Arxiu

Aturem la Guerra a Síria d’una vegada

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/21/Tribuna

La guerra de Síria, des de 2013 escenari de la confrontació interposada de milícies islamistes locals recolzades i finançades des de l’exterior per enderrocar al Govern de Bashar Al-Assad, ha donat pas a la confrontació directa de les potències imperialistes amb interessos a la regió del Pròxim Orient. L’atac amb míssils del 14 d’abril de EUA, França i Gran Bretanya, ha estat precedit dos dies abans pel d’Israel. D’aquesta manera han estat greument danyats la base T4 de Palmyra, el Centre d’Investigació de Barce i suposats magatzems i un lloc de comandament a l’oest d’Homs. L’excusa d’aquesta intervenció imperialista hauria estat un atac amb explosius i clor de l’exèrcit sirià el 7 d’abril contra barris de Duma, a l’est de Damasc, en mans de les milícies islamistes de Jaysh l’Islam. Aquest enclavament de la regió de Ghouta oriental negociava la rendició condicionada, la sortida dels milicians islamistes desarmats i les seves famílies a l’enclavament d’Idlib. S’afirma que 47 dels 70 morts civils presentaven símptomes d’atac químic i altres 500 persones van haver de ser tractades . Ghouta oriental ha patit durant 5 anys el doble malson del setge implacable de l’exèrcit de Al-Assad i el despotisme fanàtic de les milícies islamistes, que s’han acarnissat especialment contra l’oposició democràtica siriana i també utilitzant com escuts humans a civils pro-Assad segrestats. La utilització d’armes químiques es remunta al començament de la guerra a 2013. El Govern sirià havia desenvolupat un important arsenal d’armes químiques per a la seva possible utilització com a represàlia contra un hipotètic atac nuclear israelià. Però la descomposició del Govern i de l’exèrcit van donar accés d’aquest arsenal a desertors i milicians islamistes. El primer atac químic va ser el 2013 a Khan al-Assal i es va acusar a l’oposició islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Anuncis

LES SEVES RETALLADES TAMBÉ GENEREN FEIXISME

Tribuna Regió7 DIJOUS, 30 DE NOVEMBRE DEL 2017

Cal analitzar a fons totes les causes,
no és possible que es pugui
tornar a repetir la història de
l’extrema dreta en molts països
d’Europa. Suposo que a cada país hi ha
raons similars i diferents. Al Regne d’Espanya
subsisteixen diferents feixismes i
un ultranacionalisme espanyol emparat
pel mateix Govern del PP, que és fill del
franquisme i en el qual resulta inexplicable
que milions de persones votin un Govern
liderat per Mariano Rajoy. «Hem
d’intentar entendre per què ho fan. Si no
canviem les causes, el problema continuarà»,
el mateix funcionament del sistema
capitalista i tot el seu engranatge de
mitjans de comunicació ajuden al fet que
determinats missatges i personatges calin
entre la població i molts ciutadans votin
formacions polítiques que van de forma
molt clara en contra seu. «No n’hi ha
prou, amb quedar-se estancat i criticar»
per evitar l’auge del feixisme.
Que al Regne espanyol es conjuguen
raons similars a la pujada del feixisme
que s’estan donant a Europa com són les
polítiques austericides de molts governs,
encoratjades, afavorides i animades per
la Unió Europea és un fet. Polítiques que
han generat milions d’exclosos i han
multiplicat les desigualtats a nivells desconeguts,
un fet que converteix en fenomen
polític la ràbia i el desconcert de
moltes societats. Si és així hi ha solucions
contra aquest perill. L’alternativa a les
polítiques que generen desigualtat s’han
de construir des de l’esquerra. Mai podem
oblidar que som en una guerra de
classes i que el capital farà servir les seves
eines per guanyar-la. Tant li és «el
cost social», el nostre patiment són els
seus beneficis temporals, i això per al capital
és el primer. És per això que sóc de
l’opinió que l’esquerra europea necessita
urgentment reflexionar sobre per què les
forces amb voluntat transformadora no
canalitzen en major mesura el descontentament
i la ràbia de les classes populars,
i poder d’aquesta manera oferir un
projecte il·lusionador i integrador. «La
gent ha de percebre que estem amb ells,
al carrer, i que responem als seus problemes».
L’auge de formacions ultres en democràcies
consolidades com el Regne Unit,
França, etc, «és conseqüència de la crisi
de model social» que tendeix a deixar
fora de joc un percentatge elevat de població.
Per desgràcia, la resposta, en
comptes d’anar des del compromís per a
un canvi social cap a una major justícia i
igualtat, en molts casos deriva cap a l’odi,
cap al rebuig a l’altre. És aquí on l’esquerra
ha de treballar, sensibilitzar i raonar.
No pot ser que les classes populars es
creguin les barbaritats que inflen els mitjans
neoliberals, i en què s’arriba a criminalitzar
els més febles. Fa anys que sentim
com des de les institucions comunitàries
es relaciona cada vegada amb més
freqüència terrorisme i persones migrants.
Lema de molts governs i mitjans
europeus que ja ni ho amaguen. Suposa
la criminalització de la migració al seu
màxim exponent «només» per tapar les
seves retallades socials i no-acollida de
refugiats i migrants. Lligar terrorisme a
persones refugiades i migrants que vé-
nen a buscar un futur amb dignitat per a
les seves famílies «és enviar» un missatge
carregat de racisme i xenofòbia, a més
d’una estratègia indigna i «molt perillosa»,
han construït un relat segons el qual
s’elimina la realitat i les causes del perquè
i motius de l’arribada de la migració
i refugiats, i així alimenten el feixisme.
No pot ser que institucions polítiques
dels països d’Europa adaptin els seus
discursos i estiguin desenvolupant polítiques
d’extrema dreta per intentar frenar
precisament l’auge electoral de l’extrema
dreta només per pur electoralisme. Continuar
fent les mateixes polítiques econòmiques,
socials o de rebuig a les persones
migrants i refugiades seguirà
obrint espais perquè la «marea negra»
d’aquest neofeixisme contemporani segueixi
creixent i instal·lant-se amb normalitat
en les nostres societats.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Manifestació «No tenim por»

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16079/manifestacio/no/tenim

Vaig tenir el que podríem anomenar un conflicte ètic que em va donar força maldecaps. Fins i tot, durant unes hores, no sabia si anar a la manifestació del “No tenim por”. Els dubtes, però, es van esvair, en primera instància, quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer públiques les pautes de com seria l’acte. A la capçalera de la manifestació hi hauria guàrdies urbans, Mossos d’Esquadra, comerciants, i la ciutadania, que havia estat, en definitiva, la que havia patit i viscut en primera persona els atacs terroristes. Pel que fa a la posició que ocuparien els polítics, l’alcaldessa va ser molt clara: “Anirem a la segona o tercera fila de la manifestació”. Això em va tranquil·litzar. I és que quan em vaig assabentar que certs polítics del govern espanyol i el mateix rei visitarien la nostra estimada Barcelona atemptada per gihadistes, no vaig poder evitar pensar en què el propi monarca de l’estat té uns llaços d’amistat i econòmics amb la monarquia Saudita, la qual visita cada dos per tres, com feia el seu pare i com també feien alguns empresaris propers a certs partits polítics. Sí senyors, una monarquia –igual que la de Qatar– que adoctrina i capta fanàtics.

Tenia, també, un altre conflicte ètic. I és que el fet que a la manifestació hi assistissin certs polítics de la Generalitat que en més d’una ocasió havien fet palesos uns llaços més enllà de l’amistat amb el govern genocida d’Israel, em desagradava força.

Però, tot i això, el que més em molestava i trobava d’una gran hipocresia era la visita del rei i de certs polítics del govern espanyol en una manifestació de solidaritat. Cal recordar que a les escoles alcoràniques i mesquites de l’Aràbia Saudita hi abunden els imams fonamentalistes. Allà, ells hi couen el wahhabisme, una mena de feixisme religiós que fanatitza a joves de tot el món i els converteix en terroristes que atempten contra innocents, com va passar a Barcelona o a Cambrils. La monarquia d’Aràbia Saudita finança nombroses mesquites fora del seu dictatorial regne, principalment a Europa, incloent-hi tant Espanya com Catalunya. Però el finançament de les mesquites a Espanya és només una de les parts més evidents de l’incessant flux de diners que les dictadures de l’Aràbia Saudita, i també Qatar, fan servir per ampliar la seva influència. Els negocis al més alt nivell -entre ells, la gran quantitat d’armes que ven Espanya a aquest govern- i les fortes inversions de capital en empreses espanyoles, al costat dels sucosos negocis que proporcionen aquests països, fan que tant la nostra monarquia com el govern espanyol i, no ho oblidem, molts futbolistes, no vegin que estan donant suport indirecte al discurs de l’odi que promouen. Al cap i a la fi, quan les morts són fora d’Europa, no les veuen tant. Vuit de cada deu víctimes del terrorisme gihadista són creients musulmans. De cada deu atemptats que perpetren, nou es produeixen en països de majoria musulmana. Els atemptats, el terror, la mort i la tragèdia, tot el que s’acaba de viure a Catalunya, constitueix el dia a dia de milions de creients musulmans víctimes del mateix odi i el mateix fanatisme que encoratgen des del Govern d’Aràbia Saudita i Qatar.

Al final vaig creure que si no anava a la manifestació em posaria a un nivell semblant dels que sembren i busquen la discòrdia i només pretenen fomentar l’odi aprofitant aquests atemptats. I com que jo no sentia odi, vaig creure que només hi havia una posició moral acceptable: l’antifeixisme. Si en un combat ideològic, entre hipòcrites, feixistes i antifeixistes, no tries la trinxera dels que defensen la pau, la diversitat i el respecte a les minories, ja has triat.

És per això que crec que finalment em vaig auto-convèncer i vaig assistir a la manifestació, al costat dels que cridaven en favor de la pau i el respecte. Vaig estar amb la ciutadania i la ciutat de Barcelona, que ha donat tants exemples del que és manifestar-se per la pau, i vaig sentir-me ben lluny d’aquests impresentables que, a parer meu, van fer acte de presència només perquè els hi tocava.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

TREBALLEM TOTS/ES PER UN MÓN FRATERNAL I EN PAU

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 1 DE SETEMBRE DEL 2017

No podrem oblidar el dijous 17
agost del 2017, el recordarem
plens de tristesa, va ser el dia
que va arribar el terror a la ciutadania
innocent i indefensa, a la nostra
internacional Rambla barcelonina, també
a Cambrils, i amb Pau Pérez assassinat
al seu cotxe. Com és humà, hi ha un rebuig
al terror i morts ocasionades per
ISIS. I als pobles i ciutats es fan actes de
solidaritat i transmetem tot l’afecte als familiars
i amistats de les víctimes assassinades
i ferides.I, com ha de ser, Barcelona
i Catalunya vol seguir sent ciutat de
pau i acollida, i la mateixa terra de convivència
i interculturalitat. Però així com
denunciem i repudiem les conseqüències
nefastes del terrorisme del fonamentalisme
religiós, hem de fer denúncia dels  
poderosos i els estats que el fomenten, alhora
que l’utilitzen per afeblir i derrotar
els pobles.
Tenim dolor i horror,ràbia i estupor. I, per
descomptat, commoció generalitzada.
Som un poble en què la pressió cívica pacifista
s’ha decantat per un esperit de
convivència,respecte i diversitat, i ha situat
els valors de la llibertat, la solidaritat
i la unitat popular com el millor antídot
per a la barbàrie indiscriminada del terrorisme
gihadista. I no acceptem ni la islamòfoba
ni l’acció xenòfoba i racista,
com tampoc la limitació de llibertats en
nom de la seguretat, tenim clar que no
són cap solució fiable que eviti l’actuació
terrorista. Els intolerants ho volen aprofi-
tar per a la ruptura de la convivència amb
un enfrontament entre habitants autòctons
i immigració que és ridícul, vergonyós.
Tampoc podem deixar passar, i cal
denunciar-la sempre, la hipocresia dels
estats espanyol, europeus i nord-americà,
que fomenten guerres com les del
Pròxim Orient per al seu lucre econòmic i
estratègic, els importen ben poc les conseqüències
de tan criminals actes.
Cal denunciar el militarisme estatal
d’Occident, que arma i fa un lucratiu negoci
amb els exèrcits, les guerres de rapinya,
que estén la desolació, la desraó i
l’odi. Cal denunciar i no oblidar la infame
política que tracta la immigració com si
no fossin persones germanes nostres,
que tracta els immigrants en massa casos
pitjor que els animals, que permet un calvari
i mort als camps i a les pasteres que
solquen el Mediterrani, com si fossin empestats,
sense cap indici de pietat per les
criatures, dones embarassades i persones
grans. Cal rebutjar la menyspreable utilització
del dolor col·lectiu de l’atemptat
per atacar la nostra llengua i el nostre
dret a decidir a Catalunya. No oblidem
que el rei i el president de l’Estat espanyol
han aplaudit a la plaça de Catalunya i han
fet el minut de silenci. La seva gegantina
hipocresia no els ruboritza, perquè s’alternen
i fan negocis d’armes, i altres, amb
els estats que financen aquest terrorisme
que ara lamentem a Catalunya i que tant
de mal fa per tot el planeta. L’Ajuntament
de Barcelona i pràcticament tot Catalunya
han defensat des del primer moment
la necessitat de sostenir la llibertat i la
convivència. La Generalitat, amb el president
Puigdemont i el vicepresident Junqueras,
ha fet pinya cívica amb l’alcaldessa
de Barcelona, Ada Colau, per aquesta
concepció d’unitat democràtica fonamentada
en la fraternitat de la població,
un acte que ens honora com a poble.
Però no hem d’evitar assenyalar els responsables
i culpables polítics que es cometin
aquestes guerres i aquests atemptats
terroristes, «el terrorisme del fonamentalisme
religiós és el bumerang del
militarisme i els negocis foscos occidentals».
No s’ha d’oblidar que aquest terror
viscut a Catalunya no és una cosa inusual,
excepcional o aïllada. Aquest tipus
de terrorisme es cobra víctimes en la seva
major part a Orient, encara que tingui
més repercussió quan té lloc a les ciutats i
capitals de l’Occident militarista. Tinguem
clar que l’odi contra l’odi no és la
solució. Treballem tots/es per un món diferent
fraternal i en pau.

Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

IEMEN, UNA GUERRA SILENCIADA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 6 DE JUNY DEL 2017

Que les guerres són negoci per a uns quants és un fet. En el cas d’Espanya, sisè exportador mundial d’armes, destaca l’absència d’informació pública en comparació d’altres democràcies occidentals. Això fa que la indústria d’armament espanyola guanyi diners venent armes a l’Aràbia Saudita, país que n’està massacrant un altre de pobre com Iemen.
Espanya va ser un dels primers països que va ratificar l’any el 2014 el nou Tractat Internacional de Comerç d’Armes,que prohibeix vendre material bèl·lic a governs que cometen atrocitats i violen de manera sistemàtica els drets humans i la legislació internacional. Per aquest motiu resulta sagnant veure que els principals clients de les armes fabricades a Espanya són els règims d’Aràbia Saudita, Egipte i Bahrain, a més d’Israel, Turquia, el Brasil i Colòmbia, països acusats de fer servir armament de guerra contra la població civil, i aquests fets delaten un cinisme gegantí.
Com deia, en el cas de les vendes d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita (monarquia absoluta on es violen els drets humans) parlem de vendes de material militar per valor de 116 milions d’euros el 2016. Aquesta dictadura del golf Pèrsic que surt als mitjans d’informació per amiga de la nostra monarquia encapçala la coalició internacional que dóna suport a un dels bàndols de la guerra civil al Iemen (de fet, sense Aràbia Saudita el mes fàcil és que no hi hagués conflicte), i va comprar a les empreses armamentístiques espanyoles bombes, míssils, granades i municions per més de 70 milions. La campanya de bombardejos liderada pel règim wahhabita ha portat el petit país del Golf a la catàstrofe: 32.000 morts i ferits, atacs deliberats contra estructures civils i camps de refugiats, 1.000 escoles destruïdes, ús de bombes de dispersió…, xifres de principi del 2016. La lluita està relacionada amb el control sobre un racó estratègic de la península Aràbiga per on circula la gran part del petroli i gas del Golf en la seva ruta marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.

Autor : Ricard Sánchez Andrés 

Coordinador d’EUiA Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

ÉS URGENT LA PAU A SÍRIA,COM A TOT L’ORIENT MITJÀ

TRIBUNA Regió7 DIJOUS, 27 D’ABRIL DEL 2017

En els gairebé 7 anys que fa que dura la guerra de Síria, aquesta s’ha emportat més de 312.000 vides i ha desplaçat de casa seva la meitat dels 23 milions d’habitants. Durant aquest temps hem assistit a un continu despropòsit en les accions pacificadores que han d’esperarse de la comunitat internacional, al contrari, s’han establert suports per part de les grans potències com Rússia, els EUA, l’esfera europea i l’Orient Mitjà, que donen suport de manera dividida i interessada al govern de Damasc, o als grups rebels i terroristes profundament heterogenis i diversos en el seu objectiu i pretensions. A partir del dimarts 4 abril, la gravetat del conflicte sirià va augmentar, encara més si és possible. El que s’ha anomenat «atac químic» ha causat la mort de més de 80 persones a la localitat de Jan Shijun, al nord de Síria, entre elles 30 nens, així com 400 persones afectades pel gas tòxic. Després més d’un centenar de persones van morir en l’atemptat suïcida amb cotxe bomba a un comboi d’evacuats a Alep. Les imatges mostren un pas més enllà en la capacitat mortífera i cruel de les forces bèl·liques presents en el conflicte. Com és habitual, l’encreuament de declaracions sobre culpabilitats i responsabilitats dels bombardejos dilueix, d’una banda, l’acció dels organismes internacionals. Alhora que s’assumeix la legitimitat d’intervenció d’EUA, a través de decisions unilaterals responent al govern sirià amb els bombardejos realitzats a Homs. Atac ordenat pel racista Donald Trump, en què participen els destructors USS Ross i USS Porter procedents de la base espanyola de Rota (Cadis), on operen regularment. L’ús de la base de Rota és preocupant. L’escut antimíssils no només no ha creat ocupació, sinó que, com es veu, ens involucra en les guerres de l’Orient Mitjà amb tot el perill que això comporta. Bombardejos com el de Homs, que se sumen als realitzats anteriorment pels mateixos EUA, França o Rússia, o les intervencions sobre el terreny d’aquestes potències o de l’Iran i l’Aràbia Saudita, no contribueixen a la pau a Síria. Aquesta complexitat aparent de les parts en disputa no pot de cap manera entelar el judici de les organitzacions que defensen els Drets Humans. I aquesta és la reclamació més contundent possible als governs internacionals que les seves actuacions es dirigeixin de manera específica i exclusiva a la pacificació del territori, que paralitzin la venda d’armes a les parts implicades, afavoreixin les negociacions de pau entre les parts i el reconeixement del dret d’asil a totes les persones desplaçades a conseqüència dels conflictes. És hipòcrita i cínica l’actitud dels governs, que s’horroritzen amb els efectes de la guerra però que al mateix temps rebutgen l’arribada de persones que en fugen i a les quals no reconeix el dret d’asil. Insisteixo en la responsabilitat de la Unió Europea per la mort de les persones que es veuen a abocades a un destí fatal a causa de les polítiques europees de no accés i devolució de les persones refugiades. Al mateix temps que s’intensifica i ens angoixa la guerra a Síria, veiem com el que passa al Iemen amb prou feines mereix atenció de l’anomenada comunitat internacional. Cal recordar, per exemple, que gariebé 50 refugiats van ser massacrats al mar per helicòpters de la coalició que lidera Aràbia Saudita fa unes setmanes quan fugien cap al Sudan. La massacre al Iemen arriba a xifres esfereïdores i es realitza també gràcies a la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, que són emprades en aquesta guerra. És hipòcrita i cínic continuar comerciant amb armament que alimenta guerres. És hipòcrita i cínic que els governs declarin intolerables els atacs d’una de les parts i executin, acompanyin o reforcin els atacs comesos per l’altra. És una vergonya per a totes les persones que vivim aquest temps contemplar i conèixer com s’està massacrant la vida de les persones per interessos geoestratègics. No podem mirar cap a una altra banda.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES