Archive | Abril 2014

Quin és el punt de no retorn..

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/8055/quin/punt/no/retorn

La societat de consum sempre ha intentat matar la consciència de classe. Es tendeix a confondre progrés amb creixement econòmic. Potser un dels majors èxits del capitalisme és fer creure que no és una ideologia. Estem en una mercatocracia, per això hi ha una necessitat urgent d’avançar cap a una democràcia real.
El nostre Estat del benestar no era dels més avançats d’Europa, però si d’alguna cosa podíem presumir abans que el comencessin a desmantellar, era del nostre sistema públic de salut. Ara privatitzacions i tripijocs, corrupció, repagament, retallades, milers d’acomiadaments, quiròfans i plantes tancades, limitació de proves diagnòstiques, augment de les llistes d’espera, precarietat, patiment.
Avui són una part dels immigrants als que volen deixar sense sistema sanitaripúblic, demà poden ser els aturats, demà passat pots ser tu. És molt fàcil saber la veritat. Només cal atendre a tots els indicadors, tots, per veure que reflecteixen aquest descomunal augment de la pobresa i la desigualtat a Catalunya, Espanya i Europa. L’últim cens espanyol ha publicat una nova barbaritat a la nostra mercatocracia. L’any passat, s’ha indicat que més de 3,4 milions d’habitatges, el que suposa el 14% de totes les propietats, estaven buides, i el seu nombre s’ha incrementat en més d’un 10% en l’última dècada.
Durant l’auge de l’habitatge, quan els preus van augmentar en un 44% entre 2004-08, els constructors espanyols van construir nous habitatges a un ritme de més de 800.000 a l’any. Per què? Per a qui?… I després hi ha qui nega la desraó d’un sistema que quan no nega, es burla de les necessitats de les persones. I Europa a un altre nivell també té més de 11 milions d’habitatges estan buits, prou com per a albergar a totes les persones sense llar en el continent dues vegades segons xifres publicades per The Guardian.
Les xifres són contundents: aquest model espanyol, català i europeu no funciona. O, dit d’una altra manera, només funciona per satisfer la voracitat d’una minoria. Tenim governs que neguen la pobresa, la volen amagar al soterrani del país i, a sobre, acorden silenciar la veu de la pobresa. Vist el vist la classe treballadora necessitem una actitud necessària per no caure en la malenconia i seguir en la mobilització continuada per reivindicar des de baix i de manera col·lectiva els drets de totes les persones a una vida digna.
S’ha de ser conscient que, perquè aquest camí de transformació social arribi a assolir els seus objectius, són necessàries reformes normatives i constitucionals. Volen convertir la nostra frustració en resignació a força de infondre’ns por mitjançant la repressió. Quina classe de democràcia és aquesta en la qual gairebé el 30% dels nens estan en risc de pobresa, nou punts més que la mitjana europea. Quin és el punt de no retorn, individual i col·lectiu d’aquesta presa de pèl diària? Quin és el límit de sofriment per despertar?
La rebel·lia davant la injustícia i l’opressió són qualitats inherents a l’ésser humà. La desobediència i més la pacifica no és il·legal, al contrari, és legal i legitima quan es produeix davant d’un exercici arbitrari del poder. La Història del continent europeu demostra que els treballadors i treballadores i els pobles poden, a través de la seva lluita, derrotar grans perills i donar lloc a avanços progressistes i fins i tot revolucionaris, alguns dels quals marquen encara avui la realitat del nostre continent. Son temps de lluita…

Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages
Anuncis

Per raó històrica i moral…

Publicat a Tribuna del Diari Regio 7 

15 de 04 del 2014

El 23 de desembre de 1938 les tropes franquistes trencaven el front del Segre a l’oest, començant un avenç imparable cap a la frontera francesa. El 14 de gener s’apoderaven de Tarragona, el 24 arribaven al riu Llobregat i el 26 entraven a Barcelona. Una multitud de més de mig milió de persones fugia cap al nord, i des del 27 de gener començava a travessar la frontera catalana – francesa cercant refugi en sòl francès, fugint de les forces franquistes que el 5 de febrer conquerien Girona, el 8 Figueres i el 10 arribaven als passos fronterers dels Pirineus.
Aquesta autèntica marea humana de soldats, dones, nens i ancians, fugia de l’avenç implacable i destructor de l’exèrcit franquista. Portaven dies i fins i tot setmanes marxant, sempre cap al nord, amb cotxe, en camió, o, més freqüentment, a peu, fustigats per l’aviació enemiga que sembrava de cadàvers les vores de les carreteres i dels camins. Al llarg del trajecte havien anat quedant abandonades les seves pertinences, igual que les il·lusions que havien posat en el triomf de la República. Eren els derrotats. republica15

Aquest 2014 s’han complert 75 anys de la caiguda de la Segona República per un cop militar feixista. Un cop militar que va portar la terrible dictadura Franquista, contrària als més elementals drets humans, i que va tombar els avenços en democràcia, igualtat i llibertat produïts per la república que pretenia canviar aquella Espanya amb profunds endarreriments i desigualtats socials de l’època.

Des de la tornada de la democràcia s’ha a viscut un menyspreu per la República que es va accentuar segons a consolidat aquesta estranya democràcia sobretot amb els governs més clarament de dretes. Es va desplegar tota una política d’Estat dirigida a oblidar la República, negant l’existència en ella d’una autèntica cultura democràtica, rebutjant els seus avanços en igualtat i drets, o titllant de dictadura. Així mateix, es va equiparar als colpistes i al govern legítim, anomenant “els dos bàndols” i qualificant per igual de fanàtics o extremistes.

La dreta d’aquest país sempre a negat el que va passar realment entre ells una gran part de la cúpula de l’església Catòlica com el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela que va fer la seva pròpia valoració en el funeral d’Adolfo Suarez i se li oblida que el que pas llavors a la guerra civil va ser un cop militar feixista.

No podem oblidar i s’ha de fer cada 14 abril un homenatge als homes i les dones que van defensar la democràcia i les conquestes d’aquells anys amb les armes a la guerra civil, a les que van patir repressió i a les assassinades a la llarga nit de la dictadura franquista, als milers de catalans i catalanes que van patir l’exili, als que van lluitar a la clandestinitat i amb els que van patir la repressió feixista a Europa.

Per mes que des del poder se la vulgui silenciar ..desmantellant les institucions de la memòria , treient i perseguint jutges que s’atreveixen a nomenar a aquells morts pel seu nom assesinats i represaliats . No es pot detenir la història, i se segueixen obrint les fosses tot esperant que un jutge compleixi amb el seu deure i s’apropi fins a elles per certificar que estan repletes de republicans i republicanes assassinats. republica 14

Una societat no pot ser lliure quan oblida el seu passat més tenebrós… cal recuperar la memòria cal expressar el compromís per seguir lluitant per una societat més democràtica i més justa i mostrar l’agraïment a les persones d’ideals republicans que van lluitar i ho van pagar amb l’exili, la presó i fins i tot la mort. I perquè no  podem oblidar el que va passar, s’ha de recordar i donar-ho a conèixer a les noves generacions.. Per raó històrica i moral… Son temps de lluita….

 

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages

Hi ha un camí que és possible a la UE…

Publicat a Tribuna Diari Regio7                   4/04 /2014

Entre el 22 i 25 de maig pròxim, prop de 390 milions d’europeus estan cridats a les urnes per fer servir el dret al vot. El 25 de maig se celebren les eleccions a l’Estat espanyol que esta fen servir la UE com a excusa per a tot tipus de transformacions….
Al territori espanyol aquestes transformacions productives han pres la forma d’un procés de desindustrialització i un altre d’expansió de les relacions laborals altament precàries. Des de la seva inserció a la UE, Espanya ha accentuat el seu paper d’economia perifèrica i dependent respecte a un centre econòmic i polític situat en països com Alemanya i França. Aquest caràcter dependent ha provocat una major debilitat estructural de l’economia, així com l’ha fet més vulnerable a la competència exterior.
La ciutadania assisteix amb enorme escepticisme a aquestes eleccions, igual que la immensa part dels ciutadans que veu amb llunyania i desinterès una Unió que cada vegada, de manera més clara, ha anat desmantellant els principis bàsics de pau, drets humans i solidaritat en els que se fundava, per posar-se al servei dels interessos de la banca i el sistema financer, o dels grans capitalistes i l’entramat format pels poderosos d’aquest planeta, oblidant les persones a tota la ciutadania. Però, malgrat aquest desinterès, no hi ha dubte que es tracta d’un esdeveniment d’importància. El Parlament Europeu és l’única institució escollida directament pels ciutadans de la UE i és el lloc en el qual s’elaboren i voten lleis que tenen després una influència decisiva en la nostra vida. I molt especialment en temes relatius als drets fonamentals que ens estan robant. ue-pa-que
Estem davant d’una crisi de la pròpia configuració de la UE i d’un model insostenible i incoherent de creixement econòmic. La crisi actual és el resultat de polítiques instal•lades i aplicades des de fa anys i consensuades per tots els governs europeus . Aquesta és una crisi de la Unió Europea i del sistema capitalista i si no resolem els problemes subjacents durarà com a mínim una dècada més , tindrà un caràcter molt més greu i acabarà en un nou ordre social molt perjudicial per l’àmplia majoria de la població .La hegemonia del neoliberalisme , com a programa que condensa els interessos de les classes dominants , ha entrat en crisi juntament amb el sistema econòmic capitalista . No obstant això , i malgrat que els postulats ideològics del projecte neoliberal han estat fortament desprestigiats, finalment el projecte en el seu conjunt ha aconseguit instrumentalitzar la crisi i ha sortit enfortit en les institucions econòmiques i polítiques de tota la Unió Europea .Hi ha més d’un milió d’espanyols vivint a Europa com a conseqüència de processos migratoris interns de la UE, realitat incrementada amb el dramàtic impacte de l’actual crisi capitalista. Una situació compartida per altres estats membres com Itàlia, Grècia o Portugal. El flux migratori a casa nostra fa uns quants anys invertint. Un degoteig silenciós però en constant augment surt de les nostres fronteres, creant una nova onada migratòria que escampa als quatre vents a la generació més preparada de la història del nostre país. L’emigració no és un fenomen nou a Espanya, però donada la tendència invertida durant uns anys, semblava ja oblidat. És una xacra per a la societat que exporta part de la seva ciutadania, en la qual ha invertit diners i esforç, de la qual s’aprofitaran altres. També emigren cap a la UE immigrants d’altres països que ja havien fet la seva vida a Espanya.. tot un drama . És un error creure que la Unió Europea és una institució innocent. És un error creure que és una institució feta per al benestar dels europeus. És clar que no ho és.. cal un rebuig frontal als tractats europeus i tota la seva trama, i un combat al neoliberalisme que massacra les persones i imposa la seva dictadura a la societat. Es tracta en definitiva de fer d’Europa un instrument preciós i col•lectiu que reculli principis i valors i fonaments per definir propostes i accions concretes, que no subjectin a ningú i fer una elaboració europea global que faci, a la vegada, lectures nacionals per a cada situació local. Cal una UE amb determinació i gosadia, per generar esperança i proposta. No de resignació, ni de por ni de l’autoinculpació de les gents senzilles i treballadores. Hi ha un camí que és possible i aquest és el moment.

Son temps de lluita…

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages