La mobilització és més necessària que mai! Visca l’1 de maig!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15354/mobilitzacio/necessaria/mai/visca/maig

En pocs anys les condicions de vida de la majoria de persones han empitjorat fins al punt que sabem que ja vivim i viurem pitjor que els nostres pares. Ens trobem davant d’un mercat de treball cada vegada més desregulat en què ens sentim mercaderia i amb unes vides cada vegada més a la intempèrie.

A l’Espanya del 2017 avança la precarietat i s’assenten les privatitzacions i retallades de serveis públics, al mateix ritme amb què es retallen impunement drets bàsics. La sostenibilitat de la vida està en risc. Les reformes laborals del PSOE i el PP; la reforma constitucional de l’article 135; l’asfixiant principi d’estabilitat pressupostària; el nou tsunami de retallades de més de 5000 milions imposat per Brussel·les, i les pressions per la reforma de les pensions, suposen una amenaça constant per a la majoria treballadora.

No va passar ni un mes des de la posada de llarg del govern i partit més corrupte d’Europa, perquè es comencés a assenyalar el nou front de les retallades. El saqueig de la guardiola de les pensions i l’aprovació del nou sostre de despesa indiquen el camí d’un procés constituent de tall neoliberal que està transformant les regles del joc sense comptar amb la majoria social, a costa de la seva vida i a costa de la democràcia.

Hem passat d’escandalitzar-nos per ser mileuristes a alegrar-nos d’aconseguir una feina de 700 euros en jornades laborals de fins a 40 hores. Els treballs temporals; per hores; l’economia submergida i l’atur formen part del mateix circuit d’entrada i sortida permanent del mercat laboral, que fa que visquem en els marges de l’exclusió. Patim taxes d’atur de les més altes de la UE, només per darrere de Grècia. Xifres escandaloses del 20%, la meitat de llarga durada (més de dos anys), que s’incrementen fins a un 43% entre els més joves.

Atur, exili i precarietat formen part del llenguatge quotidià de la majoria de joves. Segons l’Agència Tributària ja hi havia 3,7 milions de persones l’any 2014 que subsistien amb sous inferiors a 300 euros. El nombre de treballadors pobres se situa ja en el 15%, i va pujant. Més d’1,5 milions de llars no tenen cap tipus d’ingrés. Més de 4 milions de persones estan aturades i la pobresa infantil ascendeix ja al 30%. Els sous que s’han expandit impedeixen una vida digna, i no permeten pagar un habitatge ni les despeses bàsiques, per no parlar de l’oci i la cultura.

Les condicions laborals i d’existència que abans eren comunes especialment entre les dones, joves i migrants, s’han estès en el conjunt de la classe treballadora, convertint-se en paradigma general. Estem davant d’un procés de degradació total de les condicions laborals i de confrontació del capital amb la sostenibilitat de la vida.

Segons l’enquesta de qualitat de vida en el treball, la migració de persones treballadores cap als nivells salarials més precaris, s’ha incrementat un 10% en només 5 anys, de tal manera que dins el perfil del nou assalariat urbà ens trobem una concentració elevadíssima de persones treballadores lligades al sector de serveis no qualificats, amb fortes taxes de temporalitat i parcialitat, així com una creixent presència de treballadors/es joves. La precarietat material és la que fa impossible fer front a necessitats vitals com la factura de la llum i el gas.

Espanya, amb els salaris mitjans més baixos de la UE és un dels països en què més cara és la llum. Tot i els més de 5000 milions de beneficis de les elèctriques l’any 2015, van produir-se, gairebé, 700.000 talls de subministrament a llars. Unes xifres terribles.

Per a la majoria, un projecte de vida emancipat i lliure és impossible. La precarietat s’expressa en forma d’incertesa, inestabilitat i inseguretat vital. Ens travessa, estructura i condiciona les nostres vides, sent consubstancial a l’actual fase del capitalisme. Aquesta situació té culpables, noms i cognoms, que engreixen el molí destructor de la precarietat. Si volem alliberar-nos-en, és imprescindible identificar-los i aprofundir en les causes profundes de la injustícia.

Mentre les grans empreses i els seus propietaris ingressen milers de milions d’euros, un ciutadà mitjà no arriba a final de mes. Mentre el govern i els seus còmplices retallen els serveis públics, nosaltres tenim cura dels nostres fills i filles i dels nostres pares i mares en horaris impossibles. Mentre que els partits que representen els interessos de les elits econòmiques fan lleis per als més rics, nosaltres hem d’escurçar les hores de calefacció o patir llistes d’espera interminables per ser ateses en un hospital públic.

Però aquesta situació té alternativa. Aquesta no és la història de milers de fracassos individuals. Aquesta és la història d’uns governs que han emprès polítiques que posen en risc les nostres vides. Aquesta societat genera recursos econòmics per atendre les necessitats de tots i totes. Només amb una part dels recursos econòmics destinats a rescatar la banca, es podria posar en marxa un pla de treball decent per a tothom. Amb una modificació de la llei del sector elèctric es podrien garantir subministraments bàsics per a totes. Amb una gestió responsable dels pressupostos generals de l’estat, es podria estendre i reforçar una xarxa de serveis públics. Tot depèn de com pactem les normes que regeixen les nostres vides i els llocs comuns de convivència. Tot depèn de fins on ens impliquem.

Tenim la determinació de no permetre que ens fotin la vida. Estem disposats/des a defensar el nostre dret a una vida digna, suficient i feliç des de tots els front , des de la consciència del “sol no pots, amb companys/es sí”. Mobilitzacions com les de l’1 de maig a Manresa fan reivindicacions assumides que nosaltres recolzem. Estem orientats a connectar amb els conflictes socials existents al territori, a fer que emergeixin els conflictes latents. Tenim un enemic comú. Volem la construcció d’espais unitaris de lluita enfront de la precarietat, des de baix, des de la precarietat que vivim en primera persona, des de la participació activa en la mobilització, des de la confluència amb altres actors socials, polítics i sindicals que defensin el mateix.

La història ens ensenya que tots els grans canvis que han suposat avenços per a les societats s’han fet amb la participació de la majoria. Identificar els nostres problemes comuns i tractar d’unir-nos als altres i als que els pateixen, és el nostre repte. Fer de la nostra indignació una eina per canviar la realitat del país. Lluitar pels nostres drets i conquerir la nostra felicitat. Us proposem construir aquests camins juntes i junts. Lluitem per una vida digna! Visca l’1 de maig!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

Tenim per què preocupar-nos

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 12 DE MAIG DEL 2017

Aquests dies l’esquerra i no esquerra hem estat pendents de les eleccions franceses. Comentaris com ara que «Macron és un instrument neoliberal» i que «Marine Le Pen és un instrument clar del feixisme». Els resultats amb el triomf de Macron van calmar el pati europeu. Per a molts, inclòs jo, es veu Macron com un mal menor a Le Pen però que desenvolupa polítiques que alimenten al mateix temps el feixisme de Le Pen. Però, i aquí què tenim, al Regne d’Espanya. A la meva manera de veure tenim en aquest PP governant un còctel de les dues ideologies dels partits de Macron i Le Pen, sumant a més la gegantina corrupció que l’envolta, be que tenim per què preocupar-nos. I a sobre el Govern Rajoy es disposa a aprovar els pressupostos del 2017 amb el suport d’una coalició de dretes. A més dels seus partits satèl·lits UPN i Fòrum per Astúries i la seva «marca blanca» Ciutadans, compta amb la inapreciable ajuda del PNB i de les dues formacions autonomistes canàries. El preu pagat pel PP en termes absoluts no és petit: 5.000 milions per al Govern d’Euskadi en l’aportació quinquennal de la quota basca, la I d’alta velocitat basca, convocatòria d’ocupació pública i reconeixement internacional de l’Ertzaintza. En el cas de Coalició Canàries, un sistema de finançament nou independent de l’actual règim econòmic i fiscal (REFC), que suposa un increment de 200 milions anuals, i 220 milions més per a despesa social, que permetrà esbandir el deute de la sanitat canària i donar pas a la seva privatització. Nova Canària, per la seva banda, exigeix en les seves 49 esmenes 450 milions addicionals d’inversió pública. Canàries serà l’única comunitat autònoma en què augmentarà la inversió de l’estat el 2017. La despesa de les Comunitats Autònomes representa el 25% del Pressupost (65% l’estat central i 10% dels ajuntaments). El Govern Rajoy ha anunciat una despesa total de 5.683.000 el 2017. Els comptes són fàcils de fer, els guanyadors fàcils d’identificar, i aquests s’han convertit en els pressupostos dels «col·legues». Resultarà difícil al govern Rajoy vendre que no hi ha cap greuge comparatiu. Per a una dreta que justifica la seva espanyolitat amb «la igualtat de tots els ciutadans en tots els territoris», els pressupostos del 2017 són una confirmació de tot el contrari: «per a tots la llei, per als col·legues el favor». Tot el sistema de pressions excèntriques pels dèficits acumulats com a conseqüència de les polítiques d’austeritat en la despesa social transferit a les autonomies es converteix en una olla de pressió de greuges enfrontats. Contra la qual ha advertit des de fa anys la UE i el Fons Monetari Internacional. Ja no serà només Catalunya. L’estat de les autonomies del règim del 78 ha segellat així el seu destí. I el boc expiatori seran les autonomies que no governa el PP o que el govern Rajoy no necessita per aconseguir la majoria absoluta de 176 escons per aprovar els pressupostos. Cal estar cec políticament per repartir aquest pressupost de «col·legues». I mentrestrant aquesta setmana hem hagut d’escoltar al parlament espanyol Alicia Sánchez Camacho eludir la paraula dictador i preferir referir-se al criminal dictador Franco com «el senyor Francisco Franco». I tornem a comprovar com la formació política que ens governa es nega a alliberar-se dels vincles amb el seu franquisme genètic. És vergonyós i fa molt fàstic que, amb el seu vot i el seu discurs, el partit amb més suport popular a Espanya reafirmi la seva distància amb la dreta europea representada per Angela Merkel i se situï a un pas de les tesis revisionistes del Front Nacional o d’Aliança per Alemanya. Amb prou feines –diria que cap– hi ha diferències entre els que qüestionen l’existència de les cambres de gas i els que neguen el caràcter totalitari i criminal del règim franquista. El que deia: tenim per què preocupar-nos.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

ÉS URGENT LA PAU A SÍRIA,COM A TOT L’ORIENT MITJÀ

TRIBUNA Regió7 DIJOUS, 27 D’ABRIL DEL 2017

En els gairebé 7 anys que fa que dura la guerra de Síria, aquesta s’ha emportat més de 312.000 vides i ha desplaçat de casa seva la meitat dels 23 milions d’habitants. Durant aquest temps hem assistit a un continu despropòsit en les accions pacificadores que han d’esperarse de la comunitat internacional, al contrari, s’han establert suports per part de les grans potències com Rússia, els EUA, l’esfera europea i l’Orient Mitjà, que donen suport de manera dividida i interessada al govern de Damasc, o als grups rebels i terroristes profundament heterogenis i diversos en el seu objectiu i pretensions. A partir del dimarts 4 abril, la gravetat del conflicte sirià va augmentar, encara més si és possible. El que s’ha anomenat «atac químic» ha causat la mort de més de 80 persones a la localitat de Jan Shijun, al nord de Síria, entre elles 30 nens, així com 400 persones afectades pel gas tòxic. Després més d’un centenar de persones van morir en l’atemptat suïcida amb cotxe bomba a un comboi d’evacuats a Alep. Les imatges mostren un pas més enllà en la capacitat mortífera i cruel de les forces bèl·liques presents en el conflicte. Com és habitual, l’encreuament de declaracions sobre culpabilitats i responsabilitats dels bombardejos dilueix, d’una banda, l’acció dels organismes internacionals. Alhora que s’assumeix la legitimitat d’intervenció d’EUA, a través de decisions unilaterals responent al govern sirià amb els bombardejos realitzats a Homs. Atac ordenat pel racista Donald Trump, en què participen els destructors USS Ross i USS Porter procedents de la base espanyola de Rota (Cadis), on operen regularment. L’ús de la base de Rota és preocupant. L’escut antimíssils no només no ha creat ocupació, sinó que, com es veu, ens involucra en les guerres de l’Orient Mitjà amb tot el perill que això comporta. Bombardejos com el de Homs, que se sumen als realitzats anteriorment pels mateixos EUA, França o Rússia, o les intervencions sobre el terreny d’aquestes potències o de l’Iran i l’Aràbia Saudita, no contribueixen a la pau a Síria. Aquesta complexitat aparent de les parts en disputa no pot de cap manera entelar el judici de les organitzacions que defensen els Drets Humans. I aquesta és la reclamació més contundent possible als governs internacionals que les seves actuacions es dirigeixin de manera específica i exclusiva a la pacificació del territori, que paralitzin la venda d’armes a les parts implicades, afavoreixin les negociacions de pau entre les parts i el reconeixement del dret d’asil a totes les persones desplaçades a conseqüència dels conflictes. És hipòcrita i cínica l’actitud dels governs, que s’horroritzen amb els efectes de la guerra però que al mateix temps rebutgen l’arribada de persones que en fugen i a les quals no reconeix el dret d’asil. Insisteixo en la responsabilitat de la Unió Europea per la mort de les persones que es veuen a abocades a un destí fatal a causa de les polítiques europees de no accés i devolució de les persones refugiades. Al mateix temps que s’intensifica i ens angoixa la guerra a Síria, veiem com el que passa al Iemen amb prou feines mereix atenció de l’anomenada comunitat internacional. Cal recordar, per exemple, que gariebé 50 refugiats van ser massacrats al mar per helicòpters de la coalició que lidera Aràbia Saudita fa unes setmanes quan fugien cap al Sudan. La massacre al Iemen arriba a xifres esfereïdores i es realitza també gràcies a la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, que són emprades en aquesta guerra. És hipòcrita i cínic continuar comerciant amb armament que alimenta guerres. És hipòcrita i cínic que els governs declarin intolerables els atacs d’una de les parts i executin, acompanyin o reforcin els atacs comesos per l’altra. És una vergonya per a totes les persones que vivim aquest temps contemplar i conèixer com s’està massacrant la vida de les persones per interessos geoestratègics. No podem mirar cap a una altra banda.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

86 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

TRIBUNA DIJOUS, 13 D’ABRIL DEL 2017 Regió7

Estem en un Regne en decadència, completament espoliat per la corrupció dels qui s’anomenen patriotes, venut de saldo a les grans multinacionals. Un regne colonitzat i vassall, que de mica en mica es dissol en un imperi neoliberal més gran. Un regne que ja no és ni tan sols un estat en el sentit antic del terme, sinó simple manifestació burocràtica, institucional i folklòrica d’una entitat capitalista superior, d’una estructura econòmica, productiva, social i cultural més profunda i d’un àmbit geogràfic més ampli. Nosaltres treballem per constituir una República amb i per al nostre poble, solidària amb tots els pobles que formem la humanitat. República precisament definida per principis humanistes, materialistes i racionals. República basada en els drets humans i en els valors de llibertat, igualtat i fraternitat. Llibertat que el Regne d’Espanya nega «represaliant» fins i tot l’humor com estem veient aquests dies. Igualtat que el Regne d’Espanya nega a la ciutadania comuna en favor d’una casta privilegiada. Fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. Sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. Sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat i que persegueixen de forma antidemocràtica a Catalunya. Laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. Llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. Govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Ibex. Justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Espanya no és avui una República, i és dubtós també que sigui una veritable democràcia. Nosaltres tenim memòria. No hem oblidat tots els crims de segles de repressió tirànica i tenim molt present els 40 anys recents de dictadura que han marcat per sempre la nostra història. Per això, seguim exigint responsabilitats al Regne d’Espanya pel cop d’estat contra la República democràtica, pels 40 anys de repressió feixista i per més de 30 anys d’impunitat en el marc d’un sistema pretesament democràtic. Han passat 86 anys de la Segona República i no descansarem fins que totes les víctimes del Feixisme siguin reconegudes i compensades. No descansarem fins que siguin obertes totes les fosses comunes, fins que sigui restituïda la dignitat de les persones caigudes, assassinades, executades, torturades, exiliades, desaparegudes. Seguirem exigint la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 i la vigència dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura. Seguirem denunciant l’incompliment de les indicacions de l’ONU en matèria de compensació de les víctimes del terrorisme franquista. Seguirem elevant a totes les instàncies parlamentàries les demandes dels familiars de bebès robats i denunciant que el Regne d’Espanya és el segon país del món en nombre de persones desaparegudes. Seguirem recolzant i impulsant iniciatives de memòria històrica, col·laborant amb la societat civil en el desenvolupament d’una tasca de recuperació que correspon a les institucions. Treballarem per construiri consolidar un nou espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que pugui ser paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. Seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món.

Autor: Ricard Sánchez Andrés Coordinador d’EUiA Bages

 

Trump i les vergonyes d’Europa

ww.naciodigital.cat/manresa/opinio/15051/trump/vergonyes/europa

Són molts els dirigents europeus que es posen les mans al cap amb les brutals mesures anunciades per Trump, però… on han estat tot aquest temps? Els Estats Units fa dècades que apliquen tortures, ordenen bombardejos i aixequen murs. Si des de la UE creuen que poden fer servir Trump per amagar les seves vergonyes, ho porten clar. De fet, els grans grups parlamentaris, fan servir un discurs que no quadra amb el que voten en el Ple, i donen suport a les polítiques criminals de les institucions comunitàries, que han tancat les fronteres a les persones que fugen de guerres, fam i pobresa; han signat un acord amb Turquia per deportar centenars de milers de persones, i estan permetent que els que són a les fronteres, morin de fred.

La UE està aprofitant les brutalitats de Trump per amagar les seves pròpies vergonyes. Recordem que està deportant persones cap a l’Afganistan, tornant-los a fer viure entre bombes, i que va signar un acord amb Mali per a readmetre immigrants. És tot molt hipòcrita i fastigós.

Però, malgrat això, és ben cert que la situació dels drets humans als Estats Units -amb aquest nou president- és molt alarmant. Trump va signar el decret presidencial per a construir un mur de 3.100 quilòmetres a la frontera amb Mèxic i va fer unes declaracions lamentables sobre l’ús de la tortura, una pràctica que des de sempre es duu a terme en el seu país; només cal recordar la base militar de Guantánamo.

Està clar que tant Trump com el seu equip de govern són una amenaça per als estàndards globals dels drets humans. Els seus plans migratoris aprofundeixen i reforcen la política xenòfoba de l’Europa fortalesa, donant cobertura internacional als murs i tanques construïts a Hongria, o als més coneguts i vergonyosos -per proximitat- de l’Estat espanyol situats a Ceuta i Melilla. De fet, Trump, sembla haver-se inspirat en les polítiques migratòries europees, i ha decidit intensificar-les i fer-les encara més agressives que les ja nefastes polítiques de l’expresident Barack Obama, amb decisions com la prohibició de concedir visats a les persones que tinguin passaport de l’Iraq, Síria, Iran o Líbia. És d’aquests països d’on provenen moltes persones amb dret a la protecció internacional. Però tinc clar i penso que la política migratòria no és només una de les amenaces per als drets humans que representa Trump als Estats Units. Les seves declaracions sobre la tortura contravenen el dret internacional i representen un aval per a països que ho veuen com un referent democràtic.

Se sobreentén que a Europa, una institució com l’Eurocambra, que diu estar compromesa amb el respecte dels drets humans, hauria de condemnar aquest tipus de discursos i no abaixar el cap com sol fer quan dels Estats Units es tracta. El Parlament Europeu té davant seu una oportunitat d’or per a deixar d’utilitzar els drets humans com una eina interessada de política internacional i començar a prendre-se’ls seriosament. Els governs dels EUA tenen a les seves esquenes milers de crims de guerra a tercers països; històries de tortura; execucions extrajudicials; invasions militars, i detencions il·legals sistemàtiques sense que Europa hagi dit mai res. Davant del clar feixisme de Trump, que sembla preocupar-los molt més que les pràctiques d’altres presidents d’Estats Units, la UE no pot seguir estant callada de manera hipòcrita.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

L’ATUR I LA TECNOLOGIA NO VAN UNITS

TRIBUNA DIVENDRES, 24 DE MARÇ DEL 2017 Regió7

Hi ha una falsa creença que l’atur és inevitable, a la qual s’ha unit una nova moda que ha agafat molta força a Espanya, i lamentablement també de sensibilitats de l’esquerra. Consisteix a pensar que la tecnologia i robotització és en certa mesura culpable que hi hagi atur, i com que es pressuposa que aquest procés és inexorable, la conclusió és que mai podrem aconseguir la plena ocupació. Però aquest plantejament és profundament erroni. En primer lloc, els beneficis que produeixen els avenços tecnològics industrials com poden ser els robots són exclusivament per als seus propietaris, del que es tracta en tot cas és de socialitzar aquests fruits de l’avenç tecnològic i posar fi al fet que només una minoria en tregui profit. En segon lloc, la robotització sol destruir molts llocs de treball (els que engloben activitats rutinàries), però també en crea molts altres (algú ha de dissenyar els robots,programarlos,fabricarlos,repararlos, obtenir els materials i el subministrament energètic per a la seva producció, etc.). En tercer lloc,hi ha feines que mai podran ser substituïdes per robots: aquells que són més artístics, creatius, polítics, humans, etc; de manera que independentment del desenvolupament tecnològic dels robots sempre quedaran activitats que hauran de ser cobertes per treball humà. En quart lloc,no hiha recursos naturals ni energia suficient al nostre planeta per produir tants robots com treballadors hiha en l’actualitat, ergo la substitució mai podria donarse de forma completa. En cinquè lloc, l’evidència empírica mostra que els països amb més robots per treballadors (Corea del Sud, Taiwan, Japó i Alemanya) tenen taxes d’atur molt reduïdes,pel que sembla que és compatible tenir poc atur i molts robots . Ja fa moltíssim temps que els sindicalistes i els economistes clàssics, amb Marx al capdavant, van denunciar que en sistemes capitalistes la desocupació afavoreix els ocupadors per raons força evidents: com més aturats hiha, més por dels treballadors a perdre la seva ocupació i,per tant, més concessions estaran disposats a fer als capitalistes per tal de no ser substituïts per qualsevol integrant de l’exèrcit d’aturats, i aquesta mateixa por desmobilitza els treballadors i sindicats en la lluita pels seus drets. Com més deixin de cobrar els treballadors,més podran cobrar els capitalistes i els seus lacais. Aquesta és la raó fonamental per la qual en les nostres societats es permet que hi hagi atur. L’elit econòmica i els polítics de la dreta s’omplen la boca dient com combatran la desocupació, però després les seves polítiques van precisament en sentit contrari, perquè necessiten que aquest existeixi per conservar el seu poder i privilegis,això és així per molt que ho vulguin negar. N’hi hauria prou amb fer una cosa tan senzilla com repartir tot aquest treball que avui dia s’està realitzant (i que mai serà substituït per les màquines). N’hi ha prou amb unes dades per exemplificar aquest assumpte. A Espanya cada ocupat treballa de mitjana 1.691 hores al’any,mentre que un empleat holandès ho fa 1.419 hores i un alemany, 1.371. Si repartíssim el treball que avui dia es realitza i aconseguíssim que cada empleat espanyol treballés el mateix nombre d’hores que un treballador holandès,crearíem 3,5 milions de llocs de treball i la taxa d’atur baixaria al 3,4%. Si féssim el mateix pel que fa a les hores alemanyes,llavors no tindríem tants aturats per ocupar els nous llocs de treball que crearíem. Així de senzill i així de potent. Per molts robots que es creïen, qualsevol comunitat pot aconseguir que no hi hagi atur significatiu. És una qüestió de repartiment de riquesa i voluntat política.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES