Archive | Desembre 2015

N’HI DIUEN DEMOCRÀCIA PERÒ NO HO ÉS

Regió7  DIVENDRES, 25 DE DESEMBRE DEL 2015

TRIBUNA

Aquests dies es parla dels resultats del 20–D quan son encara incerts, però la situació clara és que podem tenir quatre anys més de polítiques contra la gent i a favor de l’oligarquia financera i sense fer possible una solució democràtica als anhels del nostre poble a decidir el seu futur amb la celebració d’una consulta i el reconeixement del dret d’autodeterminació. Aquests són els nostres objectius i lluitarem des de la responsabilitat d’En Comú Podem, que ha establert com a tercer eix la «Democràcia real contra la corrupció». La concreció política significa llibertats, foragitar la corrupció, assolir els drets fonamentals i universals. I van cridar per una ruptura constituent. A diferència del 1978, en què la Constitució va ser un pacte bastard. I va catapultar a Catalunya Jordi Pujol i CiU al lideratge popular català. Un Pujol que sabem, ara públicament, que estava farcit de corrupció ben catalana. Així com «l’ara no toca», i va donar durant gairebé tres dècades suport a la política neoliberal i autonomista centralista de l’Estat, amb la UCD d’Adolfo Suárez, el PP d’Aznar o Rajoy i el PSOE de Felipe González o Zapatero. No n’hi ha prou amb reformes que tapin forats en el vaixell constitucional obsolet. Ruptura constituent és democràcia més participativa que les limitacions de la simplement representativa institucional. Cal decidir sobre tot, aquí i ara. A Catalunya sobre el rescat social, la remunicipalització de l’aigua, l’energia, una renda bàsica, per ferho en concret. L’anhel massiu de llibertat resulta cabdal per a la ruptura: exercir el dret a decidir que representa el dret a l’autodeterminació, cal actuar en els diferents rescats socials. L’empoderament social, el rescat ciutadà no vindrà pas de les concessions del Cercle d’Economia, ni de la magnanimitat reial espanyola, ni dels representants polítics dels poders econòmics com el PP, C’s o CDC reconvertida en Democràcia i Llibertat. Vindrà guiat pel poble. Per primer cop en aquest període democràtic, una força transformadora guanya unes eleccions a Catalunya. Vui felicitar totes les persones i actors confluents que han estat capaços de generar, en tan poc temps i amb recursos escassos, la il·lusió necessària per fer entendre a gairebé 1 milió de catalans i catalanes que les nostres propostes de canvi social, democràtic i nacional eren les millors per a les classes populars d’aquest país. En Comú Podem ha estat primera força a Catalunya amb 927.940 vots, el 24, 74 %, 12 diputats i diputades. A escala estatal, el bipartidisme ha sofert un forta davallada i es comença a esquerdar, però, siguem clars, resisteix en alguns dels seus feus tradicionals. Entrem en un període de transició cap a un nou sistema de partits polítics més obert i més plural, amb un present marcat per la inestabilitat i les dificultats per poder formar govern, que pot marcar aquesta legislatura per la seva brevetat, i que té com a principals Demoelements: el resultat d’aquestes eleccions generals tindrà impacte en la política catalana. La victòria de la candidatura d’En Comú Podem, el mal resultat de Democràcia i Llibertat, «Catalunya diu un no a Mas», el resultat d’ERC per sobre de CDC i la desfeta de Ciutadans, mostrem com aquest país necessita una alternativa d’esquerres que porti el canvi social, democràtic i la celebració d’un referèndum per decidir l’estatus polític que ha de tenir Catalunya per permetre superar la situació de bloqueig en què ha quedat la política catalana després del 27-S. Pel que fa als companyses d’IU, ha estat una campanya molt complicada, i sense cap facilitat en termes mediàtics ni d’opinió pública, ha assolit uns meritoris 923.123 vots (3,67 %), i és la sisena força en vots al Congrés, que li han proporcionat dos escons de la circumscripció de Madrid, corresponents al company Alberto Garzón i la companya Sol Sánchez. Sens dubte, la força més castigada per la llei electoral ha estat IU: els dos escons han sortit amb 189.256 vots a Madrid, i per tant una confluència a la resta de l’Estat il·lusionadora que es va intentar amb Podemos hauria estat multiplicadora i hauria beneficiat les classes populars i encara més amb aquesta estranya democràcia, que, veient tantes coses, entre aquestes la llei electoral no ho és.

Ricard Sánchez Andrés  

COORDINADOR D’EUIA BAGES

LA DICTADURA DELS ESCONS

TRIBUNA  DIMARTS, 22 DE DESEMBRE DEL 2015 Regió7

Una vegada més, s’ha confirmat que la relació entre el repartiment dels vots i el dels escons al parlament espanyol és enormement injust. Fa temps que es diu i es demana una reforma intensa. Sí que és cert que amb la llei d’Hont es vol aconseguir que els territoris més despoblats es quedin sense representació parlamentària. Però el que acaba passant és que s’altera substancialment la voluntat del poble que ha votat. Ha passat ara i ha passat sempre, però cal buscar un equilibri millor. Ara mateix, com és possible que un partit com IU, que ha aconseguit quasi un milió de vots (0,923 milions) sols tingui un parell d’escons al nou parlament. Ha tingut poc menys vots que En Comú Podem (0,927), que en canvi ha assolit 12 escons. Aquí hi ha coses que no funcionen prou bé, deixant de banda que m’estan molt bé els 12 escons d’En Comú Podem. I si ara mirem el parlament espanyol, es veu que hi ha un empat tècnic entre les forces més progressistes i les que menys. Si ens fixem sols en els escons, la suma de PP i de C’s arriba fins als 163 escons; mentre que la suma del PSOE, Podemos i IU arriba als 162. Encara més, en el cas hipotètic que les forces independentistes catalanes donessin suport a un dels dos blocs, sumant els 8 de Democràcia i Llibertat al bloc de dretes, aquest arribaria als 171 escons; mentre que si ERC el donés al de les esquerres, aquest arribaria també als 171 escons. Un empat tècnic. Quedarien per decidir els altres: CC, Bildu i CC. En qualsevol cas hi hauria quasi sempre un empat tècnic entre les dretes (i el centredreta)i les esquerres. Però això és així si considerem els escons. Si mirem el nombre de votants, queda força lluny de la realitat. Crec que molt lluny. Així, sumant els votants del PP i els de C’s, s’arriba als 10,71 milions. Al mateix temps, si es sumen els del PSOE, Podemos i IU s’arriba als 11,63 milions. Quasi hi ha un milió de vots de diferència a favor del bloc d’esquerres. També és veu que Podemos és la tercera força en dictaduravots, amb el 5,17. I es veu aquí clarament l’error que van tenir Pablo Iglesias i Alberto Garzón de no sumar les seves forces, de bell antuvi, si ho haguessin fet, aritmèticament, haurien arribat als 6,1 milions de vots teòrics i haurien superat clarament el PSOE, i haurien assolit possiblement els 100 escons. De qualsevol manera, es veu que el vot del poble ha quedat plenament alterat, alhora d’aplicar-se la llei d’Hont, de ser el clar guanyador de les eleccions ha passat a un simple empat tècnic. Crec que per desferl’empat tècnic s’haurien de considerar els nombres de votants. Crec que és enormement injust, que cal una profunda reforma de la llei electoral, entre altres aspectes, per evitar en el possible que els territoris menys poblats es quedin sense representació, però al mateix temps valorar clarament el que han votat els ciutadans. I això és exactament igual per a les eleccions espanyoles com per a les catalanes. A tot arreu veiem que se segresta la voluntatreal dels pobles, per part de la que podíem denominar «dictadura dels escons».

Josep M. Mata-Perelló

DOCTOR EN GEOLOGIA

Tornem a cridar «no a les gueres»

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/12059/tornem/cridar/no/gueres

La violència inhumana que ara ha tornat a colpejar el cor d’Europa amb aquest últim atemptat de Paris ja fa temps que sacseja l’Orient Mitjà, l’Àfrica i l’Àsia. Només aquest any s’han produït multitud d’atemptats atribuïts als gihadistes arreu del planeta. Al maig a Nigèria: més de 200 morts. També al maig a l’Iraq: 120 morts i més de 130 ferits. Al juliol, al Kurdistan turc: més de 30 morts i més d’un centenar de ferits. El mateix mes a Nigèria i el Camerun: més de 50 morts. A principis d’octubre a Ankara: 95 morts i 246 ferits. El 13 de novembre a Beirut: més de 40 morts i 230 ferits.

Aquesta llista de l’horror podria continuar. Per això és injust i inexacte definir aquestes accions com a terrorisme islamista. La comunitat musulmana internacional és la primera víctima d’aquesta barbàrie sostinguda contra la societat civil. L’anomenat terrorisme gihadista ha estat criminal sempre, des del seu naixement, i no només d’ençà que ha gosat colpejar els EUA o Europa. Ja era criminal fa 30 anys quan els talibans eren finançats pels EUA per enderrocar la República Socialista de l’Afganistan. Era criminal quan els EUA van finançar Al-Qaeda per a erosionar la Unió Soviètica. Ja era criminal a l’Iraq, quan va servir d’aliat a l’OTAN per enderrocar el govern de Saddam Hussein. Era criminal a Líbia quan va servir els propòsits imperialistes contra el govern de Gaddafi. És criminal a Síria des de l’inici de la guerra contra el govern d’Al-Assad.

Però siguem clars: és occident qui ha alimentat aquests grups terroristes per llançar-los contra els seus enemics. El que hem generat és un odi profund.

Des de la descomposició l’Imperi Otomà l’imperialisme s’ha repartit la principal regió productora de petroli del món com si fos el pati de casa seva. Però ha estat incapaç d’aconseguir l’estabilitat política, social i econòmica dels pobles del Pròxim Orient. De fet, els ha condemnat a la guerra i a la pobresa contínues. El nacionalisme àrab va ser incapaç de construir una alternativa a l’imperialisme, i ara la regió viu un nou cicle de lluita per l’hegemonia regional entre les monarquies semi-feudals petrolieres i la contrarevolució de l’Iran, que, a falta de qualsevol perspectiva de futur, es desenvolupa com un xoc entre musulmans sunnites i xiïtes que arrossega totes les comunitats religioses i pobles de la zona. L’Estat Islàmic no és sinó la versió més fanàtica i feixista d’una de les parts d’aquest conflicte de difícil solució.

La solidaritat amb les víctimes d’aquest feixisme islàmic s’ha d’estendre també als refugiats i a les minories musulmans, que són assetjades en nom de la “seguretat nacional” per imposar un estat d’excepció contra les minories convertides en ciutadans de segona categoria. El terrorisme gihadista és un monstre creat per les potències occidentals; un monstre perillós i terrible que, al mateix temps que creix, alimenta un altre monstre: el neofeixisme. La ideologia neofeixista va guanyant espais d’hegemonia a Europa i als Estats Units . Es nodreix de la crisi econòmica i de les institucions, així com del malestar social. S’estructura en un discurs populista identitari, caracteritzat pel pitjor xovinisme colonial. Es canalitza en forma de ràbia col·lectiva contra la immigració i contra les comunitats musulmanes; contra les classes més pobres i més vulnerables de la societat, que són identificades erròniament com l’amenaça. El poder conjugat d’aquestes dues potències reaccionàries, que es retroalimenten l’una a l’altra, posa en perill els fonaments dels nostres precaris sistemes democràtics . No podem deixar que la dreta populista bolqui la seva frustració imperialista i racista contra les minories musulmanes i els refugiats que fugen del conflicte i són rebutjats per aquesta Europa cada vegada més insolidària.

Cal una resposta que exigeixi mobilització democràtica i solidaritat. No ens val una justificació bèl·lica per a nous repartiments de zones d’influència entre les potències regionals i globals, ni tampoc creiem en la recerca de noves excuses per fomentar les retallades de llibertats ciutadanes. Hem de reivindicar les polítiques de cooperació i resolució dels conflictes mitjançant el diàleg, i no fent ús de l’agressió i la guerra. Defenso que aquestes polítiques són fonamentals per no crear un xoc polític i cultural que l’únic que genera és un odi immens que al final es transforma en aquesta bogeria dels atemptats suïcides. Les guerres que provoquem avui són els atemptats que potser demà haurem de plorar. Un món amb més agressions militars és un món més insegur.

Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

DESPRÉS DE 40 ANYS CAL UN CANVI

TRIBUNA  DIJOUS, 17 DE DESEMBRE DEL 2015 Regió7

El 20-N es van complir 40 anys de la mort del sanguinari dictador Franco. S’acabaven anys de repressió, misèria i falta de llibertats amb les classes treballadores i populars mobilitzades i al carrer exigint un canvi real, un trencament amb les polítiques de la dictadura. Però encara trobem personalitats, com la presidenta del PP de Madrid, que qüestionen que el franquisme fos «imposat per la força a tots els espanyols», «intentant amb desesperació canviar la història recent d’Espanya» i titlla “d’Inquisició”  la comissió que revisaria els noms de carrers franquistes a la capital, i altres, com Albert Rivera, s’hi sumen i qüestionen també el canvi dels noms franquistes als carrers i deixen clara la seva línia ideològica. De fet, els diferents governs d’Espanya han fet poc aquests 40 anys, i de vegades molt mal, per la recerca de la veritat i la justícia sobre la guerra civil i la postguerra, i per la reparació a les víctimes. A la queixa que han fet de manera reiterada les diferents organitzacions, entre aquestes EUiA durant els últims anys, s’hi sumem historiadors, i cada vegada més partits polítics i associacions de fora d’Espanya, entre les quals l’ONU, que en un informe de 20 pàgines dicten una sentència contundent: «No es va establir mai una política d’Estat en matèria de veritat, no hi ha informació oficial ni mecanismes d’aclariment de la veritat. El model vigent de privatització de les exhumacions, que delega aquesta responsabilitat a les víctimes i associacions, alimenta la indiferència de les institucions estatals». El document, que porta la firma del relator especial de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, carrega durament contra les «interpretacions restrictives de la Llei d’Amnistia», que «no només neguen l’accés a la Justícia sinó que també impedeixen qualsevol tipus d’investigació». Tinc clar que el que tenim ara mateix és elresultat desitjat pels hereus del franquisme i que els dirigents de l’esquerra de l’època van pactar erròniament diferents qüestions, entre aquestes, el manteniment de l’actual monarquia. Aquest pacte es va concretar en la Constitució del 1978. Ara mateix tenim un règim en crisi que ja no respon a les necessitats polítiques i socials. Perquè aquesta Constitució ha deixat a la cuneta pràcticament totes les seves desdeprespromeses, ni tan sols la reparació de la memòria històrica, i no diguem el dret al treball, a una educació i sanitat dignes o al dret a l’habitatge. La crisi econòmica, la corrupció, les polítiques antisocials del PP, l’esgotament del bipartidisme, el desprestigi de la monarquia i la incapacitat constitucional per donar una resposta al dret a decidir de Catalunya, Euskal Herria i Galiza… són raons suficients per a un nou canvi polític i social. A Catalunya, per a aquest 20-D, el candidat d’En Comú Podem, Xavier Domènech, defensa que és possible l’impossible; molt bé, endavant. Afegeix que «la manera de superar el Tribunal Constitucional és aconseguir el referèndum», que la ciutadania catalana ha d’exercir el dret a decidir, que cal obrir processos constituents tant a Espanya com a Catalunya. Durant l’anomenada Transició espanyola d’això en deien «ruptura sense fractura». La manera de superar tant el bloqueig en què es troba el procés a Catalunya de sobirania com el de rescat social, el de referèndum o els processos constituents, és la ruptura amb les polítiques actuals, els governs existents, els bipartits hereus del règim constitucional del 1978 i la «vella política» de servir qui mana i colpir la població en general. En fi,ruptura amb els grans poders econòmics. Impossible? Convenient i necessari! Si fa 40 anys van ser les elits econòmiques i socials que van furtar al poble el debat i van pactar a la seva esquena, ara no ha de passar el mateix. Les exigències de les marees ciutadanes en defensa de la sanitat o l’habitatge, de la joventut mobilitzada del 15-M, del moviment sindical que han vist coartats els seus drets amb la reforma laboral i centenars de milers de llocs de treball perduts, del moviment sobiranista a Catalunya. És hora que ens governem amb valors republicans de drets i llibertats, que no manin els banquers i les grans empreses. Aquest és el canvi que defensem i pel qual lluitem…

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Un món amb agressions militars és Un món insegur

Regió7 DIMARTS, 8 DE DESEMBRE DEL 2015 TRIBUNA

Condemnar de manera radical els atemptats de París, perquè «és una veritable massacre, una veritable barbaritat», és el que fa qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. Estic d’acord en les mostres de rebuig i concentracions diverses que s’han fet, entre aquestes la de la meva ciutat Manresa. Però no oblidem que hi ha més violència d’aquests grups armats en altres països i també més morts i milers i milers de refugiats desesperats que busquen la pau i que necessiten també tota la nostra solidaritat i auxili. No podem oblidar que tot aquest conflicte va començar en les guerres de l’Iraq i Síria, on no paren de morir desenes o centenars de milers de persones, en la seva majoria musulmans. En aquestes guerres civils el punt d’arrencada va ser la invasió nord-americana de l’Iraq. No ho oblidem! L’enderrocament de Saddam Hussein tenia com a objectiu no posar fi a una dictadura, sinó redissenyar les fronteres polítiques de l’Orient Mitjà i iniciar una nova era. «Serem rebuts com a alliberadors», deia Cheney el març del 2003. McCain es va reunir amb el líder d’ISIS en el passat, quan no eren terroristes sinó «rebels sirians», fem memòria dels que van crear i van alimentar la bèstia. Darrere dels atemptats hi ha «el problema de fons d’aquest tipus d’accions que està en el suport que els països occidentals han donat a la violència extrema a l’Orient Mitjà, amb guerres com la de l’Afganistan, la d’Iraq, amb invasions com la de Líbia, i en aquest moment també amb guerres com la de Síria, on el nivell d’implicació francesa és molt «gran». No sembla que en catorze anys la ideologia oficial d’Occident hagi estat el pacifisme. Polítics europeus diuen, després de l’atemptat de París, «res pot ser com abans, ha de ser una guerra total». Llavors, com definiria el que ja ha passat des del 2001? Des del 2001, els països occidentals han envaït l’Afganistan i l’Iraq. Han llançat els seus drons sobre Pakistan, el Iemen i Somàlia en una paucampanya permanent que sembla que mai tindrà fi. Han imposat a Líbia una zona d’exclusió aèria que va propiciar l’enderrocament de Gaddafi. Han tolerat la invasió saudita del Iemen. Han reconstruït exèrcits com l’iraquià, que s’han revelat com una banda descontrolada. Han anunciat que el règim sirià havia de desaparèixer, ajudat per grups de fanàtics insurgents i tolerant que saudites i turcs armin els més perillosos dels enemics d’Assad, que són també fanàtics, i han creat un monstre de terror de molt complicada solució. S’ha llançat una campanya de bombardejos contra ISIS que ja acumula 8.125 atacs aeris fins al 12 de novembre (amb un cost de 5.000 milions de dòlars, una mitjana d’11 milions diaris). Hem de reivindicar «les polítiques de cooperació i resolució dels conflictes mitjançant el diàleg, i no mitjançant l’agressió i la guerra». En la majoria dels casos, la guerra a Síria i la intervenció estrangera s’han vist com a part d’un conflicte molt llunyà, complex, i en què s’ha repartit pràcticament a parts iguals el rebuig i condemna del gihadisme i del rè- gim de Baixar al-Assad. Un resultat que no només condemna a la inoperància sinó que té poc o res a veure amb una posició anticolonial, en contra de la intervenció estrangera i a favor de la sobirania, la pau i la democràcia. Defenso que aquestes polítiques «són fonamentals per no crear un xoc polític i cultural que l’únic que genera és un odi immens, que al final es transforma en aquesta bogeria dels atemptats ‘suïcides’». «Les guerres que provoquem avui són els atemptats que potser demà haurem de plorar», «un món amb més agressions militars és un món més insegur i que ens treu les llibertats». Això és claríssim

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES