Arxiu

D’una vegada per totes

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18251/vegada/totes

Els fatxes estan cabrejats perquè el govern de Sánchez ha anunciat l’inici imminent dels treballs per desenterrar el cadàver del sagnant dictador Francisco Franco de la Basílica del monument feixista del Valle de los Caídos. 80 anys després de la derrota de la II República i d’una cruenta guerra iniciada per un cop d’estat militar, el lliurament a la família Franco de les restes del dictador pot convertir-se en una veritable catarsi que manifesti fins a quin punt les arrels del vell règim franquista s’expandeixen molt més enllà d’aquest monument inaugurat l’any 1959.

Val la pena recordar de què estem parlant. Com definia el decret d’1 d’abril de 1940 -l’any primer de la Victòria- es, la construcció del Valle de los Caídos pretenia “perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada”. Les obres del monument, de clara inspiració feixistoide, van anar a càrrec de mà d’obra esclava de presos republicans. I quan es va iniciar el trasllat dels cadàvers l’any 1958 -que va allargar-se fins al 1983 (sí, durant el règim del 78)-, es va assenyalar que l’espai en qüestió tenia la voluntat de “donar sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l’esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica”.

Com és conegut, dels 33.847 inhumats, 12.410 encara ara són persones desconegudes. Una part significativa d’aquests correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats de fosses comunes i traslladats sense consulta ni permís de les seves famílies. Els enterrats del bàndol franquista, la identitat dels quals apareix recollida en gran part, estan situats al costat d’una enorme fossa anònima de restes de republicans, els quals, per les presses de finalitzar el monument en una època de pactes de la dictadura amb els EUA, se’ls va dispensar de proves de nacionalitat o catolicitat.

Els que objecten desenterrar Franco de la Basílica i convertir el monument feixista en un centre científic de Memòria Històrica, com va recomanar el 2011 la Comissió d’Experts després de la Llei 52/2007, al·leguen que el Conveni de 1958, que dona als benedictins la custòdia del lloc, està emparat pel concordat pre-constitucional de 1979. Això vol dir, en definitiva, que la legalitat franquista nascuda d’un cop d’estat il·legítim contra la II República és, a dia d’avui, el suport jurídic dels benedictins i del règim del 78 que els fatxes volen que tingui més força legal que les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats, on s’hi troba la Llei de Memòria Històrica de 2007.

Aquest és el pols jurídic i històric que està darrere de l’exhumació de la mòmia del dictador i del seu lliurament a la família. És obvi que cap estat democràtic hauria d’acceptar un xantatge com aquest. Però és un xantatge que ja ha polaritzat les forces polítiques. No en va, el Partit Popular s’ha negat sistemàticament a condemnar al Congrés dels Diputats la dictadura franquista, una posició gens estranya, com tampoc ho és la que té Ciutadans amb l’antic règim.

El principal exercici de memòria històrica pendent, 83 anys després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i 74 anys més tard de la derrota del nazi-feixisme a la II Guerra Mundial -que es diu aviat- és definir quin és el fonament jurídic heretat de la Constitució de 1978. No es tracta d’una qüestió banal. Hi va haver qui, en el marc dels debats de la Llei 52/2007, va argumentar que el total reconeixement de les lleis de la II República en detriment dels decrets del règim franquista implicaria inseguretat jurídica. Una altra prova que demostra que el concepte d’ordre del feixisme encara sobreviu. I sobreviu en la por, la corrupció i la repressió; sobreviu en les seves lleis i en les seves argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora.

Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. I també ho és l’església carca, la que tenim encara ara, que va beneir afusellaments i cossos en fosses.

Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat al costat de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco; dels jutges; dels militars, i dels carrers i els monuments franquistes d’una vegada per totes. Ja ens ho va advertir, el dictador, quan ens va dir que ho havia deixat tot “lligat i ben lligat”.

És imprescindible posar en qüestió tot el que he exposat. Són moltes les decisions que cal prendre en relació a la superació del franquisme, tot i que de moment, el govern espanyol, només n’hagi pres una. S’ho agafa amb tranquil·litat, i encara hem de suportar que els partits polítics de la dreta afirmin que “no és urgent”. Doncs jo els dic que no només és urgent, sinó que ja anem amb més de 40 anys de retard. Però l’exhumació del dictador només és una mesura de les moltes que hem de prendre. No gaudirem d’una democràcia completa fins que no superem totalment el franquisme; fins que no acabem amb tots els seus vestigis, i fins que no apaguem la seva allargada ombra. I això requereix, encara, molta feina social i política.

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

Els problemes són de tots i totes

https://www.regio7.cat/opinio/2018/09/15/tots-totes/497892.html

L’altre dia vaig passar vergonya aliena, en una assemblea a la qual vaig ser convidat. En teoria em convidaven per donar la meva opinió sobre uns problemes medi ambientals i de civisme que afecten a uns veïns. Però el tema va derivar a una bronca descomunal en què es barrejava de tot, llaços, immigrants, soroll , coxes, etc . Però sobretot es va percebre nul·la empatia amb els problemes socials, laborals i veïnals d’altres veïns en el que es va percebre com una ferotge competència i enveges per uns suposats recursos que no eren dirigits a ells .De aquests temes he parlat molt i com no també veus més autoritzades que la meva. En la meva modesta opinió té a veure amb l’herència rebuda “dècades de negligència política a tots els nivells” i amb la irresponsabilitat política dels diferents governs a l’hora de dedicar recursos i treball per solucionar l’embolic social que es veia venir amb els anys de crisi i que a hores d’ara es té sobre la taula. L’absència d’empatia i solidaritat que hi ha entre molts col·lectius de les classes populars , dels treballadors a Catalunya és trist i alarmant . Es em fa inimaginable que treballadors afectats pels mateixos problemes, l’enfonsament econòmic d’una dècada i en aquests moments una economia agafada amb pinces financerament, es retreguin quins serveis són més o menys prescindibles per a una ciutat i per a altres veïns. Quan tots i totes fan falta per treure a aquesta ciutat i a una societat del mal pas. I no és la primera vegada que col·lectius de classes populars es fan la guerra pel seu compte, actuant des del més estricte corporativisme i sense comprendre que els problemes socials són de tots i totes. No és la primera vegada que els diferents col·lectius reaccionen només quan el problema els afecta personalment. I la resta de lluites a la vostra ciutat? Hi ha diversos antecedents en la memòria de diferents lluites pels drets laborals per exemple. De tota manera em reconforta veure exemples com les PAH i PAHCs que acudeix a diferents manifestacions de lluita social són un gran exemple. Però crec que no ens recuperarem socialment si no hi ha una col·lectivització de les conseqüències dels anys més funestos de la nostra política i economia, de la mateixa manera, que no es mantindran els drets conquerits si no hi ha una col·lectivització de les reivindicacions. No sé si té a veure la decrepitud dels sindicats i el seu poder de convocatòria, però necessitem interioritzar que en aquest incert període de la nostra història, només la nostra generositat i associacionisme, ens donarà alguna oportunitat de tornar a tenir unes ciutats, pobles i Catalunya pròspera amb bons serveis per tots amb perspectiva de futur. No es tracta que dos veïns es barallin entre si per uns serveis i recursos de tots, sinó que conformem un front comú que protegeixi els nostres serveis públics i drets socials que al final és l’important. Si alguna cosa ens va ensenyar el 15M és que la societat civil podia unir-se contra la negligència d’una classe política venuda als depredadors financers. Això no pot caure en l’oblit.

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social

Aprenguem del projecte d’Allende

https://www.regio7.cat/opinio/08desetembrede2018

Allende segueix donant batalla. No el va poder vèncer-la traïció, ni el cop d’Estat ni la desmemòria. Està sembrat com a llavor en Amèrica que lluita cada dia per obrir les Grans Alberedes. Aquest 11 de setembre es compleixen 45 anys del cop d’Estat feixista encoratjat i finançat per Estats Units contra el president de Xile, Salvador Allende. Abraçat a sòlids principis morals i ideològics i, com pocs governants respectuós de la llei, el seu exemple moral era ja notable quan va arribar a la presidència després d’una vida activa dedicada a la defensa de les millors causes. Contràriament al usual al país, va actuar com a cap d’Estat amb absoluta lleialtat al mandat que el poble li havia lliurat; el primer estadista Xilè que va avançar decididament cap a la conquesta del socialisme per via política, experiència que en dos anys va llançar èxits admirables. El seu govern va respectar estrictament la Constitució i la legalitat i va haver d’encarar, dins d’aquest marc, la tossuda hostilitat, el sabotatge i les conspiracions d’una oposició que va unir els conservadors tradicionals amb els falsaris del cristianisme (No es casualitat la Desestabilització similar que no igual es viuen aquests dies a diferents països de Amèrica Llatina ) . Cap altre govern a la història de Xile va fer tant i en tan poc temps, pels treballadors, pels pobres, per la gent humil. Va recuperar el coure i va rescatar la plena sobirania nacional enfrontant a poderosos monopolis nord-americans i va emprendre reformes socials que li van guanyar l’odi de l’oligarquia i els seus aliats. Allende es va obstinar a assolir pacíficament i en llibertat un socialisme xilè. D’ liquidar aquest somni es va encarregar Nixon i la CIA, veritables responsables del cop d’estat de l’11 de setembre. Els assassins uniformats i els farsants de la política, culpables també, van ser els seus instruments dòcils. Congruent fins al final, va morir defensant aquest mandat amb les armes a la mà i es va inscriure per sempre entre els grans d’Amèrica. Avui, quan els cops d’Estat estan de tornada al sud del riu Bravo encara que siguin d’una altra manera, convé passar revista a les lliçons deixades per aquell tràgic esdeveniment i els anys de amenaces nord-americans que el van precedir en un Xile on la disputa entre l’ imperialisme i l’esquerra es va fer particularment aguda i sagnat per l’esquerra. Fa quaranta anys Estats Units dominava el Continent i no començava la declinació de la seva hegemonia mundial avui dividida en altres potències econòmiques i altres que emergeixen . Des de llavors molt ha canviat d’ Amèrica Llatina i el Carib. Projectes revolucionaris i progressistes tenen victòries dins de la institucionalitat . Alguns tenen una orientació socialista. Amb socialismes diversos amb els seus encerts i errors, potser allunyats dels vells enfocaments dogmàtics, que van conformant la seva pròpia identitat. Aquesta Amèrica Llatina nova és fruit de segles de lluita de la qual forma part inseparable el Xile de la Unitat Popular l’exemple va inspirar a generacions de joves que avui lluiten. A la història, el projecte de la Unitat Popular sembla com una gesta que buscava anticipar la història. En realitat va ser una aportació decisiva per canviar-la. El somni frustrat ahir és una lliçó universal que hauria de ser realitat i no només a Amèrica Llatina. Aquí mateix a Catalunya i també Espanya hi ha molt per aprendre de la unitat i el projecte d’Allende.

Ricard Sánchez Andrés

Activista social

LA CULTURA DERROTA EL FEIXISME

TRIBUNA DISSABTE, 18 D’AGOST DEL 2018 Regió7

El feixisme es diu que és una malaltia.
Els símptomes es manifesten
quan en el discurs d’un líder
polític d’un país s’exacerba la divisió
dels seus ciutadans, s’exalta un tipus
de nacionalisme per glorificar certs grups
i es fan ressaltar les diferències ètniques i
culturals. Es llancen missatges polítics absurds
per demonitzar altres grups anomenen
«diferents». El feixisme també és la
complicitat absoluta entre el gran capital i
aquesta absurda i perillosa malaltia política,
en la qual els interessos del gran capital
passen a ser els de la política que camina
a prop el feixisme. Recordin que Hitler
va arribar al poder perquè les grans elits
conservadores i capitalistes van pensar
que el podrien manipular per al seu benefici
i quan es van adonar del seu error ja
era massa tard.                           
La crisi econòmica, filla del capitalisme,
és al seu torn també mare del feixisme.
Recordem que tot i estar en el bàndol
vencedor en la Primera Guerra Mundial,
Itàlia en surt tan desfeta que la classe mitjana
s’arruïna i participa massivament en
la Marxa sobre Roma de Mussolini. En
l’elecció del maig del 1924, Hitler va obtenir
només el 6,5% dels vots. En les de desembre
d’aquell any, només el 3,0%. Però
en les del 1928, quan esclata la gran crisi
capitalista, obté 2,6%, el 1930, 18,3%, i el
1932, el 37,2%, amb la qual cosa accedeix
al poder i l’utilitza per anul·lar la resta de
partits. El feixisme sempre empitjora les
crisis.
Durant el mandat de Mussolini el cost
de la vida es va triplicar sense cap compensació
salarial ni social. Hitler va portar
els aturats a fabricar armament que va
conduir a la Segona Guerra Mundial, que,
com tots sabem, va devastar Europa i va
causar seixanta milions de morts. Recordem
i no oblidem Franco, que inicia una
guerra civil que porta més d’un milió de
morts i diverses dècades de ruïna i fosses
plenes de defensors de la democràcia
amb civils assassinats i repressió i mort
fins a la seva desaparició física que encara
perviu en els nostres carrers; els feixistes
argentins eliminen uns trenta mil
compatriotes, Pinochet assassina uns tres
mil xilens. El feixisme sempre és racista.
Hitler va postular la superioritat de la
«raça» ària, Mussolini va arrasar libis i
abissinis, i va planejar el sacrifici de mig
milió d’eslaus «bàrbars i inferiors» a favor
de 50.000 italians superiors. El feixisme
sacrifica els seus fills, però també els pobles
o cultures que menysprea.
Els colpistes franquistes van prendre
Espanya amb ajuda de tropes magribins a
les quals va considerar sempre inferiors.
Alber Speer, el ministre d’Indústries de
Hitler, va allargar la Segona Guerra Mundial
de dos a tres anys més amb la producció
armamentista activada per tres
milions d’esclaus de «races», per al maleït
feixisme, «inferiors». Feixisme i capitalisme
tenen rostres detestables que necessiten
màscares i propaganda per enganyar i
manipular. El feixisme és antiintel·lectual,
és revisionista de la història –
que canvia al seu gust per glorificar el seu
lideratge– i busca mites per justificar-se.
El feixisme no inventa,roba i recicla. Només
creu en l’ahir. Per això ha tingut sempre
el suport de l’Església més carca i
conservadora.
El feixisme va assassinar Matteotti, va
empresonar Gramsci, va afusellar García
Lorca i va fer morir a la presó Miguel Hernández.
El general Millán-Astray va cridar:
«Mori la intel·lectualitat traïdora.
Visca la mort», contestant a Miguel de
Unamuno. Pinochet va assassinar Víctor
Jara. «Quan sento parlar de cultura, trec la
pistola», deia Goering. Quan sentim proclames
feixistes, com ens està passant per
desgràcia de manera freqüent, a causa de
les diferents forces polítiques de la dreta,
que cada vegada fa servir estratègies més
reaccionàries per captar vots, traguem la
cultura. És la manera de curar i derrotar

aquesta malaltia que es diu feixisme.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Entre feixisme i democràcia, cap equidistància

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18150/entre/feixisme/democracia/cap/equidistancia

Escric aquestes línies amb profunds sentiments de repulsió i rebuig a la violència que el feixisme consentit ha desencadenat en les últimes setmanes sobre Manresa i Catalunya una vegada més. I amb grans sentiments de solidaritat cap a tots/es els afectats. Per què consentit? Aquest feixisme està consentit perquè sempre hi va ser i aprofita qualsevol oportunitat per sortir de la seva caverna. El feixisme espanyol va sortir de la seva aparent hibernació com a resposta a la crida contundent dels poders de l’Estat. Ara es passeja obscenament pels nostres carrers: amenaçador, violent, arbitrari, impune.

Que els hereus directes del franquisme segueixen ocupant la major partd’institucions i poders públics després de dècades de governs conservadors i socialdemòcrates, i que els protagonistes d’aquest passat mantenen els seus privilegis, és un fet. Ho veiem amb notícies com el títol de Ducat de Franco o com la existència de la Fundació Francisco Franco i Primo de Rivera i demés merda feixista que són només un exemple de com l’Estat espanyol no ha fet un veritable procés de ruptura amb el seu passat franquista. Potser el més vistós i greu és que això del Ducat és un premi i el concedeix el Govern. És inimaginable que en altres estats membres de la UE existís, per exemple, un monument gegantí com el Valle de los Caídos, on es donen misses als criminals feixistes i s’organitzen fins i tot casaments amb coberteria i demes propaganda franquista. O un Ducat de Hitler o de Salazar, o una Baronia de Mussolini.

Si aquest fos el cas hi hauria una reacció internacional de condemna, ja que contravé qualsevol dels principis democràtics subscrits per aquests estats. No obstant això, a Espanya, el PP pot fer això amb el beneplàcit de les institucions més poderoses de l’Estat i el silenci còmplice de les institucions “europees”. I és que no oblidem que l’anterior Govern de Mariano Rajoy va fer la concessió d’aquest títol, creat el 1975 pel mateix règim franquista, per enaltir la figura de Francisco Franco, cosa que contravé la pròpia legislació europea en aquesta matèria, les recomanacions realitzades per diferents organismes comunitaris en matèria de polítiques de memòria, les recomanacions de l’Agència Europea de Drets Fonamentals i els objectius del Programa Europa per als Ciutadans 2014-2020.

A més que es consideraran punibles com a delictes penals: “l’apologia pública, negació o trivialització flagrant dels crims de genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra”, tal com es defineix en l’Estatut de la Cort Penal Internacional (articles 6, 7 i 8) i els crims definits en l’article 6 de l’Estatut del Tribunal Militar Internacional, quan les conductes puguin incitar a la violència o l’odi contra víctimes de tal grup o un membre del mateix.

Està clar que l’Estat espanyol, si no hi ha canvis grans amb aquest nou govern, continua ignorant la legislació internacional, i que una de les últimes accions de l’anterior Govern del PP fos la concessió d’aquest Ducat, confirma la veritable naturalesa feixista d’aquest partit. La bèstia feixista ha estat invocada i, animada per la impunitat que li proporciona el discurs reaccionari de diferents formacions polítiques que donen el seu aprovat a la posterior violència que estem vivint a Manresa, a Catalunya i a la resta de la península amb altres excuses com pot ser els immigrants i refugiats.

És la natura del feixisme que s’obre pas als nostres carrers amb insults i d’humiliacions. No penseu que la víctima és només Catalunya perquè el feixisme és enemic de tota la societat, enemic de totes les llibertats, de tots els drets i de tots els principis democràtics. El feixisme amenaça a tota la ciutadania, és un perill per a tots els pobles d’Espanya, i veiem amb desesperació, fúria i fàstic que creix a Europa i no fan res. Davant del feixisme, no val el silenci, no val la neutralitat. Davant del feixisme, no hi ha equidistància, perquè la neutralitat és còmplice del criminal. Davant del feixisme, només val la unitat per les llibertats i la democràcia.

Ja hauríem de saber-ho, no fa tant de temps que el feixisme ens va portar a la guerra i a l’extermini. Els supervivents van prometre que mai no tornaria a repetir-se aquell horror. Però alguns sembla que ho han oblidat, tan capficats com estan en els seus càlculs electorals a curt termini. Tinguem-ho clar: Entre feixisme i democràcia, cap equidistància

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

“Per llesta”

https://www.regio7.cat/opinio/2018/07/04/perllesta/490898.html

Aquests dies llegint certs comentaris a la xarxa de certes notícies “reconec que potser és una mica masoquisme”. Però no deixa de ser un mirall d’una part de la nostra societat que és crucial tenir en compte. Tant quant vomiten escombraries feixistes com en el cas del que parlo en aquesta reflexió que seria purament comentaris masclistes. I és que els comentaris masclistes son d’un odi atroç a Juana Rivas i una alegria descontrolada del que consideren una sentència que avala a la seva caverna masclista malaltissa. Lo mes suau que vaig llegir es “això et passa per llesta”. Jo tinc clar que el que es desprèn, fins al moment, del cas de Juana Rivas i el tractament que està rebent, tant dels poders públics com dels mitjans de comunicació i de bona part de la societat, són diverses evidències asfixiants en què és millor no pensar per no deprimir-se o enfurismar-se però això no arregla lo malaltís de la nostra societat . Tot i això, davant una sentencia masclista i de mitjans i opinadors varis que no semblen veure els factors purament patriarcals de la sentencia, resulta necessari ressaltar-los. Que els fills de Juana Rivas estiguin de tornada a Itàlia amb el seu pare és conseqüència d’alguna cosa molt més greu que una actuació injusta i irresponsable de la justícia. Aquests nens han acabat amb Arcuri perquè vivim en un sistema en què, abans de res, hi ha l’home i després tota la resta. Costi el que costi. En aquest moment, en aquest país, no només les institucions no protegeixen com haurien a les dones (que a més, paguen impostos perquè se’ls garanteixi aquesta protecció, precisament). Aquest país , encara fa entrevistes a maltractadors i es publiquen en portada o s’emeten en prime time. Juana Rivas s’ha de preguntar: “Com és possible que la denúncia que va presentar el 12 de juliol de 2016 a la caserna de la Guàrdia Civil de Maracena on explicava el seu calvari i les raons per les que va haver de fugir d’Itàlia i on ja deia les amenaces que el pare dels seus fills feia constantment -‘si em deixes et trauré als nens i t’arruinaré la vida ‘; ‘Tinc diners per pagar a molts abogads’-, com és possible que aquesta denúncia, a data d’avui, després de més de 18 mesos, no hagi estat investigada per ningú? “. Si s’hagués tramitat a temps, “vull pensar que tot hagués rodat d’una altra manera”. “Com és possible que quan va reiterar i va ampliar la seva denúncia el 18 d’agost el 2017, estant el pare dels seus fills al país i que per tant, la justícia espanyola tenia competències per actuar, tornessin a dir que no podien fer res?” .”Com és possible que tant la Fiscalia com el jutjat tingui en el seu poder informes de personal especialitzat en violència de gènere fets al fill gran en què s’acredita clarament l’horror que ha patit i no es faci res? Com és possible que el fill gran, desesperat davant la desprotecció que patíem, escrivís una carta que consta al jutjat sol·licitant, pregant que l’escoltessin, i no hagi rebut resposta? “.”Com és possible que el pare Francesco Arcuri hagi presentat documentació falsa, com es demostrarà en la querella , dient que els seus fills són italians “quan són espanyols perquè no és legal aquesta doble nacionalitat”, i que cap jutjat ho hagi detectat i al contrari, s’hagin basat fidelment en la seva paraula sense donar credibilitat a la de Juana Rivas? “.”Com és possible que la persona de Juana Rivas s’hagi convertit en espectacle per a algunes persones i col·lectius i en diana dels més terribles insults, injúries i calúmnies i es manifesti públicament tant d’odi cap a Juana nomes per demanar justícia? Quins valors sustenten tot això? Sens dubte son els valors de una societat patriarcal . Els valors de persones que deixen de ser persones quan fan opinions sense pietat i diuen “per llesta”.

Ricard Sánchez Andrés 

Activista Social

Rei Emèrit ?

 

https://www.regio7.cat/opinio/2018/07/24/rei-emerit/488939.html

Resulta que un país sencer assisteix ara perplex a un espectacle mai vist. Programes en prime time i tertúlies de ràdio que durant dècades van cantar les bondats de l’anacrònica monarquia i van presentar al Rei Joan Carles I com una figura intocable garant de la democràcia i la unitat dels espanyols, parlen ara sense embuts de las seves amants, dels seus comptes en Suïssa i dels mateixos testaferros que van fer servir la xarxa mafiosa Gürtel per amagar els diners dels seus milionàries botins i mossegades . Tot això perquè el futur de l’abans intocable Comisari Villarejo es va anar a fer punyetes el 3 de novembre de l’any passat, quan va ser detingut per Afers Interns acusat d’organització criminal, blanqueig de capitals i suborn coses que com les aventures del Rei emèrit sempre van ser un secret a crits . Esta clar que el Govern Espanyol “s’equivocaria greument si manté la línia del PP de protegir la monarquia corrupta”. El que es necessita no és protegir la monarquia, és deixar clar el que ha passat per poder corregir-ho. Si no es vol investigar, s’està sent còmplice de tots aquests delictes “.La monarquia ja només enganyen a un grupuscle de fidels.Tots els partits que van recolzar la moció de censura a Mariano Rajoy votarien a favor de la creació d’una Comissió d’Investigació al Congrés. Totes les persones “haurien de ser iguals”, “desgraciadament”, no és així: No es correspon amb la realitat perquè tenim un entramat institucional, una constitució, que blinda a una família per sobre de totes les altres, i els permet, entre altres coses, fer el que els doni la gana, incloent activitats il·legals o que serien considerades il·legals si les fes qualsevol altra persona. Una de les afirmacions que menys sorpresa m’està donant de totes les que anem coneixent de la senyora anomenada Corinna no té a veure amb cosins a Mònaco, comptes a Suïssa o el Cas Noos, sinó amb aquesta idea que el rei Joan Carles I és algú que, segons ella, no distingeix entre el que és legal i l’il·legal. No és cap sorpresa si tenim en compte que va ser posat aquí per un dictador criminal i gràcies a un tripijoc contra la majoria de la població, no hauria de sorprendre a ningú. No obstant això, tinc la sensació que la cosa va més enllà. El rei emèrit senzillament no distingeix entre la realitat i la ficció, cosa aplicable al seu fill i les filles d’aquest. És pel fet que sense esforç pel simple fet i mèrit de néixer, ostenten la prefectura d’un Estat, hereten riqueses, prebendes i privilegis .Viuen en una bombolla aïllada , no coneixen la crua realitat que els envolta. Coneixen la seva realitat, i la seva realitat és un conte medieval de Reis i súbdits. La resta és ficció: ficció de democràcia, ficció d’igualtat dels ciutadans davant la llei, ficció d’igualtat de drets, ficció d’igualtat de deures, ficció d’igualtat en general i què sabran ells sobre el que és la igualtat. Si alguna cosa tenen de bo aquests temps és que s’han començat a discutir relats que teníem incrustats en la consciència popular. Poques facilitats ha tingut el poble per conèixer els tripijocs d’aquesta família, avui sabem on se situa la catadura moral d’aquesta família. Assistirem a una operació de salvament? de la monarquia. L’anterior, el 2014, va concloure amb l’abdicació de l’emèrit a favor de Felip VI. Van quedar llavors moltes qüestions pendents. Algunes d’elles estan sortint a la llum aquests dies per boca de Corinna. Que es descobreixi que el rei emèrit utilitzava a Corinna, com a testaferro per ocultar les seves pertinences “una més de la seva incomptables malifetes en nom de la pàtria” no és cap novetat, només sabem el que és el rei Joan Carles I, el que és la monarquia des de sempre. Fins aquest moment la contraofensiva, amb el govern de Pedro Sánchez al capdavant, s’ha limitat a ignorar aquestes revelacions. Però aquesta posició va poder mantenir-se?. Perquè l’assumpte és gravíssim i no pot sinó créixer. Fins on?

Ricard Sánchez Andrés Activista social