RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS
TRIBUNA
No serà fàcil aconseguir un bon govern per a Catalunya. Però, per sort, el carrer seguirà actiu contra les retallades, amb la PAH i les organitzacions que defensen la sanitat i la salut públiques. Seguirà creixent la gran marea verda i groga de defensa de l’ensenyament públic, i enfortirà (per la mateixa urgència de la trencadissa social) la reivindicació de la solidaritat, de l’assistència a la gent gran, els més desprotegits… Personalment espero que el carrer sigui un bon altaveu de totes aquestes lluites per la dignitat i la supervivència, i facin molt presents les lluites populars a totes les comissions i l’hemicicle…
Perquè fan falta diputats i diputades que no només “assessorin” i “protegeixin”. Es necessiten diputats i diputades indignats amb els desnonaments, solidaris amb la vaga de fam dels companys de Telefónica i que denunciïn els abusos contra la llibertat d’expressió com els que pateix cafeambllet.com. Es necessiten diputats i diputades de carn i ossos i sang calenta, insubmisos amb les lleis injustes, i que no es deixin atrapar pels ritus estèrils d’unes formalitats que ofeguen la democràcia, ni agendes que aparten la urgència de la vida i la salut del primer pla de la política.
Es necessiten diputats que apostin per una distribució més justa i equitativa de la renda i la riquesa i no es facin còmplices d’aquest immens robatori planetari dels més poderosos i les grans institucions financeres, que plantin cara, que no tolerin que ni una família obrera més es vegi privada de la seva llar, i que estiguin disposats a demostrar que Catalunya pot ser un lloc amable de convivència on es protegeixi el treball digne, la igualtat i l’equitat, la investigació, la cultura, el treball i la salut pública. Qui diu que no hi ha alternativa? Ho diuen els grans poders econòmics, el sistema financer i els governs de la dreta europea. Ho diu l’1% de la societat, els que volen reduir els salaris i les despeses socials retallant i privatitzant l’Estat del benestar mentre mantenen o fins i tot incrementen els seus marges de beneficis. Ho diuen Merkel, Rajoy i Mas, que han aplicat la mateixa política d’austeritat salvatge que ens ha portat novament a la recessió econòmica. Els que estan guanyant amb aquesta crisi són els que diuen que no hi ha alternativa, que no podem canviar res. Però l’alternativa no només és possible sinó que és necessària. La política de l’austeritat dogmàtica ha fracassat a tot arreu. Els països del sud d’Europa que l’han aplicat estan en pitjors condicions que abans: recessió, creixement de l’atur i de la pobresa, enfonsament de les classes mitjanes i desmantellament de l’Estat del benestar. I als països del nord d’Europa han incrementat les desigualtats i la precarietat laboral i social i les perspectives econòmiques han empitjorat. Hi ha alternativa, perquè centenars de milers de persones han sortit al carrer contra les retallades socials o han participat en les vagues generals per exigir la sobirania popular davant dels mercats. I també centenars de milers de persones van sortir al carrer l’Onze de Setembre passat per reclamar sobirania nacional. Però l’alternativa no és un retorn al passat. Ni podem ni volem tornar a un model econòmic especulatiu que destrueix i consumeix recursos naturals sense fi, ni a un model autonòmic que no respon ja a les aspiracions nacionals de Catalunya. El desvari d’Artur Mas no té proporcions, va esgotar la seva credibilitat.
Els propagandistes de CiU i afins estan intentant explicar la gran patacada, sense voler veure que en part també ells són responsables. I així, agafats a la cadira, segueixen proposant retallades quan s’ha vist i demostrat que és l’element desestabilitzador, el que connecta amb la realitat són les més que contundents “actuacions” de Felip Puig en una violència institucionalitzada d’estar per casa, les privatitzacions de facto l’amenaça molt real de Boi Ruiz, les llistes d’espera, els tancaments d’urgències… actuacions sempre negades i amagades sota l’absurda teoria que la salut és cosa privada.
Artur Mas ha governat una “austeritat” insuportable per les majories més precàries, i després d’aquestes eleccions ja no pot buscar més excuses. Mas buscava una rentada a les urnes, volia que quedés molt clar que a la ciutadania no li importa ni la corrupció ni les retallades que es desprenen d’aquest caciquisme que suposa que Catalunya és CiU? Però l’estratègia de CiU només podia triomfar si augmentava l’abstenció i si la ciutadania renunciava a la democràcia. Per sort, no ha estat així. Ara, la insistència en el “bloc sobiranista” és l’únic que pot amagar la imperdonable malaptesa d’Artur Mas i les excuses per les retallades, i perquè perdurin les polítiques de destralades sobre els serveis públics i segueixin empitjorant les condicions de treball i salarials en l’ensenyament, la sanitat, etc. La ciutadania no caurà en el parany d’aquesta crisi estafa tolerada per PP i CiU.
Salut i República companys / es 