ACUMULANT DINERS…

TRIBUNA  Regió7 DIMECRES, 21 DE SETEMBRE DEL 2016

Mentre Espanya estava immersa en els pitjors anys de la crisi econòmica, sobretot durant les grans retallades del govern de Rajoy, els multimilionaris no han deixat de créixer. Entre 2011 i 2014, el nombre de contribuents que van declarar tenir un patrimoni superior als 30 milions d’euros va augmentar el 44%, segons dades publicades per l’Agència Tributària. Vivim en un país que està més orientat cap a l’acumulació de riquesa en lloc de distribuir-la, això està clar. Des de llavors, 156 noves persones s’han incorporat al grup de multimilionaris que tributen a Espanya, i van arribar a 508 el 2014. Naturalment hi ha formes de fer-se ric i moltes tenen un component fosc que s’amaga. Tenim casos més coneguts con el del super ric Amancio Ortega, el del Zara i Inditex, admirat diuen per emprenedor i posat com a exemple per una gran part de l’empresariat i per molts mitjans periodístics. Naturalment, amagant les parts fosques d’aquestes fortunes, «no parlen» de la investigació que afirma com vulneren els drets laborals als diferents països, com les empreses d’Ortega al proper Marroc, en què el 40% de les cosidores de Zara no cobren per cobrir necessitats bàsiques. Estudis revelen que el gegant incompleix els seus mateixos codis de conducta. La situació es repeteix a Mango, El Corte Inglés, Cortefiel i altres firmes. acumulantSegons diferents ONG es falsegen auditories amagant menors en caixes, etc. 46 milions d’éssers humans són víctimes d’esclavitud laboral o d’explotació sexual a diferents parts del món, segons l’Índex Global d’Esclavitud elaborat per la Fundació Walk Free. El 58% de persones que viuen en estat de privació de llibertat es troben a Índia, amb 18,35 milions, seguit per Xina (3,39 milions), Pakistan (2,13 milions), Bangla Desh (1,53 milions) i Cambodja (1,23 milions). Les xifres posen un augment de 10 milions de persones considerades com a esclaus moderns respecte de l’anterior estudi, elaborat fa dos anys. Una de cada tres víctimes és menor d’edat, una xifra que s’eleva al 62% a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Gràcies en gran mesura a la col·laboració d’empreses com les de l’admirat Ortega. Aquesta gent i la seva ànsia de diners fa d’ells autèntics delinqüents que no deixen de ser una mena de pirates que assalten països empobrits. Després tenim els altres superrics, els que ens roben a nosaltres, els que són evasors fiscals i que a més, com la família Carceller, «els de la Damm», van fer la seva fortuna gràcies al seu amiguisme amb el franquisme, i que amaguen l’escàndol que suposa l’acord assolit entre la família Carceller i la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat per no trepitjar la presó. La Fiscalia demanava per a Demetrio Carceller 48 anys de presó per 13 delictes contra la Hisenda Pública i blanqueig de capitals, i per al seu fill 14 anys de presó. A quants els han condemnat? Quants en compliran? Sí, zero. Han acordat abans del judici amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat reconèixer que van delinquir i complir com a pena pagar el que diuen que ens van robar. La Fiscalia deia en el seu escrit que era «una de les majors evasions fiscals que s’han donat a Espanya», però és igual, i els grans defraudadors i evasors no deixaran de córrer riscos fiscals fins que no tinguin clar que si els cacen aniran a parar a la presó. Que tinguin clar que no hi haurà acord amb la Fiscalia que permeti obviar la presó, que sàpiguen que els tribunals no els estalviaran l’ordre d’ingrés, i veuran com s’hi pensen, a donar l’ordre als seus assessors fiscals que es fiquin en tortuositats delictives. Això serviria d’avís general a la col·lectivitat de les fortunes que no paguen ni un duro. La corrupció i la ruïna moral arriben a un predomini aclaparador en el món dels superrics. Tot es pot comprar i vendre per guanyar més diners i això, si les nostres lleis ho accepten, ens converteix en un Estat corrupte i absolutament criminal no gaire allunyat del franquisme que vam tenir anteriorment.

 

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

Ni Hillary ni Trump. Però Trump fa més por.

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/13682/ni/hillary/ni/trump/pero/trump/fa

Els Estats Units tenen la millor democràcia que els diners pot comprar. Això s’evidencia quan un dels principals candidats a governar-los és un multimilionari, i quan tots els altres precandidats -a excepció d’en Bernie Sanders- van ser patrocinats per multimilionaris i grups empresarials.

És difícil parlar d’una democràcia del poble, pel poble i per al poble. No sorprèn que tres de cada quatre nord-americans pensin que la corrupció és generalitzada al govern, segons l’enquesta Gallup del 2015. Això es tradueix amb què un 84% opina que els diners tenen massa poder en aquest sistema polític.

I si els diners ho poden (gairebé) tot, no és d’estranyar que, com a candidat a la presidència hi hagi Trump, un personatge de clar talant feixista. I Clinton, que tampoc és una santa: el 22 de juliol, WikiLeaks va revelar més de 19 mil correus electrònics dels dirigents del Comitè Nacional Demòcrata (CND) que van deixar en evidència com el Partit Demòcrata va afavorir Hillary i va perjudicar el senador Bernie Sanders. També es van publicar uns arxius d’àudio amb missatges del CND en els quals parlaven de fer una aliança per evitar que Sanders es convertís en el candidat del Partit Demòcrata a la Casa Blanca. Vaja, que ni Hilari ni el seu partit han demostrat ser uns referents de la democràcia i tampoc de l’ètica.

Però parlem de Trump. És un candidat d’un perfil encara més extremista que el que ostentava l’expresident Bush. És preocupant que legions de ciutadans votin un home que es nodreix de la por i es recrea amb la tortura i les deportacions massives. S’ha de tenir clar que un país que vota un home d’un perfil com aquest té un gran problema social. Sense aquestes multituds pertorbades que projecten sobre ell les seves incerteses, malsons i desitjos, el candidat Republicà Donald Trump no existiria. Per mi són també veritables culpables els homes i dones encantats pel seu carisma i bel·ligerància. La incessant celebració de l’avarícia i el masclisme que protagonitza Trump fa recordar altres episodis de la història en els quals els líders més perillosos van ser elegits per apaivagar conflictes socials sense resoldre.

Tinc clar que les campanyes electorals als EUA són pur espectacle. Però tenen conseqüències reals per al món sencer. El xou d’odi i temor que va poder veure en el marc de la darrera Convenció Nacional Republicana hauria d’alarmar no només a qualsevol nord-americà conscient, sinó al planeta sencer. Cal escoltar el discurs de Donald Trump per entendre perquè tanta gent, fins i tot de dins del seu partit, està afirmant obertament que ell és una amenaça a la democràcia i que és sorprenent que ara sigui el candidat presidencial d’un dels dos partits nacionals, tot i sabent (els ciutadans que el van escollir), que és populista-nacionalista i racista (tots, termes no pejoratius en aquest cas, sinó descripcions fonamentades), i que el fenomen que encapçala té nom: feixisme.

Què passa dins i fora d’aquest país, que davant d’això no tremolen i ho permeten? Una àmplia gamma dins de la cúpula política del país -funcionaris, intel·lectuals, comentaristes i ara fins i tot algunes figures republicanes- expressen la seva por, no només per al joc polític, sinó per al futur del país i del món per tal com Trump parla del poder atòmic. Ell mateix, durant la Convenció Nacional Republicana, va dir que s’hauria de declarar una guerra mundial contra les forces terroristes. Recordin o llegeixin el que és per aquest home una força terrorista, si us plau.

Donald Trump ha reiterat que els emigrants i refugiats podrien ser un cavall de Troia i va proposar un escrutini de cada musulmà en aquest país en resposta a la tragèdia de Niça. A més, va repetir les seves declaracions de construir un mur a la frontera amb Mèxic i promoure l’expulsió massiva d’indocumentats. Amb això segueix cultivant la histèria que neix d’un sector del poble intensament espantat i molt ignorant del que passa al món.

Aquest polític, que dóna, explícitament, suport a l’ús de la tortura contra els sospitosos de terrorisme; a la vigilància de les mesquites, i a efectuar batudes massives per detenir i interrogar nord-americans per la seva fe sospitosa -entre altres propostes que violen les normes legals del seu país i el dret internacional- ha estat coronat com a candidat. Trump va proclamar: “Som els candidats de la llei i l’ordre. Som el partit de llei i ordre”.

Nosaltres, de moment, només som espectadors de tot el que passa a Estats Units, però si tenim en compte el potencial armamentístic del país i la seva història, Trump ens hauria de començar a fer molta por.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

11-S, Avancem Junts !

Tribuna Regió7 DIJOUS, 8 DE SETEMBRE DEL 2016

Les esquerres que representem hem concebut sempre conjuntament la construcció nacional i el model social i democràtic, o dit d’una altra manera, que les estructures de govern de Catalunya i el seu estatus polític han d’estar al servei de les condicions de vida i els drets socials, democràtics i culturals de la majoria social que forma el nostre poble. Nosaltres defensem que Catalunya és una nació que té dret a l’autodeterminació i que ha d’obrir, en clau de ruptura democràtica, un procés constituent per guanyar un model social, democràtic i nacional al servei de les classes populars, tal com vam definir a la Conferència Política d’EUiA del 27 d’octubre del 2013, amb el document «Un Projecte Constituent per Catalunya». Si parlem estrictament de l’aspecte nacional, EUiA defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el seu exercici a través d’una consulta o referèndum per esdevenir un subjecte polític reconegut plenament, al marge de la decisió final de la ciutadania catalana sobre quina relació vol amb altres pobles. Aquests són aspectes que sempre reivindiquem a la Diada de l’11 de setembre. La Diada d’enguany se situa entre una crisi econòmica que segueix fent estralls, i un sentiment i mobilització molt potent per la llibertat del dret a decidir, per la sobirania i la independència, que tempteja com aconseguir la força i la direcció política suficient per a una ruptura constituent catalana, així com veient una 11sinvestidura estatal sense suficients suports, malgrat el pacte tortuós de PP-C’s, després de 9 mesos de govern en funcions i unes segones eleccions. Tenim una Diada amb la política presentada per Rajoy a la investidura del Congrés dels Diputats amb l’anunci de nous atacs greus a la població treballadora, amb l’explícita al·legació que no hi ha futur per a la sobirania de Catalunya. Poc, si no res, es pot esperar de qui s’entesta a negar la llibertat dels pobles. El PP i Ciutadans estan enrocats en una Constitució del 1978 que rebutja tota decisió lliure sobirana nacional, que ni permet cap relació de tall confederal ni federal. És en mobilitzacions com la Diada on es cou el futur, social i sobirà, per part del poble i la ciutadania mobilitzada. Menystenir o ignorar quan es mobilitza i per què, la població treballadora, és restar forces al canvi i a la ruptura. El color social català, el tipus de país que es vulgui construir, així com l’hegemonia i el lideratge polític, es forja en la lluita i mobilització social i política democràtica. De cap manera amb crítiques àcides i apocalíptiques des de fora. Nosaltres participem als actes oficials i de l’ANC i Òmnium «des d’una clara discrepància amb el full de ruta del govern de Junts pel Sí i amb moltes de les seves polítiques, per rebutjar els reiterats atacs a l’autogovern del país i a la criminalització del dret a decidir i per defensar les nostres pròpies conviccions republicanes, sobiranistes i populars». «Perquè creiem que cal un altre full de ruta». Si el poble català retrocedís o perdés la possibilitat de sobirania s’imposaria una reacció social i nacional estatal que situaria en pitjors condicions les causes populars i treballadores. Nosaltres volem i anem a una Diada completa… democràtica, social, internacional, nacional, municipalista. La sobirania va de Treball, Pa, Sostre i Llibertat! El lema de la manifestació de l’11-S és clar i inclusiu i jo hi afegiria: «A punt… avancem junts República Catalana!»

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

DIA RERE DIA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 30 D’AGOST DEL 2016

No tenim govern, tenim un govern en funcions del PP, i dia rere dia veiem com ens arrabassen els drets conquerits, com s’afebleix de mica en mica l’educació pública, com es retiren els recursos en salut, com s’eliminen serveis socials de tota mena. Ara, tornen a pressionar amb les pensions “sí”, aquella bossa que el govern de Rajoy no para de saquejar. Dia rere dia veiem com perdem drets laborals, com treballem cada cop més per menys, com es multipliquen a totes bandes els abusos de poder, com s’estén la por a perdre la feina, com acceptem cada vegada pitjors condicions de vida. Dia rere dia veiem com ens roben el que ens pertany legítimament, el que ens hem guanyat i van guanyar per a nosaltres: pensions, l’habitatge, l’assistència que ens pertoca quan la necessitem, els drets que tenim com a éssers humans. Veiem també com se’ns ataca a tots els nivells, se’ns imposa una educació retrò- grada, es posen entrebancs a la investigació i la ciència, s’estén, des de l’Estat, la ignorància. Volen retornar-nos als temps del senyoret, imposar-nos un altra vegada els vells tabús i prohibicions: persegueixen dia rere dial’avortament, promouen el fanatisme religiós des de el mateix govern, protegeixen obertament els seus delinqüents i castiguen, gairebé, sempre les víctimes. Mai com fins ara els estats capitalistes han mostrat tan obertament la seva funció essencial d’instruments d’opressió de classe. L’Estat espanyol n’és un dels exemples més clars, tapa les seves misèries amb la seva unitat d’Espanya i treu la llibertat de decisió sobre el seu futur a Catalunya i la resta de pobles. Si així ho volguessin decidir, «amb la bandera volen callar la seva corrupció, les seves misèries». L’Estat, en mans del fanatisme neoliberal, ja s’ha despullat de la màscara paternalista de l’estat del benestar. Tots els poders de l’Estat, els poders legislatius, executius, judicials, tots treballen avui, més obertament que mai, a protegir els interessos d’unes multinacionals i d’unes minories privilegiades, i a atacar l’interès de la immensa majoria treballadora. L’Estat s’ha tret l’antifaç i està venut. Legisla contra el poble massa vegades amb l’ajuda de les dretes nacionalistes, interpreta la llei per protegir els poderosos i reprimir els qui protesten, empara els corruptes i els corruptors amb tractes de favor i indults indecents. Perverteixen el seu propi Dret. Hem de dir-ho clar: utilitzen l’Estat per afavorir els poderosos i per reprimir la protesta de la majoria. Utilitzen la democràcia, el govern del poble, per atacar el poble: volen convertir aquesta estranya democràcia en el seu mas de senyors i vassalls. La democràcia està segrestada pel seu capitalisme. No hi pot haver democràcia en un país “en un món”, governat per la banca i els especuladors. És impossible la democràcia sense democràcia econòmica. Per això, la lluita de classes és més oberta que mai. I cal actuar en conseqüència. Cal abandonar discursos ingenus i estèrils sobre la salvaguarda de l’estat de benestar. Cal actuar amb compromís de classe i denunciar la naturalesa de classe del conflicte en què vivim. És una guerra oberta, entre els qui treballen i els qui especulen. Cal, per tant, abandonar tota esperança immediata de pacte social amb aquest partit i els seus satèl·lits. Cal abandonar tota il·lusió de reforma de governs corruptes. Cal, per tant, que la classe treballadora reclami un estat net de corrupció i que pugui aturar i reprimir els abusos de poder de la banca i les corporacions. Només així podrem garantir la democràcia. Som a temps que no segueixin els mateixos ni tan sols rebent el suport dels seus aliats ideològics com són Ciutadans i dretes nacionalistes, podem canviar les coses si pressionem com a classe treballadora i reclamem un front comú i declarem que volem una democràcia del poble i al servei del poble i lliure de tota la podridura que tenim ara..

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

I FIDEL HA ARRIBAT ALS 90

TRIBUNA DIMARTS, 16 D’AGOST DEL 2016 Regió7

Qui ho diria, ha arribat el dia en què Fidel ha complert 90 anys. L’home que ha sobreviscut a mil atemptats perpetrats per l’imperialisme, però, sobretot, a les profecies dels «experts», a mil anuncis fatalistes de la gran premsa monopolista que periòdicament posava data de venciment a la seva causa, el seu protagonisme i la seva mateixa vida. Alguna vegada Fidel Castro ha afirmat que el seu mèrit més gran és haver sobreviscut. No sé si pensava en ell o en la revolució que va forjar. Les dues supervivències han estat igualment molt difícils. Es podria dir que excepcionals. Els líders llatinoamericans que van gosar desafiar el poder del gran capital dels Estats Units van haver de fugir dels seus propis països o van ser morts o assassinats com a retribució per la seva gosadia. Tampoc van perdurar els canvis socials que havien portat a terme. «El dia que em mori de veritat ningú s’ho creurà», va dir Fidel a un grup de periodistes quan va aparèixer l’enèsima notícia a Miami que anunciava la seva mort. Es pot estar a favor en contra de las idees de Fidel, però no es pot negar que és un gegant polític d’una influència enorme, «l’enorme influència de Fidel». Això que Szulc en diu la seva deïficació prové en veritat de la seva recuperació del frustrat projecte Martiano: els Estats Units es van estendre per les Antilles, van fer una pseudo-colònia de Puerto Rico i van dominar sobre tots els governs cubans fins al 1959. Quan va fidelaparèixer la figura reivindicadora de Fidel Castro, l’inqüestionable imperialista que va ser Richard Nixon va veure un gran perill en en Fidel i la seva oratòria. Calia matar-lo, perquè Fidel és la possibilitat que els postergats, els de baix, facin possible el que sempre els han negat. I no n’hi havia prou amb matar-lo, calia desacreditarlo. «Revolució és no mentir mai», ha dit l’home sobre el qual potser s’ha mentit més. Era l’home a matar, però ha viscut 57 anys des de llavors. Ha complert els noranta i ha pogut veure el cap temporal dels Estats Units anar a oferir una pau a Cuba que tant de bo el seu país sigui capaç de mantenir. Fa uns 10 anys, Fidel es va retirar de les tasques de govern i polítiques, va passar, com ell es defineix, a ser un soldat de les idees escrivint reflexions d’alt contingut polític sobre tot tipus de temes, escrivint, pensant, estimulant reflexions i propiciant debats. La seva és una vida no només impregnada dels esdeveniments més rellevants del segle XX sinó que en els seus debats ha tingut la lucidesa i la valentia d’abordar els nous desafiaments que enfronta la humanitat i les amenaces d’un ordre civilitzador cada vegada més insostenible «reconeixen els propis errors». Els enemics recordaran que no el van poder vèncer ni amb la guerra, ni amb l’assassinat; ni amb el bloqueig econòmic, intensificat després de la caiguda de la Unió Soviètica. Amb excepció de Cuba, només països de geografia nombrosa, llunyans dels EUA, amb massa crítica demogràfica, cultura mil·lenària i llengua pròpia han resistit de manera perllongada l’hegemonia nord americana. Avui, Fidel és una cultura, una geografia de la sobirania, un llenguatge de la solidaritat entre pobles que uneix moltes persones més enllà de les fronteres de Cuba. La Revolució cubana es lliga a aquesta cultura de la solidaritat creadora de les brigades mèdiques i d’alfabetització internacionals, al conflicte contra Sudàfrica, en què va ajudar a vèncer el seu aparheid. Fidel, home sempre apallissat però mai derrotat. La històrica condemna en relació amb l’assalt a la caserna Moncada, on va exposar l’al·legat «La història m’absoldrà», pot servir precisament per comprendre que davant les adversitats sempre va decidir redoblar l’aposta. I certament li va sortir bé aquell refrany que «la millor defensa és un bon atac»: aquella va ser la seva tàctica permanent per sortir de laberints momentanis. Ara, en el noranta aniversari del seu naixement, podem dir que la història no només l’ha absolt, sinó que l’ha posat entre les personalitats vives més importants del món sencer. El seu llegat (tant els encerts com els errors) serà estudiat en les pròximes dècades: Fidel va canviar la correlació de forces de la petita illa, però a més va contribuir a modificar sensiblement l’orientació d’Amèrica Llatina i el Carib en el seu conjunt. En moments en què un intent de «restauració conservadora» apareix a l’horitzó de la regió, cal reivindicar el seu millor llegat: de les adversitats també es construeixen victòries.

Ricard Sánchez Andrés

Coordinador d’EUiA Bages

 

EL VIATGE DE L’ENOLA GAY

 TRIBUNA   Regió7 DIVENDRES, 12 D’AGOST DEL 2016

L’agost de fa 71 anys es cometia un acte de terror, una barbàrie sense límits per la seva mortal eficàcia i la seva descomunal escala destructiva: la ciutat japonesa d’Hiroshima era literalment escombrada de la faç de la terra per una bomba atòmica llançada per l’Enola Gay, un bombarder B-29 dels Estats Units. En tot just un instant unes 80.000 persones de les 350.000 que vivien en aquesta ciutat van ser calcinades i reduïdes a cendres quan van rebre l’impacte d’un vendaval radioactiu de més de 2.000 graus de temperatura. Al cap de pocs anys s’hi havien sumat entre 50.000 i 80.000 noves víctimes, a part dels que van sobreviure amb terribles cremades i lesions de tot tipus i els nascuts amb insanables deformacions que els van marcar tota la vida. En una ostentació de sadisme sense precedents, el president Harry Truman va ordenar un segon bombardeig atòmic, aquest cop sobre Nagasaki, una altra ciutat indefensa com l’anterior, i va exterminar 73.000 persones més en menys d’un segon. El recompte total de les víctimes l’any 2008 era de 400.000 persones. El relat oficial nord-americà és que el bombardeig atòmic va precipitar la rendició incondicional del Japó i va posar fi a la Segona Guerra Mundial, i així va estalviar milers de vides de soldats nord-americans. Però la història és molt diferent. En realitat, aquest brutal genocidi va ser un cruel escarment perquè políticament i militarment Japó ja estava derrotat i la seva capitulació final era qüestió de dies. Derrotat al Pacífic per Estats Units, les ENOLAtropes soviètiques estaven prestes per envair el Japó per la part de Manxúria i les seves defenses haurien estat depassades amb facilitat. La seva sort estava clara. Però aquesta certesa no comptava, perquè el que Washington buscava, encara al preu de perpetrar un horrible crim de guerra, era demostrar al món qui era la nova potència hegemònica del planeta, gràcies al seu monopoli nuclear, volia establir el seu «ordre mundial» (en realitat, un escandalós desordre) congruent amb els seus interessos, a qualsevol preu. Els bombardejos atòmics sobre les dues ciutats japoneses van ser una mena de sacrifici iniciàtic d’aquesta nova era, concebut per enviar un potent missatge per a propis (principalment els seus aliats britànics i francesos) i estranys, com els seus ocasionals adversaris alemanys i japonesos, però sobretot per a la Unió Soviètica, ja que la inesperada arribada de l’Exèrcit Roig a Berlín contenia funestos desafiaments per al nou ordre imperial de la postguerra. Si perquè aquest missatge fos comprès calia aniquilar centenars de milers de persones indefenses, es procediria a fer-ho sense cap remordiment, com ho van proclamar orgullosament fins al final els embogits tripulants del B-29 que va destruir Hiroshima. El monopoli nuclear en mans de Washington va durar tot just uns anys, i el xantatge atòmic va quedar neutralitzat per l’«equilibri del terror». Però el malson de barbàrie hauria de perdurar per sempre. La premsa de l’establishment va acompanyar les mentides oficials justificadores de la barbàrie comesa aquell 6 d’agost. Un article del New York Times, publicat el 13 de detembre del 1945, deia en el seu títol que no hi havia rastres de radioactivitat a Hiroshima. Obeïa cegament la censura imposada pel Pentàgon, que prohibia parlar de radiació i deia, en canvi, que les víctimes japoneses van morir per l’esclat de la bomba. Va ser la primera gran mentida de les nombroses que hi va haver sobre el tema. Com bé recorda Noam Chomsky, amb el fulminant assassinat en massa de diversos centenars de milers de persones es tanca una època i es dóna inici a una altra de més ominosa. Segons el lingüista, «si alguna espècie d’extraterrestres compilés una història de l’homo sapiens, podrien dividir el calendari en dues eres: abans de les armes nuclears i després de les armes nuclears. Potser la intel·ligència va permetre descobrir els mitjans efectius per a la nostra pròpia destrucció. Encara hi ha esperances però no deixa de ser preocupant el silenci amb què ha transcorregut aquest nou aniversari de l’atrocitat perpetrada a Hiroshima, sobretot a la llum de la visita del president Obama a Japó i el seu nul penediment i disculpes en nom del seu país. Sembla que el viatge de l’Enola Gay no ha acabat.

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

HONOREM ELS LLUITADORS ANTIFRANQUISTES…

TRIBUNA      Regió7 DIMARTS, 26 DE JULIOL DEL 2016

Aquest mes de juliol, fa 80 anys, les forces de la classe treballadora aconseguien aturar, en bona part d’Espanya, el cop militar contra la República i iniciaven una revolució social els ressons de la qual encara avui són presents. Les organitzacions obreres, les dones i els homes de la classe treballadora van encapçalar la resposta als militars feixistes i van iniciar un procés de transformació mai vist al nostre país. Les fàbriques van passar a mans dels obrers, la terra va començar a ser destinada als camperols, els drets es van estendre a tota la població, l’Església i els militars van perdre els seus drets i Barcelona i tot Catalunya es trobaven en mans de les classes treballadores i les seves organitzacions. Les que es van imposar als militars feixistes i van iniciar un procés de revolució social… però la revolució va ser derrotada i, amb ella, també la República. Els homes i les dones de la República van sortir al carrer per derrotar els militars feixistes però també per millorar les seves condicions de vida i de treball i posar fi a l’endarreriment i la desigualtat. Es va perdre la revolució, també la guerra, i va costar molt temps recuperar-se de la derrota. La llarga nit franquista es va sostenir en la repressió i la misèria de la gent i van ser prohibits i perseguits la llengua i els drets de Catalunya. La transició que va venir després de la mort de Franco va deixar molts problemes per resoldre. Encara partits com el PP i Ciutadans no condemnen el cop militar i fan el possible per canviar i honoremdistorsionar els fets del cop d’estat, insultant massa vegades la història de persones i famílies que volen recuperar les restes dels seus familiars i restituir per justícia la seva memòria. Milers de persones assassinades segueixen ocultes a les cunetes i parets de cementiris sense que es posin els mitjans per identificar-les. Fins i tot l’Església encara manté molts dels seus privilegis! Espanya és avui un dels països amb més desigualtat social. La corrupció campa arreu. La monarquia segueix sense reconèixer els drets dels pobles, com el català, basc i gallec, que volen decidir el seu futur i la seva relació amb la resta de pobles de la península. Evidentment, ha canviat molt el nostre país des de llavors, però també cal reconèixer que molts dels problemes que es van dirimir allà segueixen sense resoldre. La transició pactada del franquisme va deixar molts problemes per resoldre… Mai es va preguntar al poble per decidir sobre Monarquia o República. El mateix Franco va decidir la continuïtat de la monarquia borbònica. Honorar i recordar els homes i dones que van defensar la República i van lluitar per la revolució és lluitar avui per un canvi polític i social, de ruptura amb les polítiques antisocials i antidemocràtiques del PP i els seus satèl·lits per posar en marxa polítiques favorables a les classes treballadores; un canvi republicà de valors d’igualtat, solidaritat i fraternitat, de regeneració democràtica per posar fi a la corrupció, i pel reconeixement del dret a decidir dels pobles. La força, la consciència, l’organització dels homes i dones d’aquella època va ser el resultat de moltes lluites, les que nosaltres necessitem per canviar les coses. Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat actes a tota la ciutat per commemorar i honorar els lluitadors/es, i també el Parlament ha organitzat diversos actes commemoratius de record pels diputats i treballadors/es del 36 que van morir o van ser represaliats. Són expressions del canvi, que les institucions reflecteixen el que la majoria desitja: el reconeixement dels qui van lluitar en el passat durant el franquisme. Cosa que hauria de fer-se en tots els municipis de Catalunya. Sempre s’ha dit que qui no té memòria no té futur.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES