La terra és plana!

https://www.regio7.cat/opinio/2019/03/19/terra-plana/533436.html?fbclid=IwAR0Iwzchbc776QyqyRi-jNNbto7wUyJP8A6RwZx58mdqCSAdMI1Uj3blyOc

Caminant per la Sèquia de Manresa vaig trobar uns senyors en bicicleta aturats, conversant d’una manera una mica acalorada sobre el temps i el canvi climàtic, pel que vaig escoltar un d’ells ho negava rotundament. No vaig voler intervenir però sí que em va fer pensar que hi pugui haver persones que ho neguin amb tal vehemència.

El 21 d’octubre del 1989, representants de 67 governs, 11 organitzacions internacionals i la Comissió de la CE es van trobar a Noordwijk, ciutat a la part d’Holanda meridional. El seu objectiu era aconseguir compromisos per a la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tot i que es va realitzar una declaració política, no es van adoptar mesures concretes. El ministre suec, en declaracions recollides per The New York Times, va dir: «Estats Units ha bloquejat l’acord». Bush va guanyar les eleccions el novembre del 88, encara que uns mesos tard, l’abril del 1990, va complir la seva promesa d’organitzar una conferència. No així de parlar de canvi climàtic. Noordwijk ja havia passat. El president no va pronunciar les paraules «canvi climàtic», «efecte hivernacle», ni «escalfament global». Ni va convidar la Xina. Documents filtrats per The New York Times van demostrar que l’estratègia era política: «El canvi climàtic havia deixat de ser ciència per convertir-se en política».

Les dades són demolidores. Segons l’Organització Meteorològica Mundial els últims quatre anys han estat els més càlids des que hi ha registres. La Península Ibèrica és la regió d’Europa més vulnerable: augment de temperatures, sequeres, incendis, reducció d’aigua, augment del nivell del mar, escalfament oceànic. Impactes que han començat a manifestar-se amb força, mostrant la cara amarga del canvi climàtic. Científics de Nacions Unides han advertit que l’any 2030 les emissions globals han de reduir-se el 45% per evitar un augment per sobre d’1,5 ºC. La política no es mou tant com es necessita.

En la península que se’ns asseca i crema tenim legislatura liquidada i el Congrés no ha estat capaç de tirar endavant la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica. El Govern de Pedro Sánchez va presentar el seu avantprojecte de llei massa tard fins i tot per poder discutir-lo. El temps corre, però les polítiques van molt lentes per interessos econòmics i per falta de valentia.

En les tres dècades d’intermedi entre el 1988 i el 2018, el canvi climàtic s’ha tornat perceptible a ull nu. Rècords de temperatures, incendis més grans, huracans més potents, sequeres més intenses, pluges més torrencials. Malalties i fam. Desplaçaments massius. Els humans ens mirem perplexos els uns als altres, alhora que els nostres líders xoquen una vegada més, com a Katowice, amb la realitat dels interessos privats en la diplomàcia. Igual que a la fi dels 80, el neoliberalisme és davant nostre. Aquesta vegada, el temps és molt més escàs. Mentre anem al desastre alguns partits polítics espanyols es defineixen com el que són. Bé el trident ultra i dretà és variat en les seves idees sobre el que tenim amb el clima, Cs ho ensenya a les seves escoles d’estiu, a la seva manera, amb el seu neollenguatge, amb tallers com «Una resposta liberal enfront del canvi climàtic». El PP, que va tenir a la seva mà sis anys per adoptar mesures contra el canvi climàtic, negava aquesta realitat perquè el cosí de Rajoy, segons ell, li assegurava que tot era mentida. Les seves polítiques durant els anys de govern van ser un flagell per a la lluita contra el canvi climàtic. Recordem a l’hemicicle les paraules d’Hernando mofant-se de la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic, del qual deia que eren coses d’ecocomunistes. Bé, aquest aprenent de Trump va ser l’encarregat de presentar una proposició de llei sobre canvi climàtic del PP l’any passat. Alguna cosa van canviar. La presidenta de Vox a Madrid pensa que el canvi climàtic és una enganyifa. I el partit defineix les advertències científiques de presa de pèl.

Mentre anem al desastre, tenim un creuer que sortirà amb la intenció de demostrar que la Terra no és rodona, sinó un gegantí disc vorejat per una paret de gel. Ni Pols ni forma circular. 2020 és l’any triat per al que, segons els terraplanistes, serà la seva gran «aventura». Bé, amb les proves que tenim avui dia, negar que per culpa de l’actuació de l’home estem deteriorant de forma irreparable, si no l’aturem, el nostre patrimoni més preuat, que és la terra i també naturalment el clima, és posar-se a la mateixa alçada d’ignorància que aquesta tropa que he comentat abans que diu que la Terra és plana.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

 18.03.2019

Per una societat sense feixisme

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/19330/societat/sense/feixisme?appnav=1

Resulta que el partit aliat de PP i Ciutadans, Vox, a banda de proposar prohibir tots aquells partits que no creguin en la unitat d’Espanya i que no renunciïn al marxisme, ha anunciat que un dels seus candidats serà un militar que va signar un manifest en defensa del franquisme. Res més lluny de la realitat: el feixisme és a la cantonada.

Davant d’aquest franquisme de nou encuny, només cal unitat i projectes polítics de justícia social, feminisme i ecologisme que el frenin; uns projectes que han de ser capaços d’abordar els problemes d’arrel, garantint a les famílies treballadores la protecció que es mereixen davant de l’anomenat mercat, de les grans empreses, dels grans bancs i d’aquest sistema econòmic que prioritza els guanys privats sobre drets com l’ocupació, l’accés a l’habitatge o als subministraments bàsics i els serveis públics.

Sabem de sobres que la resta de dretes i el PSOE no són capaços de enfrontar-se als poderosos i que, per tant, no estan en condicions de construir alternatives a la dreta reaccionària. La història ens ha ensenyat moltes vegades -em temo que massa- l’altíssim cost que suposa mirar-se el melic quan els reptes per a les famílies treballadores són tan importants. Fa falta unitat democràtica per aturar el monstre reaccionari de tres caps que aspira a retallar les nostres vides; que busca alimentar la discòrdia i l’odi per tot el món, i que pretén il·legalitzar i perseguir la dissidència i tot allò que, a parer seu, és diferent.

És per això que cal recordar que el 21 de març s’ha commemorat el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial. Fem memòria. El 21 de març de l’any 1960 la policia va obrir foc i va matar seixanta-nou persones en una manifestació pacífica que s’estava duent a terme a Sharpeville (Sudàfrica) contra les lleis de l’apartheid feixista. Sis anys després de la tragèdia (el 1966), l’Assemblea General de Nacions Unides va estipular que el 21 de març seria el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial i va instar la comunitat internacional a doblar els seus esforços per eliminar totes les formes de discriminació racials i feixistes.

Avui en dia, commemorar el 21 de març és, tan a Catalunya com a l’estat espanyol, molt important. Només cal veure com ha crescut Vox, la formació que representa més clarament aquesta ideologia. La seva presència, a més, empeny i justifica propostes del tot inacceptables des del punt de vista democràtic per part dels altres dos partits que representen l’espai d’extrema dreta.

Al feixisme se’l combat de maneres diverses: des de l’acció institucional (lleis, recursos, gestió dels espais) fins a la construcció de la Memòria Democràtica i els mitjans de comunicació, passant, també, per l’acció popular, com hem vist en diverses poblacions i barris la darrera setmana rebutjant els atacs als Menas (centres de menors estrangers no acompanyats).

La plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) ha estat treballant per alertar d’aquest perill (oferint xerrades arreu) i per a assolir, el proper 23 de març a Barcelona, una gran mobilització massiva, democràtica, unitària, plural i transversal que canalitzi i visualitzi aquest rebuig a l’extrema dreta. Dies enrere, el feminisme que tant detesta la ultradreta va aturar el país i va situar la vida en el centre de la mobilització; diumenge passat hi va haver una gran manifestació en defensa de l’autodeterminació com a valor democràtic a Madrid.

Tot això és absolutament contraposat al que exhibeix i defensa el feixisme. Per això, si estem compromesos amb una societat justa i basada en els valors republicans de la fraternitat, llibertat i igualtat, aturarem l’extrema dreta. Convido tothom que pugui a no faltar a la manifestació de dissabte. No passaran!

AUTOR

Ricard Sánchez

Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Mobilització al carrer i també a les urnes

https://www.regio7.cat/opinio/2019/02/26/mobilitzacio-al-carrer-urnes/529361.html

La decisió de Sánchez, al meu parer covarda, d’avançar les eleccions en comptes d’explorar vies de consolidació de la majoria parlamentària que va apartar la màfia del PP de la Moncloa i posar en marxa, per decret, mesures socials molt necessàries que ja no veuran la llum, ha aprofundit la idea d’una desbandada governamental que reforça els discursos de reconquesta de la ultradreta tricèfala. Si Sánchez, en comptes de convocar eleccions, hagués apuntalat als pressupostos les partides que, tot i ser escasses, eren molt esperades, si hagués mantingut un diàleg sincer amb una Generalitat que també hi té la seva part de culpa, ja que al final la falta de diàleg i de tensió de corda la paguem tots. Es perden uns pressupostos molts socials i necessaris que per desgràcia queden a la picota. És per això que hi ha sensació de confusió que tendeix al desànim.

Cal recuperar la iniciativa perduda i això exigeix unitat, però una unitat plural, municipalista, feminista recolzada en la mobilització per recuperar salari i drets en les empreses, i retirar la maleïda reforma laboral. Una unitat que sorgeixi de la igualtat i llibertat republicanes originàries de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles del regne d’Espanya i de nous processos constituents allunyant així el perill de l’abstenció.

Pensem que d’aquí a unes setmanes, el 28 d’abril, hi haurà les eleccions generals, i Sánchez ha perdut una oportunitat d’or amb l’aliança diversa de forces d’esquerres i sobiranistes que van permetre desallotjar la màfia de Rajoy de la Moncloa i obrir un fil d’esperança que ara passarà per la batedora de les urnes.

L’endemà de l’anunci de les eleccions, el dissabte 16 de febrer, més de 200.000 persones van omplir la Gran Via de Barcelona afirmant que l’autodeterminació no és un delicte, mentre que unes 5. van fer el mateix a Sant Sebastià. Quatre jornades abans, al Tribunal Suprem havia començat un judici vergonyós als caps del Procés amb peticions de llargues condemnes. Sánchez espera sortir d’aquest llarg cicle electoral amb base suficient per mantenir un cert centre polític que empari la seva línia socioliberal dins el marc del règim del 78. Però, molt al contrari, tres eleccions en 5 anys donen fe de com la vida institucional es torna cada dia més inestable en la cotilla que imposa la legalitat del 78.

Dos grans blocs a dreta i esquerra, fins i tot amb els seus vaivens, pugnen entre si i entre els seus membres davant problemes clau que s’amunteguen i manifesten clarament que allò social ja no pot avançar sense, alhora, donar una resposta a l’assumpte territorial. Per als tres fills d’Aznar, Cs, Vox i PP, la sortida passa per més neoliberalisme, desmantellar allò públic fins a l’última pedra, imposar un 155 etern a Catalunya, atacar els drets de les dones, perseguir la immigració i sostenir les lleis contra la llibertat d’expressió. Les propostes de l’esquerra avui no estan clarament publicitades, si bé resulta evident que tenen el color de l’esperança no se sap ni vendre ni unir prou davant l’emergència en què ens trobem, i això tenint els colors del 8 de març, del primer de maig, de les reivindicacions per les pensions, la sanitat publica, d’un municipalisme compromès i de tantes lluites pels drets socials com no s’havia vist en temps.

En resum, fan olor de democràcia republicana, basada en la igualtat, fraternitat i en el dret a decidir de la població i dels pobles sobre tot allò que és competència de les seves vides. El llarg cicle electoral, lluny de representar una batalla perduda per endavant per a l’esquerra, com desitja amb el seu ardor de reconquesta la rància dreta aznariana i així afavorir l’abstenció, suposa una oportunitat per avançar en aliances ineludibles entre sobiranistes i forces d’esquerra. No hi ha altra manera de saltar la pantalla del règim del 78 i guanyar-hi tots. Així que mobilització al carrer i també a les urnes.

Ricard Sánchez Andrés

 25.02.2019

S’acosta el 8 de març

https://www.regio7.cat/opinio/2019/03/07/sacosta-8-marc/531055.html

S’acosta el 8 de març, i mentre re-corro els carrers de Manresa m’assalta una certa por per la quantitat de bestieses que escolto als noticiaris i llegeixo per part de líders de l’anomenat trifachito PP-Cs-Vox: ¿serà possible que en aquesta propera convocatòria es pugui igualar l’alegria, el color, l’energia i la determinació dels centenars de milers de dones que van sortir als carrers de tot el país per denunciar la discriminació i els abusos i exigir el seu lloc al món en peu d’igualtat amb l’home? Faig memòria de l’any passat mentre faig un passeig per Manresa amb la meva parella i recordem l’alegria festiva i alhora plenament reivindicativa, una marea vibrant que es va vessar l’any passat pels carrers de la nostra ciutat i al mateix temps per multitud de punts del planeta.

Aquest any desitjo que aquesta edició es transformi en la de reclutament que agiti i revitalitzi la mobilització ciutadana imprescindible per tancar les veus d’aquest trident d’ultradreta ranci i que la mobilització es visualitzi a les urnes. Entre el dubte i l’esperança, començo a fer recompte de l’actualitat: estudis recents confirmen que les dones treballen més a jornada contínua i temps parcial que els homes, el 24,2% de les dones pel 7,3% dels homes, i un 8,3% de les treballadores surt del mercat de treball cada trimestre, és a dir, 7.000 dones al mes. Segons dades de l’INE, el sou mitjà brut de les dones va representar el 2014 el 76,7% del salari dels homes. Segons l’informe «Igualtat entre dones i homes a la Unió Europea», la bretxa de gènere a Espanya en matèria d’accés a les pensions entre homes i dones és de 26 punts percentuals, mentre que la mitjana europea és de 6,2.

Un informe de l’Organització Mundial del Treball afirma que les dones a Espa-nya segueixen ocupant majoritàriament el treball de cures no remunerades, fet que suposa el 14,9% del PIB. Les dones dediquen una mitjana de 4,3 hores diàries a aquesta tasca invisible i no reconeguda, davant de les 2,1 hores diàries dels homes. Aquest treball, conclou l’OIT, representa el principal obstacle perquè les dones accedeixin al mercat laboral i ho facin en llocs de treball i amb sous decents.

Espanya i Catalunya tenen una de les taxes de natalitat més baixes del món, amb 1,3 fills per dona. La raó principal són els problemes de conciliació de família i vida laboral. El permís de maternitat a Espanya dura 16 setmanes, i el de paternitat en dura 5. A Espanya, les dones dediquen a la llar i la família dues hores més que els homes. Les hores extra que dediquen a les tasques a la llar equivalen al 8,9% del PIB, és a dir, 100.000 milions d’euros anuals. Pablo Casado (PP), partidari de la derogació de l’actual Llei de l’avortament de terminis, afirma que «si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no en com els avortem». Albert Rivera (Cs), sobre la igualtat, «els homes hem de ser els capdavanters, hi participem i liderem aquests canvis i no considerem l’avortament com un dret sinó com un fracàs». Javier Maroto (PP) ha afirmat que «l’avortament més habitual sol ser el tercer fill del matrimoni, que podria suposar un canvi de cotxe o de casa, i s’està utilitzant l’avortament com a eina de conciliació». David Pérez (PP), quatre vegades reprovat a l’Assemblea de Madrid i manifest detractor de la llei en defensa del col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTBI), afirma que «les feministes són dones frustrades, rabioses i fracassades». Francisco Serrano (Vox), ferm partidari de la derogació de la Llei de violència de gènere, de l’avortament i de les llistes paritàries en els partits, ha sol·licitat en seu parlamentària una relació dels empleats dels equips psicosocials de les Unitats de valoració integral de violència de gènere. Vol assegurar-se si aquests treballadors «estan realment qualificats o són agents polítics de l’esquerra dedicats a potenciar la indústria de gènere». Penso una miqueta en tot això, miro al meu voltant i la meva confiança va creixent. Adverteixo que hi ha moltes dones (i, és clar, moltíssims homes) cansades d’interpretacions injustes i interessades sobre el moviment feminista.

M’aturo un segon amb la meva parella i mirem de nou al nostre voltant i es dissipen els dubtes: aquest proper 8 de març, marees de dones a Catalunya, Espanya i Europa anirem a la vaga, i milions de dones de tot el planeta tornaran als carrers amb alegria i determinació, i moltíssims homes participarem en aquesta justa lluita. Amb càntics i reivindicacions democràtiques.

Ricard Sánchez Andrés 

07.03.2019

Per una Manresa millor; per unes ciutats millors

---

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/19211/manresa/millor/ciutats/millors

Dies enrere vaig prendre part, a Manresa, d’una reunió amb gent diversa de diferents àmbits. Vaig assistir-hi com a persona de l’àmbit de la justícia global. La temàtica de la trobada estava enfocada en buscar eines per intentar sensibilitzar la ciutadania per aconseguir una Manresa amb uns valors socials profunds, més cívics i humans; un dilema difícil d’afrontar en una societat cada vegada més egoista i en una ciutat que (com a tantes altres) li falta aquesta unitat cívica per encarar els problemes que viu en el dia a dia.

Tinc clar que les ciutats i pobles són realitats socials formades pel conjunt de persones i grups que habiten un mateix territori, i que no tots són iguals. Seria lògic pensar, doncs, que aquest consorci d’individus que configuren un espai concret i el construeixen de manera conjunta, hauria d’estar exempt de diferenciacions i interessos particulars. Però per desgràcia, no és així.

Han creat (més ben dit; hem creat) unes ciutats i una societat en la qual l’individu preval per damunt de la comunitat; una societat en la qual ser asocial és més comú que tenir empatia amb els altres. ¿Quants, dels que esteu llegint això, coneixeu o saludeu els vostres veïns? ¿Quants desitgeu bon dia o bona tarda a la gent que us trobeu a l’ascensor, a l’autobús o a la consulta mèdica? ¿Qui de vosaltres recull les merdes del gos, quan és al carrer? Amb tot això, ¿com podem ser un exemple per als nostres fills i filles, si el que veuen a casa i al carrer són comportaments individuals, asocials i incívics?

Que vivim un moment de la història en el qual la societat està a punt de perdre la memòria social col·lectiva és un fet. Les elits dominants (i les que van ser desallotjades del poder) estan manipulant la població per distorsionar i tergiversar la seva pròpia història de lluita social. Això és real i les ciutats són un mirall d’aquesta realitat. Fins i tot ens hem convençut que ser bon veí és comprar un quilo d’arròs de trenta cèntims o un quilo de cigrons de vuitanta en un recapte d’aliments, sense parar-nos a pensar per què existeixen aquests bancs d’aliments.

Vivim en unes ciutats consumistes, que ens fan estar pendents del que és superflu; competim amb els nostres semblants en una absurda cursa per veure qui té el millor cotxe, la millor casa i qui porta les criatures en el col·legi més car… El consum desmesurat i frenètic ens aïlla i ens fa creure que només existeixen els drets individuals. Estem creant el pensament egocèntric, i això ens porta a moure’ns en cotxe pel centre de la ciutat i a acabar pensant que el transport ciutadà (l’autobús, en el cas de Manresa), lluny de ser una alternativa més sostenible, és una molèstia, igual que ho són les zones per a vianants. Hem convertit en drets individuals el pur incivisme.

Per contra, els drets de veritat -com el que tothom tingui una feina digna i ben pagada, un habitatge en la qual acollir-se, una justícia imparcial i igualitària o una contribució justa per al sosteniment de la nostra ciutat i de l’estat a través d’impostos- només ens preocupen si som nosaltres els actors principals de la seva carència.

Hem deixat que una educació en valors socials es perdi i que ens eduqui la televisió. Ens estan adoctrinant (tant a nosaltres com a les generacions que venen darrere) des dels mitjans de comunicació, massa sovint descontrolats i amb continguts escombraria. Ens han il·luminat fent-nos creure llibertat és sinònim de prendre decisions sense tenir en compte les conseqüències que poden tenir sobre els altres. I ens han venut la moto que qui no opina com la majoria, és un inadaptat, eludint el fet que tots els drets socials que tenim venen de la rebel·lia de la lluita i activisme social i polític de pensar de manera col·lectiva.

Potser semblo pessimista, perquè tots plegats estem atrapats en aquest cercle viciós d’un capitalisme que albira el fracàs del projecte ciutadà de transformació social deixant la gent desorientada i enfonsada en el desconcert i el desencant. Però no es això. Penso que a través de l’activisme social s’aconsegueixen importants victòries, a les ciutats (també a Manresa). Me’n venen a la memòria unes quantes, viscudes en pròpia pell: algunes de manera directa i altres des de la distància, oferint assessorament a persones vulnerables per aconseguir que tinguessin una millor qualitat de vida.

Penso que el nostre objectiu ha de ser agrupar tots els agents actius de canvi per, així, reconduir l’energia cap a moviments que facilitin aconseguir la institució municipal amb programes de millora ciutadana. I com? Doncs a través d’estratègies que permetin una sobirania ciutadana popular amb espais democràtics de participació directa. És per això que la meva reflexió és d’esperança: crec fermament que podem canviar i millorar la nostra societat (i les ciutat que la conformen) des d’un activisme i municipalisme social, proper i humà. Fem una Manresa millor! Construïm millors ciutats! Comencem ja!

AUTOR

Ricard Sánchez

Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

A Madiba el Tulipa Negre …..

 

Tribuna Regio7  divendres 13 /2013

L’ANC i també el Congrés Pa Africanista (PAC) havien estat il·legalitzats el 1960 i el PCSA molt abans. Anteriorment Mandela havia estat arrestat en diferents ocasions. L’alta direcció de l’ANC i en particular Mandela sabien que podien guanyar alguna batalla legal  però que la guerra estava a punt de començar. La seva disfressa favorita en la clandestinitat era la de xofer, vestit amb un uniforme blau com el que fan servir els mecànics. La policia el buscava a tot el país i es van teixir llegendes d’escapades seves extraordinàries, algunes d’elles fantasioses que li van guanyar el sobre nom del Tulipa Negre, durant la seva activitat clandestina va viure en diferents llocs , incloses habitatges d’amics blancs vinculats a l’ANC o al partit comunista . A principis de 1962 Mandela va ser enviat a l’exterior en una missió de divulgació de la lluita de l’organització que incloïa l’explicació de per que havien hagut d’optar per la lluita armada. Va ser la primera vegada que Mandela va viatjar més enllà de les fronteres del seu país . El recorregut per diversos països va incloure Tanzània ,Etiòpia , Nigèria , Ghana , Libèria , Nigèria , Guinea Conakry , Egipte , Tunísia , Marroc , Zàmbia , Mali , Sierra Leona , Senegal i fins i tot Londres. Volen recordar un Mandela com si fos un tió Tom, una icona  de bonàs, un pacificador sense memòria ni ràbia. Va construir la reconciliació perquè primer va guanyar amb les idees. Amb raons però amb lluita. Estats Units el va anomenar terrorista. També la dreta espanyola i catalana que ara li plora. Els que ara el presenten com un referent seu neguen que Cuba i Fidel Castro van ser un dels seus principals suports internacionals. Tinguem memòria mirem Mandela quan diem que la por ha de canviar de bàndol. Perquè la ideologia que empresono Mandela segueix viva i la tenim aquí. Mandela és reconegut per la seva lluita, per la seva resistència ferotge contra l’opressió, per la repressió patida per negar-se a que una persona sotmetés a una altra i per no fer-ho de manera retòrica sinó amb l’empenta necessària per jugar-se la vida i amb la intel·ligència per aconseguir un deteriorament dels opressors suficient com per a aconseguir importants èxits. No tots. Un últim favor a la humanitat de Mandela hauria estat deixar explicat què va impedir a la seva formació política el CNA desenvolupar alguna cosa semblant al socialisme que defensaven quan van arribar al govern, què van fer aquests poders que avui li ploren perquè l’assoliment de la llibertat formal (que no és poca cosa) no vingués acompanyat de les profundes reformes socials a què Mandela el CNA i els seus altres aliats d’esquerres aspiraven i l’oblit del qual fa que a Sud-àfrica segueixi havent discriminacions terribles. Causa vergonya i prou indignació veure la reivindicació universal de la figura de Nelson Mandela , va ser un lluitador per la llibertat, per l’emancipació, un lluitador contra l’opressió. Amb totes les conseqüències. No va ser un pacifista dogmàtic, va ser un lluitador. I per a la justa lluita dels oprimits de vegades l’ús de les armes es tornava recomanable i fins i tot imprescindible donat el nivell de repressió del règim de l’apartheid. Fins fa com qui diu quatre dies Nelson Mandela era oficialment un terrorista per l’ONU i per als EUA per això el nivell de hipocresia és insuportable per als que de veritat teníem i tenim admiració per la seva persona. En aquesta hora de la desaparició del company Nelson Mandela que es va guanyar el respecte i l’admiració de milers de lluitadors per la justícia social arreu del món. A l’home convertit en símbol de lluita contra el règim de l’apartheid , al qual no van poder doblegar en la lluita per l’ideal d’una societat lliure , democràtica i no racial . Amb una vida extraordinària , Mandela va demostrar , que una idea justa des del fons d’una cova pot més que qualsevol exèrcit.
El mateix Mandela havia dit sobre la seva existència : “He dedicat tota la meva vida a la lluita del poble Africà de Sud-àfrica ; he lluitat contra la dominació blanca i contra la dominació negra . He somiat amb l’ideal d’una societat lliure i democràtica … un ideal pel qual desig viure per aconseguir-ho. Però si cal, un ideal pel qual estic disposat a morir ” . Mandela a estat un exemple digne de lluitador valent i indestructible , per valors legítims que , al segle XXI , en “aquests temps de lluita ” segueixen sent universals .

 

Ricard Sánchez Andrés Coordinador d’EUiA Bages

Cordó democràtic contra el feixisme

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/19044/cordo/democratic/contra/feixisme

El pacte de govern amb la dreta carca i més extrema de la tricèfala PP-Ciutadans-Vox que va desallotjar el PSOE caciquista de Susana Díaz del govern de la Junta d’Andalusia, vol dir poques coses, però molt clares. D’una banda, aquest tripartit vol aprofundir en les polítiques neoliberals a través de tots fronts possibles, blindant els privilegis dels més rics i dels seus sectors afins; assaltant i malbaratant el pressupost públic; transformant els serveis en àrees de negoci per als grans capitals; tancant serveis; privatitzant, i buidant la recaptació per la via de les exempcions fiscals.

Aquest modus operandi no és nou. De fet, ja s’ha vist, amb anterioritat a Madrid, València, les Illes Balears o Múrcia. Es tracta d’un model amb arrels aznaristes que el que pretén és estendre’s tant com sigui possible al preu social que calgui; un model que es basa en intentar congelar la lenta -però evident- crisi del règim del 78 i el seu ordre constitucional-monàrquic a costa d’encongir, sense miraments, la democràcia, i d’augmentar la desigualtat, fragmentar més la societat i repartir pals a tots aquells que no ho comparteixin (155 etern, lleis mordassa , difamació i presó als dissidents).

Quan s’analitzen les causes que alimenten i fan possible aquesta dreta extrema -aquest neofeixisme- sovint es tendeix a culpar el poble, fent-lo responsable de tot i titllant-lo d’ignorant. Tanmateix, aquesta és una explicació capciosa i classista que defuig cercar les causes veritables d’aquest nou feixisme per a ocultar les pròpies incapacitats.

El feixisme no és el resultat d’una rentada de cervell de les masses per part d’unes minories perverses. O, si més no, no només és això. Si permetem que inoculin el seu virus i que intentin convèncer la ciutadania amb idees i mentides barates fàcils de comprar si no s’analitza què s’hi amaga al darrere, estem perduts. El feixisme és la manifestació d’una crisi estructural del sistema econòmic capitalista i de la incapacitat de la socialdemocràcia i les forces progressistes de defensar els drets i els interessos de la majoria treballadora.

Les pròximes cites electorals de maig poden marcar un gir gens desitjable; un gir que no té una resposta clara, tal com s’ha pogut veure als EUA o al Brasil, on l’extrema dreta també està en auge. Pel que fa a Europa, la crisi de la socialdemocràcia ha vingut determinada per la desconnexió de les organitzacions polítiques progressistes de la realitat laboral i social de la classe treballadora assalariada; una classe social que ha estat víctima d’una vertiginosa pèrdua de drets, de serveis públics i de poder adquisitiu en les tres darreres dècades.

A l’estat espanyol aquest panorama no només preocupa a l’esquerra, sinó també a la resta de forces que, sense ser-ho, van recolzar la moció de censura que va desallotjar Rajoy. I no n’hi ha per: vuit mesos després d’aquella moció, totes les enquestes assenyalen que el trident d’hereus d’Aznar, de franquistes reconvertits i d’amics de l’IBEX té mobilitzats tres milions de vots més que les esquerres.

És per això que cal una unitat d’esquerres real i passar a l’ofensiva amb l’objectiu d’enderrocar la societat capitalista que permet aquests monstres. I això no ha de passar per prometre reformes futures i almoines, sinó que s’ha de fer amb propostes estretament connectades a la realitat material de les persones, que continguin solucions concretes i efectives a les necessitats reals de la gent. Necessitem, més que mai, moviments socials units i una esquerra combativa que abandoni retòriques morals i que s’impregni d’un veritable compromís ètic; una esquerra que prediqui amb l’exemple humil i l’acció; una esquerra que sigui l’avantguarda de la solidaritat amb les persones necessitades i que estigui disposada a lluitar fins al final, en defensa dels mes dèbils i sense perdre la humanitat.

Hem de tenir clar que no es pot vèncer el feixisme des del resistencialisme. Cal passar a l’ofensiva des de l’esquerra unitària, amb un discurs clar, didàctic, agressiu i, sobretot ambiciós; amb un projecte disposat a la confrontació amb els poders econòmics que l’alimenten i que defensi els interessos de la majoria treballadora sense fissures i sense excepcions.

El que hem de fer les persones que fa temps que advertim que la riuada feixista vol llançar-se damunt nostre, és mantenir-nos ferms i restar inflexibles en la lluita d’idees. És difícil, sí, i més encara quan el que fa [l’extrema dreta] és mentir, constantment, sobre Catalunya, amb l’empara dels mitjans de comunicació al servei del capitalisme, que equiparen aquests moviments a les dretes actualment existents a Europa. Però si estem units i defensem el bé comú i la democràcia real, no passaran!

AUTOR

Ricard Sánchez

Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

 

Recuperem els nostres carrers i ciutats

https://www.regio7.cat/opinio/2019/01/29/recuperem-nostres-carrers-ciutats/523957.html?fbclid=IwAR2q38tQodt2mAyVN3ndLbZknh6M9lzB7V2C_gUIQD-l2lRSYG9rPaF9O3M

Dimecres passat vaig estar escoltant l’antropòleg social Manuel Delgado en una xerrada que va fer a Manresa, a l’ateneu Espai Roig, per parlar d’espai públic i conflicte social. El primer que va dir va ser que «l’espai públic no existeix», que és una descripció política que descarta el conflicte social i que l’espai públic existeix contra el carrer, va ser fins i tot divertit quan va dir que «la meva mare mai em va enviar a jugar a l’espai públic», i va fer pensar molt quan va afirmar que, per molt que l’espai públic digui que tots som iguals, el carrer demostra que no és cert. «A l’espai públic no hi ha pobres, és una idea per a la classe mitjana d’un món feliç». I te tota la raó, el company Manuel. Fa massa temps que ens estem quedant sense els nostres carrers, i les nostres ciutats de vegades semblen només aparadors per vendre alguna cosa irreal. Està clar que ens les estan robant. La nostra cultura mediterrània és de viure als carrers, als espais a l’aire lliure, i això, a les nostres ciutats, és cada cop més difícil perquè el suposat espai públic està sotmès a la dictadura del trànsit i les presses i, és clar, de l’especulació. Hi ha estudis que diuen que només una quarta part de la població fa ús del vehicle privat, i les tres quartes parts restants usen transport públic, o no contaminant, o van a peu, i, en canvi, quan es tracta de l’ocupació de l’espai i de la despesa, s’inverteix la proporció i aquesta quarta part gasta les tres quartes parts de l’espai i del pressupost. De fet, cada vegada més estudis demostren que és possible reduir l’espai dedicat als cotxes sense que s’incrementi la congestió als carrers adjacents.

És el que els experts anomenen «evaporació de trànsit», que porta amb si una millora ambiental i de qualitat de vida notòria. Els carrers, els barris són, o haurien de ser, la casa de tota la ciutadania, l’extensió de l’espai més privat de casa, on la gent més pròxima, «els veïns», es troba i conviu, de forma quotidiana, on la canalla fa la colla, on la gent gran surt a seure al banc i fa la xerradeta mentre, si vol, pren el sol. Cada persona té referències, espais que comparteix amb les seves veïnes i els seus veïns, que els fa empatitzar i reconèixer-se com a iguals: comerços, escoles, centres de salut, bars, teatres, ateneus, centres cívics, espais verds, parades de bus, etc. L’espai públic de les nostres ciutats no es democràtic, tal com va dir Manuel Delgado, no està dissenyat per facilitar les relacions humanes, ni les relacions a partir de la igualtat, ni les relacions de cooperació, sinó que fomenta i pràcticament només permet les relacions de poder, perquè és el que el capitalisme econòmic-especulador i la cultura patriarcal demanen. És a dir, les relacions on hi ha qui guanya (pocs) i qui perd (la majoria). Jo soc el primer que diu que hi ha d’haver uns codis de conducta i de valors socials entre ciutadans per conviure, però el que està succeint a la pràctica és que s’instrumentalitzen ordenances i lleis que només busquen criminalitzar la protesta social i amagar la pobresa als nostres carrers i a les nostres ciutats. Sense escoltar en gaires ocasions els moviments veïnals i socials que són els protagonistes. La ciutat i els seus carrers són, o haurien de ser, un espai físic de trobada, per caminar, per passejar, moure’s per la ciutat hauria de ser una activitat gratificant. L’apoderament que representa caminar pel mig de la calçada, en comptes de la vorera com sempre. Perquè ser conscient de la nostra ciutat, la dels ciutadans, i no de la ciutat per al trànsit, és genial, com quan cridem tots com una sola veu per defensar els nostres drets un 1 de maig, un 8 de març, etc.., o quan fem trobades en una plaça i fem una assemblea, les festes veïnals són moments també de recuperació ciutadana de petites parts de sobirania social, que ens fa ser conscients del poder que tenim, que és al cap i a la fi la sobirania real a les ciutats, el que representa i ens adonem que és la nostra ciutat.

Ricard Sánchez Andrés (Activista Social)

Cal prendre partit

https://www.regio7.cat/opinio/2019/01/15/cal-prendre-partit/521033.html?fbclid=IwAR2zc28fS1bOhTGX2k2aIKUOkwg9zVTOn3Kt5CwGWVAM6NPLgdUlO5iiC3A

En aquests temps en què la ultradreta es veu legitimada pels vots, hem tingut dos successos electorals, un amb gran rellevància mundial i un altre amb rellevància estatal. Que, de fet, als defensors dels drets humans ens preocupen, i molt.  Un ha estat la victòria i posterior presa de possessió de Jair Bolsonaro a Brasil, que marca un abans i un després per a Llatinoamèrica, i segur per al món. Es consolida un eix destructiu que va molt més enllà d’Erdogan i Donald Trump. S’està consolidant a l’Àsia de Duterte, a l’Orient Mitjà liderat per la fanàtica Aràbia Saudita, a l’Europa d’Orbán, Salvini, etc. El país més poderós de Llatinoamèrica se suma a una agenda que està accelerant la destrucció del planeta i destrueix el consens durament aconseguit entre els països del món. Són moltes les idees i les declaracions de Bolsonaro que ens indignen: homofòbia, suport a la tortura i la repressió política, racisme, masclisme. El personatge és una versió corregida i augmentada de Trump, i sota el seu mandat pot arrasar, també, el medi ambient del seu país. El problema, en aquest cas, és que la cosa no quedarà aquí: si es compleix el que ha anat anunciant, arrasarà el futur de tothom, i qualsevol possibilitat de la humanitat d’escapar de la greu crisi ecològica. L’altre, encara que per a molts pugui semblar de poca importància, ha estat el resultat de les eleccions a Andalusia i el pràcticament segur tripartit de dreta extrema (PP,Cs,Vox) pels resultats inesperats per a molts del partit ultradretà Vox, liderat per la versió ibèrica de Bolsonaro, que està ficant al programa de negociació part del seu discurs masclista i racista. I és problemàtic també que l’exemple d’Andalusia l’intentessin traslladar a tot l’Estat.

Una aliança amb Vox per arribar al Govern és un exemple de llibre de la màxima que «la fi justifica els mitjans», que és la forma d’expressar una manera de fer política que no té cap tipus d’escrúpols. La paradoxa és que el feixisme, encara que estigui encoratjat pel capitalisme (com va qüestionar Bertolt Brecht: «De què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res contra el capitalisme que l’origina?»), també és capaç de recollir suports entre sectors socials que són precisament les víctimes del sistema. I només necessita un discurs babau sense argumentari però eficaç, i amb molta emoció, per atendre les demandes dels que tenen més dubtes que certeses. L’expansió dels rumors neofeixistes i les fake news, i el model de confrontació que han normalitzat determinades tertúlies televisives convidant a feixistes s’han instal·lat en les nostres vides. El neofeixisme espanyol, llatinoamericà, polonès… té també un component ultrareligiós que intenta mantenir-se ocult i que tampoc podem deixar de banda i cal denunciar. Per això aquests atacs a les dones feministes i l’avortament, el divorci, el matrimoni entre persones del mateix sexe i tota la resta que molesta aquesta rància ultrareligiositat als seus ulls. Però no es pot obviar que quasi dos milions de persones han votat opcions dretanes a les eleccions, i que gran part de l’electorat d’esquerres ha optat per no votar. Per això el desastre és més gran. Fa falta articular un discurs veritablement de classe que doni respostes als problemes de la classe treballadora, fa falta organització i unitat als nostres barris, als nostres llocs de treball i d’estudis. Per lluitar contra l’avenç de la ultradreta als nostres espais, cal impossibilitar que utilitzin els problemes que pateix la classe treballadora nacional contra l’estrangera mitjançant un discurs xenòfob i populista, cal lluitar contra els atacs cap a la llei de l’avortament, les proteccions al col·lectiu LGBT o la Llei contra la violència de gènere, cal retornar l’internacionalisme i la solidaritat proletària a la mentalitat de la classe treballadora. Perquè l’enemic no és de raça ni de gènere, tampoc segons la seva identitat nacional, sinó de classe. Mentre la població general sigui passiva, apàtica i desviada cap al consumisme o l’odi als vulnerables, el capitalisme pot fer el que vulgui. Hi ha moments i situacions en què no valen mitges tintes: cal prendre partit.

Ricard Sánchez Andrés (Activista Social)

 

El malson ha començat

https://www.regio7.cat/opinio/2018/12/14/malson-ha-comencat/515686.html

Fins i tot complint amb els compromisos de París, recorda l’ONU, el món s’escalfarà fins 3ºC, el que no serà suficient per evitar alguns dels pitjors efectes de l’escalfament global. Mentre hem de seguir llegint i escoltant declaracions suïcides i assassines de líders ignorants ultradretans com Trump als EUA. Va afirmar fa pocs dies que «no es creu» l’informe, publicat pel seu propi govern el divendres 23 de novembre, en què s’adverteix dels devastadors efectes del canvi climàtic per al país nord-americà. En particular, Trump va considerar inversemblants les dades econòmiques, que preveuen que l’escalfament global costarà als Estats Units milers de milions de dòlars. I de països clau com el Brasil del recent president ultradretà Bolsonaro, que va declarar que el canvi climàtic no existeix i que és un invent de l’esquerra política per danyar les seves economies. Molts d’aquests moviments ultradretans neguen les dades científiques com si fos un dogma de fe i la víctima més notòria és l’acció contra el canvi climàtic.

Governs de dretes insinuen que podrien seguir l’exemple de Trump i sortir de l’Acord climàtic de París del 2016, mentre que al Brasil el president feixistoide Jair Bolsonaro ha indicat que redoblarà la destrucció de la selva de l’Amazones, la desforestació ja de per si mateix és alarmant. De boixos.

Fa trenta anys que els científics alerten sobre l’escalfament del planeta i, sí, per desgràcia, el van veure correctament. Avui comencem a percebre concretament els primers efectes d’aquest fenomen. No només tot resulta conforme al que s’havia previst sinó que, a més, els fenòmens que s’observen actualment no són res comparats amb el que ens espera en els propers anys. Resulta evident que, al llindar del segle XXI, el desenvolupament capitalista toca els límits de càrrega del planeta Terra. En els últims mesos s’han batut rècords de perill climàtic als Estats Units, l’Índia, l’Àrtic, Europa i els fenòmens climàtics extrems es repeteixen amb més freqüència i gravetat. Prova d’això són les sequeres, incendis, inundacions, això, lligat a la crisi alimentària, l’especulació amb productes agrícoles, l’escassetat creixent d’aigua potable, l’ús de selves per a agrocombustibles amb desforestació brutal de boscos. També se’ns avisa que les onades de calor i l’augment de la contaminació provocaran un augment del risc de malalties cardiovasculars i respiratòries, a més de crear les condicions perfectes perquè organismes transmissors de malalties com el dengue o el Chikungunya estenguin la seva distribució. A poc a poc es va constatant que els factors de la crisi climàtica estan cada vegada més articulats i són, en última instància, manifestacions de la mateixa crisi capitalista, que per les seves dimensions es presenta com a crisi civilitzatòria.

Recordem que fa un segle els espais naturals s’estenien per gairebé tot el planeta. Avui dia, només un 23% de la superfície (al marge de l’Antàrtida) i un 13% dels oceans estan exempts dels efectes perjudicials de l’activitat humana. De fet, la humanitat ha eliminat el 60% de mamífers, aus, peixos i rèptils des del 1970, que ha portat els principals experts del món a alertar que l’aniquilació de la vida salvatge és ara una emergència que amenaça la civilització humana. El missatge que no volen veure alguns no pot ser més directe: anem tard, si no volem perdre la batalla contra el canvi climàtic, mantenir la natura i deixar a les generacions futures un medi ambient sostenible. Hem de transformar de forma radical el nostre sistema productiu i destinar a la lluita prou recursos financers. Estem corrent ràpidament fora de temps. Només reduint el consum, i salvaguardem els ecosistemes i el clima, tenim una oportunitat per a un planeta estable per a un futur de la humanitat a la Terra.

De fet, els esdeveniments meteorològics extrems que estem vivint a la Península, «inundacions, tempestes, sequeres, incendis», haurien de fer que l’alarma pel canvi climàtic es disparés a Espanya i al sud d’Europa. Després de tres anys de converses, delegats de multitud de països van anar a Katowice, Polònia, per arribar a més acords sobre l’anomenat reglament de l’Acord climàtic de París. La pressió ciutadana és urgent, no podem deixar el planeta en mans de Trumps i Bolsonaros de cada país.

Ricard Sánchez Andrés