Arxius

Unim-nos. No deixem que creixi

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18513/unim-nos/no/deixem/creixi?fbclid=IwAR2eYjaSeoD-OCKsoRU5GYokWKhU1XDhfWKBE81G0mPd44FvvGobFi4U_Fc

Com cada any, el 12 d’octubre es va celebrar i commemorar –una vegada més– el fals “descobriment” d’Amèrica i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar (Reina de la Hispanitat). Es tracta d’una festa que expressa el caràcter més reaccionari i imperialista d’un Estat espanyol monàrquic. Ja des del començament, a aquesta celebració se li va voler donar un caràcter religiós i de defensa de la conquesta i explotació, amb paraules com immortal o intimitat espiritual.

No és casual, doncs, que en el seu moment, que inicialment es bategés com el Dia de la Raça, un nomenament que fa referència a l’existència d’una Raça Hispana o Hispànica sorgida de la unió genètica dels espanyols conqueridors i de la població nativa. Avui dia, però, parlar de raça i seguir utilitzant aquest terme es considera una mostra del caràcter racista, explotador i imperialista de la celebració.

Va ser la dictadura franquista la gran impulsora d’aquesta commemoració, la qual cosa indica, clarament, el seu caràcter. Després del franquisme i amb l’arribada d’aquesta estranya democràcia es va voler treure el caràcter racial de la celebració, rebatejant-la amb noms com Dia de la Hispanitat o, directament, Festa Nacional d’Espanya, que és com s’anomena actualment, incidint més concretament en els aspectes propis de la festa com a país i deixant en un segon pla el descobriment i la conquesta d’Amèrica.

No obstant, aquest canvi de nom i d’objectiu no li ha tret el caràcter retrògrad, colonitzador, imperialista i d’extrema dreta. És per això que és la festa preferida dels fatxes espanyols. En definitiva, doncs, la festivitat en qüestió és imperialista, feixista, retrògrada, racista i té, només, dos objectius: justificar la unitat d’Espanya i justificar l’explotació i espolis del continent americà i de la seva gent, tant la del passat com la que hi viu ara –amb l’actuació de les multinacionals espanyoles.

Si bé és cert que tot Europa té –també– un problema greu amb el feixisme, també ha quedat demostrat que a Espanya i a Catalunya l’auge d’aquest moviment es percep clarament cada 12 d’octubre. Penso que aquest problema és més significatiu que el que diuen certs experts, ja que sempre ha existit i no li hem donat importància. Els mateixos entesos asseguren que el seu marge de creixement és limitat. Jo penso que no; no n’hi ha cap certesa.

Qualsevol creixement que hi hagi de moviments que fomentin la intolerància, hauria de fer saltar totes les alarmes. No hi ha malaltia més eficaç en la història de la humanitat que l’odi. Ho hem vist aquí i a la resta d’Europa. A Espanya, uns segueixen cecs culpant Catalunya d’aquest feixisme tan visual –tot i que sí que és cert que l’independentisme català ha convulsionat els fatxes espanyols que busquen, com sempre, una excusa per sortir de la seva cova.

L’anomenada majoria silenciosa de Catalunya no és ni majoria ni és silenciosa. A Espanya hi ha milers de persones a qui el conflicte català els queda molt llunyà i no forma part, en absolut, de les seves preocupacions. I no obstant, simpatitzen amb l’extrema dreta. I a Europa floreix la ultradreta a països sense cap conflicte identitari ni territorial. Es podria atribuir aquest creixement, potser, a la incertesa econòmica i la por al desconegut de molts ciutadans, que han trobat refugi en un discurs que promet mirar nomes pels de la pàtria; que promet tornar les ajudes destinades als estrangers al poble natiu, i que assegura que restringirà el pas fronterer, evitant el col·lapse de l’estat del suposat benestar.

La ultradreta, doncs, ofereix, a la societat, un full de ruta ple de mentidesamb solucions populistes que, en teoria, han de ser assumides fàcilment per unes classes populars que han perdut l’esperança en les solucions dels seus governs. Malgrat que pàgines web com Maldito Bulo o Stop Rumors o alguns periodistes s’esforcin per explicar la quantitat de falses notícies que hi ha al voltant del fenomen migratori –tot desmuntant, una vegada i una altra, els seus mites– aquesta ideologia persisteix. Les xarxes socials han fet mal i formen part de la feina bruta que vesteix de xenofòbia el que és una clara aporofòbia. I tot plegat perquè hi ha una part de la població que encara espera que es resolguin les seves reivindicacions en el marc de la crisi.

Un obrer dretanitzat durant la bombolla, ara, infeliç, ha passat a ser un obrer d’ultradreta: sent que no se l’ha tractat justament i que és víctima de les desigualtats socials. I aquests drets, que abans els hauria reivindicat a través de sindicats o plataformes socials, ara els reclama sota el paraigües de “la culpa és de l’altre” que prediquen els ultres.

En el cas d’Espanya, molts mitjans de comunicació han ajudat –i molt– a sustentar i difondre el discurs xenòfob i feixista, transmetent una sensació de por i descontrol a la població. També han blanquejat Savini i la seva tropa, equiparant l’antifeixisme amb el feixisme, talment com si fossin el mateix. Un clar exemple és la cobertura que fan d’algunes manifestacions, donant veu als personatges de la Fundació Franco pràcticament cada dia i deixant-los dir tota mena de barbaritats. I mentre retransmeten –en prime time– aquestes concentracions neonazis disfressades de manifestacions per a la unitat d’Espanya, ignoren els veritables problemes socials que afecten la ciutadania.

En què ha fallat, aquella esquerra real que sempre havia abanderat les lluites contra les desigualtats? En comptes d’afrontar la conquesta de l’espai polític per part dels fatxes des de la pedagogia i fent un front comú –amb generositat i pluralitat sincera– han decidit seguir amb les seves batalles internes afavorint, doncs, que el monstre creixés. Els partits de l’esquerra real van desaprofitar l’oportunitat de liderar un canvi de gran calat social tant a Espanya com a Catalunya. Amb el temps, potser miraran enrere amb melancolia i nostàlgia i es preguntaran què hauria passat si haguessin aparcat les disputes per ocupar càrrecs de lideratge i haguessin remat en una mateixa direcció en pro del canvi social. Si ho haguessin fet, potser haurien evitat que el monstre del feixisme tingués la força que té ara.

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

Models de consum a les nostres ciutats

https://www.regio7.cat/opinio/2018/10/27/models-consum-nostres-ciutats/506140.html?fbclid=IwAR3ZDz6GcEsOkOKr1v6GxyQ2jrKD8aRxtl93eo5GN7g_KqNxJhsfOe120VI

Fa uns dies amb veïns del meu barri vam estar parlant de la quantitat de grans hipermercats que hi ha a Manresa i de la seva proximitat entre ells per a molts incomprensible. Tinc veïns que en són, en certa manera, fans i ho troben bé, argumenten la lliure competència i que això pot repercutir en els preus a la baixa. D’altres, com és el meu cas, consideren que està desregulat i ho troben un perill més per al comerç de la nostra ciutat, entre molts altres. Les diferències entre el petit i gran comerç són molt clares. Mentre que les grans superfícies disposen de més recursos per potenciar la seva suposada bona imatge i tenen més productes, per a mi les petites ofereixen la proximitat i confiança, que per a molts clients és un argument de pes per acudir a aquests comerços i encara més si fomenten els productes de proximitat. Els centres comercials propicien l’afluència de persones que aprofiten la varietat per fer totes les seves compres en un únic lloc. No dic que jo no vagi mai a una gran superfície, però crec que és insostenible el nombre que n’hi ha, per exemple, en ciutats com Manresa.

El model de consum que impliquen les grans superfícies per a mi no és ni social ni ambientalment sostenible. I no s’entén la facilitat amb la qual un municipi els dona facilitats perquè obrin les seves portes. Per això, és important assenyalar que alguns dels suposats beneficis que aquests establiments reporten als consumidors són només mites. En realitat, els productes provenen de poques multinacionals del sector i d’una indústria que, sota l’aparent diversitat dels prestatges, ofereix sempre una base homogènia dels ingredients més rendibles. Per això, els productes frescos cada vegada són més escassos i, encara més, més cars que en un altre tipus d’establiments. Per exemple, es calcula que les fruites i les verdures són un 16% més cares als grans supermercats que als comerços especialitzats. Per això, els plats precuinats i els productes enllaunats suposen ja gairebé el 40% de la seva oferta en alimentació, tenim grans superfícies que aposten cada vegada més per un model alimentari poc saludable, per exemple, que abusa de l’oli de palma, el segon greix més produït del món i un dels més perjudicials per a la salut cardiovascular: la seva proporció dels nocius àcids grassos saturats arriba ni més ni menys que el 50%, quatre vegades més que la típica dels olis d’oliva o gira-sol. En els plats precuinats, aperitius i pastisseria industrial, fins al 45% dels greixos són d’aquest tipus. Aquests espais, estudiats detalladament per augmentar les vendes al màxim, no són tan barats com en realitat pensa el consumidor, ja que, en realitat, no es comptabilitza els costos del desplaçament. Ni la despesa afegida que se sol fer, «psicòlegs especialistes en consum calculen que a les grans superfícies el consumidor adquireix de mitjana un 20% més del que tenia previst». Tot i que sembla que les grans superfícies també són una solució a la manca de temps a la nostra societat, en realitat tampoc es comptabilitza el temps de transport fins allà, les cues per pagar o el temps que perdem recorrent els passadissos i mirant productes. I, en tot cas, els horaris excepcionals que ofereixen les grans superfícies se sustenten massa vegades en la precarietat laboral dels seus treballadors: torns més llargs i menys vacances, salaris mínims i deteriorament dels seus drets laborals. Pel que fa a la reordenació de l’espai urbà, l’actual model de creixement urbanístic privilegia de forma inconscient i boja les grans superfícies com a opció de compra i com a centre d’oci, així que el petit comerç, amb tots els beneficis que ofereix al consumidor i l’economia local, es veu sempre amenaçat. Penseu, comprar sempre en una gran superfície és apostar per un model social i ambiental insostenible, que aprofundeix en el sistema de sobreproducció neoliberal que tantes injustícies socials i desequilibris mediambientals comporta, i són protagonistes destacats de la reordenació especulativa del territori. I em pregunto, quins estudis d’impacte econòmic i ambiental fan els diferents municipis abans de donar el permís d’obertura corresponent a aquests comerços?

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Només hi ha una via per A l’esquerra: Unitat Popular

https://www.regio7.cat/opinio/2018/10/20/nomes-hi-ha-via-lesquerra/504736.html

 

Dins de l’esquerra social i política tenim un problema greu. Probablement és un problema que compartim amb l’esquerra de la resta d’Espanya i d’Europa i d’una bona part del món. El problema que tenim és simple: totes les nostres tàctiques d’unitat popular a curt termini fracassen. Les causes segur que són diverses, i determinar les causes d’aquest fet lamentable de l’esquerra no és fàcil. Però a Catalunya n’hi ha algunes que són evidents. La manca d’un projecte polític i social proper a la ciutadania que sigui real i alternatiu al capitalisme. En refereixo a oferir alguna cosa més valenta que un programa de mesures per fer el capitalisme una mica menys salvatge. Em refereixo a oferir un conjunt de polítiques valentes i creïbles que aportin solucions pràctiques als problemes reals de les persones treballadores. Per al poble es visualitza un excessiu tactisme de l’esquerra política catalana i una ceguesa curtterminista amb dinàmica de treball de cicles electorals, que no aspira a la transformació social ni a l’organització popular, sinó únicament una gestió de l’aparell institucional burgès. A més d’un aferrament a consignes nacionals, convertides en etiquetes identitàries, que no de classe, quan no es donen alternatives de canvi per al dia de demà. No puc dir que no es tracti de consignes de gran poder polític, però sense una alternativa de canvi un després alternatiu van perdent la seva força per una bona part de les classes populars. Pensem que venim de dècades d’escenaris conservadors. I va semblar, en el seu moment, que es donaven les condicions per a l’articulació d’un projecte socialment transformador. I no obstant això, avui, només podem constatar que s’ha fracassat amb contundència en aprofitar aquest malestar social per a articular una alternativa d’esquerres, ja no direm triomfadora, sinó tan sols coherent. En el seu lloc, tenim una extrema dreta cada vegada més forta que sí que ha sabut obrir-se pas amb eficàcia en tots els àmbits de la societat amb el seu missatge ple de mentides. Creix cada dia més desacomplexada, aprofitant-se del malestar social que arrosseguem des del 2010 i també de la decepció llaurada per una esquerra amb projectes polítics estèrils més allà d’unes consignes i que no té ni capacitat d’unificació tàctica per derrocar la burgesia conservadora de sempre. En el fons del problema ens trobem amb la incapacitat i la por de l’esquerra d’assumir el conflicte econòmic que roman sota el conflicte identitari o nacional, d’assumir, en definitiva, la lluita de classes i sortir del marc del confort del eslògan ideològic autocomplaent. Es visualitza un missatge confós de l’esquerra per a acceptar el paper de representant dels interessos de la classe treballadora productiva i enfrontar-se als poders econòmics que tenen de veritat segrestada la sobirania dels pobles. En el més profund del problema les esquerres van perdre realment el contacte amb la lluita de la majoria treballadora. Sens dubte, l’assumpció del socialisme, l’internacionalisme i la lluita de classes segueix resultant difícil per a una gran part de l’esquerra catalana, que s’ha educat en l’adoctrinament liberal capitalista, però és un esforç necessari si es pretén sincerament conquerir una sobirania real. Catalunya no és l’únic poble que lluita per la seva llibertat, de ben segur que li convé la unitat popular i la solidaritat amb els pobles que comparteixen la mateixa aspiració. De ben segur que li convé abandonar tota ingènua aliança amb els poders econòmics que l’oprimeixen. És per això que cal donar valor real al treball col·lectiu, a la solidaritat, a la cooperació, cal mantenir un ferm compromís ètic, cal una gran dosi d’humilitat i generositat per a les aliances. Per altra banda, és imprescindible abandonar la ingenuïtat. La lluita sempre és dura, l’enemic polític serà despietat, jugarà brut. No hi ha via fàcil a la sobirania dels pobles, no hi ha dreceres, només un camí de lluita sostinguda, de confrontació amb els poders del capital, d’organització del poder popular real, de construcció d’una unitat d’esquerres real. Reconec que ni és fàcil sobre el paper, i és molt més difícil de posar-ho en pràctica.

Ricard Sánchez Andrés  Activista Social

«A POR ELLOS»

https://www.regio7.cat/opinio/2018/09/29/tribuna/500540.html

 

Mai oblidarem la repressió brutal del dia 1 d’octubre del 2017, violència, una brutalitat policial de altres temps “el a por ellos” dels quatre ignorants que es deixen portar per uns mitjans de comunicació contaminats . Van retornar a un passat que alguns havien oblidat. El pecat el dret a decidir i votar . Molls van despertar del somni de aquesta estranya democràcia per veure esmicolar-se la suposada pau social i mostrar els fonaments franquistes que sostenen el règim. I tot per que la perspectiva republicana que planteja Catalunya contribueix a situar i generar les condicions dels processos constituents republicans com alternativa al règim de 1978 a l’Estat espanyol. La mobilització immensa per la republicà catalana, junt al sentiment profund i àmpliament majoritari de la ciutadania pel dret d’autodeterminació, de decisió pacifica amb el vot, situa un futur democràtic en clau republicà . Però no oblidem i pensem que aquest 1 d’octubre del 2018 arriba en un context de greu ascens i mobilització de l’extrema dreta tant en l’àmbit social, com en el polític, com en l’institucional. En els darrers anys, hem assistit a una constant instrumentalització dels poders de l’Estat, i molt especialment de les institucions judicials, per part d’una elit franquista que segueix ocupant llocs de decisió en les estructures de poder. D’aquesta manera, hem vist l’empresonament d’activistes , l’exili i la persecució política de desenes de persones dirigents polítics i socials de Catalunya, així com la imposició obscena d’un tracte de favor a reconeguts criminals i corruptes afins a les forces més obscures del règim franquista. També hem vist invocar els instints primaris dels populismes identitaris i xovinismes excloents, les forces populistes excloents intenten fracturar Catalunya en bàndols enfrontats, per impedir la unitat necessària de les classes populars i el triomf d’un programa polític de transformació social a favor de la majoria treballadora. De fet, cal més unitat de la classe treballadora per defensar els valors humanistes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, contra tota forma de feixisme i xovinisme excloent. A Catalunya, aquesta unitat ha de teixir-se al voltant de la idea d’un sol poble, per combatre amb vehemència els intents de l’extrema dreta identitària que vol abocar Catalunya a la confrontació. Cal unitat de les classes populars i s’ha d’edificar sobre el principi de la solidaritat internacionalista, sobre la convicció que l’alliberament de Catalunya dels poders del capital especulatiu és indestriable de l’alliberament de la resta de pobles i nacions del món i de la seva col·laboració solidària. El judici, la llibertat dels presos/es polítiques i l’exili són un factor de crisi insostenible des de paràmetres de llibertats democràtiques. És un dels fils per fonamentar i engrandir la necessària aliança sobiranista republicana. Per això, cal apostar pel multilateralisme i teixir també aliances amb la resta de pobles i nacions que s’han despertat en la lluita contra l’imperialisme econòmic actual. Aquesta unitat ha d’articular-se al voltant de la defensa al dret irrenunciable a la sobirania i al ple exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya i, no cal dir, de la resta de pobles que formen aquesta Espa-nya endarrerida democràticament. Aquesta unitat ha de consolidar-se al voltant d’un programa base de transformació social que comporti la ruptura del règim institucional del 78 i l’articulació de processos constituents. Aquesta unitat ha de construir-se al voltant de la defensa de la justícia social, l’aprofundiment democràtic i el control nacional dels recursos naturals, elements sense els quals no és possible la conquesta de cap sobirania. El moviment sobiranista i democràtic nascut a Catalunya en els darrers anys s’ha de deslliurar de la tutela neoliberal de la burgesia reaccionària i conservadora. Una burgesia que es debat entre la seva aspiració d’esdevenir una burgesia nacional i la seva condició de burgesia compradora subalterna en el marc d’una globalització financera. Si no, el moviment popular es manté controlat per una elit que pretén seguir mantenint l’actual estat de les coses sense transformació social, fins a assolir una posició de més avantatge mantenint-ho tot igual per a les classes populars.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

El retorn d’Aznar

https://www.regio7.cat/opinio/2018/09/25/tribuna/499677.html

Va retornar Aznar, el d’Espanya va bé. El de l’especulació i del boom immobiliari molt particular de l’Església, que durant el seu govern va permetre, i només a l’Església, inscriure llocs de culte i altres propietats que no estiguessin registrades al seu nom. Va retornar l’Aznar de les bombolles econòmiques, recordem que durant el seu mandat fins el Banc d’Espanya el va avisar del risc de la bombolla i sobrevaloració immobiliària, i que això explotaria. Però Aznar i els seus, ni cas, deia que «Espanya va bé» i seguia deixant construir immobles com bojos i cremava terrenys i territori. Va tornar l’Aznar de les guerres i la ruïna a les nostres pantalles de TV. Va ser a la Comissió d’Investigació sobre el finançament il·legal del PP i ho va fer per seguir mentint com sempre. Va dir mentides i va acusar gairebé tots els presents d’alguna barbaritat (els va dir colpistes, corruptes, enemics de la democràcia, enemics d’Espanya). Mentides i més mentides. Però, per desgràcia, sempre hi ha alguns mitjans d’informació que ovacionen les seves mentides, seguint la dita de «menteix, que alguna cosa queda».Aznar només pot provocar indignació. Per ser un dels corruptes més grans de la història recent europea (si no el més corrupte), i que tingui aquesta poca vergonya. No oblidem que durant la seva administració (1996-2004) la major part dels seus ministres van estar implicats en actes de corrupció, i no oblidem que, durant el seu mandat, les múltiples manifestacions en contra de la intervenció armada il·legal a l’Iraq no li van impedir seguir els passos dels seus amos Bush i Blair, i va arribar a afirmar que Bagdad tenia armes de destrucció massiva i que serien trobades, quan sabia que no n’hi havia. 

Aquest mentider neofeixista va mentir al poble tres dies abans de les eleccions generals del 2004 quan va voler culpar ETA de l’atemptat que va costar la vida a més de cent noranta persones, per tal de no perdre els comicis. Tot i que tot indicava que el criminal atac a ciutadans innocents provenia d’Al-Qaeda. Després de la seva sortida del govern va actuar com a intermediari en diferents operacions comercials (una de les seves portes posteriors) entre l’empresa energètica espanyola Abengoa i l’exlíder de Líbia, Moammar al-Gaddafi, per les quals va cobrar una comissió de cent mil euros (126.000 dòlars), van revelar en el seu moment diaris d’investigació. Aznar tenia previst fer diversos negocis amb el govern libi, però el derrocament i assassinat de Gaddafi li ho van impedir. Va visitar Trípoli el 2003. Gaddafi li va regalar un cavall de raça àrab al qual van donar el nom d’«El llamp del líder». A més d’ultradretà i mentider, és un hipòcrita traïdor. Després no se’n recordava i va dir que «no val jugar a una cosa a Líbia i la contrària a Cuba». Sense posar-se vermell, va demanar a Occident que envaís Cuba, en nom de la «llibertat» i la defensa dels civils innocents. Aquest genocida, que va acompanyar George W. Bush en les seves campanyes de guerra, tortures, segrestos i vols secrets, i va guanyar el merescut sobrenom de «führercito», recordem que va dir aquestes barbaritats en un acte a Torrejón de Ardoz. Encara que no va esmentar l’Iraq destrossat gràcies als seus esforços, juntament amb una Líbia destrossada. Alguns no ho oblidem. Però això comporta només una ínfima mostra de la tan extensa trajectòria de corrupció i extorsions, mendacitat, conjures i amenaces de José María Aznar. No ha canviat gens l’instigador de la «dreta sense complexos», el gran ideòleg del saqueig a les institucions del país. Gens ni mica. Hi havia pocs dubtes de l’aspecte moral del personatge que ens va portar a una guerra il·legal, però potser perquè es prodiga poc de cara a l’opinió pública «i molt entre bastidors», veure l’expresident espanyol a televisió va ser especialment revelador, ja que convida a mirar enrere. Entendre d’on venim per saber on anem.

 

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

D’una vegada per totes

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18251/vegada/totes

Els fatxes estan cabrejats perquè el govern de Sánchez ha anunciat l’inici imminent dels treballs per desenterrar el cadàver del sagnant dictador Francisco Franco de la Basílica del monument feixista del Valle de los Caídos. 80 anys després de la derrota de la II República i d’una cruenta guerra iniciada per un cop d’estat militar, el lliurament a la família Franco de les restes del dictador pot convertir-se en una veritable catarsi que manifesti fins a quin punt les arrels del vell règim franquista s’expandeixen molt més enllà d’aquest monument inaugurat l’any 1959.

Val la pena recordar de què estem parlant. Com definia el decret d’1 d’abril de 1940 -l’any primer de la Victòria- es, la construcció del Valle de los Caídos pretenia “perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada”. Les obres del monument, de clara inspiració feixistoide, van anar a càrrec de mà d’obra esclava de presos republicans. I quan es va iniciar el trasllat dels cadàvers l’any 1958 -que va allargar-se fins al 1983 (sí, durant el règim del 78)-, es va assenyalar que l’espai en qüestió tenia la voluntat de “donar sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l’esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica”.

Com és conegut, dels 33.847 inhumats, 12.410 encara ara són persones desconegudes. Una part significativa d’aquests correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats de fosses comunes i traslladats sense consulta ni permís de les seves famílies. Els enterrats del bàndol franquista, la identitat dels quals apareix recollida en gran part, estan situats al costat d’una enorme fossa anònima de restes de republicans, els quals, per les presses de finalitzar el monument en una època de pactes de la dictadura amb els EUA, se’ls va dispensar de proves de nacionalitat o catolicitat.

Els que objecten desenterrar Franco de la Basílica i convertir el monument feixista en un centre científic de Memòria Històrica, com va recomanar el 2011 la Comissió d’Experts després de la Llei 52/2007, al·leguen que el Conveni de 1958, que dona als benedictins la custòdia del lloc, està emparat pel concordat pre-constitucional de 1979. Això vol dir, en definitiva, que la legalitat franquista nascuda d’un cop d’estat il·legítim contra la II República és, a dia d’avui, el suport jurídic dels benedictins i del règim del 78 que els fatxes volen que tingui més força legal que les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats, on s’hi troba la Llei de Memòria Històrica de 2007.

Aquest és el pols jurídic i històric que està darrere de l’exhumació de la mòmia del dictador i del seu lliurament a la família. És obvi que cap estat democràtic hauria d’acceptar un xantatge com aquest. Però és un xantatge que ja ha polaritzat les forces polítiques. No en va, el Partit Popular s’ha negat sistemàticament a condemnar al Congrés dels Diputats la dictadura franquista, una posició gens estranya, com tampoc ho és la que té Ciutadans amb l’antic règim.

El principal exercici de memòria històrica pendent, 83 anys després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i 74 anys més tard de la derrota del nazi-feixisme a la II Guerra Mundial -que es diu aviat- és definir quin és el fonament jurídic heretat de la Constitució de 1978. No es tracta d’una qüestió banal. Hi va haver qui, en el marc dels debats de la Llei 52/2007, va argumentar que el total reconeixement de les lleis de la II República en detriment dels decrets del règim franquista implicaria inseguretat jurídica. Una altra prova que demostra que el concepte d’ordre del feixisme encara sobreviu. I sobreviu en la por, la corrupció i la repressió; sobreviu en les seves lleis i en les seves argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora.

Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. I també ho és l’església carca, la que tenim encara ara, que va beneir afusellaments i cossos en fosses.

Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat al costat de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco; dels jutges; dels militars, i dels carrers i els monuments franquistes d’una vegada per totes. Ja ens ho va advertir, el dictador, quan ens va dir que ho havia deixat tot “lligat i ben lligat”.

És imprescindible posar en qüestió tot el que he exposat. Són moltes les decisions que cal prendre en relació a la superació del franquisme, tot i que de moment, el govern espanyol, només n’hagi pres una. S’ho agafa amb tranquil·litat, i encara hem de suportar que els partits polítics de la dreta afirmin que “no és urgent”. Doncs jo els dic que no només és urgent, sinó que ja anem amb més de 40 anys de retard. Però l’exhumació del dictador només és una mesura de les moltes que hem de prendre. No gaudirem d’una democràcia completa fins que no superem totalment el franquisme; fins que no acabem amb tots els seus vestigis, i fins que no apaguem la seva allargada ombra. I això requereix, encara, molta feina social i política.

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Els problemes són de tots i totes

https://www.regio7.cat/opinio/2018/09/15/tots-totes/497892.html

L’altre dia vaig passar vergonya aliena, en una assemblea a la qual vaig ser convidat. En teoria em convidaven per donar la meva opinió sobre uns problemes medi ambientals i de civisme que afecten a uns veïns. Però el tema va derivar a una bronca descomunal en què es barrejava de tot, llaços, immigrants, soroll , coxes, etc . Però sobretot es va percebre nul·la empatia amb els problemes socials, laborals i veïnals d’altres veïns en el que es va percebre com una ferotge competència i enveges per uns suposats recursos que no eren dirigits a ells .De aquests temes he parlat molt i com no també veus més autoritzades que la meva. En la meva modesta opinió té a veure amb l’herència rebuda “dècades de negligència política a tots els nivells” i amb la irresponsabilitat política dels diferents governs a l’hora de dedicar recursos i treball per solucionar l’embolic social que es veia venir amb els anys de crisi i que a hores d’ara es té sobre la taula. L’absència d’empatia i solidaritat que hi ha entre molts col·lectius de les classes populars , dels treballadors a Catalunya és trist i alarmant . Es em fa inimaginable que treballadors afectats pels mateixos problemes, l’enfonsament econòmic d’una dècada i en aquests moments una economia agafada amb pinces financerament, es retreguin quins serveis són més o menys prescindibles per a una ciutat i per a altres veïns. Quan tots i totes fan falta per treure a aquesta ciutat i a una societat del mal pas. I no és la primera vegada que col·lectius de classes populars es fan la guerra pel seu compte, actuant des del més estricte corporativisme i sense comprendre que els problemes socials són de tots i totes. No és la primera vegada que els diferents col·lectius reaccionen només quan el problema els afecta personalment. I la resta de lluites a la vostra ciutat? Hi ha diversos antecedents en la memòria de diferents lluites pels drets laborals per exemple. De tota manera em reconforta veure exemples com les PAH i PAHCs que acudeix a diferents manifestacions de lluita social són un gran exemple. Però crec que no ens recuperarem socialment si no hi ha una col·lectivització de les conseqüències dels anys més funestos de la nostra política i economia, de la mateixa manera, que no es mantindran els drets conquerits si no hi ha una col·lectivització de les reivindicacions. No sé si té a veure la decrepitud dels sindicats i el seu poder de convocatòria, però necessitem interioritzar que en aquest incert període de la nostra història, només la nostra generositat i associacionisme, ens donarà alguna oportunitat de tornar a tenir unes ciutats, pobles i Catalunya pròspera amb bons serveis per tots amb perspectiva de futur. No es tracta que dos veïns es barallin entre si per uns serveis i recursos de tots, sinó que conformem un front comú que protegeixi els nostres serveis públics i drets socials que al final és l’important. Si alguna cosa ens va ensenyar el 15M és que la societat civil podia unir-se contra la negligència d’una classe política venuda als depredadors financers. Això no pot caure en l’oblit.

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social