República si però així no

http://www.regio7.cat/opinio/TRIBUNA/25/05/2018

No se que pretenia Puigdemont al posar com el seu candidat a Quim Torra. Si donar-li aire als diferents ultranacionalismes de diferents costats . Per descomptat si volia més crispació ho a aconseguit. Quim Torra es el nou president de la Generalitat,i gràcies als vots de una part de l’esquerra Catalana. Tinc clar que l’esquerra te problemes a Catalunya: Te opcions de governar, i per falta de unitat no governa “per mi això es desastrós”. Recordem que Quim Torra es de l’ala més conservadora del sobiranisme . Van ser diverses les veus i mitjans de comunicació que van recuperar a les xarxes socials els tuïts de Quim Torra sobre els “espanyols”. Tuïts que van veure la llum quan Torra ocupava la presidència interina d’Òmnium el 2015. També va ser sorprenent l’afirmació de Quim Torra, que Catalunya viu “una crisi humanitària”. Estic convençut que si conegués les situacions en aquests països, canviaria el seu concepte del que és una crisi humanitària . Es dolorós i vergonyós s’ha banalitzant la tragèdia humana de les crisis humanitàries. Però Torra també ha destacat al llarg de la seva trajectòria per publicar desenes d’articles on exposa sense complexos el seu ideari mes que conservador va carregar durament contra el 15-M, realitza lloances als violents Germans Badia i també a Daniel Cardona defensors d’un independentisme excloent en la dècada de 1930 molt diferent al de la línia de Companys . En els seus textos també reivindica la conquesta d’Atenes pels Almogàvers a sang i foc . També fa crítiques genèriques contra Espanya i “els espanyols”. Tot ha generat un fort rebuig i diferents organitzacions i col·lectius han fet diferents comunicats de repulsa. No m’agrada la gent de perfil supremacista ni ultranacionalista. Ni quan controlen les nacions del nostre entorn ni tampoc quan governen la nostra nació. Em fan por. Ja tenim a Catalunya a Ciutadans fanàticament nacionalista i gent com Quim Torra a l’altra banda només fan que es retroalimentin els dos costats “si diferents” però mes rancis dels nacionalismes mes extrems . Que algú del perfil de Torra sigui el president de la Generalitat farà reduir les bases del sobiranisme popular . Per a persones com ell resulta impossible comprendre que les altres persones puguin superar els condicionants del nostre entorn més proper, i la nostra pròpia procedència per un nosaltres de República Catalana de tots diferent i solidari. Qui creu que els pobles només tenen virtuts i defectes , que hi ha pobles superiors a altres. Només podem tenir un nom. Es trist per que necessitem un president i un Govern que recuperi les institucions per la gent i que treballi perquè mai més hi hagi catalans de primera i de segona. L’historial de Quim Torra no és massa esperançador per aconseguir-ho. Jo sóc defensor d’una República Catalana amb contingut de tots/es i per tots/es integradora no una República a qualsevol preu. Hem de triomfar a la batalla d’idees . Deia Joan Tarda a un tuït .Recordeu sempre les paraules de Carod Rovira “el pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”. No puc esta mes d’acord. La investidura de Quim Torra és una aposta pel sectarisme, i per una visió essencialista de la nació. Tinc clar que el seu discurs etnicista i identitari que exclou per motius de llengua, origen o sentit de pertinença i que fomenta el nacionalisme conservador, nacionalisme que sempre va col·laborar amb la dreta espanyola front els avenços de les classes populars no em representa. Tenim que seguir demanant polítiques socials, polítiques econòmiques redistributives i una nova estratègia per afrontar les relacions entre Catalunya i Espanya, tot recordant que la fraternitat entre pobles té un potencial superador del caracter reaccionari que pot presentar l’Estat Espanyol. Seguir demanant llibertats fonamentals, exigint justícia i la fi del presos polítics, alhora també s’ha de situar al centre de la acció politica i social als més vulnerables, veritables oblidats de les polítiques públiques dels darrers anys.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Prou impunitat per als violadors i tota violència masclista

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17623/prou/impunitat/violadors/tota/violencia/masclista

El dijous 26 d’abril la societat va rebutjar massivament i molt indignada la sentència masclista del judici de La Manada. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú de justícia rebutja la resolució anunciada per l’Audiència de Navarra, que condemna a nou anys de presó per un delicte d’abús sexual als cinc nois acusats per violar, en grup, una jove durant els Sanfermines del 2016.

El fàstic, la impotència i la indignació davant de la decisió judicial fa que reflexionem sobre el tipus de justícia que tenim; una justícia patriarcal que no aprecia que hi hagi violència ni agressió masclista, i que en ple segle XXI intenta crear jurisprudència justificant davant de la societat que una agressió planejada, premeditada, on s’ha vexat de manera continuada -també durant el judici- la víctima, pot quedar impune, amb una pena de nou anys de presó, i no de vint-i-dos com demanava la fiscalia. Si tenim en compte el temps de presó preventiva i altres atenuants, ens podem trobar que d’aquí tres anys tornem a tenir aquests violadors al carrer.

Recordem que la matinada del 7 de juliol de 2016, aquests homes van forçar una jove a entrar en un portal. Allà la van violar de manera simultània i en grup, sense protecció, i, que quedi clar, sense consentiment. I ho feien mentre gravaven en vídeo aquella gesta que ja havien planejat amb antelació. La premeditació es va donar a conèixer més tard a través de les proves aportades al cas, com ho van ser els missatges de WhatsApp del grup d’amics. A més, en acabar l’agressió sexual, van deixar la jove en estat de xoc, nua i li van prendre el mòbil perquè no pogués denunciar els fets.

Així i tot, i havent-se destapat, durant la instrucció del cas, que part dels joves ja havien comès un delicte d’agressió sexual a Còrdova, una vegada més, la justícia es va fer còmplice d’aquesta agressió, al·legant que la denúncia no tenia una garantia per la integritat física i psicològica.

Amb aquest cas el que s’ha fet és crear un gravíssim precedent que exposa encara més les dones, tot evidenciant que encara queda un llarg camí per recórrer en la defensa dels seus drets fonamentals, en la protecció de la seva integritat i en la batalla contra la violència que pateixen. Torna a quedar palès que hi ha una doble moral que segueix plasmada vergonyosament en el Codi Penal, que considera que en algunes escomeses sexuals d’homes cap a dones sense consentiment, no necessàriament hi ha d’haver violència i intimidació.

El sentit comú més elemental ho deixa clar: si no hi ha consentiment hi ha violència. El missatge judicial també és clar: les agressions sexuals poden quedar impunes i si es denuncien, s’hauran d’enfrontar al qüestionament i humiliació pública constant dels aparells patriarcals de l’Estat. Només cal que ens fixem en el vot particular emès per un dels jutges, que dictava l’absolució dels cinc xicots.

Davant d’aquesta institucionalització de la cultura de la violació, qualsevol persona amb un mínim sentit de justícia ha de recolzar la reivindicació del moviment feminista i cridar a la participació en les mobilitzacions convocades. Cal denunciar amb indignació l’orientació patriarcal amb la qual membres de la judicatura segueixen enjudiciant els delictes contra les dones. No es pot aplicar una doble victimització, ni podem permetre que s’exigeixi un plus de patiment. Cal canviar un Codi Penal que ha demostrat tristament i de sobres que no protegeix de forma efectiva les dones de les violacions ni de les múltiples expressions de violència a què s’han d’enfrontar. A les dones no se’ls pot exigir que morin per demostrar, així, que sí es resisteixen davant d’una agressió sexual.

AUTOR

Ricard Sánchez

 

Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

200 anys després de Marx. Què ens queda del Marxisme?

http://www.regio7.cat/opinio/2018/05/05/Tribuna

Aquest dissabte 5 de maig un bon amic demanava enmig d’una conversa  . Que hi ha del llegat de Marx? . Seria molt llarg d’explicar el que queda de l’autor del Capital Llibre que ha guiat generacions a lluitar per  l’alliberament de la classe treballadora. Intentaré fer una breu reflexió del que crec que queda. Queda la lluita contra l’explotació. Marx segueix sent un pensament ‘capital’ per la transformació social passada, present i futura . Segueix vigent que els treballadors no tenen res a perdre, excepte les seves cadenes .Tenen un món per guanyar . Ja que estem amb una lluita de classes. Llegeixin amb deteniment aquesta frase extreta del Capital : “El capital fuig dels tumults i les baralles i és tímid per naturalesa” . Això és veritat, però no tota la veritat. El capital té horror a l’absència de guanys o al guany massa petit, com la naturalesa al buit. A mesura que augmenta el guany, el capital s’encoratja. Asseguri un 10 per 100 i anirà a on sigui; un 20 per 100, i se sentirà ja animat; amb un 50 per 100, positivament temerari; al 100 per 100, és capaç de saltar per sobre de totes les lleis humanes; el 300 per 100, i no hi ha crim a què no s’arrisqui, li donarà igual. Si el tumult i les baralles suposen guany, hi tindràs el capital provocant-les. Prova son les seves guerres, el contraban i el comerç d’esclaus passat i actual. Marx pensava en un projecte d’emancipació social consistent en l’autogovern ciutadà que s’exerciria sobre la base del control conscient, racional i democràtic de la producció. El dispositiu institucional per aconseguir-ho és la planificació econòmica, que permet superar l’irracional de la producció capitalista i habilitar un control social de l’excedent, acabant així amb l’explotació del treball, la qual cosa ha de permetre orientar lliure i democràticament el desenvolupament social. Per desgràcia en aquesta societat s’oblida del passat es tem el present i no es pensa en el futur. Hem après que res està garantit i que tot lo guanyat es pot perdre molt ràpidament. Si rellegim a Marx podem forjar alguna eina social sòlida i haurem transformat completament la nostra percepció de la política. Posar sobre la taula programes ambiciosos però concrets, crear organització per aconseguir-los .Les classes populars han de tornar a fer por als que fa molt que no el tenen, tornar a guanyar després de tant de temps. Ens costa imaginar un món sense explotats ni explotadors, sense classes socials, sense competència, sense mercat. La idea que els éssers humans podem construir una societat d’homes i dones lliures i iguals és tan poderosa i justa, que el capital necessita tot el seu enorme poder de seducció per intentar evitar-la i convèncer-nos que no és possible somiar mons fora dels estrets límits de la seva ferotge tirania econòmica. Avui, com en el segle XIX, el treball és el centre de l’explotació humana; cada vegada més i és per això que les idees que revelen aquesta aberració com antihumanes i que proposen un món just i igualitari, tenen tant o més sentit que en altres èpoques de la nostra història. Ens queda la crítica al sistema polític i econòmic del capitalisme, no només des de la seva vessant ètica, fent notar els desajustos que provoca en la nostra societat, sinó fent paleses les contradiccions d’un model organitzatiu ineficient i no democràtic. Si llegeixes qualsevol paràgraf dels escrits de Marx es donen raons per despullar d’autoritat als cuidadors del museu dels horrors del capital, a aquests sacerdots que han transformat el Capitalisme en una eina oscada que es cita com ho faria un Guru embogit ” mes guany … mes producció “. Mentre en els éssers humans s’encoratgi l’esperit de justícia i llibertat, mentre en els éssers humans pervisquin els sentiments morals, mentre en els éssers humans hagi dignitat, hi haurà persones, multituds, que continuaran aixecant les banderes de la rebel·lió contra l’inhumana tirania del capital, i seguiran alçant-se les veus que clamen llibertat, justícia i fraternitat. Això és Marxisme.

Ricard Sánchez Andrés Activista social