Volem acollir!

TRIBUNA -Diari Regió7 DIJOUS, 9 DE FEBRER DEL 2017

Com altres ciutats, la ciutat de Manresa participa activament en la campanya «Casa nostra, casa vostra», en favor de l’acollida de persones refugiades. Una decisió a la qual cal donar suport. Després hi ha decisions raretes i dolentes en les polítiques de cooperació, com les del govern espanyol, que són qüestionables, com els 500.000 euros dels fons d’ajuda al desenvolupament per pal·liar la greu situació que travessen les persones refugiades a als campaments de Grècia. El que seria lògic és que aquest tipus d’aportacions les fessin les institucions comunitàries per què es tracta d’una emergència en territori europeu. D’altra banda, cal ser molt crític amb aquesta decisió per què el PP ha retallat de més del 70 % el pressupost per a cooperació a l’exterior des que va arribar a la Moncloa, a part que no està complint els compromisos amb l’acollida de refugiats, a la qual es va comprometre. No valen més pegats, la UE i el govern, si volen millorar la situació de les persones refugiades, han de acollir-les, no perpetuar la seva estada en aquests campaments de la vergonya sota un fals, a més d’hipòcrita, vel de solidaritat. La lògica diu que, com que es tracta de campaments de refugiats en territori europeu, la UE hauria de fer-se càrrec de qualsevol emergència, com l’onada de fred d’aquests dies passats, que va empitjorar, ja de per si, les condicions de vida i penúria en que la UE manté aquests campaments . La Directiva de Condicions d’Acollida de la UE diu que és competència seva, per la qual cosa no es pot entendre que el govern desviï part dels ja delmats fons d’Ajuda Oficial al Desenvolupament per això i no faci el que hauria d’estar fent: acollir els refugiats». Els fons d’Ajuda Oficial al Desenvolupament que gestiona l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, als quals caldria sumar les aportacions que fessin les comunitats autònomes. Tot l’import es posarà en mans d’un fons d’emergència creat per l’Alt  20170209_070828Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) i l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), agències presents en la major part dels campaments grecs tant a les illes com a la península. Cal ser molt crític amb el fet que la UE pugui acceptar aquest tipus d’ajuda, per què amaga la veritable fi de les polítiques migratòries de Brussel·les, és a dir, donar la imatge que està actuant per què les persones refugiades no morin de fred, quan el que en realitat vol és perpetuar la seva situació en aquests campaments, trencant els compromisos d’acollida. Suposa un rentat de cara als estats membres, que no estan complint la legislació internacional en matèria d’asil i, al mateix temps, el fet que les persones refugiades segueixin allà tancades podria dissuadir d’intentar arribar a Europa aquells que estan esperant una oportunitat». No es tracta de pal·liar les situacions generades per l’onada de fred, es tracta de posar fi a aquesta situació i, si la UE volgués que deixessin de morir persones migrants i refugiades als campaments, llavors només hauria d’acollir-los. Al final del 2016, la UE va forçar l’Afganistan a acollir tots els refugiats afganesos que Europa deportés a canvi de seguir rebent l’ajuda al desenvolupament “Ni més ni menys que xantatge”. La UE considera Kabul una zona segura dins del país i és allà on l’OIM envia els afganesos cansats d’esperar una solució a la seva situació d’abandó als campaments. Cal qüestionar que el governs europeus facin servir ajuda al desenvolupament perquè els refugiats estiguin en campaments grecs en lloc d’acollir-los!!! Prou d’hipocresia i mentides!!!

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

EL QUE AMAGAVEN ELS SEUS ULLS… A ‘LA CIUTADANIA’

TRIBUNA    DIMECRES, 4 DE GENER DEL 2017 Regió7

Dies enrere Telecinco va emetre «El que amagaven els seus ulls», sèrie que endolceix la imatge del dirigent franquista gràcies al qual milers de refugiats republicans van acabar a Mauthausen. Sí, gràcies al cunyadíssim Serrano Suñer. Estem en una democràcia que vol una societat que oblidi aquests crims. Volen una societat sense memòria. Com es pot permetre el despropòsit d’una sèrie que endolceix la història, quan la mort del criminal Serrano Suñer va evitar que es presentés una querella contra ell per crims de la humanitat? Serrano Suñer ha d’ocupar en la història el mateix lloc que els criminals de guerra nazis. Com a organitzador de la repressió interna a Espanya i com a responsable directe de la deportació de gairebé 10.000 espanyols als camps de concentració de Hitler, Serrano Suñer és entre els grans criminals de lesa humanitat del segle XX, i aquesta és la veritat que amaga aquesta sèrie vergonyosa que mai hauria d’haver estat rodada en una mentida. Mentrestant la TV pública segueix enaltint cinema franquista cada vegada que en té ocasió i manté amb clau, des de fa més de cinc anys, 19 pel·lícules i sèries sobre la Segona República i la guerra civil inèdites i llestes per a la seva emissió, una mena de segrest ideològic. Però, què podem dir d’aquesta democràcia que permet una Fundació Francisco Franco que rep diners públics i que a més premia per incomplir la llei, com va fer amb el secretari provincial del PP de Badajoz i diputat de l’Assemblea d’Extremadura, Juan Antonio Morales, l’alcalde de Guadiana del Caudillo, Antonio Pou (PP), i l’alcaldessa d’Alberche del Caudillo, Ana Rivelles (PP), que van assistir al sopar celebrat a Madrid el 2 de desembre passat en commemoració de fachel’aniversari del naixement de Francisco Franco, organitzat per aquesta fundació. Allí van ser premiats per incomplir la llei de memòria històrica i honorar el sagnant i brutal dictador. A l’esdeveniment, a l’hotel Novotel Madrid Center, hi va assistir Carmen Franco Polo. Després del sopar, els dos regidors populars i l’alt càrrec del PP de Badajoz van rebre els «Diplomes de Cavaller i Dama d’Honor» per la seva «tasca destacada en la defensa de la seva veritat històrica i de la memòria del Caudillo i la seva gran obra». Això és el que tenim per democràcia! Impensable que a Alemanya o a Itàlia es permetés un esperpent i ultratge a la memòria com aquest. És vergonyós per a aquesta rara democràcia que cada mes de novembre es converteixi en un reguitzell d’actes i celebracions que commemoren l’aniversari de la mort del dictador Franco, amb polítics pseudodemocràtics i periodistes pseudoperiodistes cantant les lloances d’un règim que es va dedicar a construir tot un entramat repressor i després social que li va permetre sobreviure durant quaranta anys, i després d’una Transició que s’ha convertit només en una excusa per a quaranta anys més d’amnèsia. Mentre tinguem dirigents del PP fent i dient bestieses constantment com el PP d’Alella, que utilitza una àguila franquista per felicitar el Nadal, i si no tenim Hernando, dirigent del PP que va assegurar que les víctimes del franquisme només s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions.  Mantenint alcaldes que no condemnen el franquisme: «els qui van ser condemnats a mort devia ser perquè s’ho mereixien», va dir un d’ells. A Catalunya s’ofenen molt i denuncien si es cremen fotos del rei, aquesta monarquia que tots hem votat. Això sí, callen davant els crims franquistes. Mentre ens trobem amb un Congrés Espanyol que tomba la proposta d’Units Podem d’excloure de la Llei d’Amnistia els torturadors franquistes. Els vots de PP, PSOE i Ciutadans van negar l’opció que als torturadors del franquisme se’ls pugui aplicar aquesta norma, que hauria permès que haguessin estat jutjats. Espanya permet avui que segueixi havent-hi almenys 114.000 víctimes dels esquadrons de la mort feixistes desaparegudes o no identificades des del període de la guerra civil i la dictadura de Franco, i que els criminals que van assassinar i torturar fins al final del criminal dictador campin tranquil·lament al seu aire. Aquesta és la rara democràcia que tenim.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Adéu Fidel…

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/14295/ad/fidel

Per casualitats de la vida, la mort de Fidel em va agafar en la seva Llatinoamèrica estimada, mentre jo participava en un esdeveniment sobre el poder popular. Per això vaig viure l’homenatge que li van fer les diferents organitzacions a la ciutat d’Oaxaca, a Mèxic, i vaig percebre de prop el que sabia: que per a les diferents organitzacions socials d’esquerra a Europa, Fidel és un gran referent revolucionari del segle XX i part del XXI. Però en el continent americà, és un referent molt més gran.

Fidel ha estat un gegant que es va enfrontar tota la seva vida a l’imperialisme que sagna a l’Amèrica Llatina i a gran part del món. La gent d’esquerres sempre recordarem a Fidel Castro com un home d’Estat heroic que, juntament amb homes i dones -com el Che Guevara, Camilo, Celia, Vilma, etc-, es va resistir a la dictadura de Batista i va fer possible la revolució cubana, amb un ampli suport popular.

També recordarem Fidel com un creient en els ideals socialistes de justícia social i un partidari de la lliure determinació dels pobles. Gràcies a la visió i el lideratge de Castro, Cuba té avui en dia un dels millors índexs de desenvolupament humà de la regió i del món gràcies a la salut i a l’educació gratuïta, entre moltes altres millores socials de la revolució dels barbuts de Fidel.

Castro va fer de l’internacionalisme i la lluita dels oprimits una causa de vida: va lluitar per l’alliberament nacional a tot el món i també per al desenvolupament dels més humils en els anys 60 i més enllà. Fidel Castro sempre seguirà vivint en els rostres dels països als quals va poder prestar solidaritat. A més d’haver conquerit la independència nacional tan esperada i haver realitzat d’aquesta manera el somni de l’heroi nacional cubà José Martí, el Govern de Fidel va elaborar un sistema social considerat per totes les grans institucions internacionals l’exemple a seguir per als països del Tercer Món. En universalitzar l’accés a l’educació, a la salut, a la cultura, a l’esport i la recreació; en ubicar a l’ésser humà en el centre del projecte emancipador, el líder de la Revolució Cubana va demostrar que era possible edificar una societat més justa tot i els recursos limitats i l’estat de setge econòmic que imposen els Estats Units des de fa més de mig segle.

No podem oblidar, tampoc, la feina que va fer a Sud-àfrica, on va ajudar a alliberar, amb Mandela, les brigades mèdiques i d’alfabetització. I això va ser possible perquè ell va creure que la solidaritat era la tendresa dels pobles, com deia el seu company el Che Guevara. Ara, la seva lluita continuarà en l’esforç de cada jove idealista entestat a canviar el món.

En un continent desigual, Fidel, ens vas deixar l’únic país amb zero desnutrició infantil, amb l’esperança de vida més alta, amb una escolarització del 100% i sense cap nen vivint al carrer. Et vas mantenir ferm per a la unitat de l’Amèrica Llatina i vas poder crear, al costat de Chávez, “El Alba”.

La Cuba que vas liderar, Fidel, no ha deixat de ser una força positiva en la regió fins els últims dies de la teva vida. Amb els teus incansables esforços per a la promoció del procés de pau en curs a Colòmbia, l’enfortiment de la solidaritat regional i, últimament, alertant de la perillositat per a la humanitat de les armes nuclears i també per la destrucció del medi ambient.

La teva ferma oposició a l’imperialisme i al capitalisme neoliberal van provocar que fossis el blanc d’innombrables intents d’assassinat per part d’Estats Units, així com també d’actes de sabotatge en contra del teu govern. El poble cubà pateix durant més de 50 anys un embargament criminal d’Estats Units amb els seus intents d’aïllar l’illa. Qualsevol país capitalista d’Amèrica Llatina es col·lapsaria als pocs mesos d’un bloqueig similar.

El llegat de la constància i la inspiració de Fidel estan sent commemorats per milions de cubans i seguidors a tot el món. Hem tingut la sort de viure en temps de Fidel juntament amb Hugo Chávez i molts vam aprendre a creure en l’home nou del que va parlar el Che Guevara, capaç de lliurar, amb organització i consciència, la lluita permanent de les idees alliberadores per a construir un món de justícia i de pau en unitat dels pobles.

“Fins a la victòria sempre!”

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

SOCIALITZAR PÈRDUES I PRIVATITZAR BENEFICIS

TRIBUNA  DIJOUS, 22 DE DESEMBRE DEL 2016 Regió7

El govern no vol gastar 1200 milions d’euros per mantenir la capacitat adquisitiva de pensions, però sí 5000 milions d’euros per nacionalitzar pèrdues d’autopistes. Això no és notícia de portada. Sembla que no importa. A qui pagarem amb els nostres impostos per les autopistes en fallida? Entre els inversors de les concessionàries hi trobem el marquès de Villar Mir, Florentino Pérez, CaixaBank, Bankia, la família March, Goldman Sachs, Deutsche Bank, els Albertos, etc. La història de les nostres autopistes encarna el malson de qualsevol ciutadà que paga impostos. Un negoci privat assegurat contra tot risc amb els nostres impostos. Autopistes que ningú necessitava, sostingudes sobre previsions d’utilització de ciència-ficció i construïdes amb costos inflats que han disparat el seu cost final fins a l’infinit i més enllà. Suposa l’essència de la famosa fórmula de col·laboració público-privada: nosaltres assumim el risc i ells s’emporten els beneficis. «El rescat per part del PP de les autopistes radials de Madrid és una mostra més de la mena de polítiques del govern per beneficiar només uns pocs. És un nou exemple de com es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues que acabem pagant la gent normal i corrent». El que farà el govern del PP és quedar-se les vuit autopistes en fallida i risc de liquidació perquè no hi ha acord amb els bancs creditors, que íntegrament han acumulat un deute proper als 3400 milions d’euros. En concret, el ministre de Foment va assegurar que la intenció del govern del PP del qual forma part és «que reverteixin a l’Estat i que l’Estat decideixi com gestionar-les» i, a més, va reconèixer textualment que «estem intentant negociar amb els bancs per veure si és possible un acord que faciliti les coses, però és beneficiscomplicat, és molt difícil, perquè moltes entitats han venut el seu deute». Es dóna la circumstància que en dues d’aquestes autopistes, les radials de Madrid R-3 i R-5, l’Estat es veurà en l’obligació d’assumir-les abans de juliol del 2017 per un acord assolit ja pel ministeri de Foment amb l’autoritat judicial, que el maig passat va dictar la seva liquidació «sense efectes suspensius». He de recordar que en l’anterior legislatura CiU va votar a favor de impulsar una partida dels Pressupostos Generals de l’Estat del 2011 per compensar la caiguda dels ingressos motivada per la baixa de trànsit a les autopistes radials de Madrid. «Dóna la casualitat que aquestes concessionàries d’aquestes autopistes són empreses amb les quals CiU ha tingut una relació molt fluïda». Aquest comportament de CDC «no impedeix després a Catalunya alimentar la cultura del greuge situant com a exemple el tema dels autopistes que ells mateixos han votat i impulsat en alguns casos». Al sud de Europa som al paradís dels sobres i del 3%, adjudicacions que després resulten ruïnoses, rescat amb diners públics. Un cercle viciós en què sempre hi guanyen i hi perden els mateixos. Per després dir des de l’estat que no hi ha diners per a partides socials, mentre es rescaten bancs i s’injecten diners en negocis privats per després, un cop sanejats, malvendre’ls a preus de regal. En un país amb unes desigualtats cada vegada més grans. És clar que estem amb governs que rescaten bancs i autopistes, entre altres empreses privades. Però, a les persones, no els interessa rescatar-les.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Manen els que no es presenten a les eleccions

  TRIBUNA  DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE DEL 2016 Regió7

De fet sembla un mal acudit. Continuarà governant Rajoy sense haver fet res ni promès res i, encara més, sent el candidat d’un partit que en qualsevol democràcia europea mai s’hauria pogut presentar a liderar un país per ser considerat ni més ni menys que una màfia. Però al Congrés dels Diputats 68 dels 85 membres del grup parlamentari del PSOE clavaven el genoll davant el PP i feien president Mariano Rajoy per a major glòria de la troica i l’oligarquia espanyola. Les accions d’aquesta troica i oligarquia no són una conspiració malvada per fastiguejar. Simplement defensen els seus interessos. Es diu lluita de classes. Mentrestant, al carrer desenes de milers de persones responien amb una gran manifestació als carrers de Madrid i altres ciutats a l’estafa d’aquesta investidura. Rajoy va avisar el PSOE i a qui va voler escoltar-lo que el govern que sorgeix no trencarà amb el sostre de despesa, ni la reducció del dèficit públic pactat amb Brussel·les, com tampoc no ho farà amb la carcassa legal i pressupostària en què s’han basat les retallades d’aquests anys. Clar, molt clar, vol dir que seguiran les polítiques que han disparat el deute públic i salvat la gran banca, les que han transformat al Regne d’Espanya en el campió de la desigualtat i en un alumne avantatjat en nombre de pobres i desnonaments. Per la mateixa raó ja sabem que continuaran les insultants cotes d’atur, de treball precari i d’aturats sense cobertura. No hi haurà marxa enrere en les destralades donades a la Sanitat, Educació o dependència, mentre que les pensions, convenientment buidada la seva caixa sense donar explicacions a ningú,representen el pròxim caramel en què el gran capital i Brussel·les han posat l’ull. Aviat ho veurem. Rajoy també va advertir que ningú podrà confondre les cares noves que forçosament hi ha en el seu gabinet amb una reconsideració de la llei mordassa, de la reforma laboral, de les expulsions en calent d’immigrants o de l’afany per continuar negant els seus drets, començant pel dret de decidir tant a Catalunya com de bascos o gallecs. En resum, la ruta neoliberal, espanyolista i repressora es manté. I cap a això ha donat pas franc amb la seva manemabstenció el gruix de la direcció del PSOE i el seu grup parlamentari per investir Rajoy, el cap del partit campió de la corrupció. Amb aquest acte, han renunciat als seus orígens. Els que anuncien un flòrid debat parlamentari, del potencial de la càmera per doblegar Rajoy, haurien d’explicar per què no han pogut, amb el mateix repartiment d’escons, impedir que Rajoy aconsegueixi el govern. Menys encara poden respondre com ha estat possible que en els 300 dies que aquest ha estat en funcions hagi torejat al parlament el que ha volgut i com ha volgut. Res indica que de l’actual composició d’aquestes Corts es pugui esperar una altra cosa que més mal a la població. Rajoy només ha aconseguit arribar a la presidència per la renúncia de 68 diputats del PSOE i el suport de Ciutadans i Coalició Canària. El seu govern neix fràgil i aquesta debilitat únicament la pot fer aflorar i constatar la mobilització. En la setmana decisiva per a la seva investidura, el dia 22, es va celebrar una manifestació contra el Conveni UE-Canadà (CETA); quatre dies després, van arribar la vaga i la manifestació en defensa de l’Educació convocada a l’uníson per tota la comunitat educativa: docents, pares i mares, així com estudiants; el 29 d’octubre, dia de la investidura, va retrunyir en els carrers el crit de «no ens representen i la lluita continua». Aquesta és i serà la veritable oposició, l’única que pot doblegar el PP i els seus plans. El que el carrer no doni, no existirà, que ningú es faci il·lusions. Per tant, ens cal organitzar la màxima unitat en la resistència i en l’organització, per què aquesta unitat i aquesta lluita seran les que demostraran la debilitat de fons del govern i la d’un règim, el del 78, que ara només ha guanyat temps a costa d’incrementar la profunda crisi que viu. Això de Pedro Sánchez al programa Salvados confirma el conegut: manen els que no es presenten a les eleccions. I en diuen democràcia, però aquí no ho és

La pau ha de ser irreversible a Colòmbia

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/13970/pau/ser/irreversible/colombia

Sí que és veritat que preveia un resultat ajustat, però estava convençut que guanyaria el  a la pau a Colòmbia. El veia ajustat perquè coneixem una mica la situació del país i sabem que fa l’efecte que en comptes d’una, hi ha dues Colòmbies totalment diferents. I, de fet, això ha quedat palès en aquests resultats.

Si fem una ullada a les regions més afectades pel conflicte podrem distingir amb més claredat les dues Colòmbies de les quals parlo. Una, que és la que més morts va posar a la guerra, va donar suport a l’acord. L’altra, despolititzada i allunyada de la realitat i dels motius reals de la guerra, va mostrar-se contrària a la proposta.

Després de més de dos anys de negociacions a l’Havana entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC-EP, aquest país estava més a prop que mai d’aconseguir el final del conflicte armat del que ho havia estat en altres moments de la seva història. Des que es van instal·lar els diàlegs de pau, les dues parts havien avançat en una agenda que contemplava la necessitat d’arribar a acords en punts tan crucials com la política de desenvolupament agrària integral; la participació política; la solució al problema de les drogues il·lícites; la determinació de qui és víctima del conflicte armat, i la caracterització de la fi del conflicte. Tots ells, temes crucials.

La necessitat històrica de donar resposta a les aspiracions de milions de colombianes i colombians passa per trobar solució a aquestes necessitats. És per això que es buscava l’aval i la participació de la ciutadania, que és la que, finalment, havia de ratificar els acords. La mobilització d’una part important de la societat colombiana havia aconseguit que els actors armats emprenguessin, en paral·lel a la negociació, un procés d’afluixament del conflicte, pel qual les FARC-EP es comprometien a no iniciar accions armades, mentre s‘emprenien els preparatius per a la realització d’accions conjuntes de desminatge en diverses parts del país.

Tot i això, desenes d’activistes camperols, indígenes o sindicalistes van ser assassinats durant el temps negociació en un clar torpede del procés per part d’interessos privats. Qualsevol incident dificultava el procés i trencava la confiança de les parts, especialment si tenim en compte l’ofensiva de l’extrema dreta colombiana, encapçalada per l’expresident Álvaro Uribe, representant dels interessos dels sectors ramaders i oligàrquics així com d’una part de l’exèrcit.

S’ha de seguir amb la pressió internacional perquè aquests successos parin. La UE no ha jugat cap paper ni abans, ni durant ni després del procés de pau. I això és vergonyós. Des de la Unió Europea s’ha de jugar un paper més actiu en el procés obert a Colòmbia després de la victòria del No en el referèndum del passat cap de setmana sobre la signatura de la pau entre el Govern i les FARC-EP. Se li ha de recordar a Juan Manuel Santos que la pau és irreversible i que s’ha de mantenir l’alto el foc de manera indefinida.

El resultat del passat diumenge va inundar de ràbia totes aquelles persones que han lluitat a favor de la pau a Colòmbia, i la victòria del No va ser de forma clara una picada d’ullet a la campanya d’un sector de l’oligarquia que ha utilitzat tergiversacions i mentides cap als detractors de la fi del conflicte. De fet, els sectors de la guerra van aconseguir convèncer una petita majoria amb una grotesca campanya de mentides. I això no és lícit, ja que atorga un paper rellevant en el procés de pau a aquells que es lucren i es van lucrar amb la guerra; aquells que van tolerar i van impulsar els esquadrons de la mort, que van omplir Colòmbia de tombes i milions de desplaçats interns.

Mentre les FARC reiteren el seu ferm compromís de pau, Santos posa data de caducitat a l’alto el foc. Una molt mala notícia. La UE ha d’estar present per acompanyar aquesta voluntat de pau. Ha fet molt bé a treure les FARC de la llista d’organitzacions terroristes, però ha de dir ben clar al president de Colòmbia que així no, que mantingui el compromís amb la pau. Tampoc podem oblidar que és real que bona part de la solució del conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament han estat desposseïts d’ella. A Colòmbia, les causes de la guerra han estat diverses, però bona part de la solució al conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament no n’han pogut fer ús. Colòmbia té 114 milions d’hectàrees de les quals 40 milions pertanyen al 0,8% de la població. Ens trobem davant d’una oligarquia que no vol perdre ni vol repartir la seva desorbitada riquesa. Aquest 0,8% és una xifra que escandalitzaria qualsevol país en el qual es respectés la diversitat i el dret a viure amb dignitat. Des de les organitzacions socials i camperoles hi ha alternatives i propostes, que cal escoltar si es vol una pau duradora. I hem de tenir en compte, també, que la pau no pot construir-se des de la desmemòria ni des de l’oblit. 50 anys de guerra han portat desenes de milers de desaparicions forçades, assassinats i massacres contra la població civil i el genocidi d’una força política, la Unió Patriòtica. Els responsables d’aquests actes han de assumir-los. No hi haurà pau sense esclariment de les violacions als drets humans, justícia als seus causants i reparació per a les víctimes. La societat civil colombiana i la comunitat internacional han de redoblar el suport perquè aquest procés de pau no quedi en res i no caigui per les provocacions dels enemics de la pau.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA VERGONYA

 TRIBUNA- DIMECRES, 2 DE NOVEMBRE DEL 2016 Regió7

Vergonya , impotència perquè Astral demostra que les ONG fan la feina que havien de fer les administracions de la UE, que no només no han fet res per resoldre aquesta tragèdia, sinó que són les causants i les que l’han agreujat. «A hores d’ara la UE no pot enganyar ningú» perquè «el món està sent testimoni de com la UE esta violant les convencions internacionals més elementals, retorçant el llenguatge fins a la sacietat i convertint en un problema de seguretat el que és una crisi humanitària». La CE «fa gala d’una hipocresia cada vegada més creixent» perquè desenvolupa unes «polítiques inhumanes», només cal mirar les situacions vergonyoses com la generada a Grècia. En aquests moments «tots a la UE comencen a parlar que cal destinar més ajuda al desenvolupament als països d’origen, però, en la pràctica, el que fan és finançar exèrcits de països com Eritrea i Sudan per evitar les arribades a Europa». Especialment sagnant és «tractar amb governs com el del Sudan, el president Omar al-Bashir està acusat de crims de la humanitat pel Tribunal Penal Internacional». És el projecte d’«externalització de fronteres en la seva expressió més macabra». Un model que «té el seu origen en les tanques de Ceuta i Melilla» i que va ser «actualitzat amb el pacte il·legal amb Turquia». Cal recordar que les polítiques de la UE fomentant conflictes i venent armes han provocat les guerres de les quals fugen els refugiats. És vergonyós i deplorable que la Unió Europea hagi de destinar tres milions d’euros per deportar a Turquia amb vaixell les persones refugiades que es troben a Grècia. Per al seu posterior trasllat als centres de detenció i deportació habilitats amb diners públics europeus a Turquia. El fet que aquestes persones fossin deportades a Turquia sense saber què els passarà la van prendre al març el Consell vergonyaEuropeu, la Comissió Europea i el govern turc, contractat per a aquest efecte. Les solucions que s’han proposat des de la UE és militaritzar la Mediterrània (vaixells de l’OTAN davant de Turquia) i externalitzar fronteres. Què és «externalitzar fronteres»? Pagar certs països amb diners de la UE per reprimir migrants i refugiats per impedir que arribin a Europa. Alguns d’aquests països que reben diners de la UE per reprimir migrants són Sudan, Eritrea i Turquia, flor i nata dels drets humans. Mentrestant, les xifres són les que són: 1.200 refugiats reubicats dels 160.000 compromesos. I la UE treu pit. Estem apunt d’arribar als 3.600 morts a la Mediterrània durant el 2016. Aquesta xifra tant li és, a la UE, no són més que rostres anònims. L’últim que se li ha ocorregut a la UE ha estat el xantatge: si Afganistan deporta refugiats, tallaran les ajudes. En el cas de l’Afganistan fins i tot han demanat que una terminal de l’aeroport de Kabul només s’utilitzi per a les deportacions. El cinisme de la UE és sagnant. Diuen que a Turquia no hi ha deportacions, sinó transport de passatgers, segur que diran el mateix a l’Afganistan. I per què aquesta nomenclatura? Perquè les deportacions massives són il·legals, així que li canvien el nom i solucionat. Ah, l’acord amb Turquia és possible perquè la UE el considera «país segur». Tant són les cafrades que faci Erdogan, res canvia, i mentre hi ha qui fa negoci, 100 milions d’euros de la UE per als exèrcits d’Eritrea i Sudan. Es fa negoci de la tragèdia. Perquè us feu una idea de la dimensió del drama mostrat a Astral, mireu les últimes notícies de fa 10 dies. 17.000 milions s’ha gastat la UE des del 2014 per frenar la immigració: tanques, acords amb tercers, etc. «Algú no està fent la seva feina» Aquestes persones tenen nom, cognoms i grans despatxos a Brussel·les. I només des del 2014, la xifra d’ofegats a la Mediterrània ja ha passat dels 10.000. La tasca de voluntaris/àries com es veu a Astral demostra que la solidaritat sí que està a l’alçada, no com les institucions. La tasca de les ONG és impagable, però recordeu que aquesta tasca l’hauria d’estar fent la UE.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES