DIA RERE DIA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 30 D’AGOST DEL 2016

No tenim govern, tenim un govern en funcions del PP, i dia rere dia veiem com ens arrabassen els drets conquerits, com s’afebleix de mica en mica l’educació pública, com es retiren els recursos en salut, com s’eliminen serveis socials de tota mena. Ara, tornen a pressionar amb les pensions “sí”, aquella bossa que el govern de Rajoy no para de saquejar. Dia rere dia veiem com perdem drets laborals, com treballem cada cop més per menys, com es multipliquen a totes bandes els abusos de poder, com s’estén la por a perdre la feina, com acceptem cada vegada pitjors condicions de vida. Dia rere dia veiem com ens roben el que ens pertany legítimament, el que ens hem guanyat i van guanyar per a nosaltres: pensions, l’habitatge, l’assistència que ens pertoca quan la necessitem, els drets que tenim com a éssers humans. Veiem també com se’ns ataca a tots els nivells, se’ns imposa una educació retrò- grada, es posen entrebancs a la investigació i la ciència, s’estén, des de l’Estat, la ignorància. Volen retornar-nos als temps del senyoret, imposar-nos un altra vegada els vells tabús i prohibicions: persegueixen dia rere dial’avortament, promouen el fanatisme religiós des de el mateix govern, protegeixen obertament els seus delinqüents i castiguen, gairebé, sempre les víctimes. Mai com fins ara els estats capitalistes han mostrat tan obertament la seva funció essencial d’instruments d’opressió de classe. L’Estat espanyol n’és un dels exemples més clars, tapa les seves misèries amb la seva unitat d’Espanya i treu la llibertat de decisió sobre el seu futur a Catalunya i la resta de pobles. Si així ho volguessin decidir, «amb la bandera volen callar la seva corrupció, les seves misèries». L’Estat, en mans del fanatisme neoliberal, ja s’ha despullat de la màscara paternalista de l’estat del benestar. Tots els poders de l’Estat, els poders legislatius, executius, judicials, tots treballen avui, més obertament que mai, a protegir els interessos d’unes multinacionals i d’unes minories privilegiades, i a atacar l’interès de la immensa majoria treballadora. L’Estat s’ha tret l’antifaç i està venut. Legisla contra el poble massa vegades amb l’ajuda de les dretes nacionalistes, interpreta la llei per protegir els poderosos i reprimir els qui protesten, empara els corruptes i els corruptors amb tractes de favor i indults indecents. Perverteixen el seu propi Dret. Hem de dir-ho clar: utilitzen l’Estat per afavorir els poderosos i per reprimir la protesta de la majoria. Utilitzen la democràcia, el govern del poble, per atacar el poble: volen convertir aquesta estranya democràcia en el seu mas de senyors i vassalls. La democràcia està segrestada pel seu capitalisme. No hi pot haver democràcia en un país “en un món”, governat per la banca i els especuladors. És impossible la democràcia sense democràcia econòmica. Per això, la lluita de classes és més oberta que mai. I cal actuar en conseqüència. Cal abandonar discursos ingenus i estèrils sobre la salvaguarda de l’estat de benestar. Cal actuar amb compromís de classe i denunciar la naturalesa de classe del conflicte en què vivim. És una guerra oberta, entre els qui treballen i els qui especulen. Cal, per tant, abandonar tota esperança immediata de pacte social amb aquest partit i els seus satèl·lits. Cal abandonar tota il·lusió de reforma de governs corruptes. Cal, per tant, que la classe treballadora reclami un estat net de corrupció i que pugui aturar i reprimir els abusos de poder de la banca i les corporacions. Només així podrem garantir la democràcia. Som a temps que no segueixin els mateixos ni tan sols rebent el suport dels seus aliats ideològics com són Ciutadans i dretes nacionalistes, podem canviar les coses si pressionem com a classe treballadora i reclamem un front comú i declarem que volem una democràcia del poble i al servei del poble i lliure de tota la podridura que tenim ara..

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

I FIDEL HA ARRIBAT ALS 90

TRIBUNA DIMARTS, 16 D’AGOST DEL 2016 Regió7

Qui ho diria, ha arribat el dia en què Fidel ha complert 90 anys. L’home que ha sobreviscut a mil atemptats perpetrats per l’imperialisme, però, sobretot, a les profecies dels «experts», a mil anuncis fatalistes de la gran premsa monopolista que periòdicament posava data de venciment a la seva causa, el seu protagonisme i la seva mateixa vida. Alguna vegada Fidel Castro ha afirmat que el seu mèrit més gran és haver sobreviscut. No sé si pensava en ell o en la revolució que va forjar. Les dues supervivències han estat igualment molt difícils. Es podria dir que excepcionals. Els líders llatinoamericans que van gosar desafiar el poder del gran capital dels Estats Units van haver de fugir dels seus propis països o van ser morts o assassinats com a retribució per la seva gosadia. Tampoc van perdurar els canvis socials que havien portat a terme. «El dia que em mori de veritat ningú s’ho creurà», va dir Fidel a un grup de periodistes quan va aparèixer l’enèsima notícia a Miami que anunciava la seva mort. Es pot estar a favor en contra de las idees de Fidel, però no es pot negar que és un gegant polític d’una influència enorme, «l’enorme influència de Fidel». Això que Szulc en diu la seva deïficació prové en veritat de la seva recuperació del frustrat projecte Martiano: els Estats Units es van estendre per les Antilles, van fer una pseudo-colònia de Puerto Rico i van dominar sobre tots els governs cubans fins al 1959. Quan va fidelaparèixer la figura reivindicadora de Fidel Castro, l’inqüestionable imperialista que va ser Richard Nixon va veure un gran perill en en Fidel i la seva oratòria. Calia matar-lo, perquè Fidel és la possibilitat que els postergats, els de baix, facin possible el que sempre els han negat. I no n’hi havia prou amb matar-lo, calia desacreditarlo. «Revolució és no mentir mai», ha dit l’home sobre el qual potser s’ha mentit més. Era l’home a matar, però ha viscut 57 anys des de llavors. Ha complert els noranta i ha pogut veure el cap temporal dels Estats Units anar a oferir una pau a Cuba que tant de bo el seu país sigui capaç de mantenir. Fa uns 10 anys, Fidel es va retirar de les tasques de govern i polítiques, va passar, com ell es defineix, a ser un soldat de les idees escrivint reflexions d’alt contingut polític sobre tot tipus de temes, escrivint, pensant, estimulant reflexions i propiciant debats. La seva és una vida no només impregnada dels esdeveniments més rellevants del segle XX sinó que en els seus debats ha tingut la lucidesa i la valentia d’abordar els nous desafiaments que enfronta la humanitat i les amenaces d’un ordre civilitzador cada vegada més insostenible «reconeixen els propis errors». Els enemics recordaran que no el van poder vèncer ni amb la guerra, ni amb l’assassinat; ni amb el bloqueig econòmic, intensificat després de la caiguda de la Unió Soviètica. Amb excepció de Cuba, només països de geografia nombrosa, llunyans dels EUA, amb massa crítica demogràfica, cultura mil·lenària i llengua pròpia han resistit de manera perllongada l’hegemonia nord americana. Avui, Fidel és una cultura, una geografia de la sobirania, un llenguatge de la solidaritat entre pobles que uneix moltes persones més enllà de les fronteres de Cuba. La Revolució cubana es lliga a aquesta cultura de la solidaritat creadora de les brigades mèdiques i d’alfabetització internacionals, al conflicte contra Sudàfrica, en què va ajudar a vèncer el seu aparheid. Fidel, home sempre apallissat però mai derrotat. La històrica condemna en relació amb l’assalt a la caserna Moncada, on va exposar l’al·legat «La història m’absoldrà», pot servir precisament per comprendre que davant les adversitats sempre va decidir redoblar l’aposta. I certament li va sortir bé aquell refrany que «la millor defensa és un bon atac»: aquella va ser la seva tàctica permanent per sortir de laberints momentanis. Ara, en el noranta aniversari del seu naixement, podem dir que la història no només l’ha absolt, sinó que l’ha posat entre les personalitats vives més importants del món sencer. El seu llegat (tant els encerts com els errors) serà estudiat en les pròximes dècades: Fidel va canviar la correlació de forces de la petita illa, però a més va contribuir a modificar sensiblement l’orientació d’Amèrica Llatina i el Carib en el seu conjunt. En moments en què un intent de «restauració conservadora» apareix a l’horitzó de la regió, cal reivindicar el seu millor llegat: de les adversitats també es construeixen victòries.

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages

 

EL VIATGE DE L’ENOLA GAY

 TRIBUNA   Regió7 DIVENDRES, 12 D’AGOST DEL 2016

L’agost de fa 71 anys es cometia un acte de terror, una barbàrie sense límits per la seva mortal eficàcia i la seva descomunal escala destructiva: la ciutat japonesa d’Hiroshima era literalment escombrada de la faç de la terra per una bomba atòmica llançada per l’Enola Gay, un bombarder B-29 dels Estats Units. En tot just un instant unes 80.000 persones de les 350.000 que vivien en aquesta ciutat van ser calcinades i reduïdes a cendres quan van rebre l’impacte d’un vendaval radioactiu de més de 2.000 graus de temperatura. Al cap de pocs anys s’hi havien sumat entre 50.000 i 80.000 noves víctimes, a part dels que van sobreviure amb terribles cremades i lesions de tot tipus i els nascuts amb insanables deformacions que els van marcar tota la vida. En una ostentació de sadisme sense precedents, el president Harry Truman va ordenar un segon bombardeig atòmic, aquest cop sobre Nagasaki, una altra ciutat indefensa com l’anterior, i va exterminar 73.000 persones més en menys d’un segon. El recompte total de les víctimes l’any 2008 era de 400.000 persones. El relat oficial nord-americà és que el bombardeig atòmic va precipitar la rendició incondicional del Japó i va posar fi a la Segona Guerra Mundial, i així va estalviar milers de vides de soldats nord-americans. Però la història és molt diferent. En realitat, aquest brutal genocidi va ser un cruel escarment perquè políticament i militarment Japó ja estava derrotat i la seva capitulació final era qüestió de dies. Derrotat al Pacífic per Estats Units, les ENOLAtropes soviètiques estaven prestes per envair el Japó per la part de Manxúria i les seves defenses haurien estat depassades amb facilitat. La seva sort estava clara. Però aquesta certesa no comptava, perquè el que Washington buscava, encara al preu de perpetrar un horrible crim de guerra, era demostrar al món qui era la nova potència hegemònica del planeta, gràcies al seu monopoli nuclear, volia establir el seu «ordre mundial» (en realitat, un escandalós desordre) congruent amb els seus interessos, a qualsevol preu. Els bombardejos atòmics sobre les dues ciutats japoneses van ser una mena de sacrifici iniciàtic d’aquesta nova era, concebut per enviar un potent missatge per a propis (principalment els seus aliats britànics i francesos) i estranys, com els seus ocasionals adversaris alemanys i japonesos, però sobretot per a la Unió Soviètica, ja que la inesperada arribada de l’Exèrcit Roig a Berlín contenia funestos desafiaments per al nou ordre imperial de la postguerra. Si perquè aquest missatge fos comprès calia aniquilar centenars de milers de persones indefenses, es procediria a fer-ho sense cap remordiment, com ho van proclamar orgullosament fins al final els embogits tripulants del B-29 que va destruir Hiroshima. El monopoli nuclear en mans de Washington va durar tot just uns anys, i el xantatge atòmic va quedar neutralitzat per l’«equilibri del terror». Però el malson de barbàrie hauria de perdurar per sempre. La premsa de l’establishment va acompanyar les mentides oficials justificadores de la barbàrie comesa aquell 6 d’agost. Un article del New York Times, publicat el 13 de detembre del 1945, deia en el seu títol que no hi havia rastres de radioactivitat a Hiroshima. Obeïa cegament la censura imposada pel Pentàgon, que prohibia parlar de radiació i deia, en canvi, que les víctimes japoneses van morir per l’esclat de la bomba. Va ser la primera gran mentida de les nombroses que hi va haver sobre el tema. Com bé recorda Noam Chomsky, amb el fulminant assassinat en massa de diversos centenars de milers de persones es tanca una època i es dóna inici a una altra de més ominosa. Segons el lingüista, «si alguna espècie d’extraterrestres compilés una història de l’homo sapiens, podrien dividir el calendari en dues eres: abans de les armes nuclears i després de les armes nuclears. Potser la intel·ligència va permetre descobrir els mitjans efectius per a la nostra pròpia destrucció. Encara hi ha esperances però no deixa de ser preocupant el silenci amb què ha transcorregut aquest nou aniversari de l’atrocitat perpetrada a Hiroshima, sobretot a la llum de la visita del president Obama a Japó i el seu nul penediment i disculpes en nom del seu país. Sembla que el viatge de l’Enola Gay no ha acabat.

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

HONOREM ELS LLUITADORS ANTIFRANQUISTES…

TRIBUNA      Regió7 DIMARTS, 26 DE JULIOL DEL 2016

Aquest mes de juliol, fa 80 anys, les forces de la classe treballadora aconseguien aturar, en bona part d’Espanya, el cop militar contra la República i iniciaven una revolució social els ressons de la qual encara avui són presents. Les organitzacions obreres, les dones i els homes de la classe treballadora van encapçalar la resposta als militars feixistes i van iniciar un procés de transformació mai vist al nostre país. Les fàbriques van passar a mans dels obrers, la terra va començar a ser destinada als camperols, els drets es van estendre a tota la població, l’Església i els militars van perdre els seus drets i Barcelona i tot Catalunya es trobaven en mans de les classes treballadores i les seves organitzacions. Les que es van imposar als militars feixistes i van iniciar un procés de revolució social… però la revolució va ser derrotada i, amb ella, també la República. Els homes i les dones de la República van sortir al carrer per derrotar els militars feixistes però també per millorar les seves condicions de vida i de treball i posar fi a l’endarreriment i la desigualtat. Es va perdre la revolució, també la guerra, i va costar molt temps recuperar-se de la derrota. La llarga nit franquista es va sostenir en la repressió i la misèria de la gent i van ser prohibits i perseguits la llengua i els drets de Catalunya. La transició que va venir després de la mort de Franco va deixar molts problemes per resoldre. Encara partits com el PP i Ciutadans no condemnen el cop militar i fan el possible per canviar i honoremdistorsionar els fets del cop d’estat, insultant massa vegades la història de persones i famílies que volen recuperar les restes dels seus familiars i restituir per justícia la seva memòria. Milers de persones assassinades segueixen ocultes a les cunetes i parets de cementiris sense que es posin els mitjans per identificar-les. Fins i tot l’Església encara manté molts dels seus privilegis! Espanya és avui un dels països amb més desigualtat social. La corrupció campa arreu. La monarquia segueix sense reconèixer els drets dels pobles, com el català, basc i gallec, que volen decidir el seu futur i la seva relació amb la resta de pobles de la península. Evidentment, ha canviat molt el nostre país des de llavors, però també cal reconèixer que molts dels problemes que es van dirimir allà segueixen sense resoldre. La transició pactada del franquisme va deixar molts problemes per resoldre… Mai es va preguntar al poble per decidir sobre Monarquia o República. El mateix Franco va decidir la continuïtat de la monarquia borbònica. Honorar i recordar els homes i dones que van defensar la República i van lluitar per la revolució és lluitar avui per un canvi polític i social, de ruptura amb les polítiques antisocials i antidemocràtiques del PP i els seus satèl·lits per posar en marxa polítiques favorables a les classes treballadores; un canvi republicà de valors d’igualtat, solidaritat i fraternitat, de regeneració democràtica per posar fi a la corrupció, i pel reconeixement del dret a decidir dels pobles. La força, la consciència, l’organització dels homes i dones d’aquella època va ser el resultat de moltes lluites, les que nosaltres necessitem per canviar les coses. Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat actes a tota la ciutat per commemorar i honorar els lluitadors/es, i també el Parlament ha organitzat diversos actes commemoratius de record pels diputats i treballadors/es del 36 que van morir o van ser represaliats. Són expressions del canvi, que les institucions reflecteixen el que la majoria desitja: el reconeixement dels qui van lluitar en el passat durant el franquisme. Cosa que hauria de fer-se en tots els municipis de Catalunya. Sempre s’ha dit que qui no té memòria no té futur.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

PER SER UNS CRIMINALS DE GUERRA HEU DE SER JUTJATS

TRIBUNA  Regió7 DIJOUS, 21 DE JULIOL DEL 2016

El que va ser un secret de domini públic s’ha destapat a l’informe Chilcot i confirma l’espant de la política occidental: Bush, Blairi Aznar van mentir per destruir l’Iraq i provocar un horror sense límit de morts. Aquest informe «són les conseqüències d’una investigació parlamentària que ha revelat que el Govern britànic sabia que no existia una amenaça per part de Saddam Hussein, que no hi havia armes de destrucció massiva, i que les conseqüències de la invasió de l’Iraq tindrien un efecte devastador». L’informe Chilcot «confirma el que milions de persones van reclamar als carrers de tot el món durant els mesos previs a la invasió de l’Iraq». A hores d’ara, «les conseqüències d’aquesta guerra són perfectament visibles, amb un país trencat per la violència sectària i amb zones senceres sota el control del grup terrorista Daesh, una situació que és conseqüència directa d’un conflicte que va deixar un horror incomptable de persones assassinades, a més de l’incomptable de desplaçats i desplaçades». L’exministre de Defensa, durant l’última etapa de govern de José María Aznar, i actual ambaixador d’Espanya al Regne Unit, Federico Trillo, va dient amb un cinisme a prova de bombes que l’estat espanyol no va entrar «com a combatent» a la guerra de l’Iraq. Ho ha dit després de la publicació de les conclusions de l’informe Chilcot. Trillo assegura Espanya únicament es va cenyir a «prestar ajuda humanitària» i procurar el seu suport als aliats: «no es va engegar un sol tret, ni es va fer res a esquena del Parlament», i diu a més que «Espanya va decidir no ser combatent i va decidir prestar ajuda als seus aliats»,restant importància a la presència d’Espanya en aquest conflicte bèl·lic. Federico Trillo pren una gran part de la societat per idiota i les seves mentides resulten un insult a la intel·ligència per a la societat. Caldria recordar-li les notícies sobre la batalla del 4 d’abril a Najaf o la matança del 26 d’abril(totes dues l’any 2004) en què van participar tropes espanyoles. Un detall redueix a cendres la teoria que pretén defensar que Espanya no va estar a la guerra de l’Iraq: la batalla més sagnant de tota la contesa, Segona Batalla de Fallujah, es va produir entre novembre i desembre del 2004, després de la retirada de les tropes espanyoles. No només Espanya va estar a la guerra, sinó que la va abandonar Guerraabans que acabés. Tal com ens va dir Luis Gonzalo Segura, extinent de l’Exèrcit de Terra, a l’Espai Roig fa un parell de mesos, en la presentació del seu llibre Código rojo, no van ser precisament campanyes humanitàries. Espanya va estar a la guerra de l’Iraq (hi va participar amb dos mil militars i van repartir foc a tort i dret)i els tres líders sabien que estaven prenent una decisió il·legal i van utilitzar tots els mitjans al seu abast per cometre aquesta il·legalitat i presentar-la com el que no era. En alguns d’aquests esdeveniments hi va haver bases militars espanyoles que van haver de sol·licitar reforços i economitzar la munició perquè s’esgotava. Però no va ser una guerra, és clar, van ser tasques humanitàries. De tot aquest desastre va quedar la bogeria fanàtica de l’Estat Islàmic i 65 milions de desplaçats que es pretenen oblidar. No oblidem que aquesta guerra, aquest crim, encara està ocasionant la mort de milions de persones i la destrucció de milions de futurs, i és un crim amagar-se en la impunitat i en la insinuació que l’estat espanyol no hi va participar. Per cert, aquests dies ens ha visitat per Espanya Obama, el president que va prometre tancar la presó de Guantánamo en el seu primer any de legislatura per trencar amb l’època dels horrors de Bush. Però Guantánamo segueix obert, amb totes les llacunes legals intactes, mantenint en el seu interior gairebé un centenar de presos que, segons el dret internacional, estan retinguts il·legalment. Obama és el president de les execucions extrajudicials. Els atacs amb drons en països com Pakistan, Afganistan, Iemen, Síria o Somàlia han posat fi, segons les dades de la mateixa Casa Blanca, a la vida de 2.581 presumptes terroristes i d’almenys 116 civils. Atacs que, de vegades, acaben destruint hospitals o escoles. Doncs, què voleu que us digui. «Obama, queda’t a casa teva», no volem més criminals…

Ricard Sánchez Andrés Coordinador d’EUiA Bages

 

No es pot esperar més

Després de mesos d’un Govern en funcions, una cosa és segura: no es pot esperar més perquè hi ha necessitats importants i urgents per resoldre. És imprescindible que es conformi un Govern que modifiqui substancialment les polítiques socials però no podem oblidar que hem d’aconseguir que qui surti elegit aposti decididament pel medi ambient. Quan dic medi ambient em refereixo a iniciatives parlamentària que han decaigut i que és important que es recordin i que s’exigeixin als grups que es conformin després de les eleccions (jo ho exigiré al meu), com la de la reforma del sector electrònic; la del compromís per a la derogació del Reial Decret d’autoconsum; la de la prohibició del fracking (facturació hidràulica), o la del tancament de les nuclears.

Aquests mesos es van fer moltes promeses en el marc d’un període de gran activitat que no pot quedar exclusivament en l’ansietat del moment. No hem de deixar que aquestes propostes quedin en l’oblit. I és que és important el paper tant de Catalunya com el d’Espanya en les decisions que haurà d’adoptar la Unió Europea en matèries ambientals, com la signatura de TTIP, que tindrà conseqüències devastadores per la seguretat alimentària, la salut pública i el canvi climàtic, si es renova la llicència del controvertit herbicida glifosat, que ha estat declarat com a probable cancerigen per l’OMS, o si s’aprova el paquet d’economia circular, respecte del qual cal un clar impuls polític.

No sembla, per l’experiència dels últims anys, que el Govern del PP, ara en funcions, garanteixi una posició mediambiental. Sinó més aviat tot el contrari. Si volem aconseguir beneficis ambientals, socials i econòmics al país cal canviar de model econòmic: s’ha d’incloure una gestió més eficient dels recursos materials, reduint el seu consum; hi ha d’haver una reducció de les emissions i de l’ús de substàncies tòxiques, així com de la generació de residus, i s’ha de dur a terme una millora en l’eficiència energètica que ha d’anar acompanyada d’una campanya informativa amb incentius fiscals que permetin que el reciclatge o la reutilització siguin més barats que la incineració o l’abocament.

Es tracta de mesures clares en la creació d’ocupació, i que, alhora, redueixen les emissions de gasos tòxics i l’efecte hivernacle. Amb aquestes propostes tindrem un medi ambient sa, perquè disposarem d’una producció neta i d’un consum sostenible i responsable. És per això que és important la gestió dels materials en tot el seu cicle de vida: des de l’extracció fins que finalment es converteixen en residus. Amb això, disminuirem la dependència de recursos de l’exterior.

Per assolir aquest objectiu és imprescindible un canvi en el disseny dels productes, tot eliminant l’ús de materials perillosos i fent més fàcil la reparació i reutilització dels productes al mateix temps que es garanteixi l’ús de materials reciclats i reciclables. S’haurien d’aplicar polítiques de residu zero i centrar les inversions en les primeres etapes d’aquests residus amb la prevenció. Allò de les tres R, que se sol dir: reducció, reutilització i reciclatge.

Sense producció neta no pot haver-hi una economia circular, que és el principal ingredient d’una economia i un medi ambient sostenibles. Les substàncies tòxiques cal evitar-les des del moment del disseny dels productes, perquè així puguin re-circular amb més facilitat dins dels processos productius, millorant la qualitat dels materials i preservant la salut de les persones i del medi ambient.

Podem reduir l’ús d’energia en els processos d’extracció i producció de productes si aconseguim allargar la vida útil dels mateixos i ens estalviem les grans quantitats d’energia que ara gastem en la seva elaboració. Aquest estalvi sempre serà molt més gran que el que s’obtingui mitjançant la incineració o l’abocament.

Reparar, reutilitzar i mantenir els materials en el cicle econòmic és més barat que seguir malgastant recursos naturals. Cal canviar les formes en el marc econòmic per abandonar el model de producció i consum lineal en el qual ens trobem, que es basa en el fer servir i llençar. Aquest model capitalista és un model parasitari. Hem d’apostar per la venda de serveis enlloc de mercaderies; vendre béns duradors que es puguin reparar amb facilitat, i promoure una economia i un comerç ambientalment sostenibles. Actualment molts comerços de diversos països disposen de sistemes de retorn d’envasos, per exemple.

S’han d’implementar impostos a la incineració i l’abocament per tal que la gestió de residus es mogui cap a les primeres etapes de la seva creació. La contractació pública – un motor econòmic de gran importància- s’ha d’utilitzar per impulsar el canvi de model ambiental i el finançament públic s’hauria d’utilitzar per costejar infraestructures de prevenció, reutilització i reciclatge.

Aquests canvis crearien milers de llocs de treball estables i locals que al mateix temps serien llocs de feina de qualitat, on des de l’estabilitat fins a la salut laboral haurien de ser prioritaris i exemplars.

Naturalment, mesures com aquestes requereixen el seu temps però pensem que el rellotge mediambiental corre i ho estem notant cada dia en la nostra salut. Si la terra emmalalteix, nosaltres també. I en el futur ho patiran les següents generacions. No es pot esperar més.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

QUÈ ÉS EL QUE VA PASSAR

   TRIBUNA       Regió7 DIVENDRES, 8 DE JULIOL DEL 2016 19

Abans de res, donar les gràcies a tots els que van confiar en nosaltres i felicitar-nos pels resultats a Catalunya d’En Comú Podem. Per a mi és positiu que ens preguntem si la confluència ha estat una bona idea. Jo penso que sí i no només per a Catalunya. La confluència ha estat, en primer lloc, una estratègia racional que ens ha permès mantenir els escons tot i perdre en nombre de vots. I en segon lloc ha estat una bona idea en termes polítics, atès que és la nostra aposta aprovada per les diferents assemblees i cercles, és el que ens permet començar a construir un espai polític amb un enorme potencial de transformació. Però tinc clar que la sorpresa pels resultats aquest 26 de juny al vespre, he de dir que en el meu cas, ja que sóc molt transparent, va ser aclaparadora, he de dir i confessar que em va causar més sorpresa la pujada de vots d’una força profundament corrupta que les expectatives de pujada de vots que donaven totes les enquestes a Units Podem (confesso que els resultats d’Units Podem em van omplir de tristesa però va ser més gran la decepció per a mi de veure l’entreguisme d’una gran part del poble espanyol a una força política tan perjudicial com el PP). Què és el que va passar? La veritat és que no crec que hi pugui haver un sol motiu. La reflexió assossegada i rigorosa es torna necessària. Haurem d’analitzar totes les dades i informacions que tinguem al nostre abast en els propers mesos per esbrinar què ha passat. No ens esperàvem aquest resultat, així com tampoc ho feia cap altre partit polític, tots ens hem sorprès. Probablement en la nostra societat, i més encara en l’esquerra, s’han donat situacions socials que no hem sabut detectar. Nosaltres som els primers que no vam saber veure amb precisió el que estava succeint en l’electorat d’esquerres d’Espanya. Des dels diferents mitjans es disparen tot tipus de teories com ja va passar durant la campanya, n’hi haurà que només tractaran de fer mal i seguir defensant els seus interessos, no pas els de la ciutadania. Haurem de veure què va passar perquè l’abstenció fes tant mal, per saber per què els que es van quedar sense votar en aquesta ocasió, però sí que ho van fer el desembre, pràcticament que va pasarcoincideixen amb els votants perduts per la coalició. Sí que sembla clar que a Espanya no hem aconseguit convèncer tots els nostres votants del moment històric pel qual travessa Espanya (quants lamentaran després de l’estiu no haver anat a votar, si no d’aquí a sis mesos, quan es comencen a aplicar les mesures dures del PP). Haurem d’aprofundir amb calma en les causes d’aquest fet i en les solucions que es requereixen. El resultat més probable d’aquest 26-J serà un govern del PP, que pràcticament no ha estat ni jutjat en aquesta campanya passada. Però aquest serà un govern parlamentàriament feble i que no tindrà respostes a cap de les grans preguntes que ens han portat a l’escenari decrèpit en què ens trobem, si no és la negació o reformes de molt baix nivell davant unes crisis d’alt nivell: la democràtica, la social i la plurinacional. Serà en aquest sentit un govern o una coalició de govern, explícita o implícita, agonitzant i amb un president d’un perfil desperfilat, inoperant, pràcticament un titella. En aquest marc haurem de construir una oposició eficaç, tant en allò que implica capacitat d’incidència per a canvis concrets, com en allò que implica construcció d’una nova alternativa de futur que ha de tenir una de les seves bases a la política desenvolupada al Congrés, però no només, també al carrer. L’hegemonia política i la social no són conceptes que es refereixen a la capacitat de vendre un producte en el mercat electoral, sinó més correctament a la capacitat d’estendre alternatives i concepcions del món, culturals i socials, i per això ancorades en la vida quotidiana de les classes populars. Aquest treball només es pot aconseguir amb organització i amb ideologia, és a dir, amb compromís col·lectiu i amb projecte polític. La nostra organització és la millor preparada a Espanya per a aquesta funció, i no fallarem.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES