Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15599/tant/bo/no/es/desaprofiti/ocasio

Fa uns dies Units Podem va convocar els mitjans de comunicació per a manifestar la seva intenció de treballar per una moció de censura per fer fora Rajoy. I es va muntar un merder. El PP va qualificar la proposta de “xarlotada”; Ciutadans la va desautoritza i el PSOE es va queixar que els podemistes no haguessin parlat amb ells prèviament.

I és que ja se sap: tots estan contra Rajoy però quan algú fa un pas i es planta amb un “fins aquí hem arribat”, la resta demostren que a l’únic que aspiren és a viure en la còmoda i lleial oposició. Aquest cap de setmana passat, però, vam poder veure com les forces que empenyen a favor d’aires republicans de regeneració democràtica, de recuperació de drets, d’igualtat i de passar pàgina del govern Rajoy i la seva corrupció, són profundament plurals. Ho vam albirar a Sol, a Ferraz i ho vam constatar divendres a Catalunya, en la reunió de més de tres mil persones en representació de quatre mil entitats en la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum.

El dissabte 20 de maig milers de persones de tots els racons del Regne convocats per Units Podem van omplir, al crit de cal fer-los fora, la Puerta del Sol. L’endemà, més de la meitat del cens d’afiliats al PSOE, 74.223 persones, col·locaven, amb el seu vot en les primàries d’aquest partit, a Pedro Sánchez, novament, a la secretaria general dels socialistes. El cop de mà que va donar lloc a la gestora a Ferraz, va fotre fora a l’ara restituït Pedro Sánchez i que va donar pas a la investidura de Mariano Rajoy, havia perdut.

Les mobilitzacions, al carrer o amb la papereta, són l’expressió de la població activa contra la política neoliberal del PP i els seus resultats. Són la mostra d’un profund cansament, la constatació que la desigualtat, les retallades de drets, la pèrdua de protecció social, la pobresa, els desnonaments, la fragmentació social i la corrupció tenen responsables. L’oligarquia financera que domina el país i la seva cohort de servidors en el si del règim d’aquesta segona restauració borbònica necessita de la divisió dels que ens enfrontem a ella per seguir aprofundint en desigualtat i aposentant el seu domini que ens empobreix. Nosaltres necessitem precisament el contrari: la suma. Necessitem posar per davant un comú en el qual tots guanyem. Un comú que, al costat de la defensa d’un pla d’emergència social, l’ocupació o l’educació i la salut, permeti al poble de Catalunya decidir. Només per aquest camí de reconeixement de la pluralitat social i diversitat ideològica dels rebutjos que provoca el neoliberalisme i la seva austeritat, podrem avançar.

El que ha passat aquest cap de setmana deixa lliçons que obliguen a les diverses esquerres a pensar. Hi ha, en totes aquestes mobilitzacions, base per desfer-se de Rajoy i del seu mafiós i corrupte PP. Tenim un Govern feble que viu, sobretot, de treballar la divisió en el si de les esquerres així com de treballar les desconfiances que provoca, més enllà de l’Ebre, la mobilització catalana pel dret a decidir. Aquest cap de setmana també ha deixat bones sensacions que ara, amb la mobilització i la unitat, s’han de concretar.

El temps de vida del Govern de Rajoy depèn sobretot del que triguin les esquerres a unir les seves forces per aixecar, des del carrer, l’alternativa. A hores d’ara Units Podem ofereix retirar la seva moció de censura a Rajoy si Pedro Sánchez en presenta una de pròpia… ja veurem què passa! Tant de bo no es desaprofiti l’ocasió! Seria imperdonable perdre aquesta oportunitat!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

NO JUGUEU AMB EL DRET A LES VACANCES

DIVENDRES, 4 D’AGOST DEL 2017 Regió7

I torna a passar, Cristina Cifuentes fa el
seu habitual exercici populista i demagògic
d’estiu sobre el descans de
vacances, i la cort de neoliberals, com
sol passar, li segueix el joc i li dóna la raó.
Recordo que fa un parell de anys ja va dir
que no se n’aniria de vacances perquè tenia
molts temes pendents per posar al dia
i, veient les notícies de corrupció del PP,
afers rars sí que n’hi havia, sí. Però bé, ella
va i torna a parlar del que no planteja cap
dubte: «el dret a les vacances». Per què
aquesta persona ha fet de la seva decisió
de no anar-se’n de vacances un assumpte
polític amb pura i liberal demagògia només
per buscar transmetre que ella treballa
més que ningú i, és clar, més que els
seus rivals polítics, que sí que fan vacances.
De fet, el que faci aquesta persona
amb el seu descans és el seu problema.
Puc entendre que no faci vacances perquè
no es fia dels que deixa al capdavant. És
comprensible, sabent tota la corrupció
mafiosa que aflora diàriament. El més
gros, el que és preocupant, arriba quan la
màxima responsable política del PP dels
madrilenys diu que les vacances són «voluntàries». Això
sí que no, l’Estatut dels
Treballadors, en el seu article 38, estableix
que «les vacances són obligatòries i irrenunciables,
ni tan sols es pot prescindir
d’aquest dret per acord entre parts ni poden
ser substituïdes per una remuneració
extra». Per què menteix? Per què aquest
relat interessat que sempre hi ha al darrere
en la ideologia neoliberal? De fet, no és la
primera vegada que ho sento dir a personatges
semblants. Per què es llancen globus
sonda? És clar que es vol introduir el
debat en la societat esperant que la seva
idea liberal vagi entrant de manera natural.
Per què em volen obligar a anar-me’n
de vacances si jo no en vull fer? Són les
preguntes que volen sentir els liberals
(d’alguns treballadors que ignoren que és
un dret), que queden en suspens i que són
recollides per tots els empresaris sense escrúpols
que ho circumscriuen sobretot a la
llibertat personal sense considerar la correlació
de forces laborals. Quan ets el cap i
tens un poder adquisitiu molt més gran
que els teus treballadors, no hi ha cap problema
a agafar-se les vacances com una
cosa opcional. En aquest cas, la immensa
majoria agafa les vacances perquè té la llibertat
econòmica necessària perquè els
recursos disponibles no siguin un problema
a l’hora de prendre la decisió. Quan ets
un treballador precari amb moltes necessitats
econòmiques i amb una feina que
penja d’un fil i amb una situació d’inferioritat
davant del patró que no permet la negociació,
la voluntarietat de les vacances
dependria únicamenti exclusivament de
les necessitats de l’empresari. Tots sabem
la llibertat d’actuació que quedaria al treballador
amb aquesta pressió i com de voluntàries
serien les vacances en aquest
context hipotètic. L’obligatorietat de certs
drets laborals és la vacuna de l’obrer contra
el mal neoliberal, una mesura que evita
que els més febles del sistema, acceptant
condicions a la baixa, siguin explotats i
guardin els seus drets. Aquesta obligatorietat
s’estableix precisament per protegir
els més febles de l’equació perquè la seva
necessitat no els obligui a acceptar condicions 
laborals depauperades que acabarien
a mitjà i llarg termini perjudicant el
treballador primer i després tota la classe
treballadora per la minva de condicions.
La veritable intenció dels que estan interessats
a transmetre la idea de voluntarietat
dels drets adquirits és obrir la porta per
retallar drets conquerits pels treballadors
guanyats amb molta mobilització en la
lluita obrera. Les paraules d’aquest representant
polític són declaracions demagògiques de persones

que només busquen el benefici de la seva classe.

«No oblidem mai que estem en una lluita de classes».

TRIBUNA
Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES

IEMEN, UNA GUERRA SILENCIADA

TRIBUNA Regió7 DIMARTS, 6 DE JUNY DEL 2017

Que les guerres són negoci per a uns quants és un fet. En el cas d’Espanya, sisè exportador mundial d’armes, destaca l’absència d’informació pública en comparació d’altres democràcies occidentals. Això fa que la indústria d’armament espanyola guanyi diners venent armes a l’Aràbia Saudita, país que n’està massacrant un altre de pobre com Iemen.
Espanya va ser un dels primers països que va ratificar l’any el 2014 el nou Tractat Internacional de Comerç d’Armes,que prohibeix vendre material bèl·lic a governs que cometen atrocitats i violen de manera sistemàtica els drets humans i la legislació internacional. Per aquest motiu resulta sagnant veure que els principals clients de les armes fabricades a Espanya són els règims d’Aràbia Saudita, Egipte i Bahrain, a més d’Israel, Turquia, el Brasil i Colòmbia, països acusats de fer servir armament de guerra contra la població civil, i aquests fets delaten un cinisme gegantí.
Com deia, en el cas de les vendes d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita (monarquia absoluta on es violen els drets humans) parlem de vendes de material militar per valor de 116 milions d’euros el 2016. Aquesta dictadura del golf Pèrsic que surt als mitjans d’informació per amiga de la nostra monarquia encapçala la coalició internacional que dóna suport a un dels bàndols de la guerra civil al Iemen (de fet, sense Aràbia Saudita el mes fàcil és que no hi hagués conflicte), i va comprar a les empreses armamentístiques espanyoles bombes, míssils, granades i municions per més de 70 milions. La campanya de bombardejos liderada pel règim wahhabita ha portat el petit país del Golf a la catàstrofe: 32.000 morts i ferits, atacs deliberats contra estructures civils i camps de refugiats, 1.000 escoles destruïdes, ús de bombes de dispersió…, xifres de principi del 2016. La lluita està relacionada amb el control sobre un racó estratègic de la península Aràbiga per on circula la gran part del petroli i gas del Golf en la seva ruta marítima cap a Europa. És el mal que pateix el Iemen des que la coalició de països liderada per l’Aràbia Saudita va començar la seva campanya de bombardejos sobre el país el 2015, tal com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau en el seu últim informe. En el text, els investigadors detallen la situació catastròfica en què es troben els iemenites: un milió de desplaçats i el 80% de la població que requereix algun tipus de protecció humanitària, situació que s’ha agreujat pel còlera. Són crims de guerra denunciats per diverses organitzacions internacionals i encara més quan han utilitzat bombes de dispersió en els seus atacs. Hi ha evidències que l’aviació saudita, aliada amb una desena de països sunnites les utilitza. I òbviament l’’excusa dels atacs és religiosa, i com sol passar si hi ha petroli pel mig, té el vistiplau dels EUA. En els últims temps, la implicació espanyola s’ha fet més visible a causa de l’anunci de la fabricació de cinc corbetes a les drassanes de Cadis per part de l’empresa Navantia. Amnistia Internacional i l’ONG Catalana Solidaris Sense Fronteres coincideixen a assenyalar que aquests vaixells de guerra, i la venda a l’Aràbia Saudita, serviran per mantenir el bloqueig naval i aeri al qual té sotmesa la coalició àrab la població iemenita. Les corbetes seguiran impedint l’entrada de combustibles, aigua, aliments i assistència mèdica, i obligarà les ONG com Solidaris Sense Fronteres a haver de seguir depenent del mercat negre i dels petits comerciants per proveir la població a les ciutats i en camps de refugiats improvisats com el d’Amran. Mentre els grans mitjans de comunicació i el govern espanyol callen de manera vergonyosa.

Autor : Ricard Sánchez Andrés 

Coordinador d’EUiA Bages

La mobilització és més necessària que mai! Visca l’1 de maig!

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/15354/mobilitzacio/necessaria/mai/visca/maig

En pocs anys les condicions de vida de la majoria de persones han empitjorat fins al punt que sabem que ja vivim i viurem pitjor que els nostres pares. Ens trobem davant d’un mercat de treball cada vegada més desregulat en què ens sentim mercaderia i amb unes vides cada vegada més a la intempèrie.

A l’Espanya del 2017 avança la precarietat i s’assenten les privatitzacions i retallades de serveis públics, al mateix ritme amb què es retallen impunement drets bàsics. La sostenibilitat de la vida està en risc. Les reformes laborals del PSOE i el PP; la reforma constitucional de l’article 135; l’asfixiant principi d’estabilitat pressupostària; el nou tsunami de retallades de més de 5000 milions imposat per Brussel·les, i les pressions per la reforma de les pensions, suposen una amenaça constant per a la majoria treballadora.

No va passar ni un mes des de la posada de llarg del govern i partit més corrupte d’Europa, perquè es comencés a assenyalar el nou front de les retallades. El saqueig de la guardiola de les pensions i l’aprovació del nou sostre de despesa indiquen el camí d’un procés constituent de tall neoliberal que està transformant les regles del joc sense comptar amb la majoria social, a costa de la seva vida i a costa de la democràcia.

Hem passat d’escandalitzar-nos per ser mileuristes a alegrar-nos d’aconseguir una feina de 700 euros en jornades laborals de fins a 40 hores. Els treballs temporals; per hores; l’economia submergida i l’atur formen part del mateix circuit d’entrada i sortida permanent del mercat laboral, que fa que visquem en els marges de l’exclusió. Patim taxes d’atur de les més altes de la UE, només per darrere de Grècia. Xifres escandaloses del 20%, la meitat de llarga durada (més de dos anys), que s’incrementen fins a un 43% entre els més joves.

Atur, exili i precarietat formen part del llenguatge quotidià de la majoria de joves. Segons l’Agència Tributària ja hi havia 3,7 milions de persones l’any 2014 que subsistien amb sous inferiors a 300 euros. El nombre de treballadors pobres se situa ja en el 15%, i va pujant. Més d’1,5 milions de llars no tenen cap tipus d’ingrés. Més de 4 milions de persones estan aturades i la pobresa infantil ascendeix ja al 30%. Els sous que s’han expandit impedeixen una vida digna, i no permeten pagar un habitatge ni les despeses bàsiques, per no parlar de l’oci i la cultura.

Les condicions laborals i d’existència que abans eren comunes especialment entre les dones, joves i migrants, s’han estès en el conjunt de la classe treballadora, convertint-se en paradigma general. Estem davant d’un procés de degradació total de les condicions laborals i de confrontació del capital amb la sostenibilitat de la vida.

Segons l’enquesta de qualitat de vida en el treball, la migració de persones treballadores cap als nivells salarials més precaris, s’ha incrementat un 10% en només 5 anys, de tal manera que dins el perfil del nou assalariat urbà ens trobem una concentració elevadíssima de persones treballadores lligades al sector de serveis no qualificats, amb fortes taxes de temporalitat i parcialitat, així com una creixent presència de treballadors/es joves. La precarietat material és la que fa impossible fer front a necessitats vitals com la factura de la llum i el gas.

Espanya, amb els salaris mitjans més baixos de la UE és un dels països en què més cara és la llum. Tot i els més de 5000 milions de beneficis de les elèctriques l’any 2015, van produir-se, gairebé, 700.000 talls de subministrament a llars. Unes xifres terribles.

Per a la majoria, un projecte de vida emancipat i lliure és impossible. La precarietat s’expressa en forma d’incertesa, inestabilitat i inseguretat vital. Ens travessa, estructura i condiciona les nostres vides, sent consubstancial a l’actual fase del capitalisme. Aquesta situació té culpables, noms i cognoms, que engreixen el molí destructor de la precarietat. Si volem alliberar-nos-en, és imprescindible identificar-los i aprofundir en les causes profundes de la injustícia.

Mentre les grans empreses i els seus propietaris ingressen milers de milions d’euros, un ciutadà mitjà no arriba a final de mes. Mentre el govern i els seus còmplices retallen els serveis públics, nosaltres tenim cura dels nostres fills i filles i dels nostres pares i mares en horaris impossibles. Mentre que els partits que representen els interessos de les elits econòmiques fan lleis per als més rics, nosaltres hem d’escurçar les hores de calefacció o patir llistes d’espera interminables per ser ateses en un hospital públic.

Però aquesta situació té alternativa. Aquesta no és la història de milers de fracassos individuals. Aquesta és la història d’uns governs que han emprès polítiques que posen en risc les nostres vides. Aquesta societat genera recursos econòmics per atendre les necessitats de tots i totes. Només amb una part dels recursos econòmics destinats a rescatar la banca, es podria posar en marxa un pla de treball decent per a tothom. Amb una modificació de la llei del sector elèctric es podrien garantir subministraments bàsics per a totes. Amb una gestió responsable dels pressupostos generals de l’estat, es podria estendre i reforçar una xarxa de serveis públics. Tot depèn de com pactem les normes que regeixen les nostres vides i els llocs comuns de convivència. Tot depèn de fins on ens impliquem.

Tenim la determinació de no permetre que ens fotin la vida. Estem disposats/des a defensar el nostre dret a una vida digna, suficient i feliç des de tots els front , des de la consciència del “sol no pots, amb companys/es sí”. Mobilitzacions com les de l’1 de maig a Manresa fan reivindicacions assumides que nosaltres recolzem. Estem orientats a connectar amb els conflictes socials existents al territori, a fer que emergeixin els conflictes latents. Tenim un enemic comú. Volem la construcció d’espais unitaris de lluita enfront de la precarietat, des de baix, des de la precarietat que vivim en primera persona, des de la participació activa en la mobilització, des de la confluència amb altres actors socials, polítics i sindicals que defensin el mateix.

La història ens ensenya que tots els grans canvis que han suposat avenços per a les societats s’han fet amb la participació de la majoria. Identificar els nostres problemes comuns i tractar d’unir-nos als altres i als que els pateixen, és el nostre repte. Fer de la nostra indignació una eina per canviar la realitat del país. Lluitar pels nostres drets i conquerir la nostra felicitat. Us proposem construir aquests camins juntes i junts. Lluitem per una vida digna! Visca l’1 de maig!

 

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA MOBILITZACIÓ SOCIAL ÉS EL CAMÍ

TRIBUNA DIMECRES, 24 DE MAIG DEL 2017 Regió7

La Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) ha signat aquest 15 de maig un acord amb la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, per tal d’implementar la renda garantida a partir del proper setembre. Aquest dret subjectiu s’aplicarà, de moment, als 29.000 beneficiaris de la renda mínima d’inserció, que serà substituïda per la renda garantida, i també a les 7.000 famílies monoparentals amb una feina parcial i amb un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, de 664 euros. L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) implica aconseguir el dret social més important després de l’onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb el 30% de la població per sota del llindar de la pobresa. És el primer dret social de nova creació posterior a la crisi, la qual cosa trenca la dinàmica de desregular drets en què estàvem instal·lats. A més, la mesura suposa un trencament amb la dinàmica assistencialista i caritativa de la RMI. Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la renda mínima, amb una campanya de veritable criminalització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436 €) per la RGC, que a diferència de l’anterior és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir, tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana. La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: tenir més de 23 anys, amb dos anys de residència a Catalunya, i haver esgotat altres prestacions, i serà compatible amb d’altres per dependència, transport o beques menjador. Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l’índex de renda de suficiència de Catalunya, i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564 €), que arribarà al 100% el 2020 (664 €). La porta d’entrada no seran els serveis socials sinó l’oficina de treball. Això suposa un canvi molt important: posa l’accent en la igualtat i vinculada al factor treball, i això dóna expectatives i esperances a gent que ara no té res. La definició de la renda garantida com a dret subjectiu fa que els poders públics tinguin l’obligació de garantir dotació pressupostària suficient. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne), però també és cert que hi estem més a prop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era generalitzar la cultura del subsidi. Què ha passat entre el 2011 i el 2017? La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d’organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal… amb una campanya sota la premissa «Rescatem les persones!», o desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya. Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15-M i el rodeig al Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any–, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació, i una majoria social va situar la necessitat de rescatar les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per a la majoria de la població. Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita i la mobilització social és el camí.

 Ricard Sánchez Andrés COORDINADOR D’EUIA BAGES

Tenim per què preocupar-nos

TRIBUNA Regió7 DIVENDRES, 12 DE MAIG DEL 2017

Aquests dies l’esquerra i no esquerra hem estat pendents de les eleccions franceses. Comentaris com ara que «Macron és un instrument neoliberal» i que «Marine Le Pen és un instrument clar del feixisme». Els resultats amb el triomf de Macron van calmar el pati europeu. Per a molts, inclòs jo, es veu Macron com un mal menor a Le Pen però que desenvolupa polítiques que alimenten al mateix temps el feixisme de Le Pen. Però, i aquí què tenim, al Regne d’Espanya. A la meva manera de veure tenim en aquest PP governant un còctel de les dues ideologies dels partits de Macron i Le Pen, sumant a més la gegantina corrupció que l’envolta, be que tenim per què preocupar-nos. I a sobre el Govern Rajoy es disposa a aprovar els pressupostos del 2017 amb el suport d’una coalició de dretes. A més dels seus partits satèl·lits UPN i Fòrum per Astúries i la seva «marca blanca» Ciutadans, compta amb la inapreciable ajuda del PNB i de les dues formacions autonomistes canàries. El preu pagat pel PP en termes absoluts no és petit: 5.000 milions per al Govern d’Euskadi en l’aportació quinquennal de la quota basca, la I d’alta velocitat basca, convocatòria d’ocupació pública i reconeixement internacional de l’Ertzaintza. En el cas de Coalició Canàries, un sistema de finançament nou independent de l’actual règim econòmic i fiscal (REFC), que suposa un increment de 200 milions anuals, i 220 milions més per a despesa social, que permetrà esbandir el deute de la sanitat canària i donar pas a la seva privatització. Nova Canària, per la seva banda, exigeix en les seves 49 esmenes 450 milions addicionals d’inversió pública. Canàries serà l’única comunitat autònoma en què augmentarà la inversió de l’estat el 2017. La despesa de les Comunitats Autònomes representa el 25% del Pressupost (65% l’estat central i 10% dels ajuntaments). El Govern Rajoy ha anunciat una despesa total de 5.683.000 el 2017. Els comptes són fàcils de fer, els guanyadors fàcils d’identificar, i aquests s’han convertit en els pressupostos dels «col·legues». Resultarà difícil al govern Rajoy vendre que no hi ha cap greuge comparatiu. Per a una dreta que justifica la seva espanyolitat amb «la igualtat de tots els ciutadans en tots els territoris», els pressupostos del 2017 són una confirmació de tot el contrari: «per a tots la llei, per als col·legues el favor». Tot el sistema de pressions excèntriques pels dèficits acumulats com a conseqüència de les polítiques d’austeritat en la despesa social transferit a les autonomies es converteix en una olla de pressió de greuges enfrontats. Contra la qual ha advertit des de fa anys la UE i el Fons Monetari Internacional. Ja no serà només Catalunya. L’estat de les autonomies del règim del 78 ha segellat així el seu destí. I el boc expiatori seran les autonomies que no governa el PP o que el govern Rajoy no necessita per aconseguir la majoria absoluta de 176 escons per aprovar els pressupostos. Cal estar cec políticament per repartir aquest pressupost de «col·legues». I mentrestrant aquesta setmana hem hagut d’escoltar al parlament espanyol Alicia Sánchez Camacho eludir la paraula dictador i preferir referir-se al criminal dictador Franco com «el senyor Francisco Franco». I tornem a comprovar com la formació política que ens governa es nega a alliberar-se dels vincles amb el seu franquisme genètic. És vergonyós i fa molt fàstic que, amb el seu vot i el seu discurs, el partit amb més suport popular a Espanya reafirmi la seva distància amb la dreta europea representada per Angela Merkel i se situï a un pas de les tesis revisionistes del Front Nacional o d’Aliança per Alemanya. Amb prou feines –diria que cap– hi ha diferències entre els que qüestionen l’existència de les cambres de gas i els que neguen el caràcter totalitari i criminal del règim franquista. El que deia: tenim per què preocupar-nos.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

ÉS URGENT LA PAU A SÍRIA,COM A TOT L’ORIENT MITJÀ

TRIBUNA Regió7 DIJOUS, 27 D’ABRIL DEL 2017

En els gairebé 7 anys que fa que dura la guerra de Síria, aquesta s’ha emportat més de 312.000 vides i ha desplaçat de casa seva la meitat dels 23 milions d’habitants. Durant aquest temps hem assistit a un continu despropòsit en les accions pacificadores que han d’esperarse de la comunitat internacional, al contrari, s’han establert suports per part de les grans potències com Rússia, els EUA, l’esfera europea i l’Orient Mitjà, que donen suport de manera dividida i interessada al govern de Damasc, o als grups rebels i terroristes profundament heterogenis i diversos en el seu objectiu i pretensions. A partir del dimarts 4 abril, la gravetat del conflicte sirià va augmentar, encara més si és possible. El que s’ha anomenat «atac químic» ha causat la mort de més de 80 persones a la localitat de Jan Shijun, al nord de Síria, entre elles 30 nens, així com 400 persones afectades pel gas tòxic. Després més d’un centenar de persones van morir en l’atemptat suïcida amb cotxe bomba a un comboi d’evacuats a Alep. Les imatges mostren un pas més enllà en la capacitat mortífera i cruel de les forces bèl·liques presents en el conflicte. Com és habitual, l’encreuament de declaracions sobre culpabilitats i responsabilitats dels bombardejos dilueix, d’una banda, l’acció dels organismes internacionals. Alhora que s’assumeix la legitimitat d’intervenció d’EUA, a través de decisions unilaterals responent al govern sirià amb els bombardejos realitzats a Homs. Atac ordenat pel racista Donald Trump, en què participen els destructors USS Ross i USS Porter procedents de la base espanyola de Rota (Cadis), on operen regularment. L’ús de la base de Rota és preocupant. L’escut antimíssils no només no ha creat ocupació, sinó que, com es veu, ens involucra en les guerres de l’Orient Mitjà amb tot el perill que això comporta. Bombardejos com el de Homs, que se sumen als realitzats anteriorment pels mateixos EUA, França o Rússia, o les intervencions sobre el terreny d’aquestes potències o de l’Iran i l’Aràbia Saudita, no contribueixen a la pau a Síria. Aquesta complexitat aparent de les parts en disputa no pot de cap manera entelar el judici de les organitzacions que defensen els Drets Humans. I aquesta és la reclamació més contundent possible als governs internacionals que les seves actuacions es dirigeixin de manera específica i exclusiva a la pacificació del territori, que paralitzin la venda d’armes a les parts implicades, afavoreixin les negociacions de pau entre les parts i el reconeixement del dret d’asil a totes les persones desplaçades a conseqüència dels conflictes. És hipòcrita i cínica l’actitud dels governs, que s’horroritzen amb els efectes de la guerra però que al mateix temps rebutgen l’arribada de persones que en fugen i a les quals no reconeix el dret d’asil. Insisteixo en la responsabilitat de la Unió Europea per la mort de les persones que es veuen a abocades a un destí fatal a causa de les polítiques europees de no accés i devolució de les persones refugiades. Al mateix temps que s’intensifica i ens angoixa la guerra a Síria, veiem com el que passa al Iemen amb prou feines mereix atenció de l’anomenada comunitat internacional. Cal recordar, per exemple, que gariebé 50 refugiats van ser massacrats al mar per helicòpters de la coalició que lidera Aràbia Saudita fa unes setmanes quan fugien cap al Sudan. La massacre al Iemen arriba a xifres esfereïdores i es realitza també gràcies a la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, que són emprades en aquesta guerra. És hipòcrita i cínic continuar comerciant amb armament que alimenta guerres. És hipòcrita i cínic que els governs declarin intolerables els atacs d’una de les parts i executin, acompanyin o reforcin els atacs comesos per l’altra. És una vergonya per a totes les persones que vivim aquest temps contemplar i conèixer com s’està massacrant la vida de les persones per interessos geoestratègics. No podem mirar cap a una altra banda.

 Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES