Archive | Agost 2015

MAI ÉS UN ACCIDENT

 TRIBUNA DIJOUS, 27 D’AGOST DEL 2015 Regió7

Aquest estiu estem vivint un agreujament de la violència masclista. Durant el juliol i l’agost han estat al menys 17 dones assassinades i 8 nens a l’estat espanyol.Cap societat pot acceptar la violència d’una part de la societat cap a l’altra. La societat i les administracions s’han de posicionar de manera rotunda en contra dels assassinats; aquest no és un tema de «dones». Una societat sana (homes i dones) ha de demostrar, públicament, que rebutgen la violència masclista. El feminicidi suma 730 dones assassinades des de l’any 2003 a l’estat espanyol, en dades oficials, les organitzacions feministes eleven aquesta macabra xifra a dos centenars més. S’ha de tenir en compte,que moltes vegades els assassins posen fi a la vida de les filles i fills com una manera de maltractar la dona, i les administracions hipòcritament no les compten com a feminicidi. La societat, a través dels mitjans de comunicació, ens presenta aquests assassinats com un fet inevitable, fruit d’unes ments malaltes, fins i tot mitjans de comunicació buscant vés a saber què i parlant de malaltia d’amor. Despersonalitzen la víctima i són exquisits amb l’assassí masclista. Els assassinats de dones en mans de les seves parelles o exparelles, mai són un «accident». Al contrari, és l’expressió més brutal del patriarcat, que considera les dones en un pla d’inferioritat respecte dels homes. És un fet que les expressions del patriarcat es troben en moltes instàncies de la societat: des de ministres que fan lleis per tutelar les dones en les seves decisions i conculcar els drets humans i de ciutadania, passant per polítics que es riuen de les dones maltractades, fan acudits amb l’assetjament sexual o estableixen càtedra reproduint estereotips de dona objecte, despersonalitzada. També en la vida quotidiana, quan les noies i nois joves han interioritzat com a «normal» el control d’ells cap a elles, l’assetjament a través de les xarxes i mitjans de comunicació a la TV i premsa que fomenten aquest tipus de relacions malaltisses. No podem oblidar que els governs de PP i CiU han estat col·laboradors mainecessaris en aquesta embranzida del terrorisme masclista, amb el consegüent increment de dones maltractades i assassinades, perquè amb les retallades en serveis socials, sanitaris i públics en general els han deixat sense recursos i han impossibilitat el desplegament de lleis i protocols per protegirles. El patriarcat no s’acabarà en un dia, però la societat i les administracions tenen el deure d’activar mesures concretes que aturin aquesta xacra.Calen polítiques actives d’eradicació de les violències de gènere i castigar les persones físiques o jurídiques que les exerceixin, les provoquin o les tolerin. Mesures polítiques com que el sector públic no pot contractar, subvencionar o col·laborar, de cap manera, amb els terroristes masclistes o els seus còmplices. Que es consideri delicte l’apologia de la violència masclista i del masclisme, la relativització del feminicidi, o manifestacions que atemptin contra el prestigi, el crè- dit o els drets humans de les dones, o suposin vexació i humiliació que atempti contra la integritat moral de les dones. Que en els casos existents i identificats de violència de gènere, s’actuï immediatament per protegirla víctima i, si hi ha menors, per protegir-los també, amb totes les conseqüències.I evidentment actuació d’ofici de la fiscalia, hi hagi o no denúncia, davant indicis de violència de gènere o maltractament. Mesures n’hi ha moltes i aquí per descomptat no es poden posar totes. Només dono uns exemples que amb voluntat social i política es pot canviar aquesta dura realitat S’han de condemnar sense pal·liatius les violències de gènere en totes les seves manifestacions . S’ha de denunciar de totes les maneres possibles, «i sí que es pot» participar en les concentracions i mobilitzacions contra aquesta xacra social.Cal una revolució democràtica en aquesta societat. Perquè un món just és un món on cap ésser humà ha d’estar sotmès a cap altre…

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

S’HA DE DEROGAR LA VERGONYOSA LLEI D’AMNISTIA

TRIBUNA  Regió7 DIMECRES, 19 D’AGOST DEL 2015

Fa uns dies moria a la presó el criminal repressor de Xile Manuel Contreras, condemnat a més de 500 anys de presó, tenia un càncer de còlon. Sota el seu mandat al capdavant de la DINA, 3.200 xilens van morir a mans d’agents de l’Estat, i 33.000 més van ser torturats per causes polítiques. Aquestes situacions fan reflexionar sobre què passa aquí, com és possible que aquí tot segueixi igual quan la situació a Espanya és similar i anterior al que va succeir a Xile almenys en dos aspectes: cop d’estat militar al govern democràtic i després sagnant repressió polí- tica. Només que a Xile una bona part dels assassins van serjutjats i condemnats. Que tinguem defensors al govern perquè no s’obrin causes contra els repressors i assassins, ho diu tot. Que tinguem en el govern i les administracions defensors que se segueixin conservant monuments, noms i carrers dels criminals i còmplices, ho diu tot. Fa uns anys el 2007 vaig tenirla sort i honor de coincidir en un acte a Llatinoamèrica en un modest acte d’homenatge a la República Espanyola amb un antic voluntari de les Brigades Internacionals i amb la seva filla. El que vaig poder parlar amb ells de com estava la situació de memòria i reparació de la República i de les víctimes del cop d’estat franquista va ser més aviat trist. No entenien com en una suposada democràcia es mantenien els noms de carrers i monuments als colpistes, i sobretot a l’ancià brigadista l’angoixava que seguissin les fosses amb desapareguts a hores d’ara i encara més quan a Europa, en la guerra contra el nazisme (contra el qual també havia combatut), s’havien enterrat de forma respectuosa les víctimes dels dos bàndols. Entre l’any 2000 i el 2012 s’han desenterrat només 332 fosses comunes, amb restes de 6.300 desapareguts després de les execucions de la guerra i la dictadura franquista. El govern espanyol xifra en 2.000 els enterraments al país i l’ARMH (Associació per a la recuperació de la memòria Memoria2històrica) estima que en podrien ser el doble, ja que mai s’ha fet «un estudi seriós». S’ha d’afegir que la recerca de les fosses no té col·laboració del govern. «És un treball de la societat civil i molts voluntaris». I havien de ser, naturalment, «les administracions les que se’n fessin càrrec»; només s’ha rebut diners de l’administració en diferents convocatòries des dels anys 2006 al 2011, abans i després,res. Què es pot dir davant l’aclaparadora realitat. L’Estat espanyol és l’Estat del món amb més desapareguts després de Cambodja i els responsables segueixen impunes tant per les desaparicions com per la repressió posterior fins a la mort del dictador. L’Estat espanyol ignora sistemàticament les indicacions de l’ONU i els organismes internacionals sobre drets humans, així com els repetits requeriments per deixar sense efecte la Llei d’Amnistia del 77. Però, és clar, deixar sense efecte la Llei d’Amnistia té serioses implicacions. L’oligarquia espanyola i també la catalana són conscients del que podria suposar això. Serien molts entre colpistes, repressors, empreses col·laboradores (treball esclau), etc, els qui quedarien exposats a tota mena de reclamacions judicials. Són moltes les famílies benestants d’avui que deuen el seu patrimoni a la connivència amb l’extermini franquista de mil maneres diferents només per enriquir-se amb el dolor dels altres, són moltes les empreses que van utilitzar els presoners republicans com a mà d’obra esclava. Vaja, que Espanya no fa cas al mandat de Nacions Unides de derogar la Llei d’Amnistia i investigar els crims del franquisme. Tampoc atén elrequeriment de l’anomenada querella argentina; es veu molt clar que estem governats ni més ni menys que per hereus ideològics i còmplices del franquisme. Es veu clar, el franquisme és ben viu i ho serà fins que el portem als tribunals. A Catalunya, malgrat les retallades, es manté el Memorial Democràtic com a institució pública amb la missió de recuperació de la memòria, de la commemoració antifranquista i la transició a la democràcia fins a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. És de vital importància mantenir-lo i fomentar-lo. «La nació que no té memòria no té futur».

Ricard Sánchez Andrés

 COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

Majoria social i ruptura per la República Catalana

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/11299/majoria/social/ruptura/republica/catalana

Estem en un temps històric i no és exageració. Ple de possibilitats, de reptes i de lluites. No serà fàcil, mai no ho ha estat, però és possible, molt possible iniciar un canvi de Règim tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol i recuperar els drets ciutadans. Jo fa molt temps que defenso que les candidatures d’Unitat Popular són l’ instrument pel canvi i que són un espai per la transformació que tant de temps portem defensant i somiant des d’un gran sector de l’esquerra i d’una gran part dels moviments socials.

Per a mi es un pas important en el camí cap a la Revolució Democràtica. És tan il·lusionant que la majoria social treballadora, les classes populars, no deleguin la política en actors socials i polítics que no obeeixen a les seves necessitats, que vull sentir que la idea de Poder Popular no és un eslògan electoral, sinó una forma de fer i pensar íntimament connectada a la gent. Per això jo aposto en les properes eleccions a Catalunya per Catalunya Sí que es pot, perqué malgrat les seves imperfeccions, que les té, té dues coses per a mi il·lusionants essencials i responsables. Una és la important confluència que s’arriba a donar i l’altra és al seu manifest acordant de situar a les classes populars dins del procés sobiranista i defensa de la República Catalana des del compromís amb el rescat social.

Cal que la República Catalana sigui inclusiva de les reivindicacions socials i la defensa d’allò públic, a més que porti un rescat social imprescindible per a Catalunya que assumeixi sense reserves els passos necessaris per exercir el dret a decidir, per iniciar un procés constituent que permeti al poble de Catalunya decidir sobiranament. Per avançar i comptar amb una majoria social suficient per tirar endavant els fulls de ruta que permetin una ruptura democràtica amb la Constitució del 78 i el Regne d’Espanya cal que les diferents opcions siguin inclusives de la majoria ciutadana.

El 27 de setembre tenim unes eleccions històriques i diferents a d’altres. Des de la llista Junts pel Sí amb CDC, ERC, l’ANC i Òmnium encapçalada per en Raúl Romeva, dirigida per Artur Mas i secundada per Oriol Junqueras, fins a la Catalunya Sí que es pot on es troben EUiA, ICV, Equo i Podem entre altres, i tot passant per la Crida Constituent de la CUP, tothom ha mogut fitxa per encarar les eleccions del setembre.

Les massives mobilitzacions ciutadanes d’aquests últims anys han reformulat el mapa electoral davant el proper 27-S. El clam és potent. Fa trontollar-ho tot. El país que volem s’omple del factor social. La Generalitat de la república catalana es el nord de la sobirania del dret a decidir-ho tot. És en aquest sentit que la llista d’en Mas i Junqueras restringeix el camp sobiranista. És sorprenent que Mas declari que l’única opció possible és la seva, que totes les demés no serveixen. Això és mentida i és un plantejment perillós de tensió i divisió del poble català. A mi em sembla que el que no serveix i es il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà, i no entri en res mes.

Exclou la democràcia i totes aquelles persones que van votar el passat 9-N la seva lliure decisió però que no volen donar suport a les polítiques de retallades i d’austeritat que el govern de CiU ha aplicat durant aquests últims anys. Són clares les diferències en l’àmbit social de les esquerres i tenim una proposta ben diferenciada de Mas i els seus. Mas fa bandera de les polítiques destructives de la Troica malgrat colpir i empobrir el país.

Al Congrés espanyol CiU vota totes les polítiques econòmiques i pressupostos de Rajoy i el PP. Destruir el bipartidisme i iniciar un nou procés constituent republicà. Aquest és el començament, el repte. Tot això implica generositat, pactar el que ens beneficia i aparcar diferències, polítiques i personals. Cal defensar els passos ferms cap a la República Catalana. Federada i de lliure associació i sinó totalment independent, una cosa molt difícil dins de la UE, però cosa que s’ha de decidir a les urnes amb un clar dret a decidir. Sempre i sense oblidar mai els diferents programes socials que hi ha sobre la taula. Penso que cal oblidar-se per un temps de personalismes, de sigles, de veritats absolutes, i no deixar espai als arribistes… cal posar davant la gent que ha estat treballant dia a dia i patint en molts casos aquesta nova repressió que tenim a sobre. Nomes és una reflexió per aquest any històric, on ens juguem moltes coses, fins i tot el procés d’un canvi de Regim per tenir una Catalunya social, neta i lliure de corrupció.

Autor
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages