Archive | Agost 2016

DIA RERE DIA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 30 D’AGOST DEL 2016

No tenim govern, tenim un govern en funcions del PP, i dia rere dia veiem com ens arrabassen els drets conquerits, com s’afebleix de mica en mica l’educació pública, com es retiren els recursos en salut, com s’eliminen serveis socials de tota mena. Ara, tornen a pressionar amb les pensions “sí”, aquella bossa que el govern de Rajoy no para de saquejar. Dia rere dia veiem com perdem drets laborals, com treballem cada cop més per menys, com es multipliquen a totes bandes els abusos de poder, com s’estén la por a perdre la feina, com acceptem cada vegada pitjors condicions de vida. Dia rere dia veiem com ens roben el que ens pertany legítimament, el que ens hem guanyat i van guanyar per a nosaltres: pensions, l’habitatge, l’assistència que ens pertoca quan la necessitem, els drets que tenim com a éssers humans. Veiem també com se’ns ataca a tots els nivells, se’ns imposa una educació retrò- grada, es posen entrebancs a la investigació i la ciència, s’estén, des de l’Estat, la ignorància. Volen retornar-nos als temps del senyoret, imposar-nos un altra vegada els vells tabús i prohibicions: persegueixen dia rere dial’avortament, promouen el fanatisme religiós des de el mateix govern, protegeixen obertament els seus delinqüents i castiguen, gairebé, sempre les víctimes. Mai com fins ara els estats capitalistes han mostrat tan obertament la seva funció essencial d’instruments d’opressió de classe. L’Estat espanyol n’és un dels exemples més clars, tapa les seves misèries amb la seva unitat d’Espanya i treu la llibertat de decisió sobre el seu futur a Catalunya i la resta de pobles. Si així ho volguessin decidir, «amb la bandera volen callar la seva corrupció, les seves misèries». L’Estat, en mans del fanatisme neoliberal, ja s’ha despullat de la màscara paternalista de l’estat del benestar. Tots els poders de l’Estat, els poders legislatius, executius, judicials, tots treballen avui, més obertament que mai, a protegir els interessos d’unes multinacionals i d’unes minories privilegiades, i a atacar l’interès de la immensa majoria treballadora. L’Estat s’ha tret l’antifaç i està venut. Legisla contra el poble massa vegades amb l’ajuda de les dretes nacionalistes, interpreta la llei per protegir els poderosos i reprimir els qui protesten, empara els corruptes i els corruptors amb tractes de favor i indults indecents. Perverteixen el seu propi Dret. Hem de dir-ho clar: utilitzen l’Estat per afavorir els poderosos i per reprimir la protesta de la majoria. Utilitzen la democràcia, el govern del poble, per atacar el poble: volen convertir aquesta estranya democràcia en el seu mas de senyors i vassalls. La democràcia està segrestada pel seu capitalisme. No hi pot haver democràcia en un país “en un món”, governat per la banca i els especuladors. És impossible la democràcia sense democràcia econòmica. Per això, la lluita de classes és més oberta que mai. I cal actuar en conseqüència. Cal abandonar discursos ingenus i estèrils sobre la salvaguarda de l’estat de benestar. Cal actuar amb compromís de classe i denunciar la naturalesa de classe del conflicte en què vivim. És una guerra oberta, entre els qui treballen i els qui especulen. Cal, per tant, abandonar tota esperança immediata de pacte social amb aquest partit i els seus satèl·lits. Cal abandonar tota il·lusió de reforma de governs corruptes. Cal, per tant, que la classe treballadora reclami un estat net de corrupció i que pugui aturar i reprimir els abusos de poder de la banca i les corporacions. Només així podrem garantir la democràcia. Som a temps que no segueixin els mateixos ni tan sols rebent el suport dels seus aliats ideològics com són Ciutadans i dretes nacionalistes, podem canviar les coses si pressionem com a classe treballadora i reclamem un front comú i declarem que volem una democràcia del poble i al servei del poble i lliure de tota la podridura que tenim ara..

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

I FIDEL HA ARRIBAT ALS 90

TRIBUNA DIMARTS, 16 D’AGOST DEL 2016 Regió7

Qui ho diria, ha arribat el dia en què Fidel ha complert 90 anys. L’home que ha sobreviscut a mil atemptats perpetrats per l’imperialisme, però, sobretot, a les profecies dels «experts», a mil anuncis fatalistes de la gran premsa monopolista que periòdicament posava data de venciment a la seva causa, el seu protagonisme i la seva mateixa vida. Alguna vegada Fidel Castro ha afirmat que el seu mèrit més gran és haver sobreviscut. No sé si pensava en ell o en la revolució que va forjar. Les dues supervivències han estat igualment molt difícils. Es podria dir que excepcionals. Els líders llatinoamericans que van gosar desafiar el poder del gran capital dels Estats Units van haver de fugir dels seus propis països o van ser morts o assassinats com a retribució per la seva gosadia. Tampoc van perdurar els canvis socials que havien portat a terme. «El dia que em mori de veritat ningú s’ho creurà», va dir Fidel a un grup de periodistes quan va aparèixer l’enèsima notícia a Miami que anunciava la seva mort. Es pot estar a favor en contra de las idees de Fidel, però no es pot negar que és un gegant polític d’una influència enorme, «l’enorme influència de Fidel». Això que Szulc en diu la seva deïficació prové en veritat de la seva recuperació del frustrat projecte Martiano: els Estats Units es van estendre per les Antilles, van fer una pseudo-colònia de Puerto Rico i van dominar sobre tots els governs cubans fins al 1959. Quan va fidelaparèixer la figura reivindicadora de Fidel Castro, l’inqüestionable imperialista que va ser Richard Nixon va veure un gran perill en en Fidel i la seva oratòria. Calia matar-lo, perquè Fidel és la possibilitat que els postergats, els de baix, facin possible el que sempre els han negat. I no n’hi havia prou amb matar-lo, calia desacreditarlo. «Revolució és no mentir mai», ha dit l’home sobre el qual potser s’ha mentit més. Era l’home a matar, però ha viscut 57 anys des de llavors. Ha complert els noranta i ha pogut veure el cap temporal dels Estats Units anar a oferir una pau a Cuba que tant de bo el seu país sigui capaç de mantenir. Fa uns 10 anys, Fidel es va retirar de les tasques de govern i polítiques, va passar, com ell es defineix, a ser un soldat de les idees escrivint reflexions d’alt contingut polític sobre tot tipus de temes, escrivint, pensant, estimulant reflexions i propiciant debats. La seva és una vida no només impregnada dels esdeveniments més rellevants del segle XX sinó que en els seus debats ha tingut la lucidesa i la valentia d’abordar els nous desafiaments que enfronta la humanitat i les amenaces d’un ordre civilitzador cada vegada més insostenible «reconeixen els propis errors». Els enemics recordaran que no el van poder vèncer ni amb la guerra, ni amb l’assassinat; ni amb el bloqueig econòmic, intensificat després de la caiguda de la Unió Soviètica. Amb excepció de Cuba, només països de geografia nombrosa, llunyans dels EUA, amb massa crítica demogràfica, cultura mil·lenària i llengua pròpia han resistit de manera perllongada l’hegemonia nord americana. Avui, Fidel és una cultura, una geografia de la sobirania, un llenguatge de la solidaritat entre pobles que uneix moltes persones més enllà de les fronteres de Cuba. La Revolució cubana es lliga a aquesta cultura de la solidaritat creadora de les brigades mèdiques i d’alfabetització internacionals, al conflicte contra Sudàfrica, en què va ajudar a vèncer el seu aparheid. Fidel, home sempre apallissat però mai derrotat. La històrica condemna en relació amb l’assalt a la caserna Moncada, on va exposar l’al·legat «La història m’absoldrà», pot servir precisament per comprendre que davant les adversitats sempre va decidir redoblar l’aposta. I certament li va sortir bé aquell refrany que «la millor defensa és un bon atac»: aquella va ser la seva tàctica permanent per sortir de laberints momentanis. Ara, en el noranta aniversari del seu naixement, podem dir que la història no només l’ha absolt, sinó que l’ha posat entre les personalitats vives més importants del món sencer. El seu llegat (tant els encerts com els errors) serà estudiat en les pròximes dècades: Fidel va canviar la correlació de forces de la petita illa, però a més va contribuir a modificar sensiblement l’orientació d’Amèrica Llatina i el Carib en el seu conjunt. En moments en què un intent de «restauració conservadora» apareix a l’horitzó de la regió, cal reivindicar el seu millor llegat: de les adversitats també es construeixen victòries.

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages

 

EL VIATGE DE L’ENOLA GAY

 TRIBUNA   Regió7 DIVENDRES, 12 D’AGOST DEL 2016

L’agost de fa 71 anys es cometia un acte de terror, una barbàrie sense límits per la seva mortal eficàcia i la seva descomunal escala destructiva: la ciutat japonesa d’Hiroshima era literalment escombrada de la faç de la terra per una bomba atòmica llançada per l’Enola Gay, un bombarder B-29 dels Estats Units. En tot just un instant unes 80.000 persones de les 350.000 que vivien en aquesta ciutat van ser calcinades i reduïdes a cendres quan van rebre l’impacte d’un vendaval radioactiu de més de 2.000 graus de temperatura. Al cap de pocs anys s’hi havien sumat entre 50.000 i 80.000 noves víctimes, a part dels que van sobreviure amb terribles cremades i lesions de tot tipus i els nascuts amb insanables deformacions que els van marcar tota la vida. En una ostentació de sadisme sense precedents, el president Harry Truman va ordenar un segon bombardeig atòmic, aquest cop sobre Nagasaki, una altra ciutat indefensa com l’anterior, i va exterminar 73.000 persones més en menys d’un segon. El recompte total de les víctimes l’any 2008 era de 400.000 persones. El relat oficial nord-americà és que el bombardeig atòmic va precipitar la rendició incondicional del Japó i va posar fi a la Segona Guerra Mundial, i així va estalviar milers de vides de soldats nord-americans. Però la història és molt diferent. En realitat, aquest brutal genocidi va ser un cruel escarment perquè políticament i militarment Japó ja estava derrotat i la seva capitulació final era qüestió de dies. Derrotat al Pacífic per Estats Units, les ENOLAtropes soviètiques estaven prestes per envair el Japó per la part de Manxúria i les seves defenses haurien estat depassades amb facilitat. La seva sort estava clara. Però aquesta certesa no comptava, perquè el que Washington buscava, encara al preu de perpetrar un horrible crim de guerra, era demostrar al món qui era la nova potència hegemònica del planeta, gràcies al seu monopoli nuclear, volia establir el seu «ordre mundial» (en realitat, un escandalós desordre) congruent amb els seus interessos, a qualsevol preu. Els bombardejos atòmics sobre les dues ciutats japoneses van ser una mena de sacrifici iniciàtic d’aquesta nova era, concebut per enviar un potent missatge per a propis (principalment els seus aliats britànics i francesos) i estranys, com els seus ocasionals adversaris alemanys i japonesos, però sobretot per a la Unió Soviètica, ja que la inesperada arribada de l’Exèrcit Roig a Berlín contenia funestos desafiaments per al nou ordre imperial de la postguerra. Si perquè aquest missatge fos comprès calia aniquilar centenars de milers de persones indefenses, es procediria a fer-ho sense cap remordiment, com ho van proclamar orgullosament fins al final els embogits tripulants del B-29 que va destruir Hiroshima. El monopoli nuclear en mans de Washington va durar tot just uns anys, i el xantatge atòmic va quedar neutralitzat per l’«equilibri del terror». Però el malson de barbàrie hauria de perdurar per sempre. La premsa de l’establishment va acompanyar les mentides oficials justificadores de la barbàrie comesa aquell 6 d’agost. Un article del New York Times, publicat el 13 de detembre del 1945, deia en el seu títol que no hi havia rastres de radioactivitat a Hiroshima. Obeïa cegament la censura imposada pel Pentàgon, que prohibia parlar de radiació i deia, en canvi, que les víctimes japoneses van morir per l’esclat de la bomba. Va ser la primera gran mentida de les nombroses que hi va haver sobre el tema. Com bé recorda Noam Chomsky, amb el fulminant assassinat en massa de diversos centenars de milers de persones es tanca una època i es dóna inici a una altra de més ominosa. Segons el lingüista, «si alguna espècie d’extraterrestres compilés una història de l’homo sapiens, podrien dividir el calendari en dues eres: abans de les armes nuclears i després de les armes nuclears. Potser la intel·ligència va permetre descobrir els mitjans efectius per a la nostra pròpia destrucció. Encara hi ha esperances però no deixa de ser preocupant el silenci amb què ha transcorregut aquest nou aniversari de l’atrocitat perpetrada a Hiroshima, sobretot a la llum de la visita del president Obama a Japó i el seu nul penediment i disculpes en nom del seu país. Sembla que el viatge de l’Enola Gay no ha acabat.

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES