Tot va començar de manera curiosa el 12 d’octubre. S’organitzen normalment a Hondures. La gent es posa d’acord i se’n van. La diferència aquesta vegada és que la desesperació va fer que sortissin diàriament 200, 300 o 400 persones. La suma d’aquests petits grups és el que forma una caminada que pretenia sortir de San Pedro Sula, a Hondures. Els atacs de la televisió, tractant de minimitzar i ridiculitzar, tot això que era un atac, es va convertir en una campanya publicitària i va fer que més gent s’assabentés de la caravana i cregués que anar en caravana és mes segur. Per això, de gairebé 200 persones que hi havia el matí del 12 d’octubre a la terminal d’autobusos, a l’hora de sortir el 13 d’octubre eren més de 1.200 persones, i l’endemà a Santa Rosa del Copán ja passaven de les 2.000 persones. El 15 d’octubre, en creuar a Guatemala, ja n’eren més de 3.000. Va ser la televisió i el seu intent per atacar, tergiversar la caravana, el que va servir de publicitat. Gent que tenia ganes d’anar-se’n per necessitat, va veure la caravana i s’hi va sumar. Fins a arribar a 10.000 persones a Mèxic, diuen algunes xifres.
Trump acusa els qui caminen de portar amb ells tots els mals del món i amenaça de llançar sobre ells tota la seva còlera. Trump parla d’una marxa en què s’han reunit terroristes, malalts, armes i totes les plagues bíbliques juntes. Són d’Hondures però també d’El Salvador, Guatemala o Belize, i recentment arriben notícies d’una nova tongada d’altres països. La immensa majoria són joves en edat de treballar, fins i tot entre ells ja s’han identificat més de 2.000 menors. La riuada de gent que recorre el nord del centre americà repeteix, una i altra vegada, que no se’n van de la seva terra, que els n’han fet fora. Van amb el que porten posat, són gairebé deu mil dividits en tres marxes.
Els primers van sortir el 13 d’octubre de San Pedro Sula (Hondures). El seu objectiu: assolir els EUA. La seva idea: conquerir una vida digna. Els marxadors van recollint simpaties per allà on passen. La gent organitza menjars populars i espais per als nens. És una gran escola de solidaritat. Per a alguns governs, un camp amb el qual acarnissar-se en el racisme i la xenofòbia. Després de 30 anys d’acords de lliure comerç, presentats sempre com la panacea pels països signants, el saldo no pot ser més calamitós. Les xifres oficials hondurenyes, que juntament amb els salvadorencs són el gruix d’aquestes marxes, assenyalen com la pobresa ja arriba al 68% dels seus habitants (6 milions de persones) i com l’economia informal és l’única ocupació per a més del 50 % dels que treballen. A El Salvador les xifren poc canvien. Fam, misèria, violència de les maras i la policia i falta de futur són el resum dels que s’han posat a caminar. No sabem quin serà el final de la marxa, el que sí que sabem és que la seva existència ja és un crit a favor de la igualtat i la llibertat, en favor de drets i de mitjans materials per poder-los exercir. Si la via legal no és possible o suficient per al nombre de persones que fuig de la violència o la persecució, aquestes aniran als camins clandestins. En un món ideal i predictible, els immigrants i refugiats sol·licitants d’asil haurien de presentar-se ells mateixos a la frontera i demanar protecció. No obstant això, la realitat dels refugiats que fugen al món és complexa i requereix una estructura d’acollida digna, i no la política basada en la repressió com l’únic mitjà d’aturar la fam. Trump amenaça d’eliminar l’ajuda a aquells estats que els han permès sortir, afirma que rebrà amb el rifle els que arribin i que deportarà els que aconsegueixin creuar. Volen dividir, fer de la seva guerra de la fam contra els pobres, una guerra entre pobres per seguir omplint-se les butxaques.
En els últims 33 dies, la caravana de marxadors ha recorregut més de 4.000 quilòmetres, han caminat llargues distàncies amb els seus nens a coll, s’han trencat de dolor en pensar en els que han deixat enrere per emprendre un èxode col·lectiu que és una fugida, i també s’han convertit en un gran moviment social de denúncia sobre les condicions de vida i violència a Centreamèrica. Les raons que empenyen els migrants centreamericans són les de sempre i amb els culpables de sempre. Que aprengui la lliçó Europa i el govern de Sánchez, que, igual que el PP, ha fet de les concertines, les devolucions en calent i la repressió a la frontera la seva política oficial sobre la migració i els refugiats.
Ricard Sánchez Andrés (Activista Social) 26.11.2018
assetjades, sense cap dret a viure, a respirar o a conrear les seves terres. Aquests dies, la població ha dit prou”. A Gaza la situació és terrible. Imagineu a lo que arriba el criminal govern Israel que ha construït dics i murs que eviten que l’aigua de la pluja arribi als aqüífers de la ciutat, tal com apareix documentat en informes realitzats per organitzacions israelianes. Com aquests estan molt propers al mar, si no hi arriba aigua dolça s’omplen amb l’aigua marina, amb un alt contingut de sal, no apta pel consum ni pel regadiu. “Les habitants de Gaza han de comprar aigua envasada fins i tot per a dutxar-se, rentar els plats, etc. I això si poden ”, explica Abbas. Es calcula que si es continua amb aquesta restricció, cap al 2020 trobar aigua potable a la ciutat serà casi ve impossible: encara es farà més complicat viure-hi pels 1,8 milions de persones que actualment hi habiten. Per això és necessària la intervenció de la comunitat internacional, que obligui a Israel a garantir els drets humans i resolucions de la ONU . Mentrestant, associacions i organitzacions, tant locals, com el PFU, com de fora, treballem per garantir aquests drets arriscant vides davant la inoperància i pressió que hauria de fer-se a nivell internacional. Més aviat es al contrari veient el que ha fet el Govern EUA i Trump el seu president recol·locant l’ambaixada a Jerusalem violant tots els acords i posicionant-se de forma clara al costat del govern criminal i opressor del poble Palestí. Res estrany coneixent el tarannà d’aquest senyor.
islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.
marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.
bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.
Salut i República companys / es 