Archive | febrer 2018

Juntes som més fortes

TRIBUNA regio7.cat/opinio/2018/21/02/tribuna

El 8 de març d’aquest any serà una acció internacional inèdita. Dones de tot el món convoquen una gegantina vaga Feminista: per a acabar amb totes las discriminacions com el risc de pobresa, aquí tenim les taxes d’atur insuportables un 3,5% més alt entre les dones, amb la obscena bretxa salarial i amb una violència masclista que no baixa. Una desigualtat estructural en el treball i la llar. Les 1.000 dones assassinades en els últims 15 anys que es “pur terrorisme masclista” i un 23% de la bretxa salarial que és obscè i vergonyós en qualsevol lluita sindical . Com los 14 milions de dones que han patit ‘assetjament sexual en ple segle 21. Aquestes xifres bé valen una vaga internacional contra las desigualtat i les violències cap a les dones. La campanya de l’Em Too a tot el món contra la violència sexual que afecta totes les classes socials, a totes les dones es complementaria amb la lluita per pactes d’Estat contra la violència de gènere, mentre es nodreix de la lluita per a decidir sobre el cos i la llibertat. Els diferents aspectes de les relacions de dominació situen en primer pla que les grans victòries s’aconsegueixen dins de la lluita de classes , perquè som més forts/es. Hi ha sindicats que se sumen per primera vegada a la vaga del 8M organitzant aturades . És un bona senyal del protagonisme que està assolint el moviment de dones en el rebuig al sistema capitalista de unes noves generacions que marquen noves mobilitzacions. Mobilitzacions per una vida digna. Un nou tren de llibertat. Aquest 8 de març a tot el món comença una nova etapa en què el moviment feminista crida a totes les dones i a tota la societat a canviar l’ordre establert. L’ordre patriarcal capitalista que des de segles han anat arrasant aquest mon. Amb aquest 8 de març de vaga el nivell de consciència de les dones, amb la seva corresponent repercussió en els homes i en tota la població, fa un salt de gegant. Tot el treball submergit de cures i el conjunt de l’economia domèstica, emergeix com a vital per al progrés col·lectiu. No hi ha sistema productiu que pugui prescindir d’aquest treball ignorat i massa vegades menyspreat. La societat forma amb una brutal imposició perquè les dones siguem submises al sistema de valors patriarcal, és a dir, al poder dels homes imbricat amb el del capital. Quan hi ha feina les dones fan una tasca igual als homes, això sí, amb un 23% menys de salari, al que gairebé sempre se li afegeix les tasques de la llar, els fills i les filles, pares i mares, sense descuidar al propi marit. Les classes populars i progressistes tenim que recolzar amb entusiasme aquesta vaga impulsada per els moviments de dones, amb la qual es fomenta la implicació compromesa dels homes. És a dir donar la mà als homes en una mateixa lluita emancipadora, social, econòmica, moral i de veritable llibertat la igualtat total per a les dones. Per els que també tenim memòria en aquest dia Internacional de la dona també recordem totes les dones del món que al llarg de la historia han lluitat i lluiten i segueixen reclamant des de sempre igualtat efectiva entre homes i dones .Les dones ham lluitat, lluitem i lluitaran fins enterrar el patriarcat, i aconseguir una societat justa.

Ricard Sánchez Andrés

Activista social

Anuncis

Defensem la nostra escola pública

http://www.regio7.cat/opinio/2018/02/02/tribuna/457819.html

TRIBUNA

01.02.2018 

La gent d’esquerres sempre hem defensat l’educació pública com a garant de llibertat, de cohesió social i per compensar dificultats. I darrere d’escola pública hi hem posat adjectius que en definien els principis: laica, catalana, científica, coeducadora, compensadora de desigualtats. Però el feixisme sempre busca excuses ridícules per atraure a la seva caverna ciutadans confusos i desinformats, ara a Manresa el 4 de febrer, amb la mentida descarada i vergonyosa de l’adoctrinament polític en els centres escolars públics de Catalunya. Suposo que ells prefereixen l’adoctrinament de no fa tants anys de l’escola franquista que jo i tants vam viure. Gràcies a la immersió i l’escola pública catalana molts fills d’immigrants són bilingües i han tingut la mateixa igualtat d’oportunitats que en el passat tenia la burgesia catalana. I això és una cosa d’un valor que el feixisme, que és també fill de la ignorància, podrà entendre. El feixisme és cultura de l’odi i la violència en el passat i també el present, van a buscar altres excuses, xenofòbia, homofòbia, etc. Recordem que el feixisme no és l’oposat a l’esquerra, és l’oposat a la democràcia. I avui li toca a l’escola pública catalana, que ha donat amb esforç i en massa ocasions pocs recursos el millor de Catalunya, una Catalunya que beu del millor de les diferents cultures que són i han passat per aquesta terra. Amb un esforç increïble, ja que tenen el cos docent més precari d’Europa, amb contractes de mitja i fins i tot de terços de jornada, amb una mitjana de 32 nens per aula i instal·lacions precàries. Aquests sí que són els autèntics problemes de les escoles a Catalunya i Espanya. Però això importa poc, el cas és mentir per si en el ressò queda alguna cosa. Si busquen el legítim i democràtic dret a l’independentisme a les escoles catalanes, potser haurien d’anar a buscar a la manca de diàleg d’un corrupte Govern del PP, que té el suport de Ciutadans contra Catalunya.

És veritat que la màquina PP-PSOE-C’S, amb l’aplicació del 155, posa en el centre de la polèmica les escoles catalanes. La campanya per desacreditar l’escola catalana l’arrosseguem ja fa uns anys, amb l’anterior ministre Juan Ignacio Wert, que va ser ministre d’Educació del 2011 al 2015 i que podria passar a la història per molts motius (augments de ràtios, retallada en el pressupost d’educació, supressió d’Educació per la Ciutadania, retallada de beques); i a Catalu-nya el recordem per la seva frase «nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I quan diu això fa referència no només a la llengua sinó a com estan confegits els currículums, especialment en Ciències Socials, però també en tot el que fa referència a l’educació científica que ens permeti entendre el món i la realitat de manera objectiva. L’actual conjuntura social i política, amb dures i infundades declaracions que han realitzat diferents representants del Govern espanyol i polítics de diferents partits, té la intenció de trencar la bona convivència i treure valor a la professionalitat dels i les mestres i professionals de l’educació, per desacreditar el model consolidat d’escola catalana, compromesa amb la seva societat. El feixisme reprimeix l’educació i el professorat en general. Ho veiem en la recent història d’Espanya; la República va fer un esforç titànic per elevar el nivell d’educació del país tant de les persones adultes com dels nens; a Catalunya, es van implementar els mètodes pedagògics més innovadors i científics i les persones que expliquen el seu pas per aquelles escoles recorden aquells temps amb felicitat. Però amb el triomf del feixisme el col·lectiu professional més reprimit van ser els i les mestres, que van ser depurats, van marxar a l’exili o van ser assassinats. Avui no serveix de res que l’alumnat de Catalunya en diferents proves objectives obtingui uns resultats en llengua castellana superiors a la majoria de comunitats de l’Estat que només tenen el castellà com a llengua pròpia. O els estudis que demostren que poder utilitzar dues o més llengües de manera significativa i comunicativa afavoreix el desenvolupament cerebral. L’objectivitat és incompatible amb els feixistes. Per això el 4 de febrer no em quedaré a casa i defensaré l’escola pública catalana.

Ricard Sánchez Andrés 

Activista social

El clima és cosa de tothom

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17010/clima/cosa/tothom

Anem cap al desastre absolut. Estem en una situació en què els que venen darrere –fills i néts– ens condemnaran a tots pel que vam poder fer i no vam fer. Així de clar. Les dades de l’escalfament global i les seves conseqüències són aclaparadores. Si no hi posem remei i les revertim, les catàstrofes naturals; les sequeres; les inundacions; els huracans, i les onades de calor, seguiran creixent exponencialment en els propers anys.

No només es tracta de l’augment de la intensitat i de la freqüència dels fenòmens meteorològics adversos, sinó de com la societat capitalista porta a terme un desenvolupament insostenible, augmentant enormement la seva exposició a les tragèdies ambientals.

El canvi climàtic, per variar, és una font, també, de desigualtats, on certs grups socials i regions del món estan més exposats i en pateixen més greument les conseqüències. Entre les persones i regions més afectades s’hi troben els que tenen, per exemple, més risc de salut precària, pobresa, habitatges inadequats o que viuen en territoris propensos a la sequera.

L’excusa de gran part dels països, inclòs Espanya, te nom i cognoms: transició energètica. Un tema d’especial preocupació, ja que en el cas de l’Estat espanyol i, més concretament, les conques mineres, la manca d’alternatives està provocant un greu problema social, tant per la pobresa i les desigualtats que genera, com pels processos de despoblació de l’entorn rural associats clarament a l’eliminació de llocs de treball.

Cal tenir clar que els canvis i la remodelació del sector energètic han d’anar acompanyats de plans d’ocupació que garanteixin que els treballadors que abandonen el sector en què han estat treballant tota vida, rebin les compensacions econòmiques i la formació necessària per poder seguir desenvolupant activitats professionals dins de les energies netes; cal recolzar iniciatives com el Pacte Mundial dels Alcaldes per al Clima i l’Energia, que és una eina molt útil, i vetllar perquè s’hi adhereixin el màxim de ciutats possibles, i és obligat sancionar, contundentment, la decisió dels EUA de retirar-se dels acords de París.

Donald Trump demostra que, a més d’un incompetent amb el seu país, és, també, un irresponsable de proporcions planetàries. Però vist el desastre al qual ens dirigim, s’ha de treballar per salvaguardar el nostre món i proposar i treballar iniciatives globals. S’han d’incentivar polítiques de mitigació i adaptació que contribueixin a prendre les decisions adequades perquè puguem aconseguir una millora en la qualitat de vida de la ciutadania de manera sostenible. I per aconseguir-ho, hem d’assumir que la indústria i les ciutats tenen una gran responsabilitat en l’escalfament global, i malgrat ser els punts de màxima vulnerabilitat, també constitueixen un gran potencial per aportar les solucions, ja que la major part dels gasos d’efecte hivernacle els elles.

Cal ser conscients que la lluita contra el canvi climàtic no és una cosa que depengui només dels governs locals, sinó que en les esferes públiques i privades hi molts actors que en són tan o més responsables. La resposta a través d’accions coordinades entre tots els actors, tant verticalment com transversal, és una condició obligatòria. És necessari establir objectius regionals i estatals que abastin qüestions com la reducció d’emissions regionals de gasos d’efecte hivernacle, de la demanda energètica i de les emissions sectorials, i que apostin fermament per les energies renovables.

Necessitem plans reals d’ocupació perquè la transició energètica cap a un desenvolupament mediambiental sostenible, hi inclogui, també, la vessant social. Aquesta transició, a més, requereix canvis fonamentals en la tecnologia i en l’economia, i una modificació en les finances i en la pròpia societat.

Hi ha d’haver coherència absoluta entre les polítiques de medi ambient i altres polítiques: si no es compleixen, s’han d’establir sancions contundents. Paral·lelament, cal respondre a les causes del canvi climàtic reduint i limitant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment a través de la reducció del consum d’energia potenciant la renovable. Hem de seguir treballant en matèries com el transport, la construcció d’edificis, la gestió de residus, la planificació urbana i l’ordenació territorial amb l’objectiu de descongestionar les ciutats. S’han de desenvolupar campanyes de conscienciació i participació ciutadanes reals, no fictícies, hem d’avaluar l’impacte financer de les mesures de lluita contra el canvi climàtic en el temps. I per a fer-ho, serà essencial una cooperació interregional i transfronterera.

L’egoista decisió dels Estats Units de retirar-se dels acords de COP21, tenint en compte que és el segon país que més CO2 produeix, amb un 15% de les emissions mundials, és una mostra de com d’insolidari és el capitalisme. I no ens oblidem de la Xina, que malgrat que fa esforços per reduir les emissions del CO2, en genera un 30%. La Unió Europea, per la seva banda, hi contribueix amb un 9% de les emissions mundials, de les quals tres quartes parts es generen a les ciutats.

És absolutament necessari revertir aquesta situació. I això no ho aconseguirem fent malabars amb els números per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sinó que ho assolirem canviant el model de producció agrària actual, una transformació que passa per reduir els adobs nitrogenats; per prohibir d’una vegada per totes la ramaderia i l’agricultura industrials; per evitar els canvis en els usos del sòl que afavoreixen un model industrial insostenible, i per acabar amb la transformació dels aliments durant el seu transport.

És urgent i necessari conservar els boscos autòctons i engrandir la seva massa forestal perduda, però també ho és tenir una quantitat suficient de superfície agrària que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària local. És urgent i imprescindible mantenir, respectar i millorar el medi ambient. Ens hi va el planeta. Ens hi va la vida.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe