Archive | gener 2018

Mal ens comença l’any

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 23 DE GENER DEL 2018

Duren poc les felicitacions per l’arribada de l’any nou. Despertar amb la bateria d’augments de la majoria dels serveis bàsics és una bufetada per a unes condicions de vida ja de per si dures. Si repassem dades. Les pensions pujaran un 0,25%, per sota de la inflació, que superarà l’1%. Per intentar recuperar-se del fracàs del PP a les eleccions catalanes, Rajoy va signar amb les patronals i els sindicats majoritaris un augment del salari mínim. Aquest acord concreta un augment del 4% de l’SMI en 2018, del 5% el 2019 i del 10% el 2020, condicionat al fet que l’economia creixi un 2.5% del PIB cada any i que l’ afiliació a la Seguretat Social s’incrementi com a mínim en 450.000 persones cada any. Si es complissin els requisits això representaria un augment de 29 euros per 14 pagues, si no es compleixen queda en res “sembla humor negre”. L’encariment dels serveis bàsics ja s’ha menjat, per anticipat, com augments i fins i tot els que s’hagi pogut signar en convenis col·lectius (l’augment mitjà salarial en els convenis de 2017 ha estat d’un 1,33%). Perquè el gas puja com a mitjana un 6,2%; la llum un 10%, l’aigua depèn del lloc al voltant d’un euro al mes; pugen els peatges i el transport públic i fins als segells seran més cars. Si fem una comparativa les dades són esgarrifoses. En deu anys, l’aigua ha pujat un 76%; el gas, un 48%; la llum, un 87%, mentre els salaris només un 13%. El 2007, per pagar aquests serveis bàsics es necessitava un 9% del salari mitjà, ara es necessita un 14%. A més, cal comptar l’augment alarmant de la cistella de la compra i de l’encariment de l’habitatge, etc. Si afegim la precarietat creixent i l’atur estructural, degradació del treball i de les condicions de vida que colpeix a les dones i el jovent. La pobresa és una xacra social creixent que ofega les esperances de futur de un numero creixent de llars . Però el president del govern estatal, Rajoy del PP, del bracet del partit mes votat a Catalunya “Ciutadans”, fent us de les prerrogatives del autoritari article 155,ha decretat la pròrroga dels Pressupostos de Catalunya. Aquesta decisió condiciona la política del futur govern que surti dels pactes a Catalunya de les eleccions del 21-D. Sobretot perjudica a les famílies i economies més modestes, mentre l’Estat de Rajoy sotmet a les Autonomies i Ajuntaments, a unes imposicions fiscals que impedeixen disposar d’una mínima flexibilitat pels serveis universals i socials. En aquesta situació resulta rar i xocant que amb el empitjorament i encariment dels serveis bàsics, i la pròrroga pressupostaria, no hagi merescut unes paraules contundents en el discurs de fi d’Any del president legítim destituït, Puigdemont, tot i que sembla i pressiona a socis i partit per ser de nou president . Incloure el importantissim factor social i com afrontar els condicionats estatals és vital per una nova estratègia i aconseguir ampliar les bases socials que beguin de les anteriors mobilitzacions per una república Catalana social i de tots/es . La constitució del nou Parlament neix amb la sentència del cas Palau una llosa de corrupció que arrossegarà sempre el partit de Puigdemont i Mas per molt que se li canviï el nom al partit del Pujol. Tenim un escenari realment complicat . Un escenari en el que malgrat la repressió i l’estat d’excepció, el bloc del 155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC) ha fracassat en impedir que hi hagi una majoria sobiranista i independentista al parlament; de fet la majoria exigeix derogació “ipso facto” del 155 i el intervencionisme a la Generalitat. El PP i Ciutadans, ajudats pel PSOE-PSC, volen condicionar el resultat electoral. La intervenció de la Generalitat segueix, el 155 es manté i també les fortes amenaces . Amb candidats injustament empresonats . Seguim en un estat d’excepció amb tarannà dictatorial que vol donar una falsa aparença de constitucionalisme i amb una dreta Catalana i Espanyola amb casos de corrupció que inhabilitarien sobretot als dirigents de la dreta espanyola per Governar en una democràcia real. Mentre el poble suporta ho insuportable..

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social

 

Anuncis

Cal canviar-lo tot per pura supervivència

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 10 DE GENER DEL 2018

Si es fa una mica de memòria val la pena recordar el 12 de Juny de 1992, a la Cimera de la Terra a Rio, Fidel Castro iniciava el seu històric discurs dient que: Una important espècie biològica està en risc de desaparèixer per la ràpida i progressiva liquidació de les seves condicions naturals de vida: l’home. Ara amb les contundents evidències de l’escalfament global”, prenem consciència d’aquest problema quan gairebé és tard per impedir-ho. Cal assenyalar de forma molt clara que les societats de consum (és a dir el ferotge capitalisme) són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles van néixer de les antigues polítiques imperials que, al seu torn, van engendrar l’endarreriment i la pobresa que avui castiguen la immensa majoria de la humanitat. Amb només el 20 per cent de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix al món. Han enverinat els mars i rius, van debilitar la capa d’ozó, han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions climàtiques amb els efectes catastròfics que patim. A poc més d’un any de la seva mort les seves paraules adquireixen inusitada urgència perquè si alguna cosa fan les classes dominants del planeta és accentuar la depredació ecològica i destruir a ritme encara més accelerat el medi ambient. Queda clar la falta d’un canvi urgent i només una organització econòmic social anticapitalista, podrà salvaguardar al medi ambient de la seva completa destrucció i de pas a l’espècie humana de la seva extinció. És “una constatació essencial” que “la protecció dels equilibris ecològics del planeta són incompatibles amb la lògica expansiva, consumista i destructiva del sistema capitalista. L’única manera de posar un fre aquesta catàstrofe que estem vivint és canviant la manera de producció. Per això “tota política no ecològica és un carreró sense sortida”. El model neoliberal “Basat en la implacable competència, les exigències de rendibilitat i la carrera cap a la guany ràpid, destrueix els recursos naturals de tots”, només pels diners. Hi ha un fatalisme internalitzat que afirma que no hi ha alternativa possible a l’ordre mundial capitalista. Per això cal canviar el discurs que nega deliberadament l’ànim actual de transigència angoixada i acceptació passiva. Cal una línia de raonament, basada en una lectura de la crisi actual i les condicions necessàries per a superar-la de manera urgent. Cal una resistència contra el fatalisme i egoisme que ens volen vendre. La crisi ecològica i la crisi de deteriorament social estan profundament interrelacionades i han de ser vistes com diferents manifestacions de les mateixes forces estructurals. La primera s’origina àmpliament en la industrialització rampant que desborda la capacitat de la Terra per esmorteir i contenir la desestabilització ecològica. La segona es deriva de la forma d’imperialisme coneguda com globalització, amb efectes desintegradors en les societats que troba al seu pas. Més encara, aquestes forces subjacents són essencialment aspectes diferents d’un mateix corrent, que ha de ser identificada com la dinàmica central que mou a la totalitat: l’expansió del sistema capitalista mundial. Tenim que rebutjar tots els eufemismes o la suavització propagandística de la brutalitat d’aquest règim : tot intent de rentat verd dels seus costos ecològics, tota la mistificació dels seus costos humans en nom de una rara democràcia i uns drets humans en caiguda lliure. Cal veure al capital des de la perspectiva del que realment ha fet. Actuant sobre la naturalesa i el seu equilibri ecològic, Pel que fa a la humanitat el capitalisme redueix a la majoria de la població mundial a mer reservori de força de treball, mentre descarta molts dels restants com llast inútil. L’actual sistema capitalista no pot regular, i molt menys superar, les crisis que ha desencadenat. Cal canviar-lo tot per pura supervivència.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL