposats patriotes
a Andorra. No sabem res de la implicació
del seu partit amb el cas Palau i
no diu res del cas Millet, Prenafeta, Alavedra,
etc. Mas privatitzador amic del capital
que no fa res contra les retallades a
la sanitat… que continuaran a l’Hospital
Clínic, a Lleida, etc. Els que no faran i no
tenen cap compromís amb la ILP per l’educació
pública, ni la ILP de la renda garantida,
ni volem un salari mínim digne,      Sobirania 29
ni pensions al 65 anys, al cap i a la fi van
votar i endurir la reforma laboral amb el
PP (tantes coses que obliden). Que encapçali
la seva llista Raül Romeva, Carme
Forcadell i Muriel Casals és una imatge,
però no canvia gens la correlació de forces
i els interessos de cada classe social.
És la llista d’Artur Mas i del seu partit
gens net en corrupció. L’important és qui
té l’hegemonia i marcarà les polítiques,
els tempos i els passos. Cal mirar cap a
les eleccions del 24-M per entendre què
està passant. Mas sap que sol no pot ser
investit de nou President, necessita els
vots, primer, i diputats, després, d’ERC.
És il·lustratiu que qui trenca els acords
vulgui aparèixer com a guanyador. Mas
va amenaçar de no convocar el 27-S si la
resta no s’avenien a les seves condicions.
I això diu molt de la lògica de «o 27-S o
res», és la que ha portat ERC a cedir al
xantatge en comptes de denunciar que
Mas amenaçava de no convocar el 27-S…
cedint i que el procés constituent que cal
obrir pugui ser liderat des de les esquerres.
ERC vol regalar el govern a les polítiques
neoliberals que allunyen una gran
part de les classes populars que no volen,
que no poden posar-se darrere d’aquell
que es considera el representant de la
troica a Catalunya, que no critica la insolidaritat
de la troica amb Grècia, que
nega als palestins o sahrauís el seu dret a
la independència o vota a Madrid en
contra d’un referèndum sobre el molt perillós
TTIP. Fan falta diferents aliances
per la República Catalana; una entesa capaç
de liderar la nació i ser una alternativa
per a la majoria social donant una resposta
a l’emergència social i nacional.
Molta gent sobiranista, independentista
o no, considera la República Catalana no
com «la finalitat», sinó com una eina de
transformació social. Es van mobilitzar el
9-N, i no estan disposats a haver d’anar
darrere de Mas i els interessos de la classe
dominant. És per això que Mas acusa
falsament i vol dividir, assenyalant el projecte
«Sí que es pot» de projecte nociu
per a Catalunya i com l’adversari a batre.
No tinc cap dubte que la vertebració d’aquesta
candidatura ha despertat tota
mena de reticències i és vista com una
amenaça per les oligarquies econòmiques
de Catalunya i de l’Estat. És aquesta
l’evidència més clara de l’oportunitat i les
expectatives que aquesta candidatura suposa
per al conjunt de les classes populars,
les més durament castigades per la
crisi econòmica i les polítiques d’austeritat
criminal. Per això és del tot imprescindible
avançar en la ruptura democràtica.
Les municipals han demostrat que el
clam per una alternativa pot conformar
majoria social i que és del tot necessari
un veritable procés constituent per exercir
sobirania i decidir-ho tot. Defenso que
les eleccions del 27-S han de ser constituents:
Catalunya necessita iniciar un procés
constituent propi, ni subordinat, ni
subaltern, a cap altre marc. Procés constituent
cap a una República Catalana
amb una sobirania popular com a imatge
de la ruptura democràtica, naturalment
si així ho vol la majoria del poble.
Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

ÉS EL NOSTRE DEURE CONSERVAR ELS BOSCOS

TRIBUNA DIVENDRES, 17 DE JULIOL DEL 2015 Regió7

Ho he dit en moltes ocasions, tenim diferents governs, l’europeu, l’estatal i l’autonòmic, del tot insensibles. Estem amb governs que dia a dia demostren insensibilitat en diversitat de temes socials, si no tots, i, és clar, el medi ambient n’és un. Però potser la palma se l’emporten els diferents governs del PP. En el passat hem sentit els governs tant de Rajoy com d’Aznar mofar-se de l’escalfament global… Hem vist com per la corrupció i deixadesa dels dirigents d’aquest partit s’han comès tota mena de barbaritats ambientals, fins i tot estem vivint la persecució irracional a les energies renovables, i no fa tant el Senat va aprovar la reforma de la llei amb els vots a favor de PP després d’introduir una esmena que obre una via per liberalitzar l’ús dels Parcs Nacionals, i després arriba l’actual projecte de llei de muntanyes, que segueix fidel a la política que han portat a terme en altres àmbits com la Llei de Costes i la Llei de Parcs Nacionals per exemple, proposant la desregulació dels aprofitaments forestals i apostant pels interessos privats en front dels públics. Les organitzacions ecologistes ens alerten també dels riscos de l’excepció que permetrà a les comunitats autònomes la construcció en zones forestals incendiades justificant l’existència de raons d’interès general (que fàcil pot ser especular i que perillós per al medi ambient). El text també obre la mà a noves activitats en les muntanyes d’utilitat pública, no necessàriament vinculades a la vocació forestal,ramadera o ambiental d’aquests espais. Els incendis forestals al juliol gairebé multipliquen per deu la superfície arrasada: 20.500 hectàrees en nou dies per les 2.171 cremades el juny, el primer mes de màxim risc (molt perilloses les coincidències, molt perillosa aquesta llei de muntanyes). Els professionals diuen amb raó que «el dany dels focs és gairebé irreparable, i que es poden apagar però és moltíssim més car i menys rendible que prevenir-los», expliquen per exemple els bombers forestals. No guanyem per ensurts i cada dia hem de muntar les barricades per fer front a noves amenaces en l’àmbit social, econòmic i també en l’ambiental. Sobre aquest últim, que està interrelacionat amb els altres dos, hem procedit a realitzar una faixa tallafocs per evitar que incendis provocats per decisions polítiques entrin en les nostres muntanyes i terrenys forestals i els posin en risc. El liberalisme, unit a certa dosi d’especulació cobdiciosa, pot posar en un gran perill els fràgils equilibris naturals. Els inventaris forestals ens diuen que augmenta la superfície i els productes que conté la massa boscosa espanyola i catalana. Importem petroli o gas per a calefaccions i producció energètica quan tenim combustible renovable, nacional, local, a preu competitiu en les nostres muntanyes. Utilitzem resines sintètiques d’un petroli que no tenim quan els nostres boscos resiners estan pràcticament abandonats. No obstant això, la nostra societat i les institucions que la conformen (amb els governs al capdavant…) no s’han adonat d’aquest jaciment de riquesa i, per ampliació, d’ocupació laboral. Aquesta inexplicable no gestió i abandonament dels boscos, unit als efectes que provoca el fenomen del canvi climàtic, no fa res més que contribuir que els incendis forestals puguin ser cada vegada més greus i incontrolables. BoscosL’aprofitament energètic de la biomassa residual (forestal, agrícola i derivada d’indústries agropecuàries), tant en plantes de generació elèctrica com en els seus usos tèrmics (en calderes individuals o col·lectives de calefacció o en indústries), té una importància especial en el medi rural, on es poden crear nombrosos llocs de treball en tot el seu cicle productiu. És a dir, hi perdem per tres vegades, primer per no aprofitar els productes que generosament ens brinda la natura; segon pels danys i costos que suposa, any rere any, la lluita contra els incendis forestals; i, és clar, per la pèrdua d’un patrimoni ambiental que no ens pertany a nosaltres i que perilla per a les posteriors generacions, que tenen tant dret com nosaltres a gaudir-ne.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

CONTRAPODER

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 8 DE JULIOL DEL 2015

Recordem dels anys 80 les polí-
tiques de desindustrialització i
de destrucció dels drets socials
i laborals dels successius
governs de PP i PSOE que ens han condu-
ït a un escenari de precarització laboral
terrible en el qual aconseguir un treball
digne i estable esdevé quasi una quimera.
Privatitzacions, externalitzacions, flexibilitat,
congelacions de salari són habituals
dins del nostre mercat laboral. Som en un
país cada cop més encaminat a una economia
del sector serveis. La patronal, a
més, s’està encarregant de demostrar-ho
amb les seves peticions de cara a la negociació:
demanant barbaritats als joves per
abaixar salaris i acomiadaments quasi regalats.
És en aquest escenari socio polític,
en connexió amb la majoria social articulada
en el darrer període de mobilització,
en què sorgeix la possibilitat d’una Nova
Política ciutadana. Aquesta expressió política
de la majoria popular ja podem dir
que està cultivant grans resultats electorals
i donant resposta a la majoria social
interclassista. La gran qüestió ara és fins
on arribarà aquesta Nova Política i quines
fraccions de les classes populars hi jugaran
el paper dirigent. De moment, la desarticulació
i la feblesa política de la classe
treballadora, i la conjuntural estabilització
de la situació socio econòmica, fan que
l’hegemonia d’aquest bloc popular basculi
entre la radicalitat del moviment democràtic
popular viscut als carrers i el miratge
del retorn a una societat centrista de
classes mitjanes. És necessari assumir
sense embuts la confrontació de classes
que sempre s’ha volgut amagar des del
capitalisme, és a dir: cal utilitzar obertament
totes les eines i estructures tant institucionals
com no per a limitar i reduir el
poder de la classe dominant i per a ampliar
el de les classes populars. Són inevitables
i cal esperar les resistències del poder
econòmic, l’agressivitat dels mitjans
de comunicació i el joc brut «són eines hipòcrites
que sempre fan servir». No obstant
això, intentar evitar aquest enfrontament
equival a renunciar al mateix programa
de transformació social que es pretén
impulsar. No hi ha possibilitat de pacte
entre els interessos de les classes populars
i els del capital. És aquest el principal
error de la socialdemocràcia, que l’ha
portat a fracassar una vegada i una altra
en la transformació social que deia perseguir:
l’error no és participar en les institucions,
sinó pretendre portar a terme la
transformació social només des d’aquest
terreny. S’ha de estar al costat dels treballadors
i les treballadores i recuperar els
drets perduts. S’ha de conquerir un poder
adquisitiu que ens permeti una vida digna
i puguem deixar d’associar treball i precarietat.
Que es garanteixi el treball estable i
que la temporalitat tendeixi a desaparèixer.
Que els ritmes de treball siguin suportables.
Aquestes màximes han de ser objectius
irrenunciables en la contínua batalla,
i han de ser presents en els futurs governs.
Les eleccions municipals passades
han estat un possible assaig del que poden
ser les properes eleccions autonòmiques
a Catalunya del setembre, o les generals
del novembre. Candidatures d’unitat
popular que neixen des de les classes
populars i amb un programa bàsic d’emergència
social que han de fer fora els                                       contrapoder
partits del règim com s’ha fet en nombroses
localitats, com Ahora Madrid o Barcelona
en Comú. Aquest nou escenari polí-
tic situa el repte d’escollir entre situar-se
entre el continuisme i salvar l’actual règim
amb el PP-PSOE i altres actors com CiU i ara
Ciutadans, o reforçar l’opció de ruptura
democràtica i encaminar-nos cap a la
Unitat Popular. A l’hora de desenvolupar
el seu programa, qualsevol govern sincer
d’esquerres toparà inevitablement amb
els interessos del capital i afrontarà, a més
a més, la temptació d’assumir un paper
institucional davant els conflictes socials
o, fins i tot, d’institucionalitzar-se com a
partit i integrar-se en el sistema que pretenia
combatre. Per no caure a la trampa
cal desenvolupar un programa de transformació
social que només és possible
des de la confrontació de classes i la construcció
de poder popular i un contrapoder
directe al capital .
Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES