Societat igualitària i sense submissió

https://www.regio7.cat/opinio/2018/12/06/societat-igualitaria-submissio/514195.html

Aquest 2018 ha estat un any en què el moviment feminista ha guanyat visibilitat al carrer. I aquest 25-N va tornar a sortir al carrer a reivindicar. Perquè el moviment feminista ens porta a la dura realitat de la violència que pateixen, també la «institucional». Aquesta violència és la que reben les dones, quan no són ateses en les institucions amb els recursos adequats, quan es fa una victimització secundària quan es dubta de la seva paraula i actitud. Els poders públics i els seus executors, siguin homes o dones, utilitzen els mites, els estereotips i els prejudicis, per normalitzar la violència a la qual les està sotmetent l’agressor. Les institucions no estan a l’altura d’equitat de les demandes de canvi del moviment feminista. Fins i tot per aplicar les lleis o un progrés en la visió de gènere en qualsevol àmbit, es margina amb pressupostos insuficients per ínfims, o amb el mantra que no hi ha diners per a la defensa dels drets i la vida de les dones.

En 18 anys s’han assassinat 2.000 dones per violència masclista, només entre les reconegudes com a parelles amb relació afectiva, cosa que no inclou totes les dones assassinades. No hi ha encara estadístiques sobre les agressions sexuals ni de les violacions. No hi ha alarma social, ni l’adequada reacció d’emergència pel que fa a les autoritats de tota mena i les mesures per pal·liar-ho.

El Pacte d’Estat, aconseguit per la mobilització del 7-N del 2015, és completament insuficient en mesures eficaces i pressupost. Tribunals, jutges i jutgesses han estat denunciats i desemmascarats com a instruments de la judicatura estatal que atempten contra la integritat física i moral de les dones. Les seves sentències, la comprensió i connivència amb els violadors i assassins de dones, són la mostra de misogínia patriarcal. Les institucions, la moral i els hàbits naturalitzen la violència sexual masclista contra les dones, com si fos una cosa eterna i inevitable. L’emancipació i la llibertat de les dones implica un canvi en els drets i realitat de les persones, un canvi de la humanitat.

Ens trobem en un moment de canvi de la consciència col·lectiva, que ha de posar a la picota l’essència de l’estructura de la societat patriarcal. Els atacs frenètics del sistema patriarcal són diversos i prenen formes explícites i implícites. Quan va sortir la sentència del cas de La Manada, recordem que el patriarcat va enviar un missatge: podeu sortir al carrer i reivindicar el que vulgueu, però sempre us tindrem lligades. Les dones organitzades vam respondre de manera contundent van sortir al carrer a denunciar que la sentència és clarament masclista i revictimitza, i totes van demanar justícia. Una societat sana, solidària i humana ha de ser igualitària i sense submissió, ni violència a les dones, per descomptat sense assassinades ni violades. La meitat de les persones de la humanitat, les dones, no han de seguir sent ni agredides ni sotmeses. Aquest sistema (capitalista i patriarcal) intenta fer-nos mal a totes i tots: dividir-nos, debilitar-nos, per no desestabilitzar l’ordre establert.

El moviment feminista és heterogeni, divers i diferent. El feminisme és un moviment ampli, que ens ha d’interpel·lar a totes en un sentit polític, però també personal, social i cultural. Això fa que els debats dins dels feminismes siguin permanents, debats que ens fan créixer i madurar com a societat. Escoltant aprenem, ens fem més fortes i humanes. Valorem el camí conjunt, la direcció cap al dret i la llibertat de les persones. Perquè s’ha d’interpel·lar el conjunt de la societat a sortir al carrer i a participar en tots aquells actes, manifestacions, concentracions, etc, per condemnar les situacions de violències que pateixen dones, lesbianes i trans, pel fet de ser-ho. Defensem la vida que es vulgui. Volem una vida digna, la vida que vulguin viure, per a totes i tots.

Ricard Sánchez Andrés 06.12.2018

Anuncis

Més de 4.000 quilòmetres

https://www.regio7.cat/opinio/2018/11/27/mes-4000-quilometres/512357.html?fbclid=IwAR0SXyXd1Eb_64YuBpVWjv9leOan-1jqQAS9fqVyitbw0Css5PqgJMcKHPk

Tot va començar de manera curiosa el 12 d’octubre. S’organitzen normalment a Hondures. La gent es posa d’acord i se’n van. La diferència aquesta vegada és que la desesperació va fer que sortissin diàriament 200, 300 o 400 persones. La suma d’aquests petits grups és el que forma una caminada que pretenia sortir de San Pedro Sula, a Hondures. Els atacs de la televisió, tractant de minimitzar i ridiculitzar, tot això que era un atac, es va convertir en una campanya publicitària i va fer que més gent s’assabentés de la caravana i cregués que anar en caravana és mes segur. Per això, de gairebé 200 persones que hi havia el matí del 12 d’octubre a la terminal d’autobusos, a l’hora de sortir el 13 d’octubre eren més de 1.200 persones, i l’endemà a Santa Rosa del Copán ja passaven de les 2.000 persones. El 15 d’octubre, en creuar a Guatemala, ja n’eren més de 3.000. Va ser la televisió i el seu intent per atacar, tergiversar la caravana, el que va servir de publicitat. Gent que tenia ganes d’anar-se’n per necessitat, va veure la caravana i s’hi va sumar. Fins a arribar a 10.000 persones a Mèxic, diuen algunes xifres.

Trump acusa els qui caminen de portar amb ells tots els mals del món i amenaça de llançar sobre ells tota la seva còlera. Trump parla d’una marxa en què s’han reunit terroristes, malalts, armes i totes les plagues bíbliques juntes. Són d’Hondures però també d’El Salvador, Guatemala o Belize, i recentment arriben notícies d’una nova tongada d’altres països. La immensa majoria són joves en edat de treballar, fins i tot entre ells ja s’han identificat més de 2.000 menors. La riuada de gent que recorre el nord del centre americà repeteix, una i altra vegada, que no se’n van de la seva terra, que els n’han fet fora. Van amb el que porten posat, són gairebé deu mil dividits en tres marxes.

Els primers van sortir el 13 d’octubre de San Pedro Sula (Hondures). El seu objectiu: assolir els EUA. La seva idea: conquerir una vida digna. Els marxadors van recollint simpaties per allà on passen. La gent organitza menjars populars i espais per als nens. És una gran escola de solidaritat. Per a alguns governs, un camp amb el qual acarnissar-se en el racisme i la xenofòbia. Després de 30 anys d’acords de lliure comerç, presentats sempre com la panacea pels països signants, el saldo no pot ser més calamitós. Les xifres oficials hondurenyes, que juntament amb els salvadorencs són el gruix d’aquestes marxes, assenyalen com la pobresa ja arriba al 68% dels seus habitants (6 milions de persones) i com l’economia informal és l’única ocupació per a més del 50 % dels que treballen. A El Salvador les xifren poc canvien. Fam, misèria, violència de les maras i la policia i falta de futur són el resum dels que s’han posat a caminar. No sabem quin serà el final de la marxa, el que sí que sabem és que la seva existència ja és un crit a favor de la igualtat i la llibertat, en favor de drets i de mitjans materials per poder-los exercir. Si la via legal no és possible o suficient per al nombre de persones que fuig de la violència o la persecució, aquestes aniran als camins clandestins. En un món ideal i predictible, els immigrants i refugiats sol·licitants d’asil haurien de presentar-se ells mateixos a la frontera i demanar protecció. No obstant això, la realitat dels refugiats que fugen al món és complexa i requereix una estructura d’acollida digna, i no la política basada en la repressió com l’únic mitjà d’aturar la fam. Trump amenaça d’eliminar l’ajuda a aquells estats que els han permès sortir, afirma que rebrà amb el rifle els que arribin i que deportarà els que aconsegueixin creuar. Volen dividir, fer de la seva guerra de la fam contra els pobres, una guerra entre pobres per seguir omplint-se les butxaques.

En els últims 33 dies, la caravana de marxadors ha recorregut més de 4.000 quilòmetres, han caminat llargues distàncies amb els seus nens a coll, s’han trencat de dolor en pensar en els que han deixat enrere per emprendre un èxode col·lectiu que és una fugida, i també s’han convertit en un gran moviment social de denúncia sobre les condicions de vida i violència a Centreamèrica. Les raons que empenyen els migrants centreamericans són les de sempre i amb els culpables de sempre. Que aprengui la lliçó Europa i el govern de Sánchez, que, igual que el PP, ha fet de les concertines, les devolucions en calent i la repressió a la frontera la seva política oficial sobre la migració i els refugiats.

Ricard Sánchez Andrés (Activista Social) 26.11.2018

Barbàrie

https://www.regio7.cat/opinio/2018/11/08/barbarie/508518.html

Divendres passat, 2 de novembre, coneixíem les acusacions de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat espanyol contra els presos polítics catalans i els membres de la taula. La venjativa petició de 25 anys per a Oriol Junqueras pel delicte de rebel·lió i les desenes d’anys per a la resta més multes i inhabilitació. Per rebel·lió, violència. Quan en cap moment hi va haver cap violència organitzada per les entitats i partits independentistes, en tot cas la violència com sabem va ser de les suposades forces de l’ordre i la mobilització social massiva de l’independentisme dels darrers anys ha de ser més un exemple a seguir per a qualsevol lluita, pel seu respecte als fonaments pacífics. Recordem que quan l’Advocacia de l’Estat s’ha atrevit a demanar penes més reduïdes, la dreta ha colpejat sense pietat el govern, amenaçant-lo amb l’avern.

La democràcia espanyola patirà i molt si aquesta dinàmica arriba fins on els seus impulsors tenen previst que arribi, davant d’aquesta involució reaccionària de drets i de llibertats que vivim en tots els àmbits i que s’ha visualitzat amb les acusacions a persones que estan empresonades per plantejar que la gent pugui votar, per posar urnes i per permetre un debat al Parlament català i defensar una via democràtica pacífica i no violenta per assolir objectius polítics. Per això la defensa d’una República Catalana ha d’esdevenir el lloc de trobada de totes les forces socials i democràtiques. Perquè l’enfrontament és amb l’estructura franquista de clientelisme que continua dominant els poders de l’Estat espanyol. La involució repressiva actual del règim espanyol s’emmarca en un procés de reinterpretació esbiaixada del marc constitucional segons una concepció completament reaccionària. En els darrers anys hem assistit a un veritable procés desconstituent que ha servit per desmantellar la façana de democràcia de l’Estat espanyol i revertir-nos a la negra nit del franquisme.

Per això s’han de portar a terme accions conjuntes que siguin democràtiques, massives i participatives, però sobretot unitàries. Diu el meu amic i company J. Nuet que la idea de república va molt més enllà del cap d’Estat, la supera molt. Que a Catalunya tenim una majoria republicana, que s’ha d’articular i que ha d’actuar. Que davant d’això només hi ha la barbàrie, la barbàrie de justificar la presó i la repressió. I que aquesta barbàrie l’hem d’aïllar republicanament. Estic totalment d’acord. Per assolir una societat sense exclusió, sense corrupció, sense persecució política i sense repressió, és necessari constituir la República. La República ha de ser el pilar central del Front Democràtic en defensa de la Sobirania, la Democràcia i la Justícia Social. Però a Catalunya no serem República sense fer un canvi de mentalitat, no arribarem a ser-ho des de la confortabilitat d’aliances amb el liberalisme europeu i la dreta sionista i catòlica. No tindrem cap nació sense un sol poble unit i disposat a defensar-la, per pur interès pràctic i consciència de classe. No tindrem cap nació sense enfrontar-nos a les corporacions globals, sense nacionalitzar els recursos naturals, els transports i les comunicacions, mantenint-nos aliats de l’imperialisme que oprimeix els pobles del món. No tindrem cap nació ni tindrem cap sobirania sense classes populars i una classe treballadora unida per plantar cara a les pressions, els complots, els boicots, les maquinacions. No. No tindrem cap nació sota la guia de Mas, Torra o Puigdemont. Amb ells arribarem al mateix lloc que amb Cambó o amb Pujol. De la seva mà, mai farem canvis per una Catalunya social, menys per una República Catalana de totes, però, ben segur, seguirem privatitzant, espoliant, trencant i destruint tot allò que és necessari i valuós per esdevenir un sol poble.

Pensem que a Catalunya s’ha treballat sense descans per trencar la unitat del moviment sobiranista aprofitant les contradiccions internes entre independentistes, confederalistes i federalistes, entre la majoria progressista, social i popular, i la minoria reaccionària. D’aquí els esforços d’algunes elits, que de cop es pretenen independentistes, per donar al moviment un matís cada cop més xovinista i menys social, apartant, així, amplis sectors de l’esquerra catalana i les classes populars que van ser i serien crucials per a l’èxit del moviment sobiranista. Canviem l’estratègia contra la barbàrie.

Ricard Sànchez Andrés Activista Social

Unim-nos. No deixem que creixi

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18513/unim-nos/no/deixem/creixi?fbclid=IwAR2eYjaSeoD-OCKsoRU5GYokWKhU1XDhfWKBE81G0mPd44FvvGobFi4U_Fc

Com cada any, el 12 d’octubre es va celebrar i commemorar –una vegada més– el fals “descobriment” d’Amèrica i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar (Reina de la Hispanitat). Es tracta d’una festa que expressa el caràcter més reaccionari i imperialista d’un Estat espanyol monàrquic. Ja des del començament, a aquesta celebració se li va voler donar un caràcter religiós i de defensa de la conquesta i explotació, amb paraules com immortal o intimitat espiritual.

No és casual, doncs, que en el seu moment, que inicialment es bategés com el Dia de la Raça, un nomenament que fa referència a l’existència d’una Raça Hispana o Hispànica sorgida de la unió genètica dels espanyols conqueridors i de la població nativa. Avui dia, però, parlar de raça i seguir utilitzant aquest terme es considera una mostra del caràcter racista, explotador i imperialista de la celebració.

Va ser la dictadura franquista la gran impulsora d’aquesta commemoració, la qual cosa indica, clarament, el seu caràcter. Després del franquisme i amb l’arribada d’aquesta estranya democràcia es va voler treure el caràcter racial de la celebració, rebatejant-la amb noms com Dia de la Hispanitat o, directament, Festa Nacional d’Espanya, que és com s’anomena actualment, incidint més concretament en els aspectes propis de la festa com a país i deixant en un segon pla el descobriment i la conquesta d’Amèrica.

No obstant, aquest canvi de nom i d’objectiu no li ha tret el caràcter retrògrad, colonitzador, imperialista i d’extrema dreta. És per això que és la festa preferida dels fatxes espanyols. En definitiva, doncs, la festivitat en qüestió és imperialista, feixista, retrògrada, racista i té, només, dos objectius: justificar la unitat d’Espanya i justificar l’explotació i espolis del continent americà i de la seva gent, tant la del passat com la que hi viu ara –amb l’actuació de les multinacionals espanyoles.

Si bé és cert que tot Europa té –també– un problema greu amb el feixisme, també ha quedat demostrat que a Espanya i a Catalunya l’auge d’aquest moviment es percep clarament cada 12 d’octubre. Penso que aquest problema és més significatiu que el que diuen certs experts, ja que sempre ha existit i no li hem donat importància. Els mateixos entesos asseguren que el seu marge de creixement és limitat. Jo penso que no; no n’hi ha cap certesa.

Qualsevol creixement que hi hagi de moviments que fomentin la intolerància, hauria de fer saltar totes les alarmes. No hi ha malaltia més eficaç en la història de la humanitat que l’odi. Ho hem vist aquí i a la resta d’Europa. A Espanya, uns segueixen cecs culpant Catalunya d’aquest feixisme tan visual –tot i que sí que és cert que l’independentisme català ha convulsionat els fatxes espanyols que busquen, com sempre, una excusa per sortir de la seva cova.

L’anomenada majoria silenciosa de Catalunya no és ni majoria ni és silenciosa. A Espanya hi ha milers de persones a qui el conflicte català els queda molt llunyà i no forma part, en absolut, de les seves preocupacions. I no obstant, simpatitzen amb l’extrema dreta. I a Europa floreix la ultradreta a països sense cap conflicte identitari ni territorial. Es podria atribuir aquest creixement, potser, a la incertesa econòmica i la por al desconegut de molts ciutadans, que han trobat refugi en un discurs que promet mirar nomes pels de la pàtria; que promet tornar les ajudes destinades als estrangers al poble natiu, i que assegura que restringirà el pas fronterer, evitant el col·lapse de l’estat del suposat benestar.

La ultradreta, doncs, ofereix, a la societat, un full de ruta ple de mentidesamb solucions populistes que, en teoria, han de ser assumides fàcilment per unes classes populars que han perdut l’esperança en les solucions dels seus governs. Malgrat que pàgines web com Maldito Bulo o Stop Rumors o alguns periodistes s’esforcin per explicar la quantitat de falses notícies que hi ha al voltant del fenomen migratori –tot desmuntant, una vegada i una altra, els seus mites– aquesta ideologia persisteix. Les xarxes socials han fet mal i formen part de la feina bruta que vesteix de xenofòbia el que és una clara aporofòbia. I tot plegat perquè hi ha una part de la població que encara espera que es resolguin les seves reivindicacions en el marc de la crisi.

Un obrer dretanitzat durant la bombolla, ara, infeliç, ha passat a ser un obrer d’ultradreta: sent que no se l’ha tractat justament i que és víctima de les desigualtats socials. I aquests drets, que abans els hauria reivindicat a través de sindicats o plataformes socials, ara els reclama sota el paraigües de “la culpa és de l’altre” que prediquen els ultres.

En el cas d’Espanya, molts mitjans de comunicació han ajudat –i molt– a sustentar i difondre el discurs xenòfob i feixista, transmetent una sensació de por i descontrol a la població. També han blanquejat Savini i la seva tropa, equiparant l’antifeixisme amb el feixisme, talment com si fossin el mateix. Un clar exemple és la cobertura que fan d’algunes manifestacions, donant veu als personatges de la Fundació Franco pràcticament cada dia i deixant-los dir tota mena de barbaritats. I mentre retransmeten –en prime time– aquestes concentracions neonazis disfressades de manifestacions per a la unitat d’Espanya, ignoren els veritables problemes socials que afecten la ciutadania.

En què ha fallat, aquella esquerra real que sempre havia abanderat les lluites contra les desigualtats? En comptes d’afrontar la conquesta de l’espai polític per part dels fatxes des de la pedagogia i fent un front comú –amb generositat i pluralitat sincera– han decidit seguir amb les seves batalles internes afavorint, doncs, que el monstre creixés. Els partits de l’esquerra real van desaprofitar l’oportunitat de liderar un canvi de gran calat social tant a Espanya com a Catalunya. Amb el temps, potser miraran enrere amb melancolia i nostàlgia i es preguntaran què hauria passat si haguessin aparcat les disputes per ocupar càrrecs de lideratge i haguessin remat en una mateixa direcció en pro del canvi social. Si ho haguessin fet, potser haurien evitat que el monstre del feixisme tingués la força que té ara.

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe

Models de consum a les nostres ciutats

https://www.regio7.cat/opinio/2018/10/27/models-consum-nostres-ciutats/506140.html?fbclid=IwAR3ZDz6GcEsOkOKr1v6GxyQ2jrKD8aRxtl93eo5GN7g_KqNxJhsfOe120VI

Fa uns dies amb veïns del meu barri vam estar parlant de la quantitat de grans hipermercats que hi ha a Manresa i de la seva proximitat entre ells per a molts incomprensible. Tinc veïns que en són, en certa manera, fans i ho troben bé, argumenten la lliure competència i que això pot repercutir en els preus a la baixa. D’altres, com és el meu cas, consideren que està desregulat i ho troben un perill més per al comerç de la nostra ciutat, entre molts altres. Les diferències entre el petit i gran comerç són molt clares. Mentre que les grans superfícies disposen de més recursos per potenciar la seva suposada bona imatge i tenen més productes, per a mi les petites ofereixen la proximitat i confiança, que per a molts clients és un argument de pes per acudir a aquests comerços i encara més si fomenten els productes de proximitat. Els centres comercials propicien l’afluència de persones que aprofiten la varietat per fer totes les seves compres en un únic lloc. No dic que jo no vagi mai a una gran superfície, però crec que és insostenible el nombre que n’hi ha, per exemple, en ciutats com Manresa.

El model de consum que impliquen les grans superfícies per a mi no és ni social ni ambientalment sostenible. I no s’entén la facilitat amb la qual un municipi els dona facilitats perquè obrin les seves portes. Per això, és important assenyalar que alguns dels suposats beneficis que aquests establiments reporten als consumidors són només mites. En realitat, els productes provenen de poques multinacionals del sector i d’una indústria que, sota l’aparent diversitat dels prestatges, ofereix sempre una base homogènia dels ingredients més rendibles. Per això, els productes frescos cada vegada són més escassos i, encara més, més cars que en un altre tipus d’establiments. Per exemple, es calcula que les fruites i les verdures són un 16% més cares als grans supermercats que als comerços especialitzats. Per això, els plats precuinats i els productes enllaunats suposen ja gairebé el 40% de la seva oferta en alimentació, tenim grans superfícies que aposten cada vegada més per un model alimentari poc saludable, per exemple, que abusa de l’oli de palma, el segon greix més produït del món i un dels més perjudicials per a la salut cardiovascular: la seva proporció dels nocius àcids grassos saturats arriba ni més ni menys que el 50%, quatre vegades més que la típica dels olis d’oliva o gira-sol. En els plats precuinats, aperitius i pastisseria industrial, fins al 45% dels greixos són d’aquest tipus. Aquests espais, estudiats detalladament per augmentar les vendes al màxim, no són tan barats com en realitat pensa el consumidor, ja que, en realitat, no es comptabilitza els costos del desplaçament. Ni la despesa afegida que se sol fer, «psicòlegs especialistes en consum calculen que a les grans superfícies el consumidor adquireix de mitjana un 20% més del que tenia previst». Tot i que sembla que les grans superfícies també són una solució a la manca de temps a la nostra societat, en realitat tampoc es comptabilitza el temps de transport fins allà, les cues per pagar o el temps que perdem recorrent els passadissos i mirant productes. I, en tot cas, els horaris excepcionals que ofereixen les grans superfícies se sustenten massa vegades en la precarietat laboral dels seus treballadors: torns més llargs i menys vacances, salaris mínims i deteriorament dels seus drets laborals. Pel que fa a la reordenació de l’espai urbà, l’actual model de creixement urbanístic privilegia de forma inconscient i boja les grans superfícies com a opció de compra i com a centre d’oci, així que el petit comerç, amb tots els beneficis que ofereix al consumidor i l’economia local, es veu sempre amenaçat. Penseu, comprar sempre en una gran superfície és apostar per un model social i ambiental insostenible, que aprofundeix en el sistema de sobreproducció neoliberal que tantes injustícies socials i desequilibris mediambientals comporta, i són protagonistes destacats de la reordenació especulativa del territori. I em pregunto, quins estudis d’impacte econòmic i ambiental fan els diferents municipis abans de donar el permís d’obertura corresponent a aquests comerços?

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Només hi ha una via per A l’esquerra: Unitat Popular

https://www.regio7.cat/opinio/2018/10/20/nomes-hi-ha-via-lesquerra/504736.html

 

Dins de l’esquerra social i política tenim un problema greu. Probablement és un problema que compartim amb l’esquerra de la resta d’Espanya i d’Europa i d’una bona part del món. El problema que tenim és simple: totes les nostres tàctiques d’unitat popular a curt termini fracassen. Les causes segur que són diverses, i determinar les causes d’aquest fet lamentable de l’esquerra no és fàcil. Però a Catalunya n’hi ha algunes que són evidents. La manca d’un projecte polític i social proper a la ciutadania que sigui real i alternatiu al capitalisme. En refereixo a oferir alguna cosa més valenta que un programa de mesures per fer el capitalisme una mica menys salvatge. Em refereixo a oferir un conjunt de polítiques valentes i creïbles que aportin solucions pràctiques als problemes reals de les persones treballadores. Per al poble es visualitza un excessiu tactisme de l’esquerra política catalana i una ceguesa curtterminista amb dinàmica de treball de cicles electorals, que no aspira a la transformació social ni a l’organització popular, sinó únicament una gestió de l’aparell institucional burgès. A més d’un aferrament a consignes nacionals, convertides en etiquetes identitàries, que no de classe, quan no es donen alternatives de canvi per al dia de demà. No puc dir que no es tracti de consignes de gran poder polític, però sense una alternativa de canvi un després alternatiu van perdent la seva força per una bona part de les classes populars. Pensem que venim de dècades d’escenaris conservadors. I va semblar, en el seu moment, que es donaven les condicions per a l’articulació d’un projecte socialment transformador. I no obstant això, avui, només podem constatar que s’ha fracassat amb contundència en aprofitar aquest malestar social per a articular una alternativa d’esquerres, ja no direm triomfadora, sinó tan sols coherent. En el seu lloc, tenim una extrema dreta cada vegada més forta que sí que ha sabut obrir-se pas amb eficàcia en tots els àmbits de la societat amb el seu missatge ple de mentides. Creix cada dia més desacomplexada, aprofitant-se del malestar social que arrosseguem des del 2010 i també de la decepció llaurada per una esquerra amb projectes polítics estèrils més allà d’unes consignes i que no té ni capacitat d’unificació tàctica per derrocar la burgesia conservadora de sempre. En el fons del problema ens trobem amb la incapacitat i la por de l’esquerra d’assumir el conflicte econòmic que roman sota el conflicte identitari o nacional, d’assumir, en definitiva, la lluita de classes i sortir del marc del confort del eslògan ideològic autocomplaent. Es visualitza un missatge confós de l’esquerra per a acceptar el paper de representant dels interessos de la classe treballadora productiva i enfrontar-se als poders econòmics que tenen de veritat segrestada la sobirania dels pobles. En el més profund del problema les esquerres van perdre realment el contacte amb la lluita de la majoria treballadora. Sens dubte, l’assumpció del socialisme, l’internacionalisme i la lluita de classes segueix resultant difícil per a una gran part de l’esquerra catalana, que s’ha educat en l’adoctrinament liberal capitalista, però és un esforç necessari si es pretén sincerament conquerir una sobirania real. Catalunya no és l’únic poble que lluita per la seva llibertat, de ben segur que li convé la unitat popular i la solidaritat amb els pobles que comparteixen la mateixa aspiració. De ben segur que li convé abandonar tota ingènua aliança amb els poders econòmics que l’oprimeixen. És per això que cal donar valor real al treball col·lectiu, a la solidaritat, a la cooperació, cal mantenir un ferm compromís ètic, cal una gran dosi d’humilitat i generositat per a les aliances. Per altra banda, és imprescindible abandonar la ingenuïtat. La lluita sempre és dura, l’enemic polític serà despietat, jugarà brut. No hi ha via fàcil a la sobirania dels pobles, no hi ha dreceres, només un camí de lluita sostinguda, de confrontació amb els poders del capital, d’organització del poder popular real, de construcció d’una unitat d’esquerres real. Reconec que ni és fàcil sobre el paper, i és molt més difícil de posar-ho en pràctica.

Ricard Sánchez Andrés  Activista Social

«A POR ELLOS»

https://www.regio7.cat/opinio/2018/09/29/tribuna/500540.html

 

Mai oblidarem la repressió brutal del dia 1 d’octubre del 2017, violència, una brutalitat policial de altres temps “el a por ellos” dels quatre ignorants que es deixen portar per uns mitjans de comunicació contaminats . Van retornar a un passat que alguns havien oblidat. El pecat el dret a decidir i votar . Molls van despertar del somni de aquesta estranya democràcia per veure esmicolar-se la suposada pau social i mostrar els fonaments franquistes que sostenen el règim. I tot per que la perspectiva republicana que planteja Catalunya contribueix a situar i generar les condicions dels processos constituents republicans com alternativa al règim de 1978 a l’Estat espanyol. La mobilització immensa per la republicà catalana, junt al sentiment profund i àmpliament majoritari de la ciutadania pel dret d’autodeterminació, de decisió pacifica amb el vot, situa un futur democràtic en clau republicà . Però no oblidem i pensem que aquest 1 d’octubre del 2018 arriba en un context de greu ascens i mobilització de l’extrema dreta tant en l’àmbit social, com en el polític, com en l’institucional. En els darrers anys, hem assistit a una constant instrumentalització dels poders de l’Estat, i molt especialment de les institucions judicials, per part d’una elit franquista que segueix ocupant llocs de decisió en les estructures de poder. D’aquesta manera, hem vist l’empresonament d’activistes , l’exili i la persecució política de desenes de persones dirigents polítics i socials de Catalunya, així com la imposició obscena d’un tracte de favor a reconeguts criminals i corruptes afins a les forces més obscures del règim franquista. També hem vist invocar els instints primaris dels populismes identitaris i xovinismes excloents, les forces populistes excloents intenten fracturar Catalunya en bàndols enfrontats, per impedir la unitat necessària de les classes populars i el triomf d’un programa polític de transformació social a favor de la majoria treballadora. De fet, cal més unitat de la classe treballadora per defensar els valors humanistes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, contra tota forma de feixisme i xovinisme excloent. A Catalunya, aquesta unitat ha de teixir-se al voltant de la idea d’un sol poble, per combatre amb vehemència els intents de l’extrema dreta identitària que vol abocar Catalunya a la confrontació. Cal unitat de les classes populars i s’ha d’edificar sobre el principi de la solidaritat internacionalista, sobre la convicció que l’alliberament de Catalunya dels poders del capital especulatiu és indestriable de l’alliberament de la resta de pobles i nacions del món i de la seva col·laboració solidària. El judici, la llibertat dels presos/es polítiques i l’exili són un factor de crisi insostenible des de paràmetres de llibertats democràtiques. És un dels fils per fonamentar i engrandir la necessària aliança sobiranista republicana. Per això, cal apostar pel multilateralisme i teixir també aliances amb la resta de pobles i nacions que s’han despertat en la lluita contra l’imperialisme econòmic actual. Aquesta unitat ha d’articular-se al voltant de la defensa al dret irrenunciable a la sobirania i al ple exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya i, no cal dir, de la resta de pobles que formen aquesta Espa-nya endarrerida democràticament. Aquesta unitat ha de consolidar-se al voltant d’un programa base de transformació social que comporti la ruptura del règim institucional del 78 i l’articulació de processos constituents. Aquesta unitat ha de construir-se al voltant de la defensa de la justícia social, l’aprofundiment democràtic i el control nacional dels recursos naturals, elements sense els quals no és possible la conquesta de cap sobirania. El moviment sobiranista i democràtic nascut a Catalunya en els darrers anys s’ha de deslliurar de la tutela neoliberal de la burgesia reaccionària i conservadora. Una burgesia que es debat entre la seva aspiració d’esdevenir una burgesia nacional i la seva condició de burgesia compradora subalterna en el marc d’una globalització financera. Si no, el moviment popular es manté controlat per una elit que pretén seguir mantenint l’actual estat de les coses sense transformació social, fins a assolir una posició de més avantatge mantenint-ho tot igual per a les classes populars.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social