Archive | Abril 2015

La lluita per la igualtat no cessa…

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/10402/lluita/igualtat/no/cessa

Ara que encara tenim present la data del 8 de març, dia de la dona treballadora, i, per tant, de totes les dones, ens trobem que poques coses han canviat de l’any passat a aquest, amb la crisi com a coartada: les retallades en despesa pública estan recaient especialment sobre les esquenes de les dones, que són les principals usuàries dels serveis públics i que veuen empitjorar dia rere dia les seves condicions laborals. Són ciutadanes que assumeixen majoritàriament la cura de les persones que els serveis públics deixen d’atendre, com la de la salut, la de l’educació, la dels serveis socials…

La desigualtat per raó de gènere és contrària als nostres drets constitucionals i als principis fundacionals de la Unió Europea ja des del Tractat de Roma (1957). També ho estableixen la Carta de drets Fonamentals i la Carta Social Europea, que prohibeixen la discriminació per raó de gènere. No deixa de ser curiós que la Comissió Europea i el Tribunal Constitucional Espanyol, que tanta diligència demostren davant d’altres qüestions que afecten grups molt més petits de població, no considerin necessari pronunciar-se’n al respecte.

Es tracta d’una desigualtat que es tradueix en una precarietat vital que afecta a totes les facetes de la vida de les dones i que els últims anys s’ha situat a uns nivells insostenibles. En primer lloc perquè hi ha unes polítiques públiques d’austeritat que estan agreujant la situació del col·lectiu femení, amb una política fiscal més orientada al consum que a la renda, que fa que els sectors de la població amb ingressos més baixos, entre ells bona part de les dones de casa nostra, no puguin accedir a béns i serveis de primera necessitat -molts dels quals han patit importants increments de preu com a resultat de la pujada de l’IVA-.
S’està pretenent que les dones substitueixin l’estat del benestar -en fase de desballestament- esdevenint les pràcticament úniques responsables del treball reproductiu, suportant directament sobre la seva esquena les conseqüències de les retallades en sanitat, educació i, en general, en els serveis públics d’atenció a les persones. Un fet que es tradueix en un enduriment de la doble jornada, amb hores interminables de feina; un augment dels riscos laborals; un empitjorament de la seva salut mitjana i una expulsió no de la feina, sinó de l’ocupació remunerada.

En segon lloc, s’ha de tenir en compte la violència que s’exerceix estructuralment contra les dones. Violència econòmica, amb uns salaris més baixos que els dels homes, i una escletxa salarial que l’any 2010 era del 34,4% i que ara s’ha reduït al 25% per la pressió a la baixa dels salaris. El resultat de tot això són les prestacions de desocupació i les pensions més baixes, que en molts casos arriben fins i tot a la impossibilitat d’accedir a cap pensió, sobretot si es tenen en compte les últimes reformes, que plantegen noves exigències insalvables per a aquelles dones que tenen carreres de cotització, que signifiquen llargs anys treballant en feines invisibles, no remunerades, amb salaris baixos, jornades a temps parcial, o, directament en l’economia submergida.

Violència física en una societat patriarcal que reacciona contra la capacitat de viure autònomament, arribant a l’extermini físic, en una trista lletania de víctimes que ens recorden, dia rere dia, que tot està per fer. A més, les retallades afecten de manera especial quan incideixen en la lluita contra les conseqüències de les desigualtats existents. I és per això que la gent d’esquerres seguim reivindicant polítiques d’igualtat i seguim lluitant contra les violències masclistes. No renunciem al desplegament d’un estat de benestar i d’unes polítiques públiques que posin els drets i les necessitats de les persones per sobre dels interessos econòmics i les directrius europees d’austeritat.

Autor
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages
Anuncis

La Memòria Històrica és una qüestió de justícia

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/10541/memoria/historica/questio/justicia

La proclamació de la II República, què va significar per a les classes populars el 14 abril de 1931? Doncs va ser, sense cap dubte, el major canvi polític de la història moderna a l’estat espanyol: els súbdits espanyols van passar de la nit al dia a ser ciutadans, condició a la qual es van sumar les espanyoles ja que la monarquia els tenia vedat des de sempre el dret al vot. Al seu costat la transició del franquisme a la democràcia que ens regeix va ser un episodi de rang molt inferior com ho prova que el cap de l’Estat de l’actual règim segueixi sent hereu de l’hereu, impost que no plebiscitat pel dictador que el va precedir. El canvi d’abril de 1931 a més de pacífic va ser de cost gairebé zero per a les arques de l’Estat: va arribar per unes senzilles eleccions municipals que, paradoxalment, van guanyar els monàrquics gràcies al frau que van seguir cometent en el món rural, però com que els republicans van arrasar en la immensa majoria de les ciutats, entre elles a 41 de les 50 capitals de província, el rei Alfons XIII va prendre la decisió d’exiliar-se. Això sí, no sense abans de fer les maletes procurar posar en lloc segur la fortuna acumulada durant els seus 29 anys de regnat.

El franquisme va posar fi al somni republicà, que amb prou feines durà cinc anys. La veritat és que la República va patir, des que va ser proclamada el 14 d’abril de 1931, una persecució permanent. El nou règim va resistir dos cops militars. Un del general Sanjurjo el 1932, que va fracassar estrepitosament, i un altre encapçalat per Franco, en el 36, que també va estar a punt de fracassar, de no ser per l’ajuda que va rebre de Hitler i Mussolini. Tot i això, Franco va necessitar tres anys de brutal guerra civil per imposar el seu règim de terror que va deixar en fosses i cunetes a més de 140.000 desapareguts. Això ens dóna una idea del sòlid suport popular que tenien els valors d’igualtat i justícia social que representava la República.

La Junta de Defensa Nacional feixista del 28 de juliol de 1936, que declara l’estat de guerra, decretava la supremacia de la Justícia Militar sobre l’ordinària: això vol dir que la jurisdicció militar era competent per jutjar els delictes que apareixen en el Codi Penal. A més, també tenia prioritat sobre l’ordinària: al principi, tots els casos es jutgen pel militar; i és la Justícia Militar la qual decideix quins es deixen a l’ordinària. D’altra banda, l’altra gran clau de la repressió franquista va ser la interpretació que se li va donar al delicte de rebel·lió militar, i tots els relacionats amb ell (auxili a la rebel·lió, adhesió a la rebel·lió, excitació a la rebel·lió …). Es considerava rebel·lió qualsevol atac a “les essències del que ells consideren Pàtria”: és a dir, totes aquelles corrents socials i polítiques que formaven part de la “Anti-Espanya”, per atemptar contra la seva unitat territorial i les seves tradicions històriques i espirituals (catolicisme, monarquia…). A més, les forces del Front Popular van ser acusades de participar en múltiples conspiracions revolucionàries contra l’Estat. Entre altres coses, elles haurien provocat l’aixecament asturià de 1934, que, segons els revoltats militars, va ser el que en realitat hauria iniciat la guerra. Activitats que abans haurien estat emparades pel dret a manifestar opinions polítiques, com adherir-se a un partit del Front Popular, o repartir octavetes amb la seva propaganda, van passar a ser considerats delictes de rebel·lió. El mateix Serrano Suñer el “cuñadísimo” va acabar parlant de “Justícia al revés”, per referir-se a aquella paròdia jurídica: els que s’havien mantingut fidels a l’Estat republicà legalment establert, combatent contra els que s’havien rebel·lat contra ell, van passar a ser jutjats i condemnats com a reus de rebel·lió militar.

Ja el General Mola, el director dels plans de l’alçament militar, plantejava obertament la necessitat d’acudir a una estratègia “del terror”, per acabar d’arrel amb el “perill roig”, i sobretot, desincentivar a la població qualsevol ànim de rebel·lió o resistència, a través de càstigs desmesurats i “exemplars”. El que seria repressió absoluta per part dels revoltats de Franco durant el conflicte i durant la posterior dictadura.

Els integrants de tota una generació d’espanyols, nascuts després de l’anomenada transició, hem estat socialitzats en els valors del que, en realitat, va ser un pacte il·legítim i d’impunitat pel qual les forces de dreta i hereves de la dictadura van imposar, sota amenaces i moltíssima pressió, la conservació dels seus privilegis a unes forces polítiques i una ciutadania cansada i debilitada per quatre decennis de feixisme.

Mentre no s’afronti la recuperació de la memòria històrica d’una forma justa i la rehabilitació ètica moral i jurídica dels “ex-pressos”, guerrillers, represaliats, exiliats i els enterrats clandestinament; mentre no es faci justícia no podrem dir que vivim en democràcia i vist cap a on ens estan portant amb les últimes reformes en temes de justícia (Llei mordassa) i el poc cas que s’està fent a les reclamacions d’afectats i familiars com el cas de la reclamació d’Argentina estem realment lluny de aconseguir-ho.

Autor
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

FA FALTA LA PLENA REHABILITACIÓ

Regió7 DIJOUS, 16 D’ABRIL DEL 2015 

Tribuna

El 17 de juliol del
1936, l’exèrcit colonial
espanyol del
protectorat del Marroc
es va alçar en armes contra
el govern legítim de la Segona
República que havien jurat defensar
i obeir. L’endemà, 18 de
juliol, la insurrecció es va estendre
pel territori peninsular en
forma de cop d’estat d’una coalició
de forces feixistes, militaristes,
clericals i reaccionàries
de tot tipus, i per descomptat un
cop d’Estat no pot triomfar sense
el suport dels grans empresaris,
i Franco, juntament amb la
resta de colpistes, els va trobar.
L’odi de la dreta extrema va esclatar
amb el cop del 18 de juliol
del 1936 i amb la guerra, civil.
Els insurgents volien liquidar els
beneficis i canvis socials de les
classes populars, i per primera
vegada un poble va oposar una
resistència efectiva a l’intent del
feixisme de subjugar-lo.                 Memoria
Enlloc com a l’Estat espanyol,
les víctimes d’un règim feixista
han estat tan ignorades i els responsables
dels crims han gaudit
de més impunitat. La Transició
del 78 va voler lligar una amnistia
pels crims comesos pel feixisme
franquista, tanmateix, els
crims de genocidi no prescriuen
perquè són atemptats contra el
conjunt de la humanitat.
Més de 114.000 cossos estan enterrats,
sense identificació, en
fosses comunes, víctimes de la
repressió durant la Guerra Civil
Espanyola (1936-1939) i la posterior
dictadura franquista
(1939-1975). Des del retorn de
la democràcia el 1978, desenes
de milers de familiars han anhelat
localitzar i exhumar les restes
dels seus éssers estimats per
honrar la seva memòria i donarlos
un enterrament digne. Em
pregunto els motius pels quals a
algú li pot semblar malament
que es busqui un familiar i sigui
enterrat amb la seva família.
Cal jutjar la història, perquè per
això hi ha els fets; jo no busco
venjança només justícia, i per
això és de justícia localitzar els
seus cossos i castigar els culpables.
Fa falta la plena rehabilitació
de tots els assassinats i executats
per la dictadura franquista
i per la seva lluita en defensa
de la Segona República.
L’anul·lació de judicis franquistes,
per tal de retre homenatge a
totes les persones que van creure
en l’Estat Republicà i el van
defensar. La llei franquista de
responsabilitats polítiques es
justificava mitjançant l’afirmació
que «els causants dels mals
de la pàtria havien de pagar
amb les seves pertinences». Els
anomenats rojos van pagar amb
els seus béns i amb la seva vida.
Va arribar aquesta estranya democràcia,
però no els van tornar
res. Ni tan sols un simple i gratuït
perdó. L’Audiència Nacional
va negar fins i tot la justícia a les
víctimes espanyoles dels camps
nazis i va arxivar la querella de
supervivents de camps de concentració
del III Reich en aplicació
de la limitació de la justícia
universal i no vol investigar l’extermini
de milers d’espanyols;
han posat un cadenat d’impunitat
davant els crims de guerra,
lesa humanitat i genocidi comesos
pel nazisme contra l’extermini
de milers d’espanyols que
van perdre la vida als camps de
Mauthausen, Sachsenhausen i
Flossenbürg entre el 1942 i el
1945. La causa era, a més, la
porta de darrere per intentar
jutjar el franquisme, que mai
han volgut jutjar els diferents
governs espanyols des que va
arribar aquesta estranya democràcia.
Al cap i a la fi una part
important de l’Estat mai ha condemnat
el franquisme senzillament
perquè li deuen els seus
privilegis i perquè segueixen vigents
les estructures econòmiques,
socials i polítiques bàsiques
d’aquell règim. És un deure
exigir justícia per a les víctimes
del feixisme franquista i per
als seus descendents. Hem d’exigir
la reparació moral i econò-
mica, el retorn dels béns arrabassats
a la classe treballadora,
l’extinció dels privilegis franquistes
vigents i una completa
implicació del conjunt de la societat
en la reparació de les víctimes.
És urgent una societat
amb memòria històrica que no
repeteixi els seus errors, volem
una societat compromesa amb
la justícia.
«No hi ha pitjor mal sobre la guerra
civil que el silenci i l’oblit»

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

ICV i EUiA trenquen l’acord que tenien des del 2007 per anar junts a les municipals

Regió7 DIJOUS, 2 D’ABRIL DEL 2015

La coalició entre Iniciativa per
Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa
a Manresa s’ha trencat.
No han arribat a un acord per
presentar-sejunts a les municipals,
com han fet des del 2007,i EUiA ha
decidit no anar a les eleccions del
pròxim 24 de maig.
EUiA havia apostat perquè el
conjunt de les esquerres alternatives
de Manresa confluïssin «en
un nou espai polític comú on l’important no
són les sigles, sinó l’acció política»,
comentava ahir el coordinador
de la formació a Manresa,Ricard Sánchez.
Al’estiu hi va
haver converses entre aquestes
forces sense arribar a cap acord.
«No hi ha hagut entesa ni amb els
que hi ha ara, ni amb els d’abans,
ni amb els nostres socis naturals»,
amb referència a ICV, la CUP i
Podem/Canviem Manresa, deia
Sánchez. «Tots en som culpables».
Segons ell, «al nostre soci natural
li vam dir que havíem de canviar les
formes. Presentar-nos una
altra vegada de la mateixa manera no podia
ser,que podríem canviar
de nom, però no hi va haver
acord».                                  Acord
El copresident d’Iniciativa i cap
de llista per a les pròximes municipals,
Lluís Cano, explicava al
seu torn que «no hi hahagut acord
amb ells, ni amb altres forces polítiques
d’esquerres, per fer un
front comú com demanava. Ells
posaven el preu d’una força unitària
més gran, però entre tots no
hem estat capaços».Valorava que
la proposta d’Iniciativa és prou
vàlida per presentar-se sola.
EUiA va prendre la decisió de no
anar a les municipals a la darrera
assemblea local. A més a més de
considerar que hi hauria d’haver
una confluència de les forces d’esquerra
a Manresa a l’estil de Barcelona
en Comú perquè la situació
«d’urgència social» ho requereix,
també creuen que impulsar
una llista municipal «seria una irresponsabilitat»perquè dificultaria que
alguna de les candidatures
d’esquerres assoleixi el 5 % dels
vots, el mínim legal per entrar al
consistori.
Sánchez explica que l’organització ha
treballat l’últim any i mig
per coordinar-se i buscar un objectiu
comú, però «no ha estat
possible a causa de les visions
particulars de cada formació».
Això fa que hi hagi «tres candidatures de
les esquerres alternatives
competint entre elles, sense coordinació política ni programàtica».
Cita Iniciativa per Catalunya,CUP
i Podem / Canviem Manresa. Esquerra
Unida demana a la ciutadania que doni
suport a alguna de
les tres opcions