Juntes som més fortes

TRIBUNA regio7.cat/opinio/2018/21/02/tribuna

El 8 de març d’aquest any serà una acció internacional inèdita. Dones de tot el món convoquen una gegantina vaga Feminista: per a acabar amb totes las discriminacions com el risc de pobresa, aquí tenim les taxes d’atur insuportables un 3,5% més alt entre les dones, amb la obscena bretxa salarial i amb una violència masclista que no baixa. Una desigualtat estructural en el treball i la llar. Les 1.000 dones assassinades en els últims 15 anys que es “pur terrorisme masclista” i un 23% de la bretxa salarial que és obscè i vergonyós en qualsevol lluita sindical . Com los 14 milions de dones que han patit ‘assetjament sexual en ple segle 21. Aquestes xifres bé valen una vaga internacional contra las desigualtat i les violències cap a les dones. La campanya de l’Em Too a tot el món contra la violència sexual que afecta totes les classes socials, a totes les dones es complementaria amb la lluita per pactes d’Estat contra la violència de gènere, mentre es nodreix de la lluita per a decidir sobre el cos i la llibertat. Els diferents aspectes de les relacions de dominació situen en primer pla que les grans victòries s’aconsegueixen dins de la lluita de classes , perquè som més forts/es. Hi ha sindicats que se sumen per primera vegada a la vaga del 8M organitzant aturades . És un bona senyal del protagonisme que està assolint el moviment de dones en el rebuig al sistema capitalista de unes noves generacions que marquen noves mobilitzacions. Mobilitzacions per una vida digna. Un nou tren de llibertat. Aquest 8 de març a tot el món comença una nova etapa en què el moviment feminista crida a totes les dones i a tota la societat a canviar l’ordre establert. L’ordre patriarcal capitalista que des de segles han anat arrasant aquest mon. Amb aquest 8 de març de vaga el nivell de consciència de les dones, amb la seva corresponent repercussió en els homes i en tota la població, fa un salt de gegant. Tot el treball submergit de cures i el conjunt de l’economia domèstica, emergeix com a vital per al progrés col·lectiu. No hi ha sistema productiu que pugui prescindir d’aquest treball ignorat i massa vegades menyspreat. La societat forma amb una brutal imposició perquè les dones siguem submises al sistema de valors patriarcal, és a dir, al poder dels homes imbricat amb el del capital. Quan hi ha feina les dones fan una tasca igual als homes, això sí, amb un 23% menys de salari, al que gairebé sempre se li afegeix les tasques de la llar, els fills i les filles, pares i mares, sense descuidar al propi marit. Les classes populars i progressistes tenim que recolzar amb entusiasme aquesta vaga impulsada per els moviments de dones, amb la qual es fomenta la implicació compromesa dels homes. És a dir donar la mà als homes en una mateixa lluita emancipadora, social, econòmica, moral i de veritable llibertat la igualtat total per a les dones. Per els que també tenim memòria en aquest dia Internacional de la dona també recordem totes les dones del món que al llarg de la historia han lluitat i lluiten i segueixen reclamant des de sempre igualtat efectiva entre homes i dones .Les dones ham lluitat, lluitem i lluitaran fins enterrar el patriarcat, i aconseguir una societat justa.

Ricard Sánchez Andrés

Activista social

Anuncis

Defensem la nostra escola pública

http://www.regio7.cat/opinio/2018/02/02/tribuna/457819.html

TRIBUNA

01.02.2018 

La gent d’esquerres sempre hem defensat l’educació pública com a garant de llibertat, de cohesió social i per compensar dificultats. I darrere d’escola pública hi hem posat adjectius que en definien els principis: laica, catalana, científica, coeducadora, compensadora de desigualtats. Però el feixisme sempre busca excuses ridícules per atraure a la seva caverna ciutadans confusos i desinformats, ara a Manresa el 4 de febrer, amb la mentida descarada i vergonyosa de l’adoctrinament polític en els centres escolars públics de Catalunya. Suposo que ells prefereixen l’adoctrinament de no fa tants anys de l’escola franquista que jo i tants vam viure. Gràcies a la immersió i l’escola pública catalana molts fills d’immigrants són bilingües i han tingut la mateixa igualtat d’oportunitats que en el passat tenia la burgesia catalana. I això és una cosa d’un valor que el feixisme, que és també fill de la ignorància, podrà entendre. El feixisme és cultura de l’odi i la violència en el passat i també el present, van a buscar altres excuses, xenofòbia, homofòbia, etc. Recordem que el feixisme no és l’oposat a l’esquerra, és l’oposat a la democràcia. I avui li toca a l’escola pública catalana, que ha donat amb esforç i en massa ocasions pocs recursos el millor de Catalunya, una Catalunya que beu del millor de les diferents cultures que són i han passat per aquesta terra. Amb un esforç increïble, ja que tenen el cos docent més precari d’Europa, amb contractes de mitja i fins i tot de terços de jornada, amb una mitjana de 32 nens per aula i instal·lacions precàries. Aquests sí que són els autèntics problemes de les escoles a Catalunya i Espanya. Però això importa poc, el cas és mentir per si en el ressò queda alguna cosa. Si busquen el legítim i democràtic dret a l’independentisme a les escoles catalanes, potser haurien d’anar a buscar a la manca de diàleg d’un corrupte Govern del PP, que té el suport de Ciutadans contra Catalunya.

És veritat que la màquina PP-PSOE-C’S, amb l’aplicació del 155, posa en el centre de la polèmica les escoles catalanes. La campanya per desacreditar l’escola catalana l’arrosseguem ja fa uns anys, amb l’anterior ministre Juan Ignacio Wert, que va ser ministre d’Educació del 2011 al 2015 i que podria passar a la història per molts motius (augments de ràtios, retallada en el pressupost d’educació, supressió d’Educació per la Ciutadania, retallada de beques); i a Catalu-nya el recordem per la seva frase «nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I quan diu això fa referència no només a la llengua sinó a com estan confegits els currículums, especialment en Ciències Socials, però també en tot el que fa referència a l’educació científica que ens permeti entendre el món i la realitat de manera objectiva. L’actual conjuntura social i política, amb dures i infundades declaracions que han realitzat diferents representants del Govern espanyol i polítics de diferents partits, té la intenció de trencar la bona convivència i treure valor a la professionalitat dels i les mestres i professionals de l’educació, per desacreditar el model consolidat d’escola catalana, compromesa amb la seva societat. El feixisme reprimeix l’educació i el professorat en general. Ho veiem en la recent història d’Espanya; la República va fer un esforç titànic per elevar el nivell d’educació del país tant de les persones adultes com dels nens; a Catalunya, es van implementar els mètodes pedagògics més innovadors i científics i les persones que expliquen el seu pas per aquelles escoles recorden aquells temps amb felicitat. Però amb el triomf del feixisme el col·lectiu professional més reprimit van ser els i les mestres, que van ser depurats, van marxar a l’exili o van ser assassinats. Avui no serveix de res que l’alumnat de Catalunya en diferents proves objectives obtingui uns resultats en llengua castellana superiors a la majoria de comunitats de l’Estat que només tenen el castellà com a llengua pròpia. O els estudis que demostren que poder utilitzar dues o més llengües de manera significativa i comunicativa afavoreix el desenvolupament cerebral. L’objectivitat és incompatible amb els feixistes. Per això el 4 de febrer no em quedaré a casa i defensaré l’escola pública catalana.

Ricard Sánchez Andrés 

Activista social

El clima és cosa de tothom

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17010/clima/cosa/tothom

Anem cap al desastre absolut. Estem en una situació en què els que venen darrere –fills i néts– ens condemnaran a tots pel que vam poder fer i no vam fer. Així de clar. Les dades de l’escalfament global i les seves conseqüències són aclaparadores. Si no hi posem remei i les revertim, les catàstrofes naturals; les sequeres; les inundacions; els huracans, i les onades de calor, seguiran creixent exponencialment en els propers anys.

No només es tracta de l’augment de la intensitat i de la freqüència dels fenòmens meteorològics adversos, sinó de com la societat capitalista porta a terme un desenvolupament insostenible, augmentant enormement la seva exposició a les tragèdies ambientals.

El canvi climàtic, per variar, és una font, també, de desigualtats, on certs grups socials i regions del món estan més exposats i en pateixen més greument les conseqüències. Entre les persones i regions més afectades s’hi troben els que tenen, per exemple, més risc de salut precària, pobresa, habitatges inadequats o que viuen en territoris propensos a la sequera.

L’excusa de gran part dels països, inclòs Espanya, te nom i cognoms: transició energètica. Un tema d’especial preocupació, ja que en el cas de l’Estat espanyol i, més concretament, les conques mineres, la manca d’alternatives està provocant un greu problema social, tant per la pobresa i les desigualtats que genera, com pels processos de despoblació de l’entorn rural associats clarament a l’eliminació de llocs de treball.

Cal tenir clar que els canvis i la remodelació del sector energètic han d’anar acompanyats de plans d’ocupació que garanteixin que els treballadors que abandonen el sector en què han estat treballant tota vida, rebin les compensacions econòmiques i la formació necessària per poder seguir desenvolupant activitats professionals dins de les energies netes; cal recolzar iniciatives com el Pacte Mundial dels Alcaldes per al Clima i l’Energia, que és una eina molt útil, i vetllar perquè s’hi adhereixin el màxim de ciutats possibles, i és obligat sancionar, contundentment, la decisió dels EUA de retirar-se dels acords de París.

Donald Trump demostra que, a més d’un incompetent amb el seu país, és, també, un irresponsable de proporcions planetàries. Però vist el desastre al qual ens dirigim, s’ha de treballar per salvaguardar el nostre món i proposar i treballar iniciatives globals. S’han d’incentivar polítiques de mitigació i adaptació que contribueixin a prendre les decisions adequades perquè puguem aconseguir una millora en la qualitat de vida de la ciutadania de manera sostenible. I per aconseguir-ho, hem d’assumir que la indústria i les ciutats tenen una gran responsabilitat en l’escalfament global, i malgrat ser els punts de màxima vulnerabilitat, també constitueixen un gran potencial per aportar les solucions, ja que la major part dels gasos d’efecte hivernacle els elles.

Cal ser conscients que la lluita contra el canvi climàtic no és una cosa que depengui només dels governs locals, sinó que en les esferes públiques i privades hi molts actors que en són tan o més responsables. La resposta a través d’accions coordinades entre tots els actors, tant verticalment com transversal, és una condició obligatòria. És necessari establir objectius regionals i estatals que abastin qüestions com la reducció d’emissions regionals de gasos d’efecte hivernacle, de la demanda energètica i de les emissions sectorials, i que apostin fermament per les energies renovables.

Necessitem plans reals d’ocupació perquè la transició energètica cap a un desenvolupament mediambiental sostenible, hi inclogui, també, la vessant social. Aquesta transició, a més, requereix canvis fonamentals en la tecnologia i en l’economia, i una modificació en les finances i en la pròpia societat.

Hi ha d’haver coherència absoluta entre les polítiques de medi ambient i altres polítiques: si no es compleixen, s’han d’establir sancions contundents. Paral·lelament, cal respondre a les causes del canvi climàtic reduint i limitant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment a través de la reducció del consum d’energia potenciant la renovable. Hem de seguir treballant en matèries com el transport, la construcció d’edificis, la gestió de residus, la planificació urbana i l’ordenació territorial amb l’objectiu de descongestionar les ciutats. S’han de desenvolupar campanyes de conscienciació i participació ciutadanes reals, no fictícies, hem d’avaluar l’impacte financer de les mesures de lluita contra el canvi climàtic en el temps. I per a fer-ho, serà essencial una cooperació interregional i transfronterera.

L’egoista decisió dels Estats Units de retirar-se dels acords de COP21, tenint en compte que és el segon país que més CO2 produeix, amb un 15% de les emissions mundials, és una mostra de com d’insolidari és el capitalisme. I no ens oblidem de la Xina, que malgrat que fa esforços per reduir les emissions del CO2, en genera un 30%. La Unió Europea, per la seva banda, hi contribueix amb un 9% de les emissions mundials, de les quals tres quartes parts es generen a les ciutats.

És absolutament necessari revertir aquesta situació. I això no ho aconseguirem fent malabars amb els números per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sinó que ho assolirem canviant el model de producció agrària actual, una transformació que passa per reduir els adobs nitrogenats; per prohibir d’una vegada per totes la ramaderia i l’agricultura industrials; per evitar els canvis en els usos del sòl que afavoreixen un model industrial insostenible, i per acabar amb la transformació dels aliments durant el seu transport.

És urgent i necessari conservar els boscos autòctons i engrandir la seva massa forestal perduda, però també ho és tenir una quantitat suficient de superfície agrària que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària local. És urgent i imprescindible mantenir, respectar i millorar el medi ambient. Ens hi va el planeta. Ens hi va la vida.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Mal ens comença l’any

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 23 DE GENER DEL 2018

Duren poc les felicitacions per l’arribada de l’any nou. Despertar amb la bateria d’augments de la majoria dels serveis bàsics és una bufetada per a unes condicions de vida ja de per si dures. Si repassem dades. Les pensions pujaran un 0,25%, per sota de la inflació, que superarà l’1%. Per intentar recuperar-se del fracàs del PP a les eleccions catalanes, Rajoy va signar amb les patronals i els sindicats majoritaris un augment del salari mínim. Aquest acord concreta un augment del 4% de l’SMI en 2018, del 5% el 2019 i del 10% el 2020, condicionat al fet que l’economia creixi un 2.5% del PIB cada any i que l’ afiliació a la Seguretat Social s’incrementi com a mínim en 450.000 persones cada any. Si es complissin els requisits això representaria un augment de 29 euros per 14 pagues, si no es compleixen queda en res “sembla humor negre”. L’encariment dels serveis bàsics ja s’ha menjat, per anticipat, com augments i fins i tot els que s’hagi pogut signar en convenis col·lectius (l’augment mitjà salarial en els convenis de 2017 ha estat d’un 1,33%). Perquè el gas puja com a mitjana un 6,2%; la llum un 10%, l’aigua depèn del lloc al voltant d’un euro al mes; pugen els peatges i el transport públic i fins als segells seran més cars. Si fem una comparativa les dades són esgarrifoses. En deu anys, l’aigua ha pujat un 76%; el gas, un 48%; la llum, un 87%, mentre els salaris només un 13%. El 2007, per pagar aquests serveis bàsics es necessitava un 9% del salari mitjà, ara es necessita un 14%. A més, cal comptar l’augment alarmant de la cistella de la compra i de l’encariment de l’habitatge, etc. Si afegim la precarietat creixent i l’atur estructural, degradació del treball i de les condicions de vida que colpeix a les dones i el jovent. La pobresa és una xacra social creixent que ofega les esperances de futur de un numero creixent de llars . Però el president del govern estatal, Rajoy del PP, del bracet del partit mes votat a Catalunya “Ciutadans”, fent us de les prerrogatives del autoritari article 155,ha decretat la pròrroga dels Pressupostos de Catalunya. Aquesta decisió condiciona la política del futur govern que surti dels pactes a Catalunya de les eleccions del 21-D. Sobretot perjudica a les famílies i economies més modestes, mentre l’Estat de Rajoy sotmet a les Autonomies i Ajuntaments, a unes imposicions fiscals que impedeixen disposar d’una mínima flexibilitat pels serveis universals i socials. En aquesta situació resulta rar i xocant que amb el empitjorament i encariment dels serveis bàsics, i la pròrroga pressupostaria, no hagi merescut unes paraules contundents en el discurs de fi d’Any del president legítim destituït, Puigdemont, tot i que sembla i pressiona a socis i partit per ser de nou president . Incloure el importantissim factor social i com afrontar els condicionats estatals és vital per una nova estratègia i aconseguir ampliar les bases socials que beguin de les anteriors mobilitzacions per una república Catalana social i de tots/es . La constitució del nou Parlament neix amb la sentència del cas Palau una llosa de corrupció que arrossegarà sempre el partit de Puigdemont i Mas per molt que se li canviï el nom al partit del Pujol. Tenim un escenari realment complicat . Un escenari en el que malgrat la repressió i l’estat d’excepció, el bloc del 155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC) ha fracassat en impedir que hi hagi una majoria sobiranista i independentista al parlament; de fet la majoria exigeix derogació “ipso facto” del 155 i el intervencionisme a la Generalitat. El PP i Ciutadans, ajudats pel PSOE-PSC, volen condicionar el resultat electoral. La intervenció de la Generalitat segueix, el 155 es manté i també les fortes amenaces . Amb candidats injustament empresonats . Seguim en un estat d’excepció amb tarannà dictatorial que vol donar una falsa aparença de constitucionalisme i amb una dreta Catalana i Espanyola amb casos de corrupció que inhabilitarien sobretot als dirigents de la dreta espanyola per Governar en una democràcia real. Mentre el poble suporta ho insuportable..

Ricard Sánchez Andrés

Activista Social

 

Cal canviar-lo tot per pura supervivència

TRIBUNA Regió7 DIMECRES, 10 DE GENER DEL 2018

Si es fa una mica de memòria val la pena recordar el 12 de Juny de 1992, a la Cimera de la Terra a Rio, Fidel Castro iniciava el seu històric discurs dient que: Una important espècie biològica està en risc de desaparèixer per la ràpida i progressiva liquidació de les seves condicions naturals de vida: l’home. Ara amb les contundents evidències de l’escalfament global”, prenem consciència d’aquest problema quan gairebé és tard per impedir-ho. Cal assenyalar de forma molt clara que les societats de consum (és a dir el ferotge capitalisme) són les responsables fonamentals de l’atroç destrucció del medi ambient. Elles van néixer de les antigues polítiques imperials que, al seu torn, van engendrar l’endarreriment i la pobresa que avui castiguen la immensa majoria de la humanitat. Amb només el 20 per cent de la població mundial, elles consumeixen les dues terceres parts dels metalls i les tres quartes parts de l’energia que es produeix al món. Han enverinat els mars i rius, van debilitar la capa d’ozó, han saturat l’atmosfera de gasos que alteren les condicions climàtiques amb els efectes catastròfics que patim. A poc més d’un any de la seva mort les seves paraules adquireixen inusitada urgència perquè si alguna cosa fan les classes dominants del planeta és accentuar la depredació ecològica i destruir a ritme encara més accelerat el medi ambient. Queda clar la falta d’un canvi urgent i només una organització econòmic social anticapitalista, podrà salvaguardar al medi ambient de la seva completa destrucció i de pas a l’espècie humana de la seva extinció. És “una constatació essencial” que “la protecció dels equilibris ecològics del planeta són incompatibles amb la lògica expansiva, consumista i destructiva del sistema capitalista. L’única manera de posar un fre aquesta catàstrofe que estem vivint és canviant la manera de producció. Per això “tota política no ecològica és un carreró sense sortida”. El model neoliberal “Basat en la implacable competència, les exigències de rendibilitat i la carrera cap a la guany ràpid, destrueix els recursos naturals de tots”, només pels diners. Hi ha un fatalisme internalitzat que afirma que no hi ha alternativa possible a l’ordre mundial capitalista. Per això cal canviar el discurs que nega deliberadament l’ànim actual de transigència angoixada i acceptació passiva. Cal una línia de raonament, basada en una lectura de la crisi actual i les condicions necessàries per a superar-la de manera urgent. Cal una resistència contra el fatalisme i egoisme que ens volen vendre. La crisi ecològica i la crisi de deteriorament social estan profundament interrelacionades i han de ser vistes com diferents manifestacions de les mateixes forces estructurals. La primera s’origina àmpliament en la industrialització rampant que desborda la capacitat de la Terra per esmorteir i contenir la desestabilització ecològica. La segona es deriva de la forma d’imperialisme coneguda com globalització, amb efectes desintegradors en les societats que troba al seu pas. Més encara, aquestes forces subjacents són essencialment aspectes diferents d’un mateix corrent, que ha de ser identificada com la dinàmica central que mou a la totalitat: l’expansió del sistema capitalista mundial. Tenim que rebutjar tots els eufemismes o la suavització propagandística de la brutalitat d’aquest règim : tot intent de rentat verd dels seus costos ecològics, tota la mistificació dels seus costos humans en nom de una rara democràcia i uns drets humans en caiguda lliure. Cal veure al capital des de la perspectiva del que realment ha fet. Actuant sobre la naturalesa i el seu equilibri ecològic, Pel que fa a la humanitat el capitalisme redueix a la majoria de la població mundial a mer reservori de força de treball, mentre descarta molts dels restants com llast inútil. L’actual sistema capitalista no pot regular, i molt menys superar, les crisis que ha desencadenat. Cal canviar-lo tot per pura supervivència.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

 

Això no, Pablo, això no

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/16790/aixo/no/pablo/aixo/no

A les comteses electorals sol passar que als representants polítics se’ls escalfa la boca i diuen coses de les que segur s’han de penedir. Jo no sé si aquest és el cas però tinc molt clar que hauria de ser així. Pablo Iglesias, va intervenir el diumenge 3 de desembre a l’assemblea dels Comuns a Sant Adrià de Besòs. El discurs va tocar les qüestions socials fora de focus, i va bascular entre les naturals crítiques a l’anterior Govern de la Generalitat com al corrupte Govern de Rajoy.

Però una de les frases pronunciades pel “company” Iglesias va despertar el meu disgust i em va fer gairebé saltar del seient: “això no Pablo, això no”, “quina barbaritat”. Va acusar l’independentisme d’haver contribuït, “potser sense voler”, a despertar el fantasma que és la major amenaça per a les democràcies, el fantasma molt real del feixisme. No crec que Iglesias ignori que dins els Comuns hi ha una pluralitat democràtica que inclou l’independentisme de forma natural, com també la clara defensa del dret a decidir.

Però és que a més és absurd. L’independentisme és només una excusa més per a què la ultradreta hagi pres un major protagonisme emparada en bona part pel Govern de Rajoy. Sense la seva existència, l’excusa podria haver estat qualsevol altra, les hem viscut abans.

Espero que Iglesias reconsideri les seves paraules ja que son els mateixos arguments que inflen un cert tipus de periodisme que criminalitza la immigració per ser culpable del racisme, i al mateix Units Podem perquè també fomenta amb la seva existència el Franquisme. Vaja que les víctimes son les culpables. El feixisme per molt minoritari que pugui semblar sempre va estar aquí, els efectes de la seva activitat no s’han deixat mai de notar. Les denúncies per pallisses i vexacions a mans de grups neonazis es compten per centenars i són moltes més les agressions que no s’arriben a denunciar.

El racisme i la persecució de les minories és el principal tret distintiu de les organitzacions feixistes. La pobresa i la precarietat econòmica son el principal nutrient del fanatisme feixista que s’estén pels nostres barris amb una perversa naturalitat. Recordem que en els últims 25 anys a Espanya les víctimes d’agressions feixistes es xifren en unes 4.000 a l’any, amb 88 víctimes mortals.

Xifres similars o majors es donen a Europa. Per desgràcia la ultradreta ha tingut un creixement a escala occidental des de l’inici de la crisi de 2008 i això és innegable. Les causes son diverses, però el descrèdit de la democràcia com a sistema polític subjugat pels interessos econòmics és la principal. El retrocés social del moviment obrer i com no el lliurament total de la socialdemocràcia europea al lliure mercat sumen també de forma important.

Sabent això es veu clar que Catalunya ha estat una altra excusa perquè la ultradreta hagi pres el seu protagonisme. Sense la seva existència l’excusa podria haver estat qualsevol altra, des de com en altres ocasions ha utilitzat el terrorisme islamista, fins a una victòria electoral a Espanya del que ells anomenen l’esquerra Bolivariana Espanyola. Qualsevol excusa que se surti dels seus conceptes fossilitzats és vàlida.

L’odi feixista es nodreix de la misèria i la ignorància. Neix habitualment, que no sempre, en aquells sectors més desafavorits socialment, que competeixen per les més baixes ajudes estatals. Però el feixisme també neix de la constant manipulació informativa i ideològica a la que ens sotmeten els mitjans de comunicació. El feixisme nacionalista espanyol també s’alimenta de l’anticomunisme i la catalanofòbia, del masclisme sociològic, del fanatisme catòlic i l’homofòbia.

Avui com sempre és un mal que amenaça al conjunt de la societat i per aturar-lo, cal unitat i fermesa i la denúncia de qualsevol complicitat amb els seus postulats. Per aixo mes que mai unitat democràtica per una Catalunya lliure de feixisme.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

PENSAMENTS DESPRÉS D’UNA RESSACA ELECTORAL

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 29 DE DESEMBRE DEL 2017

No us enganyeu: «No veig Repú-
blica per a les classes populars».
Han guanyat les dretes, catalana
i espanyola, com sempre histò-
ricament unides contra la classe obrera.
(Prova d’això és que els eurodiputats de
Ciutadans i el PDeCAT/JxCAT formen part
d’ALDE, el grup parlamentari dels liberals a
l’Eurocambra). Malauradament, la polarització
i els errors de les esquerres reals han
portat a aquests mals resultats per al espai
polític al qual dono suport, i n’han perdut
un nombre important en uns comicis celebrats
en clau nacionalista on les dretes, en
les seves diferents expressions, han sabut
rendibilitzar la confrontació i han ocultat
les retallades, la corrupció i la qüestió social.
Són mals resultats per a l’esquerra.Hi
ha tasques que s’han d’abordar amb urgència
i humilitat.Barris rics i barris pobres
han votat les mateixes polítiques encara
que sigui sota diferents signes. Molt per fer,
per transformar aquesta realitat.
L’independentisme ha perdut en vots.
Els escons són un miratge legal. Alguns
deien que el 21-D era un referèndum,
doncs aquest és el resultat. Un partit de
dretes anticatalanista ha guanyat a Catalunya.
La majoria assolida pel bloc independentista
no avala la seva via unilateral,                              
però obliga totes les formacions a dialogar
i resoldre amb un referèndum pactat.
L’unilateralisme condueix a un carreró
sense sortida, s’ha de canviar d’estratègia.
Es podria dir que és bo celebrar que el PP
està enfonsat però és no entendre res, ja
que el seu recanvi, Cs, està desbocat i ha
arrossegat un trist PSC al seu discurs per
guanyar vots. El que és real és que el desastre
electoral per al PP suposa el fracàs de
l’article 155. Un partit radicalitzat en el sectarisme
com el PP no pot mantenir segrestada
la democràcia, i les dretes no poden
rendibilitzar a la seva manera l’enfrontament
identitari. No veig cap pla amb els
guanyadors. No veig cap projecte per construir
cap república. Amb la majoria en escons
ens mantenim en el bucle en mans
de Puigdemont, però amb les esquerres
debilitades i mitja classe treballadora comprant
el maleït 155.
Després del resultat a les eleccions catalanes,
i veient que la situació de bloqueig
segueix intacta, s’ha de fer una crida al dià-
leg per què és una necessitat històrica i segurament
l’única via per garantir la convivència.
Repeteixo que el referèndum pactat,
a partir d’un debat serè, és l’única sortida
per a solucionar d’una vegada els problemes
polítics. No puc descartar unes noves
eleccions. Albiol, del PP, el va insinuar
amb la seva habitual sorna. I fa mandra,
molta mandra, però és l’estratègia més
rendible per a l’estat corrupte que tenim.
Fins que la gent se’n cansi i les esquerres
passin de votar. Dit això, no vull caure en el
pessimisme. S’ha de treballar per sembrar
una llavor i per reconstruir el catalanisme
de les classes populars de majories. Cs té
peus de fang, és pura propaganda sense
estructura. Cal lluitar barri a barri per recuperar la
classe treballadora que ho passa
malament. L’any que ve es torna al Parlament
i un objectiu de l’esquerra real hauria
de ser derrotar les polítiques de dretes del
PP, Cs i PDECAT. Com? Reforçant els moviments
socials i sindicals. Davant la necessitat
d’iniciar una nova etapa en què les classes
treballadores i populars siguem protagonistes
d’un nou projecte de convivència
democràtica i social. Jo, com he dit tants
cops, defenso un projecte de República
Catalana Confederal i Solidària, i encara
més davant l’esgotament del model territorial
i l’empobriment de les condicions de
vida de les classes populars. Pensada des
de baix i per als de baix. Vull recordar i repetir
que tenim demòcrates innocents a la
presó, i que no eren eleccions normals sinó
forçades, el marc autonòmic ha caducat i
és un zombi que es nega a morir. El problema
aquí és històric: Hi ha qui se sent català
i hi ha qui se sent espanyol. Quan Marx i
Engels escrivien que «els obrers no tenen
pàtria» no es referien a l’absència de sentiments
d’identitat, sinó a l’error d’oblidar; la
comunitat/ identitat, de la lluita de classes.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL