Arxiu

Van assassinar la infermera voluntària Razan Al Najjar

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17894/van/assassinar/infermera/voluntaria/razan/al/najjar

El passat 1 de juny, la infermera voluntària Razan Al Najjar, membre de Palestinian Medical Relief Society (PMRS), una de les nostres organitzacions sòcies a Palestina, va ser assassinada a Gaza per un franctirador de l’exèrcit israelià mentre atenia un home ferit. A la mort d’Al Najjar, de 21 anys, s’hi afegien, el dia següent, tres voluntaris més ferits (Rami Abu Jazar, Mahmoud Fa’wur i Mahmoud Odeh) pels trets dels soldats israelians. En total, des del 29 d’abril, Israel ha ferit 229 voluntaris mèdics, violant totes les normes del Dret Internacional Humanitari. Això diu molt del tarannà criminal i fanàtic dels que fan, manen i consenten accions com aquesta.

L’Associació Catalana per la Pau i jo, com membre de l’executiva, ens unim al dolor amb la família de Razan i manifestem la nostra solidaritat i afecte per als amics i amigues de PMRS i per al seu president, el Dr. Moustapha Barghouti, amb qui ens uneixen més de 15 anys de treball en comú. També exigim a la comunitat internacional la condemna dels crims ordenats pel govern israelià i la posada en marxa d’accions efectives que posin fi a les violacions dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari.

Palestinian Medical Relief Society és una organització palestina de base comunitària. Va ser fundada l’any 1979 per un grup de metges i professionals sanitaris palestins que buscaven complementar i millorar les deficients infraestructures sanitàries de la zona. Els seus programes de salut posen èmfasi en la prevenció, l’educació, la participació comunitària i l’apoderament de les persones. Dóna cobertura a més de d’un milió i mig de palestins i palestines a Cisjordània i a la Franja de Gaza, des d’on dirigeixen dues clíniques mòbils que proporcionen atenció primària d’emergència a les comunitats de les zones marginals i/o aïllades.

El darrer projecte que hem realitzat amb PMRS és una intervenció d’acció humanitària per protegir i ajudar, en el seu procés de rehabilitació, uns 200 menors d’edat ferits i afectats per la Guerra dels 50 dies. Dels 3.374 nens i nenes ferits durant el conflicte, es calcula que més de 1.000 tenen lesions permanents que els confereixen alguna discapacitat. Les forces sionistes continuen sostenint la seva política de trets directes amb l’objectiu d’assassinar o causar discapacitats als ciutadans, utilitzant diversos tipus de munició de guerra; bales expansives, i gasos desconeguts. Entre els ferits hi ha milers de casos amb lesions greus i complexes que requereixen intervencions terapèutiques a llarg termini.

Les forces israelians obstrueixen el treball del personal mèdic i, tal com s’ha palesat amb l’assassinat de Razam, dirigeixen atacs directes a llocs mèdics i ambulàncies. A banda del cas de la jove Razam, dels 229 voluntaris mèdics ferits -alguns d’ells molt greus- i dels danys causats a 37 ambulàncies, l’exèrcit també ataca sense pietat els treballadors de la premsa. Recordem que van matar dos periodistes (dos treballadors de la veritat!) i, de moment, se n’han comptabilitzat més de 144 de ferits.

Estem sent testimonis, des de fa massa temps, dels pitjors crims comesos per un estat fanàtic victimitzat pel seu passat i que està sent el botxí del poble palestí. Fa 58 anys, el 21 de març de 1960, el govern de l’Àfrica del Sud va assassinar 69 manifestants desarmats en Sharpesville. Aquell fet va causar una gran indignació internacional i, amb el temps, allò va concloure en un efectiu boicot al règim racista. Aquest dies hem viscut una situació semblant als límits del ghetto de Gaza, on l’exèrcit israelià ha llevat la vida a 123 persones i n’ha ferit 13.672 durant la Marxa del Retorn d’homes, dones i infants, amb tirotejos que van durar hores.

Mentrestant, a Jerusalem, aquests dies s’escenificava la infame cerimònia d’obertura de l’ambaixada dels Estats Units, una nova burla al dret internacional, coincidint amb l’aniversari de la fundació de l’estat d’Israel sobre l’expulsió de 700.000 ciutadans autòctons. Els morts de la jornada eren descendents d’aquells expulsats fa setanta anys i reclamaven el seu dret al retorn, d’acord amb les resolucions de l’ONU que el govern assassí d’Israel ignora…

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

Israel estat governat per criminals

http://www.regio7.cat/opinio/2018/12/06/Tribuna

Israel “estat governat per assassins per uns canalles”, país amb govern que no acata la legalitat internacional que sistemàticament desobeeix els mandats i recomanacions de les Nacions Unides i massacra en les seves diferents formes al poble Palestí. És un Govern que uns diuen sionistes i altres fonamentalistes poques diferències veig. Detesto tot fonamentalisme digui com es digui, sigui religiós o secular. Els fonamentalismes són una ofensa a la racionalitat humana i una desgràcia per a la pau que ha de regnar entre els pobles. El fonamentalista és un fanàtic, una persona que no entén raons i que es mou inspirat per l’odi al què sigui diferent a ell. Un fonamentalista va assassinar Razan al-Najjar, de 21 anys voluntària mèdica, havia decidit anar per assistir a totes les persones ferides per la munició i la violència de l’exèrcit israelià. Portava l’uniforme blanc que la identificava clarament com a personal sanitari. Molta gent la coneixia . Jove membre de la Palestinian Medical Relief Society (PMRS) contrapart de l’Associació Catalana per la Pau (ACP) amb qui ens uneixen més de 15 anys de treball en comú. Razan al-Najjar hi era cada dia des del matí a la nit, i molts mitjans internacionals l’havien entrevistat. Divendres passat, el tir precís d’un franctirador israelià acabava amb la seva jove i voluntariosa vida per l’esquena, mentre tractava d’ajudar a un ferit. Amb ella són ja 128 les persones assassinades per l’exèrcit israelià des de l’inici de les protestes a Gaza, el passat 30 de març. Entre les víctimes mortals, 15 són nens. Durant aquest temps, no han deixat de repetir-se els atacs cap al personal sanitari: 245 treballadors de la salut i 40 ambulàncies han estat atacats per part de l’exèrcit israelià. Aquests atacs no només posen en risc la vida i la salut del personal sanitari i dels pacients, sinó que també soscaven la capacitat general del sistema de salut de Gaza, que pateix ja una escassetat crònica de recursos i de finançament, agreujada per més de deu anys de bloqueig. “Gaza és com una petita presó on dos milions de persones són assetjades, sense cap dret a viure, a respirar o a conrear les seves terres. Aquests dies, la població ha dit prou”. A Gaza la situació és terrible. Imagineu a lo que arriba el criminal govern Israel que ha construït dics i murs que eviten que l’aigua de la pluja arribi als aqüífers de la ciutat, tal com apareix documentat en informes realitzats per organitzacions israelianes. Com aquests estan molt propers al mar, si no hi arriba aigua dolça s’omplen amb l’aigua marina, amb un alt contingut de sal, no apta pel consum ni pel regadiu. “Les habitants de Gaza han de comprar aigua envasada fins i tot per a dutxar-se, rentar els plats, etc. I això si poden ”, explica Abbas. Es calcula que si es continua amb aquesta restricció, cap al 2020 trobar aigua potable a la ciutat serà casi ve impossible: encara es farà més complicat viure-hi pels 1,8 milions de persones que actualment hi habiten. Per això és necessària la intervenció de la comunitat internacional, que obligui a Israel a garantir els drets humans i resolucions de la ONU . Mentrestant, associacions i organitzacions, tant locals, com el PFU, com de fora, treballem per garantir aquests drets arriscant vides davant la inoperància i pressió que hauria de fer-se a nivell internacional. Més aviat es al contrari veient el que ha fet el Govern EUA i Trump el seu president recol·locant l’ambaixada a Jerusalem violant tots els acords i posicionant-se de forma clara al costat del govern criminal i opressor del poble Palestí. Res estrany coneixent el tarannà d’aquest senyor.

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social

Aturem la Guerra a Síria d’una vegada

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/21/Tribuna

La guerra de Síria, des de 2013 escenari de la confrontació interposada de milícies islamistes locals recolzades i finançades des de l’exterior per enderrocar al Govern de Bashar Al-Assad, ha donat pas a la confrontació directa de les potències imperialistes amb interessos a la regió del Pròxim Orient. L’atac amb míssils del 14 d’abril de EUA, França i Gran Bretanya, ha estat precedit dos dies abans pel d’Israel. D’aquesta manera han estat greument danyats la base T4 de Palmyra, el Centre d’Investigació de Barce i suposats magatzems i un lloc de comandament a l’oest d’Homs. L’excusa d’aquesta intervenció imperialista hauria estat un atac amb explosius i clor de l’exèrcit sirià el 7 d’abril contra barris de Duma, a l’est de Damasc, en mans de les milícies islamistes de Jaysh l’Islam. Aquest enclavament de la regió de Ghouta oriental negociava la rendició condicionada, la sortida dels milicians islamistes desarmats i les seves famílies a l’enclavament d’Idlib. S’afirma que 47 dels 70 morts civils presentaven símptomes d’atac químic i altres 500 persones van haver de ser tractades . Ghouta oriental ha patit durant 5 anys el doble malson del setge implacable de l’exèrcit de Al-Assad i el despotisme fanàtic de les milícies islamistes, que s’han acarnissat especialment contra l’oposició democràtica siriana i també utilitzant com escuts humans a civils pro-Assad segrestats. La utilització d’armes químiques es remunta al començament de la guerra a 2013. El Govern sirià havia desenvolupat un important arsenal d’armes químiques per a la seva possible utilització com a represàlia contra un hipotètic atac nuclear israelià. Però la descomposició del Govern i de l’exèrcit van donar accés d’aquest arsenal a desertors i milicians islamistes. El primer atac químic va ser el 2013 a Khan al-Assal i es va acusar a l’oposició islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

LES SEVES RETALLADES TAMBÉ GENEREN FEIXISME

Tribuna Regió7 DIJOUS, 30 DE NOVEMBRE DEL 2017

Cal analitzar a fons totes les causes,
no és possible que es pugui
tornar a repetir la història de
l’extrema dreta en molts països
d’Europa. Suposo que a cada país hi ha
raons similars i diferents. Al Regne d’Espanya
subsisteixen diferents feixismes i
un ultranacionalisme espanyol emparat
pel mateix Govern del PP, que és fill del
franquisme i en el qual resulta inexplicable
que milions de persones votin un Govern
liderat per Mariano Rajoy. «Hem
d’intentar entendre per què ho fan. Si no
canviem les causes, el problema continuarà»,
el mateix funcionament del sistema
capitalista i tot el seu engranatge de
mitjans de comunicació ajuden al fet que
determinats missatges i personatges calin
entre la població i molts ciutadans votin
formacions polítiques que van de forma
molt clara en contra seu. «No n’hi ha
prou, amb quedar-se estancat i criticar»
per evitar l’auge del feixisme.
Que al Regne espanyol es conjuguen
raons similars a la pujada del feixisme
que s’estan donant a Europa com són les
polítiques austericides de molts governs,
encoratjades, afavorides i animades per
la Unió Europea és un fet. Polítiques que
han generat milions d’exclosos i han
multiplicat les desigualtats a nivells desconeguts,
un fet que converteix en fenomen
polític la ràbia i el desconcert de
moltes societats. Si és així hi ha solucions
contra aquest perill. L’alternativa a les
polítiques que generen desigualtat s’han
de construir des de l’esquerra. Mai podem
oblidar que som en una guerra de
classes i que el capital farà servir les seves
eines per guanyar-la. Tant li és «el
cost social», el nostre patiment són els
seus beneficis temporals, i això per al capital
és el primer. És per això que sóc de
l’opinió que l’esquerra europea necessita
urgentment reflexionar sobre per què les
forces amb voluntat transformadora no
canalitzen en major mesura el descontentament
i la ràbia de les classes populars,
i poder d’aquesta manera oferir un
projecte il·lusionador i integrador. «La
gent ha de percebre que estem amb ells,
al carrer, i que responem als seus problemes».
L’auge de formacions ultres en democràcies
consolidades com el Regne Unit,
França, etc, «és conseqüència de la crisi
de model social» que tendeix a deixar
fora de joc un percentatge elevat de població.
Per desgràcia, la resposta, en
comptes d’anar des del compromís per a
un canvi social cap a una major justícia i
igualtat, en molts casos deriva cap a l’odi,
cap al rebuig a l’altre. És aquí on l’esquerra
ha de treballar, sensibilitzar i raonar.
No pot ser que les classes populars es
creguin les barbaritats que inflen els mitjans
neoliberals, i en què s’arriba a criminalitzar
els més febles. Fa anys que sentim
com des de les institucions comunitàries
es relaciona cada vegada amb més
freqüència terrorisme i persones migrants.
Lema de molts governs i mitjans
europeus que ja ni ho amaguen. Suposa
la criminalització de la migració al seu
màxim exponent «només» per tapar les
seves retallades socials i no-acollida de
refugiats i migrants. Lligar terrorisme a
persones refugiades i migrants que vé-
nen a buscar un futur amb dignitat per a
les seves famílies «és enviar» un missatge
carregat de racisme i xenofòbia, a més
d’una estratègia indigna i «molt perillosa»,
han construït un relat segons el qual
s’elimina la realitat i les causes del perquè
i motius de l’arribada de la migració
i refugiats, i així alimenten el feixisme.
No pot ser que institucions polítiques
dels països d’Europa adaptin els seus
discursos i estiguin desenvolupant polítiques
d’extrema dreta per intentar frenar
precisament l’auge electoral de l’extrema
dreta només per pur electoralisme. Continuar
fent les mateixes polítiques econòmiques,
socials o de rebuig a les persones
migrants i refugiades seguirà
obrint espais perquè la «marea negra»
d’aquest neofeixisme contemporani segueixi
creixent i instal·lant-se amb normalitat
en les nostres societats.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Manifestació «No tenim por»

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16079/manifestacio/no/tenim

Vaig tenir el que podríem anomenar un conflicte ètic que em va donar força maldecaps. Fins i tot, durant unes hores, no sabia si anar a la manifestació del “No tenim por”. Els dubtes, però, es van esvair, en primera instància, quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer públiques les pautes de com seria l’acte. A la capçalera de la manifestació hi hauria guàrdies urbans, Mossos d’Esquadra, comerciants, i la ciutadania, que havia estat, en definitiva, la que havia patit i viscut en primera persona els atacs terroristes. Pel que fa a la posició que ocuparien els polítics, l’alcaldessa va ser molt clara: “Anirem a la segona o tercera fila de la manifestació”. Això em va tranquil·litzar. I és que quan em vaig assabentar que certs polítics del govern espanyol i el mateix rei visitarien la nostra estimada Barcelona atemptada per gihadistes, no vaig poder evitar pensar en què el propi monarca de l’estat té uns llaços d’amistat i econòmics amb la monarquia Saudita, la qual visita cada dos per tres, com feia el seu pare i com també feien alguns empresaris propers a certs partits polítics. Sí senyors, una monarquia –igual que la de Qatar– que adoctrina i capta fanàtics.

Tenia, també, un altre conflicte ètic. I és que el fet que a la manifestació hi assistissin certs polítics de la Generalitat que en més d’una ocasió havien fet palesos uns llaços més enllà de l’amistat amb el govern genocida d’Israel, em desagradava força.

Però, tot i això, el que més em molestava i trobava d’una gran hipocresia era la visita del rei i de certs polítics del govern espanyol en una manifestació de solidaritat. Cal recordar que a les escoles alcoràniques i mesquites de l’Aràbia Saudita hi abunden els imams fonamentalistes. Allà, ells hi couen el wahhabisme, una mena de feixisme religiós que fanatitza a joves de tot el món i els converteix en terroristes que atempten contra innocents, com va passar a Barcelona o a Cambrils. La monarquia d’Aràbia Saudita finança nombroses mesquites fora del seu dictatorial regne, principalment a Europa, incloent-hi tant Espanya com Catalunya. Però el finançament de les mesquites a Espanya és només una de les parts més evidents de l’incessant flux de diners que les dictadures de l’Aràbia Saudita, i també Qatar, fan servir per ampliar la seva influència. Els negocis al més alt nivell -entre ells, la gran quantitat d’armes que ven Espanya a aquest govern- i les fortes inversions de capital en empreses espanyoles, al costat dels sucosos negocis que proporcionen aquests països, fan que tant la nostra monarquia com el govern espanyol i, no ho oblidem, molts futbolistes, no vegin que estan donant suport indirecte al discurs de l’odi que promouen. Al cap i a la fi, quan les morts són fora d’Europa, no les veuen tant. Vuit de cada deu víctimes del terrorisme gihadista són creients musulmans. De cada deu atemptats que perpetren, nou es produeixen en països de majoria musulmana. Els atemptats, el terror, la mort i la tragèdia, tot el que s’acaba de viure a Catalunya, constitueix el dia a dia de milions de creients musulmans víctimes del mateix odi i el mateix fanatisme que encoratgen des del Govern d’Aràbia Saudita i Qatar.

Al final vaig creure que si no anava a la manifestació em posaria a un nivell semblant dels que sembren i busquen la discòrdia i només pretenen fomentar l’odi aprofitant aquests atemptats. I com que jo no sentia odi, vaig creure que només hi havia una posició moral acceptable: l’antifeixisme. Si en un combat ideològic, entre hipòcrites, feixistes i antifeixistes, no tries la trinxera dels que defensen la pau, la diversitat i el respecte a les minories, ja has triat.

És per això que crec que finalment em vaig auto-convèncer i vaig assistir a la manifestació, al costat dels que cridaven en favor de la pau i el respecte. Vaig estar amb la ciutadania i la ciutat de Barcelona, que ha donat tants exemples del que és manifestar-se per la pau, i vaig sentir-me ben lluny d’aquests impresentables que, a parer meu, van fer acte de presència només perquè els hi tocava.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

TREBALLEM TOTS/ES PER UN MÓN FRATERNAL I EN PAU

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 1 DE SETEMBRE DEL 2017

No podrem oblidar el dijous 17
agost del 2017, el recordarem
plens de tristesa, va ser el dia
que va arribar el terror a la ciutadania
innocent i indefensa, a la nostra
internacional Rambla barcelonina, també
a Cambrils, i amb Pau Pérez assassinat
al seu cotxe. Com és humà, hi ha un rebuig
al terror i morts ocasionades per
ISIS. I als pobles i ciutats es fan actes de
solidaritat i transmetem tot l’afecte als familiars
i amistats de les víctimes assassinades
i ferides.I, com ha de ser, Barcelona
i Catalunya vol seguir sent ciutat de
pau i acollida, i la mateixa terra de convivència
i interculturalitat. Però així com
denunciem i repudiem les conseqüències
nefastes del terrorisme del fonamentalisme
religiós, hem de fer denúncia dels  
poderosos i els estats que el fomenten, alhora
que l’utilitzen per afeblir i derrotar
els pobles.
Tenim dolor i horror,ràbia i estupor. I, per
descomptat, commoció generalitzada.
Som un poble en què la pressió cívica pacifista
s’ha decantat per un esperit de
convivència,respecte i diversitat, i ha situat
els valors de la llibertat, la solidaritat
i la unitat popular com el millor antídot
per a la barbàrie indiscriminada del terrorisme
gihadista. I no acceptem ni la islamòfoba
ni l’acció xenòfoba i racista,
com tampoc la limitació de llibertats en
nom de la seguretat, tenim clar que no
són cap solució fiable que eviti l’actuació
terrorista. Els intolerants ho volen aprofi-
tar per a la ruptura de la convivència amb
un enfrontament entre habitants autòctons
i immigració que és ridícul, vergonyós.
Tampoc podem deixar passar, i cal
denunciar-la sempre, la hipocresia dels
estats espanyol, europeus i nord-americà,
que fomenten guerres com les del
Pròxim Orient per al seu lucre econòmic i
estratègic, els importen ben poc les conseqüències
de tan criminals actes.
Cal denunciar el militarisme estatal
d’Occident, que arma i fa un lucratiu negoci
amb els exèrcits, les guerres de rapinya,
que estén la desolació, la desraó i
l’odi. Cal denunciar i no oblidar la infame
política que tracta la immigració com si
no fossin persones germanes nostres,
que tracta els immigrants en massa casos
pitjor que els animals, que permet un calvari
i mort als camps i a les pasteres que
solquen el Mediterrani, com si fossin empestats,
sense cap indici de pietat per les
criatures, dones embarassades i persones
grans. Cal rebutjar la menyspreable utilització
del dolor col·lectiu de l’atemptat
per atacar la nostra llengua i el nostre
dret a decidir a Catalunya. No oblidem
que el rei i el president de l’Estat espanyol
han aplaudit a la plaça de Catalunya i han
fet el minut de silenci. La seva gegantina
hipocresia no els ruboritza, perquè s’alternen
i fan negocis d’armes, i altres, amb
els estats que financen aquest terrorisme
que ara lamentem a Catalunya i que tant
de mal fa per tot el planeta. L’Ajuntament
de Barcelona i pràcticament tot Catalunya
han defensat des del primer moment
la necessitat de sostenir la llibertat i la
convivència. La Generalitat, amb el president
Puigdemont i el vicepresident Junqueras,
ha fet pinya cívica amb l’alcaldessa
de Barcelona, Ada Colau, per aquesta
concepció d’unitat democràtica fonamentada
en la fraternitat de la població,
un acte que ens honora com a poble.
Però no hem d’evitar assenyalar els responsables
i culpables polítics que es cometin
aquestes guerres i aquests atemptats
terroristes, «el terrorisme del fonamentalisme
religiós és el bumerang del
militarisme i els negocis foscos occidentals».
No s’ha d’oblidar que aquest terror
viscut a Catalunya no és una cosa inusual,
excepcional o aïllada. Aquest tipus
de terrorisme es cobra víctimes en la seva
major part a Orient, encara que tingui
més repercussió quan té lloc a les ciutats i
capitals de l’Occident militarista. Tinguem
clar que l’odi contra l’odi no és la
solució. Treballem tots/es per un món diferent
fraternal i en pau.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

IEMEN, UNA GUERRA SILENCIADA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 6 DE JUNY DEL 2017

Que les guerres són negoci per a uns quants és un fet. En el cas d’Espanya, sisè exportador mundial d’armes, destaca l’absència d’informació pública en comparació d’altres democràcies occidentals. Això fa que la indústria d’armament espanyola guanyi diners venent armes a l’Aràbia Saudita, país que n’està massacrant un altre de pobre com Iemen.
Espanya va ser un dels primers països que va ratificar l’any el 2014 el nou Tractat Internacional de Comerç d’Armes,que prohibeix vendre material bèl·lic a governs que cometen atrocitats i violen de manera sistemàtica els drets humans i la legislació internacional. Per aquest motiu resulta sagnant veure que els principals clients de les armes fabricades a Espanya són els règims d’Aràbia Saudita, Egipte i Bahrain, a més d’Israel, Turquia, el Brasil i Colòmbia, països acusats de fer servir armament de guerra contra la població civil, i aquests fets delaten un cinisme gegantí.
Com deia, en el cas de les vendes d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita (monarquia absoluta on es violen els drets humans) parlem de vendes de material militar per valor de 116 milions d’euros el 2016. Aquesta dictadura del golf Pèrsic que surt als mitjans d’informació per amiga de la nostra monarquia encapçala la coalició internacional que dóna suport a un dels bàndols de la guerra civil al Iemen (de fet, sense Aràbia Saudita el mes fàcil és que no hi hagués conflicte), i va comprar a les empreses armamentístiques espanyoles bombes, míssils, granades i municions per més de 70 milions. La campanya de bombardejos liderada pel règim wahhabita ha portat el petit país del Golf a la catàstrofe: 32.000 morts i ferits, atacs deliberats contra estructures civils i camps de refugiats, 1.000 escoles destruïdes, ús de bombes de dispersió…, xifres de principi del 2016. La lluita està relacionada amb el control sobre un racó estratègic de la península Aràbiga per on circula la gran part del petroli i gas del Golf en la seva ruta marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.

Autor : Ricard Sánchez Andrés 

Coordinador d’EUiA Bages