Arxiu

UNA AUTÈNTICA BARBARITAT

TRIBUNA DIVENDRES, 20 D’OCTUBRE DEL 2017 Regió7

La decisió de la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela
d’enviar a la presó sense fiança els
presidents de l’Assemblea Nacional Catalana
(ANC) i d’Òmnium Cultural,
Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament
és una «barbaritat». Presó incondicional
per a dues persones de la societat
civil catalana per no ajudar a «diluir concentracions
»pacífiques. Aquesta decisió,
sens dubte, és apagar foc amb gasolina.
Alberto Garzón deia que potser pensa la
«intel·ligència» de l’Estat que és possible
ficar a la presó 2,5 milions de catalans.
Però intel·ligent no ho sembla, afegia el diputat.
La jutge ha adoptat aquesta decisió
perquè considera que Jordi Sànchez i Jordi
Cuixart són els «principals promotors i directors»
de les protestes dels dies 20 i 21 de
setembre, «apel·lant a la resistència» amb
la finalitat d’«impedir l’aplicació de la llei
». El que he dit és una barbaritat que cabreja
moltíssim i encara més els que
creiem en el sentit comú i en la negociació
per a la resolució de conflictes. Que som
en una estranya democràcia ho he dit
multitud de vegades, sempre per decisions
que perjudiquen la ciutadania, lleis
que danyen la llibertat com la llei mordassa
i detencions totalment injustes com les
de sindicalistes que per cert mereixen el
mateix grau de repulsa que aquestes. Sempre
he pensat que l’enviament a la presó
de persones innocents per idees polítiques
és conseqüència d’haver fet la transició
massa amable amb la dictadura franquista.
Estem parlant de Governs espanyols
que des la transició han permès torturadors
i criminals franquistes a casa, víctimes
a les cunetes, i titellaires, sindicalistes
i ara demòcrates catalans a la presó, demà
a saber a qui tocarà. Però en aquest cas no
sé què pensen solucionar fent això (no
parlem de tres gats violents), parlem dels
representants socials de milers i milers de
persones pacífiques. És trencar el dret a la
llibertat ideològica. És repressió judicial
d’estat i està dinamitant les esperances
d’acord que demanen milions de veus tant
d’aquí com de la comunitat internacional.
El que veu el poble i la comunitat internacional
són ni més ni menys que al país
dels Rato, Urdangarin, Bárcenas i Pujol al
carrer, qui defensa la democràcia va a la
presó. I la comunitat internacional, que
dirà? Veient això després de la repressió l’1
d’octubre? Seguirà callant davant d’un estat repressor
al cor d’Europa? Estem parlant
que l’Estat espanyol ha detingut la democràcia,
i les llibertats civils. I mentre
passa tot això el Govern espanyol del PP es
presenta al Consell de Drets Humans de
l’ONU amb presos polítics a les seves presons. Tinc
clar que cal respondre a les detencions
dels Jordis amb unitat pacífica.
Tots els demòcrates junts davant del repte
fent pinya. Pensem que la lluita per les llibertats
democràtiques dels pobles no la
detindran les tiranies!

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Anuncis

Ho reconec: per a l’1-O tinc dubtes, molts dubtes

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16230/reconec/1-o/tinc/dubtes/molts/dubtes

Catalunya és diversa i jo pertanyo a la dels dubtes. També sóc dels que pensa, com va dir Joan Josep Nuet al seu Twitter, que “si en un costat hi ha urnes i en l’altre aquests tres, ja sabeu on trobar-me i on no”. Això “d’aquests tres” ho va dir en referència a Felipe González, José María Aznar i José Luis R. Zapatero, els tres expresidents d’Espanya que encara estan vius. O el que és el mateix: el conseller de Gas Natural i amic del multimilionari Carlos Slim; el conseller de News Corp i Barrick Gold Coorportion, i el membre del Consell d’Estat i president de la Fundació Progrés Global, respectivament. I encara en diré una altra: el senyor dels GAL i Itxaurrondo; el de la guerra d’Iraq i l’acusació a ETA d’organitzar l’11-M, i el del canvi exprés de l’article 135 de la Constitució.

