Archive | Agost 2017

LES PRIVATITZACIONS I ELS DRETS DELS TREBALLADORS

TRIBUNA DIVENDRES, 25 D’AGOST DEL 2017 Regió7

Els treballadors/es d’Eulen ja van
avisar fa uns dies amb aturades
parcials dels arcs de seguretat de
l’aeroport del Prat (Barcelona), el
segon en importància d’aquest Regne tan
corrupte. Les sol·licituds dels empleats
d’aquesta contracta són clares: primer,
que s’incorpori més personal, amb el que
hi ha no poden garantir ni un servei de
qualitat ni el compliment de la seva jornada
laboral, i segon, que es doni formació
als que estan treballant i als que es
contractin, i tercer, que els apugin el sou
350 euros per igualar així el dels empleats
de les altres contractes que treballen a
l’aeroport fent el mateix. La plantilla
d’Eulen de filtres de seguretat de Barcelona-el
Prat celebrarà a final d’aquesta setmana
assemblea per decidir si faran vaga
per protestar contra «sancions i acomiadaments»
de la companyia. D’altra banda,
sembla que l’exemple s’estén, atès
que els treballadors dels escàners d’equipatges
també amenacen amb una altra
vaga al Prat per les mateixes raons i amb
pràcticament les mateixes demandes. La
responsabilitat de la seguretat aèria és de
l’Estat, del ministeri de Foment, i Aena,
empresa encarregada dels aeroports, depèn
de l’esmentat ministeri. Fragmentar
la seguretat en múltiples contractes privades
trenca el principi de la mateixa seguretat,
el parcel·la i el sotmet a l’interès
privat, i així es transformen en cada vegada
més grotesques, per inútils, les escenes
contra la intimitat personal que, en
nom d’aquesta seguretat, han de patir els
usuaris de línies aèries. Les empreses
guanyen milions, però, com posen de
manifest els treballadors del Prat, en seguretat,
amb prou feines s’avança. Les
aturades a l’aeroport de Barcelona demostren
com el govern del PP fa servir
l’aparell de l’Estat com una arma poderosa
per a l’aplicació de la seva política neoliberal
extrema. No es tracta només de les
prioritats pressupostàries o del sostre de
despesa, sinó també d’aquestes externalitzacions
a preu impossible i d’una infinitat de normes que, pel seu volum econòmic
i transcendència humana, acaben
actuant com a ariets contra els drets i la
seguretat de la majoria. «Al Govern no el
molesten les cues, el molesten les vagues
i que es visualitzi que la recuperació econòmica
aquesta de la qual s’enorgulleixen
és a força de precarització laboral».
El fons de la política neoliberal és transferir rendes
i recursos del conjunt de la societat,
començant per l’Estat, al sector
més ric i fer-ho sobre la base d’un atac
sense misericòrdia a les condicions de
vida, drets, salaris, serveis, etc, de la immensa
majoria. Al Prat tenim una nova
prova d’això: escàs personal, gran precarietat
i salaris de misèria són l’arrel
d’aquest conflicte. Aena i Eulen esperaven
que milers de viatgers enfadats per
hores d’espera i la premsa fent-se’n ressò,
doblegarien els treballadors dels controls.
L’objectiu del govern i l’empresa
mai ha estat evitar cues o millorar la seguretat.
Al contrari, només persegueixen
doblegar els treballadors, pagar malament
i seguir fent negoci. I posar en posició
d’esquirols el cos de la Guàrdia Civil, i
agents que són militars han assumit el
control de la seguretat als arcs, tant dels
passatgers com dels equipatges, mentre
els treballadors han de complir uns serveis
mínims desorbitats del 90%. Són els
treballadors els qui, en demanar més personal,
demostren que sí que els importa
el temps d’espera de la gent i que sí que
els importa la seguretat. La fermesa i unitat
de la plantilla i la clara compressió per
bona part de la ciutadania que veu la realitat
d’aquests treballadors com a prò-
pia, van forçar a moure posició a Eulen i a
Aena, així com a intervenir com a mediadora
a la Generalitat.I la vaga s’estén; els
sindicats d’Aena convoquen vaga en tots
els aeroports per al proper 15 de setembre,
i durarà 25 dies. Els estibadors van
assenyalar el camí per aturar, per un
temps, la part més dura de política neoliberal.
Aquesta batalla és pel mateix. Són
moments d’acumular forces, de preparar
mobilitzacions. És clar que estem en una
lluita de classes i que només s’aconsegueix,
i manté, allò que el carrer amb lluita
obrera imposa primer.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Anuncis

Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15599/tant/bo/no/es/desaprofiti/ocasio

Fa uns dies Units Podem va convocar els mitjans de comunicació per a manifestar la seva intenció de treballar per una moció de censura per fer fora Rajoy. I es va muntar un merder. El PP va qualificar la proposta de “xarlotada”; Ciutadans la va desautoritza i el PSOE es va queixar que els podemistes no haguessin parlat amb ells prèviament.

I és que ja se sap: tots estan contra Rajoy però quan algú fa un pas i es planta amb un “fins aquí hem arribat”, la resta demostren que a l’únic que aspiren és a viure en la còmoda i lleial oposició. Aquest cap de setmana passat, però, vam poder veure com les forces que empenyen a favor d’aires republicans de regeneració democràtica, de recuperació de drets, d’igualtat i de passar pàgina del govern Rajoy i la seva corrupció, són profundament plurals. Ho vam albirar a Sol, a Ferraz i ho vam constatar divendres a Catalunya, en la reunió de més de tres mil persones en representació de quatre mil entitats en la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum.

El dissabte 20 de maig milers de persones de tots els racons del Regne convocats per Units Podem van omplir, al crit de cal fer-los fora, la Puerta del Sol. L’endemà, més de la meitat del cens d’afiliats al PSOE, 74.223 persones, col·locaven, amb el seu vot en les primàries d’aquest partit, a Pedro Sánchez, novament, a la secretaria general dels socialistes. El cop de mà que va donar lloc a la gestora a Ferraz, va fotre fora a l’ara restituït Pedro Sánchez i que va donar pas a la investidura de Mariano Rajoy, havia perdut.

Les mobilitzacions, al carrer o amb la papereta, són l’expressió de la població activa contra la política neoliberal del PP i els seus resultats. Són la mostra d’un profund cansament, la constatació que la desigualtat, les retallades de drets, la pèrdua de protecció social, la pobresa, els desnonaments, la fragmentació social i la corrupció tenen responsables. L’oligarquia financera que domina el país i la seva cohort de servidors en el si del règim d’aquesta segona restauració borbònica necessita de la divisió dels que ens enfrontem a ella per seguir aprofundint en desigualtat i aposentant el seu domini que ens empobreix. Nosaltres necessitem precisament el contrari: la suma. Necessitem posar per davant un comú en el qual tots guanyem. Un comú que, al costat de la defensa d’un pla d’emergència social, l’ocupació o l’educació i la salut, permeti al poble de Catalunya decidir. Només per aquest camí de reconeixement de la pluralitat social i diversitat ideològica dels rebutjos que provoca el neoliberalisme i la seva austeritat, podrem avançar.

El que ha passat aquest cap de setmana deixa lliçons que obliguen a les diverses esquerres a pensar. Hi ha, en totes aquestes mobilitzacions, base per desfer-se de Rajoy i del seu mafiós i corrupte PP. Tenim un Govern feble que viu, sobretot, de treballar la divisió en el si de les esquerres així com de treballar les desconfiances que provoca, més enllà de l’Ebre, la mobilització catalana pel dret a decidir. Aquest cap de setmana també ha deixat bones sensacions que ara, amb la mobilització i la unitat, s’han de concretar.

El temps de vida del Govern de Rajoy depèn sobretot del que triguin les esquerres a unir les seves forces per aixecar, des del carrer, l’alternativa. A hores d’ara Units Podem ofereix retirar la seva moció de censura a Rajoy si Pedro Sánchez en presenta una de pròpia… ja veurem què passa! Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió! Seria imperdonable perdre aquesta oportunitat!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

NO JUGUEU AMB EL DRET A LES VACANCES

DIVENDRES, 4 D’AGOST DEL 2017 Regió7

I torna a passar, Cristina Cifuentes fa el
seu habitual exercici populista i demagògic
d’estiu sobre el descans de
vacances, i la cort de neoliberals, com
sol passar, li segueix el joc i li dóna la raó.
Recordo que fa un parell de anys ja va dir
que no se n’aniria de vacances perquè tenia
molts temes pendents per posar al dia
i, veient les notícies de corrupció del PP,
afers rars sí que n’hi havia, sí. Però bé, ella
va i torna a parlar del que no planteja cap
dubte: «el dret a les vacances». Per què
aquesta persona ha fet de la seva decisió
de no anar-se’n de vacances un assumpte
polític amb pura i liberal demagògia només
per buscar transmetre que ella treballa
més que ningú i, és clar, més que els
seus rivals polítics, que sí que fan vacances.
De fet, el que faci aquesta persona
amb el seu descans és el seu problema.
Puc entendre que no faci vacances perquè
no es fia dels que deixa al capdavant. És
comprensible, sabent tota la corrupció
mafiosa que aflora diàriament. El més
gros, el que és preocupant, arriba quan la
màxima responsable política del PP dels
madrilenys diu que les vacances són «voluntàries». Això
sí que no, l’Estatut dels
Treballadors, en el seu article 38, estableix
que «les vacances són obligatòries i irrenunciables,
ni tan sols es pot prescindir
d’aquest dret per acord entre parts ni poden
ser substituïdes per una remuneració
extra». Per què menteix? Per què aquest
relat interessat que sempre hi ha al darrere
en la ideologia neoliberal? De fet, no és la
primera vegada que ho sento dir a personatges
semblants. Per què es llancen globus
sonda? És clar que es vol introduir el
debat en la societat esperant que la seva
idea liberal vagi entrant de manera natural.
Per què em volen obligar a anar-me’n
de vacances si jo no en vull fer? Són les
preguntes que volen sentir els liberals
(d’alguns treballadors que ignoren que és
un dret), que queden en suspens i que són
recollides per tots els empresaris sense escrúpols
que ho circumscriuen sobretot a la
llibertat personal sense considerar la correlació
de forces laborals. Quan ets el cap i
tens un poder adquisitiu molt més gran
que els teus treballadors, no hi ha cap problema
a agafar-se les vacances com una
cosa opcional. En aquest cas, la immensa
majoria agafa les vacances perquè té la llibertat
econòmica necessària perquè els
recursos disponibles no siguin un problema
a l’hora de prendre la decisió. Quan ets
un treballador precari amb moltes necessitats
econòmiques i amb una feina que
penja d’un fil i amb una situació d’inferioritat
davant del patró que no permet la negociació,
la voluntarietat de les vacances
dependria únicamenti exclusivament de
les necessitats de l’empresari. Tots sabem
la llibertat d’actuació que quedaria al treballador
amb aquesta pressió i com de voluntàries
serien les vacances en aquest
context hipotètic. L’obligatorietat de certs
drets laborals és la vacuna de l’obrer contra
el mal neoliberal, una mesura que evita
que els més febles del sistema, acceptant
condicions a la baixa, siguin explotats i
guardin els seus drets. Aquesta obligatorietat
s’estableix precisament per protegir
els més febles de l’equació perquè la seva
necessitat no els obligui a acceptar condicions 
laborals depauperades que acabarien
a mitjà i llarg termini perjudicant el
treballador primer i després tota la classe
treballadora per la minva de condicions.
La veritable intenció dels que estan interessats
a transmetre la idea de voluntarietat
dels drets adquirits és obrir la porta per
retallar drets conquerits pels treballadors
guanyats amb molta mobilització en la
lluita obrera. Les paraules d’aquest representant
polític són declaracions demagògiques de persones

que només busquen el benefici de la seva classe.

«No oblidem mai que estem en una lluita de classes».

TRIBUNA
Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES