TREBALLEM TOTS/ES PER UN MÓN FRATERNAL I EN PAU

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 1 DE SETEMBRE DEL 2017

No podrem oblidar el dijous 17
agost del 2017, el recordarem
plens de tristesa, va ser el dia
que va arribar el terror a la ciutadania
innocent i indefensa, a la nostra
internacional Rambla barcelonina, també
a Cambrils, i amb Pau Pérez assassinat
al seu cotxe. Com és humà, hi ha un rebuig
al terror i morts ocasionades per
ISIS. I als pobles i ciutats es fan actes de
solidaritat i transmetem tot l’afecte als familiars
i amistats de les víctimes assassinades
i ferides.I, com ha de ser, Barcelona
i Catalunya vol seguir sent ciutat de
pau i acollida, i la mateixa terra de convivència
i interculturalitat. Però així com
denunciem i repudiem les conseqüències
nefastes del terrorisme del fonamentalisme
religiós, hem de fer denúncia dels  
poderosos i els estats que el fomenten, alhora
que l’utilitzen per afeblir i derrotar
els pobles.
Tenim dolor i horror,ràbia i estupor. I, per
descomptat, commoció generalitzada.
Som un poble en què la pressió cívica pacifista
s’ha decantat per un esperit de
convivència,respecte i diversitat, i ha situat
els valors de la llibertat, la solidaritat
i la unitat popular com el millor antídot
per a la barbàrie indiscriminada del terrorisme
gihadista. I no acceptem ni la islamòfoba
ni l’acció xenòfoba i racista,
com tampoc la limitació de llibertats en
nom de la seguretat, tenim clar que no
són cap solució fiable que eviti l’actuació
terrorista. Els intolerants ho volen aprofi-
tar per a la ruptura de la convivència amb
un enfrontament entre habitants autòctons
i immigració que és ridícul, vergonyós.
Tampoc podem deixar passar, i cal
denunciar-la sempre, la hipocresia dels
estats espanyol, europeus i nord-americà,
que fomenten guerres com les del
Pròxim Orient per al seu lucre econòmic i
estratègic, els importen ben poc les conseqüències
de tan criminals actes.
Cal denunciar el militarisme estatal
d’Occident, que arma i fa un lucratiu negoci
amb els exèrcits, les guerres de rapinya,
que estén la desolació, la desraó i
l’odi. Cal denunciar i no oblidar la infame
política que tracta la immigració com si
no fossin persones germanes nostres,
que tracta els immigrants en massa casos
pitjor que els animals, que permet un calvari
i mort als camps i a les pasteres que
solquen el Mediterrani, com si fossin empestats,
sense cap indici de pietat per les
criatures, dones embarassades i persones
grans. Cal rebutjar la menyspreable utilització
del dolor col·lectiu de l’atemptat
per atacar la nostra llengua i el nostre
dret a decidir a Catalunya. No oblidem
que el rei i el president de l’Estat espanyol
han aplaudit a la plaça de Catalunya i han
fet el minut de silenci. La seva gegantina
hipocresia no els ruboritza, perquè s’alternen
i fan negocis d’armes, i altres, amb
els estats que financen aquest terrorisme
que ara lamentem a Catalunya i que tant
de mal fa per tot el planeta. L’Ajuntament
de Barcelona i pràcticament tot Catalunya
han defensat des del primer moment
la necessitat de sostenir la llibertat i la
convivència. La Generalitat, amb el president
Puigdemont i el vicepresident Junqueras,
ha fet pinya cívica amb l’alcaldessa
de Barcelona, Ada Colau, per aquesta
concepció d’unitat democràtica fonamentada
en la fraternitat de la població,
un acte que ens honora com a poble.
Però no hem d’evitar assenyalar els responsables
i culpables polítics que es cometin
aquestes guerres i aquests atemptats
terroristes, «el terrorisme del fonamentalisme
religiós és el bumerang del
militarisme i els negocis foscos occidentals».
No s’ha d’oblidar que aquest terror
viscut a Catalunya no és una cosa inusual,
excepcional o aïllada. Aquest tipus
de terrorisme es cobra víctimes en la seva
major part a Orient, encara que tingui
més repercussió quan té lloc a les ciutats i
capitals de l’Occident militarista. Tinguem
clar que l’odi contra l’odi no és la
solució. Treballem tots/es per un món diferent
fraternal i en pau.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Anuncis

LES PRIVATITZACIONS I ELS DRETS DELS TREBALLADORS

TRIBUNA DIVENDRES, 25 D’AGOST DEL 2017 Regió7

Els treballadors/es d’Eulen ja van
avisar fa uns dies amb aturades
parcials dels arcs de seguretat de
l’aeroport del Prat (Barcelona), el
segon en importància d’aquest Regne tan
corrupte. Les sol·licituds dels empleats
d’aquesta contracta són clares: primer,
que s’incorpori més personal, amb el que
hi ha no poden garantir ni un servei de
qualitat ni el compliment de la seva jornada
laboral, i segon, que es doni formació
als que estan treballant i als que es
contractin, i tercer, que els apugin el sou
350 euros per igualar així el dels empleats
de les altres contractes que treballen a
l’aeroport fent el mateix. La plantilla
d’Eulen de filtres de seguretat de Barcelona-el
Prat celebrarà a final d’aquesta setmana
assemblea per decidir si faran vaga
per protestar contra «sancions i acomiadaments»
de la companyia. D’altra banda,
sembla que l’exemple s’estén, atès
que els treballadors dels escàners d’equipatges
també amenacen amb una altra
vaga al Prat per les mateixes raons i amb
pràcticament les mateixes demandes. La
responsabilitat de la seguretat aèria és de
l’Estat, del ministeri de Foment, i Aena,
empresa encarregada dels aeroports, depèn
de l’esmentat ministeri. Fragmentar
la seguretat en múltiples contractes privades
trenca el principi de la mateixa seguretat,
el parcel·la i el sotmet a l’interès
privat, i així es transformen en cada vegada
més grotesques, per inútils, les escenes
contra la intimitat personal que, en
nom d’aquesta seguretat, han de patir els
usuaris de línies aèries. Les empreses
guanyen milions, però, com posen de
manifest els treballadors del Prat, en seguretat,
amb prou feines s’avança. Les
aturades a l’aeroport de Barcelona demostren
com el govern del PP fa servir
l’aparell de l’Estat com una arma poderosa
per a l’aplicació de la seva política neoliberal
extrema. No es tracta només de les
prioritats pressupostàries o del sostre de
despesa, sinó també d’aquestes externalitzacions
a preu impossible i d’una infinitat de normes que, pel seu volum econòmic
i transcendència humana, acaben
actuant com a ariets contra els drets i la
seguretat de la majoria. «Al Govern no el
molesten les cues, el molesten les vagues
i que es visualitzi que la recuperació econòmica
aquesta de la qual s’enorgulleixen
és a força de precarització laboral».
El fons de la política neoliberal és transferir rendes
i recursos del conjunt de la societat,
començant per l’Estat, al sector
més ric i fer-ho sobre la base d’un atac
sense misericòrdia a les condicions de
vida, drets, salaris, serveis, etc, de la immensa
majoria. Al Prat tenim una nova
prova d’això: escàs personal, gran precarietat
i salaris de misèria són l’arrel
d’aquest conflicte. Aena i Eulen esperaven
que milers de viatgers enfadats per
hores d’espera i la premsa fent-se’n ressò,
doblegarien els treballadors dels controls.
L’objectiu del govern i l’empresa
mai ha estat evitar cues o millorar la seguretat.
Al contrari, només persegueixen
doblegar els treballadors, pagar malament
i seguir fent negoci. I posar en posició
d’esquirols el cos de la Guàrdia Civil, i
agents que són militars han assumit el
control de la seguretat als arcs, tant dels
passatgers com dels equipatges, mentre
els treballadors han de complir uns serveis
mínims desorbitats del 90%. Són els
treballadors els qui, en demanar més personal,
demostren que sí que els importa
el temps d’espera de la gent i que sí que
els importa la seguretat. La fermesa i unitat
de la plantilla i la clara compressió per
bona part de la ciutadania que veu la realitat
d’aquests treballadors com a prò-
pia, van forçar a moure posició a Eulen i a
Aena, així com a intervenir com a mediadora
a la Generalitat.I la vaga s’estén; els
sindicats d’Aena convoquen vaga en tots
els aeroports per al proper 15 de setembre,
i durarà 25 dies. Els estibadors van
assenyalar el camí per aturar, per un
temps, la part més dura de política neoliberal.
Aquesta batalla és pel mateix. Són
moments d’acumular forces, de preparar
mobilitzacions. És clar que estem en una
lluita de classes i que només s’aconsegueix,
i manté, allò que el carrer amb lluita
obrera imposa primer.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15599/tant/bo/no/es/desaprofiti/ocasio

Fa uns dies Units Podem va convocar els mitjans de comunicació per a manifestar la seva intenció de treballar per una moció de censura per fer fora Rajoy. I es va muntar un merder. El PP va qualificar la proposta de “xarlotada”; Ciutadans la va desautoritza i el PSOE es va queixar que els podemistes no haguessin parlat amb ells prèviament.

I és que ja se sap: tots estan contra Rajoy però quan algú fa un pas i es planta amb un “fins aquí hem arribat”, la resta demostren que a l’únic que aspiren és a viure en la còmoda i lleial oposició. Aquest cap de setmana passat, però, vam poder veure com les forces que empenyen a favor d’aires republicans de regeneració democràtica, de recuperació de drets, d’igualtat i de passar pàgina del govern Rajoy i la seva corrupció, són profundament plurals. Ho vam albirar a Sol, a Ferraz i ho vam constatar divendres a Catalunya, en la reunió de més de tres mil persones en representació de quatre mil entitats en la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum.

El dissabte 20 de maig milers de persones de tots els racons del Regne convocats per Units Podem van omplir, al crit de cal fer-los fora, la Puerta del Sol. L’endemà, més de la meitat del cens d’afiliats al PSOE, 74.223 persones, col·locaven, amb el seu vot en les primàries d’aquest partit, a Pedro Sánchez, novament, a la secretaria general dels socialistes. El cop de mà que va donar lloc a la gestora a Ferraz, va fotre fora a l’ara restituït Pedro Sánchez i que va donar pas a la investidura de Mariano Rajoy, havia perdut.

Les mobilitzacions, al carrer o amb la papereta, són l’expressió de la població activa contra la política neoliberal del PP i els seus resultats. Són la mostra d’un profund cansament, la constatació que la desigualtat, les retallades de drets, la pèrdua de protecció social, la pobresa, els desnonaments, la fragmentació social i la corrupció tenen responsables. L’oligarquia financera que domina el país i la seva cohort de servidors en el si del règim d’aquesta segona restauració borbònica necessita de la divisió dels que ens enfrontem a ella per seguir aprofundint en desigualtat i aposentant el seu domini que ens empobreix. Nosaltres necessitem precisament el contrari: la suma. Necessitem posar per davant un comú en el qual tots guanyem. Un comú que, al costat de la defensa d’un pla d’emergència social, l’ocupació o l’educació i la salut, permeti al poble de Catalunya decidir. Només per aquest camí de reconeixement de la pluralitat social i diversitat ideològica dels rebutjos que provoca el neoliberalisme i la seva austeritat, podrem avançar.

El que ha passat aquest cap de setmana deixa lliçons que obliguen a les diverses esquerres a pensar. Hi ha, en totes aquestes mobilitzacions, base per desfer-se de Rajoy i del seu mafiós i corrupte PP. Tenim un Govern feble que viu, sobretot, de treballar la divisió en el si de les esquerres així com de treballar les desconfiances que provoca, més enllà de l’Ebre, la mobilització catalana pel dret a decidir. Aquest cap de setmana també ha deixat bones sensacions que ara, amb la mobilització i la unitat, s’han de concretar.

El temps de vida del Govern de Rajoy depèn sobretot del que triguin les esquerres a unir les seves forces per aixecar, des del carrer, l’alternativa. A hores d’ara Units Podem ofereix retirar la seva moció de censura a Rajoy si Pedro Sánchez en presenta una de pròpia… ja veurem què passa! Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió! Seria imperdonable perdre aquesta oportunitat!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

NO JUGUEU AMB EL DRET A LES VACANCES

DIVENDRES, 4 D’AGOST DEL 2017 Regió7

I torna a passar, Cristina Cifuentes fa el
seu habitual exercici populista i demagògic
d’estiu sobre el descans de
vacances, i la cort de neoliberals, com
sol passar, li segueix el joc i li dóna la raó.
Recordo que fa un parell de anys ja va dir
que no se n’aniria de vacances perquè tenia
molts temes pendents per posar al dia
i, veient les notícies de corrupció del PP,
afers rars sí que n’hi havia, sí. Però bé, ella
va i torna a parlar del que no planteja cap
dubte: «el dret a les vacances». Per què
aquesta persona ha fet de la seva decisió
de no anar-se’n de vacances un assumpte
polític amb pura i liberal demagògia només
per buscar transmetre que ella treballa
més que ningú i, és clar, més que els
seus rivals polítics, que sí que fan vacances.
De fet, el que faci aquesta persona
amb el seu descans és el seu problema.
Puc entendre que no faci vacances perquè
no es fia dels que deixa al capdavant. És
comprensible, sabent tota la corrupció
mafiosa que aflora diàriament. El més
gros, el que és preocupant, arriba quan la
màxima responsable política del PP dels
madrilenys diu que les vacances són «voluntàries». Això
sí que no, l’Estatut dels
Treballadors, en el seu article 38, estableix
que «les vacances són obligatòries i irrenunciables,
ni tan sols es pot prescindir
d’aquest dret per acord entre parts ni poden
ser substituïdes per una remuneració
extra». Per què menteix? Per què aquest
relat interessat que sempre hi ha al darrere
en la ideologia neoliberal? De fet, no és la
primera vegada que ho sento dir a personatges
semblants. Per què es llancen globus
sonda? És clar que es vol introduir el
debat en la societat esperant que la seva
idea liberal vagi entrant de manera natural.
Per què em volen obligar a anar-me’n
de vacances si jo no en vull fer? Són les
preguntes que volen sentir els liberals
(d’alguns treballadors que ignoren que és
un dret), que queden en suspens i que són
recollides per tots els empresaris sense escrúpols
que ho circumscriuen sobretot a la
llibertat personal sense considerar la correlació
de forces laborals. Quan ets el cap i
tens un poder adquisitiu molt més gran
que els teus treballadors, no hi ha cap problema
a agafar-se les vacances com una
cosa opcional. En aquest cas, la immensa
majoria agafa les vacances perquè té la llibertat
econòmica necessària perquè els
recursos disponibles no siguin un problema
a l’hora de prendre la decisió. Quan ets
un treballador precari amb moltes necessitats
econòmiques i amb una feina que
penja d’un fil i amb una situació d’inferioritat
davant del patró que no permet la negociació,
la voluntarietat de les vacances
dependria únicamenti exclusivament de
les necessitats de l’empresari. Tots sabem
la llibertat d’actuació que quedaria al treballador
amb aquesta pressió i com de voluntàries
serien les vacances en aquest
context hipotètic. L’obligatorietat de certs
drets laborals és la vacuna de l’obrer contra
el mal neoliberal, una mesura que evita
que els més febles del sistema, acceptant
condicions a la baixa, siguin explotats i
guardin els seus drets. Aquesta obligatorietat
s’estableix precisament per protegir
els més febles de l’equació perquè la seva
necessitat no els obligui a acceptar condicions 
laborals depauperades que acabarien
a mitjà i llarg termini perjudicant el
treballador primer i després tota la classe
treballadora per la minva de condicions.
La veritable intenció dels que estan interessats
a transmetre la idea de voluntarietat
dels drets adquirits és obrir la porta per
retallar drets conquerits pels treballadors
guanyats amb molta mobilització en la
lluita obrera. Les paraules d’aquest representant
polític són declaracions demagògiques de persones

que només busquen el benefici de la seva classe.

«No oblidem mai que estem en una lluita de classes».

TRIBUNA
Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

IEMEN, UNA GUERRA SILENCIADA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 6 DE JUNY DEL 2017

Que les guerres són negoci per a uns quants és un fet. En el cas d’Espanya, sisè exportador mundial d’armes, destaca l’absència d’informació pública en comparació d’altres democràcies occidentals. Això fa que la indústria d’armament espanyola guanyi diners venent armes a l’Aràbia Saudita, país que n’està massacrant un altre de pobre com Iemen.
Espanya va ser un dels primers països que va ratificar l’any el 2014 el nou Tractat Internacional de Comerç d’Armes,que prohibeix vendre material bèl·lic a governs que cometen atrocitats i violen de manera sistemàtica els drets humans i la legislació internacional. Per aquest motiu resulta sagnant veure que els principals clients de les armes fabricades a Espanya són els règims d’Aràbia Saudita, Egipte i Bahrain, a més d’Israel, Turquia, el Brasil i Colòmbia, països acusats de fer servir armament de guerra contra la població civil, i aquests fets delaten un cinisme gegantí.
Com deia, en el cas de les vendes d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita (monarquia absoluta on es violen els drets humans) parlem de vendes de material militar per valor de 116 milions d’euros el 2016. Aquesta dictadura del golf Pèrsic que surt als mitjans d’informació per amiga de la nostra monarquia encapçala la coalició internacional que dóna suport a un dels bàndols de la guerra civil al Iemen (de fet, sense Aràbia Saudita el mes fàcil és que no hi hagués conflicte), i va comprar a les empreses armamentístiques espanyoles bombes, míssils, granades i municions per més de 70 milions. La campanya de bombardejos liderada pel règim wahhabita ha portat el petit país del Golf a la catàstrofe: 32.000 morts i ferits, atacs deliberats contra estructures civils i camps de refugiats, 1.000 escoles destruïdes, ús de bombes de dispersió…, xifres de principi del 2016. La lluita està relacionada amb el control sobre un racó estratègic de la península Aràbiga per on circula la gran part del petroli i gas del Golf en la seva ruta marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.

Autor : Ricard Sánchez Andrés 

Coordinador d’EUiA Bages

La mobilització és més necessària que mai! Visca l’1 de maig!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15354/mobilitzacio/necessaria/mai/visca/maig

En pocs anys les condicions de vida de la majoria de persones han empitjorat fins al punt que sabem que ja vivim i viurem pitjor que els nostres pares. Ens trobem davant d’un mercat de treball cada vegada més desregulat en què ens sentim mercaderia i amb unes vides cada vegada més a la intempèrie.

A l’Espanya del 2017 avança la precarietat i s’assenten les privatitzacions i retallades de serveis públics, al mateix ritme amb què es retallen impunement drets bàsics. La sostenibilitat de la vida està en risc. Les reformes laborals del PSOE i el PP; la reforma constitucional de l’article 135; l’asfixiant principi d’estabilitat pressupostària; el nou tsunami de retallades de més de 5000 milions imposat per Brussel·les, i les pressions per la reforma de les pensions, suposen una amenaça constant per a la majoria treballadora.

No va passar ni un mes des de la posada de llarg del govern i partit més corrupte d’Europa, perquè es comencés a assenyalar el nou front de les retallades. El saqueig de la guardiola de les pensions i l’aprovació del nou sostre de despesa indiquen el camí d’un procés constituent de tall neoliberal que està transformant les regles del joc sense comptar amb la majoria social, a costa de la seva vida i a costa de la democràcia.

Hem passat d’escandalitzar-nos per ser mileuristes a alegrar-nos d’aconseguir una feina de 700 euros en jornades laborals de fins a 40 hores. Els treballs temporals; per hores; l’economia submergida i l’atur formen part del mateix circuit d’entrada i sortida permanent del mercat laboral, que fa que visquem en els marges de l’exclusió. Patim taxes d’atur de les més altes de la UE, només per darrere de Grècia. Xifres escandaloses del 20%, la meitat de llarga durada (més de dos anys), que s’incrementen fins a un 43% entre els més joves.

Atur, exili i precarietat formen part del llenguatge quotidià de la majoria de joves. Segons l’Agència Tributària ja hi havia 3,7 milions de persones l’any 2014 que subsistien amb sous inferiors a 300 euros. El nombre de treballadors pobres se situa ja en el 15%, i va pujant. Més d’1,5 milions de llars no tenen cap tipus d’ingrés. Més de 4 milions de persones estan aturades i la pobresa infantil ascendeix ja al 30%. Els sous que s’han expandit impedeixen una vida digna, i no permeten pagar un habitatge ni les despeses bàsiques, per no parlar de l’oci i la cultura.

Les condicions laborals i d’existència que abans eren comunes especialment entre les dones, joves i migrants, s’han estès en el conjunt de la classe treballadora, convertint-se en paradigma general. Estem davant d’un procés de degradació total de les condicions laborals i de confrontació del capital amb la sostenibilitat de la vida.

Segons l’enquesta de qualitat de vida en el treball, la migració de persones treballadores cap als nivells salarials més precaris, s’ha incrementat un 10% en només 5 anys, de tal manera que dins el perfil del nou assalariat urbà ens trobem una concentració elevadíssima de persones treballadores lligades al sector de serveis no qualificats, amb fortes taxes de temporalitat i parcialitat, així com una creixent presència de treballadors/es joves. La precarietat material és la que fa impossible fer front a necessitats vitals com la factura de la llum i el gas.

Espanya, amb els salaris mitjans més baixos de la UE és un dels països en què més cara és la llum. Tot i els més de 5000 milions de beneficis de les elèctriques l’any 2015, van produir-se, gairebé, 700.000 talls de subministrament a llars. Unes xifres terribles.

Per a la majoria, un projecte de vida emancipat i lliure és impossible. La precarietat s’expressa en forma d’incertesa, inestabilitat i inseguretat vital. Ens travessa, estructura i condiciona les nostres vides, sent consubstancial a l’actual fase del capitalisme. Aquesta situació té culpables, noms i cognoms, que engreixen el molí destructor de la precarietat. Si volem alliberar-nos-en, és imprescindible identificar-los i aprofundir en les causes profundes de la injustícia.

Mentre les grans empreses i els seus propietaris ingressen milers de milions d’euros, un ciutadà mitjà no arriba a final de mes. Mentre el govern i els seus còmplices retallen els serveis públics, nosaltres tenim cura dels nostres fills i filles i dels nostres pares i mares en horaris impossibles. Mentre que els partits que representen els interessos de les elits econòmiques fan lleis per als més rics, nosaltres hem d’escurçar les hores de calefacció o patir llistes d’espera interminables per ser ateses en un hospital públic.

Però aquesta situació té alternativa. Aquesta no és la història de milers de fracassos individuals. Aquesta és la història d’uns governs que han emprès polítiques que posen en risc les nostres vides. Aquesta societat genera recursos econòmics per atendre les necessitats de tots i totes. Només amb una part dels recursos econòmics destinats a rescatar la banca, es podria posar en marxa un pla de treball decent per a tothom. Amb una modificació de la llei del sector elèctric es podrien garantir subministraments bàsics per a totes. Amb una gestió responsable dels pressupostos generals de l’estat, es podria estendre i reforçar una xarxa de serveis públics. Tot depèn de com pactem les normes que regeixen les nostres vides i els llocs comuns de convivència. Tot depèn de fins on ens impliquem.

Tenim la determinació de no permetre que ens fotin la vida. Estem disposats/des a defensar el nostre dret a una vida digna, suficient i feliç des de tots els front , des de la consciència del “sol no pots, amb companys/es sí”. Mobilitzacions com les de l’1 de maig a Manresa fan reivindicacions assumides que nosaltres recolzem. Estem orientats a connectar amb els conflictes socials existents al territori, a fer que emergeixin els conflictes latents. Tenim un enemic comú. Volem la construcció d’espais unitaris de lluita enfront de la precarietat, des de baix, des de la precarietat que vivim en primera persona, des de la participació activa en la mobilització, des de la confluència amb altres actors socials, polítics i sindicals que defensin el mateix.

La història ens ensenya que tots els grans canvis que han suposat avenços per a les societats s’han fet amb la participació de la majoria. Identificar els nostres problemes comuns i tractar d’unir-nos als altres i als que els pateixen, és el nostre repte. Fer de la nostra indignació una eina per canviar la realitat del país. Lluitar pels nostres drets i conquerir la nostra felicitat. Us proposem construir aquests camins juntes i junts. Lluitem per una vida digna! Visca l’1 de maig!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES