Archive | Mai 2017

La mobilització és més necessària que mai! Visca l’1 de maig!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15354/mobilitzacio/necessaria/mai/visca/maig

En pocs anys les condicions de vida de la majoria de persones han empitjorat fins al punt que sabem que ja vivim i viurem pitjor que els nostres pares. Ens trobem davant d’un mercat de treball cada vegada més desregulat en què ens sentim mercaderia i amb unes vides cada vegada més a la intempèrie.

A l’Espanya del 2017 avança la precarietat i s’assenten les privatitzacions i retallades de serveis públics, al mateix ritme amb què es retallen impunement drets bàsics. La sostenibilitat de la vida està en risc. Les reformes laborals del PSOE i el PP; la reforma constitucional de l’article 135; l’asfixiant principi d’estabilitat pressupostària; el nou tsunami de retallades de més de 5000 milions imposat per Brussel·les, i les pressions per la reforma de les pensions, suposen una amenaça constant per a la majoria treballadora.

No va passar ni un mes des de la posada de llarg del govern i partit més corrupte d’Europa, perquè es comencés a assenyalar el nou front de les retallades. El saqueig de la guardiola de les pensions i l’aprovació del nou sostre de despesa indiquen el camí d’un procés constituent de tall neoliberal que està transformant les regles del joc sense comptar amb la majoria social, a costa de la seva vida i a costa de la democràcia.

Hem passat d’escandalitzar-nos per ser mileuristes a alegrar-nos d’aconseguir una feina de 700 euros en jornades laborals de fins a 40 hores. Els treballs temporals; per hores; l’economia submergida i l’atur formen part del mateix circuit d’entrada i sortida permanent del mercat laboral, que fa que visquem en els marges de l’exclusió. Patim taxes d’atur de les més altes de la UE, només per darrere de Grècia. Xifres escandaloses del 20%, la meitat de llarga durada (més de dos anys), que s’incrementen fins a un 43% entre els més joves.

Atur, exili i precarietat formen part del llenguatge quotidià de la majoria de joves. Segons l’Agència Tributària ja hi havia 3,7 milions de persones l’any 2014 que subsistien amb sous inferiors a 300 euros. El nombre de treballadors pobres se situa ja en el 15%, i va pujant. Més d’1,5 milions de llars no tenen cap tipus d’ingrés. Més de 4 milions de persones estan aturades i la pobresa infantil ascendeix ja al 30%. Els sous que s’han expandit impedeixen una vida digna, i no permeten pagar un habitatge ni les despeses bàsiques, per no parlar de l’oci i la cultura.

Les condicions laborals i d’existència que abans eren comunes especialment entre les dones, joves i migrants, s’han estès en el conjunt de la classe treballadora, convertint-se en paradigma general. Estem davant d’un procés de degradació total de les condicions laborals i de confrontació del capital amb la sostenibilitat de la vida.

Segons l’enquesta de qualitat de vida en el treball, la migració de persones treballadores cap als nivells salarials més precaris, s’ha incrementat un 10% en només 5 anys, de tal manera que dins el perfil del nou assalariat urbà ens trobem una concentració elevadíssima de persones treballadores lligades al sector de serveis no qualificats, amb fortes taxes de temporalitat i parcialitat, així com una creixent presència de treballadors/es joves. La precarietat material és la que fa impossible fer front a necessitats vitals com la factura de la llum i el gas.

Espanya, amb els salaris mitjans més baixos de la UE és un dels països en què més cara és la llum. Tot i els més de 5000 milions de beneficis de les elèctriques l’any 2015, van produir-se, gairebé, 700.000 talls de subministrament a llars. Unes xifres terribles.

Per a la majoria, un projecte de vida emancipat i lliure és impossible. La precarietat s’expressa en forma d’incertesa, inestabilitat i inseguretat vital. Ens travessa, estructura i condiciona les nostres vides, sent consubstancial a l’actual fase del capitalisme. Aquesta situació té culpables, noms i cognoms, que engreixen el molí destructor de la precarietat. Si volem alliberar-nos-en, és imprescindible identificar-los i aprofundir en les causes profundes de la injustícia.

Mentre les grans empreses i els seus propietaris ingressen milers de milions d’euros, un ciutadà mitjà no arriba a final de mes. Mentre el govern i els seus còmplices retallen els serveis públics, nosaltres tenim cura dels nostres fills i filles i dels nostres pares i mares en horaris impossibles. Mentre que els partits que representen els interessos de les elits econòmiques fan lleis per als més rics, nosaltres hem d’escurçar les hores de calefacció o patir llistes d’espera interminables per ser ateses en un hospital públic.

Però aquesta situació té alternativa. Aquesta no és la història de milers de fracassos individuals. Aquesta és la història d’uns governs que han emprès polítiques que posen en risc les nostres vides. Aquesta societat genera recursos econòmics per atendre les necessitats de tots i totes. Només amb una part dels recursos econòmics destinats a rescatar la banca, es podria posar en marxa un pla de treball decent per a tothom. Amb una modificació de la llei del sector elèctric es podrien garantir subministraments bàsics per a totes. Amb una gestió responsable dels pressupostos generals de l’estat, es podria estendre i reforçar una xarxa de serveis públics. Tot depèn de com pactem les normes que regeixen les nostres vides i els llocs comuns de convivència. Tot depèn de fins on ens impliquem.

Tenim la determinació de no permetre que ens fotin la vida. Estem disposats/des a defensar el nostre dret a una vida digna, suficient i feliç des de tots els front , des de la consciència del “sol no pots, amb companys/es sí”. Mobilitzacions com les de l’1 de maig a Manresa fan reivindicacions assumides que nosaltres recolzem. Estem orientats a connectar amb els conflictes socials existents al territori, a fer que emergeixin els conflictes latents. Tenim un enemic comú. Volem la construcció d’espais unitaris de lluita enfront de la precarietat, des de baix, des de la precarietat que vivim en primera persona, des de la participació activa en la mobilització, des de la confluència amb altres actors socials, polítics i sindicals que defensin el mateix.

La història ens ensenya que tots els grans canvis que han suposat avenços per a les societats s’han fet amb la participació de la majoria. Identificar els nostres problemes comuns i tractar d’unir-nos als altres i als que els pateixen, és el nostre repte. Fer de la nostra indignació una eina per canviar la realitat del país. Lluitar pels nostres drets i conquerir la nostra felicitat. Us proposem construir aquests camins juntes i junts. Lluitem per una vida digna! Visca l’1 de maig!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

Tenim per què preocupar-nos

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 12 DE MAIG DEL 2017

Aquests dies l’esquerra i no esquerra hem estat pendents de les eleccions franceses. Comentaris com ara que «Macron és un instrument neoliberal» i que «Marine Le Pen és un instrument clar del feixisme». Els resultats amb el triomf de Macron van calmar el pati europeu. Per a molts, inclòs jo, es veu Macron com un mal menor a Le Pen però que desenvolupa polítiques que alimenten al mateix temps el feixisme de Le Pen. Però, i aquí què tenim, al Regne d’Espanya. A la meva manera de veure tenim en aquest PP governant un còctel de les dues ideologies dels partits de Macron i Le Pen, sumant a més la gegantina corrupció que l’envolta, be que tenim per què preocupar-nos. I a sobre el Govern Rajoy es disposa a aprovar els pressupostos del 2017 amb el suport d’una coalició de dretes. A més dels seus partits satèl·lits UPN i Fòrum per Astúries i la seva «marca blanca» Ciutadans, compta amb la inapreciable ajuda del PNB i de les dues formacions autonomistes canàries. El preu pagat pel PP en termes absoluts no és petit: 5.000 milions per al Govern d’Euskadi en l’aportació quinquennal de la quota basca, la I d’alta velocitat basca, convocatòria d’ocupació pública i reconeixement internacional de l’Ertzaintza. En el cas de Coalició Canàries, un sistema de finançament nou independent de l’actual règim econòmic i fiscal (REFC), que suposa un increment de 200 milions anuals, i 220 milions més per a despesa social, que permetrà esbandir el deute de la sanitat canària i donar pas a la seva privatització. Nova Canària, per la seva banda, exigeix en les seves 49 esmenes 450 milions addicionals d’inversió pública. Canàries serà l’única comunitat autònoma en què augmentarà la inversió de l’estat el 2017. La despesa de les Comunitats Autònomes representa el 25% del Pressupost (65% l’estat central i 10% dels ajuntaments). El Govern Rajoy ha anunciat una despesa total de 5.683.000 el 2017. Els comptes són fàcils de fer, els guanyadors fàcils d’identificar, i aquests s’han convertit en els pressupostos dels «col·legues». Resultarà difícil al govern Rajoy vendre que no hi ha cap greuge comparatiu. Per a una dreta que justifica la seva espanyolitat amb «la igualtat de tots els ciutadans en tots els territoris», els pressupostos del 2017 són una confirmació de tot el contrari: «per a tots la llei, per als col·legues el favor». Tot el sistema de pressions excèntriques pels dèficits acumulats com a conseqüència de les polítiques d’austeritat en la despesa social transferit a les autonomies es converteix en una olla de pressió de greuges enfrontats. Contra la qual ha advertit des de fa anys la UE i el Fons Monetari Internacional. Ja no serà només Catalunya. L’estat de les autonomies del règim del 78 ha segellat així el seu destí. I el boc expiatori seran les autonomies que no governa el PP o que el govern Rajoy no necessita per aconseguir la majoria absoluta de 176 escons per aprovar els pressupostos. Cal estar cec políticament per repartir aquest pressupost de «col·legues». I mentrestrant aquesta setmana hem hagut d’escoltar al parlament espanyol Alicia Sánchez Camacho eludir la paraula dictador i preferir referir-se al criminal dictador Franco com «el senyor Francisco Franco». I tornem a comprovar com la formació política que ens governa es nega a alliberar-se dels vincles amb el seu franquisme genètic. És vergonyós i fa molt fàstic que, amb el seu vot i el seu discurs, el partit amb més suport popular a Espanya reafirmi la seva distància amb la dreta europea representada per Angela Merkel i se situï a un pas de les tesis revisionistes del Front Nacional o d’Aliança per Alemanya. Amb prou feines –diria que cap– hi ha diferències entre els que qüestionen l’existència de les cambres de gas i els que neguen el caràcter totalitari i criminal del règim franquista. El que deia: tenim per què preocupar-nos.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES