Prou impunitat per als violadors i tota violència masclista

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17623/prou/impunitat/violadors/tota/violencia/masclista

El dijous 26 d’abril la societat va rebutjar massivament i molt indignada la sentència masclista del judici de La Manada. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú de justícia rebutja la resolució anunciada per l’Audiència de Navarra, que condemna a nou anys de presó per un delicte d’abús sexual als cinc nois acusats per violar, en grup, una jove durant els Sanfermines del 2016.

El fàstic, la impotència i la indignació davant de la decisió judicial fa que reflexionem sobre el tipus de justícia que tenim; una justícia patriarcal que no aprecia que hi hagi violència ni agressió masclista, i que en ple segle XXI intenta crear jurisprudència justificant davant de la societat que una agressió planejada, premeditada, on s’ha vexat de manera continuada -també durant el judici- la víctima, pot quedar impune, amb una pena de nou anys de presó, i no de vint-i-dos com demanava la fiscalia. Si tenim en compte el temps de presó preventiva i altres atenuants, ens podem trobar que d’aquí tres anys tornem a tenir aquests violadors al carrer.

Recordem que la matinada del 7 de juliol de 2016, aquests homes van forçar una jove a entrar en un portal. Allà la van violar de manera simultània i en grup, sense protecció, i, que quedi clar, sense consentiment. I ho feien mentre gravaven en vídeo aquella gesta que ja havien planejat amb antelació. La premeditació es va donar a conèixer més tard a través de les proves aportades al cas, com ho van ser els missatges de WhatsApp del grup d’amics. A més, en acabar l’agressió sexual, van deixar la jove en estat de xoc, nua i li van prendre el mòbil perquè no pogués denunciar els fets.

Així i tot, i havent-se destapat, durant la instrucció del cas, que part dels joves ja havien comès un delicte d’agressió sexual a Còrdova, una vegada més, la justícia es va fer còmplice d’aquesta agressió, al·legant que la denúncia no tenia una garantia per la integritat física i psicològica.

Amb aquest cas el que s’ha fet és crear un gravíssim precedent que exposa encara més les dones, tot evidenciant que encara queda un llarg camí per recórrer en la defensa dels seus drets fonamentals, en la protecció de la seva integritat i en la batalla contra la violència que pateixen. Torna a quedar palès que hi ha una doble moral que segueix plasmada vergonyosament en el Codi Penal, que considera que en algunes escomeses sexuals d’homes cap a dones sense consentiment, no necessàriament hi ha d’haver violència i intimidació.

El sentit comú més elemental ho deixa clar: si no hi ha consentiment hi ha violència. El missatge judicial també és clar: les agressions sexuals poden quedar impunes i si es denuncien, s’hauran d’enfrontar al qüestionament i humiliació pública constant dels aparells patriarcals de l’Estat. Només cal que ens fixem en el vot particular emès per un dels jutges, que dictava l’absolució dels cinc xicots.

Davant d’aquesta institucionalització de la cultura de la violació, qualsevol persona amb un mínim sentit de justícia ha de recolzar la reivindicació del moviment feminista i cridar a la participació en les mobilitzacions convocades. Cal denunciar amb indignació l’orientació patriarcal amb la qual membres de la judicatura segueixen enjudiciant els delictes contra les dones. No es pot aplicar una doble victimització, ni podem permetre que s’exigeixi un plus de patiment. Cal canviar un Codi Penal que ha demostrat tristament i de sobres que no protegeix de forma efectiva les dones de les violacions ni de les múltiples expressions de violència a què s’han d’enfrontar. A les dones no se’ls pot exigir que morin per demostrar, així, que sí es resisteixen davant d’una agressió sexual.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

200 anys després de Marx. Què ens queda del Marxisme?

http://www.regio7.cat/opinio/2018/05/05/Tribuna

Aquest dissabte 5 de maig un bon amic demanava enmig d’una conversa  . Que hi ha del llegat de Marx? . Seria molt llarg d’explicar el que queda de l’autor del Capital Llibre que ha guiat generacions a lluitar per  l’alliberament de la classe treballadora. Intentaré fer una breu reflexió del que crec que queda. Queda la lluita contra l’explotació. Marx segueix sent un pensament ‘capital’ per la transformació social passada, present i futura . Segueix vigent que els treballadors no tenen res a perdre, excepte les seves cadenes .Tenen un món per guanyar . Ja que estem amb una lluita de classes. Llegeixin amb deteniment aquesta frase extreta del Capital : “El capital fuig dels tumults i les baralles i és tímid per naturalesa” . Això és veritat, però no tota la veritat. El capital té horror a l’absència de guanys o al guany massa petit, com la naturalesa al buit. A mesura que augmenta el guany, el capital s’encoratja. Asseguri un 10 per 100 i anirà a on sigui; un 20 per 100, i se sentirà ja animat; amb un 50 per 100, positivament temerari; al 100 per 100, és capaç de saltar per sobre de totes les lleis humanes; el 300 per 100, i no hi ha crim a què no s’arrisqui, li donarà igual. Si el tumult i les baralles suposen guany, hi tindràs el capital provocant-les. Prova son les seves guerres, el contraban i el comerç d’esclaus passat i actual. Marx pensava en un projecte d’emancipació social consistent en l’autogovern ciutadà que s’exerciria sobre la base del control conscient, racional i democràtic de la producció. El dispositiu institucional per aconseguir-ho és la planificació econòmica, que permet superar l’irracional de la producció capitalista i habilitar un control social de l’excedent, acabant així amb l’explotació del treball, la qual cosa ha de permetre orientar lliure i democràticament el desenvolupament social. Per desgràcia en aquesta societat s’oblida del passat es tem el present i no es pensa en el futur. Hem après que res està garantit i que tot lo guanyat es pot perdre molt ràpidament. Si rellegim a Marx podem forjar alguna eina social sòlida i haurem transformat completament la nostra percepció de la política. Posar sobre la taula programes ambiciosos però concrets, crear organització per aconseguir-los .Les classes populars han de tornar a fer por als que fa molt que no el tenen, tornar a guanyar després de tant de temps. Ens costa imaginar un món sense explotats ni explotadors, sense classes socials, sense competència, sense mercat. La idea que els éssers humans podem construir una societat d’homes i dones lliures i iguals és tan poderosa i justa, que el capital necessita tot el seu enorme poder de seducció per intentar evitar-la i convèncer-nos que no és possible somiar mons fora dels estrets límits de la seva ferotge tirania econòmica. Avui, com en el segle XIX, el treball és el centre de l’explotació humana; cada vegada més i és per això que les idees que revelen aquesta aberració com antihumanes i que proposen un món just i igualitari, tenen tant o més sentit que en altres èpoques de la nostra història. Ens queda la crítica al sistema polític i econòmic del capitalisme, no només des de la seva vessant ètica, fent notar els desajustos que provoca en la nostra societat, sinó fent paleses les contradiccions d’un model organitzatiu ineficient i no democràtic. Si llegeixes qualsevol paràgraf dels escrits de Marx es donen raons per despullar d’autoritat als cuidadors del museu dels horrors del capital, a aquests sacerdots que han transformat el Capitalisme en una eina oscada que es cita com ho faria un Guru embogit ” mes guany … mes producció “. Mentre en els éssers humans s’encoratgi l’esperit de justícia i llibertat, mentre en els éssers humans pervisquin els sentiments morals, mentre en els éssers humans hagi dignitat, hi haurà persones, multituds, que continuaran aixecant les banderes de la rebel·lió contra l’inhumana tirania del capital, i seguiran alçant-se les veus que clamen llibertat, justícia i fraternitat. Això és Marxisme.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Volem treballar amb dignitat.

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/28/Tribuna

Arriba de nou el primer de maig, dia de reivindicació dels treballadors i arriba l’estiu i amb l’explotació de moltes empreses que fan servir als xavals en pràctiques com a autèntics esclaus. En aquesta Espanya d’opressió i pèrdua de drets. Arriba l’estiu i proliferen els contractes de quatre hores que en realitat són de 15 hores o més en una terrassa d’aquesta Espanya de para-sol i pandereta, on segons els nostres dirigents hem de viure feliços i contents perquè almenys podem tenir feina. Em posa dels nervis quan alguns segueixen fent servir la insidiosa frase: “Millor un treball precari que res”. A aquests llumeneres m’agradaria veure’ls a mi subsistint amb 500 euros al mes de sou. Els aturats baixen, però augmenten l’extrema precarització, l’explotació laboral, la pobresa i la desigualtat. I a sobre alguns creuen que hem de donar les gràcies, acotar el cap i ser esclaus d’aquest sistema neoliberal que a poc a poc estreny més el nus de la soga a les nostres goles, perquè tampoc puguem ni cridar. Ni el dret de picar de peus ens deixaran. Desgraciadament al mateix temps que ens esclavitzen també ens emmordassen la voluntat i els pobles submisos, ja se sap, caminen cap a l’esclavitud i s’allunyen del camí de la llibertat. Per injustícia i desgracia la major part de la riquesa que produïm amb el nostre treball mai no arriba a nosaltres. Ens és arrabassada en el mateix moment que la produïm en forma de plusvàlua, per part d’una minoria propietària: els capitalistes. Ens és arrabassada en forma d’explotació, en obligar-nos a suportar en massa casos condicions indignes, salaris miserables i precarietat. Ens és arrabassada amb impostos sobre el treball, molts més forts que els impostos a la propietat o a les rendes. Ens és arrabassada amb impostos sobre el consum que no diferencien entre pobres i rics. Ens és arrabassada amb el xantatge de l’atur, que en massa casos obliga a acceptar salaris i condicions indignes. Ens és arrabassada amb jubilacions cada vegada mes miserables que volen eliminar , privatitzar i especular amb invitacions a desaparèixer quan deixem de ser productius. Estem a una societat amb la qual la persona que aconsegueix una feina, segueix sent un pària més d’aquest sistema que ens utilitza com si fóssim mercaderia d’usar i llençar, on els treballs temporals i els sous miserables estan a l’ordre del dia. Hi ha una alternativa a l’explotació, aquesta esclavitud no és inevitable com una condemna divina, perquè és possible construir una societat que garanteixi el treball digne per a totes les persones, per a assolir-la, és necessària l’organització de la Classe Treballadora i la resta de classes populars en una lluita política revolucionària. Per canviar aquesta situació es necessita unitat i sumar esforços en tots els àmbits, en el moviment sindical, en el social i en el polític. La suma pot multiplicar, la divisió només debilita. Aquest esforç és necessari per recuperar els drets i millorar les condicions salarials i de treball. Volem treballar, però volem un treball digne. Això vol dir treballar a canvi d’un salari just, en unes condicions laborals humanes, en un ambient de treball cooperatiu i amable, amb la possibilitat de desenvolupar-nos professionalment i com a persones plenes, volem treballar sense esclavitud. A més d’atacar les condicions econòmiques i laborals, aquest govern del PP i els seus socis estan retallant els drets democràtics. L’aplicació de la Llei Mordassa i altres lleis repressives condemnen a sindicalistes, ataquen la llibertat d’expressió, amenacen amb penes de terrorisme a qualsevol tipus de protesta i mantenen a la presó a dirigents socials i polítics de Catalunya de forma totalment injusta. És urgent una alternativa política i social d’unitat d’esquerres, republicana i democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria de la població treballadora. Volem treballar amb dignitat i llibertat.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Aturem la Guerra a Síria d’una vegada

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/21/Tribuna

La guerra de Síria, des de 2013 escenari de la confrontació interposada de milícies islamistes locals recolzades i finançades des de l’exterior per enderrocar al Govern de Bashar Al-Assad, ha donat pas a la confrontació directa de les potències imperialistes amb interessos a la regió del Pròxim Orient. L’atac amb míssils del 14 d’abril de EUA, França i Gran Bretanya, ha estat precedit dos dies abans pel d’Israel. D’aquesta manera han estat greument danyats la base T4 de Palmyra, el Centre d’Investigació de Barce i suposats magatzems i un lloc de comandament a l’oest d’Homs. L’excusa d’aquesta intervenció imperialista hauria estat un atac amb explosius i clor de l’exèrcit sirià el 7 d’abril contra barris de Duma, a l’est de Damasc, en mans de les milícies islamistes de Jaysh l’Islam. Aquest enclavament de la regió de Ghouta oriental negociava la rendició condicionada, la sortida dels milicians islamistes desarmats i les seves famílies a l’enclavament d’Idlib. S’afirma que 47 dels 70 morts civils presentaven símptomes d’atac químic i altres 500 persones van haver de ser tractades . Ghouta oriental ha patit durant 5 anys el doble malson del setge implacable de l’exèrcit de Al-Assad i el despotisme fanàtic de les milícies islamistes, que s’han acarnissat especialment contra l’oposició democràtica siriana i també utilitzant com escuts humans a civils pro-Assad segrestats. La utilització d’armes químiques es remunta al començament de la guerra a 2013. El Govern sirià havia desenvolupat un important arsenal d’armes químiques per a la seva possible utilització com a represàlia contra un hipotètic atac nuclear israelià. Però la descomposició del Govern i de l’exèrcit van donar accés d’aquest arsenal a desertors i milicians islamistes. El primer atac químic va ser el 2013 a Khan al-Assal i es va acusar a l’oposició islamista. Setmanes després, Al-Assad feia el mateix en Ghouta Oriental. Davant l’amenaça d’una intervenció directa dels EUA, amb la mediació de Rússia, Al-Assad va acceptar el lliurament i destrucció del seu arsenal químic, el que va tenir lloc a finals de 2013 sota control dels EUA. Amb posterioritat, totes les parts en el conflicte han facilitat, fabricat i utilitzat armes químiques de forma limitada (de 400.000 víctimes del conflicte, 1.900 són atribuïdes a armes químiques) sense que es pugui verificar de forma independent l’origen dels atacs. El que ha posat de manifest l’escalada d’amenaces entre Trump i Putin i el posterior atac és que estem davant d’una guerra a Síria de les potències imperialistes regionals. No s’ha donat temps a la realització d’una investigació de NNUU, que sempre arriba massa tard . El dret internacional i la Carta de les Nacions Unides han donat pas al descarnat xoc d’interessos regionals i internacionals, amb la població siriana d’ostatge de totes les parts. Aquests atacs exteriors amb míssils només busquen garantir els interessos dels EUA, França, Gran Bretanya, com també de l’Aràbia Saudita i Israel, en un nou repartiment de zones d’influència amb Rússia, Iran, Síria i Turquia. Les víctimes d’aquesta nova guerra freda al Pròxim Orient són els diferents pobles de la regió, molt especialment àrabs i kurds, sotmesos al terror de la guerra imperialista geoestratègica i a l’opressió de les milícies locals d’un o altre signe. Una alternativa progressista passa per un alto el foc immediat i una Conferència de Pau sota el patrocini de Nacions Unides que asseguri el dret d’autodeterminació i la democràcia de les poblacions sotmeses a la competència de les potències imperialistes, que a més rebutgen en les seves fronteres als desplaçats i víctimes de la guerra. Els bombardejos, els míssils I les armes químiques serveixen als interessos dels saquejadors del Pròxim Orient. El drama de Síria obliga a treballar incansablement per aturar tota aquesta escalada bel·licista el desenllaç pot ser d’inimaginables proporcions. Recordem que amb una excusa similar “per desarmar de suposades armes de destrucció massiva ” es va envair l’ Iraq l’any 2003 .”Tinguem memòria”.

Ricard Sánchez Andrés Activista Social

Per què no hi tornem .Sumém i recollim forces

http://www.regio7.cat/opinio/2018/04/12/Tribuna

En qualsevol altre país europeu el PP ja seria història i la seva cúpula hauria dimitit per estar involucrada en flagrants casos de corrupció i fins i tot com hem vist en privilegis acadèmics a la Universitat pública. A Espanya, encara que el carrer sigui un formiguer, tot i que hi hagi proves evidents de tot tipus de corrupcions i estafes, tot i que una ciutadania conscient senti indignació, vergonya i ràbia i encara que tota l’oposició “naturalment excepte ciutadans” veiem a M. Rajoy donant suport a una presidenta corrupta que pot seguir al capdavant d’una comunitat menyspreant l’ètica política i sense cap rubor com fa el també fa massa temps. Mentrestant Rato, Urdangarín i Bárcenas segueixen al carrer i Cifuentes s’agafa a la seva butaca, polítics que només han utilitzat les paraules i que no han robat dormen empresonats a l’espera d’un judici previsiblement injust. També tanquen a cantants i activistes. Destrossen famílies segresten l’estat de dret, manipulen el poder judicial, denigren sentiment democràtics com el republicanisme, el sobiranisme i l’ independentisme aplaudint un insòlit viacrucis polític. Això si es fan dir cristians i hem vist alguns bramar com energúmens al Crist de la mort aquesta passada setmana santa. Tinc clar que cal una política de col·laboració, d’esforç diari per una entesa i ben comú entre els que busquem una democràcia real. Pot semblar una utopia però vist el panorama poques sortides queden. La meva part pragmàtica pensa que la barreja de polítiques progressistes en una democràcia real és el camí més just per a un futur millor per a tots i totes. Per desgràcia això és molt complicat no s’ha fet mai i tinc seriosos dubtes que pugui succeir. Perquè hi ha qui en la seva trinxera viu millor. Recordo com el 2013, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres van presentar a Catalunya el Procés constituent. En el manifest de convocatòria es deia: ” volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria “. La proposta d’un procés constituent va ser rebuda per una part de la gent compromesa en moviments socials com l’expressió d’un camí que podia conduir a impulsar canvis des de les mobilitzacions socials fins a les estructures polítiques. El punt de trobada en aquell moment no era la reclamació urgent de la independència de Catalunya . Alguna gent es reunia en assemblees democràtiques de barris, de pobles, per parlar del que percebien que eren els temes importants i que apareixien enunciats en el manifest: posar fre a l’especulació financera, una fiscalitat justa, salaris i pensions dignes, repartiment del treball domèstic i de les tasques de cura, lluita contra la corrupció, reforma electoral, habitatge digne, rebuig a la violència de gènere, reversió de les retallades, potenciar el sector públic sota control social, sobirania alimentària, drets de ciutadania per a tothom, expropiació i socialització de les empreses energètiques, que Catalunya no tingués exèrcit i estigués fora de l’OTAN, mitjans de comunicació públics sota control democràtic, entre altres mesures i idees. Es tractava d’una enciclopèdia en la qual amplis sectors es podien identificar, un cop creguessin que la idea d’un procés constituent així plantejat era viable. Es pretenia com un espai transversal. Per a molts era un espai de trobada, una possibilitat de compartir il·lusions i malestar, una possibilitat de creació social. No es tractava d’excloure ni de fracturar. La lògica era la de la suma social. Per que no tornar-hi sumar i recollir forces per noves i unitàries estratègies de lluita.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Aquesta primavera la lluita seguirà

http://www.regio7.cat/opinio/2018/03/28/Tribuna

El carrer comença a marcar l’agenda de la política institucional i parlamentària. Sense mobilitzacions sense lluita social són rars els canvis i són necessàries moltes i profundes modificacions perquè la vida de la majoria de la ciutadania millori. Canvis que hauran d’enviar passar pàgina al règim d’aquesta aquesta estranya democràcia i d’aquesta restauració borbònica. Centenars de milers de persones van omplir el passat dissabte 17 els carrers de les principals ciutats del Regne reclamant pensions dignes i rebutjant les propostes del tàndem PP-Ciutadans. Van ser Mobilitzacions liderada pels pensionistes, però no només de pensionistes. Van estar persones de totes les edats i condicions. El mateix dia 17, hi va haver manifestació contra el 155 i la llei mordassa i amb accions en suport als presos. Només 9 dies abans es va produir una fabulosa vaga feminista i es van organitzar manifestacions gegantines, liderades per dones, però no només de dones, sinó de tota una societat exigint igualtat, drets, sanitat, educació, justícia social i més democràcia. La indignació no para de crèixer davant els governs del PP i PSOE (amb el suport de Convergència, el PNB o C’s) que després de dues (contra)reformes laborals destinades a empobrir els salaris, de congelar les pensions o portar tres anys amb una constant pèrdua de poder adquisitiu, que afecta sobretot al 70% de les pensions que no arriben als 900€ mensuals, i amb la gran mentida de “que no hi ha diners per les pensions . Desprès d’haver buidat la “caixa de les pensions”, han aprovat un rescat bancari amb un forat de més de 60.000 milions d’euros que han anat a les butxaques dels més poderosos o amb indemnitzacions indignes ,rescats il·legals com la del Castor i el rescat de autopistes .Que estem davant d’un augment de les mobilitzacions socials és una constatació que ha agafat al PP i C’s amb el pas canviat després de passar-se setmanes atacant el 8M i menyspreant les reivindicacions dels pensionistes, que consideraven fins fa quatre dies com el seu graner de vots. Fins i tot a portar a M. Rajoy a comparèixer al Congrés dels Diputats davant el sotrac que desenes de milers de persones jubilades, han creat en alçar el seu crit contra la indignitat de les “pujades” de 2€ anuals , mentre els serveis bàsics com l’aigua, la llum o el gas no paren de pujar i generar beneficis multimilionaris a les empreses de l’IBEX35 a costa de l’augment de la pobresa energètica. Queda molt per fer, però el pas donat el 8-M no té marxa enrere. Com marxa enrere tampoc tenen la Mobilitzacions per les pensions. El compte enrere seguirà avançant per M. Rajoy. Aquell que va eliminar la pujada d’acord amb l’IPC, va buidar la guardiola i manté enormes regals fiscals als fons privats només omple la càmera parlamentària de xerrameca buida. Recuperar la indexació de les pensions amb l’IPC depèn, igual que la lluita de les dones, de la mobilització i de l’organització, no del que digui M. Rajoy. No són lluites ni mobilitzacions el que falten. Pot ser falta que siguin més coordinades,pot ser falta que siguin més àmplies, més generals, perquè els objectius són prou clars dins de la lluita de classes: millorar el salari, combatre la precarietat, defensar l’ocupació, millorar les pensions, lluitar contra la desigualtat de genere, revertir les retallades en sanitat i ensenyament, etc. La confluència de les protestes polítiques, defensa de la llibertat d’expressió, la retirada de la Llei Mordassa, defensa del dret a decidir i la llibertat dels presos polítics, amb les mobilitzacions socials facilitaria fer un salt en la lluita contra el PP i las seves polítiques antisocials i autoritàries. Tinc molt clar que aquesta primavera la lluita seguirà. Per això crido a la unitat de totes les organitzacions de classe per la lluita comú.

Ricard Sánchez Andrés Activista social

Les pensions són viables. No podem deixar que siguin un negoci

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/17372/pensions/son/viables/no/podem/deixar/siguin/negoci

Les pensions i els serveis públics són una conquesta del moviment obrer; dels moviments socials alternatius i de l’esquerra transformadora al llarg de la història. I ara les estan atacant brutalment i espanten la gent al·legant que no són viables i aconsellant que es facin un pla de pensions privat.

La Marea Pensionista per una banda i els Sindicats per una altra, estan duent a terme mobilitzacions en defensa d’unes pensions dignes. La reforma del sistema de pensions i la pujada del 0,25% anual estan suposant una pèrdua del poder adquisitiu dels i les pensionistes. Segons el portaveu de Marea Pensionista, Ramon Franquesa, la pèrdua econòmica des de les reformes és del 20%. En aquest sentit, els sindicats afirmen que els pensionistes espanyols haurien hagut de cobrar 432 euros anuals més el 2017 si s’hagués tingut en compte la inflació des del 2011. En el cas català la situació encara és més greu, perquè l’IPC és més elevat: la pèrdua anual és de 673 euros, un 40% més que a la resta de l’estat.

Cada cop és més clar que el que vol el govern corrupte i neoliberal de Mariano Rajoy -amb el suport entusiasta de Ciutadans- és fer el que va dir la senyora Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional: aturar l’augment de l’esperança de vida. En paraules de Largade, “els vells viuen massa temps i això és un risc per a l’economia. Hem de fer alguna cosa i fer-la ja!”. I, efectivament, ja ho estan fent tot per desmuntar el més ràpidament possible el sistema públic de pensions. Ens repeteixen que el sistema és insostenible i que com que la gent viu més del compte, cada cop hi ha més pensionistes que cobren unes pensions impagables… i només reiteren això.

Totes aquestes argumentacions tenen un objectiu per als poderosos: que els serveis públics i les pensions passin al lliure mercat per tenir un nou sector especulador on fer-hi negoci. Les últimes reformes impulsades pel PSOE (jubilació als 67 anys i elevació dels anys de cotització i del barem), així com les del PP l’any 2013 (endurint les condicions per a accedir a la jubilació anticipada i impulsant el reial decret que aplica una falsa pujada de les pensions cada any d’un 0.25%) són un atac en tota regla a les pensions públiques. I cal recordar que les pensions no són un regal, sinó que són un dret guanyat pels anys de cotització durant tota la vida laboral de les persones treballadores que es cobra en funció del que s’ha cotitzat. Per tant, cap govern pot presumir que les pensions són fruit de les seves polítiques.

Els tres partits que han fet més mal al sistema de pensions públiques són el PP, el PSOE i CiU (ara PDECat), que sempre han donat suport a aquestes polítiques neoliberals. És una qüestió de classes socials?

Avui, les pensions són l’últim reducte de milers i milers de famílies per no acabar immersos en la misèria més absoluta. La crisi ha fet que a moltes llars es rebi, només, l’ingrés de persones jubilades. És un escàndol en majúscules! I quan l’atur i la precarietat són dels més alts d’Europa, estan carregant contra aquest sistema públic de pensions, desprotegint-lo i cremant-ne les reserves. No és cap fatalitat ni cap automatisme derivat de la crisi econòmica. És una política deliberada de desmuntatge.

Per no parlar de les enormes bretxes en longevitat per classe. La diferència en els anys de vida existent entre una persona pertanyent al sector de renda més baixa del país (els més pobres) i al sector superior (els més rics) a Espanya, no baixa dels 10 anys (posi’s com a exemple la que hi ha entre els barcelonins Bonanova i Nou Barris). Als Estats Units, aquesta diferència en l’esperança de vida entre rics i pobres és ja de 15 anys i la diferència mitjana en els països de la UE, de 7. Aquestes diferències de longevitat es deuen al fet que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la qual es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de 5 anys) té, als 60 anys, el nivell de salut que un banquer, per exemple, tindrà als 70. Endarrerir l’edat de jubilació a tota la població treballadora de manera sistemàtica és una mesura que perjudica les classes populars per a beneficiar les classes amb rendes més altes que viuen més anys i porten a terme feines menys físiques i perilloses.

Les pensions poden cobrir-se amb les cotitzacions, però també amb altres ingressos, fins i tot amb impostos progressius, i amb una partida als pressupostos generals de l’estat, així com amb impostos als bancs i a les grans empreses que tinguin molts beneficis. En realitat, només en 8 dels 27 països de la UE les pensions es financen exclusivament mitjançant cotitzacions.

Amb l’actual debat, no s’indaga en el cor del problema, que és que en aquest país hi ha moltes pensions, milions, manifestament insuficients per a la supervivència digna. Així doncs, la despesa en pensions és considerablement més baixa que en la mitjana europea. En el pitjor escenari, les pensions requeririen, com a màxim, el percentatge del PIB que ja li dediquen altres països de la UE. De mitjana, la despesa en pensions en els països de la UE és del 12% del PIB. A Espanya no arriba al 9%. Cal, doncs, complementar aquesta informació amb el fet que la despesa pública total és inferior al 39% del PIB, mentre que en l’Europa dels 15 és del 46%, una diferència que es concentra, sobretot, en les despeses socials.

El camí a seguir, doncs, és molt clar: treballar menys per a treballar tots i totes, és a dir, repartir el treball. Això significa recuperar la reivindicació de les 35 hores de jornada laboral setmanal per llei. També cal augmentar els salaris de misèria per tal d’incrementar les cotitzacions, així com incorporar als pressupostos generals de l’estat la partida necessària per a garantir el pagament anual de les 14 pagues i el poder adquisitiu que en els últims anys s’ha perdut.

Per tant, diguem ben fort: No a la pujada del 0.25%! L’augment de la productivitat que hi ha hagut en les darreres dècades dona per això i per molt més. La mobilització sostinguda i massiva i el vot polític són els mitjans per aconseguir alliberar-nos d’aquestes polítiques que van en contra de les classes populars. Aquesta és la via per procedir a la derogació de les reformes laborals del PSOE i del PP.

Com he dit abans, les pensions públiques no són un regal del govern de torn. Són un dret conquerit, i com a tal, l’hem de defensar a través de la mobilització ciutadana però també en les eleccions, no votant aquells que volen liquidar les pensions públiques, i sí donant suport a aquelles forces polítiques que les defensin i recolzin. Estem i estarem en una batalla de lluita de classes, ja que la gran majoria del poble forma part del poble treballador. No ho oblidem i no ens deixem trepitjar més!

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe