Archive | Desembre 2017

Això no, Pablo, això no

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16790/aixo/no/pablo/aixo/no

A les comteses electorals sol passar que als representants polítics se’ls escalfa la boca i diuen coses de les que segur s’han de penedir. Jo no sé si aquest és el cas però tinc molt clar que hauria de ser així. Pablo Iglesias, va intervenir el diumenge 3 de desembre a l’assemblea dels Comuns a Sant Adrià de Besòs. El discurs va tocar les qüestions socials fora de focus, i va bascular entre les naturals crítiques a l’anterior Govern de la Generalitat com al corrupte Govern de Rajoy.

Però una de les frases pronunciades pel “company” Iglesias va despertar el meu disgust i em va fer gairebé saltar del seient: “això no Pablo, això no”, “quina barbaritat”. Va acusar l’independentisme d’haver contribuït, “potser sense voler”, a despertar el fantasma que és la major amenaça per a les democràcies, el fantasma molt real del feixisme. No crec que Iglesias ignori que dins els Comuns hi ha una pluralitat democràtica que inclou l’independentisme de forma natural, com també la clara defensa del dret a decidir.

Però és que a més és absurd. L’independentisme és només una excusa més per a què la ultradreta hagi pres un major protagonisme emparada en bona part pel Govern de Rajoy. Sense la seva existència, l’excusa podria haver estat qualsevol altra, les hem viscut abans.

Espero que Iglesias reconsideri les seves paraules ja que son els mateixos arguments que inflen un cert tipus de periodisme que criminalitza la immigració per ser culpable del racisme, i al mateix Units Podem perquè també fomenta amb la seva existència el Franquisme. Vaja que les víctimes son les culpables. El feixisme per molt minoritari que pugui semblar sempre va estar aquí, els efectes de la seva activitat no s’han deixat mai de notar. Les denúncies per pallisses i vexacions a mans de grups neonazis es compten per centenars i són moltes més les agressions que no s’arriben a denunciar.

El racisme i la persecució de les minories és el principal tret distintiu de les organitzacions feixistes. La pobresa i la precarietat econòmica son el principal nutrient del fanatisme feixista que s’estén pels nostres barris amb una perversa naturalitat. Recordem que en els últims 25 anys a Espanya les víctimes d’agressions feixistes es xifren en unes 4.000 a l’any, amb 88 víctimes mortals.

Xifres similars o majors es donen a Europa. Per desgràcia la ultradreta ha tingut un creixement a escala occidental des de l’inici de la crisi de 2008 i això és innegable. Les causes son diverses, però el descrèdit de la democràcia com a sistema polític subjugat pels interessos econòmics és la principal. El retrocés social del moviment obrer i com no el lliurament total de la socialdemocràcia europea al lliure mercat sumen també de forma important.

Sabent això es veu clar que Catalunya ha estat una altra excusa perquè la ultradreta hagi pres el seu protagonisme. Sense la seva existència l’excusa podria haver estat qualsevol altra, des de com en altres ocasions ha utilitzat el terrorisme islamista, fins a una victòria electoral a Espanya del que ells anomenen l’esquerra Bolivariana Espanyola. Qualsevol excusa que se surti dels seus conceptes fossilitzats és vàlida.

L’odi feixista es nodreix de la misèria i la ignorància. Neix habitualment, que no sempre, en aquells sectors més desafavorits socialment, que competeixen per les més baixes ajudes estatals. Però el feixisme també neix de la constant manipulació informativa i ideològica a la que ens sotmeten els mitjans de comunicació. El feixisme nacionalista espanyol també s’alimenta de l’anticomunisme i la catalanofòbia, del masclisme sociològic, del fanatisme catòlic i l’homofòbia.

Avui com sempre és un mal que amenaça al conjunt de la societat i per aturar-lo, cal unitat i fermesa i la denúncia de qualsevol complicitat amb els seus postulats. Per aixo mes que mai unitat democràtica per una Catalunya lliure de feixisme.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

PENSAMENTS DESPRÉS D’UNA RESSACA ELECTORAL

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 29 DE DESEMBRE DEL 2017

No us enganyeu: «No veig Repú-
blica per a les classes populars».
Han guanyat les dretes, catalana
i espanyola, com sempre histò-
ricament unides contra la classe obrera.
(Prova d’això és que els eurodiputats de
Ciutadans i el PDeCAT/JxCAT formen part
d’ALDE, el grup parlamentari dels liberals a
l’Eurocambra). Malauradament, la polarització
i els errors de les esquerres reals han
portat a aquests mals resultats per al espai
polític al qual dono suport, i n’han perdut
un nombre important en uns comicis celebrats
en clau nacionalista on les dretes, en
les seves diferents expressions, han sabut
rendibilitzar la confrontació i han ocultat
les retallades, la corrupció i la qüestió social.
Són mals resultats per a l’esquerra.Hi
ha tasques que s’han d’abordar amb urgència
i humilitat.Barris rics i barris pobres
han votat les mateixes polítiques encara
que sigui sota diferents signes. Molt per fer,
per transformar aquesta realitat.
L’independentisme ha perdut en vots.
Els escons són un miratge legal. Alguns
deien que el 21-D era un referèndum,
doncs aquest és el resultat. Un partit de
dretes anticatalanista ha guanyat a Catalunya.
La majoria assolida pel bloc independentista
no avala la seva via unilateral,                              
però obliga totes les formacions a dialogar
i resoldre amb un referèndum pactat.
L’unilateralisme condueix a un carreró
sense sortida, s’ha de canviar d’estratègia.
Es podria dir que és bo celebrar que el PP
està enfonsat però és no entendre res, ja
que el seu recanvi, Cs, està desbocat i ha
arrossegat un trist PSC al seu discurs per
guanyar vots. El que és real és que el desastre
electoral per al PP suposa el fracàs de
l’article 155. Un partit radicalitzat en el sectarisme
com el PP no pot mantenir segrestada
la democràcia, i les dretes no poden
rendibilitzar a la seva manera l’enfrontament
identitari. No veig cap pla amb els
guanyadors. No veig cap projecte per construir
cap república. Amb la majoria en escons
ens mantenim en el bucle en mans
de Puigdemont, però amb les esquerres
debilitades i mitja classe treballadora comprant
el maleït 155.
Després del resultat a les eleccions catalanes,
i veient que la situació de bloqueig
segueix intacta, s’ha de fer una crida al dià-
leg per què és una necessitat històrica i segurament
l’única via per garantir la convivència.
Repeteixo que el referèndum pactat,
a partir d’un debat serè, és l’única sortida
per a solucionar d’una vegada els problemes
polítics. No puc descartar unes noves
eleccions. Albiol, del PP, el va insinuar
amb la seva habitual sorna. I fa mandra,
molta mandra, però és l’estratègia més
rendible per a l’estat corrupte que tenim.
Fins que la gent se’n cansi i les esquerres
passin de votar. Dit això, no vull caure en el
pessimisme. S’ha de treballar per sembrar
una llavor i per reconstruir el catalanisme
de les classes populars de majories. Cs té
peus de fang, és pura propaganda sense
estructura. Cal lluitar barri a barri per recuperar la
classe treballadora que ho passa
malament. L’any que ve es torna al Parlament
i un objectiu de l’esquerra real hauria
de ser derrotar les polítiques de dretes del
PP, Cs i PDECAT. Com? Reforçant els moviments
socials i sindicals. Davant la necessitat
d’iniciar una nova etapa en què les classes
treballadores i populars siguem protagonistes
d’un nou projecte de convivència
democràtica i social. Jo, com he dit tants
cops, defenso un projecte de República
Catalana Confederal i Solidària, i encara
més davant l’esgotament del model territorial
i l’empobriment de les condicions de
vida de les classes populars. Pensada des
de baix i per als de baix. Vull recordar i repetir
que tenim demòcrates innocents a la
presó, i que no eren eleccions normals sinó
forçades, el marc autonòmic ha caducat i
és un zombi que es nega a morir. El problema
aquí és històric: Hi ha qui se sent català
i hi ha qui se sent espanyol. Quan Marx i
Engels escrivien que «els obrers no tenen
pàtria» no es referien a l’absència de sentiments
d’identitat, sinó a l’error d’oblidar; la
comunitat/ identitat, de la lluita de classes.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Un vot contrari al 155

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 19 DE DESEMBRE DEL 2017

Tenim una fita d’allò més rara, el vot
a les eleccions del 21-D. Un vot que
ha de ser contrari al maleït 155 per
la llibertat sobirana i per unes mesures
socials. És una fita també perquè les
forces polítiques i candidatures de les esquerres
sobiranistes, socials i municipalistes,
que defensen un compromís ferm per la
«llibertat dels presos polítics», la «derogació
del 155 i anul·lació de les mesures d’intervenció
i repressió», es posin d’acord. S’ha de
ser responsable, a més d’intel·ligent, i oblidar
els sobreescalfaments de la campanya
electoral en què els uns i els altres s’ataquen
massa vegades amb declaracions absurdes.
Les aliances socials i polítiques són imprescindibles.
És amb la unitat que s’aconseguiran
les majories suficients que permetin
vèncer el 155 i la intervenció de la Generalitat,
fer fer enrere el Govern, tribunals i forces
repressives estatals. Les esquerres no poden
consentir un nou escenari polític que sigui
el de la involució democràtica, social i contra
la sobirania catalana que pregonen Ciutadans
i Inés Arrimades. Una involució que
amenaça d’empitjorar el teixit social, popular i
de classe treballadora, ja prou colpit per
la crisi econòmica i l’explotació incessant
dels senyors neoliberals. És alliçonador que
sigui precisament Ciutadans el qui tingui un
pressupost més elevat en aquesta campanya
electoral del 21-D. Els cacics de les grans
fortunes de la dreta confien el seu futur en la
supervivència d’aquest Estat i règim constitucional
del 1978. Un Estat amb un PP mafiós
i gangrenat per la corrupció, que pretenen
revifar amb l’empenta de Ciutadans,
així com el trist suport del PSOE-PSC. Ciutadans
és l’ariet contra l’escola pública catalana.
La cúpula reaccionària de Ciutadans
somia en veu alta amb una Generalitat monàrquica
que anul·li tots els avenços socials,
municipals i democràtics que la població de
Catalunya ha aconseguit en els darrers 40
anys. Jo tinc el somni de repúbliques lliurement
associades de manera fraternal, federades

 

o confederades, naturalment sempre
segons la decisió ciutadana. I com tants tinc
memòria i no puc oblidar la corrupció convergent(CiU,
CDC, UDC) i la conxorxa dels
governs de la Generalitat de CiU amb els governs
estatals de Suárez, Felipe González i
Aznar, que van alimentar durant massa anys
la dreta catalana com a capdavantera de les
polítiques econòmiques neoliberals malgrat
el perjudici a la ciutadania i el país «per això
la meva gran desconfiança». Les candidatures

 

d’esquerres, ERC, CUP, Catalunya en
comú Podem, necessiten posar-se d’acord i
basar-se en l’anhel, convicció i mobilització
popular per enfrontar-se al bloqueig,repressió

i intervenció estatal. El Parlament, Govern
i presidència de la Generalitat sorgits
del 21-D, per ser viable, ha d’establir acords i
aliances amb la clau del lideratge per les esquerres
sobiranistes que representen la majoria
social. Precisament incloure el factor
social al camí republicà és essencial, és el
que pot reforçar i donar la força a la rebel·lia
del poble. És la força popular i la unitat democràtica
el que permet forjar una majoria
política rupturista per traçar aliances socials
i republicanes per tenir majories dins de Catalunya
i també fora. L’objectiu no pot ser un
post-21-D «autonomista», sinó un canvi
d’estratègia, per fomentar un inici de reforç
popular constituent cap a una república catalana
amb contingut. Sempre des de baix,
sempre convencent .

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL