Arxiu

LES SEVES RETALLADES TAMBÉ GENEREN FEIXISME

Tribuna Regió7 DIJOUS, 30 DE NOVEMBRE DEL 2017

Cal analitzar a fons totes les causes,
no és possible que es pugui
tornar a repetir la història de
l’extrema dreta en molts països
d’Europa. Suposo que a cada país hi ha
raons similars i diferents. Al Regne d’Espanya
subsisteixen diferents feixismes i
un ultranacionalisme espanyol emparat
pel mateix Govern del PP, que és fill del
franquisme i en el qual resulta inexplicable
que milions de persones votin un Govern
liderat per Mariano Rajoy. «Hem
d’intentar entendre per què ho fan. Si no
canviem les causes, el problema continuarà»,
el mateix funcionament del sistema
capitalista i tot el seu engranatge de
mitjans de comunicació ajuden al fet que
determinats missatges i personatges calin
entre la població i molts ciutadans votin
formacions polítiques que van de forma
molt clara en contra seu. «No n’hi ha
prou, amb quedar-se estancat i criticar»
per evitar l’auge del feixisme.
Que al Regne espanyol es conjuguen
raons similars a la pujada del feixisme
que s’estan donant a Europa com són les
polítiques austericides de molts governs,
encoratjades, afavorides i animades per
la Unió Europea és un fet. Polítiques que
han generat milions d’exclosos i han
multiplicat les desigualtats a nivells desconeguts,
un fet que converteix en fenomen
polític la ràbia i el desconcert de
moltes societats. Si és així hi ha solucions
contra aquest perill. L’alternativa a les
polítiques que generen desigualtat s’han
de construir des de l’esquerra. Mai podem
oblidar que som en una guerra de
classes i que el capital farà servir les seves
eines per guanyar-la. Tant li és «el
cost social», el nostre patiment són els
seus beneficis temporals, i això per al capital
és el primer. És per això que sóc de
l’opinió que l’esquerra europea necessita
urgentment reflexionar sobre per què les
forces amb voluntat transformadora no
canalitzen en major mesura el descontentament
i la ràbia de les classes populars,
i poder d’aquesta manera oferir un
projecte il·lusionador i integrador. «La
gent ha de percebre que estem amb ells,
al carrer, i que responem als seus problemes».
L’auge de formacions ultres en democràcies
consolidades com el Regne Unit,
França, etc, «és conseqüència de la crisi
de model social» que tendeix a deixar
fora de joc un percentatge elevat de població.
Per desgràcia, la resposta, en
comptes d’anar des del compromís per a
un canvi social cap a una major justícia i
igualtat, en molts casos deriva cap a l’odi,
cap al rebuig a l’altre. És aquí on l’esquerra
ha de treballar, sensibilitzar i raonar.
No pot ser que les classes populars es
creguin les barbaritats que inflen els mitjans
neoliberals, i en què s’arriba a criminalitzar
els més febles. Fa anys que sentim
com des de les institucions comunitàries
es relaciona cada vegada amb més
freqüència terrorisme i persones migrants.
Lema de molts governs i mitjans
europeus que ja ni ho amaguen. Suposa
la criminalització de la migració al seu
màxim exponent «només» per tapar les
seves retallades socials i no-acollida de
refugiats i migrants. Lligar terrorisme a
persones refugiades i migrants que vé-
nen a buscar un futur amb dignitat per a
les seves famílies «és enviar» un missatge
carregat de racisme i xenofòbia, a més
d’una estratègia indigna i «molt perillosa»,
han construït un relat segons el qual
s’elimina la realitat i les causes del perquè
i motius de l’arribada de la migració
i refugiats, i així alimenten el feixisme.
No pot ser que institucions polítiques
dels països d’Europa adaptin els seus
discursos i estiguin desenvolupant polítiques
d’extrema dreta per intentar frenar
precisament l’auge electoral de l’extrema
dreta només per pur electoralisme. Continuar
fent les mateixes polítiques econòmiques,
socials o de rebuig a les persones
migrants i refugiades seguirà
obrint espais perquè la «marea negra»
d’aquest neofeixisme contemporani segueixi
creixent i instal·lant-se amb normalitat
en les nostres societats.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Anuncis

Unitat per Guanyar-ho tot

TRIBUNA DIMARTS, 14 DE NOVEMBRE DEL 2017 Regió7

El govern Rajoy i el seu cor constitucionalista
parla de recuperar la
legalitat i la democràcia i xifra totes
les seves esperances per aconseguir-ho
en la convocatòria electoral del
proper dia 21 de desembre. Però la mateixa
convocatòria i les llistes que sembla que
hi concorreran caminen a passos de gegant
precisament contra aquest 155 que li
va servir d’empara, amenaçant fins i tot la
continuïtat de Rajoy. No hi ha «normalitat
democràtica» possible en una convocatò-
ria que sorgeix, precisament, de la negació
expressa de la voluntat de diàleg del mateix
Govern del PP. No hi ha «legalitat clara
de democràcia» que pugui recuperar-se
amb un règim que la nega, la dissol i, al
mateix temps, empresona els representants
d’aquesta democràcia i de les seves
principals organitzacions, perquè parlem
d’un nacionalisme espanyol arcaic. Un espanyolisme
que en molts aspectes segueix
sent una monarquia medieval amb la seva
aristocràcia terratinent i rendista. En d’altres,
continua sent un règim absolutista,
amb la seva gran cort parasitària i la costosa
pompa que l’acompanya. Des d’una altra
perspectiva, és com un gran estat feixista,
amb el seu immens exèrcit burocrà-
tic, amb els seus interminables ministeris
d’opacitat, amb les seves absurdes policies
i fiscalies polítiques, amb el seu laberint
d’empreses estatals on la línia entre administració
pública i corporació privada és
tan difusa. El que coneixem com el Règim
del 78 no és altra cosa que el pacte entre
els règims feudal, absolutista i catòlico-feixista
espanyols. A diferència de la imatge
que pretén projectar, Espanya no és un Estat
prototípic neoliberal,tot al contrari.
L’Estat espanyol té els seus fonaments en
unes estructures econòmiques feudals i
unes institucions polítiques de l’antic rè-
gim, sobre les quals s’ha edificat una super estructura
estatal catòlico-feixista i fi-
nalment una fina capa d’Estat modern.
Certament, en les darreres dècades, les
oligarquies financeres europees han intentat
desenvolupar a Espanya polítiques
liberals,neoliberals i ultraliberals, però
amb escàs èxit,tot sigui dit. Les diferents
marees mobilitzadores i el 15-M van posar
sobre la taula un problema que la crisi
econòmica no ha deixat d’aprofundir, i
que és, precisament, aquesta falta de democràcia.
El primer element que ens
uneix a tots els ciutadans, la primera palanca
real contra la divisió i per la sana
unitat, és la lluita per les més absolutes llibertat i
democràcia per als que vivim sota
aquesta segona restauració borbònica. El
marc jurídic actual, les seves normes, lleis,
jutges, jutjats, etc…no han impedit l’empobriment
organitzat de la població; tampoc
els desnonaments,ni la pèrdua generalitzada
de drets bàsics com educació, sanitat
o dependència.No han reduït el
nombre de dones víctimes de violència.
Res del que és fonamental que suposadament
ens lliga a la constitució del 78 funciona. No
se salva ni la caixa de les pensions,
que saquegen sempre que poden.
Per contra, la mafiosa corrupció, la desigualtat,
l’abús, la desprotecció avancen
guiats per una minoria cada vegada més
poderosa i més incompatible amb el control,
la veu i la decisió de la ciutadania. De
fet, parlen de la política neoliberal en el
seu estat més perillós, la font essencial de
la divisió entre gèneres o orígens, la veritable
generadora de la principal desigualtat,
que treballa la divisió guiada per la Constitució
o el seu 155, la qual guanya amb la
seva particular legalitat. Una legalitat, amb
la seva suposada unitat, que s’imposa únicament
com a marc d’opressió general, de
reducció de drets,negant el dret a decidir
a totes les persones que habiten en el Regne.
Per això, unitat contra el 155, és el moment
de sortir a defensar la democràcia, a
assestar el cop de gràcia al règim que és
avui més feble que mai. Unitat per guanyar la
llibertat.

Ricard Sánchez

Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

UN SOL POBLE CONTRA LA REPRESSIÓ

Tribuna DIVENDRES, 3 DE NOVEMBRE DEL 2017 Regió7

Només té un nom, «tirania».
Aquesta ofensiva autoritària

del Govern espanyol del PP és
pura tirania, sobretot tenint en
compte l’oferta clara de diàleg des de Catalunya.
És per això que, en moments com
aquests, la unitat ciutadana i de les forces
polítiques i socials catalanes ha d’estar a
l’altura de la virulència de l’atac a la sobirania
de Catalunya. Una gran part de la
ciutadania ha demostrat que som un sol
poble contra la repressió, i penso que ara
cal representar aquesta unitat a nivell polític:
per això és de sentit comú que cal un
front unit de les forces polítiques i també
socials en defensa de la sobirania. L’estat
te la força repressiva armada i la seva legalitat
constitucional estatal, però a Catalunya

i per a una gran part de la població espanyola
han perdut la legitimitat moral
per imposicions polítiques. Només li queda
la força bruta indiscriminada que el
deslegitima encara més. El Regne i elrè-
gim constitucional del 78 han perdut tota
credibilitat moral i política per imposar.
En aquest moment en què el govern estatal
del PP juntament amb els seus satèl·lits
estan aplicant l’article 155 de la Constitució
de suspensió de l’Autonomia. Mentre,
hi ha un degoteig de mesures d’intervenció
repressives que concreten una mordassa
creixent. Inclosa la desbandada de
les seus de les grans finances i diferents
empreses, La Caixa,Banc Sabadell, etc., i
un reguitzell de la indústria. Les mobilitzacions
no han cessat i sona el crit de
«Som gent de pau», pacífica i desarmada.I
sempre l’Estat ens contesta amb tarannà
prepotent, exigència de submissió i dependència.Hem
vist com les llibertats d’expressió i manifestació del 20-S es titllen
de sedició. S’empresona a Madrid els
Jordis (Cuixart i Sànchez)representants

del moviment popular democràtic. Ni mediació,
ni diàleg. Aquesta és l’estratègia
nefasta dels representats del Regne. La
tàctica és humiliar i emmordassar Catalunya.
En el moment en què ens trobem la
mobilització popular és l’única i millor
eina per construir una Catalunya sobirana.
És precisament amb el poble actiu i organitzat
que es podrà reconquerir la sobirania
i una democràcia avançada. Precisament

per això, no es pot aturar la mobilització
ni delegar només l’impuls popular
en l’acció institucional. Aquesta acció ha
d’acompanyar i culminar la mobilització,
però no pot ser ni catalitzador ni força
motriu. Així mateix, els passos que es donin
han de garantir la unitat i la força del
moviment polític i social generat en les
darreres setmanes. La esquerra real té
obligació moral de fer una crida a la unitat
de la classe treballadora i de les classes
populars de Catalunya i d’Espanya en defensa
dels principis democràtics, els drets
humans i les llibertats col·lectives i individuals
que aquest Govern del PP ple de

mafiosos i els seus partits subalterns no
paren de violar i que volen trencar. Mai
oblidarem la conducta de l’Estat guiat pel
partit de Rajoy i els seus dos partits lacais
que tenen la radicalitat d’una política immoral.
No oblidarem que van maltractar
una ciutadania exemplar que pretenia
exercir la democràcia i l’Estat del PP va
exercir una política franquista, i el franquisme
per molt que el Govern del PP
protegeixi era un règim immoral. Prohibir,
perseguir i atacar amb violència a votants,
tancar ciutadans pacífics, llançar querelles

i amenaces de presó a polítics elegits
democràticament,tornar a decretar amb
la seva particular visió de l’article 155 l’estat
d’excepció, amenaçant altres comunitats
autònomes que no són del seu grat
polític, i tota la resta que puguin fer és recordatori
del franquisme. Només qui no
vol reconèixer que això és semblant al
franquisme pot ara donar suport al franquisme.
Només qui no reconeix el que va

ser el franquisme pot cogovernar amb els
qui amenacen d’il·legalitzar partits que
defensen democràticament el dret a decidir i
amb això també una República. Hem
d’estar units, hem de ser un sol poble contra
aquesta repressió.

Ricard Sánchez Andrés 

 

UNA AUTÈNTICA BARBARITAT

TRIBUNA DIVENDRES, 20 D’OCTUBRE DEL 2017 Regió7

La decisió de la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela
d’enviar a la presó sense fiança els
presidents de l’Assemblea Nacional Catalana
(ANC) i d’Òmnium Cultural,
Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament
és una «barbaritat». Presó incondicional
per a dues persones de la societat
civil catalana per no ajudar a «diluir concentracions
»pacífiques. Aquesta decisió,
sens dubte, és apagar foc amb gasolina.
Alberto Garzón deia que potser pensa la
«intel·ligència» de l’Estat que és possible
ficar a la presó 2,5 milions de catalans.
Però intel·ligent no ho sembla, afegia el diputat.
La jutge ha adoptat aquesta decisió
perquè considera que Jordi Sànchez i Jordi
Cuixart són els «principals promotors i directors»
de les protestes dels dies 20 i 21 de
setembre, «apel·lant a la resistència» amb
la finalitat d’«impedir l’aplicació de la llei
». El que he dit és una barbaritat que cabreja
moltíssim i encara més els que
creiem en el sentit comú i en la negociació
per a la resolució de conflictes. Que som
en una estranya democràcia ho he dit
multitud de vegades, sempre per decisions
que perjudiquen la ciutadania, lleis
que danyen la llibertat com la llei mordassa
i detencions totalment injustes com les
de sindicalistes que per cert mereixen el
mateix grau de repulsa que aquestes. Sempre
he pensat que l’enviament a la presó
de persones innocents per idees polítiques
és conseqüència d’haver fet la transició
massa amable amb la dictadura franquista.
Estem parlant de Governs espanyols
que des la transició han permès torturadors
i criminals franquistes a casa, víctimes
a les cunetes, i titellaires, sindicalistes
i ara demòcrates catalans a la presó, demà
a saber a qui tocarà. Però en aquest cas no
sé què pensen solucionar fent això (no
parlem de tres gats violents), parlem dels
representants socials de milers i milers de
persones pacífiques. És trencar el dret a la
llibertat ideològica. És repressió judicial
d’estat i està dinamitant les esperances
d’acord que demanen milions de veus tant
d’aquí com de la comunitat internacional.
El que veu el poble i la comunitat internacional
són ni més ni menys que al país
dels Rato, Urdangarin, Bárcenas i Pujol al
carrer, qui defensa la democràcia va a la
presó. I la comunitat internacional, que
dirà? Veient això després de la repressió l’1
d’octubre? Seguirà callant davant d’un estat repressor
al cor d’Europa? Estem parlant
que l’Estat espanyol ha detingut la democràcia,
i les llibertats civils. I mentre
passa tot això el Govern espanyol del PP es
presenta al Consell de Drets Humans de
l’ONU amb presos polítics a les seves presons. Tinc
clar que cal respondre a les detencions
dels Jordis amb unitat pacífica.
Tots els demòcrates junts davant del repte
fent pinya. Pensem que la lluita per les llibertats
democràtiques dels pobles no la
detindran les tiranies!

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Ho reconec: per a l’1-O tinc dubtes, molts dubtes

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16230/reconec/1-o/tinc/dubtes/molts/dubtes

Catalunya és diversa i jo pertanyo a la dels dubtes. També sóc dels que pensa, com va dir Joan Josep Nuet al seu Twitter, que “si en un costat hi ha urnes i en l’altre aquests tres, ja sabeu on trobar-me i on no”. Això “d’aquests tres” ho va dir en referència a Felipe González, José María Aznar i José Luis R. Zapatero, els tres expresidents d’Espanya que encara estan vius. O el que és el mateix: el conseller de Gas Natural i amic del multimilionari Carlos Slim; el conseller de News Corp i Barrick Gold Coorportion, i el membre del Consell d’Estat i president de la Fundació Progrés Global, respectivament. I encara en diré una altra: el senyor dels GAL i Itxaurrondo; el de la guerra d’Iraq i l’acusació a ETA d’organitzar l’11-M, i el del canvi exprés de l’article 135 de la Constitució.

Aquest trident d’il·lustres pròcers del Regne va sortir a la palestra per parlar del que, segons enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), és el problema número 21 de la llista de les preocupacions dels ciutadans espanyols: Catalunya i el seu referèndum. Els 20 que el precedeixen són l’atur, la pobresa, els serveis públics, l’educació, la sanitat… però res. Ells no en van dir ni una paraula. Només van parlar de la problemàtica número 21. Un cop més, va quedar palès que aquest conglomerat de pròcers viu en la seva particular i diferent realitat.

Els expresidents van parlar del perill que és per a la democràcia el referèndum que es convocarà a Catalunya per al proper 1 d’octubre. Tots els discursos que van pronunciar es poden resumir en dues idees. La primera, que els referèndums són eines completament negatives i que divideixen (paraules d’Aznar); i la segona, que hi ha mitjans legals per evitar la consulta, com l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, o la intervenció de les institucions catalanes.

Aquest trident, que, recordem-ho, ens va ficar en dues guerres a l’Iraq, va privatitzar allò que era públic, i va canviar la Constitució sense demanar opinió a ningú, es posa ara amb el fet que els catalans votin quin tipus de relació volen mantenir amb el resta d’Espanya, al·legant que és antidemocràtic.

La veritable manca de democràcia és la que permet salvar bancs i empobrir a la població, la qual empara la impunitat de la corrupció. La democràcia representa, sobretot, la capacitat de la majoria de la societat per imposar el seu interès sobre la minoria i de com això es plasma en les lleis i la convivència.

La conferència dels expresidents reunits assenyalava, de nou, com el problema dels qui tenen el poder a Espanya segueix residint en com impedir que la gent expressi el que desitja i com, a partir d’això, crea lliurement relacions de convivència basades en el reconeixement dels drets. Si anhelem que els problemes de fons que la majoria patim sota el regnat del Borbó passin a millor vida, necessitem més democràcia i que la gent -i no només els Botín, Roig, Ortega, Rato, Puig, Fainé o Rosell- puguem decidir. És la pobresa, la desocupació, el patriarcat i el masclisme (o la desigualtat) el que fragmenta i divideix la societat. No és la voluntat expressada en una urna el que violenta, sinó l’intent per impedir-ho.

L’1 d’octubre ens pot agradar més o menys. El lidera el partit que ostenta la presidència de la Generalitat (PDeCAT, abans Convergència), que està impregnat de corrupció. Si mirem l’hemeroteca no hem d’oblidar que van treure urnes per al multireferèndun, però no van defensar la independència fins fa quatre dies. Fins i tot van avalar i endurir les polítiques del PP en la reforma laboral. Són capitalistes però el seu objectiu també hauria de ser fer fora el capitalisme corrupte de Catalunya.

Trobo que per una part es confonen les contradiccions inherents a la vida, o que existeixen en el si del poble com em pot estar passant a mi. El poble treballador de Catalunya ho està passant molt malament des de fa massa temps per culpa del capitalisme corrupte també d’origen català. Si deixem que aquests partits segueixin existint, què pot canviar? El que necessitem és un canvi de govern, tant a Catalunya com a Espanya.

Des que el moviment sobiranista català surt al carrer exigint els seus drets, la societat catalana ha anat girant cap a l’esquerra, perquè es vol un canvi polític i un canvi social de mesures favorables per a les classes treballadores. Tinc clar que el vot del poble català posa en dubte la bastida de la segona restauració Borbònica i més quan a Espanya tenim un règim incapaç de resoldre els problemes de la població. Per això dono suport a la República Catalana lliurement federada amb altres pobles.

Hi ha companys i companyes que aposten per la independència de Catalunya per una qüestió tàctica. No defugen d’Espanya; simplement pensen que al poble espanyol no es donen les condicions per trencar amb la monarquia, i creuen que una Catalunya independent pot ser una oportunitat per crear un espai polític sobirà amb més justícia social, més emancipació de la classe obrera, i al mateix temps, ajudar a la resta d’Espanya a fer el salt, amb l’esperança que des de la plena llibertat, el poble català torni a ser part integrant de la nació espanyola, però no com a súbdit, sinó com a subjecte sobirà.

Altres catalans estan motivats només per qüestions que es podrien qualificar de xovinistes. Jo, per descomptat, no pertanyo a aquest grup. Jo sóc dels que pensen que una república és la forma d’organitzar políticament una societat d’acord amb uns valors i uns principis molt determinats, dels quals es deriva una forma d’estat. La clau són els valors i els principis. De repúbliques n’hi ha moltes, i gairebé cap val la pena: el poder, el privilegi i l’explotació no tenen por a aquesta o una altra forma de govern, saben adaptar-se. El que és important són els principis i valors que els combaten. No tenen por de les repúbliques, sinó del republicanisme. Aquesta és la clau.

Tot i així, hi ha formes d’estat que són consubstancials de la dominació i l’explotació: si hi ha participació democràtica, opinió pública, drets socials, eleccions lliures i instrucció pública. Aquí la corrupció i la dominació no es mantenen fàcilment. Es diu que l’1-O no complirà les condicions democràtiques exigibles,i penso que pot ser veritat. Les formes i temps, per a mi, no són gens correctes. El president de la Comissió de Venècia, Gianni Buquicchio, va respondre a Carles Puigdemont recordant-li que tant el referèndum com qualsevol participació d’aquest organisme en la seva celebració s’ha de fer d’acord amb les autoritats espanyoles. Però és que complir-les seria molt senzill: que el govern Rajoy permeti la seva celebració i ho acordi amb el govern català.

Es diu que seria millor esperar fins a tenir una majoria electoral que permetés el referèndum, però les condicions són les que són, no les que voldríem que fossin. Per això defenso el dret del poble a votar democràticament, es tingui una opinió o una altra sobre el que es vulgui votar. D’una manera o altra, el dia 1 d’octubre hi haurà una votació a Catalunya. La classe treballadora i les esquerres de Catalunya penso que hi han de participar. Sóc del pare, i més entre pobles germans, que mai cal imposar l’amistat a ningú. L’amistat s’aconsegueix tractant-se d’igual a igual, com a aliats i com a germans que lluiten en comú per un millor benestar per als seus pobles.

L’exercici ple de les llibertats inclou el dret a decidir, i per això cal defensar-lo i poder posar-lo en pràctica. El dret a decidir no és només una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat. La tossuda negativa del govern espanyol a permetre que Catalunya voti és la negació radical del principi democràtic sobre el qual es basteix l’ordre constitucional de l’Estat. Un país que nega les urnes a les seves minories discrepants no mereix la consideració d’Estat de Dret. I és que les seves lleis no són font de llibertats, sinó cadenes feixugues. Malgrat els dubtes més que raonables que puguem tenir del que pugui passar a partir del dia 2 d’octubre.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA BÈSTIA FEIXISTA CORRE LLIURE

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 13 D’OCTUBRE DEL 2017

Davant el probable esclat del rè-
gim del 78 i la carta blanca donada
pel PP, a més del discurs
castigador del Borbó, el feixisme
espanyolista sempre latent se sent
emparat i va lliure i desbocat. És aviat per
mesurar la seva magnitud, caldrà esperar
veure què passa els propers dies, però és
clar que no pararan. S’obre pas als nostres
carrers a cops, insults i d’humiliacions. La
víctima no és només Catalunya, per què el
feixisme és enemic de tota la societat i llibertats,
enemic de tots els drets i de tots
els principis democràtics. A més, el feixisme
amenaça tota la ciutadania, és un perill
per a tots els pobles. Es tracta d’un sector
de la població que sempre ha existit al
nostre país, però que ara està molt més
mobilitzat, naturalment, empès per la
qüestió de Catalunya i més ampliat ateses
les circumstàncies d’aquesta setmana. El
problema és que correm el risc de normalitzar
aquest tipus d’esdeveniments, com
si fossin mers exercicis de la llibertat d’expressió
i no d’un símptoma preocupant
d’ascens feixista a casa nostra, «certs mitjans
de comunicació ni parlen de feixisme».
És veritat que l’1 d’octubre, amb els
càntics precedents de «a por ellos»,Catalunya
va viure la pitjor jornada de repressió
des de la mort de Franco,repressió
brutal i indiscriminada contra població
pacífica en escoles públiques que actuaven
com a col·legis electorals. Repressió
desmesurada que va merèixer la repulsa
unànime de la comunitat internacional i
una condemna pública de l’ONU. Repressió
policial, tanmateix, que a l’Estat espanyol
només va fer mobilitzar-se l’esquerra
més conscient, mentre que una
majoria la legitimava amb el silenci o la
seva presumpta neutralitat.
Però, si es fa memòria, el feixisme va començar la
seva impunitat d’aquest dies a
l’Assemblea de càrrecs públics per la llibertat,
la fraternitat i la convivència, que
es va fer a Saragossa amb un gran èxit
d’afluència de parlamentaris/es i representants
d’alcaldies de tot l’Estat espanyol
i Catalunya, el 24 de setembre. Hi va haver
incidents amb un grup feixistes als afores
del recinte de l’Assemblea que van deixar
atrapats els participants, sense que la policia
actués.
I, de fet, va continuar quan els principals
partits del règim van organitzar una manifestació
a Barcelona el 8 d’octubre per la
Unitat d’Espanya. La feien suposadament
en defensa del diàleg i la convivència.
Però la manifestació s’organitza com una
ocupació de la ciutat per grups feixistes,
molts de la resta de l’estat. Partits de govern
que diuen ser defensors de la democràcia
no tenen gens de vergonya a convocar la
manifestació juntament amb organitzacions
obertament feixistes. Només
arribar a Barcelona, els grups violents es
van desplegar per la ciutat. Insultant, intimidant
i agredint la ciutadania i periodistes,
llançant pedres a les finestres del veï-
nat, atacant i insultant els vehicles de
Bombers i dels Mossos d’Esquadra.

 

I va seguir el 9 d’octubre a València: una
majoria ciutadana que es disposava a manifestar-se
és atacada per una minoria
violenta ultranacionalista espanyola al
crit de consignes feixistes. Grups ultradretans,
entre els quals van destacar els Yomus,
van protagonitzar la contramanifestació

 

per assetjar l’esquerra valenciana i
defensors de la llengua que cada any convoquen
la marxa.Aquesta és la situació,
franquisme sociològic pel carrer campant
al seu aire entre elits i un govern corrupte
custodiant la marca Espanya i repartint el
carnet de patriotes al seu gust. Davant del
feixisme, no val el silenci, no val la neutralitat.

Davant del feixisme, no hi ha silenci,
perquè la neutralitat és còmplice del criminal.
Davant del feixisme, només val fer
pinya per les llibertats i la democràcia. Ja
hauríem de saber-ho, no fa tant temps
que el feixisme ens va portar a l’extermini
aquí a Europa. Els supervivents vam prometre
que mai tornaria a repetir-se aquell
horror. Però semblen haver-ho oblidat, alguns,
capficats com estan en els seus càlculs
electorals, i altres, perquè són feixistes
amb disfressa de demòcrata.

 

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

 

 

EL FRACÀS DE RAJOY 

TRIBUNA DIJOUS,5D’OCTUBREDEL2017 Regió7
Es digui el que es digui, el resultat
de l’1 d’octubre ha consagrat una
nova sobirania i, en conseqüèn-
cia, obre la porta a una nova lega-
litat. Milions de persones han acudit a vo-
tar, sense por. Amb el seu pacífic acte de
democràcia i amb una papereta per tota
arma, s’han enfrontat a la brutalitat poli-
cial indiscriminada. Els 844 ferits i contu-
sionats demostren que l’única manera
que tenen d’imposar la lletra de la unitat i
la seva Constitució buida de drets per al
poble, és la porra i la brutalitat. Estic orgu-
llós de veure com hem defensat la demo-
cràcia, tot i que ens hagin reprimit inhu-

manament, no van caure a las seves pro-
vocacions . És bo no caure a la seva violen-

ta espiral per culpa d’aquests robots sense
cervell, si ja en anteriors mobilitzacions
tant d’àmbit espanyol com català, sempre
han estat desproporcionades les forces
policials contra persones pacífiques, en el
cas de l’1 d’octubre van ser perverses, i no
només brutals. Aquests descerebrats no
van creure estar tractant amb «ciutadans»,
encoratjats pels polítics feixistes que enca-
ra es pensen viure al temps del Franquis-
me. Per això no oblidarem i ja no tenim
por. El règim de Rajoy, aquesta mena de
Franquisme ranci que exerceix en conni-
vència amb Ciutadans i amb la mirada a
una altra banda d’una bona part del
PSOE, es va descobrir davant de tothom.
No hi ha marxa enrere, no hi ha possibles
excuses. Les imatges de l’1 d’octubre, tant
en fotografia com en vídeo, són de tal
cruesa que no hi ha argument possible
que pugui esgrimir la dreta per justificar-
les. Per aquest motiu, la pluja de crítiques
per part de forces polítiques des de l’exte-
rior no ha fet sinó començar, després
d’haver vist en els propis diaris dels seus
països la cobertura d’un 1 d’octubre que
va retornar als grisos als carrers. Amb un
balanç de 844 ferits, sentir Rajoy dir que
diumenge es va actuar amb la llei i res més
que amb la llei el delata com un governant
d’una Espanya negra. Totes les persones
que consideren que l’actuació de la Policia
Nacional i Guàrdia Civil va ser proporcio-
nal estan sent enganyades i pot ser igno-
ren les desenes i desenes de denúncies
que ja s’han interposat per brutalitat poli-
cial. La premsa internacional fa pujar els
colors davant la proporcionalitat de la
qual parla Sáenz de Santamaría. Hi ha una
ruptura política que és evident, i la ruptu-
ra emocional és un fet. La indignació de
Catalunya pel que ha passat aquest diu-
menge no s’oblidarà .I la indignació i
l’afartament de la resta de pobles és un fet
pel que s’ha vist en tantes mobilitzacions
solidàries per tota la Península «gràcies
companys/es de Madrid, Sevilla, Saragos-
sa, Bilbao, etc, perla vostra fraternitat re-
publicana». Rajoy ha aconseguit ser el
més gran encoratjador de la independèn-
cia a Catalunya i qui sap si de més pobles
d’Espanya gràcies a la seva nul·la, freda i
repressora resposta diplomàtica. La frac-
tura no és ja ESP-CAT (per simplificar),
que també i més que mai, sinó entre els
que no acceptem el que vam viure l’1 d’oc-
tubre i els que justifiquen un fet injustifi-
cable .Va fracassar l’estratègia de boicot
del govern corrupte de Rajoy per a aquest
1 d’octubre va dir que no hi hauria pape-
retes i n’hi va haver, va dir que no hi hauria
escoles obertes i n’hi ha hagut 2.600, va
assenyalar que no hi hauria urnes i n’hi
havia i, sobretot, va dir que no hi hauria
referèndum i malgrat la seva repressió
n’hi va haver. Mai oblidaré aquest 1 d’oc-
tubre. La força de veure’ns junts, alçats,
desobeint; l’esperança pel futur; la ràbia
pel que sabíem que ja passava a tot Cata-
lunya; la por que l’odi uniformat arribés al
nostre centre de votació; i els somriures,
sobretot, els somriures quan tancàvem el
Casal de les Escodines, en el meu cas.
Després de dies solemnes, va ser realment
un dia que no oblidarem mai. Tenim, ara,
un immens i transversal capital polític. A
Catalunya i a Europa. No el malbaratem.
No el fragmentem. Ampliem-lo.
Ricard Sánchez Andrés 
COORDINADOR D’EUIA BAGES