Arxiu

IEMEN, UNA GUERRA SILENCIADA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 6 DE JUNY DEL 2017

Que les guerres són negoci per a uns quants és un fet. En el cas d’Espanya, sisè exportador mundial d’armes, destaca l’absència d’informació pública en comparació d’altres democràcies occidentals. Això fa que la indústria d’armament espanyola guanyi diners venent armes a l’Aràbia Saudita, país que n’està massacrant un altre de pobre com Iemen.
Espanya va ser un dels primers països que va ratificar l’any el 2014 el nou Tractat Internacional de Comerç d’Armes,que prohibeix vendre material bèl·lic a governs que cometen atrocitats i violen de manera sistemàtica els drets humans i la legislació internacional. Per aquest motiu resulta sagnant veure que els principals clients de les armes fabricades a Espanya són els règims d’Aràbia Saudita, Egipte i Bahrain, a més d’Israel, Turquia, el Brasil i Colòmbia, països acusats de fer servir armament de guerra contra la població civil, i aquests fets delaten un cinisme gegantí.
Com deia, en el cas de les vendes d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita (monarquia absoluta on es violen els drets humans) parlem de vendes de material militar per valor de 116 milions d’euros el 2016. Aquesta dictadura del golf Pèrsic que surt als mitjans d’informació per amiga de la nostra monarquia encapçala la coalició internacional que dóna suport a un dels bàndols de la guerra civil al Iemen (de fet, sense Aràbia Saudita el mes fàcil és que no hi hagués conflicte), i va comprar a les empreses armamentístiques espanyoles bombes, míssils, granades i municions per més de 70 milions. La campanya de bombardejos liderada pel règim wahhabita ha portat el petit país del Golf a la catàstrofe: 32.000 morts i ferits, atacs deliberats contra estructures civils i camps de refugiats, 1.000 escoles destruïdes, ús de bombes de dispersió…, xifres de principi del 2016. La lluita està relacionada amb el control sobre un racó estratègic de la península Aràbiga per on circula la gran part del petroli i gas del Golf en la seva ruta marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.

Autor : Ricard Sánchez Andrés 

Coordinador d’EUiA Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

ÉS URGENT LA PAU A SÍRIA,COM A TOT L’ORIENT MITJÀ

TRIBUNA Regió7 DIJOUS, 27 D’ABRIL DEL 2017

En els gairebé 7 anys que fa que dura la guerra de Síria, aquesta s’ha emportat més de 312.000 vides i ha desplaçat de casa seva la meitat dels 23 milions d’habitants. Durant aquest temps hem assistit a un continu despropòsit en les accions pacificadores que han d’esperarse de la comunitat internacional, al contrari, s’han establert suports per part de les grans potències com Rússia, els EUA, l’esfera europea i l’Orient Mitjà, que donen suport de manera dividida i interessada al govern de Damasc, o als grups rebels i terroristes profundament heterogenis i diversos en el seu objectiu i pretensions. A partir del dimarts 4 abril, la gravetat del conflicte sirià va augmentar, encara més si és possible. El que s’ha anomenat «atac químic» ha causat la mort de més de 80 persones a la localitat de Jan Shijun, al nord de Síria, entre elles 30 nens, així com 400 persones afectades pel gas tòxic. Després més d’un centenar de persones van morir en l’atemptat suïcida amb cotxe bomba a un comboi d’evacuats a Alep. Les imatges mostren un pas més enllà en la capacitat mortífera i cruel de les forces bèl·liques presents en el conflicte. Com és habitual, l’encreuament de declaracions sobre culpabilitats i responsabilitats dels bombardejos dilueix, d’una banda, l’acció dels organismes internacionals. Alhora que s’assumeix la legitimitat d’intervenció d’EUA, a través de decisions unilaterals responent al govern sirià amb els bombardejos realitzats a Homs. Atac ordenat pel racista Donald Trump, en què participen els destructors USS Ross i USS Porter procedents de la base espanyola de Rota (Cadis), on operen regularment. L’ús de la base de Rota és preocupant. L’escut antimíssils no només no ha creat ocupació, sinó que, com es veu, ens involucra en les guerres de l’Orient Mitjà amb tot el perill que això comporta. Bombardejos com el de Homs, que se sumen als realitzats anteriorment pels mateixos EUA, França o Rússia, o les intervencions sobre el terreny d’aquestes potències o de l’Iran i l’Aràbia Saudita, no contribueixen a la pau a Síria. Aquesta complexitat aparent de les parts en disputa no pot de cap manera entelar el judici de les organitzacions que defensen els Drets Humans. I aquesta és la reclamació més contundent possible als governs internacionals que les seves actuacions es dirigeixin de manera específica i exclusiva a la pacificació del territori, que paralitzin la venda d’armes a les parts implicades, afavoreixin les negociacions de pau entre les parts i el reconeixement del dret d’asil a totes les persones desplaçades a conseqüència dels conflictes. És hipòcrita i cínica l’actitud dels governs, que s’horroritzen amb els efectes de la guerra però que al mateix temps rebutgen l’arribada de persones que en fugen i a les quals no reconeix el dret d’asil. Insisteixo en la responsabilitat de la Unió Europea per la mort de les persones que es veuen a abocades a un destí fatal a causa de les polítiques europees de no accés i devolució de les persones refugiades. Al mateix temps que s’intensifica i ens angoixa la guerra a Síria, veiem com el que passa al Iemen amb prou feines mereix atenció de l’anomenada comunitat internacional. Cal recordar, per exemple, que gariebé 50 refugiats van ser massacrats al mar per helicòpters de la coalició que lidera Aràbia Saudita fa unes setmanes quan fugien cap al Sudan. La massacre al Iemen arriba a xifres esfereïdores i es realitza també gràcies a la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, que són emprades en aquesta guerra. És hipòcrita i cínic continuar comerciant amb armament que alimenta guerres. És hipòcrita i cínic que els governs declarin intolerables els atacs d’una de les parts i executin, acompanyin o reforcin els atacs comesos per l’altra. És una vergonya per a totes les persones que vivim aquest temps contemplar i conèixer com s’està massacrant la vida de les persones per interessos geoestratègics. No podem mirar cap a una altra banda.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

21 DE MARÇ,DIA CONTRA LA DISCRIMINACIÓ RACIAL

 TRIBUNA DISSABTE, 18 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

El sistema capitalista de sempre ha promogut el racisme euro centrista des de la seva primera etapa d’expansió colonial, que va consistir en l’esclavització i l’extermini dels continents per part de les potències europees. En l’actual fase imperialista va acabar de consolidar-se una hegemonia econòmica i cultural anglosaxona, protestant i liberal, que ha imposat un racisme classista sociològic i gradual a tota la societat. El racisme s’ha d’entendre que és la llavor del feixisme. En aquesta nova etapa mai eradicada del feixisme a Europa l’excusa és la seguretat. La llibertat i la seguretat formen part d’un tot indivisible en una societat democràtica; seguretat ciutadana per al gaudi i exercici dels drets i llibertats. Benestar social i seguretat són conceptes complementaris. No poden existir polítiques de seguretat eficaces si no s’aborda l’eradicació de causes com ara la pobresa, l’atur, la xenofòbia, el masclisme, l’homofòbia i l’exclusió social mitjançant polítiques integrals d’ocupació i protecció social. Perquè una política de seguretat sigui avançada ha d’estar integrada en una política social que promogui la transformació de la comunitat. La seguretat s’hauria d’entendre com un instrument al servei de la instauració i manteniment de la pau social, és a dir, al servei de la protecció i desenvolupament dels drets humans, polítics i socials i en condicions d’igual dignitat i llibertat. Per tant,rebutjo el concepte ideològic de falsa seguretat en mans d’una campanya racista dels partits de la dreta i ultradreta europea, la seguretat que es pretén defensar és inseguretat per a la majoria de la població. I això porta a la mort de milers de persones al mar Mediterrani i les seves fronteres a Europa. És un crim contra la humanitat que hem d’aturar immediatament. S’ha de rebutjar qualsevol intent de solucionar el «problema de la migració» «ningú migra perquè vol» a través de l’increment de la militarització. El que és humà és garantir l’accés legal immediat als països europeus a les persones que fugen de guerres i desastroses condicions de vida. L’absència d’una manera legal i segura per entrar a Europa facilita el tràfic d’éssers humans, cosa que no només traumatitza la mera noció de la dignitat humana i la civilització, sinó que, a més, s’ha convertit en un dels negocis més lucratius del món i una de les principals amenaces per a la supervivència de les seves víctimes. Tant la UE com cadascun dels governs europeus tenen l’obligació de respectar i aplicarles convencions internacionals i europees de drets humans que han signat. Les polítiques europees de colonització, els acords de lliure comerç neoliberal i les intervencions militars en forma de «guerra contra el terrorisme» són, entre d’altres, els factors clau de les devastadores condicions que obliguen la gent a abandonar els seus països d’origen. És un llegat europeu abominable que pesa sobretot a l’Àfrica i bona part del Mediterrani i Àsia, que, per tant, ens obliga a canviar les polítiques europees cap a persones provinents d’aquests continents. Ens hem d’oposar que la xenofòbia i el racisme siguin la base de les nostres societats europees perquè és sinò- nim del feixisme que vam patir en el passat i recordem que una societat democràtica ha de creure fermament en la idea de solidaritat internacional, justícia, igualtat i respecte als drets humans. Recordem que l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamà el 21 de març Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial. Es recorda la massacre de Sharpeville, ocorreguda el 1960 contra manifestants que protestaven per l’aplicació de l’apartheid a mans de la policia sudafricana. No portem Europa per aquest camí.

Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

SI NO, QUÈ FEM A LA UE?

TRIBUNA DIJOUS, 2 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

La situació internacional segueix estant marcada per la profunda crisi estructural del capitalisme i
la continuació d’un procés complex i contradictori de reordenament de forces a escala mundial, marc en el qual l’imperialisme intensifica la seva ofensiva violenta i multifacètica que s’enfronta contínuament amb la resistència i la lluita dels treballadors i dels pobles en defensa dels seus drets i la sobirania dels Estats en la defensa de la seva independència i el desenvolupament. Una situació en la
qual, entre altres expressions de l’agudització dels trets més negatius del capitalisme, es troba l’àrea de capital financer i especulatiu sobre l’economia i l’accentuació de la centralització i concentració del capital, l’apropiació monopolista de la riquesa i de les matèries primeres, l’explotació, l’assalt als drets socials, l’atac a les llibertats democràtiques, als drets i a la sobirania nacional i a la independència. La liberalització del comerç mundial s’imposa com un instrument per a la dominació econòmica i política o com la centralització dels poders en els organismes supranacionals dominats per les grans potències imperialistes. I la UE? La construcció de les institucions europees sota una lògica neoliberal i austericida ha estat acompanyada d’una creixent ingerència militar de la UE en els països del seu entorn. La
participació en les desastroses guerres imperialistes a Afganistan i Iraq de principi dels 2000 per mitjà dels EUA i l’OTAN ha estat seguida dels intents d’augmentar la influència de la UE a través de la desestabilització dels estats del nord d’Àfrica,Ucraïna i Síria. El resultat han estat revoltes avortades, un creixement temible del terrorisme d’arrel islàmica, i la destrucció de països sencers devorats per guerres amb centenars de milers de morts. La resposta de la UE a les persones refugiades que intenten fugir dels estats fallits en què han convertit casa seva, de la guerra i del terrorisme, és el racisme i l’odi. Milers de persones han mort en els darrers anys ofegades al Mediterrani, i la UE ha fortificat les seves fronteres europaper aïllar-se dels terrors que ha causat. Els camps de refugiats són malsons on éssers humans malviuen en condicions deplorables, passant gana i fred. Actualment, la UE destina quatre vegades més de diners a vigilar les fronteres que a l’ajuda pels refugiats. Per això diem que la UE actual és un fracàs no només econòmic i polític, sinó també humà. També veiem clar que el terrorisme gihadista i el feixisme europeu són fills de l’imperialisme i del neoliberalisme.Les polítiques actuals de la UE són incompatibles amb el benestar de les classes treballadores europees. Qualsevol alternativa ha de partir d’un canvi profund del model polític i econòmic i d’una recuperació de la sobirania dels pobles, i la refundació del projecte europeu és la millor de les alternatives. El caràcter de classe de les institucions de la UE dóna la perspectiva de la profunditat que alberga el concepte de «refundació d’Europa». El que cal a nivell europeu son polítiques  d’harmonització fiscal, social i laboral al servei dels treballadors i les classes populars. Ha de canviar radicalment el paper del Banc Central Europeu. S’han d’incorporar paràmetres de creixement, creació d’ocupació i redistribució de la riquesa. S’ha de reestructurar un deute que ofega les economies de molts països. S’ha d’incrementar la transparència de les institucions de la UE. Cal entendre les polítiques migratòries i d’asil i les de cooperació al desenvolupament en origen com a polítiques públiques imprescindibles al costat de les polítiques de foment de la pau i diàleg en l’escena internacional davant dels conflictes armats. En definitiva, cal un Projecte Constituent per a Europa basat en la pau, la democràcia, la solidaritat i la cohesió social i ambiental.
Si no, què fem a la UE?

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Volem acollir!

TRIBUNA -Diari Regió7 DIJOUS, 9 DE FEBRER DEL 2017

Com altres ciutats, la ciutat de Manresa participa activament en la campanya «Casa nostra, casa vostra», en favor de l’acollida de persones refugiades. Una decisió a la qual cal donar suport. Després hi ha decisions raretes i dolentes en les polítiques de cooperació, com les del govern espanyol, que són qüestionables, com els 500.000 euros dels fons d’ajuda al desenvolupament per pal·liar la greu situació que travessen les persones refugiades a als campaments de Grècia. El que seria lògic és que aquest tipus d’aportacions les fessin les institucions comunitàries per què es tracta d’una emergència en territori europeu. D’altra banda, cal ser molt crític amb aquesta decisió per què el PP ha retallat de més del 70 % el pressupost per a cooperació a l’exterior des que va arribar a la Moncloa, a part que no està complint els compromisos amb l’acollida de refugiats, a la qual es va comprometre. No valen més pegats, la UE i el govern, si volen millorar la situació de les persones refugiades, han de acollir-les, no perpetuar la seva estada en aquests campaments de la vergonya sota un fals, a més d’hipòcrita, vel de solidaritat. La lògica diu que, com que es tracta de campaments de refugiats en territori europeu, la UE hauria de fer-se càrrec de qualsevol emergència, com l’onada de fred d’aquests dies passats, que va empitjorar, ja de per si, les condicions de vida i penúria en que la UE manté aquests campaments . La Directiva de Condicions d’Acollida de la UE diu que és competència seva, per la qual cosa no es pot entendre que el govern desviï part dels ja delmats fons d’Ajuda Oficial al Desenvolupament per això i no faci el que hauria d’estar fent: acollir els refugiats». Els fons d’Ajuda Oficial al Desenvolupament que gestiona l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, als quals caldria sumar les aportacions que fessin les comunitats autònomes. Tot l’import es posarà en mans d’un fons d’emergència creat per l’Alt  20170209_070828Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) i l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), agències presents en la major part dels campaments grecs tant a les illes com a la península. Cal ser molt crític amb el fet que la UE pugui acceptar aquest tipus d’ajuda, per què amaga la veritable fi de les polítiques migratòries de Brussel·les, és a dir, donar la imatge que està actuant per què les persones refugiades no morin de fred, quan el que en realitat vol és perpetuar la seva situació en aquests campaments, trencant els compromisos d’acollida. Suposa un rentat de cara als estats membres, que no estan complint la legislació internacional en matèria d’asil i, al mateix temps, el fet que les persones refugiades segueixin allà tancades podria dissuadir d’intentar arribar a Europa aquells que estan esperant una oportunitat». No es tracta de pal·liar les situacions generades per l’onada de fred, es tracta de posar fi a aquesta situació i, si la UE volgués que deixessin de morir persones migrants i refugiades als campaments, llavors només hauria d’acollir-los. Al final del 2016, la UE va forçar l’Afganistan a acollir tots els refugiats afganesos que Europa deportés a canvi de seguir rebent l’ajuda al desenvolupament “Ni més ni menys que xantatge”. La UE considera Kabul una zona segura dins del país i és allà on l’OIM envia els afganesos cansats d’esperar una solució a la seva situació d’abandó als campaments. Cal qüestionar que el governs europeus facin servir ajuda al desenvolupament perquè els refugiats estiguin en campaments grecs en lloc d’acollir-los!!! Prou d’hipocresia i mentides!!!

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

La pau ha de ser irreversible a Colòmbia

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/13970/pau/ser/irreversible/colombia

Sí que és veritat que preveia un resultat ajustat, però estava convençut que guanyaria el  a la pau a Colòmbia. El veia ajustat perquè coneixem una mica la situació del país i sabem que fa l’efecte que en comptes d’una, hi ha dues Colòmbies totalment diferents. I, de fet, això ha quedat palès en aquests resultats.

Si fem una ullada a les regions més afectades pel conflicte podrem distingir amb més claredat les dues Colòmbies de les quals parlo. Una, que és la que més morts va posar a la guerra, va donar suport a l’acord. L’altra, despolititzada i allunyada de la realitat i dels motius reals de la guerra, va mostrar-se contrària a la proposta.

Després de més de dos anys de negociacions a l’Havana entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC-EP, aquest país estava més a prop que mai d’aconseguir el final del conflicte armat del que ho havia estat en altres moments de la seva història. Des que es van instal·lar els diàlegs de pau, les dues parts havien avançat en una agenda que contemplava la necessitat d’arribar a acords en punts tan crucials com la política de desenvolupament agrària integral; la participació política; la solució al problema de les drogues il·lícites; la determinació de qui és víctima del conflicte armat, i la caracterització de la fi del conflicte. Tots ells, temes crucials.

La necessitat històrica de donar resposta a les aspiracions de milions de colombianes i colombians passa per trobar solució a aquestes necessitats. És per això que es buscava l’aval i la participació de la ciutadania, que és la que, finalment, havia de ratificar els acords. La mobilització d’una part important de la societat colombiana havia aconseguit que els actors armats emprenguessin, en paral·lel a la negociació, un procés d’afluixament del conflicte, pel qual les FARC-EP es comprometien a no iniciar accions armades, mentre s‘emprenien els preparatius per a la realització d’accions conjuntes de desminatge en diverses parts del país.

Tot i això, desenes d’activistes camperols, indígenes o sindicalistes van ser assassinats durant el temps negociació en un clar torpede del procés per part d’interessos privats. Qualsevol incident dificultava el procés i trencava la confiança de les parts, especialment si tenim en compte l’ofensiva de l’extrema dreta colombiana, encapçalada per l’expresident Álvaro Uribe, representant dels interessos dels sectors ramaders i oligàrquics així com d’una part de l’exèrcit.

S’ha de seguir amb la pressió internacional perquè aquests successos parin. La UE no ha jugat cap paper ni abans, ni durant ni després del procés de pau. I això és vergonyós. Des de la Unió Europea s’ha de jugar un paper més actiu en el procés obert a Colòmbia després de la victòria del No en el referèndum del passat cap de setmana sobre la signatura de la pau entre el Govern i les FARC-EP. Se li ha de recordar a Juan Manuel Santos que la pau és irreversible i que s’ha de mantenir l’alto el foc de manera indefinida.

El resultat del passat diumenge va inundar de ràbia totes aquelles persones que han lluitat a favor de la pau a Colòmbia, i la victòria del No va ser de forma clara una picada d’ullet a la campanya d’un sector de l’oligarquia que ha utilitzat tergiversacions i mentides cap als detractors de la fi del conflicte. De fet, els sectors de la guerra van aconseguir convèncer una petita majoria amb una grotesca campanya de mentides. I això no és lícit, ja que atorga un paper rellevant en el procés de pau a aquells que es lucren i es van lucrar amb la guerra; aquells que van tolerar i van impulsar els esquadrons de la mort, que van omplir Colòmbia de tombes i milions de desplaçats interns.

Mentre les FARC reiteren el seu ferm compromís de pau, Santos posa data de caducitat a l’alto el foc. Una molt mala notícia. La UE ha d’estar present per acompanyar aquesta voluntat de pau. Ha fet molt bé a treure les FARC de la llista d’organitzacions terroristes, però ha de dir ben clar al president de Colòmbia que així no, que mantingui el compromís amb la pau. Tampoc podem oblidar que és real que bona part de la solució del conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament han estat desposseïts d’ella. A Colòmbia, les causes de la guerra han estat diverses, però bona part de la solució al conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament no n’han pogut fer ús. Colòmbia té 114 milions d’hectàrees de les quals 40 milions pertanyen al 0,8% de la població. Ens trobem davant d’una oligarquia que no vol perdre ni vol repartir la seva desorbitada riquesa. Aquest 0,8% és una xifra que escandalitzaria qualsevol país en el qual es respectés la diversitat i el dret a viure amb dignitat. Des de les organitzacions socials i camperoles hi ha alternatives i propostes, que cal escoltar si es vol una pau duradora. I hem de tenir en compte, també, que la pau no pot construir-se des de la desmemòria ni des de l’oblit. 50 anys de guerra han portat desenes de milers de desaparicions forçades, assassinats i massacres contra la població civil i el genocidi d’una força política, la Unió Patriòtica. Els responsables d’aquests actes han de assumir-los. No hi haurà pau sense esclariment de les violacions als drets humans, justícia als seus causants i reparació per a les víctimes. La societat civil colombiana i la comunitat internacional han de redoblar el suport perquè aquest procés de pau no quedi en res i no caigui per les provocacions dels enemics de la pau.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages