Archive | febrer 2008

La renuncia de Fidel

Fidel Castro , de 81 años, renunció a sus funciones de presidente del Consejo de Estado de Cuba y de Comandante en Jefe de la Revolución . Dedicado a cuidar su salud, prefiere mantenerse fuera de las actividades de gobierno y participar en el debate público “que siempre le encantó”a través de sus artículos en los medios .Permanece , sin embargo , como miembro del Buró politico del Partido Comunista de Cuba.

El próximo domingo dia 24 Raúl Castro, de 77 años ,será elegido, por los nuevos diputados de la Asamblea Nacional ,para ocupar las funciones de primer mandatario de Cuba.

Es la segunda vez que Fidel renuncia al poder .La primera fue en julio de 1959 ,siete meses después de la victoria de la Revolución .Elegido primer ministro ,chocó con el presidente Manuel Urrutia , que consideró muy radicales las leyes revolucionarias , como la reforma agraria , promulgadas por el consejo de ministros . Para evitar un golpe de estado , el lider Cubano prefirió renunciar . El pueblo salio a las calles apoyándole . Presionado por las manifestaciones Urrutia no tuvo otra alternativa que dejar el poder . La presidencia fue ocupada   por Oswaldo Dorticós , y Fidel volvió a la función de primer ministro.

Estuve en Cuba en enero de este año , para participar en el Encuentro Internacional sobre  el Equilibrio del Mundo , a la luz del 155º aniversario del nacimiento de José Martí , figura paradigmática del país . Regresé a mediados de febrero para otra reunión internacional, el Congreso Universiade 2008 , en el que participaron varios rectores de universidades Brasileñas.

En ambas ocasiones me encontré con Raúl Castro y otros ministros Cubanos .Me reuní también con la dirección de la FEU (Federación Estudiantil Universitaria ) ;con estudiantes de la universidad de Ciencias Informáticas ;con profesores de nivel básico medio ;y con educadores populares.

Se engaña quien crea que la renuncia de Fidel significa el comienzo del fin del socialismo en Cuba . No hay ningún síntoma de que sectores significativos de la sociedad Cubana aspiren a que regrese el capitalismo .Ni siquiera los obispos de la Iglesia Católica . Con excepción de unos pocos , a quienes no les importaría que el futuro de Cuba fuese equivalente al presente de Honduras ,Guatemala ,Nicaragua , Haiti ……Además ,ninguno de los que salieron del país continuó la defensa de los derechos humanos al insertarse en el mundo encantado del consumismo.

Cuba no es reacia a los cambios .El mismo Raúl Castro desencadenó un proceso interno de criticas a la Revolución a través de las organizaciones de masas y de los sectores profesionales . Son más de un millón de sugerencias las analizadas por el gobierno. Los cubanos saben que las dificultades son enormes , pues viven en una cuádruple isla: geográfica;única nación socialista de Occidente;desprovista del apoyo que le daba la Unión Soviética ;bloqueada hace mas de 40 años por el Imperio de los EE.UU .

A pesar de todo ello el país mereció elogios del papa Juan Pablo II con ocasión de su visita en 1998 . En el IDH 2007 de la ONU el Brasil se alegró de figurar en el puesto 70 . Los primeros  setenta paises son considerados los mejores en calidad de vida .Cuba , donde no se paga nada por el derecho universal a la salud y educación , figura en el puesto 51.

El país presenta una tasa de alfabetización del 99.8% ;cuenta con 70.954 médicos para una población de 11.2 millones ( 1 médico por cada 160 habitantes ); un índice de mortalidad infantil de 5.3 por cada mil nacidos vivos (en los EE.UU. son 7,y en Brasil 27); 800 mil diplomados en 67 universidades , en las que ingresan cada año 606 mil estudiantes.

Hoy día Cuba mantiene médicos y profesores trabajando en más de 100 países , incluido Brasil y promueve en toda América Latina la “Operación Milagro” , para curar gratuitamente enfermedades de los ojos , y la campaña de alfabetización “Yo si puedo” , con resultados que convencierón a Lula a adoptar el metodo en el Brasil.

Habrá , si, cambios en Cuba cuando cese el criminal bloqueo de los EE.UU ; cuando sean liberados los cinco cubanos presos injustamente en la Florida por luchar contra el terrorismo ;y si la base naval de Guantánamo , utilizada ahora como carcel clandestina “símbolo mundial del irrespeto a los derechos humanos y civiles” de supuestos terroristas fuera devuelta.

No esperemos , sin embargo ,que Cuba quite de las entradas a la Habana dos carteles que nos averguenzan a nosotros los latinoamericanos , que vivimos en islas de opulencia rodeadas de miseria por todos lados : “Cada año 80 mil niños mueren victimas de enfermedades evitables, Ninguno de ellos es Cubano”. “Esta noche 200 millones de niños dormiran en las calles del mundo .Ninguno es cubano”.

Frei Betto.

Fraile Dominico Brasileño (Teologo de la liberación)

www.cubasolidaridad.org

Un que van ser molts (López Raimundo)

Un que van ser molts . I que encara són bastants .Així es podria resumir el sentir de l’acte en record del dirigent comunista i ànima del PSUC entre els anys 50 i 80 Gregorio López Raimundo (Tauste ,1914- Barcelona ,2007) ,mort el 17 de novembre passat , que ahir va reunir 2.000 persones en un gairebé ple Palau de la Musica .Organitzat per amics amb l’unic suport orgànic de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i CCOO ,el sobri i emotiu acte es va convertir en una reivindicació de l’antifranquisme i els militants comunistes que “de forma admirable van saber conduir la lluita per la llibertat sense que es notés”.

Així ho va resumir l’expresident Pasqual Maraguall ,de viatge a Brusse.les ,en unes paraules que va llegir la seva dona ,Diana Garrigosa .La mateixa que el 1948 ,amb nomes 3 anys , va conèxer el dirigent clandesti del PSUC perquè el seu pare el va acollir durant un any al seu despatx de la Barcelona de postguerra.

Citant el llibre U no és ningú que Joan Brossa i Antoni Tàpies van firmar el 1979 ,l’historiador Enric Cama va dir que a l’homenatjat  “no li hauria agradat l’acte” si no era en representació “de tots els militants antifranquistas” que , com va recordar el també historiador Borja de Riquer ,”van derrotat Franco als carrers ,les fàbriques ,les escoles i els barris “.

Un centenar d’els van presidir a l’escenari el que va unir litúrgia de missa laica ,miting i recital poètic amb la memòria històrica.

Família “PSUQUERA”

Sense altre protocol que reservar la cinquena fila de platea a la viuda Teresa Pàmies i la familia,actuals i passats dirigents comunistes o d’ICV i EUiA entre ells Jordi Miralles ,Joan Josep Nuet i Joan Herrera ,Joan Saura , ect , van seure a la segona ,tercera i altres files del Palau entre el que la coorganitzadora Montse Torras va citar com “Tota la família psuquera junta”.

Intoduit per la cançó T’he conegut sempre igual que Raimon va dedicar a López Raimundo i per una peça al piano del seu nét Sergio Pàmies , a l’acte es van sentir versos de Bertolt Brecht ,Apel.les Mestres ,Miguel Labordeta (germà del cantautor aragonès que no hi va poder assistir) i Pablo Neruda . Els van llegir les actrius Pepa Arenós i Mònica Luchetti .Van parlar 18 persones: Enric Pubill, Xavier Folch , Jordi Borja ,Ángel Rozas , Carlos Jimenez Villarejo…Tots historics del PSUC i amics ,com Antonia Jover ,que van tenir López Raimundo de llogater durant 11 anys.

Però el testimoni més sentit el van posar les nonagenàries  Carme Casas ,Trinidad Gallego ,i Maria Salvo. I qui sense parlar , va aixecar al Palau va ser l’històric comunista Miguel   Núñez . Assegut al costat d’una Teresa Pàmies amb brusa vermella ,cabellblanc i bondat a la cara , tots dos van tancar l’acte amb una gairebé anònima abraçada després de l’ultim acord de La internacional.

Article de El Periódico de Catalunya   dimecres 13 de febrer del 2008

Duran fa por

Inquietant el cartell de Duran amb el text (la gent no se’n va del seu pais per ganes sinó per gana .Però a Catalunya no hi cap tothom.Duran .Respectaran Catalunya CIU) .El primer que crida l’atenció és l’arrogància , la falta de sensibilitat i de respecte que té el cartell amb un joc de paraules que és de tot menys respectuos amb el gènere humà . Quan es posa en un cartell la paraula “gana” hauria d’anar lligada a la paraula Solidaritat i Justicia Social  i no a l’exclusió ,que es el que està fent el senyor Duran.

Un missatge com aquest no és d’una formació que es considera nacionalista moderada ,és d’una formació d’un talant molt diferent.

Hi ha un limit a qualsevol campanya electoral i aquest és el respecte per la convivència i els drets humans ,aquest cartell atenta per aquest drets.

El senyor Duran té la idea preconcebuda que la pobresa absoluta és el principal impuls de la immigració i no és veritat.En realitat tal com diu l’estudi de Blanca Sánchez Alonso presentat aquest 23 de gener a la universitat de San Pablo -CEU de Madrid ” la immigració comporta un cost que requereix d’una renda mínima prèvia per poderla afrontar ,això provoca una relació entre creixement econòmic-immigració”.

Les raons de la immigració són intrínseques i depenen de moltes situacions tal com diu “l’observatori de la immigració” a l’informe 2007 Immigració i mercat de treball.

En aquest sentit el senyor Duran està molt equivocat .Potser el que pensa és que els immigrants són negatius per l’economia catalana , però està demostrat que durant el passat no va ser aixi amb la immigració espanyola per Catalunya , el que potser ignora el senyor Duran és que la  situació d’aquesta ultima dècada és semblant  . La quantitat  d’empreses a Catalunya i Espanya que no van tancar portas als diferents sectors i més aviat al contrari van créixer gràcies als treballadors immigrants és molt llarga , a mès van afavorir la ocupació dels catalans en una mobilitat ascendent , però pot ser el raonament del senyor Duran es que té por que la immigració vingui a Catalunya perquè comença una devallada econòmica ,encara que ara estem al 2008 i Espanya per al 2020 tindrà una manca de quatre milions d’immigrants per treballar segons conclusions  de l’estudi “Espanya 2020 : un mestizaje ineludible  “de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya” .

Josep Oliver ,el 2006 ,va serresponsable del projecte ,és catedràtic d’Economia Aplicada de la (UAB) ,va explicar que aquesta és la xifra mínima  d’immigrants necessaris si l’economia continua evolucionat com ho ha fet a l’última dècada i es podem complir mínimament les polítiques socials a nivell familiar i educatiu per facilitar la incorporació d’un numero més gran d’autòctonos al món laboral .En canvi si ve una devallada de crisi econòmica i un equilibri perfecte entre treballadors autòctonos qualificats i no qualificats ,aquesta xifra podria baixar fins els 2,3 milions d’immigrants actius . Si passés el contrari (màxima expansió de l’ocupació i pocs ciutadans autòctonos al mon laboral amb llocs de treball menys qualificats ) , el nombre treballadors /es immigrants podria ascendir fins els 9,8 milions .

Conclusió ,doncs , que la immigració es “ineludible i necessària ” doncs que “si no entra ningú mes,tindrem un envelliment important de la població” i , per tant , una falta de treballador/es que mantinguin el sistema social,aixi que “Si no els tenim aquí han de  venir de fora” . Digui el que digui el senyor Duran.

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages-Berguedà

Publicat al diari més Manresa divendres 8 de febrer.