Archive | Novembre 2010

La coalició ICV-EUiA perd en vots i escons i obté resultats molt pìtjors dels que esperava, tot i ser el partit de govern que millor aguanta la caiguda del tripartit.

El tripartit castigat (vídeo)

Escrutats el 100% dels vots, el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya mostren una clara victòria de la dreta i una severa advertència a les forces d’esquerra. El PSC es desploma fins els seus pitjors resultats. ERC baixa a la meitat i passa darrera del PP i d’Iniciativa, essent la més castigada. La coalició ICV-EUiA perd en vots i escons i obté resultats molt pìtjors dels que esperava, tot i ser el partit de govern que millor aguanta la caiguda del tripartit. Ciutadans es manté i entra Solidaritat Catalana. Per la seva banda, els nombrosos partits d’esquerres que es presentaven per lliure obtenen resultats ridículs per separat.

Aquest no és un bon resultat per a la classe treballadora catalana. La victòria de Mas per un marge tan ampli augura l’arxivament sense vergonya dels nombrosos casos de corrupció que la federació té oberts, amb l’oberta implicació de membres del PSC (casos Palau i Gramepark, per exemple). Tot sembla pactat per a amagar la brutícia sota la catifa. Augura també la imposició de mesures fiscals ben generoses amb les grans fortunes i l’economia especulativa. Augura retallades de drets socials sense precedents que s’empararan en la crisi internacional i la pressió dels mercats. Augura un progressiu deteriorament dels serveis públics i la seva privatització. Augura un retrocés reaccionari en matèria de memòria històrica, infraestructures públiques i serveis públics.

Ara toca el moment de l’autocrítica i no dels triomfalismes. No hi ha partit d’esquerres que hagi fet bé la seva feina de representar els interessos d’una classe treballadora majoritària en un període de crisi tan greu com el que estem vivint. El PSC s’ha deixat guanyar en tots els sentits. ERC no ha sabut convertir-se en el pal de paller de l’inpendentisme, tal com aspirava, i tota mena de dissidències internes el debiliten per tots els costats. ICV-EUiA no només no és capaç de recollir el vot de l’electorat de centre, tal com pretén amb el seu discurs socialdemòcrata i naïf, sinó que no deixa de perdre per la seva esquerra el combatiu patrimoni d’un PSUC abans tan fort. Les nombroses alternatives extraparlamentàries que encara gosen presentar-se a les eleccions i divideixen un veritable projecte unitari de l’esquerra no s’emporten de la ciutadania un recolzament ni tan sols testimonial. Les aventures en solitari de Des de Baix, POSI i PCPC entre d’altres o dels animalistes i els pirates són per a la majoria de ciutadans clubs minoritaris d’il·luminats. Més d’un 40% d’abstenció, més de 90 mil vots en blanc i més de 20 mil vots nuls són òbviament expressió del descontament i del desconeixement dels ciutadans sobre els partits polítics.

L’esquerra té una gran feina a fer: però no al parlament, d’on els ciutadans l’estan expulsant. La feina està al carrer, als llocs de treball, a les organitzacions socials, en els sindicats, en crear i difondre mitjans de comunicació, en teixir xarxes de cooperació, solidaritat i lluita contra el liberalisme salvatge que està arruinant la societat.

Galeria

Herrera demana un pacte d’esquerres «per no servir en safata el govern a la dreta» Miralles adverteix que part de l’electorat traurà “targeta vermella” a ERC i PSC

Herrera demana un pacte d’esquerres «per no servir en safata el govern a la dreta»

Miralles adverteix que part de l’electorat traurà “targeta vermella” a ERC i PSC

Joan Herrera ha fet una darrera crida als votants d’esquerres. Foto: ACN

La coalició ICV-EUA ha tancat campanya amb bones perspectives a les enquestes. Pot ser l’única força política integrant del tripartit no castigada pel pacte. Un optimisme que han reflectit les 600 persones han seguit el parlament del candidat, Joan Herrera, en un sopar a la sala Ibèria de Sant Feliu de Llobregat.

Herrera ha defensat la feina feta pel tripartit. “Nosaltres reivindiquem l’acció de govern i no canviem”, ha dit. Per això, després del 28-N, ha reclamat que les esquerres dialoguin i pactin “perquè sinó està servit en safata el govern a la dreta”. Segons el candidat d’Iniciativa “CiU vol desfer tot el que hem fet, les polítiques que ha impulsat ICV i que són les que han canviat el país”. També ha acusat Artur Mas de voler el transvasament del Roina “per fer negoci amb les constructores”.

Del PSC ha dit que “està clarament desorientat”, perquè “no es pot renegar més del tripartit” que amb la política de retallades de Zapatero.

Entre les accions de govern que ha reivindicat Herrera hi ha la limitació de velocitat a 80 Km/h “que permet respirar millor al Baix Llobregat”.

El cap de llista d’Iniciativa ha expressat l’optimisme de la coalició quan ha assegurat que “espero un gran resultat, serem sorpresa de la nit perquè hem anat de menys a més”. També ha advertit als que volen votar en blanc o abstenir-se que donaran un cop d’atenció “però només el dia de les eleccions”.

Un llarg aplaudiment quasi no ha permès sentir les paraules d’Herrera quan ha agraït a Joan Saura haver aixecat Iniciativa quan alguns dubtaven del seu futur.

Jordi Miralles felicita Herrera

El coordinador general d’EUA, Jordi Miralles, ha felicitat Joan Herrera per la campanya que ha fet i ha dit que “l’esforç es reconeix a Catalunya i també a Andorra”, en referència a les enquestes electorals que El Periódico publica a l’estat pirinenc i que situen ICV com a quarta força ben aprop del PP.

Miralles ha advertit a PSC i ERC que “part de l’electorat d’esquerres els traurà targeta vermella” perquè “per partidisme” estan posant en risc el futur del país i poden “fer un favor a CiU”.

El conseller d’Interior, Joan Saura, que ja no es presenta a aquestes eleccions, ha assegurat que se sent orgullós que Artur Mas vulgui anular cinc de les polítiques impulsades per ICV-EUA. Són les de la memòria històrica, els 80kms/h, la de l’aigua, el codi ètic de la policia i l’apujada d’alguns impostos. Saura ha assegurat que no les canviaran perquè “hi ha coses que són irreversibles”. També ha parlat en l’acte el conseller d’Iniciativa Francesc Baltasar, que va ser alcalde de Sant Feliu durant 21 anys.

Llamazares afirma a Manresa que el 28-N ha de servir per «reequilibrar l’esquerra»

El líder d’IU i el d’EUiA van demanar i oferir suport a mig centenar de sindicalistes en un dinar

El portaveu parlamentari d’Izquierda
Unida, Gaspar Llamazares,
i el diputat i candidat número 3

d’ICV-EUiA, Jordi Miralles, van
presidir, ahir a Manresa, un dinar
amb dirigents sindicals de la comarca,
entre aquests Ricard Sánchez,
coordinador comarcal d’EUiA,
i Lluís-Vidal Sixto, secretari general
de CCOO al Bages-Berguedà.
A l’hora dels cafès van arribar els
parlaments i Llamazares va demanar
als congregats que el resultat
de la votació de diumenge servís
«per reequilibrar l’esquerra»,
primer a Catalunya i després a la
resta de l’estat. Llamazares es va referir
a la crisi com un autèntic
«cop de mercat» que el que cerca
és allunyar l’estat del benestar de
la situació actual de «migestar»
per arribar clarament a un «malestar
». El polític d’esquerra va demanar
a les classes populars i a totes
les persones que entenen com
a necessari distribuir la riquesa
una resposta al que està passant.
Una resposta a les urnes per deixar
clar que la solució no és jubilacions
als 67 anys ni treballar més cobrant
menys ni la culpabilització dels que
menys tenen mentre no es planta
cara als que acumulen el capital ni
als que han generat la crisi. Llamazares
va assegurar que el 28-N
«ens juguem el futur de l’esquerra».
El coordinador general d’EUiA,
Jordi Miralles, va ser contundent
quan va dir que «es pot ficar la pota,
però no la mà al calaix». Partint d’aquest
punt i amb les mans netes,
Miralles va demanar una regeneració
ideològica que permetès sortir
del cercle viciós del bipartidisme,
tant del PP-PSOE de Madrid
com del CiU-PSC a Barcelona.

foto acto 28 n

Miralles, i Llamazares en el dinar amb dirigents sindicals

Miralles va dir que si s’analitzen els
models que hi ha sobre la taula la
decisió hauria de ser decidir entre
votar Artur Mas i Joan Herrera,
entre el model conservador i el progressista.
Tant és així que va advertir
que s’està produint una fugida de
vot del PSC cap a ICV-EUIA i que
s’ha d’interpretar pel fet que «sembla
que Montilla ha renunciat al
canvi mentre que nosaltres pensem
que encara queda molta feina
per fer». Feina perquè les grans fortunes
serveixen per crear i no per
destruir, feina per reduir distàncies
entre classes socials i no per engrandir-
les. El coordinador general
d’EUiA va defensar la lluita de
classes com un camí per arribar a
una situació més igualitària, del
qual el 28-N és una important singladura.

Miralles afirma que si
s’analitzen els models que hi
ha sobre la taula cal decidir
     “Entre Mas i Herrera”

FRANCESC GALINDO | MANRESA

DIMECRES, 24 DE NOVEMBRE DEL 2010 | Regió7

JORDI MIRALLES I GASPAR LLAMAZARES A MANRESA


 

Demà dimarts, 23 de novembre, a les 14.30 hores, el coordinador general d’EUiA, diputat i candidat número 3 d’ICV-EUiA, Jordi Miralles, i el diputat d’IU Gaspar Llamazares,dinaran amb dirigents sindicals de la comarca del Bages/Berguedà entre ells Ricard Sánchez, el també coordinador comarcal d’EUiA.

A La bona cafeteria de Manresa (Carrasco i Formiguera, 27)

Acte de campanya d’ICV-EUiA a la Catalunya Central

Divendres, 19 de novembre de 2010

<!– envair a un amic –> 

Mercè Civit a l’acte de campanya d’ICV-EUiA a la Catalunya Central

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

A les 19 hores, la portaveu d’EUiA, diputada i candidata número 8 d’ICV-EUiA, Mercè Civit, intervindrà juntament amb el cap de llista Joan Herrera a l’acte central de campanya d’ICV-EUiA a la Catalunya Central, que tindrà lloc a Sant Joan de Vilatorrada (Sala de Cultura de Cal Gallifa, Passeig Gallifa, 1). L’acte el presentarà Victor Marcos, regidor local i candidat a les catalanes, i també hi intervindran la diputada i candidata de la Catalunya Central, Laura Massana, la candidata del Solsonès, Maria Diaz, i la candidata d’Osona, Montse Ayats.

 

cabeza_33.png

IU-ICV logran mantener viva una enmienda a los presupuestos para que no se congelen las pensiones en 2011 que se votará el miércoles


La iniciativa pide destinar 1.500 millones de las cuentas públicas a la actualización de las pensiones cuya dotación provendría del aumento del próximo año en el Fondo de Reserva de la Seguridad Social.

IU-ICV han logrado mantener viva una enmienda parcial a los Presupuestos Generales del Estado 2011 para tratar de evitar que el Gobierno congele las pensiones a partir del próximo 1 de enero. La enmienda deberá debatirse y votarse el próximo miércoles en el Pleno de la Cámara. Los parlamentarios de IU e ICV, Gaspar Llamazares y Nuria Buenaventura, lograron que esta enmienda -una de las cerca de 500 modificaciones parciales que registraron al proyecto de Presupuestos- escapara al veto que el Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero impuso a otras 22 enmiendas presentadas por los diversos grupos, entre las que se encontraban dos conjuntas firmadas por todas las formaciones con representación parlamentaria –salvo PSOE y sus socios presupuestarios de PNV y CC-, que buscaban este mismo objetivo de evitar la congelación de las pensiones, además de otras dos enmiendas parciales de IU-ICV en sentido similar.

Llamazares y Buenaventura informaron hoy de esta situación una vez que ya se había iniciado el debate presupuestario en Pleno. El diputado de Izquierda Unida explicó a los medios en los pasillos de la Cámara que tanto él como Nuria Buenaventura eligieron esperar hasta el Pleno de hoy para anunciarlo, una vez cumplidas dos semanas del registro de las enmiendas y con la intención de evitar que el Gobierno socialista decidiera ampliar el veto que ya había ejecutado contra las iniciativas mencionadas. Buenaventura reveló este mismo hecho durante su intervención de esta tarde ante el Pleno.

Esto es así porque, según el Reglamento de la Cámara Baja, el Gobierno tiene 15 días para declarar si se opone a la tramitación de una enmienda o iniciativa parlamentaria. No obstante, Llamazares mostró su confianza en que el Ejecutivo socialista no trate ahora de impedir la votación de esta enmienda.

La enmienda plantea destinar 1.500 millones de los Presupuestos Generales del Estado a la actualización de las pensiones. Este dinero saldría de la futura dotación del Fondo de Reserva, es decir, del superávit de las cotizaciones a la Seguridad Social que anualmente se destina a la ‘hucha de las pensiones’. IU e ICV eluden de esta manera la excusa dada por el Gobierno para justificar su veto a las 22 enmiendas que ha impedido votar en el Congreso alegando, entre otros motivos, que suponían un incremento injustificado del gasto presupuestario.

En el texto de explicación de esta enmienda se señala que “la reducción del déficit público no debe hacerse sobre la base de la congelación de las pensiones y su no actualización de conformidad con el incremento de los precios, pues tal congelación contribuye a un más desigual reparto de la riqueza y supone hacer pagar la crisis generada por los mercados financieros a quienes ni son los principales responsables, ni son las personas que mejor pueden soportar los ajustes en sus ingresos”.

Esta motivación propone que “debe restituirse lo que fue una conquista social justa: el mantenimiento del poder adquisitivo de las personas que cobran pensiones públicas”.

Ni IU ni ICV habían revelado hasta ahora que esta enmienda seguía viva. Ambas formaciones, junto a ERC, con quien comparten su grupo técnico en el Congreso desde principio de legislatura, habían recurrido al Congreso sin éxito la decisión del Gobierno de impedir votar otras seis de sus enmiendas, además de las dos firmadas conjuntamente con el resto de formaciones para tratar de evitar también la congelación de las pensiones.

Lo que desean Cameron en Gran Bretaña, Rajoy en España y Artur Mas en Catalunya

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la revista digital SISTEMA, 12 de noviembre de 2010

Este artículo muestra las similitudes entre las políticas de austeridad llevadas a cabo por el gobierno Cameron de Gran Bretaña y las políticas propuestas por los partidos conservadores y liberales (en realidad, neoliberales), el PP y CIU, en caso de que gobernaran.

La estrategia de la coalición conservadora-liberal en Gran Bretaña en sus recortes de gasto público es predecible y sigue la misma línea de los partidos conservadores-liberales de la Unión Europea, incluyendo el PP en España y CiU en Catalunya. Aunque no lo expliciten, su intención es aprovechar la crisis económica y financiera para conseguir lo que tales partidos han deseado desde que la debilidad y desarme ideológico de las izquierdas gobernantes les ha permitido dominar la vida política, hegemonizando la cultura mediática del país. Su éxito se basa en haber convencido a un sector importante del país de que no hay alternativa posible a las políticas de austeridad.
En Gran Bretaña, la coalición gobernante presenta “la enorme deuda pública de Gran Bretaña” como la causa de que se deban llevar a cabo estas políticas, con el fin de calmar la supuesta desconfianza de los mercados financieros. Tal argumento se repite en Alemania, en Francia, en España (incluyendo Catalunya), en Grecia, en Portugal, en Irlanda, y en una larga lista de países de la Unión Europea.
La limitada credibilidad de este argumento en el caso británico la ha denunciado Martin Wolf, columnista del Financial Times, que ha desmontado uno por uno los argumentos que el nuevo gobierno británico presentó como justificación de las políticas de austeridad. En primer lugar, la deuda pública como porcentaje del PIB es en Gran Bretaña muy semejante a la que ha tenido históricamente: ni mayor, ni menor. En segundo lugar, no parece que haya ansiedad por parte de los mercados financieros acerca de la posibilidad de que el gobierno británico no pueda pagar la deuda. Los bonos públicos se venden con gran facilidad. Los intereses de los bonos públicos a diez años son sólo de un 3%, y han permanecido constantes, después del cambio de gobierno. Tal como señala Martin Wolf, David Cameron y su aliado Nick Clegg están utilizando los mercados financieros para llevar a cabo cambios que deseaban hacer.
Las medidas tomadas por el gobierno británico tienen como objetivo desmantelar el estado del bienestar británico, mediante las siguientes intervenciones. Una es la eliminación del principio de la universalidad en los derechos sociales y laborales. Un principio de la socialdemocracia, sobre el cual se estableció el estado del bienestar en Europa, era el principio de universalidad, es decir, que los derechos de acceso a la sanidad, a la educación, a los servicios sociales, a las escuelas de infancia, a los servicios de dependencia, a la vivienda social, a las transferencias públicas (como pensiones y ayudas a las familias), eran derechos universales (derechos de ciudadanía), que beneficiaban a todas las clases sociales, independientemente de su ubicación social y de su nivel de renta. El principio de “a cada cual según su necesidad y de cada cual según su habilidad” era un principio fundamental de las distintas sensibilidades socialistas en democracia, llamáranse como quisieran. El derecho era igual para todos y el pago predominantemente se hacía a través de la gravación fiscal progresiva. La fortaleza y la popularidad del estado del bienestar estaban basadas en este principio que estaba en el eje de la Europa Social. Era resultado de una alianza de clases, entre la clase trabajadora y la clase media, estableciendo un estado del bienestar de elevada calidad, donde las clases medias se encontraran cómodas.
Pues bien, esto es lo que los conservadores y liberales (en realidad neoliberales) quieren destruir, privando de tal universalidad a aquellos que –dicen ellos- se lo pueden pagar. El argumento de que es injusto que una persona de renta alta y renta media alta reciba ayudas o servicios públicos en momentos de austeridad es el argumento que utilizan y llega a parecer lógico y razonable. Así, en Gran Bretaña familias con niños por encima de cierto nivel de renta no recibirán los pagos por niño que reciben ahora. Y en España, conservadores y neoliberales están proponiendo que los pensionistas por encima de cierto nivel de renta no debieran tener los medicamentos gratuitos. La consecuencia de ello es que se elimina el principio de universalidad y, con ello, se abre la posibilidad de que el nivel de renta que separa aquellos que tienen derechos versus aquellos que no los tienen vaya reduciéndose más y más hasta llegar un momento en que el estado del bienestar se transforma en un estado para los pobres, es decir, un estado asistencial. Y esta es la estrategia de Cameron, de Rajoy y de Artur Mas para desmantelar el estado del bienestar: transformar el estado del bienestar universal en estado asistencial.
Esta conversión conlleva también la privatización del estado del bienestar, para lo cual se da autonomía financiera a los centros sanitarios públicos, por ejemplo, para aumentar sus ingresos mediante la contratación con las mutuas privadas, para conseguir privilegios para pacientes de tales mutuas. Un tanto semejante ocurre con las escuelas públicas, a las cuales se les permite que puedan contratar sus servicios a instituciones privadas a fin de conseguir fondos. Una persona que ha denunciado estas políticas en la Gran Bretaña es el nuevo responsable en temas económicos del Partido Laborista, Alan Johnson, el único miembro del gobierno laborista en la sombra, por cierto, que no tiene educación universitaria. (Huérfano a los 12 años, vivió en una vivienda pública con su hermana. No fue a la escuela más allá de sus 15 años, habiendo trabajado como cartero y con los sindicatos desde entonces). ¿Por qué no hay más Johnsons en las direcciones de los partidos de izquierda? La gran mayoría de la dirección del partido laborista son, como Ed Miliband, licenciados en políticas, en filosofía y en economía de las universidades más prestigiosas de Gran Bretaña. Y esto es un problema que explica, en parte, la transformación del Partido Laborista (New Labour) en un partido socioliberal que había ya iniciado, en parte, tales cambios en el estado del bienestar. En realidad, muchas de las políticas que la coalición conservadora-liberal ha expandido las iniciaron los gobiernos laboristas anteriores. La impopularidad de esta reforma entre sus bases electorales explica su espectacular descenso electoral.

SEMEJANZAS CON ESPAÑA
Algo semejante está ocurriendo en España, donde las políticas de austeridad del gobierno PSOE están causando un gran declive de su popularidad entre sus bases electorales, dando pie a la posible victoria de las derechas, que irán más allá en sus recortes sociales para destruir el estado del bienestar. Si el debate político se centra en el tamaño de los recortes, en quién recorta menos y quién recorta más, la derrota de las izquierdas gobernantes es casi inevitable, ofreciéndole en bandeja la victoria electoral a las derechas.
Una última observación. Se está presentando el declive del apoyo popular al gobierno Zapatero, como consecuencia de que tal gobierno no se explica bien, lo cual me parece un argumento poco creíble. En realidad, se ha explicado muy bien, con gran apoyo de los medios, la mayoría de los cuales (de persuasión conservadora y liberal) apoyan tales políticas. No es el mensajero, sino el mensaje el que, con razón, es impopular. El creciente distanciamiento de las direcciones de los partidos gobernantes (de tradición socialdemócrata) de sus bases populares las hace vulnerables a ser seducidos por la estructura del poder y su sabiduría convencional.

LA MOVILIZACIÓN CONTINÚA 15 y 18 de DICIEMBRE

Como ha advertido el secretario general de CCOO, Ignacio Fernández
Toxo, “el Gobierno debería elegir otra salida de la crisis,
preservando los derechos sociales y laborales, impulsando el
empleo y la actividad económica, y haciendo más sólido y sostenible
el sistema público de protección social”.
La huelga general del 29 de septiembre ha sido una gran movilización
contra el giro dado a la política económica y social, la
reforma laboral y al intento por parte del Gobierno de alargar la
edad de jubilación hasta los 67 años. No fue ajeno a la huelga
general el cambio de Gobierno llevado a cabo por Zapatero
para recuperar espacio político y electoral; un cambio que, sin
embargo, dice poco a los sindicatos si se persiste en las mismas
políticas que provocaron la huelga general.
Para CCOO y UGT el mensaje de la huelga debe quedar bien
claro: debemos seguir presionando para que los objetivos que
perseguíamos con su convocatoria se abran paso. El conflicto
sigue abierto y la movilización continúa.

CCOO y UGT han convocado los días 15 y 18 de diciembre movilizaciones en todo el país,
para exigir al Gobierno que cambie su política económica y social, modifique en profundidad la reforma laboral, retire la congelación de las pensiones para el año 2011, abandone su pretensión de retrasar la edad de jubilación hasta los 67 años, recupere el salario y el acuerdo con los empleados públicos y garantice prestaciones a las personas que queriendo no pueden trabajar.
No se puede confundir a los trabajadores y a la ciudadanía: el diálogo social que el Gobierno proclama con entusiasmo no servirá de nada si se mantienen las mismas políticas. Solo si se abordan las demandas antes citadas tendrá sentido el nuevo proceso negociador.
El 15 de diciembre, coincidiendo con la Jornada de Acción Europea convocada por la CES, se celebrarán asambleas, actos informativos y paros en las empresas y sectores.

El 18 de diciembre tendrán lugar manifestaciones en todo el país
LA MOVILIZACIÓN
CONTINÚA 15 y 18
de DICIEMBRE
Recuperar derechos . Defender el Estado Social
¡¡Yo voy !!

gallineta

Llamazares: “Estem davant la legalització de la tupinada!”

Llamazares: “Estem davant la legalització de la tupinada!”

Intervenció pronunciada avui al Ple del Parlament per Gaspar Llamazares en nom d’Esquerra Unida sobre la reforma electoral pactada per PSOE, PP, CiU i PNB, perquè entri en vigor el 2011: “Senyories, no estem davant d’una reforma electoral, estem davant la legitimació en la tradició política d’aquest país de l’anomenada ‘tupinada’. La ‘tupinada’ era una olla de la qual es restaven uns vots per adjuntar-los als vots de la majoria. De això es tracta, de prendre vots a les minories per aconseguir incrementar de sis a deu diputats la representació de les majories, la representació bipartidista d’aquest país”.

En primer lloc, senyories, què pensarien vostès d’un partit de futbol entre el primer i l’últim de la lliga, on a l’inici del partit el primer de la lliga guanya per 9-0? Dirien que és un frau, una estafa. Si a més l’àrbitre fora casolà, dirien que és un frau, que és una estafa. Si a més el públic fora només del primer de la lliga, dirien que és una cosa inconcebible. I si els mitjans de comunicació fossin únicament del partit més fort, de l’equip més fort, dirien vostès que és un frau, una estafa i una burla. Doncs bé, senyories, aquesta és la iniciativa que avui porten vostès a aquesta Cambra: un frau, una estafa i una burla.

En segon lloc, senyories, a qui beneficia, per exemple, que el meu grup hagi de obtenir 900.000 vots per a dos diputats i, no obstant, altres grups en aquesta Cambra no necessiten ni 400.000 ni 500.000 vots, sinó 60.000 vots per obtenir un diputat, vuit o deu vegades menys vots per obtenir un diputat. Doncs beneficia, fonamentalment, als dos grups majoritaris.

En aquest sentit és una ‘llei a la carta’ per mantenir el bipartidisme a aquest país que el bipartidisme és imperfecte i beneficia l’aliança entre els dos grups majoritaris i els sectors conservadors. En definitiva, una proposta bipartidista i una proposta conservadora que, al nostre parer, deforma la representació política dels espanyols. Una ‘tupinada’, senyories, en tota regla.

En quina situació queden els grups parlamentaris o les forces polítiques anomenades terceres a nivell de tot l’Estat? Quedem a nivell de pàries, perquè en una societat que no és de castes, som una casta inferior. Som una casta inferior perquè no tenim tots els drets ciutadans, no tenim plens drets polítics, tenim una desena part dels drets polítics de la resta dels grups majoritaris d’aquesta Cambra. No s’estranyaran, senyories, que considerem que mantenir aquest règim electoral és il.legalitzar i situar en la clandestinitat a les terceres forces polítiques d’aquest país.

Senyories, hi ha una alternativa -i la proposava el Consell d’Estat-, una alternativa que combinés diferents mesures sense necessitat de reforma constitucional, per passar a la representació no a una representació proporcional, sinó almenys no contraproporcional. Perquè el que passa avui en aquesta Cambra i gràcies a aquesta llei és que es vulnera clarament l’article 68 de la Constitució, que consagra la representació proporcional. En aquesta Cambra hi ha representació contraproporcional: amb 300.000 vots es tenen vuit diputats i amb un milió de vots es tenen dos diputats; contraproporcional, inversa a la proporcionalitat.

Senyories, també en aquesta iniciativa, per excloure, s’exclou el vot local dels emigrants. No n’hi ha prou que estiguin fora del país, a més cal limitar pràcticament de manera total la seva representació, el seu vot i els seus drets polítics. Ens sembla un veritable disbarat. Davant la crisi econòmica i la crisi de la política, el forrellat i la ‘tupinada’. Moltes gràcies”.