Arxiu

Prou guerres, prou impunitat!!!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/14511/prou/guerres/prou/impunitat

Aquests dies no paro de ser bombardejat amb diferents iniciatives relacionades amb Alep. Més que res ho dic pel paper que estan fent diferents mitjans de comunicació, que actuen amb una manca d’ètica i una falta de memòria lamentables i publiquen notícies sense contrastar-les.

He de dir que la Guerra de Síria em recorda massa a la invasió il·legal que hi va haver a l’Iraq l’any 2003, en la qual la destrucció de l’Estat iraquià va ser l’abonament perfecte per a la irrupció de l’extremisme terrorista. Es pretén el mateix a Síria? Allà va ser pitjor la suposada solució que el problema. Convé recordar que els anomenats “rebels” sirians són recolzats en gairebé la seva majoria per les forces de al-Nusra i el Front Islàmic, entre d’actres. També cal recordar com aquests rebels van entrar a Alep el 2013 i van cometre tot tipus de crims horribles que els mitjans encara ara ignoren. El que s’està vivint aquests dies a Alep és una reconquesta d’una agressió anterior per part d’aquests grups que són els que van forçar als milers i milers de persones a jugar-se la vida com a refugiats. I també són els que tan bé rep Europa, per cert.

Portem setmanes sent bombardejats pels mitjans amb notícies que en la gran majoria de casos són falses. La CNN ha arribat a entrevistar Abdul Bilal Karim d’al-Qaida i l’ha presentat com un “Periodista independent”, parlant sobre les maldats que està patint la població civil per culpa de la reconquesta. Ens venen una història estranya, com si Occident hagués despertat de cop i volta, tot provocant que ens compadim d’un poble que en realitat porta ja cinc anys patint el major drama humanitari d’aquest segle. Un drama humanitari que s’ha fet encara més gros gràcies al trist paper d’acollida a Europa. Però d’això, és clar, aquests dies no se’n parla.

Lamentablement, aquesta sobtada solidaritat dels mitjans no és altra cosa que realpolitik, i el que passa en realitat és que la col·laboració russa al Govern Sirià ha inclinat la balança. Al-Assad està guanyant la guerra, i és això, i només això, l’únic que molesta a alguns governs europeus i naturalment al Govern de Estats Units, tots ells experts en desestabilitzar sense importar-los si venen armes a fanàtics religiosos per tal de buscar el seu poder geoestratègic i d’espoli.

El 2012 Alep va ser assetjada durant un any, i la població va estar a punt de morir d’inanició, sense que a ningú d’Europa ni d’Estats Units se li acudís organitzar una campanya contra la guerra. Són les coses que té la hipocresia política internacional que calla miserablement davant altres conflictes com, per exemple, el del Iemen, després que un país amic d’Europa i Estats Units com Aràbia Saudita el massacrés.

Tota La guerra de Síria -com va passar amb la de l’Iraq i anteriorment a l’Afganistan- és per interessos geoestratègics que van donar naixement a grups fanàtics de terroristes en estats laics. La crueltat ha arribat fins a Europa amb diferents atacs terroristes. Però mentrestant centenars de milers de morts i milions de refugiats són el saldo que deixa el fet d’utilitzar països com a taulers en les lluites entre potències que, cal recordar, van començar a Estats Units juntament amb altres estats europeus i amb la complicitat de països amb monarquies que, encara ara, financen el nostre futbol.

Aquesta nova situació és la que ara els fa reclamar a tots els organismes internacionals noves converses de pau, alto el foc i accions humanitàries respecte a la població civil. Unes accions que ells mateixos no van permetre i que, per si fos poc, van encoratjar a la massacre, només per forçar la sortida del president Bashar al-Assad.

Obama i els seus sequaços deixen un govern que ja carrega amb diversos milions de morts, mutilats i desplaçats, i amb la llosa d’haver arrossegat a la ruïna més absoluta països com Líbia, que és el més contundent exemple d’un país que ha estat vençut en la seva resistència enfront de la invasió, i que va passar de ser el país africà amb els índexs més alts de benestar a de quedar reduït a la categoria d’Estat Fallit. Sembla, però, que cap organisme internacional està disposat a denunciar aquests crims davant d’ un tribunal. Al contrari; van nomenar Obama Premi Nobel de la Pau. Ves quines coses…

No obstant això, aquests mateixos organismes i els seus empleats en els mitjans són els mateixos que a acusen Vladímir Putin i Bashar al-Assad de ser responsable de tots els morts d’Alep. Vull deixar clar que ni l’un ni l’altre són sant de la meva devoció però també vull deixar clar que ells van ser els que van iniciar el conflicte.

Espero que els crims de guerra de totes les parts siguin jutjats, tot i que el paper d’Europa i Espanya sempre és vergonyós, i més veient els pactes que han signat amb Turquia tot i saber el que aquest darrer està fent amb els refugiats i com tracta el poble kurd.

És per a tot això que he explicat, i perquè estic molt fart de la hipocresia que regna en la majoria de mitjans de comunicació i de governs europeus, que només assistiré a actes i concentracions per a la pau que no segueixin el joc de mitjans i governs hipòcrites. En aquesta ocasió, amb la reconquesta d’Alep, i amb tot l’afecte que tinc a les persones sensibles contra les injustícies i per la pau, crec que s’està fent seguidisme de mitjans partidistes com en una nova guerra freda.

Prou guerra i prou impunitat!!!

AUTOR

Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

Anuncis

Adéu Fidel…

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/14295/ad/fidel

Per casualitats de la vida, la mort de Fidel em va agafar en la seva Llatinoamèrica estimada, mentre jo participava en un esdeveniment sobre el poder popular. Per això vaig viure l’homenatge que li van fer les diferents organitzacions a la ciutat d’Oaxaca, a Mèxic, i vaig percebre de prop el que sabia: que per a les diferents organitzacions socials d’esquerra a Europa, Fidel és un gran referent revolucionari del segle XX i part del XXI. Però en el continent americà, és un referent molt més gran.

Fidel ha estat un gegant que es va enfrontar tota la seva vida a l’imperialisme que sagna a l’Amèrica Llatina i a gran part del món. La gent d’esquerres sempre recordarem a Fidel Castro com un home d’Estat heroic que, juntament amb homes i dones -com el Che Guevara, Camilo, Celia, Vilma, etc-, es va resistir a la dictadura de Batista i va fer possible la revolució cubana, amb un ampli suport popular.

També recordarem Fidel com un creient en els ideals socialistes de justícia social i un partidari de la lliure determinació dels pobles. Gràcies a la visió i el lideratge de Castro, Cuba té avui en dia un dels millors índexs de desenvolupament humà de la regió i del món gràcies a la salut i a l’educació gratuïta, entre moltes altres millores socials de la revolució dels barbuts de Fidel.

Castro va fer de l’internacionalisme i la lluita dels oprimits una causa de vida: va lluitar per l’alliberament nacional a tot el món i també per al desenvolupament dels més humils en els anys 60 i més enllà. Fidel Castro sempre seguirà vivint en els rostres dels països als quals va poder prestar solidaritat. A més d’haver conquerit la independència nacional tan esperada i haver realitzat d’aquesta manera el somni de l’heroi nacional cubà José Martí, el Govern de Fidel va elaborar un sistema social considerat per totes les grans institucions internacionals l’exemple a seguir per als països del Tercer Món. En universalitzar l’accés a l’educació, a la salut, a la cultura, a l’esport i la recreació; en ubicar a l’ésser humà en el centre del projecte emancipador, el líder de la Revolució Cubana va demostrar que era possible edificar una societat més justa tot i els recursos limitats i l’estat de setge econòmic que imposen els Estats Units des de fa més de mig segle.

No podem oblidar, tampoc, la feina que va fer a Sud-àfrica, on va ajudar a alliberar, amb Mandela, les brigades mèdiques i d’alfabetització. I això va ser possible perquè ell va creure que la solidaritat era la tendresa dels pobles, com deia el seu company el Che Guevara. Ara, la seva lluita continuarà en l’esforç de cada jove idealista entestat a canviar el món.

En un continent desigual, Fidel, ens vas deixar l’únic país amb zero desnutrició infantil, amb l’esperança de vida més alta, amb una escolarització del 100% i sense cap nen vivint al carrer. Et vas mantenir ferm per a la unitat de l’Amèrica Llatina i vas poder crear, al costat de Chávez, “El Alba”.

La Cuba que vas liderar, Fidel, no ha deixat de ser una força positiva en la regió fins els últims dies de la teva vida. Amb els teus incansables esforços per a la promoció del procés de pau en curs a Colòmbia, l’enfortiment de la solidaritat regional i, últimament, alertant de la perillositat per a la humanitat de les armes nuclears i també per la destrucció del medi ambient.

La teva ferma oposició a l’imperialisme i al capitalisme neoliberal van provocar que fossis el blanc d’innombrables intents d’assassinat per part d’Estats Units, així com també d’actes de sabotatge en contra del teu govern. El poble cubà pateix durant més de 50 anys un embargament criminal d’Estats Units amb els seus intents d’aïllar l’illa. Qualsevol país capitalista d’Amèrica Llatina es col·lapsaria als pocs mesos d’un bloqueig similar.

El llegat de la constància i la inspiració de Fidel estan sent commemorats per milions de cubans i seguidors a tot el món. Hem tingut la sort de viure en temps de Fidel juntament amb Hugo Chávez i molts vam aprendre a creure en l’home nou del que va parlar el Che Guevara, capaç de lliurar, amb organització i consciència, la lluita permanent de les idees alliberadores per a construir un món de justícia i de pau en unitat dels pobles.

“Fins a la victòria sempre!”

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA DIGNITAT NO TÉ FRONTERES

DILLUNS, 21 DE SETEMBRE DEL 2015 Regió7

LA PÀGINA DEL CONSELL MUNICIPAL DE SOLIDARITAT

La guerra de Síria ha esdevingut el conflicte més sagnant del segle XXI, amb un quart de milió de morts i uns 8 milions de desplaçats interns. Les famílies abandonen les seves llars empeses pels bombardejos i els assassinats,però amb l’esperança de tornar i refer les seves vides una vegada s’hagi acabat la guerra. A principi de juliol, el nombre de refugiats sirians registrats per l’ACNUR (Alt Comissionat deNacions Unides per als Refugiats) va arribar als 4 milions.Però les dades no oficials augmenten amb escreix el nombre de la població desplaçada. La majoria d’aquests exiliats es concentren als països veïns de Síria:Turquia acul lprop de 2 milions de refugiats;Jordània ha arribat als 600.000 i a l’Iraq s’ha passat dels 250.000.Però el cas més flagrant és el Líban,que comparteix 240 2103.Catalunya-per-Iraq.quilòmetres de frontera amb Síria.Aquest petit país, que té una població de 4,5 milions d’habitants,desde l’inici de la guerra ha rebut 1,3 milions de refugiats.Davant d’aquesta evidència, l’Associació Catalana per la Pau (ACP) ha realitzat des del 2014 accions d’emergència en diversos camps de refugiats sirians al Líban, orientades a lluitar contra la desnutrició infantil, molt generalitzada en aquests camps. Un dels eixos de treball de l’ACP és el dret a la vida, a la pau i a la seguretat i, en aquest sentit, té també una llarga experiència treballant diferents conflictes,i en particular, en camps de refugiats palestins. L’ACP s’ha adherit al manifest «Restituïm la dignitat i recuperem la memòria actuant amb solidaritat.Crida per què Catalunya lideri l’acollida de refugiats sirians al sud d’Europa», presentat el passat 10 de setembre.  Però la guerra a Síria continua, i es calcula que expulsa de mitjana uns 5.000 refugiats al dia. Sota aquestes circumstàncies, Europa ja ha rebut 348.000 peticions d’asil. I mentre la UE convoca d’«urgència» una segona reunió per a l’octubre, els sirians fugen com poden del seu malson per caure en una espècie de llimbs formats per tanques i filats. Les imatges que ens inunden remouen consciències i desperten l’esperit solidari.No perdem la humanitat i defugim els impulsos xenòfobs,racistes i intolerants que corren el risc d’aflorar quan es produeix una situació com l’actual.No perdem de vista que l’únic a què aspira una persona refugiada, com qualsevol altra persona,és viure amb dignitat i sense patir per la seva vida i la dels seus. L’ACP forma part del Consell Municipal de Solidaritat de Manresa i té una llarga trajectòria en projectes de transformació de les condicions de vida de les poblacions més desafavorides, la plena expressió dels drets individuals i col·lectius i l’eradicació de lapobresa. A la seva web (www.acp.org) trobareu un número de compte per fer donatius per als camps de refugiats.

Xavier Cutillas

PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ CATALANA PER LA PAU

¿Quién puso al “indignado” de La Habana en el programa “Salvados” de La Sexta TV ?

 

 

VER VIDEO cuyo guión es este texto

http://www.cubainformacion.tv/index.php/lecciones-de-manipulacion/42793-iquien-puso-al-indignado-de-la-habana-en-el-programa-salvados-de-la-sexta-tv

 

Participa en You Tube en el debate sobre este video e inserta tus comentarios

 

José Manzaneda, coordinador de Cubainformación.-

 

         ¿Por qué tienes miedo?

         Porque a lo mejor me desaparecen.

         ¿Cómo que te desaparecen?

         Eso es lo que se dice por ahí, que desaparecen a la gente.

         Pero esto lo estamos grabando para una televisión española…

         Que me desaparezcan… hay que enfrentar…

 

Así se expresaba un joven cubano contra el Gobierno de su país, ante la cámara del programa “Salvados”, de la cadena española “La Sexta”, cuyo equipo viajó a Cuba para reflejar los cambios económicos en el país (1).

 

A pesar del sonoro disparate -la acusación de que el Gobierno cubano “desaparece” personas, al estilo de las dictaduras militares del Cono Sur- esta persona era presentada, en la página web del programa, como “Un indignado en la Plaza de la Revolución de La Habana” (2). Una retorcida y ofensiva comparación con las miles de personas participantes en el movimiento de “Los indignados”, que en varios países protestan contra los abusos del sistema capitalista.

 

Y es que ése era, precisamente, el mensaje del citado programa: la supuesta adopción de medidas “capitalistas” en Cuba. Su título, de hecho, “Recortando la Revolución”, es una alusión a los recortes del gasto social en los países capitalistas de Europa. En el programa, por ejemplo, se hace una comparación un tanto desubicada entre los recortes del gasto social –en educación, salud, cultura o asistencia social- en ricas economías capitalistas, con el recorte del aparato burocrático estatal cubano, cuyo aligeramiento, en cualquier caso, va de la mano de la reubicación laboral de los trabajadores y de la creación de empleos alternativos. “¿Y ahora (en Cuba) qué va a haber que hacer, recortes como en España, en la salud y en la educación? (…) Vengo de un país capitalista donde nos están diciendo lo mismo…” –comenta el presentador a un entrevistado-.

 

En la propia web del programa, se lee que “algunas de (las medidas en Cuba) son abiertamente capitalistas, como el permiso para abrir negocios privados o la compraventa de casas y coches”. Todo ello sin explicar, por ejemplo, que el grueso de la economía cubana sigue en manos del Estado, o que los negocios particulares –a los que no se permite la acumulación de tipo capitalista- no son un actor económico central, sino complementario a las empresas públicas.

 

Un segundo mensaje del programa es el de la supuesta falta de democracia y libertad en la Isla, algo que lleva al presentador a hacer comentarios un tanto inverosímiles: “Si aquí (en Cuba) el Gobierno toma unas medidas de austeridad con las que la población no está muy de acuerdo, no se monta ninguna movilización, pero igual (sí que) habría ganas de montarla…”

 

Es decir, el presentador, el conocido “Follonero”, llega al absurdo de llamar “medidas de austeridad del Gobierno con las que la población no está muy de acuerdo” a los cambios económicos propuestos y debatidos por el propio pueblo, en centenares de miles de asambleas (3). Posiblemente, la audiencia de La Sexta, compuesta en gran parte por población joven desocupada o subempleada, estaría más interesada en conocer cómo es posible lograr, en un país, la participación de casi 9 millones de personas en la discusión de los cambios necesarios en la economía. Pero esto quizá sería como reconocer que Cuba está en condiciones de dar más lecciones de democracia que las que pueda recibir de Europa.

 

En el programa, que fue rodado en los días previos a la visita del Papa a la Isla, también se habló de libertad religiosa, repitiendo el viejo mito de la supuesta persecución, años atrás, de las prácticas religiosas: “¿Era un imposible que en una isla como Cuba, donde el cristianismo, el catolicismo, fue perseguido, llegasen Vds. a este punto de aceptación por parte del régimen?” –pregunta el presentador al párroco de Santa Rita  –curiosamente, la iglesia que da espacio de reunión a las llamadas Damas de Blanco-.

 

En el programa, nadie explica que el pasado enfrentamiento entre la Revolución cubana y la Iglesia católica fue consecuencia del respaldo de ésta última a las élites económicas del país y de su complicidad con la derrocada dictadura de Batista. A pesar de ello, en Cuba siempre existió libertad de culto, y el resto de iglesias han tenido, en cualquier caso, una relación normalizada con el Gobierno de la Isla.

 

El programa, de hecho, refleja cuál es el concepto de libertad religiosa que reivindica hoy la jerarquía católica cubana, más cercano al control de espacios en educación y medios de comunicación que , hoy por hoy, chocan con los principios de igualdad, propiedad pública y laicidad que ampara la Constitución del país. El mencionado párroco, José Félix Pérez, señalaba estas prioridades: “El acceso a los medios de comunicación está muy regulado todavía, la presencia de la Iglesia en el ámbito educativo también…”

 

“Salvados”, del canal La Sexta, dio además un nuevo espaldarazo propagandístico a las llamadas Damas de Blanco, cuya líder Berta Soler se negaba a condenar el bloqueo económico de Estados Unidos contra su propio pueblo. Su repulsa, evidentemente, supondría la pérdida del respaldo económico de sus “hermanos” de la extrema derecha de Miami, a su vez sostenido con fondos gubernamentales norteamericanos. “Estamos muy agradecidas de los hermanos exiliados cubanos”, decía Soler a la cámara de La Sexta. Curiosamente , la razón para no denunciar el bloqueo es que éste “es un asunto político”, en el que las Damas de Blanco no entran. “¿Protestarían también en contra del bloqueo de EEUU contra Cuba desde hace más de 50 años?” –pregunta el presentador-. “Las Damas de Blanco –responde Berta Soler- no hablamos de política, las Damas de Blanco no decimos con el bloqueo (sic), sí le digo que el bloqueo que hay es el bloqueo interno en Cuba”.

 

El carácter “apolítico” de las llamadas Damas de Blanco se hacía evidente en las declaraciones a cámara de varias de ellas: “Tengo muchos deseos de vivir en un país libre y que en Cuba reine la democracia, con elecciones libres y pluripartidistas” –afirmaba otra del grupo-. “Y esta democracia que estamos buscando, y la libertad que estamos buscando para el pueblo de Cuba, este grupo de mujeres y un grupo de hombres las vamos a buscar (sic)” –gritaba a la cámara la portavoz del grupo-.

 

Pero regresemos al personaje del comienzo, el “indignado” de la Plaza de la Revolución. Sus acusaciones contra el Gobierno cubano son tan burdas que sorprenden al propio Jordi Évole, el Follonero, que le replica: “¿Cómo es que no ha venido ningún policía, si nos han visto aquí, grabándote? Viéndote la camiseta que llevas verán que muy contento con lo que pasa no puedes estar…”

 

En su cuenta twitter, este presentador reconocía que aquel joven dijo “unas cosas que yo pensaba que no se podían decir en Cuba…”, a la vez que reconocía que en la Isla no estuvieron “sujetos a ningún tipo de censura ni de control”.

 

El Follonero juraba, además, que aquella persona no había sido puesta a propósito por el programa. Sin embargo, aunque no dudamos de su palabra, ¿fue realmente fortuita la aparición de aquella persona ante las cámaras de La Sexta? Viendo otras imágenes, también de televisión, tomadas apenas una semana después, se podría deducir que no. En ellas, se ve a la misma persona, ahora en declaraciones –por supuesto, también contra el Gobierno cubano- a otro medio internacional, el canal de Miami Univisión, sobre la visita del Papa a la Isla.

 

Y es que, en La Habana, pintorescos perseguidores de medios de comunicación extranjeros, cuyo objetivo es acceder a los jugosos “fondos para la democracia en Cuba” o, sencillamente, construir un expediente de opositor político que les garantice una visa para emigrar a EEUU, se cuentan hoy por centenares.

 

 

(1) http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados_en_cuba__recortando_la_revolucion/595863/1

 

(2) http://www.lasexta.com/salvados/inicio

 

(3) http://www.cubainformacion.tv/index.php/cuba/economia/40606-cuba-datos-sin-lupa

(4) http://www.ruinasdigitales.com/cristianismoyrevolucion/cyrlaiglesiacatolicaylarevolucioncubana55/

(5) http://www.cubainformacion.tv/index.php/lecciones-de-manipulacion/25756-como-financia-eeuu-a-la-qdisidenciaq-cubana-y-van-ya-150-millones