Arxius

El clima és cosa de tothom

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17010/clima/cosa/tothom

Anem cap al desastre absolut. Estem en una situació en què els que venen darrere –fills i néts– ens condemnaran a tots pel que vam poder fer i no vam fer. Així de clar. Les dades de l’escalfament global i les seves conseqüències són aclaparadores. Si no hi posem remei i les revertim, les catàstrofes naturals; les sequeres; les inundacions; els huracans, i les onades de calor, seguiran creixent exponencialment en els propers anys.

No només es tracta de l’augment de la intensitat i de la freqüència dels fenòmens meteorològics adversos, sinó de com la societat capitalista porta a terme un desenvolupament insostenible, augmentant enormement la seva exposició a les tragèdies ambientals.

El canvi climàtic, per variar, és una font, també, de desigualtats, on certs grups socials i regions del món estan més exposats i en pateixen més greument les conseqüències. Entre les persones i regions més afectades s’hi troben els que tenen, per exemple, més risc de salut precària, pobresa, habitatges inadequats o que viuen en territoris propensos a la sequera.

L’excusa de gran part dels països, inclòs Espanya, te nom i cognoms: transició energètica. Un tema d’especial preocupació, ja que en el cas de l’Estat espanyol i, més concretament, les conques mineres, la manca d’alternatives està provocant un greu problema social, tant per la pobresa i les desigualtats que genera, com pels processos de despoblació de l’entorn rural associats clarament a l’eliminació de llocs de treball.

Cal tenir clar que els canvis i la remodelació del sector energètic han d’anar acompanyats de plans d’ocupació que garanteixin que els treballadors que abandonen el sector en què han estat treballant tota vida, rebin les compensacions econòmiques i la formació necessària per poder seguir desenvolupant activitats professionals dins de les energies netes; cal recolzar iniciatives com el Pacte Mundial dels Alcaldes per al Clima i l’Energia, que és una eina molt útil, i vetllar perquè s’hi adhereixin el màxim de ciutats possibles, i és obligat sancionar, contundentment, la decisió dels EUA de retirar-se dels acords de París.

Donald Trump demostra que, a més d’un incompetent amb el seu país, és, també, un irresponsable de proporcions planetàries. Però vist el desastre al qual ens dirigim, s’ha de treballar per salvaguardar el nostre món i proposar i treballar iniciatives globals. S’han d’incentivar polítiques de mitigació i adaptació que contribueixin a prendre les decisions adequades perquè puguem aconseguir una millora en la qualitat de vida de la ciutadania de manera sostenible. I per aconseguir-ho, hem d’assumir que la indústria i les ciutats tenen una gran responsabilitat en l’escalfament global, i malgrat ser els punts de màxima vulnerabilitat, també constitueixen un gran potencial per aportar les solucions, ja que la major part dels gasos d’efecte hivernacle els elles.

Cal ser conscients que la lluita contra el canvi climàtic no és una cosa que depengui només dels governs locals, sinó que en les esferes públiques i privades hi molts actors que en són tan o més responsables. La resposta a través d’accions coordinades entre tots els actors, tant verticalment com transversal, és una condició obligatòria. És necessari establir objectius regionals i estatals que abastin qüestions com la reducció d’emissions regionals de gasos d’efecte hivernacle, de la demanda energètica i de les emissions sectorials, i que apostin fermament per les energies renovables.

Necessitem plans reals d’ocupació perquè la transició energètica cap a un desenvolupament mediambiental sostenible, hi inclogui, també, la vessant social. Aquesta transició, a més, requereix canvis fonamentals en la tecnologia i en l’economia, i una modificació en les finances i en la pròpia societat.

Hi ha d’haver coherència absoluta entre les polítiques de medi ambient i altres polítiques: si no es compleixen, s’han d’establir sancions contundents. Paral·lelament, cal respondre a les causes del canvi climàtic reduint i limitant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment a través de la reducció del consum d’energia potenciant la renovable. Hem de seguir treballant en matèries com el transport, la construcció d’edificis, la gestió de residus, la planificació urbana i l’ordenació territorial amb l’objectiu de descongestionar les ciutats. S’han de desenvolupar campanyes de conscienciació i participació ciutadanes reals, no fictícies, hem d’avaluar l’impacte financer de les mesures de lluita contra el canvi climàtic en el temps. I per a fer-ho, serà essencial una cooperació interregional i transfronterera.

L’egoista decisió dels Estats Units de retirar-se dels acords de COP21, tenint en compte que és el segon país que més CO2 produeix, amb un 15% de les emissions mundials, és una mostra de com d’insolidari és el capitalisme. I no ens oblidem de la Xina, que malgrat que fa esforços per reduir les emissions del CO2, en genera un 30%. La Unió Europea, per la seva banda, hi contribueix amb un 9% de les emissions mundials, de les quals tres quartes parts es generen a les ciutats.

És absolutament necessari revertir aquesta situació. I això no ho aconseguirem fent malabars amb els números per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sinó que ho assolirem canviant el model de producció agrària actual, una transformació que passa per reduir els adobs nitrogenats; per prohibir d’una vegada per totes la ramaderia i l’agricultura industrials; per evitar els canvis en els usos del sòl que afavoreixen un model industrial insostenible, i per acabar amb la transformació dels aliments durant el seu transport.

És urgent i necessari conservar els boscos autòctons i engrandir la seva massa forestal perduda, però també ho és tenir una quantitat suficient de superfície agrària que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària local. És urgent i imprescindible mantenir, respectar i millorar el medi ambient. Ens hi va el planeta. Ens hi va la vida.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

Cal canviar-lo tot per pura supervivència

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 10 DE GENER DEL 2018

Si es fa una mica de memòria val la pena recordar el 12 de Juny de 1992, a la Cimera de la Terra a Rio, Fidel Castro iniciava el seu històric discurs dient que: Una important espècie biològica està en risc de desaparèixer per la ràpida i progressiva liquidació de les seves condicions naturals de vida: l’home. Ara amb les contundents evidències de l’escalfament global”, prenem consciència d’aquest problema quan gairebé és tard per impedir-ho. Cal assenyalar de forma molt clara que les societats de consum (és a dir el ferotge capitalisme) són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles van néixer de les antigues polítiques imperials que, al seu torn, van engendrar l’endarreriment i la pobresa que avui castiguen la immensa majoria de la humanitat. Amb només el 20 per cent de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix al món. Han enverinat els mars i rius, van debilitar la capa d’ozó, han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions climàtiques amb els efectes catastròfics que patim. A poc més d’un any de la seva mort les seves paraules adquireixen inusitada urgència perquè si alguna cosa fan les classes dominants del planeta és accentuar la depredació ecològica i destruir a ritme encara més accelerat el medi ambient. Queda clar la falta d’un canvi urgent i només una organització econòmic social anticapitalista, podrà salvaguardar al medi ambient de la seva completa destrucció i de pas a l’espècie humana de la seva extinció. És “una constatació essencial” que “la protecció dels equilibris ecològics del planeta són incompatibles amb la lògica expansiva, consumista i destructiva del sistema capitalista. L’única manera de posar un fre aquesta catàstrofe que estem vivint és canviant la manera de producció. Per això “tota política no ecològica és un carreró sense sortida”. El model neoliberal “Basat en la implacable competència, les exigències de rendibilitat i la carrera cap a la guany ràpid, destrueix els recursos naturals de tots”, només pels diners. Hi ha un fatalisme internalitzat que afirma que no hi ha alternativa possible a l’ordre mundial capitalista. Per això cal canviar el discurs que nega deliberadament l’ànim actual de transigència angoixada i acceptació passiva. Cal una línia de raonament, basada en una lectura de la crisi actual i les condicions necessàries per a superar-la de manera urgent. Cal una resistència contra el fatalisme i egoisme que ens volen vendre. La crisi ecològica i la crisi de deteriorament social estan profundament interrelacionades i han de ser vistes com diferents manifestacions de les mateixes forces estructurals. La primera s’origina àmpliament en la industrialització rampant que desborda la capacitat de la Terra per esmorteir i contenir la desestabilització ecològica. La segona es deriva de la forma d’imperialisme coneguda com globalització, amb efectes desintegradors en les societats que troba al seu pas. Més encara, aquestes forces subjacents són essencialment aspectes diferents d’un mateix corrent, que ha de ser identificada com la dinàmica central que mou a la totalitat: l’expansió del sistema capitalista mundial. Tenim que rebutjar tots els eufemismes o la suavització propagandística de la brutalitat d’aquest règim : tot intent de rentat verd dels seus costos ecològics, tota la mistificació dels seus costos humans en nom de una rara democràcia i uns drets humans en caiguda lliure. Cal veure al capital des de la perspectiva del que realment ha fet. Actuant sobre la naturalesa i el seu equilibri ecològic, Pel que fa a la humanitat el capitalisme redueix a la majoria de la població mundial a mer reservori de força de treball, mentre descarta molts dels restants com llast inútil. L’actual sistema capitalista no pot regular, i molt menys superar, les crisis que ha desencadenat. Cal canviar-lo tot per pura supervivència.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

 

CUIDEM LA NOSTRA HERÈNCIA RURAL I AMBIENTAL!

TRIBUNA 8 DIVENDRES, 8 DE SETEMBRE DEL 2017 Regió7

Veureu, no puc entendre com
algú és capaç de llençar un residu
al mig del carrer, en un parc o
en qualsevol altre espai urbà.
Això em causa entre pena i vergonya aliena,
em sembla una mostra absoluta de
deixadesa personal, de desinterès social i
d’incivisme massa freqüent en els nostres
pobles i ciutats. Per això, quan surto al
camp a gaudir de l’immens plaer i la sensació
de tranquil·litat i pau que transmet
passejar a l’aire lliure, no suporto que
algú sigui capaç de llençar les escombraries
on li sembli, és una cosa que em supera,
aquest incivisme m’emprenya en
gran manera i en diverses ocasions, en
trobar autèntics abocadors, he hagut de
denunciar-ho. Perquè en la nostra societat
hi ha el lleig costum de repetir els actes
incívics, i on va començar havent-hi
una ampolla de plàstic acaba havent-hi
un abocador, que pot crear un greu perill
ecològic, fins i tot incendis. No puc entendre
la manca de incivisme i de sensibilitat,
ni, veient com està el medi ambient, 
que es pugui pensar tan poc en les generacions
futures. No entenc el poc respecte
per un entorn natural tan valuós. Per desgràcia
els nostres espais naturals són notícia
a l’estiu per incendis forestals, en
massa ocasions, intencionats. Greus delictes
ecològics que molta gent oblida rà-
pidament. Pocs pensen que la història de
Catalunya també sorgeix del seu entorn
natural, del camp, de les muntanyes i de
la seva ramaderia. Un coneixement i una
acció afavoridora del terreny que, al costat
d’activitats com en el seu moment els
murs de pedra seca i la transhumància,
han constituït una eina clau i molt valuosa
per a la lluita i prevenció d’incendis forestals
i de tenir el medi ambient del qual
avui gaudim. Una manera de cuidar els
nostres paisatges que s’està perdent dia a
dia i que, tristament, no està sent valorada
de la forma que es mereix ni per les
noves polítiques agràries i forestals, ni
per una part de la ciutadania, que només
demostren mirar a un altre costat i no reconeixen
la transcendència ecològica,
cultural, social i econòmica que suposa.
La convivència al camp i la muntanya entre
els que hi viuen i treballen i els que hi
acudim per gaudir dels seus paisatges fa
temps que trontolla. Ho veiem ara i a la
temporada de bolets, i la veritat és que
cada vegada es veu més al llarg de tot
l’any. Hi ha un sector de la població que
va al camp i a la muntanya amb els mateixos
hàbits i costums que estan arrasant
el medi ambient i la convivència en el
nostre entorn. No es pot tolerar, cal imposar i
supervisar el respecte a la natura, el
baixar de la muntanya amb les escombraries
al contenidor de casa, utilitzar els
vehicles de motor de manera respectuosa
tant pels espais permesos com en el seu
ús i velocitat, per evitar qualsevol tipus
d’alteració de l’entorn natural a la nostra
marxa i causar les mínimes molèsties a
l’entorn. Tan imprescindible com tot això
és respectar les propietats privades i els
cultius, atendre les senyalitzacions de pas
prohibit i no molestar el bestiar ni els que
treballen en aquest entorn. Resulta increïble
la manca de civisme i la naturalitat
amb què s’és incívic per part d’un sector
de la ciutadania. Resulta punyent la
manca de sensibilitat cap a la natura però
també cap a tot el que hi conviu, la invasió
de les finques privades i el menyspreu
als sembrats i la seva ramaderia ho demostren.
En el seu moment es va especular i
es va maltractar gairebé tot el nostre
litoral costaner. No podem permetre seguir
endavant amb la resta de la nostra
herència ecològica i rural. Si surts al
camp a passejar, si després de passar les
vacances al camp t’envaeix l’enyorança,
recorda que segueix aquí.I que ho hem
de cuidar entre tots/es

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

No es pot esperar més

Després de mesos d’un Govern en funcions, una cosa és segura: no es pot esperar més perquè hi ha necessitats importants i urgents per resoldre. És imprescindible que es conformi un Govern que modifiqui substancialment les polítiques socials però no podem oblidar que hem d’aconseguir que qui surti elegit aposti decididament pel medi ambient. Quan dic medi ambient em refereixo a iniciatives parlamentària que han decaigut i que és important que es recordin i que s’exigeixin als grups que es conformin després de les eleccions (jo ho exigiré al meu), com la de la reforma del sector electrònic; la del compromís per a la derogació del Reial Decret d’autoconsum; la de la prohibició del fracking (facturació hidràulica), o la del tancament de les nuclears.

Aquests mesos es van fer moltes promeses en el marc d’un període de gran activitat que no pot quedar exclusivament en l’ansietat del moment. No hem de deixar que aquestes propostes quedin en l’oblit. I és que és important el paper tant de Catalunya com el d’Espanya en les decisions que haurà d’adoptar la Unió Europea en matèries ambientals, com la signatura de TTIP, que tindrà conseqüències devastadores per la seguretat alimentària, la salut pública i el canvi climàtic, si es renova la llicència del controvertit herbicida glifosat, que ha estat declarat com a probable cancerigen per l’OMS, o si s’aprova el paquet d’economia circular, respecte del qual cal un clar impuls polític.

No sembla, per l’experiència dels últims anys, que el Govern del PP, ara en funcions, garanteixi una posició mediambiental. Sinó més aviat tot el contrari. Si volem aconseguir beneficis ambientals, socials i econòmics al país cal canviar de model econòmic: s’ha d’incloure una gestió més eficient dels recursos materials, reduint el seu consum; hi ha d’haver una reducció de les emissions i de l’ús de substàncies tòxiques, així com de la generació de residus, i s’ha de dur a terme una millora en l’eficiència energètica que ha d’anar acompanyada d’una campanya informativa amb incentius fiscals que permetin que el reciclatge o la reutilització siguin més barats que la incineració o l’abocament.

Es tracta de mesures clares en la creació d’ocupació, i que, alhora, redueixen les emissions de gasos tòxics i l’efecte hivernacle. Amb aquestes propostes tindrem un medi ambient sa, perquè disposarem d’una producció neta i d’un consum sostenible i responsable. És per això que és important la gestió dels materials en tot el seu cicle de vida: des de l’extracció fins que finalment es converteixen en residus. Amb això, disminuirem la dependència de recursos de l’exterior.

Per assolir aquest objectiu és imprescindible un canvi en el disseny dels productes, tot eliminant l’ús de materials perillosos i fent més fàcil la reparació i reutilització dels productes al mateix temps que es garanteixi l’ús de materials reciclats i reciclables. S’haurien d’aplicar polítiques de residu zero i centrar les inversions en les primeres etapes d’aquests residus amb la prevenció. Allò de les tres R, que se sol dir: reducció, reutilització i reciclatge.

Sense producció neta no pot haver-hi una economia circular, que és el principal ingredient d’una economia i un medi ambient sostenibles. Les substàncies tòxiques cal evitar-les des del moment del disseny dels productes, perquè així puguin re-circular amb més facilitat dins dels processos productius, millorant la qualitat dels materials i preservant la salut de les persones i del medi ambient.

Podem reduir l’ús d’energia en els processos d’extracció i producció de productes si aconseguim allargar la vida útil dels mateixos i ens estalviem les grans quantitats d’energia que ara gastem en la seva elaboració. Aquest estalvi sempre serà molt més gran que el que s’obtingui mitjançant la incineració o l’abocament.

Reparar, reutilitzar i mantenir els materials en el cicle econòmic és més barat que seguir malgastant recursos naturals. Cal canviar les formes en el marc econòmic per abandonar el model de producció i consum lineal en el qual ens trobem, que es basa en el fer servir i llençar. Aquest model capitalista és un model parasitari. Hem d’apostar per la venda de serveis enlloc de mercaderies; vendre béns duradors que es puguin reparar amb facilitat, i promoure una economia i un comerç ambientalment sostenibles. Actualment molts comerços de diversos països disposen de sistemes de retorn d’envasos, per exemple.

S’han d’implementar impostos a la incineració i l’abocament per tal que la gestió de residus es mogui cap a les primeres etapes de la seva creació. La contractació pública – un motor econòmic de gran importància- s’ha d’utilitzar per impulsar el canvi de model ambiental i el finançament públic s’hauria d’utilitzar per costejar infraestructures de prevenció, reutilització i reciclatge.

Aquests canvis crearien milers de llocs de treball estables i locals que al mateix temps serien llocs de feina de qualitat, on des de l’estabilitat fins a la salut laboral haurien de ser prioritaris i exemplars.

Naturalment, mesures com aquestes requereixen el seu temps però pensem que el rellotge mediambiental corre i ho estem notant cada dia en la nostra salut. Si la terra emmalalteix, nosaltres també. I en el futur ho patiran les següents generacions. No es pot esperar més.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

L’aigua és de tots !

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 14 DE JUNY DEL 2016

El TTIP no només intenta reduir les regulacions en matèria de medi ambient i seguretat alimentària, sinó que pretén consolidar la liberalització dels mercats de serveis, inclosa l’obertura de serveis públics com ara l’aigua a companyies privades. La sequera i l’escassetat d’aigua són considerades un problema greu que ha anat augmentant, de tal manera que actualment es calcula la presència d’uns dos mil milions de persones afectats per aquests dos factors –desertificació– en 167 nacions, incloent-hi el nostre país, assegura la Convenció de la Lluita contra la Desertificació de les Nacions Unides. Històricament, la planificació i la gestió de l’aigua han estat, i ho segueixen sent, qüestions tractades i consensuades, gairebé exclusivament, entre els estaments tècnics i polítics de les confederacions hidrogràfiques i els usuaris, és a dir, dels qui tenen concessions administratives: regants, empreses energètiques i aguaadministracions locals. La participació ciutadana està molt allunyada de les exigències de la bona governança de l’aigua i aquesta circumstància ha propiciat la defensa dels interessos privatius en detriment dels interessos generals. Incloure tots els actors que poden influir en l’estat de les aigües és fonamental. Aconseguir la implicació de tots ells i que tots treballin en la mateixa direcció assegurarà el bon estat de les nostres masses d’aigua. Per aquest motiu les noves polítiques sobre la gestió de l’aigua haurien de marcar-se el següent objectiu: que l’Administració disminueixi la seva funció de control i augmenti la funció d’acompanyament de les mesures de millora que sorgeixin des de la societat civil. Encara avui aquest objectiu és complex i difícil d’aconseguir. L’aigua no és una mercaderia, encara que certament té una dimensió econòmica; és, sobretot, un recurs natural necessari per a la subsistència, no només de l’ésser humà sinó també de tots els ecosistemes, i un bé social qualificat de domini públic i que no es pot deixar a les mans del mercat. Que sigui pública i no cotitzi en borsa permet operar buscant l’«òptim» de gestió sense atendre l’obtenció immediata de beneficis que repartir-se entre un petit grapat d’inversors i sense «caure» a la borsa i patir pressions diferents d’aconseguir la millor gestió sempre en el marc de la viabilitat econòmica. Òbviament, la funció i l’increment dels preus i tarifes i la reinversió dels beneficis són absolutament diferents en una empresa privada i en una empresa pública. Els serveis d’aigua han de ser sempre 100% públics, de manera que es rebutja l’accés d’empreses privades al seu accionariat en qualsevol proporció. La gestió del cicle integral de l’aigua pot i ha de ser un jaciment important per a la generació de noves ocupacions, de qualitat, segurs i estables. Les persones treballadores també han de tenir assegurada la participació en el funcionament, la gestió i la formulació de polítiques del servei. Un dels principis bàsics és el de la solidaritat i garantia d’accés a aquest bé considerat un dret. D’aquesta manera s’estableix que s’ha d’assegurar una dotació mínima (entre 60 i 100 litres per persona i dia), fins i tot en cas d’impagament. Els municipis han de preservar la qualitat del subministrament, utilitzar els mínims recursos que garanteixin el servei i prevenir la contaminació. Les tarifes ha de reflectir el cost real, però respectant els principis d’equitat i transparència, i destinar només i exclusivament a sufragar els costos d’aquests serveis. Finalment, també els ajuntaments tenen l’obligació d’executar les inversions necessàries. Fomentar nous mecanismes per assegurar el «control social» del recurs, amb transparència i «participació ciutadana efectiva», que preveuen diferents convencions. La remunicipalització dels serveis públics, com l’aigua, ha de ser un dels eixos a rescatar i no oblidar de qualsevol programa polític al servei de la ciutadania i encara més quan aquest servei essencial per a la vida està contínuament amenaçat, com en aquest cas proper, per un mafiós tractat comercial.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Que els pobles originaris no desapareguin ..

Regió7 DIUMENGE, 24 D’ABRIL DEL 2016

LA PÀGINA DEL CONSELL MUNICIPAL DE SOLIDARITAT

La veritat és que és molt depriment la situació de la població indígena en la majoria dels seus llocs d’origen i és molt depriment la ignorància que té la ciutadania a nivell global sobre aquests pobles originaris en particular. Tinc clar vist lo vist que no es pot ni s’ha d’imposar el “desenvolupament” o “progrés” als pobles indígenes i tribals no els fa més feliços o saludables “ells tenen dret a la seva sobirania per poder decidir que és el que volen de la nostra forma de vida  sense imposicions de cap tipus”. De fet les conseqüències per a aquests pobles de la nostra forma de vida són devastadores. Amb diferència el factor més important per al seu benestar és que els seus drets territorials i la seva sobirania siguin respectats. Els pobles indígenes i tribals estan sent expulsats legalment dels seus territoris en nom del progrés “Em demano que progrés”. I s’enfronten a arrestos i pallisses, tortura i mort, mentre es fomenta el pillatge en els seus territoris per part de multinacionals de tot tipus i fins i tot del turisme de la caça major (o caça de trofeus) com descobrim de rebot cada dos per tres en la premsa. Mentre els pobles originaris  a vegades són acusats de “caça furtiva” perquè cacen per alimentar les seves famílies. Cada dos per tres salten petites  notícies com la de la comunitat indígena de Nou Basses, al municipi de Cocula, estat de Guerrero a Mexic, que exigeixen a l’empresa minera d’inversió canadenc Mitja Lluna que deixi de contaminar les seves terres. Ells organitzats en cooperatives exigeixen a l’empresa danys i perjudicis pel terrible impacte ambiental que estan ocasionant les seves activitats  cosa freqüent en els territoris indígenes a nivell global. Amb mutisme per una gran part de la premsa local i també Poblesinternacional com sol passar quan afecta territoris indígenes. Els dany de les transnacionals es moll gran però el de la mineria  es tan descontrolat que està ocasionant l’enverinament de l’aigua i al seu torn dels peixos, gairebé sempre amb cianur i altres metalls pesats, el que genera una considerable disminució en la pesca de la qual depenen molts pobles originaris. En alguns casos la contaminació també es manifesta en l’aire. Doncs moltes explotacions són a cel obert Organitzacions, com el no governamental Centre Humboldt a Nicaragua , han denunciat un deteriorament brutal que afecta 40 per cent de Bosawás en part per la desforestació descontrolada per pastos pel ramat de terratinents , per el comerç de fustes precioses i també per les contaminacions de aigües per la mineria . Bosawas la major reserva forestal d’Amèrica Central, declarada en 1997 com a reserva de biosfera per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco). Un perill del que porten alertant les diferents comunitats Garifunas, Miskitas i Mayagna i rebent sempre silenci i promeses sense complir pels diferents governs en els últims 30 anys. I el mateix passa excepte petites excepcions a nivell global silenci administratiu davant l’explotació, destrucció i l’espoli, amenaces, morts i desesperació que empenta sense remei en cadena a la depressió, alcoholisme i en alguns pobles al suïcidi gairebé col·lectiu. Estem a temps de canviar aquest panorama, estem en una situació extrema d’alerta ambiental mundial i els pobles indígenes ens han demostrat al llarg de la seva història que són els millors gestors ambientals. A més viuen on malgrat la nostra destructora forma de vida perdura la mes important riquesa biològica. La conservació de la natura pot i s’ha de fer d’una altra manera. Ha d’acceptar les proves creixents que demostren que els pobles indígenes en la seva majoria tenen cura dels seus entorns naturals millor que ningú. Es destinen enormes sumes per a conservació quan  una solució més econòmica i justa seria respectar els drets territorials dels pobles indígenes i originaris. S’evitarien tants mals sobre aquests pobles i al mateix temps es fomentaria la conservació ambiental del nostre petit planeta .

Ricard Sánchez Andrés

Associació Catalana per la Pau

EN RECORD DE LA BERTA I ELS SEUS COMPANYS

Regió7  DIJOUS, 24 DE MARÇ DEL 2016

Fa uns dies ens vam despertar amb la trista notícia d’un altre molt dolorós succés a Hondures, dur com aquell que ens va arrabassar aquest país centreamericà del seu incipient procés de canvis. Avui es tracta d’una lluitadora social, que no ha mort per causes de naturalesa humana, sinó per la inhumana voracitat de silenciar els que són capaços de fer aixecar els pobles oprimits. Sicaris que senten por perquè els oprimits no tenen por. Aquest succés atroç demostra un cop més que les amenaces de mort contra defensors i defensores dels drets socials i mediambientals es mantenen latents, no han cessat, creixen en aquest país centreamericà. Aquest crim polític constitueix un afront no només per a Hondures, sinó per a tots els pobles del continent i del món. Segons l’«Informe Quants més?» de Global Witness, entre 2002 i 2014 es van produir 111 assassinats d’activistes ambientals en territori hondureny. Més de 80 van tenir lloc només en els últims tres anys al Bajo Aguán,regió on Berta Cáceres va posar en perill la seva vida i no va ser aliena a actes de fustigació i amenaces. Les comunitats indígenes lencas, que habiten l’occident hondureny, lluiten en defensa del seu territori ancestral que es veu amenaçat per projectes hidroelèctrics i concessions mineres aprovats sense prèvia consulta popular. Diferents entitats socials i polítiques exigim que els autors intel·lectuals i materials siguin castigats amb tot el pes de la llei. Que aquests lamentables assassinats polítics no quedin impunes. Que cessi d’una vegada a Hondures la Berticacriminalització de la protesta social. Bertica, com l’anomenarem sempre, va saber guanyar-se l’afecte i respecte dels que vam tenir el privilegi de conèixer-la. Jo mateix hi vaig coincidir fa uns anys a Managua dins d’unes jornades i he de dir que Bertica era conscient del perill però el seu coratge i valentia per la justícia la van fer defensar els drets de les dones, dels indígenes, dels camperols, en què també va arrelar el sentit de la justícia, i per ells va lliurar prematurament la seva jove vida. Ni fustigacions, ni persecució, ni amenaces van poder aturar la seva ferma determinació. La seva única arma era la veu, mai va caminar armada, la van amenaçar i la van assassinar per la seva capacitat per resistir, convocar i vèncer la por dels seus. En la seva tradició lenca, en els rius resideixen els esperits femenins i les dones en són els guardians més importants. Va rebre el Premi Mediambiental Goldman de l’any 2015, el màxim reconeixement mundial per a activistes del medi ambient i la defensa de la natura, ja que Bertica va ser guardiana de la natura en tot el seu territori. En rebre aquest just guardó, va denunciar les constants amenaces a la seva integritat personal i de la seva família. En el seu actiu paper dins el procés d’acompanyament i compromís social va integrar la xarxa Crit dels Exclosos i l’Articulació Continental de Moviments Socials cap a l’Alba, entre altres espais d’unitat. Mentre escric aquest article m’arriba la sagnat notícia de l’assassinat d’un company de Bertica, el seu company d’activisme Nelson Garcia. Tinc clar, com diria Galiano, que els pobles natius d’Hondures i de tants altres països, aquests que van connectar amb els plans i les muntanyes, amb la sang vessada pels seus fills, amb les venes obertes d’Amèrica Llatina, ploren per l’absència física dels seus guardians més ferms i conseqüents. Perquè els pobles indígenes i tribals estan sent expulsats de forma il·legal dels seus territoris en nom d’un progrés malaltís que enriqueix a uns quants i que porta misèria a la resta delmant la natura. Mentre els pobles originaris s’enfronten a l’agressió amb detencions i pallisses, tortura i mort…

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES