Aturem la Guerra a Síria d’una vegada

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/21/Tribuna

La guerra de Síria, des de 2013 escenari de la confrontació interposada de milícies islamistes locals recolzades i finançades des de l’exterior per enderrocar al Govern de Bashar Al-Assad, ha donat pas a la confrontació directa de les potències imperialistes amb interessos a la regió del Pròxim Orient. L’atac amb míssils del 14 d’abril de EUA, França i Gran Bretanya, ha estat precedit dos dies abans pel d’Israel. D’aquesta manera han estat greument danyats la base T4 de Palmyra, el Centre d’Investigació de Barce i suposats magatzems i un lloc de comandament a l’oest d’Homs. L’excusa d’aquesta intervenció imperialista hauria estat un atac amb explosius i clor de l’exèrcit sirià el 7 d’abril contra barris de Duma, a l’est de Damasc, en mans de les milícies islamistes de Jaysh l’Islam. Aquest enclavament de la regió de Ghouta oriental negociava la rendició condicionada, la sortida dels milicians islamistes desarmats i les seves famílies a l’enclavament d’Idlib. S’afirma que 47 dels 70 morts civils presentaven símptomes d’atac químic i altres 500 persones van haver de ser tractades . Ghouta oriental ha patit durant 5 anys el doble malson del setge implacable de l’exèrcit de Al-Assad i el despotisme fanàtic de les milícies islamistes, que s’han acarnissat especialment contra l’oposició democràtica siriana i també utilitzant com escuts humans a civils pro-Assad segrestats. La utilització d’armes químiques es remunta al començament de la guerra a 2013. El Govern sirià havia desenvolupat un important arsenal d’armes químiques per a la seva possible utilització com a represàlia contra un hipotètic atac nuclear israelià. Però la descomposició del Govern i de l’exèrcit van donar accés d’aquest arsenal a desertors i milicians islamistes. El primer atac químic va ser el 2013 a Khan al-Assal i es va acusar a l’oposició islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Anuncis

Per què no hi tornem .Sumém i recollim forces

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/12/Tribuna

En qualsevol altre país europeu el PP ja seria història i la seva cúpula hauria dimitit per estar involucrada en flagrants casos de corrupció i fins i tot com hem vist en privilegis acadèmics a la Universitat pública. A Espanya, encara que el carrer sigui un formiguer, tot i que hi hagi proves evidents de tot tipus de corrupcions i estafes, tot i que una ciutadania conscient senti indignació, vergonya i ràbia i encara que tota l’oposició “naturalment excepte ciutadans” veiem a M. Rajoy donant suport a una presidenta corrupta que pot seguir al capdavant d’una comunitat menyspreant l’ètica política i sense cap rubor com fa el també fa massa temps. Mentrestant Rato, Urdangarín i Bárcenas segueixen al carrer i Cifuentes s’agafa a la seva butaca, polítics que només han utilitzat les paraules i que no han robat dormen empresonats a l’espera d’un judici previsiblement injust. També tanquen a cantants i activistes. Destrossen famílies segresten l’estat de dret, manipulen el poder judicial, denigren sentiment democràtics com el republicanisme, el sobiranisme i l’ independentisme aplaudint un insòlit viacrucis polític. Això si es fan dir cristians i hem vist alguns bramar com energúmens al Crist de la mort aquesta passada setmana santa. Tinc clar que cal una política de col·laboració, d’esforç diari per una entesa i ben comú entre els que busquem una democràcia real. Pot semblar una utopia però vist el panorama poques sortides queden. La meva part pragmàtica pensa que la barreja de polítiques progressistes en una democràcia real és el camí més just per a un futur millor per a tots i totes. Per desgràcia això és molt complicat no s’ha fet mai i tinc seriosos dubtes que pugui succeir. Perquè hi ha qui en la seva trinxera viu millor. Recordo com el 2013, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres van presentar a Catalunya el Procés constituent. En el manifest de convocatòria es deia: ” volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria “. La proposta d’un procés constituent va ser rebuda per una part de la gent compromesa en moviments socials com l’expressió d’un camí que podia conduir a impulsar canvis des de les mobilitzacions socials fins a les estructures polítiques. El punt de trobada en aquell moment no era la reclamació urgent de la independència de Catalunya . Alguna gent es reunia en assemblees democràtiques de barris, de pobles, per parlar del que percebien que eren els temes importants i que apareixien enunciats en el manifest: posar fre a l’especulació financera, una fiscalitat justa, salaris i pensions dignes, repartiment del treball domèstic i de les tasques de cura, lluita contra la corrupció, reforma electoral, habitatge digne, rebuig a la violència de gènere, reversió de les retallades, potenciar el sector públic sota control social, sobirania alimentària, drets de ciutadania per a tothom, expropiació i socialització de les empreses energètiques, que Catalunya no tingués exèrcit i estigués fora de l’OTAN, mitjans de comunicació públics sota control democràtic, entre altres mesures i idees. Es tractava d’una enciclopèdia en la qual amplis sectors es podien identificar, un cop creguessin que la idea d’un procés constituent així plantejat era viable. Es pretenia com un espai transversal. Per a molts era un espai de trobada, una possibilitat de compartir il·lusions i malestar, una possibilitat de creació social. No es tractava d’excloure ni de fracturar. La lògica era la de la suma social. Per que no tornar-hi sumar i recollir forces per noves i unitàries estratègies de lluita.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Aquesta primavera la lluita seguirà

http://www.regio7.cat/opinio/2018/03/28/Tribuna

El carrer comença a marcar l’agenda de la política institucional i parlamentària. Sense mobilitzacions sense lluita social són rars els canvis i són necessàries moltes i profundes modificacions perquè la vida de la majoria de la ciutadania millori. Canvis que hauran d’enviar passar pàgina al règim d’aquesta aquesta estranya democràcia i d’aquesta restauració borbònica. Centenars de milers de persones van omplir el passat dissabte 17 els carrers de les principals ciutats del Regne reclamant pensions dignes i rebutjant les propostes del tàndem PP-Ciutadans. Van ser Mobilitzacions liderada pels pensionistes, però no només de pensionistes. Van estar persones de totes les edats i condicions. El mateix dia 17, hi va haver manifestació contra el 155 i la llei mordassa i amb accions en suport als presos. Només 9 dies abans es va produir una fabulosa vaga feminista i es van organitzar manifestacions gegantines, liderades per dones, però no només de dones, sinó de tota una societat exigint igualtat, drets, sanitat, educació, justícia social i més democràcia. La indignació no para de crèixer davant els governs del PP i PSOE (amb el suport de Convergència, el PNB o C’s) que després de dues (contra)reformes laborals destinades a empobrir els salaris, de congelar les pensions o portar tres anys amb una constant pèrdua de poder adquisitiu, que afecta sobretot al 70% de les pensions que no arriben als 900€ mensuals, i amb la gran mentida de “que no hi ha diners per les pensions . Desprès d’haver buidat la “caixa de les pensions”, han aprovat un rescat bancari amb un forat de més de 60.000 milions d’euros que han anat a les butxaques dels més poderosos o amb indemnitzacions indignes ,rescats il·legals com la del Castor i el rescat de autopistes .Que estem davant d’un augment de les mobilitzacions socials és una constatació que ha agafat al PP i C’s amb el pas canviat després de passar-se setmanes atacant el 8M i menyspreant les reivindicacions dels pensionistes, que consideraven fins fa quatre dies com el seu graner de vots. Fins i tot a portar a M. Rajoy a comparèixer al Congrés dels Diputats davant el sotrac que desenes de milers de persones jubilades, han creat en alçar el seu crit contra la indignitat de les “pujades” de 2€ anuals , mentre els serveis bàsics com l’aigua, la llum o el gas no paren de pujar i generar beneficis multimilionaris a les empreses de l’IBEX35 a costa de l’augment de la pobresa energètica. Queda molt per fer, però el pas donat el 8-M no té marxa enrere. Com marxa enrere tampoc tenen la Mobilitzacions per les pensions. El compte enrere seguirà avançant per M. Rajoy. Aquell que va eliminar la pujada d’acord amb l’IPC, va buidar la guardiola i manté enormes regals fiscals als fons privats només omple la càmera parlamentària de xerrameca buida. Recuperar la indexació de les pensions amb l’IPC depèn, igual que la lluita de les dones, de la mobilització i de l’organització, no del que digui M. Rajoy. No són lluites ni mobilitzacions el que falten. Pot ser falta que siguin més coordinades,pot ser falta que siguin més àmplies, més generals, perquè els objectius són prou clars dins de la lluita de classes: millorar el salari, combatre la precarietat, defensar l’ocupació, millorar les pensions, lluitar contra la desigualtat de genere, revertir les retallades en sanitat i ensenyament, etc. La confluència de les protestes polítiques, defensa de la llibertat d’expressió, la retirada de la Llei Mordassa, defensa del dret a decidir i la llibertat dels presos polítics, amb les mobilitzacions socials facilitaria fer un salt en la lluita contra el PP i las seves polítiques antisocials i autoritàries. Tinc molt clar que aquesta primavera la lluita seguirà. Per això crido a la unitat de totes les organitzacions de classe per la lluita comú.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Les pensions són viables. No podem deixar que siguin un negoci

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17372/pensions/son/viables/no/podem/deixar/siguin/negoci

Les pensions i els serveis públics són una conquesta del moviment obrer; dels moviments socials alternatius i de l’esquerra transformadora al llarg de la història. I ara les estan atacant brutalment i espanten la gent al·legant que no són viables i aconsellant que es facin un pla de pensions privat.

La Marea Pensionista per una banda i els Sindicats per una altra, estan duent a terme mobilitzacions en defensa d’unes pensions dignes. La reforma del sistema de pensions i la pujada del 0,25% anual estan suposant una pèrdua del poder adquisitiu dels i les pensionistes. Segons el portaveu de Marea Pensionista, Ramon Franquesa, la pèrdua econòmica des de les reformes és del 20%. En aquest sentit, els sindicats afirmen que els pensionistes espanyols haurien hagut de cobrar 432 euros anuals més el 2017 si s’hagués tingut en compte la inflació des del 2011. En el cas català la situació encara és més greu, perquè l’IPC és més elevat: la pèrdua anual és de 673 euros, un 40% més que a la resta de l’estat.

Cada cop és més clar que el que vol el govern corrupte i neoliberal de Mariano Rajoy -amb el suport entusiasta de Ciutadans- és fer el que va dir la senyora Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional: aturar l’augment de l’esperança de vida. En paraules de Largade, “els vells viuen massa temps i això és un risc per a l’economia. Hem de fer alguna cosa i fer-la ja!”. I, efectivament, ja ho estan fent tot per desmuntar el més ràpidament possible el sistema públic de pensions. Ens repeteixen que el sistema és insostenible i que com que la gent viu més del compte, cada cop hi ha més pensionistes que cobren unes pensions impagables… i només reiteren això.

Totes aquestes argumentacions tenen un objectiu per als poderosos: que els serveis públics i les pensions passin al lliure mercat per tenir un nou sector especulador on fer-hi negoci. Les últimes reformes impulsades pel PSOE (jubilació als 67 anys i elevació dels anys de cotització i del barem), així com les del PP l’any 2013 (endurint les condicions per a accedir a la jubilació anticipada i impulsant el reial decret que aplica una falsa pujada de les pensions cada any d’un 0.25%) són un atac en tota regla a les pensions públiques. I cal recordar que les pensions no són un regal, sinó que són un dret guanyat pels anys de cotització durant tota la vida laboral de les persones treballadores que es cobra en funció del que s’ha cotitzat. Per tant, cap govern pot presumir que les pensions són fruit de les seves polítiques.

Els tres partits que han fet més mal al sistema de pensions públiques són el PP, el PSOE i CiU (ara PDECat), que sempre han donat suport a aquestes polítiques neoliberals. És una qüestió de classes socials?

Avui, les pensions són l’últim reducte de milers i milers de famílies per no acabar immersos en la misèria més absoluta. La crisi ha fet que a moltes llars es rebi, només, l’ingrés de persones jubilades. És un escàndol en majúscules! I quan l’atur i la precarietat són dels més alts d’Europa, estan carregant contra aquest sistema públic de pensions, desprotegint-lo i cremant-ne les reserves. No és cap fatalitat ni cap automatisme derivat de la crisi econòmica. És una política deliberada de desmuntatge.

Per no parlar de les enormes bretxes en longevitat per classe. La diferència en els anys de vida existent entre una persona pertanyent al sector de renda més baixa del país (els més pobres) i al sector superior (els més rics) a Espanya, no baixa dels 10 anys (posi’s com a exemple la que hi ha entre els barcelonins Bonanova i Nou Barris). Als Estats Units, aquesta diferència en l’esperança de vida entre rics i pobres és ja de 15 anys i la diferència mitjana en els països de la UE, de 7. Aquestes diferències de longevitat es deuen al fet que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la qual es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de 5 anys) té, als 60 anys, el nivell de salut que un banquer, per exemple, tindrà als 70. Endarrerir l’edat de jubilació a tota la població treballadora de manera sistemàtica és una mesura que perjudica les classes populars per a beneficiar les classes amb rendes més altes que viuen més anys i porten a terme feines menys físiques i perilloses.

Les pensions poden cobrir-se amb les cotitzacions, però també amb altres ingressos, fins i tot amb impostos progressius, i amb una partida als pressupostos generals de l’estat, així com amb impostos als bancs i a les grans empreses que tinguin molts beneficis. En realitat, només en 8 dels 27 països de la UE les pensions es financen exclusivament mitjançant cotitzacions.

Amb l’actual debat, no s’indaga en el cor del problema, que és que en aquest país hi ha moltes pensions, milions, manifestament insuficients per a la supervivència digna. Així doncs, la despesa en pensions és considerablement més baixa que en la mitjana europea. En el pitjor escenari, les pensions requeririen, com a màxim, el percentatge del PIB que ja li dediquen altres països de la UE. De mitjana, la despesa en pensions en els països de la UE és del 12% del PIB. A Espanya no arriba al 9%. Cal, doncs, complementar aquesta informació amb el fet que la despesa pública total és inferior al 39% del PIB, mentre que en l’Europa dels 15 és del 46%, una diferència que es concentra, sobretot, en les despeses socials.

El camí a seguir, doncs, és molt clar: treballar menys per a treballar tots i totes, és a dir, repartir el treball. Això significa recuperar la reivindicació de les 35 hores de jornada laboral setmanal per llei. També cal augmentar els salaris de misèria per tal d’incrementar les cotitzacions, així com incorporar als pressupostos generals de l’estat la partida necessària per a garantir el pagament anual de les 14 pagues i el poder adquisitiu que en els últims anys s’ha perdut.

Per tant, diguem ben fort: No a la pujada del 0.25%! L’augment de la productivitat que hi ha hagut en les darreres dècades dona per això i per molt més. La mobilització sostinguda i massiva i el vot polític són els mitjans per aconseguir alliberar-nos d’aquestes polítiques que van en contra de les classes populars. Aquesta és la via per procedir a la derogació de les reformes laborals del PSOE i del PP.

Com he dit abans, les pensions públiques no són un regal del govern de torn. Són un dret conquerit, i com a tal, l’hem de defensar a través de la mobilització ciutadana però també en les eleccions, no votant aquells que volen liquidar les pensions públiques, i sí donant suport a aquelles forces polítiques que les defensin i recolzin. Estem i estarem en una batalla de lluita de classes, ja que la gran majoria del poble forma part del poble treballador. No ho oblidem i no ens deixem trepitjar més!

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Tots podem ser criticats

TRIBUNA regio7.cat/opinio/2018/15/03/tribuna

 

“En una democràcia que es digui avançada qualsevol càrrec públic pot ser criticat, fins i tot el anacrònic títol de Rei també, ha de poder ser criticat i qüestionat i més si no és un càrrec electe democràticament, sinó hereditari”. Per mi la plantada de Torrent i Colau al rei és un gest de dignitat en nom de bona part d’una ciutadania que no vol reverenciar ni ser súbdits. Després que Colau i Torrent es neguéssim a participar en el besamans de Felip VI en la seva recent visita a Barcelona es van embrancar diferents partits polítics i mitjans de comunicació en la seva particular guerra contra Colau i Torrent van posar per davant la seva particular defensa de la democràcia i la constitució. “Quan és evident que el fet que el cap d’Estat d’una democràcia no sigui designat democràticament és una contradicció”.Ada Colau crítica amb el discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre passat , va lamentar que va ser “extremadament dur”, poc obert a les sensibilitats diverses. Una qüestió que va ser evident amb el seu discurs d’ardor guerrer. Quan un cap d’Estat es converteix en part i no representació del tot pot passar que entri en crisi la seva legitimitat. Però que aquest particular cap de l’estat Espanyol parli de defensa de la constitució és d’acudit dolent. Quan un Borbó a defensat la constitució?. Més enllà de si un es o no republicà, un debat sobre l’anacronisme que significa una monarquia s’ha de produir en una democràcia madura . Això, a priori, hauria de ser el que imperés a Espanya la critica i el debat . A les dades, freds i subjectius, em remeto. Recordem: país membre de la Unió Europea, suposada democràcia contemporània amb quaranta anys de vida, ple membre de l’anomena’t Primer Món i país que presumeix de posseir els valors tolerants, moderns i punters de la civilització actual. En l’avantguarda del nou mil·lenni -no ho dic jo, no es cansen de omplir-se la boca amb aquest discurs nostra estimada classe política governant i els seus socis des del primer dia. Però vist el vist hi ha coses que no es poden criticar si no de forma hipòcrita van a la teva caça en aquesta meravella de democràcia i de llibertat d’expressió. Twitters com Casandra i cantants condemnats com Valtonyc, exposicions censurades com ARCO en l’exposició Presos polítics a l’Espanya contemporània l’artista Santiago Sierra feia servir unes fotos dels Jordis -Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) i arribem a l’última: una jutge ordenava el 21 de febrer segrestar la novel·la Fariña . Fa uns anys va passar una cosa semblant amb el medi satíric humorístic “el jueves”. Alguns casos, han sortit en tot just una setmana, demostra que ens trobem en un moment negre en el que es refereix als valors democràtics reals com expressar les idees i opinions amb llibertat dins d’un marc de respecte en una societat tolerant. En lloc d’això ens encaminem perillosament a un escenari en el qual qualsevol expressió que se surti d’uns marges determinats, d’unes directrius concretes pel que fa a ideologia seran perseguides i censurades sense contemplacions; i el que és pitjor, els que facin públiques la seva manera de veure el món corren el risc de ser marcats i enviats a la presó. L’assumpte és més complicat del que sembla perquè vivim en una època en què tot es barreja, un brou de cultiu en el qual es confon tot. La gent no veu diferencies avui per l’allau d’informació i la seva peculiar distorsió . La capacitat de discernir en temes delicats exigeix un esforç intel·lectual que per desgracia està en franca decadència i que interessa als que exerceixen avui el poder “una massa que pensa no és manejable” i que estan veient, gratament sorpresos, com nosaltres mateixos ens posem pals a les rodes i no som capaços ni de veure que ens estan portant a un futur en què pensar serà una professió de risc.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Decisions judicials i capitalisme «bananero»

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17211/decisions/judicials/capitalisme/bananero

Estem davant d’una situació en la qual es fa política a base de l’abús de sentències i decisions judicials que fan encara més difícil la comprensió del debat polític, que s’allunya cada cop més del poble. Es tracta d’una constatació més que la crisi del règim monàrquic també s’està estenent cap a altres estaments de l’estat. Un estat que només sap resoldre el conflicte en el qual estem immersos a través de les porres i les batusses.

Què ha de fer, el poble, per fer front a tant abús? Demanar més llibertat republicana. Aquesta és l’única solució. Necessitem que totes les instàncies de l’estat que exerceixen el poder en nom del poble -entre elles els jutges-, siguin votades únicament per aquest, i responguin, només, davant seu. Més jutges a les ordres del Borbó i del govern corrupte que li serveix, només suposen més repressió, menys llibertat, menys democràcia i cap solució als problemes de les classes populars.

S’han de rebutjar amb contundència totes les actuacions repressives portades a terme i que suposen, a la pràctica, un atac inadmissible als drets fonamentals com el de llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, d’informació i de confidencialitat de les comunicacions; uns drets que sosté qualsevol sistema que es preui realment de democràtic.

Com a poble, no podem tolerar processos judicials foscos. No podem permetre que instaurin la cultura de la por. Tenim drets aconseguits amb molta sang i esforç i no podem deixar que ens els segrestin. A poc a poc anem lliscant en aquesta estranya democràcia per endinsar-nos cap a un capitalisme tirànic de difícil solució.

Si retrocedim en la història de què significa capitalisme, ens adonarem que va ser aquest mateix sistema el que va crear una relació completament nova entre el poder polític i l’econòmic. Una relació, al cap i a la fi, que fa impossible que la dominació de classe coexisteixi amb els drets polítics universals. És aquest capitalisme el que va engendrar una democràcia limitada, i formal abans que substantiva. I és per això que el capital ha pogut tolerar algunes “democràcies”.

Dient això no estic afirmant que el capitalisme estigui renyit amb la democràcia formal, però només cal veure els atacs contra les llibertats civils que estan tenint lloc precisament ara i aquí. Allò que pretenc subratllar és que les condicions del capitalisme que estem vivint aquí no es revertiran si no es canvia la podridura corrupta i l’autoritarisme judicial. Si no hi fem alguna cosa, tot això pot acabar convertint-se en un règim autoritari merament formal.

Sempre he tingut clar que el capitalisme és incompatible amb la democràciareal si per democràcia entenem, tal com ho indica la seva significació literal, que el poder rau en el poble o en el govern del poble. No hi ha un capitalisme governat pel poder popular en el qual el desig de les persones es privilegiï per sobre dels imperatius del guany i l’acumulació, i en què els requisits de la maximització del benefici no dictin les condicions més bàsiques de vida. Però és que a sobre, el capitalisme que es viu a Espanya és demencial.

Estem patint una situació que és pròpia d’una república “bananera”. Algú, llegint això, potser s’escandalitzarà i em dirà que no és cert. Jo els hi responc que en part tenen raó: per descomptat que Espanya no és cap “república bananera”, bàsicament perquè tenim una monarquia. Quan dic “república bananera” em refereixo a la separació de poders i a la independència judicial. En aquest sentit, el Fòrum Econòmic Mundial ho diu ben clar: estem al mateix nivell que Botswana, i per sota de Rwanda o Kenya. El propi Consell d’Europa, en un informe publicat el mes de juny de l’any passat, criticava la manca d’independència judicial d’Espanya. Segons aquest organisme, només és possible parlar d’independència judicial quan les autoritats polítiques no intervenen en cap de les etapes del procés d’elecció dels magistrats.

Resulta, però, que a Espanya, els membres del Consell General del Poder Judicial són seleccionats pel Parlament (el Congrés i el Senat). És aquest òrgan de govern dels jutges l’encarregat de nomenar els magistrats que componen el Tribunal Suprem. Dit això, em sembla que no cal dir res més sobre en quina direcció va aquesta monarquia capitalista que és Espanya.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Juntes som més fortes

TRIBUNA regio7.cat/opinio/2018/21/02/tribuna

El 8 de març d’aquest any serà una acció internacional inèdita. Dones de tot el món convoquen una gegantina vaga Feminista: per a acabar amb totes las discriminacions com el risc de pobresa, aquí tenim les taxes d’atur insuportables un 3,5% més alt entre les dones, amb la obscena bretxa salarial i amb una violència masclista que no baixa. Una desigualtat estructural en el treball i la llar. Les 1.000 dones assassinades en els últims 15 anys que es “pur terrorisme masclista” i un 23% de la bretxa salarial que és obscè i vergonyós en qualsevol lluita sindical . Com los 14 milions de dones que han patit ‘assetjament sexual en ple segle 21. Aquestes xifres bé valen una vaga internacional contra las desigualtat i les violències cap a les dones. La campanya de l’Em Too a tot el món contra la violència sexual que afecta totes les classes socials, a totes les dones es complementaria amb la lluita per pactes d’Estat contra la violència de gènere, mentre es nodreix de la lluita per a decidir sobre el cos i la llibertat. Els diferents aspectes de les relacions de dominació situen en primer pla que les grans victòries s’aconsegueixen dins de la lluita de classes , perquè som més forts/es. Hi ha sindicats que se sumen per primera vegada a la vaga del 8M organitzant aturades . És un bona senyal del protagonisme que està assolint el moviment de dones en el rebuig al sistema capitalista de unes noves generacions que marquen noves mobilitzacions. Mobilitzacions per una vida digna. Un nou tren de llibertat. Aquest 8 de març a tot el món comença una nova etapa en què el moviment feminista crida a totes les dones i a tota la societat a canviar l’ordre establert. L’ordre patriarcal capitalista que des de segles han anat arrasant aquest mon. Amb aquest 8 de març de vaga el nivell de consciència de les dones, amb la seva corresponent repercussió en els homes i en tota la població, fa un salt de gegant. Tot el treball submergit de cures i el conjunt de l’economia domèstica, emergeix com a vital per al progrés col·lectiu. No hi ha sistema productiu que pugui prescindir d’aquest treball ignorat i massa vegades menyspreat. La societat forma amb una brutal imposició perquè les dones siguem submises al sistema de valors patriarcal, és a dir, al poder dels homes imbricat amb el del capital. Quan hi ha feina les dones fan una tasca igual als homes, això sí, amb un 23% menys de salari, al que gairebé sempre se li afegeix les tasques de la llar, els fills i les filles, pares i mares, sense descuidar al propi marit. Les classes populars i progressistes tenim que recolzar amb entusiasme aquesta vaga impulsada per els moviments de dones, amb la qual es fomenta la implicació compromesa dels homes. És a dir donar la mà als homes en una mateixa lluita emancipadora, social, econòmica, moral i de veritable llibertat la igualtat total per a les dones. Per els que també tenim memòria en aquest dia Internacional de la dona també recordem totes les dones del món que al llarg de la historia han lluitat i lluiten i segueixen reclamant des de sempre igualtat efectiva entre homes i dones .Les dones ham lluitat, lluitem i lluitaran fins enterrar el patriarcat, i aconseguir una societat justa.

Ricard Sánchez Andrés

Activista social