Si no t’hi oposes te’n fas còmplice

https://www.regio7.cat/opinio/2018/07/17/tribuna/487683.html

Veiem com creix el feixisme a l’interior d’Europa i no fem res perquè tenim por, es té por del diferent, del pobre, del migrant. Tenim por de perdre el poc de les engrunes que conservem i per això a poc a poc acceptem polítiques i mesures que no s’allunyen de la signatura d’una sentència de mort per a milers d’emigrants cada any en aquest gegantí cementiri en què hem convertit el Mediterrani. Oblidem la nostra història migratòria i omplim de misèria i mort una altra vegada Europa. Cal parlar de la nostra participació a Líbia, aquest país destrossat reconvertit en presó d’immigrants i paradís d’esclavistes, en la realitat dels CIE, aquest racisme institucional silenciat a casa nostra. És veritat que es veuen canvis i la gestió de la immigració al nostre territori no està en mans d’autèntics psicòpates, però haurem d’admetre que ni els murs a Ceuta i Melilla s’han aixecat en aquests últims quatre anys, ni els demencials acords fronterers amb el Marroc han estat desafiats per cap govern, amb tarannà o sense tarannà, aquí tots han acceptat jugar al mateix joc, aquell que sempre ha dictat l’apartheid europeu. Haig de recordar que l’increment de refugiats i d’immigrants a Europa té el seu origen en els conflictes armats de l’Orient Mitjà i també en els d’Àfrica. Conflictes bèl·lics inacabables als quals Europa no és aliena ni en els quals tampoc és innocent.

La crisi a l’Orient Mitjà es remunta al 16 de maig del 1916, data de l’acord Sykes-Picot, alts funcionaris dels governs del Regne Unit i França, per repartir-se els territoris àrabs després de la derrota i esfondrament de l’Imperi Otomà, acord que és l’arrel de gairebé tots els mals actuals a la regió àrab; similars també els acords de descolonització en gran part d’Àfrica. Crisi dels refugiats amb arrels europees, però els dirigents europeus, ni cas. «No és responsabilitat nostra que les persones decideixin fugir ni que ho facin en condicions precàries i en inestables embarcacions», va ser la miserable declaració de Zoido, anterior ministre d’Interior del Partit Popular. Una més de les vergonyoses declaracions sobre refugiats a la hipòcrita Europa. En frases de semblant inhumanitat solen afegir que no es tracta de salvar refugiats al mar sinó d’actuar en els països d’origen perquè no hagin de fugir ni marxar. Declaracions hipòcrites, la Unió Europea no ha fet res ni ha manifestat la mínima voluntat política de posar fi a la guerra de Síria, per exemple. Ni tampoc ha ajudat els països d’on marxen els emigrants per pobresa o amenaces greus. Ho diuen, però mai hi ha hagut la més mínima proposta concreta de desenvolupament econòmic i social en aquestes terres. Té sentit voler evitar que els emigrants i refugiats segueixin intentant arribar a Europa? Deixarem potser de vendre armes? Deixarem de patrocinar conflictes armats? Deixarem de manipular governs per espoliar els seus recursos? Segurament no; llavors, seguirem tenint milers de persones que volen fugir de la guerra. Ara mateix el flux migratori al Iemen, on Espanya té responsabilitat per la venda d’armes a l’Aràbia Saudita, és intern, però comencen a buscar un futur millor. És el que venen a buscar, una vida millor. Europa vol gaudir dels beneficis de la venda d’armes i espoli, però no vol responsabilitats. No fa gaire, nosaltres i la resta d’Europa fugíem de la guerra, suposo que no hauria de resultar tan estrany. Hauríem de tenir-ho encara molt fresc. Imagineu-los per un instant sols en una embarcació perduda a la Mediterrània enmig de la profunda foscor de la nit, perduts i únicament aferrats a un miratge dibuixat en un sistema polític i social que presumeix davant del món de ser el bressol de la civilització, el si de la democràcia. Imagineu llavors la seva sensació en veure com un suposat país amic, un «estat civilitzat», els nega l’accés als seus ports simplement per hipocresia política. Com definiríeu aquesta situació?

 

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Anuncis

Van assassinar la infermera voluntària Razan Al Najjar

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17894/van/assassinar/infermera/voluntaria/razan/al/najjar

El passat 1 de juny, la infermera voluntària Razan Al Najjar, membre de Palestinian Medical Relief Society (PMRS), una de les nostres organitzacions sòcies a Palestina, va ser assassinada a Gaza per un franctirador de l’exèrcit israelià mentre atenia un home ferit. A la mort d’Al Najjar, de 21 anys, s’hi afegien, el dia següent, tres voluntaris més ferits (Rami Abu Jazar, Mahmoud Fa’wur i Mahmoud Odeh) pels trets dels soldats israelians. En total, des del 29 d’abril, Israel ha ferit 229 voluntaris mèdics, violant totes les normes del Dret Internacional Humanitari. Això diu molt del tarannà criminal i fanàtic dels que fan, manen i consenten accions com aquesta.

L’Associació Catalana per la Pau i jo, com membre de l’executiva, ens unim al dolor amb la família de Razan i manifestem la nostra solidaritat i afecte per als amics i amigues de PMRS i per al seu president, el Dr. Moustapha Barghouti, amb qui ens uneixen més de 15 anys de treball en comú. També exigim a la comunitat internacional la condemna dels crims ordenats pel govern israelià i la posada en marxa d’accions efectives que posin fi a les violacions dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari.

Palestinian Medical Relief Society és una organització palestina de base comunitària. Va ser fundada l’any 1979 per un grup de metges i professionals sanitaris palestins que buscaven complementar i millorar les deficients infraestructures sanitàries de la zona. Els seus programes de salut posen èmfasi en la prevenció, l’educació, la participació comunitària i l’apoderament de les persones. Dóna cobertura a més de d’un milió i mig de palestins i palestines a Cisjordània i a la Franja de Gaza, des d’on dirigeixen dues clíniques mòbils que proporcionen atenció primària d’emergència a les comunitats de les zones marginals i/o aïllades.

El darrer projecte que hem realitzat amb PMRS és una intervenció d’acció humanitària per protegir i ajudar, en el seu procés de rehabilitació, uns 200 menors d’edat ferits i afectats per la Guerra dels 50 dies. Dels 3.374 nens i nenes ferits durant el conflicte, es calcula que més de 1.000 tenen lesions permanents que els confereixen alguna discapacitat. Les forces sionistes continuen sostenint la seva política de trets directes amb l’objectiu d’assassinar o causar discapacitats als ciutadans, utilitzant diversos tipus de munició de guerra; bales expansives, i gasos desconeguts. Entre els ferits hi ha milers de casos amb lesions greus i complexes que requereixen intervencions terapèutiques a llarg termini.

Les forces israelians obstrueixen el treball del personal mèdic i, tal com s’ha palesat amb l’assassinat de Razam, dirigeixen atacs directes a llocs mèdics i ambulàncies. A banda del cas de la jove Razam, dels 229 voluntaris mèdics ferits -alguns d’ells molt greus- i dels danys causats a 37 ambulàncies, l’exèrcit també ataca sense pietat els treballadors de la premsa. Recordem que van matar dos periodistes (dos treballadors de la veritat!) i, de moment, se n’han comptabilitzat més de 144 de ferits.

Estem sent testimonis, des de fa massa temps, dels pitjors crims comesos per un estat fanàtic victimitzat pel seu passat i que està sent el botxí del poble palestí. Fa 58 anys, el 21 de març de 1960, el govern de l’Àfrica del Sud va assassinar 69 manifestants desarmats en Sharpesville. Aquell fet va causar una gran indignació internacional i, amb el temps, allò va concloure en un efectiu boicot al règim racista. Aquest dies hem viscut una situació semblant als límits del ghetto de Gaza, on l’exèrcit israelià ha llevat la vida a 123 persones i n’ha ferit 13.672 durant la Marxa del Retorn d’homes, dones i infants, amb tirotejos que van durar hores.

Mentrestant, a Jerusalem, aquests dies s’escenificava la infame cerimònia d’obertura de l’ambaixada dels Estats Units, una nova burla al dret internacional, coincidint amb l’aniversari de la fundació de l’estat d’Israel sobre l’expulsió de 700.000 ciutadans autòctons. Els morts de la jornada eren descendents d’aquells expulsats fa setanta anys i reclamaven el seu dret al retorn, d’acord amb les resolucions de l’ONU que el govern assassí d’Israel ignora…

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Expectatives

http://www.regio7.cat/tribuna/2018/06/21/opinio

És natural la sensació de respir que va provocar fer fora la màfia del PP i a M. Rajoy del govern Espanyol i manar als Ciutadans de Rivera al racó de se suposa pensar. Tan llarga i dura va ser la nit del PP apuntalada per Ciutadans que és lògica la il·lusió expectant d’una part de la població que ha provocat l’entrada de Pedro Sánchez i el seu Govern a la Moncloa . Alleugeriment també s’ha sentit quan el Govern ha obert la porta per acollir 629 immigrants que vagaven pel Mediterrani a bord del Aquarius en el que representava una flagrant violació de la legalitat internacional en drets humans . Però la majoria de la població que avui es veu alleugerida precisa canvis múltiples i profunds per millorar la seva vida. Urgeix recuperar drets perduts, dignitat i igualtat, acabar amb la pobresa, estendre la sanitat i l’educació, derogar la maleïda reforma laboral i la flagrant llei mordassa, aturar d’una vegada els desnonaments, garantir de una vegada per totes les pensions i generar una via democràtic per començar a caminar a la resolució de la mal anomenada crisi catalana (apropament / llibertat dels dirigents polítics i socials empresonats i reconeixement del dret a decidir), així com respondre al pas positiu que diumenge passat va donar la població basca amb la seva cadena humana de 175 mil persones exigint també poder decidir. Mentrestant, el gran capital (natiu i forà), és a dir, qui controla de veritat el regne enmig d’un eixam d’interessos que penetren i s’entrellacen en les altes instàncies de l’Estat, espera i desitja que el nou govern segueixi, en el fonamental, amb la vella política. Una esperança que, per la composició i declaracions de alguns personatges del executiu de Sánchez, no sembla infundada. Per a aquesta minoria de super · rics la clau es troba en mantenir l’ortodòxia neoliberal, salvaguardar els pressupostos del PP recentment aprovats, i complir amb les obligacions derivades del rescat bancari, el sostre de despesa o les retallades socials. I per descomptat sostenir el marc legal que referma i garanteix tot l’anterior: la vella constitució del 78 i la seva medieval monarquia. Les dues vies, la popular i la de l’elit, treballen enmig de la crisi política, financera i territorial que domina la vida del règim i que assenyala el marge d’un govern feble sense majoria parlamentària. El capital aprofitarà tota la força econòmica i institucional que posseeix, que és molta, per intentar que només canviïn els gestos i romangui la part nodal del fons. Davant d’això, l’esquerra social i política plural per origen i identitat nacional de l’actual regne d’Espanya ha d’aprofitar aquest temps per avançar en la unitat i fer-se fort en la mobilització. Guanyar demandes concretes ha de ser la màxima alhora que el mitjà per aconseguir múscul, mentre que fer-les possibles i reals dependrà molt més del carrer que dels despatxos o dels propis parlaments. A Catalunya tanmateix haurem de transitar per les expectatives que puguin fomentar tant el nou govern espanyol de Pedro Sánchez com el català de Quim Torra. Hi ha veus de reforma constitucional i de resoldre políticament la fractura nacional catalana amb un diàleg, condicionat a la lleialtat a l’Estat. Però el primer és que Sánchez i Torra han manifestat la voluntat d’entrevistar-se i parlar. Cosa que en M.Rajoy es va negar tossudament. El següent que surt a la llum és que no es cerca un diàleg a ultrança, sinó que s’acompanya d’un reguitzell de condicionants, que el poden ofegar just abans de començar o que esdevingui un diàleg de besucs. El tercer és si hi ha marge democràtic i econòmic per avançar a una negociació política, o simplement es va a complir amb una formalitat per despistar a l’altra part. Som en una nova fase de reflexió . Però cal unitat democràtica entre les esquerres del sobiranisme i l’ independentisme republicà, del municipalisme del canvi i dels moviments socials . Si de veritat volem canvis reals.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Israel estat governat per criminals

http://www.regio7.cat/opinio/2018/12/06/Tribuna

Israel “estat governat per assassins per uns canalles”, país amb govern que no acata la legalitat internacional que sistemàticament desobeeix els mandats i recomanacions de les Nacions Unides i massacra en les seves diferents formes al poble Palestí. És un Govern que uns diuen sionistes i altres fonamentalistes poques diferències veig. Detesto tot fonamentalisme digui com es digui, sigui religiós o secular. Els fonamentalismes són una ofensa a la racionalitat humana i una desgràcia per a la pau que ha de regnar entre els pobles. El fonamentalista és un fanàtic, una persona que no entén raons i que es mou inspirat per l’odi al què sigui diferent a ell. Un fonamentalista va assassinar Razan al-Najjar, de 21 anys voluntària mèdica, havia decidit anar per assistir a totes les persones ferides per la munició i la violència de l’exèrcit israelià. Portava l’uniforme blanc que la identificava clarament com a personal sanitari. Molta gent la coneixia . Jove membre de la Palestinian Medical Relief Society (PMRS) contrapart de l’Associació Catalana per la Pau (ACP) amb qui ens uneixen més de 15 anys de treball en comú. Razan al-Najjar hi era cada dia des del matí a la nit, i molts mitjans internacionals l’havien entrevistat. Divendres passat, el tir precís d’un franctirador israelià acabava amb la seva jove i voluntariosa vida per l’esquena, mentre tractava d’ajudar a un ferit. Amb ella són ja 128 les persones assassinades per l’exèrcit israelià des de l’inici de les protestes a Gaza, el passat 30 de març. Entre les víctimes mortals, 15 són nens. Durant aquest temps, no han deixat de repetir-se els atacs cap al personal sanitari: 245 treballadors de la salut i 40 ambulàncies han estat atacats per part de l’exèrcit israelià. Aquests atacs no només posen en risc la vida i la salut del personal sanitari i dels pacients, sinó que també soscaven la capacitat general del sistema de salut de Gaza, que pateix ja una escassetat crònica de recursos i de finançament, agreujada per més de deu anys de bloqueig. “Gaza és com una petita presó on dos milions de persones són assetjades, sense cap dret a viure, a respirar o a conrear les seves terres. Aquests dies, la població ha dit prou”. A Gaza la situació és terrible. Imagineu a lo que arriba el criminal govern Israel que ha construït dics i murs que eviten que l’aigua de la pluja arribi als aqüífers de la ciutat, tal com apareix documentat en informes realitzats per organitzacions israelianes. Com aquests estan molt propers al mar, si no hi arriba aigua dolça s’omplen amb l’aigua marina, amb un alt contingut de sal, no apta pel consum ni pel regadiu. “Les habitants de Gaza han de comprar aigua envasada fins i tot per a dutxar-se, rentar els plats, etc. I això si poden ”, explica Abbas. Es calcula que si es continua amb aquesta restricció, cap al 2020 trobar aigua potable a la ciutat serà casi ve impossible: encara es farà més complicat viure-hi pels 1,8 milions de persones que actualment hi habiten. Per això és necessària la intervenció de la comunitat internacional, que obligui a Israel a garantir els drets humans i resolucions de la ONU . Mentrestant, associacions i organitzacions, tant locals, com el PFU, com de fora, treballem per garantir aquests drets arriscant vides davant la inoperància i pressió que hauria de fer-se a nivell internacional. Més aviat es al contrari veient el que ha fet el Govern EUA i Trump el seu president recol·locant l’ambaixada a Jerusalem violant tots els acords i posicionant-se de forma clara al costat del govern criminal i opressor del poble Palestí. Res estrany coneixent el tarannà d’aquest senyor.

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social

República si però així no

http://www.regio7.cat/opinio/TRIBUNA/25/05/2018

No se que pretenia Puigdemont al posar com el seu candidat a Quim Torra. Si donar-li aire als diferents ultranacionalismes de diferents costats . Per descomptat si volia més crispació ho a aconseguit. Quim Torra es el nou president de la Generalitat,i gràcies als vots de una part de l’esquerra Catalana. Tinc clar que l’esquerra te problemes a Catalunya: Te opcions de governar, i per falta de unitat no governa “per mi això es desastrós”. Recordem que Quim Torra es de l’ala més conservadora del sobiranisme . Van ser diverses les veus i mitjans de comunicació que van recuperar a les xarxes socials els tuïts de Quim Torra sobre els “espanyols”. Tuïts que van veure la llum quan Torra ocupava la presidència interina d’Òmnium el 2015. També va ser sorprenent l’afirmació de Quim Torra, que Catalunya viu “una crisi humanitària”. Estic convençut que si conegués les situacions en aquests països, canviaria el seu concepte del que és una crisi humanitària . Es dolorós i vergonyós s’ha banalitzant la tragèdia humana de les crisis humanitàries. Però Torra també ha destacat al llarg de la seva trajectòria per publicar desenes d’articles on exposa sense complexos el seu ideari mes que conservador va carregar durament contra el 15-M, realitza lloances als violents Germans Badia i també a Daniel Cardona defensors d’un independentisme excloent en la dècada de 1930 molt diferent al de la línia de Companys . En els seus textos també reivindica la conquesta d’Atenes pels Almogàvers a sang i foc . També fa crítiques genèriques contra Espanya i “els espanyols”. Tot ha generat un fort rebuig i diferents organitzacions i col·lectius han fet diferents comunicats de repulsa. No m’agrada la gent de perfil supremacista ni ultranacionalista. Ni quan controlen les nacions del nostre entorn ni tampoc quan governen la nostra nació. Em fan por. Ja tenim a Catalunya a Ciutadans fanàticament nacionalista i gent com Quim Torra a l’altra banda només fan que es retroalimentin els dos costats “si diferents” però mes rancis dels nacionalismes mes extrems . Que algú del perfil de Torra sigui el president de la Generalitat farà reduir les bases del sobiranisme popular . Per a persones com ell resulta impossible comprendre que les altres persones puguin superar els condicionants del nostre entorn més proper, i la nostra pròpia procedència per un nosaltres de República Catalana de tots diferent i solidari. Qui creu que els pobles només tenen virtuts i defectes , que hi ha pobles superiors a altres. Només podem tenir un nom. Es trist per que necessitem un president i un Govern que recuperi les institucions per la gent i que treballi perquè mai més hi hagi catalans de primera i de segona. L’historial de Quim Torra no és massa esperançador per aconseguir-ho. Jo sóc defensor d’una República Catalana amb contingut de tots/es i per tots/es integradora no una República a qualsevol preu. Hem de triomfar a la batalla d’idees . Deia Joan Tarda a un tuït .Recordeu sempre les paraules de Carod Rovira “el pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”. No puc esta mes d’acord. La investidura de Quim Torra és una aposta pel sectarisme, i per una visió essencialista de la nació. Tinc clar que el seu discurs etnicista i identitari que exclou per motius de llengua, origen o sentit de pertinença i que fomenta el nacionalisme conservador, nacionalisme que sempre va col·laborar amb la dreta espanyola front els avenços de les classes populars no em representa. Tenim que seguir demanant polítiques socials, polítiques econòmiques redistributives i una nova estratègia per afrontar les relacions entre Catalunya i Espanya, tot recordant que la fraternitat entre pobles té un potencial superador del caracter reaccionari que pot presentar l’Estat Espanyol. Seguir demanant llibertats fonamentals, exigint justícia i la fi del presos polítics, alhora també s’ha de situar al centre de la acció politica i social als més vulnerables, veritables oblidats de les polítiques públiques dels darrers anys.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Prou impunitat per als violadors i tota violència masclista

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17623/prou/impunitat/violadors/tota/violencia/masclista

El dijous 26 d’abril la societat va rebutjar massivament i molt indignada la sentència masclista del judici de La Manada. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú de justícia rebutja la resolució anunciada per l’Audiència de Navarra, que condemna a nou anys de presó per un delicte d’abús sexual als cinc nois acusats per violar, en grup, una jove durant els Sanfermines del 2016.

El fàstic, la impotència i la indignació davant de la decisió judicial fa que reflexionem sobre el tipus de justícia que tenim; una justícia patriarcal que no aprecia que hi hagi violència ni agressió masclista, i que en ple segle XXI intenta crear jurisprudència justificant davant de la societat que una agressió planejada, premeditada, on s’ha vexat de manera continuada -també durant el judici- la víctima, pot quedar impune, amb una pena de nou anys de presó, i no de vint-i-dos com demanava la fiscalia. Si tenim en compte el temps de presó preventiva i altres atenuants, ens podem trobar que d’aquí tres anys tornem a tenir aquests violadors al carrer.

Recordem que la matinada del 7 de juliol de 2016, aquests homes van forçar una jove a entrar en un portal. Allà la van violar de manera simultània i en grup, sense protecció, i, que quedi clar, sense consentiment. I ho feien mentre gravaven en vídeo aquella gesta que ja havien planejat amb antelació. La premeditació es va donar a conèixer més tard a través de les proves aportades al cas, com ho van ser els missatges de WhatsApp del grup d’amics. A més, en acabar l’agressió sexual, van deixar la jove en estat de xoc, nua i li van prendre el mòbil perquè no pogués denunciar els fets.

Així i tot, i havent-se destapat, durant la instrucció del cas, que part dels joves ja havien comès un delicte d’agressió sexual a Còrdova, una vegada més, la justícia es va fer còmplice d’aquesta agressió, al·legant que la denúncia no tenia una garantia per la integritat física i psicològica.

Amb aquest cas el que s’ha fet és crear un gravíssim precedent que exposa encara més les dones, tot evidenciant que encara queda un llarg camí per recórrer en la defensa dels seus drets fonamentals, en la protecció de la seva integritat i en la batalla contra la violència que pateixen. Torna a quedar palès que hi ha una doble moral que segueix plasmada vergonyosament en el Codi Penal, que considera que en algunes escomeses sexuals d’homes cap a dones sense consentiment, no necessàriament hi ha d’haver violència i intimidació.

El sentit comú més elemental ho deixa clar: si no hi ha consentiment hi ha violència. El missatge judicial també és clar: les agressions sexuals poden quedar impunes i si es denuncien, s’hauran d’enfrontar al qüestionament i humiliació pública constant dels aparells patriarcals de l’Estat. Només cal que ens fixem en el vot particular emès per un dels jutges, que dictava l’absolució dels cinc xicots.

Davant d’aquesta institucionalització de la cultura de la violació, qualsevol persona amb un mínim sentit de justícia ha de recolzar la reivindicació del moviment feminista i cridar a la participació en les mobilitzacions convocades. Cal denunciar amb indignació l’orientació patriarcal amb la qual membres de la judicatura segueixen enjudiciant els delictes contra les dones. No es pot aplicar una doble victimització, ni podem permetre que s’exigeixi un plus de patiment. Cal canviar un Codi Penal que ha demostrat tristament i de sobres que no protegeix de forma efectiva les dones de les violacions ni de les múltiples expressions de violència a què s’han d’enfrontar. A les dones no se’ls pot exigir que morin per demostrar, així, que sí es resisteixen davant d’una agressió sexual.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

200 anys després de Marx. Què ens queda del Marxisme?

http://www.regio7.cat/opinio/2018/05/05/Tribuna

Aquest dissabte 5 de maig un bon amic demanava enmig d’una conversa  . Que hi ha del llegat de Marx? . Seria molt llarg d’explicar el que queda de l’autor del Capital Llibre que ha guiat generacions a lluitar per  l’alliberament de la classe treballadora. Intentaré fer una breu reflexió del que crec que queda. Queda la lluita contra l’explotació. Marx segueix sent un pensament ‘capital’ per la transformació social passada, present i futura . Segueix vigent que els treballadors no tenen res a perdre, excepte les seves cadenes .Tenen un món per guanyar . Ja que estem amb una lluita de classes. Llegeixin amb deteniment aquesta frase extreta del Capital : “El capital fuig dels tumults i les baralles i és tímid per naturalesa” . Això és veritat, però no tota la veritat. El capital té horror a l’absència de guanys o al guany massa petit, com la naturalesa al buit. A mesura que augmenta el guany, el capital s’encoratja. Asseguri un 10 per 100 i anirà a on sigui; un 20 per 100, i se sentirà ja animat; amb un 50 per 100, positivament temerari; al 100 per 100, és capaç de saltar per sobre de totes les lleis humanes; el 300 per 100, i no hi ha crim a què no s’arrisqui, li donarà igual. Si el tumult i les baralles suposen guany, hi tindràs el capital provocant-les. Prova son les seves guerres, el contraban i el comerç d’esclaus passat i actual. Marx pensava en un projecte d’emancipació social consistent en l’autogovern ciutadà que s’exerciria sobre la base del control conscient, racional i democràtic de la producció. El dispositiu institucional per aconseguir-ho és la planificació econòmica, que permet superar l’irracional de la producció capitalista i habilitar un control social de l’excedent, acabant així amb l’explotació del treball, la qual cosa ha de permetre orientar lliure i democràticament el desenvolupament social. Per desgràcia en aquesta societat s’oblida del passat es tem el present i no es pensa en el futur. Hem après que res està garantit i que tot lo guanyat es pot perdre molt ràpidament. Si rellegim a Marx podem forjar alguna eina social sòlida i haurem transformat completament la nostra percepció de la política. Posar sobre la taula programes ambiciosos però concrets, crear organització per aconseguir-los .Les classes populars han de tornar a fer por als que fa molt que no el tenen, tornar a guanyar després de tant de temps. Ens costa imaginar un món sense explotats ni explotadors, sense classes socials, sense competència, sense mercat. La idea que els éssers humans podem construir una societat d’homes i dones lliures i iguals és tan poderosa i justa, que el capital necessita tot el seu enorme poder de seducció per intentar evitar-la i convèncer-nos que no és possible somiar mons fora dels estrets límits de la seva ferotge tirania econòmica. Avui, com en el segle XIX, el treball és el centre de l’explotació humana; cada vegada més i és per això que les idees que revelen aquesta aberració com antihumanes i que proposen un món just i igualitari, tenen tant o més sentit que en altres èpoques de la nostra història. Ens queda la crítica al sistema polític i econòmic del capitalisme, no només des de la seva vessant ètica, fent notar els desajustos que provoca en la nostra societat, sinó fent paleses les contradiccions d’un model organitzatiu ineficient i no democràtic. Si llegeixes qualsevol paràgraf dels escrits de Marx es donen raons per despullar d’autoritat als cuidadors del museu dels horrors del capital, a aquests sacerdots que han transformat el Capitalisme en una eina oscada que es cita com ho faria un Guru embogit ” mes guany … mes producció “. Mentre en els éssers humans s’encoratgi l’esperit de justícia i llibertat, mentre en els éssers humans pervisquin els sentiments morals, mentre en els éssers humans hagi dignitat, hi haurà persones, multituds, que continuaran aixecant les banderes de la rebel·lió contra l’inhumana tirania del capital, i seguiran alçant-se les veus que clamen llibertat, justícia i fraternitat. Això és Marxisme.

Ricard Sánchez Andrés Activista social