Aquest trident d’il·lustres pròcers del Regne va sortir a la palestra per parlar del que, segons enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), és el problema número 21 de la llista de les preocupacions dels ciutadans espanyols: Catalunya i el seu referèndum. Els 20 que el precedeixen són l’atur, la pobresa, els serveis públics, l’educació, la sanitat… però res. Ells no en van dir ni una paraula. Només van parlar de la problemàtica número 21. Un cop més, va quedar palès que aquest conglomerat de pròcers viu en la seva particular i diferent realitat.

Els expresidents van parlar del perill que és per a la democràcia el referèndum que es convocarà a Catalunya per al proper 1 d’octubre. Tots els discursos que van pronunciar es poden resumir en dues idees. La primera, que els referèndums són eines completament negatives i que divideixen (paraules d’Aznar); i la segona, que hi ha mitjans legals per evitar la consulta, com l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, o la intervenció de les institucions catalanes.

Aquest trident, que, recordem-ho, ens va ficar en dues guerres a l’Iraq, va privatitzar allò que era públic, i va canviar la Constitució sense demanar opinió a ningú, es posa ara amb el fet que els catalans votin quin tipus de relació volen mantenir amb el resta d’Espanya, al·legant que és antidemocràtic.

La veritable manca de democràcia és la que permet salvar bancs i empobrir a la població, la qual empara la impunitat de la corrupció. La democràcia representa, sobretot, la capacitat de la majoria de la societat per imposar el seu interès sobre la minoria i de com això es plasma en les lleis i la convivència.

La conferència dels expresidents reunits assenyalava, de nou, com el problema dels qui tenen el poder a Espanya segueix residint en com impedir que la gent expressi el que desitja i com, a partir d’això, crea lliurement relacions de convivència basades en el reconeixement dels drets. Si anhelem que els problemes de fons que la majoria patim sota el regnat del Borbó passin a millor vida, necessitem més democràcia i que la gent -i no només els Botín, Roig, Ortega, Rato, Puig, Fainé o Rosell- puguem decidir. És la pobresa, la desocupació, el patriarcat i el masclisme (o la desigualtat) el que fragmenta i divideix la societat. No és la voluntat expressada en una urna el que violenta, sinó l’intent per impedir-ho.

L’1 d’octubre ens pot agradar més o menys. El lidera el partit que ostenta la presidència de la Generalitat (PDeCAT, abans Convergència), que està impregnat de corrupció. Si mirem l’hemeroteca no hem d’oblidar que van treure urnes per al multireferèndun, però no van defensar la independència fins fa quatre dies. Fins i tot van avalar i endurir les polítiques del PP en la reforma laboral. Són capitalistes però el seu objectiu també hauria de ser fer fora el capitalisme corrupte de Catalunya.

Trobo que per una part es confonen les contradiccions inherents a la vida, o que existeixen en el si del poble com em pot estar passant a mi. El poble treballador de Catalunya ho està passant molt malament des de fa massa temps per culpa del capitalisme corrupte també d’origen català. Si deixem que aquests partits segueixin existint, què pot canviar? El que necessitem és un canvi de govern, tant a Catalunya com a Espanya.

Des que el moviment sobiranista català surt al carrer exigint els seus drets, la societat catalana ha anat girant cap a l’esquerra, perquè es vol un canvi polític i un canvi social de mesures favorables per a les classes treballadores. Tinc clar que el vot del poble català posa en dubte la bastida de la segona restauració Borbònica i més quan a Espanya tenim un règim incapaç de resoldre els problemes de la població. Per això dono suport a la República Catalana lliurement federada amb altres pobles.

Hi ha companys i companyes que aposten per la independència de Catalunya per una qüestió tàctica. No defugen d’Espanya; simplement pensen que al poble espanyol no es donen les condicions per trencar amb la monarquia, i creuen que una Catalunya independent pot ser una oportunitat per crear un espai polític sobirà amb més justícia social, més emancipació de la classe obrera, i al mateix temps, ajudar a la resta d’Espanya a fer el salt, amb l’esperança que des de la plena llibertat, el poble català torni a ser part integrant de la nació espanyola, però no com a súbdit, sinó com a subjecte sobirà.

Altres catalans estan motivats només per qüestions que es podrien qualificar de xovinistes. Jo, per descomptat, no pertanyo a aquest grup. Jo sóc dels que pensen que una república és la forma d’organitzar políticament una societat d’acord amb uns valors i uns principis molt determinats, dels quals es deriva una forma d’estat. La clau són els valors i els principis. De repúbliques n’hi ha moltes, i gairebé cap val la pena: el poder, el privilegi i l’explotació no tenen por a aquesta o una altra forma de govern, saben adaptar-se. El que és important són els principis i valors que els combaten. No tenen por de les repúbliques, sinó del republicanisme. Aquesta és la clau.

Tot i així, hi ha formes d’estat que són consubstancials de la dominació i l’explotació: si hi ha participació democràtica, opinió pública, drets socials, eleccions lliures i instrucció pública. Aquí la corrupció i la dominació no es mantenen fàcilment. Es diu que l’1-O no complirà les condicions democràtiques exigibles,i penso que pot ser veritat. Les formes i temps, per a mi, no són gens correctes. El president de la Comissió de Venècia, Gianni Buquicchio, va respondre a Carles Puigdemont recordant-li que tant el referèndum com qualsevol participació d’aquest organisme en la seva celebració s’ha de fer d’acord amb les autoritats espanyoles. Però és que complir-les seria molt senzill: que el govern Rajoy permeti la seva celebració i ho acordi amb el govern català.

Es diu que seria millor esperar fins a tenir una majoria electoral que permetés el referèndum, però les condicions són les que són, no les que voldríem que fossin. Per això defenso el dret del poble a votar democràticament, es tingui una opinió o una altra sobre el que es vulgui votar. D’una manera o altra, el dia 1 d’octubre hi haurà una votació a Catalunya. La classe treballadora i les esquerres de Catalunya penso que hi han de participar. Sóc del pare, i més entre pobles germans, que mai cal imposar l’amistat a ningú. L’amistat s’aconsegueix tractant-se d’igual a igual, com a aliats i com a germans que lluiten en comú per un millor benestar per als seus pobles.

L’exercici ple de les llibertats inclou el dret a decidir, i per això cal defensar-lo i poder posar-lo en pràctica. El dret a decidir no és només una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat. La tossuda negativa del govern espanyol a permetre que Catalunya voti és la negació radical del principi democràtic sobre el qual es basteix l’ordre constitucional de l’Estat. Un país que nega les urnes a les seves minories discrepants no mereix la consideració d’Estat de Dret. I és que les seves lleis no són font de llibertats, sinó cadenes feixugues. Malgrat els dubtes més que raonables que puguem tenir del que pugui passar a partir del dia 2 d’octubre.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA BÈSTIA FEIXISTA CORRE LLIURE

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 13 D’OCTUBRE DEL 2017

Davant el probable esclat del rè-
gim del 78 i la carta blanca donada
pel PP, a més del discurs
castigador del Borbó, el feixisme
espanyolista sempre latent se sent
emparat i va lliure i desbocat. És aviat per
mesurar la seva magnitud, caldrà esperar
veure què passa els propers dies, però és
clar que no pararan. S’obre pas als nostres
carrers a cops, insults i d’humiliacions. La
víctima no és només Catalunya, per què el
feixisme és enemic de tota la societat i llibertats,
enemic de tots els drets i de tots
els principis democràtics. A més, el feixisme
amenaça tota la ciutadania, és un perill
per a tots els pobles. Es tracta d’un sector
de la població que sempre ha existit al
nostre país, però que ara està molt més
mobilitzat, naturalment, empès per la
qüestió de Catalunya i més ampliat ateses
les circumstàncies d’aquesta setmana. El
problema és que correm el risc de normalitzar
aquest tipus d’esdeveniments, com
si fossin mers exercicis de la llibertat d’expressió
i no d’un símptoma preocupant
d’ascens feixista a casa nostra, «certs mitjans
de comunicació ni parlen de feixisme».
És veritat que l’1 d’octubre, amb els
càntics precedents de «a por ellos»,Catalunya
va viure la pitjor jornada de repressió
des de la mort de Franco,repressió
brutal i indiscriminada contra població
pacífica en escoles públiques que actuaven
com a col·legis electorals. Repressió
desmesurada que va merèixer la repulsa
unànime de la comunitat internacional i
una condemna pública de l’ONU. Repressió
policial, tanmateix, que a l’Estat espanyol
només va fer mobilitzar-se l’esquerra
més conscient, mentre que una
majoria la legitimava amb el silenci o la
seva presumpta neutralitat.
Però, si es fa memòria, el feixisme va començar la
seva impunitat d’aquest dies a
l’Assemblea de càrrecs públics per la llibertat,
la fraternitat i la convivència, que
es va fer a Saragossa amb un gran èxit
d’afluència de parlamentaris/es i representants
d’alcaldies de tot l’Estat espanyol
i Catalunya, el 24 de setembre. Hi va haver
incidents amb un grup feixistes als afores
del recinte de l’Assemblea que van deixar
atrapats els participants, sense que la policia
actués.
I, de fet, va continuar quan els principals
partits del règim van organitzar una manifestació
a Barcelona el 8 d’octubre per la
Unitat d’Espanya. La feien suposadament
en defensa del diàleg i la convivència.
Però la manifestació s’organitza com una
ocupació de la ciutat per grups feixistes,
molts de la resta de l’estat. Partits de govern
que diuen ser defensors de la democràcia
no tenen gens de vergonya a convocar la
manifestació juntament amb organitzacions
obertament feixistes. Només
arribar a Barcelona, els grups violents es
van desplegar per la ciutat. Insultant, intimidant
i agredint la ciutadania i periodistes,
llançant pedres a les finestres del veï-
nat, atacant i insultant els vehicles de
Bombers i dels Mossos d’Esquadra.

 

I va seguir el 9 d’octubre a València: una
majoria ciutadana que es disposava a manifestar-se
és atacada per una minoria
violenta ultranacionalista espanyola al
crit de consignes feixistes. Grups ultradretans,
entre els quals van destacar els Yomus,
van protagonitzar la contramanifestació

 

per assetjar l’esquerra valenciana i
defensors de la llengua que cada any convoquen
la marxa.Aquesta és la situació,
franquisme sociològic pel carrer campant
al seu aire entre elits i un govern corrupte
custodiant la marca Espanya i repartint el
carnet de patriotes al seu gust. Davant del
feixisme, no val el silenci, no val la neutralitat.

Davant del feixisme, no hi ha silenci,
perquè la neutralitat és còmplice del criminal.
Davant del feixisme, només val fer
pinya per les llibertats i la democràcia. Ja
hauríem de saber-ho, no fa tant temps
que el feixisme ens va portar a l’extermini
aquí a Europa. Els supervivents vam prometre
que mai tornaria a repetir-se aquell
horror. Però semblen haver-ho oblidat, alguns,
capficats com estan en els seus càlculs
electorals, i altres, perquè són feixistes
amb disfressa de demòcrata.

 

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

 

 

EL FRACÀS DE RAJOY 

TRIBUNA DIJOUS,5D’OCTUBREDEL2017 Regió7
Es digui el que es digui, el resultat
de l’1 d’octubre ha consagrat una
nova sobirania i, en conseqüèn-
cia, obre la porta a una nova lega-
litat. Milions de persones han acudit a vo-
tar, sense por. Amb el seu pacífic acte de
democràcia i amb una papereta per tota
arma, s’han enfrontat a la brutalitat poli-
cial indiscriminada. Els 844 ferits i contu-
sionats demostren que l’única manera
que tenen d’imposar la lletra de la unitat i
la seva Constitució buida de drets per al
poble, és la porra i la brutalitat. Estic orgu-
llós de veure com hem defensat la demo-
cràcia, tot i que ens hagin reprimit inhu-

manament, no van caure a las seves pro-
vocacions . És bo no caure a la seva violen-

ta espiral per culpa d’aquests robots sense
cervell, si ja en anteriors mobilitzacions
tant d’àmbit espanyol com català, sempre
han estat desproporcionades les forces
policials contra persones pacífiques, en el
cas de l’1 d’octubre van ser perverses, i no
només brutals. Aquests descerebrats no
van creure estar tractant amb «ciutadans»,
encoratjats pels polítics feixistes que enca-
ra es pensen viure al temps del Franquis-
me. Per això no oblidarem i ja no tenim
por. El règim de Rajoy, aquesta mena de
Franquisme ranci que exerceix en conni-
vència amb Ciutadans i amb la mirada a
una altra banda d’una bona part del
PSOE, es va descobrir davant de tothom.
No hi ha marxa enrere, no hi ha possibles
excuses. Les imatges de l’1 d’octubre, tant
en fotografia com en vídeo, són de tal
cruesa que no hi ha argument possible
que pugui esgrimir la dreta per justificar-
les. Per aquest motiu, la pluja de crítiques
per part de forces polítiques des de l’exte-
rior no ha fet sinó començar, després
d’haver vist en els propis diaris dels seus
països la cobertura d’un 1 d’octubre que
va retornar als grisos als carrers. Amb un
balanç de 844 ferits, sentir Rajoy dir que
diumenge es va actuar amb la llei i res més
que amb la llei el delata com un governant
d’una Espanya negra. Totes les persones
que consideren que l’actuació de la Policia
Nacional i Guàrdia Civil va ser proporcio-
nal estan sent enganyades i pot ser igno-
ren les desenes i desenes de denúncies
que ja s’han interposat per brutalitat poli-
cial. La premsa internacional fa pujar els
colors davant la proporcionalitat de la
qual parla Sáenz de Santamaría. Hi ha una
ruptura política que és evident, i la ruptu-
ra emocional és un fet. La indignació de
Catalunya pel que ha passat aquest diu-
menge no s’oblidarà .I la indignació i
l’afartament de la resta de pobles és un fet
pel que s’ha vist en tantes mobilitzacions
solidàries per tota la Península «gràcies
companys/es de Madrid, Sevilla, Saragos-
sa, Bilbao, etc, perla vostra fraternitat re-
publicana». Rajoy ha aconseguit ser el
més gran encoratjador de la independèn-
cia a Catalunya i qui sap si de més pobles
d’Espanya gràcies a la seva nul·la, freda i
repressora resposta diplomàtica. La frac-
tura no és ja ESP-CAT (per simplificar),
que també i més que mai, sinó entre els
que no acceptem el que vam viure l’1 d’oc-
tubre i els que justifiquen un fet injustifi-
cable .Va fracassar l’estratègia de boicot
del govern corrupte de Rajoy per a aquest
1 d’octubre va dir que no hi hauria pape-
retes i n’hi va haver, va dir que no hi hauria
escoles obertes i n’hi ha hagut 2.600, va
assenyalar que no hi hauria urnes i n’hi
havia i, sobretot, va dir que no hi hauria
referèndum i malgrat la seva repressió
n’hi va haver. Mai oblidaré aquest 1 d’oc-
tubre. La força de veure’ns junts, alçats,
desobeint; l’esperança pel futur; la ràbia
pel que sabíem que ja passava a tot Cata-
lunya; la por que l’odi uniformat arribés al
nostre centre de votació; i els somriures,
sobretot, els somriures quan tancàvem el
Casal de les Escodines, en el meu cas.
Després de dies solemnes, va ser realment
un dia que no oblidarem mai. Tenim, ara,
un immens i transversal capital polític. A
Catalunya i a Europa. No el malbaratem.
No el fragmentem. Ampliem-lo.
Ricard Sánchez Andrés 
COORDINADOR D’EUIA BAGES 

AIXÒ ES DIÀLEG?

TRIBUNA  DIJOUS, 14 DE SETEMBRE DEL 2017 Regió7

Volen destrossar les nostres vides
perquè saben que no poden destrossar les
nostres idees», va sentenciar
el líder d’EUiA i diputat
Joan Josep Nuet, després de rebre la nova
querella per prevaricació i desobediència.
És la tercera que rep la presidenta del Parlament,Carme
Forcadell, la segona que
reben els membres de la taula Anna Simó,
Joan Josep Nuet i Ramona Barrufet; i la
primera que rep el nou vicepresident primer,
Lluís Guinó. El jutge també suspèn
l’acte a favor del referèndum autoritzat
per l’alcaldessa Carmena –recordem que
l’Ajuntament de Madrid va cedir un espai
municipal a un col·lectiu que dóna suport
a la independència a Catalunya i el PP,
amb la seva particular sensibilitat al dià-
leg, el va recórrer. Només podem resoldre
aquesta situació amb debat i diàleg, no
amb jutges enviats per dirigents del PP, i
només respectant la pluralitat política i el
debat fratern en tots els àmbits polítics,
socials i institucionals podem dir que estem
en una democràcia de veritat. Ni debatre
ni res, aquesta és la democràcia que
vol el PP. Després a qui li tocarà? Jo defenso
que la meva formació cridi a participar
a la mobilització pel referèndum del proper
1 d’octubre i avalo l’abstenció a la votació
de la Llei delreferèndum, perquè
penso que s’hauria d’haver debatut molt
abans i van faltar el temps i les formes de
tot el Parlament. Tinc clar que només un
referèndum com a metodologia pot expressar l’opinió
real del poble de Catalunya
en un procés d’autodeterminació, i
defenso que aquest referèndum ha de tenir
unes garanties mínimes que el validin.
En aquest sentit, apunto que ha de tenir
reconeixement internacional, crida inclusiva
a la majoria social del país i possible
expressió de les diferents opcions, així
com conseqüències jurídiques i polítiques
que el facin efectiu. Entenc que la
posició del govern espanyol del PP és
d’una intolerància tan gran que és l’únic
culpable d’aquesta situació a la qual s’ha
arribat. És evident que el PP forma part
del problema i no de la solució, com ho és
que això no se soluciona amb jutges i el
Tribunal Constitucional. La imatge i la realitat
de mil cartes enviades des del Tribunal Constitucional
és la màxima expressió
del seu fracàs. El discurs que té Mariano
Rajoy és d’agressors de les institucions catalanes
i de l’autogovern de Catalunya,
com en el seu moment propiciant la sentència
del Tribunal Constitucional del
2010 contra l’Estatut de Catalunya. També
crec que els desitjos són uns i la realitat és
una altra, ja que la realitat dels governs espanyols,
i escoltant els seus expresidents,
és la que és. En aquests moments i en un
futur proper és impossible l’acord amb el
govern espanyol. L’Estat autonòmic com a
tal està esgotat a Catalunya i l’ordre constitucional
està en una crisi de legitimitat
sense parangó. El que està trencat en
aquests moments és el mateix pacte territorial
de la Transició. La crisi és tan profunda
que només la seva acceptació de
cara pot començar a aportar solucions,
que passen primer per l’acceptació del
problema de fons i pel reconeixement de
la sobirania de Catalunya. Som en un moment
crític de trencament de relacions
absolutes en l’àmbit institucional entre
Catalunya i l’estat. Un moment en què el
govern deRajoy torna a demostrar la seva
falta d’actitud democràtica. El govern de
Mariano Rajoy passarà a la història com el
govern amb més casos de corrupció acumulats,
i pel que es veu com el govern que
ha propiciat la pitjor crisi de relacions
amb Catalunya des de la Transició fins
avui. Dit això, crec que la solució tampoc
passa per fer veure que això pot solucionar-se
d’una manera fàcil i ràpida, anteposant
el fi als mitjans i, amb les presses i
mancances, deixant fora una part gran de
Catalunya. Ho veig un error tot i les raons
de fons. Que es pot girar en contra. Però
tinc clar que s’ha de anar al referèndum a
votar encara que no sigui l’última vegada.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

CUIDEM LA NOSTRA HERÈNCIA RURAL I AMBIENTAL!

TRIBUNA 8 DIVENDRES, 8 DE SETEMBRE DEL 2017 Regió7

Veureu, no puc entendre com
algú és capaç de llençar un residu
al mig del carrer, en un parc o
en qualsevol altre espai urbà.
Això em causa entre pena i vergonya aliena,
em sembla una mostra absoluta de
deixadesa personal, de desinterès social i
d’incivisme massa freqüent en els nostres
pobles i ciutats. Per això, quan surto al
camp a gaudir de l’immens plaer i la sensació
de tranquil·litat i pau que transmet
passejar a l’aire lliure, no suporto que
algú sigui capaç de llençar les escombraries
on li sembli, és una cosa que em supera,
aquest incivisme m’emprenya en
gran manera i en diverses ocasions, en
trobar autèntics abocadors, he hagut de
denunciar-ho. Perquè en la nostra societat
hi ha el lleig costum de repetir els actes
incívics, i on va començar havent-hi
una ampolla de plàstic acaba havent-hi
un abocador, que pot crear un greu perill
ecològic, fins i tot incendis. No puc entendre
la manca de incivisme i de sensibilitat,
ni, veient com està el medi ambient, 
que es pugui pensar tan poc en les generacions
futures. No entenc el poc respecte
per un entorn natural tan valuós. Per desgràcia
els nostres espais naturals són notícia
a l’estiu per incendis forestals, en
massa ocasions, intencionats. Greus delictes
ecològics que molta gent oblida rà-
pidament. Pocs pensen que la història de
Catalunya també sorgeix del seu entorn
natural, del camp, de les muntanyes i de
la seva ramaderia. Un coneixement i una
acció afavoridora del terreny que, al costat
d’activitats com en el seu moment els
murs de pedra seca i la transhumància,
han constituït una eina clau i molt valuosa
per a la lluita i prevenció d’incendis forestals
i de tenir el medi ambient del qual
avui gaudim. Una manera de cuidar els
nostres paisatges que s’està perdent dia a
dia i que, tristament, no està sent valorada
de la forma que es mereix ni per les
noves polítiques agràries i forestals, ni
per una part de la ciutadania, que només
demostren mirar a un altre costat i no reconeixen
la transcendència ecològica,
cultural, social i econòmica que suposa.
La convivència al camp i la muntanya entre
els que hi viuen i treballen i els que hi
acudim per gaudir dels seus paisatges fa
temps que trontolla. Ho veiem ara i a la
temporada de bolets, i la veritat és que
cada vegada es veu més al llarg de tot
l’any. Hi ha un sector de la població que
va al camp i a la muntanya amb els mateixos
hàbits i costums que estan arrasant
el medi ambient i la convivència en el
nostre entorn. No es pot tolerar, cal imposar i
supervisar el respecte a la natura, el
baixar de la muntanya amb les escombraries
al contenidor de casa, utilitzar els
vehicles de motor de manera respectuosa
tant pels espais permesos com en el seu
ús i velocitat, per evitar qualsevol tipus
d’alteració de l’entorn natural a la nostra
marxa i causar les mínimes molèsties a
l’entorn. Tan imprescindible com tot això
és respectar les propietats privades i els
cultius, atendre les senyalitzacions de pas
prohibit i no molestar el bestiar ni els que
treballen en aquest entorn. Resulta increïble
la manca de civisme i la naturalitat
amb què s’és incívic per part d’un sector
de la ciutadania. Resulta punyent la
manca de sensibilitat cap a la natura però
també cap a tot el que hi conviu, la invasió
de les finques privades i el menyspreu
als sembrats i la seva ramaderia ho demostren.
En el seu moment es va especular i
es va maltractar gairebé tot el nostre
litoral costaner. No podem permetre seguir
endavant amb la resta de la nostra
herència ecològica i rural. Si surts al
camp a passejar, si després de passar les
vacances al camp t’envaeix l’enyorança,
recorda que segueix aquí.I que ho hem
de cuidar entre tots/es

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Manifestació «No tenim por»

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16079/manifestacio/no/tenim

Vaig tenir el que podríem anomenar un conflicte ètic que em va donar força maldecaps. Fins i tot, durant unes hores, no sabia si anar a la manifestació del “No tenim por”. Els dubtes, però, es van esvair, en primera instància, quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer públiques les pautes de com seria l’acte. A la capçalera de la manifestació hi hauria guàrdies urbans, Mossos d’Esquadra, comerciants, i la ciutadania, que havia estat, en definitiva, la que havia patit i viscut en primera persona els atacs terroristes. Pel que fa a la posició que ocuparien els polítics, l’alcaldessa va ser molt clara: “Anirem a la segona o tercera fila de la manifestació”. Això em va tranquil·litzar. I és que quan em vaig assabentar que certs polítics del govern espanyol i el mateix rei visitarien la nostra estimada Barcelona atemptada per gihadistes, no vaig poder evitar pensar en què el propi monarca de l’estat té uns llaços d’amistat i econòmics amb la monarquia Saudita, la qual visita cada dos per tres, com feia el seu pare i com també feien alguns empresaris propers a certs partits polítics. Sí senyors, una monarquia –igual que la de Qatar– que adoctrina i capta fanàtics.

Tenia, també, un altre conflicte ètic. I és que el fet que a la manifestació hi assistissin certs polítics de la Generalitat que en més d’una ocasió havien fet palesos uns llaços més enllà de l’amistat amb el govern genocida d’Israel, em desagradava força.

Però, tot i això, el que més em molestava i trobava d’una gran hipocresia era la visita del rei i de certs polítics del govern espanyol en una manifestació de solidaritat. Cal recordar que a les escoles alcoràniques i mesquites de l’Aràbia Saudita hi abunden els imams fonamentalistes. Allà, ells hi couen el wahhabisme, una mena de feixisme religiós que fanatitza a joves de tot el món i els converteix en terroristes que atempten contra innocents, com va passar a Barcelona o a Cambrils. La monarquia d’Aràbia Saudita finança nombroses mesquites fora del seu dictatorial regne, principalment a Europa, incloent-hi tant Espanya com Catalunya. Però el finançament de les mesquites a Espanya és només una de les parts més evidents de l’incessant flux de diners que les dictadures de l’Aràbia Saudita, i també Qatar, fan servir per ampliar la seva influència. Els negocis al més alt nivell -entre ells, la gran quantitat d’armes que ven Espanya a aquest govern- i les fortes inversions de capital en empreses espanyoles, al costat dels sucosos negocis que proporcionen aquests països, fan que tant la nostra monarquia com el govern espanyol i, no ho oblidem, molts futbolistes, no vegin que estan donant suport indirecte al discurs de l’odi que promouen. Al cap i a la fi, quan les morts són fora d’Europa, no les veuen tant. Vuit de cada deu víctimes del terrorisme gihadista són creients musulmans. De cada deu atemptats que perpetren, nou es produeixen en països de majoria musulmana. Els atemptats, el terror, la mort i la tragèdia, tot el que s’acaba de viure a Catalunya, constitueix el dia a dia de milions de creients musulmans víctimes del mateix odi i el mateix fanatisme que encoratgen des del Govern d’Aràbia Saudita i Qatar.

Al final vaig creure que si no anava a la manifestació em posaria a un nivell semblant dels que sembren i busquen la discòrdia i només pretenen fomentar l’odi aprofitant aquests atemptats. I com que jo no sentia odi, vaig creure que només hi havia una posició moral acceptable: l’antifeixisme. Si en un combat ideològic, entre hipòcrites, feixistes i antifeixistes, no tries la trinxera dels que defensen la pau, la diversitat i el respecte a les minories, ja has triat.

És per això que crec que finalment em vaig auto-convèncer i vaig assistir a la manifestació, al costat dels que cridaven en favor de la pau i el respecte. Vaig estar amb la ciutadania i la ciutat de Barcelona, que ha donat tants exemples del que és manifestar-se per la pau, i vaig sentir-me ben lluny d’aquests impresentables que, a parer meu, van fer acte de presència només perquè els hi tocava.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages