Archive | Març 2017

Trump i les vergonyes d’Europa

ww.naciodigital.cat/manresa/opinio/15051/trump/vergonyes/europa

Són molts els dirigents europeus que es posen les mans al cap amb les brutals mesures anunciades per Trump, però… on han estat tot aquest temps? Els Estats Units fa dècades que apliquen tortures, ordenen bombardejos i aixequen murs. Si des de la UE creuen que poden fer servir Trump per amagar les seves vergonyes, ho porten clar. De fet, els grans grups parlamentaris, fan servir un discurs que no quadra amb el que voten en el Ple, i donen suport a les polítiques criminals de les institucions comunitàries, que han tancat les fronteres a les persones que fugen de guerres, fam i pobresa; han signat un acord amb Turquia per deportar centenars de milers de persones, i estan permetent que els que són a les fronteres, morin de fred.

La UE està aprofitant les brutalitats de Trump per amagar les seves pròpies vergonyes. Recordem que està deportant persones cap a l’Afganistan, tornant-los a fer viure entre bombes, i que va signar un acord amb Mali per a readmetre immigrants. És tot molt hipòcrita i fastigós.

Però, malgrat això, és ben cert que la situació dels drets humans als Estats Units -amb aquest nou president- és molt alarmant. Trump va signar el decret presidencial per a construir un mur de 3.100 quilòmetres a la frontera amb Mèxic i va fer unes declaracions lamentables sobre l’ús de la tortura, una pràctica que des de sempre es duu a terme en el seu país; només cal recordar la base militar de Guantánamo.

Està clar que tant Trump com el seu equip de govern són una amenaça per als estàndards globals dels drets humans. Els seus plans migratoris aprofundeixen i reforcen la política xenòfoba de l’Europa fortalesa, donant cobertura internacional als murs i tanques construïts a Hongria, o als més coneguts i vergonyosos -per proximitat- de l’Estat espanyol situats a Ceuta i Melilla. De fet, Trump, sembla haver-se inspirat en les polítiques migratòries europees, i ha decidit intensificar-les i fer-les encara més agressives que les ja nefastes polítiques de l’expresident Barack Obama, amb decisions com la prohibició de concedir visats a les persones que tinguin passaport de l’Iraq, Síria, Iran o Líbia. És d’aquests països d’on provenen moltes persones amb dret a la protecció internacional. Però tinc clar i penso que la política migratòria no és només una de les amenaces per als drets humans que representa Trump als Estats Units. Les seves declaracions sobre la tortura contravenen el dret internacional i representen un aval per a països que ho veuen com un referent democràtic.

Se sobreentén que a Europa, una institució com l’Eurocambra, que diu estar compromesa amb el respecte dels drets humans, hauria de condemnar aquest tipus de discursos i no abaixar el cap com sol fer quan dels Estats Units es tracta. El Parlament Europeu té davant seu una oportunitat d’or per a deixar d’utilitzar els drets humans com una eina interessada de política internacional i començar a prendre-se’ls seriosament. Els governs dels EUA tenen a les seves esquenes milers de crims de guerra a tercers països; històries de tortura; execucions extrajudicials; invasions militars, i detencions il·legals sistemàtiques sense que Europa hagi dit mai res. Davant del clar feixisme de Trump, que sembla preocupar-los molt més que les pràctiques d’altres presidents d’Estats Units, la UE no pot seguir estant callada de manera hipòcrita.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages
Anuncis

L’ATUR I LA TECNOLOGIA NO VAN UNITS

TRIBUNA DIVENDRES, 24 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

Hi ha una falsa creença que l’atur és inevitable, a la qual s’ha unit una nova moda que ha agafat molta força a Espanya, i lamentablement també de sensibilitats de l’esquerra. Consisteix a pensar que la tecnologia i robotització és en certa mesura culpable que hi hagi atur, i com que es pressuposa que aquest procés és inexorable, la conclusió és que mai podrem aconseguir la plena ocupació. Però aquest plantejament és profundament erroni. En primer lloc, els beneficis que produeixen els avenços tecnològics industrials com poden ser els robots són exclusivament per als seus propietaris, del que es tracta en tot cas és de socialitzar aquests fruits de l’avenç tecnològic i posar fi al fet que només una minoria en tregui profit. En segon lloc, la robotització sol destruir molts llocs de treball (els que engloben activitats rutinàries), però també en crea molts altres (algú ha de dissenyar els robots,programarlos,fabricarlos,repararlos, obtenir els materials i el subministrament energètic per a la seva producció, etc.). En tercer lloc,hi ha feines que mai podran ser substituïdes per robots: aquells que són més artístics, creatius, polítics, humans, etc; de manera que independentment del desenvolupament tecnològic dels robots sempre quedaran activitats que hauran de ser cobertes per treball humà. En quart lloc,no hiha recursos naturals ni energia suficient al nostre planeta per produir tants robots com treballadors hiha en l’actualitat, ergo la substitució mai podria donarse de forma completa. En cinquè lloc, l’evidència empírica mostra que els països amb més robots per treballadors (Corea del Sud, Taiwan, Japó i Alemanya) tenen taxes d’atur molt reduïdes,pel que sembla que és compatible tenir poc atur i molts robots . Ja fa moltíssim temps que els sindicalistes i els economistes clàssics, amb Marx al capdavant, van denunciar que en sistemes capitalistes la desocupació afavoreix els ocupadors per raons força evidents: com més aturats hiha, més por dels treballadors a perdre la seva ocupació i,per tant, més concessions estaran disposats a fer als capitalistes per tal de no ser substituïts per qualsevol integrant de l’exèrcit d’aturats, i aquesta mateixa por desmobilitza els treballadors i sindicats en la lluita pels seus drets. Com més deixin de cobrar els treballadors,més podran cobrar els capitalistes i els seus lacais. Aquesta és la raó fonamental per la qual en les nostres societats es permet que hi hagi atur. L’elit econòmica i els polítics de la dreta s’omplen la boca dient com combatran la desocupació, però després les seves polítiques van precisament en sentit contrari, perquè necessiten que aquest existeixi per conservar el seu poder i privilegis,això és així per molt que ho vulguin negar. N’hi hauria prou amb fer una cosa tan senzilla com repartir tot aquest treball que avui dia s’està realitzant (i que mai serà substituït per les màquines). N’hi ha prou amb unes dades per exemplificar aquest assumpte. A Espanya cada ocupat treballa de mitjana 1.691 hores al’any,mentre que un empleat holandès ho fa 1.419 hores i un alemany, 1.371. Si repartíssim el treball que avui dia es realitza i aconseguíssim que cada empleat espanyol treballés el mateix nombre d’hores que un treballador holandès,crearíem 3,5 milions de llocs de treball i la taxa d’atur baixaria al 3,4%. Si féssim el mateix pel que fa a les hores alemanyes,llavors no tindríem tants aturats per ocupar els nous llocs de treball que crearíem. Així de senzill i així de potent. Per molts robots que es creïen, qualsevol comunitat pot aconseguir que no hi hagi atur significatiu. És una qüestió de repartiment de riquesa i voluntat política.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

21 DE MARÇ,DIA CONTRA LA DISCRIMINACIÓ RACIAL

 TRIBUNA DISSABTE, 18 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

El sistema capitalista de sempre ha promogut el racisme euro centrista des de la seva primera etapa d’expansió colonial, que va consistir en l’esclavització i l’extermini dels continents per part de les potències europees. En l’actual fase imperialista va acabar de consolidar-se una hegemonia econòmica i cultural anglosaxona, protestant i liberal, que ha imposat un racisme classista sociològic i gradual a tota la societat. El racisme s’ha d’entendre que és la llavor del feixisme. En aquesta nova etapa mai eradicada del feixisme a Europa l’excusa és la seguretat. La llibertat i la seguretat formen part d’un tot indivisible en una societat democràtica; seguretat ciutadana per al gaudi i exercici dels drets i llibertats. Benestar social i seguretat són conceptes complementaris. No poden existir polítiques de seguretat eficaces si no s’aborda l’eradicació de causes com ara la pobresa, l’atur, la xenofòbia, el masclisme, l’homofòbia i l’exclusió social mitjançant polítiques integrals d’ocupació i protecció social. Perquè una política de seguretat sigui avançada ha d’estar integrada en una política social que promogui la transformació de la comunitat. La seguretat s’hauria d’entendre com un instrument al servei de la instauració i manteniment de la pau social, és a dir, al servei de la protecció i desenvolupament dels drets humans, polítics i socials i en condicions d’igual dignitat i llibertat. Per tant,rebutjo el concepte ideològic de falsa seguretat en mans d’una campanya racista dels partits de la dreta i ultradreta europea, la seguretat que es pretén defensar és inseguretat per a la majoria de la població. I això porta a la mort de milers de persones al mar Mediterrani i les seves fronteres a Europa. És un crim contra la humanitat que hem d’aturar immediatament. S’ha de rebutjar qualsevol intent de solucionar el «problema de la migració» «ningú migra perquè vol» a través de l’increment de la militarització. El que és humà és garantir l’accés legal immediat als països europeus a les persones que fugen de guerres i desastroses condicions de vida. L’absència d’una manera legal i segura per entrar a Europa facilita el tràfic d’éssers humans, cosa que no només traumatitza la mera noció de la dignitat humana i la civilització, sinó que, a més, s’ha convertit en un dels negocis més lucratius del món i una de les principals amenaces per a la supervivència de les seves víctimes. Tant la UE com cadascun dels governs europeus tenen l’obligació de respectar i aplicarles convencions internacionals i europees de drets humans que han signat. Les polítiques europees de colonització, els acords de lliure comerç neoliberal i les intervencions militars en forma de «guerra contra el terrorisme» són, entre d’altres, els factors clau de les devastadores condicions que obliguen la gent a abandonar els seus països d’origen. És un llegat europeu abominable que pesa sobretot a l’Àfrica i bona part del Mediterrani i Àsia, que, per tant, ens obliga a canviar les polítiques europees cap a persones provinents d’aquests continents. Ens hem d’oposar que la xenofòbia i el racisme siguin la base de les nostres societats europees perquè és sinò- nim del feixisme que vam patir en el passat i recordem que una societat democràtica ha de creure fermament en la idea de solidaritat internacional, justícia, igualtat i respecte als drets humans. Recordem que l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamà el 21 de març Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial. Es recorda la massacre de Sharpeville, ocorreguda el 1960 contra manifestants que protestaven per l’aplicació de l’apartheid a mans de la policia sudafricana. No portem Europa per aquest camí.

Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

8 DE MARÇ, CRIDEM A PARTICIPAR A LES MANIFESTACIONS

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 8 DE MARÇ DEL 2017

Les polítiques austericides a l’Estat espanyol,Catalunya i Europa fan que les dones visquin en pitjors condicions: pobresa energètica, desnonaments,retallades en drets de ciutadania com la sanitat, l’educació i la dependència o en la protecció de les persones, sent especialment vulnerables les dones migrades i les que esperen refugi. Els primers mesos del 2017 tenim més raons per commemorar aquest dia amb lluita i rebel·lia; el masclisme segueix assassinant les dones més que mai: això es feminicidi. Malgrat la propaganda oficial dels governs espanyol i català sobre una suposada recuperació de l’economia, les seves reformes laborals han destruït ocupació per substituirla per treball en precari. Aquestes reformes no han permès sortir del llindar de la pobresa i han cronificat la bretxa econòmica en salaris, pensions i prestacions de desocupació, elements que castiguen especialment les dones. Calen més mesures de tot tipus per posar fi a aquesta xacra endèmica: de formació, de protecció, d’acolliment, d’ajuda econòmica i social i també l’enduriment de les penes. Manifestem la nostra preocupació i reprovació, perquè una societat on persisteix la violència masclista no és una societat plenament democràtica. Estem en un món que, amb quatre excepcions, es troba en una situació en què el que més destaca és el foment de lideratges individuals masculins, basats en estereotips androcèntrics, allunyats de la realitat social i a anys llum de les reivindicacions feministes encara pendents. El prioritari de les agendes polítiques són els titulars més ressonants i els posturejos més excel-lents. Mentrestant, les dones segueixen perdent igualtat i drets, i les bretxes de la desigualtat es van engrandint. Ni la socialdemocràcia ni, per descomptat, la dreta, han satisfet mai les reivindicacions d’igualtat real entre dones i homes; per això les dones només poden confiar en si mateixes i en les forces polítiques realment transformadores. Les dones no volen propostes que, a manera de pal·liatius, facin callar les males consciències i generin aparences de canvi, quan en la pràctica no resolen els grans reptes feministes plantejats. Els objectius s’aconsegueixen d’una única manera: impregnant la política d’un profund contingut d’igualtat feminista.Cal, avui més que mai,revolucionar la política des del més profund fins a les seves formes. Totes les reivindicacions democràtiques i igualitàries que encara estan per aconseguir requereixen situar el feminisme com a pilar fonamental de decisió. No ens podem fiar de les bones intencions, ja fa massa temps que espera. Estan pendents des del retorn d’aquesta estranya democràcia el dret al treball digne amb salaris iguals; el dret a decidir lliurement sobre la maternitat i, és clar, de les polítiques efectives contra la xacra de la violència masclista; el respecte de les opcions i identitats sexuals, com s’està veient aquests dies amb el retrògrad i denunciable autobús de la feixista organització Hazte Oir, i la implantació real d’una educació igualitària en tots els nivells… Necessitem una cultura, una societat, en la qual les dones siguin visibles, subjectes de plens drets, no objectes hipersexualitzats o mercantilitzats. Necessitem aconseguir un gènere humà sense discriminacions per raó de sexe. Per això cal que hi hagi institucions que defensin els nostres drets igual sense distinció, que hi hagi pressupostos destinats a eradicar la desigualtat i governs en els quals, efectivament, no es vegin distincions i les dones puguin sentirse representades. Des d’EUiA cridem a participar a les manifestacions i activitats unità- ries que amb motiu del 8 de Març tindran lloc arreu de Catalunya, com l’aturada mundial contra la violència masclista que es farà de 12 a 12.30 h avui mateix..

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Prou guerres, prou impunitat!!!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/14511/prou/guerres/prou/impunitat

Aquests dies no paro de ser bombardejat amb diferents iniciatives relacionades amb Alep. Més que res ho dic pel paper que estan fent diferents mitjans de comunicació, que actuen amb una manca d’ètica i una falta de memòria lamentables i publiquen notícies sense contrastar-les.

He de dir que la Guerra de Síria em recorda massa a la invasió il·legal que hi va haver a l’Iraq l’any 2003, en la qual la destrucció de l’Estat iraquià va ser l’abonament perfecte per a la irrupció de l’extremisme terrorista. Es pretén el mateix a Síria? Allà va ser pitjor la suposada solució que el problema. Convé recordar que els anomenats “rebels” sirians són recolzats en gairebé la seva majoria per les forces de al-Nusra i el Front Islàmic, entre d’actres. També cal recordar com aquests rebels van entrar a Alep el 2013 i van cometre tot tipus de crims horribles que els mitjans encara ara ignoren. El que s’està vivint aquests dies a Alep és una reconquesta d’una agressió anterior per part d’aquests grups que són els que van forçar als milers i milers de persones a jugar-se la vida com a refugiats. I també són els que tan bé rep Europa, per cert.

Portem setmanes sent bombardejats pels mitjans amb notícies que en la gran majoria de casos són falses. La CNN ha arribat a entrevistar Abdul Bilal Karim d’al-Qaida i l’ha presentat com un “Periodista independent”, parlant sobre les maldats que està patint la població civil per culpa de la reconquesta. Ens venen una història estranya, com si Occident hagués despertat de cop i volta, tot provocant que ens compadim d’un poble que en realitat porta ja cinc anys patint el major drama humanitari d’aquest segle. Un drama humanitari que s’ha fet encara més gros gràcies al trist paper d’acollida a Europa. Però d’això, és clar, aquests dies no se’n parla.

Lamentablement, aquesta sobtada solidaritat dels mitjans no és altra cosa que realpolitik, i el que passa en realitat és que la col·laboració russa al Govern Sirià ha inclinat la balança. Al-Assad està guanyant la guerra, i és això, i només això, l’únic que molesta a alguns governs europeus i naturalment al Govern de Estats Units, tots ells experts en desestabilitzar sense importar-los si venen armes a fanàtics religiosos per tal de buscar el seu poder geoestratègic i d’espoli.

El 2012 Alep va ser assetjada durant un any, i la població va estar a punt de morir d’inanició, sense que a ningú d’Europa ni d’Estats Units se li acudís organitzar una campanya contra la guerra. Són les coses que té la hipocresia política internacional que calla miserablement davant altres conflictes com, per exemple, el del Iemen, després que un país amic d’Europa i Estats Units com Aràbia Saudita el massacrés.

Tota La guerra de Síria -com va passar amb la de l’Iraq i anteriorment a l’Afganistan- és per interessos geoestratègics que van donar naixement a grups fanàtics de terroristes en estats laics. La crueltat ha arribat fins a Europa amb diferents atacs terroristes. Però mentrestant centenars de milers de morts i milions de refugiats són el saldo que deixa el fet d’utilitzar països com a taulers en les lluites entre potències que, cal recordar, van començar a Estats Units juntament amb altres estats europeus i amb la complicitat de països amb monarquies que, encara ara, financen el nostre futbol.

Aquesta nova situació és la que ara els fa reclamar a tots els organismes internacionals noves converses de pau, alto el foc i accions humanitàries respecte a la població civil. Unes accions que ells mateixos no van permetre i que, per si fos poc, van encoratjar a la massacre, només per forçar la sortida del president Bashar al-Assad.

Obama i els seus sequaços deixen un govern que ja carrega amb diversos milions de morts, mutilats i desplaçats, i amb la llosa d’haver arrossegat a la ruïna més absoluta països com Líbia, que és el més contundent exemple d’un país que ha estat vençut en la seva resistència enfront de la invasió, i que va passar de ser el país africà amb els índexs més alts de benestar a de quedar reduït a la categoria d’Estat Fallit. Sembla, però, que cap organisme internacional està disposat a denunciar aquests crims davant d’ un tribunal. Al contrari; van nomenar Obama Premi Nobel de la Pau. Ves quines coses…

No obstant això, aquests mateixos organismes i els seus empleats en els mitjans són els mateixos que a acusen Vladímir Putin i Bashar al-Assad de ser responsable de tots els morts d’Alep. Vull deixar clar que ni l’un ni l’altre són sant de la meva devoció però també vull deixar clar que ells van ser els que van iniciar el conflicte.

Espero que els crims de guerra de totes les parts siguin jutjats, tot i que el paper d’Europa i Espanya sempre és vergonyós, i més veient els pactes que han signat amb Turquia tot i saber el que aquest darrer està fent amb els refugiats i com tracta el poble kurd.

És per a tot això que he explicat, i perquè estic molt fart de la hipocresia que regna en la majoria de mitjans de comunicació i de governs europeus, que només assistiré a actes i concentracions per a la pau que no segueixin el joc de mitjans i governs hipòcrites. En aquesta ocasió, amb la reconquesta d’Alep, i amb tot l’afecte que tinc a les persones sensibles contra les injustícies i per la pau, crec que s’està fent seguidisme de mitjans partidistes com en una nova guerra freda.

Prou guerra i prou impunitat!!!

AUTOR

Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

SI NO, QUÈ FEM A LA UE?

TRIBUNA DIJOUS, 2 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

La situació internacional segueix estant marcada per la profunda crisi estructural del capitalisme i
la continuació d’un procés complex i contradictori de reordenament de forces a escala mundial, marc en el qual l’imperialisme intensifica la seva ofensiva violenta i multifacètica que s’enfronta contínuament amb la resistència i la lluita dels treballadors i dels pobles en defensa dels seus drets i la sobirania dels Estats en la defensa de la seva independència i el desenvolupament. Una situació en la
qual, entre altres expressions de l’agudització dels trets més negatius del capitalisme, es troba l’àrea de capital financer i especulatiu sobre l’economia i l’accentuació de la centralització i concentració del capital, l’apropiació monopolista de la riquesa i de les matèries primeres, l’explotació, l’assalt als drets socials, l’atac a les llibertats democràtiques, als drets i a la sobirania nacional i a la independència. La liberalització del comerç mundial s’imposa com un instrument per a la dominació econòmica i política o com la centralització dels poders en els organismes supranacionals dominats per les grans potències imperialistes. I la UE? La construcció de les institucions europees sota una lògica neoliberal i austericida ha estat acompanyada d’una creixent ingerència militar de la UE en els països del seu entorn. La
participació en les desastroses guerres imperialistes a Afganistan i Iraq de principi dels 2000 per mitjà dels EUA i l’OTAN ha estat seguida dels intents d’augmentar la influència de la UE a través de la desestabilització dels estats del nord d’Àfrica,Ucraïna i Síria. El resultat han estat revoltes avortades, un creixement temible del terrorisme d’arrel islàmica, i la destrucció de països sencers devorats per guerres amb centenars de milers de morts. La resposta de la UE a les persones refugiades que intenten fugir dels estats fallits en què han convertit casa seva, de la guerra i del terrorisme, és el racisme i l’odi. Milers de persones han mort en els darrers anys ofegades al Mediterrani, i la UE ha fortificat les seves fronteres europaper aïllar-se dels terrors que ha causat. Els camps de refugiats són malsons on éssers humans malviuen en condicions deplorables, passant gana i fred. Actualment, la UE destina quatre vegades més de diners a vigilar les fronteres que a l’ajuda pels refugiats. Per això diem que la UE actual és un fracàs no només econòmic i polític, sinó també humà. També veiem clar que el terrorisme gihadista i el feixisme europeu són fills de l’imperialisme i del neoliberalisme.Les polítiques actuals de la UE són incompatibles amb el benestar de les classes treballadores europees. Qualsevol alternativa ha de partir d’un canvi profund del model polític i econòmic i d’una recuperació de la sobirania dels pobles, i la refundació del projecte europeu és la millor de les alternatives. El caràcter de classe de les institucions de la UE dóna la perspectiva de la profunditat que alberga el concepte de «refundació d’Europa». El que cal a nivell europeu son polítiques  d’harmonització fiscal, social i laboral al servei dels treballadors i les classes populars. Ha de canviar radicalment el paper del Banc Central Europeu. S’han d’incorporar paràmetres de creixement, creació d’ocupació i redistribució de la riquesa. S’ha de reestructurar un deute que ofega les economies de molts països. S’ha d’incrementar la transparència de les institucions de la UE. Cal entendre les polítiques migratòries i d’asil i les de cooperació al desenvolupament en origen com a polítiques públiques imprescindibles al costat de les polítiques de foment de la pau i diàleg en l’escena internacional davant dels conflictes armats. En definitiva, cal un Projecte Constituent per a Europa basat en la pau, la democràcia, la solidaritat i la cohesió social i ambiental.
Si no, què fem a la UE?

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES