http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/28/Tribuna
Arriba de nou el primer de maig, dia de reivindicació dels treballadors i arriba l’estiu i amb l’explotació de moltes empreses que fan servir als xavals en pràctiques com a autèntics esclaus. En aquesta Espanya d’opressió i pèrdua de drets. Arriba l’estiu i proliferen els contractes de quatre hores que en realitat són de 15 hores o més en una terrassa d’aquesta Espanya de para-sol i pandereta, on segons els nostres dirigents hem de viure feliços i contents perquè almenys podem tenir feina. Em posa dels nervis quan alguns segueixen fent servir la insidiosa frase: “Millor un treball precari que res”. A aquests llumeneres m’agradaria veure’ls a mi subsistint amb 500 euros al mes de sou. Els aturats baixen, però augmenten l’extrema precarització, l’explotació laboral, la pobresa i la desigualtat. I a sobre alguns creuen que hem de donar les gràcies, acotar el cap i ser esclaus d’aquest sistema neoliberal que a poc a poc estreny més el nus de la soga a les nostres goles, perquè tampoc puguem ni cridar. Ni el dret de picar de peus ens deixaran. Desgraciadament al mateix temps que ens esclavitzen també ens emmordassen la voluntat i els pobles submisos, ja se sap, caminen cap a l’esclavitud i s’allunyen del camí de la llibertat. Per injustícia i desgracia la major part de la riquesa que produïm amb el nostre treball mai no arriba a nosaltres. Ens és arrabassada en el mateix moment que la produïm en forma de plusvàlua, per part d’una minoria propietària: els capitalistes. Ens és 
arrabassada en forma d’explotació, en obligar-nos a suportar en massa casos condicions indignes, salaris miserables i precarietat. Ens és arrabassada amb impostos sobre el treball, molts més forts que els impostos a la propietat o a les rendes. Ens és arrabassada amb impostos sobre el consum que no diferencien entre pobres i rics. Ens és arrabassada amb el xantatge de l’atur, que en massa casos obliga a acceptar salaris i condicions indignes. Ens és arrabassada amb jubilacions cada vegada mes miserables que volen eliminar , privatitzar i especular amb invitacions a desaparèixer quan deixem de ser productius. Estem a una societat amb la qual la persona que aconsegueix una feina, segueix sent un pària més d’aquest sistema que ens utilitza com si fóssim mercaderia d’usar i llençar, on els treballs temporals i els sous miserables estan a l’ordre del dia. Hi ha una alternativa a l’explotació, aquesta esclavitud no és inevitable com una condemna divina, perquè és possible construir una societat que garanteixi el treball digne per a totes les persones, per a assolir-la, és necessària l’organització de la Classe Treballadora i la resta de classes populars en una lluita política revolucionària. Per canviar aquesta situació es necessita unitat i sumar esforços en tots els àmbits, en el moviment sindical, en el social i en el polític. La suma pot multiplicar, la divisió només debilita. Aquest esforç és necessari per recuperar els drets i millorar les condicions salarials i de treball. Volem treballar, però volem un treball digne. Això vol dir treballar a canvi d’un salari just, en unes condicions laborals humanes, en un ambient de treball cooperatiu i amable, amb la possibilitat de desenvolupar-nos professionalment i com a persones plenes, volem treballar sense esclavitud. A més d’atacar les condicions econòmiques i laborals, aquest govern del PP i els seus socis estan retallant els drets democràtics. L’aplicació de la Llei Mordassa i altres lleis repressives condemnen a sindicalistes, ataquen la llibertat d’expressió, amenacen amb penes de terrorisme a qualsevol tipus de protesta i mantenen a la presó a dirigents socials i polítics de Catalunya de forma totalment injusta. És urgent una alternativa política i social d’unitat d’esquerres, republicana i democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria de la població treballadora. Volem treballar amb dignitat i llibertat.
Ricard Sánchez Andrés Activista social
islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.
desgràcia això és molt complicat no s’ha fet mai i tinc seriosos dubtes que pugui succeir. Perquè hi ha qui en la seva trinxera viu millor. Recordo com el 2013, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres van presentar a Catalunya el Procés constituent. En el manifest de convocatòria es deia: ” volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria “. La proposta d’un procés constituent va ser rebuda per una part de la gent compromesa en moviments socials com l’expressió d’un camí que podia conduir a impulsar canvis des de les mobilitzacions socials fins a les estructures polítiques. El punt de trobada en aquell moment no era la reclamació urgent de la independència de Catalunya . Alguna gent es reunia en assemblees democràtiques de barris, de pobles, per parlar del que percebien que eren els temes importants i que apareixien enunciats en el manifest: posar fre a l’especulació financera, una fiscalitat justa, salaris i pensions dignes, repartiment del treball domèstic i de les tasques de cura, lluita contra la corrupció, reforma electoral, habitatge digne, rebuig a la violència de gènere, reversió de les retallades, potenciar el sector públic sota control social, sobirania alimentària, drets de ciutadania per a tothom, expropiació i socialització de les empreses energètiques, que Catalunya no tingués exèrcit i estigués fora de l’OTAN, mitjans de comunicació públics sota control democràtic, entre altres mesures i idees. Es tractava d’una enciclopèdia en la qual amplis sectors es podien identificar, un cop creguessin que la idea d’un procés constituent així plantejat era viable. Es pretenia com un espai transversal. Per a molts era un espai de trobada, una possibilitat de compartir il·lusions i malestar, una possibilitat de creació social. No es tractava d’excloure ni de fracturar. La lògica era la de la suma social. Per que no tornar-hi sumar i recollir forces per noves i unitàries estratègies de lluita.
Salut i República companys / es 