Regió7 DIJOUS, 25 DE FEBRER DEL 2016
TRIBUNA
Fa uns dies en una tertúlia improvisada amb uns amics va sortir com a tema els temps d’aquest hivern, la sequera atroç i les diferències de temperatura dels últims anys. Es va improvisar un petit debat sobre la insensibilitat davant els constants atemptats ecològics tant a gran escala com a petita i la veritat és que va ser interessant i vam coincidir totalment que a l’actual ritme capitalista el nostre meravellós planeta se n’aniria en orris en poc temps (com a mínim tal com el coneixem ara). No hem d’oblidar que aquest segle XXI es va iniciar d’una manera catastròfica, amb un grau sense precedents de deteriorament ecològic i un ordre mundial caòtic, amenaçat pel terror i per conglomerats de guerra desintegradora que ara veiem, i que s’estenen com gangrena a través d’amplis segments del planeta com són els casos més coneguts d’Àfrica Central i Orient Mitjà. Cal tenir clar que la crisi ecològica i la crisi de deteriorament social estan profundament interrelacionades i han de ser vistes com diferents manifestacions de les mateixes forces capitalistes. La primera s’origina àmpliament en la industrialització rampant que desborda la capacitat de la Terra que no pot esmorteir i contenir la desestabilització ecològica. La segona es deriva de la forma de capitalisme coneguda com globalització, amb efectes desintegradors en les societats que troba al seu pas. Més encara, aquestes forces subjacents són essencialment aspectes diferents d’un mateix corrent, que ha de ser identificat com la dinàmica central que mou la totalitat: l’expansió del sistema neoliberalista mundial. Cal rebutjar tots els eufemismes i suavització propagandística de la brutalitat d’aquesta destrossa: els seus costos ecològics, els seus costos humans en nom de la brutalitat del mercat. Cal mirar al capital des de la perspectiva del que realment ha fet. No oblidem mai que les societats de consum són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles van néixer de les antigues metròpolis colonials i de polítiques imperials que, al seu torn, van engendrar l’endarreriment i la pobresa que avui assoten la immensa majoria de la humanitat. Amb només el 20 % de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix al món. Han enverinat els mars i rius, han contaminat l’aire, han debilitat i perforat la capa d’ozó, s’han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions 
climàtiques amb efectes catastròfics que vam començar a notar fa temps… Actuant sobre la naturalesa i el seu equilibri ecològic, el règim, amb el seu imperatiu d’expansió constant de la rendibilitat, exposem els ecosistemes a contaminants desestabilitzadors; fragmentem hàbitats que han evolucionat durant eons, malgastem els recursos que redueix la vitalitat de la natura al fred intercanvi requerit per l’acumulació de capital. Pel que fa a la humanitat i les seves demandes d’una existència plena de sentit, el capital redueix la majoria de la població mundial a mer reservori de força de treball, mentre descarta molts dels restants com a llast inútil. El capital ha envaït i erosionat la integritat de les comunitats a través de la seva cultura global de masses de consumisme i despolitització. Ha incrementat les desigualtats en riquesa i poder fins a nivells sense precedents en la història humana. Ha treballat en estreta aliança amb una xarxa d’estats clients servils i corruptes, les elits locals executen la tasca de repressió estalviant-li al centre l’oprobi de la mateixa. I ha posat en marxa una xarxa d’organitzacions supraestatals sota la supervisió general dels poders occidentals que tenen un poder entre imperial i colonial, per minar l’autonomia de la perifèria i lligar-la a l’endeutament, mentre manté un enorme aparell militar per assegurar l’obediència al centre capitalista. Estem en una situació del paràsit que mor quan mor la seva víctima. Però no és tard, podem canviar les coses.
COORDINADOR D’EUIA BAGES
Ricard Sánchez Andrés
campanyes de mobilització a favor de l’absolució de sindicalistes i titellaires sembla indicar la relació de manca de llibertat entre els dos moments repressius. L’ús antisindical a “Els vuit d’Airbus” ha estat denunciat per la mateixa Confederació Europea de Sindicats, que a més veu en aquest procés penal un element simbòlic de l’agressió neoliberal al dret de vaga a tot Europa. I ha obtingut, com no podia ser menys, la solidaritat de molts sindicats arreu del món. La detenció dels titellaires és més recent però afecta totes i tots els creadors; jo espero que la resposta del sector sigui contundent. Tot creador, sigui novel·lista, cineasta, intèrpret, es pot sentir amenaçat; sens dubte aquests dies els que creguin en la llibertat com a valor s’organitzaran i faran valer els seus drets i aixecaran les seves veus. No en tinc cap dubte… Però el més greu és que la dreta del PP no només guanya eleccions. El més important, i al mateix temps el més greu, és que amb la col·laboració de la dreta autonòmica guanya les consciències. Així és com han aconseguit fer creure a la ciutadania que els drets humans i les llibertats es poden suspendre si el nombre de tertulians, jutges i polítics amics que participen en la caça de bruixes tenen el nombre suficient.
criminalitzant la misèria i la pobresa de SOM Catalans, l’escissió també racista de PXC, que en diferents localitats, entre aquestes Manresa, intenta fer apologia de l’odi. La Unió Europea deixa morir a la Mediterrània, ofegades, milers de refugiades de guerra, quan pot evitar-ho, i no es persegueix, com hauria, els criminals i s’empaita i castiga els refugiats de guerres creades en gran part en aquesta Europa cada vegada més insensible i criminal. I Espanya què fa? Dins el repartiment de refugiats amb un sistema de quotes proposat perla Comissió Europa, Espanya es va comprometre a acollir 17.680 persones a l’octubre passat. Fins ara, s’ha donat asil a 18 persones, la majoria eritreus procedents d’Itàlia. Mentrestant, hi ha 1.500 demandants d’asil atrapats a Melilla a l’espera que es resolguin els seus casos. Amnistia Internacional denuncia, a més, que, a través de la Llei de Seguretat Ciutadana, el Govern va modificar la Llei d’Estrangeria per legalitzar, en contra dels seus compromisos internacionals, les devolucions en calent a les fronteres de Ceuta i Melilla. Les també conegudes com expulsions sumàries en calent i que violen almenys 12 normes nacionals, europees i internacionals. En el temps que he trigat a escriure aquestes notes hi ha hagut nous episodis i ens arriben notícies alarmants «com la pèrdua a Europa de 10.000 nens refugiats» que ignoren els principis i valors europeus. «Els estats membres no poden mirar a un altre costat». Òbviament, no és un problema de mitjans, no és falta de fons, és exclusivament «un problema de voluntat política». I si no ho veuen, o no ho volen veure, des de la societat civil hem d’exigir-los que compleixin els seus compromisos. No es pot fer res més «davant la barbàrie»
Salut i República companys / es 