Arxiu

No es pot esperar més

Després de mesos d’un Govern en funcions, una cosa és segura: no es pot esperar més perquè hi ha necessitats importants i urgents per resoldre. És imprescindible que es conformi un Govern que modifiqui substancialment les polítiques socials però no podem oblidar que hem d’aconseguir que qui surti elegit aposti decididament pel medi ambient. Quan dic medi ambient em refereixo a iniciatives parlamentària que han decaigut i que és important que es recordin i que s’exigeixin als grups que es conformin després de les eleccions (jo ho exigiré al meu), com la de la reforma del sector electrònic; la del compromís per a la derogació del Reial Decret d’autoconsum; la de la prohibició del fracking (facturació hidràulica), o la del tancament de les nuclears.

Aquests mesos es van fer moltes promeses en el marc d’un període de gran activitat que no pot quedar exclusivament en l’ansietat del moment. No hem de deixar que aquestes propostes quedin en l’oblit. I és que és important el paper tant de Catalunya com el d’Espanya en les decisions que haurà d’adoptar la Unió Europea en matèries ambientals, com la signatura de TTIP, que tindrà conseqüències devastadores per la seguretat alimentària, la salut pública i el canvi climàtic, si es renova la llicència del controvertit herbicida glifosat, que ha estat declarat com a probable cancerigen per l’OMS, o si s’aprova el paquet d’economia circular, respecte del qual cal un clar impuls polític.

No sembla, per l’experiència dels últims anys, que el Govern del PP, ara en funcions, garanteixi una posició mediambiental. Sinó més aviat tot el contrari. Si volem aconseguir beneficis ambientals, socials i econòmics al país cal canviar de model econòmic: s’ha d’incloure una gestió més eficient dels recursos materials, reduint el seu consum; hi ha d’haver una reducció de les emissions i de l’ús de substàncies tòxiques, així com de la generació de residus, i s’ha de dur a terme una millora en l’eficiència energètica que ha d’anar acompanyada d’una campanya informativa amb incentius fiscals que permetin que el reciclatge o la reutilització siguin més barats que la incineració o l’abocament.

Es tracta de mesures clares en la creació d’ocupació, i que, alhora, redueixen les emissions de gasos tòxics i l’efecte hivernacle. Amb aquestes propostes tindrem un medi ambient sa, perquè disposarem d’una producció neta i d’un consum sostenible i responsable. És per això que és important la gestió dels materials en tot el seu cicle de vida: des de l’extracció fins que finalment es converteixen en residus. Amb això, disminuirem la dependència de recursos de l’exterior.

Per assolir aquest objectiu és imprescindible un canvi en el disseny dels productes, tot eliminant l’ús de materials perillosos i fent més fàcil la reparació i reutilització dels productes al mateix temps que es garanteixi l’ús de materials reciclats i reciclables. S’haurien d’aplicar polítiques de residu zero i centrar les inversions en les primeres etapes d’aquests residus amb la prevenció. Allò de les tres R, que se sol dir: reducció, reutilització i reciclatge.

Sense producció neta no pot haver-hi una economia circular, que és el principal ingredient d’una economia i un medi ambient sostenibles. Les substàncies tòxiques cal evitar-les des del moment del disseny dels productes, perquè així puguin re-circular amb més facilitat dins dels processos productius, millorant la qualitat dels materials i preservant la salut de les persones i del medi ambient.

Podem reduir l’ús d’energia en els processos d’extracció i producció de productes si aconseguim allargar la vida útil dels mateixos i ens estalviem les grans quantitats d’energia que ara gastem en la seva elaboració. Aquest estalvi sempre serà molt més gran que el que s’obtingui mitjançant la incineració o l’abocament.

Reparar, reutilitzar i mantenir els materials en el cicle econòmic és més barat que seguir malgastant recursos naturals. Cal canviar les formes en el marc econòmic per abandonar el model de producció i consum lineal en el qual ens trobem, que es basa en el fer servir i llençar. Aquest model capitalista és un model parasitari. Hem d’apostar per la venda de serveis enlloc de mercaderies; vendre béns duradors que es puguin reparar amb facilitat, i promoure una economia i un comerç ambientalment sostenibles. Actualment molts comerços de diversos països disposen de sistemes de retorn d’envasos, per exemple.

S’han d’implementar impostos a la incineració i l’abocament per tal que la gestió de residus es mogui cap a les primeres etapes de la seva creació. La contractació pública – un motor econòmic de gran importància- s’ha d’utilitzar per impulsar el canvi de model ambiental i el finançament públic s’hauria d’utilitzar per costejar infraestructures de prevenció, reutilització i reciclatge.

Aquests canvis crearien milers de llocs de treball estables i locals que al mateix temps serien llocs de feina de qualitat, on des de l’estabilitat fins a la salut laboral haurien de ser prioritaris i exemplars.

Naturalment, mesures com aquestes requereixen el seu temps però pensem que el rellotge mediambiental corre i ho estem notant cada dia en la nostra salut. Si la terra emmalalteix, nosaltres també. I en el futur ho patiran les següents generacions. No es pot esperar més.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

L’aigua és de tots !

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 14 DE JUNY DEL 2016

El TTIP no només intenta reduir les regulacions en matèria de medi ambient i seguretat alimentària, sinó que pretén consolidar la liberalització dels mercats de serveis, inclosa l’obertura de serveis públics com ara l’aigua a companyies privades. La sequera i l’escassetat d’aigua són considerades un problema greu que ha anat augmentant, de tal manera que actualment es calcula la presència d’uns dos mil milions de persones afectats per aquests dos factors –desertificació– en 167 nacions, incloent-hi el nostre país, assegura la Convenció de la Lluita contra la Desertificació de les Nacions Unides. Històricament, la planificació i la gestió de l’aigua han estat, i ho segueixen sent, qüestions tractades i consensuades, gairebé exclusivament, entre els estaments tècnics i polítics de les confederacions hidrogràfiques i els usuaris, és a dir, dels qui tenen concessions administratives: regants, empreses energètiques i aguaadministracions locals. La participació ciutadana està molt allunyada de les exigències de la bona governança de l’aigua i aquesta circumstància ha propiciat la defensa dels interessos privatius en detriment dels interessos generals. Incloure tots els actors que poden influir en l’estat de les aigües és fonamental. Aconseguir la implicació de tots ells i que tots treballin en la mateixa direcció assegurarà el bon estat de les nostres masses d’aigua. Per aquest motiu les noves polítiques sobre la gestió de l’aigua haurien de marcar-se el següent objectiu: que l’Administració disminueixi la seva funció de control i augmenti la funció d’acompanyament de les mesures de millora que sorgeixin des de la societat civil. Encara avui aquest objectiu és complex i difícil d’aconseguir. L’aigua no és una mercaderia, encara que certament té una dimensió econòmica; és, sobretot, un recurs natural necessari per a la subsistència, no només de l’ésser humà sinó també de tots els ecosistemes, i un bé social qualificat de domini públic i que no es pot deixar a les mans del mercat. Que sigui pública i no cotitzi en borsa permet operar buscant l’«òptim» de gestió sense atendre l’obtenció immediata de beneficis que repartir-se entre un petit grapat d’inversors i sense «caure» a la borsa i patir pressions diferents d’aconseguir la millor gestió sempre en el marc de la viabilitat econòmica. Òbviament, la funció i l’increment dels preus i tarifes i la reinversió dels beneficis són absolutament diferents en una empresa privada i en una empresa pública. Els serveis d’aigua han de ser sempre 100% públics, de manera que es rebutja l’accés d’empreses privades al seu accionariat en qualsevol proporció. La gestió del cicle integral de l’aigua pot i ha de ser un jaciment important per a la generació de noves ocupacions, de qualitat, segurs i estables. Les persones treballadores també han de tenir assegurada la participació en el funcionament, la gestió i la formulació de polítiques del servei. Un dels principis bàsics és el de la solidaritat i garantia d’accés a aquest bé considerat un dret. D’aquesta manera s’estableix que s’ha d’assegurar una dotació mínima (entre 60 i 100 litres per persona i dia), fins i tot en cas d’impagament. Els municipis han de preservar la qualitat del subministrament, utilitzar els mínims recursos que garanteixin el servei i prevenir la contaminació. Les tarifes ha de reflectir el cost real, però respectant els principis d’equitat i transparència, i destinar només i exclusivament a sufragar els costos d’aquests serveis. Finalment, també els ajuntaments tenen l’obligació d’executar les inversions necessàries. Fomentar nous mecanismes per assegurar el «control social» del recurs, amb transparència i «participació ciutadana efectiva», que preveuen diferents convencions. La remunicipalització dels serveis públics, com l’aigua, ha de ser un dels eixos a rescatar i no oblidar de qualsevol programa polític al servei de la ciutadania i encara més quan aquest servei essencial per a la vida està contínuament amenaçat, com en aquest cas proper, per un mafiós tractat comercial.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Que els pobles originaris no desapareguin ..

Regió7 DIUMENGE, 24 D’ABRIL DEL 2016

LA PÀGINA DEL CONSELL MUNICIPAL DE SOLIDARITAT

La veritat és que és molt depriment la situació de la població indígena en la majoria dels seus llocs d’origen i és molt depriment la ignorància que té la ciutadania a nivell global sobre aquests pobles originaris en particular. Tinc clar vist lo vist que no es pot ni s’ha d’imposar el “desenvolupament” o “progrés” als pobles indígenes i tribals no els fa més feliços o saludables “ells tenen dret a la seva sobirania per poder decidir que és el que volen de la nostra forma de vida  sense imposicions de cap tipus”. De fet les conseqüències per a aquests pobles de la nostra forma de vida són devastadores. Amb diferència el factor més important per al seu benestar és que els seus drets territorials i la seva sobirania siguin respectats. Els pobles indígenes i tribals estan sent expulsats legalment dels seus territoris en nom del progrés “Em demano que progrés”. I s’enfronten a arrestos i pallisses, tortura i mort, mentre es fomenta el pillatge en els seus territoris per part de multinacionals de tot tipus i fins i tot del turisme de la caça major (o caça de trofeus) com descobrim de rebot cada dos per tres en la premsa. Mentre els pobles originaris  a vegades són acusats de “caça furtiva” perquè cacen per alimentar les seves famílies. Cada dos per tres salten petites  notícies com la de la comunitat indígena de Nou Basses, al municipi de Cocula, estat de Guerrero a Mexic, que exigeixen a l’empresa minera d’inversió canadenc Mitja Lluna que deixi de contaminar les seves terres. Ells organitzats en cooperatives exigeixen a l’empresa danys i perjudicis pel terrible impacte ambiental que estan ocasionant les seves activitats  cosa freqüent en els territoris indígenes a nivell global. Amb mutisme per una gran part de la premsa local i també Poblesinternacional com sol passar quan afecta territoris indígenes. Els dany de les transnacionals es moll gran però el de la mineria  es tan descontrolat que està ocasionant l’enverinament de l’aigua i al seu torn dels peixos, gairebé sempre amb cianur i altres metalls pesats, el que genera una considerable disminució en la pesca de la qual depenen molts pobles originaris. En alguns casos la contaminació també es manifesta en l’aire. Doncs moltes explotacions són a cel obert Organitzacions, com el no governamental Centre Humboldt a Nicaragua , han denunciat un deteriorament brutal que afecta 40 per cent de Bosawás en part per la desforestació descontrolada per pastos pel ramat de terratinents , per el comerç de fustes precioses i també per les contaminacions de aigües per la mineria . Bosawas la major reserva forestal d’Amèrica Central, declarada en 1997 com a reserva de biosfera per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco). Un perill del que porten alertant les diferents comunitats Garifunas, Miskitas i Mayagna i rebent sempre silenci i promeses sense complir pels diferents governs en els últims 30 anys. I el mateix passa excepte petites excepcions a nivell global silenci administratiu davant l’explotació, destrucció i l’espoli, amenaces, morts i desesperació que empenta sense remei en cadena a la depressió, alcoholisme i en alguns pobles al suïcidi gairebé col·lectiu. Estem a temps de canviar aquest panorama, estem en una situació extrema d’alerta ambiental mundial i els pobles indígenes ens han demostrat al llarg de la seva història que són els millors gestors ambientals. A més viuen on malgrat la nostra destructora forma de vida perdura la mes important riquesa biològica. La conservació de la natura pot i s’ha de fer d’una altra manera. Ha d’acceptar les proves creixents que demostren que els pobles indígenes en la seva majoria tenen cura dels seus entorns naturals millor que ningú. Es destinen enormes sumes per a conservació quan  una solució més econòmica i justa seria respectar els drets territorials dels pobles indígenes i originaris. S’evitarien tants mals sobre aquests pobles i al mateix temps es fomentaria la conservació ambiental del nostre petit planeta .

Ricard Sánchez Andrés

Associació Catalana per la Pau

EN RECORD DE LA BERTA I ELS SEUS COMPANYS

Regió7  DIJOUS, 24 DE MARÇ DEL 2016

Fa uns dies ens vam despertar amb la trista notícia d’un altre molt dolorós succés a Hondures, dur com aquell que ens va arrabassar aquest país centreamericà del seu incipient procés de canvis. Avui es tracta d’una lluitadora social, que no ha mort per causes de naturalesa humana, sinó per la inhumana voracitat de silenciar els que són capaços de fer aixecar els pobles oprimits. Sicaris que senten por perquè els oprimits no tenen por. Aquest succés atroç demostra un cop més que les amenaces de mort contra defensors i defensores dels drets socials i mediambientals es mantenen latents, no han cessat, creixen en aquest país centreamericà. Aquest crim polític constitueix un afront no només per a Hondures, sinó per a tots els pobles del continent i del món. Segons l’«Informe Quants més?» de Global Witness, entre 2002 i 2014 es van produir 111 assassinats d’activistes ambientals en territori hondureny. Més de 80 van tenir lloc només en els últims tres anys al Bajo Aguán,regió on Berta Cáceres va posar en perill la seva vida i no va ser aliena a actes de fustigació i amenaces. Les comunitats indígenes lencas, que habiten l’occident hondureny, lluiten en defensa del seu territori ancestral que es veu amenaçat per projectes hidroelèctrics i concessions mineres aprovats sense prèvia consulta popular. Diferents entitats socials i polítiques exigim que els autors intel·lectuals i materials siguin castigats amb tot el pes de la llei. Que aquests lamentables assassinats polítics no quedin impunes. Que cessi d’una vegada a Hondures la Berticacriminalització de la protesta social. Bertica, com l’anomenarem sempre, va saber guanyar-se l’afecte i respecte dels que vam tenir el privilegi de conèixer-la. Jo mateix hi vaig coincidir fa uns anys a Managua dins d’unes jornades i he de dir que Bertica era conscient del perill però el seu coratge i valentia per la justícia la van fer defensar els drets de les dones, dels indígenes, dels camperols, en què també va arrelar el sentit de la justícia, i per ells va lliurar prematurament la seva jove vida. Ni fustigacions, ni persecució, ni amenaces van poder aturar la seva ferma determinació. La seva única arma era la veu, mai va caminar armada, la van amenaçar i la van assassinar per la seva capacitat per resistir, convocar i vèncer la por dels seus. En la seva tradició lenca, en els rius resideixen els esperits femenins i les dones en són els guardians més importants. Va rebre el Premi Mediambiental Goldman de l’any 2015, el màxim reconeixement mundial per a activistes del medi ambient i la defensa de la natura, ja que Bertica va ser guardiana de la natura en tot el seu territori. En rebre aquest just guardó, va denunciar les constants amenaces a la seva integritat personal i de la seva família. En el seu actiu paper dins el procés d’acompanyament i compromís social va integrar la xarxa Crit dels Exclosos i l’Articulació Continental de Moviments Socials cap a l’Alba, entre altres espais d’unitat. Mentre escric aquest article m’arriba la sagnat notícia de l’assassinat d’un company de Bertica, el seu company d’activisme Nelson Garcia. Tinc clar, com diria Galiano, que els pobles natius d’Hondures i de tants altres països, aquests que van connectar amb els plans i les muntanyes, amb la sang vessada pels seus fills, amb les venes obertes d’Amèrica Llatina, ploren per l’absència física dels seus guardians més ferms i conseqüents. Perquè els pobles indígenes i tribals estan sent expulsats de forma il·legal dels seus territoris en nom d’un progrés malaltís que enriqueix a uns quants i que porta misèria a la resta delmant la natura. Mentre els pobles originaris s’enfronten a l’agressió amb detencions i pallisses, tortura i mort…

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

HI SOM A TEMPS,ENCARA

Regió7 DIJOUS, 25 DE FEBRER DEL 2016

TRIBUNA

Fa uns dies en una tertúlia improvisada amb uns amics va sortir com a tema els temps d’aquest hivern, la sequera atroç i les diferències de temperatura dels últims anys. Es va improvisar un petit debat sobre la insensibilitat davant els constants atemptats ecològics tant a gran escala com a petita i la veritat és que va ser interessant i vam coincidir totalment que a l’actual ritme capitalista el nostre meravellós planeta se n’aniria en orris en poc temps (com a mínim tal com el coneixem ara). No hem d’oblidar que aquest segle XXI es va iniciar d’una manera catastròfica, amb un grau sense precedents de deteriorament ecològic i un ordre mundial caòtic, amenaçat pel terror i per conglomerats de guerra desintegradora que ara veiem, i que s’estenen com gangrena a través d’amplis segments del planeta com són els casos més coneguts d’Àfrica Central i Orient Mitjà. Cal tenir clar que la crisi ecològica i la crisi de deteriorament social estan profundament interrelacionades i han de ser vistes com diferents manifestacions de les mateixes forces capitalistes. La primera s’origina àmpliament en la industrialització rampant que desborda la capacitat de la Terra que no pot esmorteir i contenir la desestabilització ecològica. La segona es deriva de la forma de capitalisme coneguda com globalització, amb efectes desintegradors en les societats que troba al seu pas. Més encara, aquestes forces subjacents són essencialment aspectes diferents d’un mateix corrent, que ha de ser identificat com la dinàmica central que mou la totalitat: l’expansió del sistema neoliberalista mundial. Cal rebutjar tots els eufemismes i suavització propagandística de la brutalitat d’aquesta destrossa: els seus costos ecològics, els seus costos humans en nom de la brutalitat del mercat. Cal mirar al capital des de la perspectiva del que realment ha fet. No oblidem mai que les societats de consum són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles van néixer de les antigues metròpolis colonials i de polítiques imperials que, al seu torn, van engendrar l’endarreriment i la pobresa que avui assoten la immensa majoria de la humanitat. Amb només el 20 % de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix al món. Han enverinat els mars i rius, han contaminat l’aire, han debilitat i perforat la capa d’ozó, s’han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions mediclimàtiques amb efectes catastròfics que vam començar a notar fa temps… Actuant sobre la naturalesa i el seu equilibri ecològic, el règim, amb el seu imperatiu d’expansió constant de la rendibilitat, exposem els ecosistemes a contaminants desestabilitzadors; fragmentem hàbitats que han evolucionat durant eons, malgastem els recursos que redueix la vitalitat de la natura al fred intercanvi requerit per l’acumulació de capital. Pel que fa a la humanitat i les seves demandes d’una existència plena de sentit, el capital redueix la majoria de la població mundial a mer reservori de força de treball, mentre descarta molts dels restants com a llast inútil. El capital ha envaït i erosionat la integritat de les comunitats a través de la seva cultura global de masses de consumisme i despolitització. Ha incrementat les desigualtats en riquesa i poder fins a nivells sense precedents en la història humana. Ha treballat en estreta aliança amb una xarxa d’estats clients servils i corruptes, les elits locals executen la tasca de repressió estalviant-li al centre l’oprobi de la mateixa. I ha posat en marxa una xarxa d’organitzacions supraestatals sota la supervisió general dels poders occidentals que tenen un poder entre imperial i colonial, per minar l’autonomia de la perifèria i lligar-la a l’endeutament, mentre manté un enorme aparell militar per assegurar l’obediència al centre capitalista. Estem en una situació del paràsit que mor quan mor la seva víctima. Però no és tard, podem canviar les coses.

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Ricard Sánchez Andrés

¿Quién nos alimentará?

Por:Silvia Ribeiro: La consigna de transnacionales y científicos financiadas por ellas es que sin agrotóxicos, transgénicos y agroindustria, el mundo pasará aún más hambre

El tema del hambre y las necesidades alimentarias frente a la creciente población mundial es crucial, pero está atravesado de supuestos equivocados que urge terminar.

Casi todos los gobiernos y la comunidad internacional que se ocupa del tema alimentario parten de la premisa que necesitamos la cadena industrial y sus tecnologías para alimentarnos, tanto en el presente como para enfrentar los desafíos futuros. Los campesinos y otros pequeños productores de alimentos son vistos como algo casi folclórico: existen, pero son marginales y no juegan un papel importante en la alimentación. Es también la consigna de transnacionales y científicos que son financiadas por ellas: sin semillas industriales y transgénicas, sin monocultivos industriales, maquinarias y gran cantidad de insumos y el mundo pasará aún más hambre ante el aumento de población y el caos climático.

Sin embargo, los datos duros muestran una realidad inversa: es justamente la cadena industrial, las trasnacionales y sus tecnologías, las que exacerban las crisis y producen más hambre, mientras que las redes campesinas y otros “pequeños” son quienes alimentan a la mayoría.

Frente a las contradicciones entre datos reales y supuestos equivocados que son base de políticas nacionales e internacionales, en el Grupo ETC, que seguimos el tema agrícola y alimentario y sus configuraciones empresariales desde la década de los setenta, decidimos compilar investigaciones de varias décadas y contrastar en un solo documento las realidades de la cadena industrial alimentaria y las redes campesinas. Lo sintetizamos en un poster de 6 láminas, que compara ambas realidades contestando 20 preguntas comenzando por ¿quién nos alimenta hoy? y ¿quién nos alimentará en el 2030?

El mercado mundial de la alimentación, desde las semillas y la agricultura hasta los supermercados, es desde 2009 el mayor mercado mundial, superando a los energéticos. Siendo además un rubro esencial para la supervivencia, no sorprende que las transnacionales se hayan lanzado agresivamente a controlarlo. El proceso no tomó mucho tiempo: en tecnología unos cincuenta años, con la llamada “Revolución verde”, en nuevas regulaciones para favorecer los oligopolios de mercado, apenas un par de décadas. De Monsanto a Walmart, una veintena de transnacionales controlan ahora la mayor parte de este lucrativo mercado.

Que las transnacionales dominen la cadena industrial de producción de alimentos no significa que alimentan a la mayoría. Aunque controlan cerca del 70 por ciento de los recursos agrícolas globales (tierra, agua, insumos), lo que producen solo llega a un 30 por ciento de la población mundial. La mayor parte de los alimentos sigue viniendo de manos campesinas, indígenas, pescadores artesanales, recolectores, huertas barriales y urbanas y otros/otras pequeños, que con apenas 30 por ciento de los recursos agrícolas, alimentan al 70 por ciento de la humanidad.

La cadena industrial desperdicia dos terceras partes de su producción de alimentos, devasta suelos y ecosistemas, ocasiona enorme daños a la salud y el ambiente, y pro ella 3 mil 400 millones de personas, la mitad de la población mundial, está mal alimentada: hambrienta, desnutrida u obesa. La red campesina y de pequeños proveedores de alimentos tiene un nivel mínimo de desperdicio, usa y cuida una enorme diversidad de alimentos con mucho mayor contenido nutricional, más saludables y con un impacto ambiental bajo o inexistente. Incluso negativo, porque contrarrestan la devastación causada por la cadena, como en el caso del cambio climático. Esto, aún tomando en cuenta que buena parte de los campesinos usan algún agroquímico.

Para proveer ese 30 por ciento de los alimentos, la cadena industrial usa el 70-80 por ciento de la tierra arable, el 80 por ciento de los combustibles fósiles y el 70 por ciento del agua destinados para uso agrícola. Además causa el 44 a 57 por ciento de los gases de efecto invernadero, deforesta 13 millones de hectáreas de bosques y destruye 75 millones de toneladas de cubierta vegetal cada año.

La red campesina cosecha el 60-70 por ciento de cultivos alimentarios con 20-30 por ciento de la tierra arable, utiliza menos del 20 por ciento de los combustibles fósiles y el 30 por ciento del agua destinados al uso agrícola, usa y nutre la biodiversidad y es responsable por la mayor parte del 85 por ciento de los alimentos que se producen dentro de fronteras nacionales. Es el proveedor principal, y muchas veces el único, de los alimentos que llegan a los dos mil millones de personas que sufren hambre y desnutrición.

A estos datos se suman muchos otros sobre volumen de producción por hectárea, puestos de trabajo, tierra, agua, pesca, bosques, diversidad de semillas y microbiana, polinizadores, investigación agrícola, patentes y monopolios, producción animal e impactos derivados, impactos en salud y ambiente, que muestran realidades parecidas y a menudo desconocidas no sólo para los gobiernos, también para muchos de nosotros.

El documento, titulado “¿Quién nos alimentará? La cadena industrial o la red campesina”, parte de más de un centenar de fuentes, la mayoría de organismos de Naciones Unidas como FAO, PNUMA, PNUD, UNCTAD. El resto es de instituciones académicas o de investigación de la sociedad civil, citando reportes que a su vez están basados en otros cientos de fuentes, como los producidos por Grain y Oxfam. Se puede descargar enwww.etcgroup.org/es/content/quién-nos-alimentará

* Investigadora del Grupo ETC
La Jornada

Razones para boicotear la marca Coca-Cola:

Razones para boicotear la marca Coca-Cola:

Por la violación de los derechos humanos de los trabajadores y las comunidades.

Por el beneficio obtenido con el asesinato, encarcelamiento, destierro, secuestro, amenazas de muerte, despidos, de dirigentes sindicales en Colombia, Guatemala, Perú, Brasil, Estados Unidos, Venezuela, Palestina, Turquía, Irán y otras partes del mundo.

– Por la contaminación de fuentes de agua con desechos de sus embotelladoras.

– Por la discriminación racial contra las comunidades negras y los enfermos del SIDA en los Estados Unidos y África.

– Por la utilización de la coca para la fabricación de sus productos y su apoyo a las políticas criminales de los Estados Unidos contra las comunidades, que tradicionalmente han sustentado su cultura y su subsistencia en la hoja de coca, especialmente de Bolivia, Perú y Colombia.

– Por la utilización irracional del agua en el mundo y por el robo criminal de fuentes de agua a las comunidades en la India.

– Por apoyar a la criminal oligarquía Venezolana, que atenta contra el gobierno y el proyecto de vida digna del pueblo de la hermana República Bolivariana de Venezuela y por su intromisión histórica en los asuntos internos de los pueblos.

Sacado de: http://argentina.indymedia.org/news/2003/07/121362.php

-Añado aqui otra razón más, denuncias de explotación infantil en Brasil.

La cara oculta de Coca-Cola Klaus Werner y Hans Weiss

Rebelión “En todos los lugares donde hacemos negocios, nos vemos como compañeros de la sociedad” Coca-Cola.

Productos, marcas
Bebidas de las marcas Almdudler, Aquarius, Bonaqua, Bum, Cappy, Coca–Cola, Fanta, Kinley, Krest, Lift Apfelsaftschorle, Mezzo Mix, Minute Maid, Nestea, Powerade, Qoo, Rómerquelle, Sprite

Página web

Datos de la firma
Ventas (2002): 19.600 millones de euros (1)
Beneficios (2002): 4.000 millones de euros (2)
Plantilla: 600.000 trabajadores
Sede: Atlanta (Georgia, Estados Unidos)

Imputaciones
Persecución contra los sindicatos con «escuadrones de la muerte» en empresas envasadoras, explotación y explotación infantil en la recolección de naranjas, discriminación racial.

Después de “O.K”, Coca-Cola es la palabra más comprendida en todo el mundo. El valor de la marca Coca-Cola se calcula en 68.000 millones de dólares -es decir, más del triple de las ventas de la multinacional-. En más de 200 países, la gente calma su sed diariamente más de mil millones de veces con productos de la casa Coca-Cola. En total son 90.000 millones de litros al año.

El 20 de julio de 2001, el sindicato colombiano Sinaltrainal presentó en Florida, con el apoyo del estadounidense United Steel Workers of Ameri-ca y el International Labor Rights Fund, una demanda contra Coca-Cola y sus socios en Colombia. Según se afirma en la demanda, escuadrones de la muerte paramilitares, que habían cometido asesinatos, secuestros y torturas contra miembros del sindicato, lo habían hecho como agentes de la empresa demandada (3). Cinco sindicalistas fueron asesinados y otros 65 fueron amenazados de muerte. En total, más de 1.800 miembros de los sindicatos fueron asesinados en Colombia en la última década. El 31 de marzo de 2003, el sindicato consiguió una victoria parcial: el juez federal admitió la demanda contra las empresas colombianas envasadoras de Coca-Cola Bebidas y Alimentos y Panamerican Beverages, pero no con-tra el propio consorcio (4).

En Panamá, en el otoño de 2002, 8 sindicalistas fueron despedidos, incum-pliendo el contrato, de la envasadora local de Coca-Cola por haber recla-mado mejores condiciones de trabajo (5).

Una gran parte del concentrado de zumo de naranja elaborado por Coca-Cola (Cappy, Minute Maid) procede de Brasil. Allí los trabajadores y traba-jadoras de las plantaciones a menudo cobran menos de 12 euros diarios. De este modo la mayoría se encuentran en torno a un tercio por debajo del mínimo vital local que sería necesario para alimentara una familia. Por eso en muchos casos también los niños deben ayudar en el trabajo. Con fre-cuencia, por este motivo sufren daños graves y permanentes en su salud. Naturalmente los consorcios empresariales aseguran que sus proveedores no emplean a niños (recientemente según datos de Human Rights Watch así denunciada por su complicidad en la explotación infantil en el Salvador).

El 8 de agosto de 2001, Coca-Cola fue condenada a pagar 192,5 millones de dólares en Estados Unidos por discriminación racial de trabajadores y trabajadoras afroamericanos. Se trataba del caso de mayor envergadura en la historia de Estados Unidos (6).

Según la emisora británica BBC, Coca-Cola contaminó en el año 2003 grandes superficies agrícolas en el sudoeste indio con productos químicos altamente tóxicos y en parte cancerígenos, como el plomo y el cadmio. Además, se reprochó a la multinacional su exagerado consumo de agua, que provocó una sequía con consecuencias catastróficas para la agricul-tura local. En las protestas contra la multinacional fueron detenidas 300 personas (7).

Articulo La cara oculta de Coca cola extraido de: Denuncias de asesinatos en Guatemala:Además de en Colombia, numerosos trabajadores de Coca-Cola en Guatemala también han denunciado atropellos. Según fuentes de los sindicatos, entre 1968 y 1980, seis de sus dirigentes fueron asesinados y otros cuatro desaparecieron sin dejar rastro.

Campaña de boicot mundial:Según el sindicato Sinaltrainal, sólo en el Reino Unido el proceso del veto al consumo de Coca-Cola está en marcha en 536 universidades, debido a la acusación de haber utilizado paramilitares para asesinar a nueve sindicalistas colombianos. “No queremos que eso quede en la impunidad, especialmente ahora, con las negociaciones de paz entre el Gobierno y los paramilitares”, dice Edgar Páez de Sinaltrainal. “por lo menos, unas 1.000 universidades y colegios universitarios de todo el mundo piensan unirse a la campaña mundial” (articulo del 17-1-2006)

Extraido de : http://www.anncol.org/es/site/doc.php?id=1740

http://www.creadess.org/index.php/informate/sostenibilidad-socio-ambiental/consumo-responsable/20475-la-sucia-verdad-detras-de-la-coca-cola-es-peor-que-el-tabaco?fb_comment_id=fbc_355202024605457_21709572_355219631270363#fccede834

http://www.eldiario.es/desalambre/blog/consumo-empresas-transparencia-tecnologia_6_107849224.html