Archive | Octubre 2015

20 DE DESEMBRE: PER UN CANVI POLÍTIC

TRIBUNA DIVENDRES, 30 D’OCTUBRE DEL 2015 Regió7

Es deia popularment que la cobdícia de les corporacions és tan gran que algun dia ens farien pagar per la llum del Sol i per l’aire que respirem. Doncs bé, a Espanya aquest dia ja ha arribat. Com a mínim, pel que fa a la llum del Sol. Amb l’entrada en vigor de la reforma del sector elèctric impulsada pel PP s’ha assolit una nova fita del capitalisme: la privatització de la llum del Sol. El nou marc legal del sector elèctric estableix taxes especialment elevades, obertament dissenyades per a desincentivar la instal·lació de plaques solars. Són taxes arbitràries i injustificables que ataquen directament el model racional de generació elèctrica distribuïda i que suposen un fre a l’impuls de les energies renovables. Són taxes establertes en funció dels interessos del lobby de les companyies energètiques, taxes que limiten la capacitat d’auto abastiment, individual i comunitari, d’energia solar. Fonamentalment, amb aquesta reforma s’ataca la socialització de l’energia solar amb mesures contràries a qualsevol sentit comú: un impost pel Sol que estableix un desproporcionat peatge als quilowatts produïts per hora, elevades sancions per a qui es negui a registrar-se o connectar-se a la xarxa i una taxa de compensació pel dèficit de tarifa. Tot això, sense oblidar l’establiment d’un marc normatiu absolutament burocratitzat, amb el qual es tiren a terra anys d’esforços pe rimpulsar les energies renovables. Amb més de 3.000 hores de sol per any la península Ibèrica és una de les zones geogràfiques d’Europa idònies per a la generació d’energia solar. La reforma és tan absurda que la mateixa revista Forbes, avantguarda del 20 Dneoliberalisme, la va ridiculitzar en un article del 2013, quan era un projecte. L’aplicació d’aquestes mesures comporta caminar en la direcció oposada a l’avenç tecnològic de les nacions més avançades, per consolidar un model de capitalisme d’amiguets que no té cap consideració per l’interès col·lectiu. No podem oblidar que són diversos els expresidents i exministres que figuren avui com a assessors en nòmina de les grans companyies elèctriques: José María Aznari Miquel Roca a Endesa, Felipe González a Gas Natural-Fenosa, Isabel Tocino i Ana Palacio a Enagás, Ángel Acebes a Iberdrola, etc. Per això no és arriscat especular amb la possibilitat que els ministres que han impulsat aquesta reforma acabin beneficiant-se de privilegis similars, un cop finalitzada la seva tasca actual com a legisladors. És per polítiques d’aquest tipus urgent un canvi polític i social. Les polítiques del govern del PP han col·locat el país a un pas del precipici, en uns nivells de pobresa i desigualtat com fa dècades que no existien. Les dades són incontestables: Espanya és el segon país més desigual d’Europa, tan sols darrere de Letònia. En tota l’OCDE, la població per sota del nivell de pobresa ha passat de l’1 % al 9,4 %. A Espanya, està en el 18 %, gairebé el doble que abans de la crisi. A Espanya, el 20 % més ric guanya 7 vegades més que el 20 % més pobre. Al 14 % dels treballadors/es amb ocupació no pot pagar els subministraments mínims i l’alimentació. Espanya segueix sent un dels països on més creix la desigualtat. El 2014 va passar del 24,5 % al 29,2 % la població en risc d’exclusió social. En el mateix any, els executius de les empreses de l’Ibex van augmentar el seu salari el 80 %, mentre que el salari mitjà dels empleats ha baixat el 0,7 %. La desigualtat afecta també la fiscalitat. El 90 % de la recaptació de l’Estat prové dels impostos directes i indirectes dels ciutadans, mentre que les grans empreses només aporten el 2 % del total. Hi podríem afegir moltes dades més, però el que ens interessa és debatre i proposar les mesures necessàries per canviar aquesta situació. És evident que la base per canviar les coses està en la mobilització àmplia, unitària i sostinguda. Les marxes de la dignitat que es van manifestar aquest 22 de octubre són un exemple exigint pa, feina, sostre i dignitat, per aconseguir una renda bàsica que permeti a tota la ciutadania les condicions bàsiques per a la seva existència. Per arrencar augments salarials i del salari mínim suficients per començar a revertir el descens del nivell de vida de la classe treballadora; mesures per què hi hagi feina, reduir la jornada i penalitzar les hores extres, crear ocupació pública; canviar la fiscalitat, que paguin més els que més tenen. Per combatre la pobresa i la desigualtat el primer pas és un canvi polític en les eleccions del 20 de desembre. Un canvi cap a l’esquerra, no només de cares, sinó de continguts, que posi al davant el rescat de la ciutadania de les polítiques d’austeritat imposades per Rajoy i els seus. Aconseguir el màxim d’unitat de les candidatures que s’oposen a l’austeritat.

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

27 Setembre. I ara què?

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/11681/27/setembre/ara

Què puc dir? La valoració que faig dels resultats de les eleccions del 27S és negativa, sobretot pel que fa als interessos de la classe treballadora. Tot i així també s’ha de tenir en compte que el context polític que han deixat aquestes noves eleccions ha assentat les bases d’un nou cicle polític.

Sóc molt crític amb el resultat obtingut per la candidatura Catalunya Sí que es pot, en la qual he participat al costat d’altres forces d’esquerres i moviments socials. El resultat s’apropa a l’aconseguit per la coalició ICV-EUiA el 2012, però queda lluny de les expectatives de creixement que ens havíem marcat. Penso que és conseqüència d’una confluència que s’ha fet a contrarellotge, al ritme d’una agenda electoral frenètica i en un context d’enfrontament nacionalista. No crec que hi hagi un únic factor. Però sí que n’hi ha un, i això està clar, i és la polarització sobre el debat independentista que ha portat directament a ofegar el debat social més enllà del model de Govern. Això, per a la nostra formació -que apostava pel dret a decidir malgrat l’opinió que cadascú pugui tenir sobre l’independentisme- ha tingut una repercussió. I és que ja durant la campanya electoral vam desaparèixer. No hi va haver debat social; només nacional, i aquest és un factor que tristament han desterrat els programes polítics de tots els debats, deixant de banda els greus problemes de corrupció que tenim a Catalunya .

El populisme ha guanyat aquestes eleccions disfressat de nacionalismes antagònics: el de Junts pel Sí i el de Ciutadans. Ens troben en un escenari “perillós”. Un escenari d’un govern de dretes dirigit per CDC i una oposició de dretes de Ciutadans en el sentit que Ciutadans “s’oposaria” identitàriament a un govern de Junts pel sí però no en polítiques socials. Hi ha risc que la conflictivitat social es cristal·litzi al voltant de banderes identitàries. I aquesta és la pitjor manera de resoldre el conflicte social.

Nosaltres no hem aconseguit capgirar el plantejament plebiscitari que han fet d’aquests comicis tant les forces independentistes com les unionistes. No hem estat capaços de fer prioritzar la lluita social ni d’explicar el nostre posicionament a favor de l’autodeterminació i del nostre projecte de República Catalana -principis democràtics que seguim defensant. Contràriament al que nosaltres volíem, en aquestes eleccions només s’han confrontat les potències del Sí i del No.

Que les candidatures partidàries de la independència unilateral han assolit una victòria important és un fet, però no han aconseguit superar el 50% dels vots, per la qual cosa no disposen de l’impuls necessari per a continuar el procés en els termes proposats.

Així mateix, el resultat conjunt dels partits explícitament espanyolistes o unionistes (Ciutadans, PP i PSC) estableix una nova correlació de forces més enfrontada però menys favorable a l’independentisme, que ara té al davant l’oposició explícita de més d’una tercera part de la població. L’extremisme patriòtic, l’agitació de la por, els plantejaments maximalistes i l’agressiva campanya realitzada des d’alguns sectors dificulten qualsevol consens majoritari.

Nosaltres seguirem defensant un projecte de canvi, regeneració democràtica i justícia social; un procés constituent i una convocatòria d’un referèndum. Espero que aquest escenari vagi agafant força i es visualitzi com la sortida de sentit comú que permetrà evitar una crispació innecessària.

Per damunt dels resultats obtinguts, valoro positivament el gran esforç de les militàncies i de les organitzacions que han fet possible la nostra confluència electoral, perquè hem fet un pas important en la construcció de la Unitat Popular. La unitat es construeix caminant plegats allà on coincidim, en els diferents fronts de lluita contra el nostre enemic comú: l’oligarquia capitalista.

 

Autor
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

JORDI MIRALLES ,EL CARTER COMUNISTA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 20 D’OCTUBRE DEL 2015

Dijous passat al matí em vaig llevar amb la trista notícia que Jordi Miralles, de 53 anys, company i camarada de militància al PCC i anterior coordinador d’EUiA a Catalunya, havia mort víctima de la malaltia greu que arrossegava des del mes de juliol. La veritat és que aquesta notícia costa d’assimilar, als que vam conèixer i vam compartir rialles i discussions amb el nostre camarada Jordi. Per a mi, el Jordi, va ser, entre cometes, el que em va acabar de convèncer per agafar la responsabilitat comarcal al Bages d’EUiA; fins a aquell moment jo tenia responsabilitats en diferents ONG i dins el moviment sindical, en l’àmbit polític em movia més i militava al PCC, però la persona que em va convèncer de forma clara sobre la importància de la unitat de l’esquerra i de deixar els rencors del passat per poder aconseguir en el futur la unitat popular, va ser, sens dubte, el camarada Jordi. Jordi Miralles, que va ser coordinador general d’EUiA des de la 2a Assemblea Nacional de la formació, l’any 2000, fins a la 6a, el 2012; que també va ser membre del Consell de Govern de la coalició ICV-EUiA i vicepresident i portaveu adjunt del seu grup parlamentari durant la 7a legislatura; que durant la seva tasca al Parlament va ser membre de la ponència parlamentària de l’Estatut d’Autonomia, portaveu de la Comissió de Política Social, Treball i Indústria, així com membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat Generalitat; però, tot i això, sempre va tenir temps d’acompanyar-nos a la nostra comarca tant per problemàtiques reivindicatives i socials com per activitats com el nostre àpat anual i la reivindicació per la memòria històrica de la Segona República, i ens va portar personalitats d’esquerres a Manresa com Raymond McCartney, del Sinn Féin, i Óscar Figuera, del PCV, entre d’altres. El Jordi, de profundes conviccions que va saber combinar la lluita de classes amb la d’emancipació nacional de Catalunya, sempre va saber mantenir unides aquestes dues reivindicacions de classe i de poble. El Jordi, amb el qual tants cartercompanys/es hem compartit tantes batalles, ens deixa l’exemple d’una vida sencera dedicada a la lluita en defensa dels drets de la classe treballadora. Un exemple de compromís, honestedat i principis ètics en la seva trajectòria com a militant d’esquerres. Persona treballadora amb coherència personal que va quedar exemplificada quan va tornar a exercir la seva professió de carter, després d’haver estat diputat d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, des del 2003 fins al 2012. Una trajectòria política i una actitud conseqüent amb les idees del comunisme i el socialisme, que ell, com ningú, sabia que necessitaven de lluita ideològica, constància i, sobretot, organització. El Jordi historiador, carter de professió, polític coherent, convençut dels seus ideals, és per això que, tot i ser el principal dirigent d’EUiA durant els dos governs tripartits, va demostrar l’orgull proletari. Catalunya ha perdut, dimecres passat, 14 d’octubre del 2015, un militant d’esquerres amb una trajectòria única, que ha encarnat la política des de conviccions ideològiques amb consciència de classe, que és el màxim de prop que es pot estar de qui va representar. Malgrat discrepàncies i debats que van tenir entre camarades, ningú no podrà dir mai que no va fer la seva feina política amb honestedat. Per això és molt complicat expressar el dolor per la pèrdua del company, a qui molts recordarem sempre com un referent per a la unitat de l’esquerra…

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

PRIMERA MIRADA

Regió7 DIMECRES, 7 D’OCTUBRE DEL 2015

Fent autocrítica, ja que en necessitem, i molta!, vist els nostres resultats, arribo a la conclusió que la pitjor notícia és que la nostra formació no arriba als barris obrers que tant defensem i Ciutadans, que defensa l’acomiadament lliure, guanya en barris obrers. Que el PP i Ciutadans treguin els seus millors resultats en districtes populars té a veure amb molts factors i per descomptat amb la incultura política, l’alienació i diferents canals de comunicació que adormen el sentit de classe, que no l’esperit d’esclaus de molta gent. Ens cal ser més clars en moltes coses i aquest procés electoral d’aquest setembre ha aconseguit tenir un caràcter inequívocament plebiscitari. La polarització de la campanya ha donat empenta al projecte independentista, però també ha alimentat el sorgiment de l’opció més marcadament unionista, Ciutadans. El resultat situa aquest procés en un nou carreró de complicada sortida i possiblement abocat a un nou procés electoral, a més deixa un parlament amb una presència molt reduïda de les forces d’esquerres. L’ascens de Ciutadans, partit espanyolista i de dretes, com a primera força d’oposició de Catalunya presenta una situació al Parlament català i complica més les coses. Suposa la irrupció, amb un pes important, d’un partit que trenca amb el consens històric del catalanisme majoritari (amb temes com la immersió lingüística) i invoca amb força un unionisme espanyolista, europeista, centralista i liberal. Aquest ascens és possible, a més, gràcies al vot d’una classe treballadora de la perifèria de Barcelona que ha estat la més ferida per les polítiques d’austeritat. L’ascens de Ciutadans suposa també l’entrada en una nova dinàmica d’oposició de nacionalismes de dretes que posa cada vegada més èmfasi en la confrontació cultural, mentre que manté una absoluta sintonia en matèria econòmica i social amb totes les dretes catalanes … Catalunya Sí que es Pot ha comès errors. No hem sabut enfocar la campanya en el context actual «ens ha faltat ser clars davant la polaritat sí/no en la nostra aposta pel dret a decidir». És cert, inqüestionable, que la polarització entre les postures Miradaindependentistes i les unionistes han dificultat enormement explicar una opció que posava al mateix nivell els drets nacionals i els socials, defensant sense reserves el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per trajectòria de lluita, pel lliurament generós i solidari de la meva gent en les diferents lluites pels drets socials de tots, ens dol molt aquest patacada. Però bé, no tot és dolent. El partit del neoliberal Duran i Lleida s’enfonsa i el PP del xenòfob Albiol té uns resultats que tant de bo fossin els mateixos a Espanya. És clar que els capitostos del PP i PSOE no coneixen Catalunya i van fer la campanya a Junts pel Sí, i Rajoy, és clar, hi posa la seva guinda. Felicito la CUP. Sempre és bo que pugi una força d’esquerres anticapitalista i, si donen un no rotund a Mas i la seva gent, molt millor… El govern de Madrid i tots els seus mitjans de comunicació de l’ampli pessebre clamen per la derrota (en vots diuen) de l’independentisme, no volen, no, no s’assabenten de res, no volen conèixer Catalunya. Tanmateix, res està tancat. L’heterogeneïtat de persones aplegades a la llista de Junts pel Sí, així com la coincidència d’una gran majoria (amb les CUP i Catalunya Sí que es Pot) a favor del dret a decidir, obre les portes a nous escenaris, estranys, difícils i poc probables, però no impossibles. Nosaltres, mentre ens refem, seguirem als carrers, a les lluites, en la defensa de les treballadores, dels immigrants, de les famílies desnonades, de les persones refugiades, defensant els serveis públics i contra les retallades, que és entre tots/es on es va començar a formar la unitat popular…

TRIBUNA ;

 Ricard Sánchez Andrés  

COORDINADOR D’EUIA BAGES