Archive | Octubre 2012

SI NO ATUREM LES RETALLADES, MAI SEREM LLIURES

TRIBUNA

Regió7 |

DIMARTS, 30 D’OCTUBRE DEL 2012                                                                                                     

En els temps de la crisi més important
del capitalisme en els
darrers 80 anys, molts dels
conceptes de la política i sobretot
de les formes de fer política estan
canviant. I els moviments polítics i socials
han d’entendre i reaccionar davant dels
canvis que el nostre poble necessita i demanda.
No són temps de menys política,
però sí que són temps d’una altra política
en el fons i la forma.
Avui no tenim cap dubte que els mercats
insaciables tenen cara i tenen noms: poca
gent, però rica i poderosa, que té un peu als
negocis i l’altre a la política usant-la per als
seus interessos, molt lluny dels del poble.
Avui no tenim cap dubte que l’Europa de
Maastricht, que alguns vam denunciar,
està arruïnant el somni d’una Europa de
pau, de participació democràtica i d’estat
social avançat.
Avui no tenim cap dubte que el dret de les
dones a decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat
o el seu desenvolupament ple a la
societat pot fer marxa enrere si no canvien
les polítiques d’aquests governs i fem valdre
alternatives socials i polítiques més
igualitàries.
Avui sabem i no dubtem que és una veritable
vergonya que molt més de la meitat
dels joves no puguin treballar. I que estan
obcecats pel fet que aviat ja no podran ni
estudiar ni construir amb independència
un projecte de vida.
Doncs si treballar amb drets no és una
cosa de bojos, ni un somni de vells sindicalistes
desfasats per la història, treballar i
fer-ho amb un sou digne i en unes condicions
laborals no precàries és una necessitat
civilitzadora, una forma d’entendre el
món i la vida pensant en les persones, en
el 99% de les persones. Això no és antic, ha
de ser el futur si no volem avançar cap a la
barbàrie.
Tenim eines socials, les vam construir fa
temps perquè fossin un instrument de
lluita contra aquesta barbàrie.
Tenim futur, però CiU vol donar al poble
de Catalunya gat per llebre. El que s’ha tret
del barret per al 25 de novembre no és un
conill blanc, és el gat negre que ens vol fer
oblidar i distreure de les seves retallades i
els seus fracassos.
De cap manera podem oblidar que la Catalunya
que deixa CiU el 2012 és un país
retallat i rescatat, on la gent viu molt pitjor
des que CiU va arribar. Avui els serveis públics
de salut i educació, els drets socials
s’ensorren i, a sobre, hem d’aguantar la
corrupció. El primer problema de Catalunya
no és el dèficit fiscal, sinó les polítiques
d’austeritat i retallades que CiU ha
votat a Brussel·les, a Madrid i a Barcelona.
Si no aturem les retallades, mai, mai serem
ni independents ni lliures.
Una política a Catalunya que no hagués
estat possible sense el suport del PP al Parlament
català. I una política del PP a Espanya
que sempre ha tingut la comprensió i
fins i tot l’exigència retalladora de CiU
quan es trasllada a Madrid.
Clar que CiU ara s’apunta al dret a decidir,
un dret a decidir que CiU no ha permès
exercir en els 25 anys que ha governat Catalunya.
Una cosa és que Catalunya decideixi,
una altra de molt diferent és que CiU
decideixi per Catalunya i parli de drets i
democràcia.
La democràcia real està a impedir que el
mercat i la seva lògica controli les nostres
vides. No som mercaderies! Som persones
humanes!
«Estar governats pels diners organitzats és
tan perillós com estar-ho pel crim organitzat
», deia Roosevelt. És ja el mateix? Vivim
una crisi del capitalisme desregulat que
pot ser suïcida per a la nostra civilització.

COORDINADOR D’EUIA BAGES
Ricard Sánchez Andrés

Anuncis

Són temps de lluita!

http://www.regio7.cat/opinio/2012/10/18/son-temps-lluita/213571.html

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS

Són temps de lluita!

Són temps de lluita!

La majoria de la ciutadania, les classes populars i, de forma especial, la classe treballadora pateix avui, a Catalunya, un retrocés greu de les seves condicions de vida i llibertats. La crisi que patim és consubstancial al sistema capitalista. Aquesta crisi profunda i global ens està portant a un canvi radical i profund del mateix sistema: més supremacia, més control del poder econòmic i financer, també sobre les institucions representatives. La situació de crisi actual a Catalunya no es pot entendre només des de la clau nacional, territorial i local. Des de totes les esferes de poder es van imposant unes estratègies de desmantellament de les llibertats democràtiques, subrogant la política al poder econòmic i financer i desregulant les relacions laborals. Som davant de diferents vessants de la crisi: crisi econòmica, crisi social, crisi de valors, crisi ecològica, crisi de la política. Per legitimar aquesta estratègia s’ha seguit aprofundint en l’empitjorament del sistema de valors, aclaparat per l’individualisme insolidari, el consumisme, el valor absolut de la propietat privada, al davant del valor de pertinença de classe, del valor d’allò col·lectiu i comunitari, la solidaritat de la ciutadania, el cooperativisme… En amplis sectors socials, motivats per la necessitat de supervivència, sorgeixen aptituds excloents i competitives en l’obtenció d’ajuts socials escassos i retallats. També actituds activament simpatitzants amb el neofeixisme institucional o social, que guanya adhesions amb el discurs d’assenyalar a la població més vulnerable i agredida com a culpable i proposant la seva exclusió dels ajuts i serveis socials i, fins i tot, l’expulsió del país. Es promou de forma continuada el desprestigi de sindicats, organitzacions polítiques, veïnals i moviments socials. Aquesta ofensiva sense precedents té la base en el dogma neoliberal de menys Estat i més mercat. Sota aquesta consigna estem en una contrareforma de les relacions i participacions socials de la ciutadania a favor de l’oligarquia financera. Creix la por i la inseguretat en el present i el futur, una base de pensament que accepta la retallada social i democràtica com a sacrifici inevitable i que, a més, genera un sentiment de culpabilitat de la classe treballadora i sectors populars davant dels veritables responsables de la crisi.
Es continua desprestigiant tot allò que és públic i s’ha implantat una gran vàlua del privat, com a més eficaç i eficient, oblidant que l’objectiu de l’administració pública és garantir universalment serveis de qualitat en règim d’igualtat i equitat, alhora que es gestionen amb eficiència i transparència econòmica. D’altra banda, també es produeixen mobilitzacions de tots tipus, fruit del patiment, la indignació i la ràbia. Unes mobilitzacions que els governs de CiU i PP volen limitar, reduir i prohibir amb mesures legals i mecanismes repressius generant por a la ciutadania i criminalització dels moviments. La crisi econòmica genera crisi social, creixement de l’atur, reducció dels pressupostos públics per atendre l’educació, la salut pública i les polítiques socials d’equitat, agreujant així les des- igualtats socials prèvies a la crisi, especialment la desigualtat de gènere, on ja patíem una situació de més vulnerabilitat. La pobresa i l’exclusió incideixen de forma greu sobre la població femenina, pensionistes, famílies monoparentals, joves, persones immigrades, famílies desnonades, persones aturades, i s’amplia cap a nous sectors de la població. S’està impossibilitant als i les joves incorporar-se al mercat de treball, que és el pas imprescindible per a qualsevol emancipació personal. És per això que la mobilització i la lluita social en aquests temps és important com mai. Mobilitzacions passades van ser necessàries per guanyar i mantenir els drets socials i laborals que tenim avui, mobilitzacions futures com la d’Acció Global del 13 d’octubre a Barcelona, la vaga general del sindicat CGT del 31 d’octubre i les diferents mobilitzacions futures de les més de 150 organitzacions i col·lectius que conformen l’anomenada Cimera Social són necessàries per evitar que ens ho robin tot. Són temps de lluita.

 

MANIFESTACIÓN POR OTRO 12 DE OCTUBRE ” Nada que Celebrar, todo por reconocer”.

 

LA PLATAFORMA POR OTRO 12 DE OCTUBRE “NADA QUE CELEBRAR”-BARCELONA tenemos convocada la manifestación por otro 12 de octubre en Hospitalet. Este año hemos trasladado la mani a esa ciudad por la problematica de inmigración que vive la ciudad.
 
Y por la mañana realizaremos unos talleres (pase videos, debates, y charla sobre “la deuda externa, nuevos colonialismos, etc..” (información más abajo en el correo).
 
MANIFESTACIÓN Internacional POR OTRO 12 DE OCTUBRE ” Nada que Celebrar, todo por reconocer”.
INFORMACIÓN EVENTO EN BARCELONA – ESPAÑA
http://www.facebook.com/events/117376911749207/

POR LA DIGNIDAD DE LOS PUEBLOS

12-O “Taller sobre la deuda externa” (Barceloma)

11.00 am. Casa Sin Fronteras
Taller sobre la deuda externa
 
ponentes de la plataforma por la auditoría de la deuda:
Sergi Cutillas i Javi Soraluce
C/ Llobregat 62. Parada de metro Collblanc L5
La deuda externa contraida por los diversos gobierno de turno se han asumido de manera ilegítima en nombre del pueblo, sin que le se haya consultado.
Aplicando las recomendaciones del fondo monetario internacional y del banco mundial para la ejecución de planes y programas que crean mega infraescturas que permiten la circulación y transporte de recursos expoliados por las transnacionales en los contextos de los pueblos originarios.
En el contexto de Europa dicha deuda externa se la ha contraído para salvar el deficit que ha generado los bancos y cubrir su deuda privada ante las arcas del Estado.
Algo que en ambos causos resulta inaúdito e inadmisible, porque al final es el ciudadanx de a pie, quien se hace responsable del pago de la misma, cuando dichos préstamos no son aplicados para el desarrollo y gestión de proyectos de bien común y público, sino todo lo contrario,
generan mapas de injusticia social llamativos.
Un ejemplo de ello es la aplicación de mega proyecto de minerías de cielo abierto e hidroeléctricas, cuyas ejecuciones traen efectos adversos sobre las poblaciones enteras.
Al mismo tiempo ,que bajo el aval de algunos gobiernos títeres, terminan por vulnerar derechos fundamentales y de soberanía de los Pueblos. Por ello también hoy nos manifestamos.
EVENTO CONVOCATORIA MANIFESTACIÓN DE BARCELONA EN L’HOSPITALET DE LLOBREGAT:

Por qué no entendemos a Chávez

“La presidencia de Chávez ha estado jalonada de constantes embestidas mediáticas que han resonado en todo el mundo -y mucho más en España- en torno a auténticos montajes informativos, manipulaciones o irrelevancias”

Pascual Serrano
Periodista. Autor de Desinformación (Editorial Península)                                     

En abril de 2008, algunos meses antes de que estallara la crisis económica en la que ahora estamos instalados, la prensa española informaba con profusión de un informe anual del BBVA presentado ante la Comisión del Mercado de Valores de Estados Unidos, en el que advertía sobre los riesgos de la situación económica venezolana. Meses después era esa comisión estadounidense la que demostraba su falta de control de la situación económica de su país, mientras que el gobierno venezolano concedía 236,7 millones de dólares para 1.547 proyectos socioproductivos comunitarios. Han pasado más de cuatro años y la situación económica que ha colapsado ha sido la del país del banco que hacía ese informe y de los medios que tan diligentemente lo difundían.

Venezuela es el segundo país latinoamericano en recibir jóvenes españoles que encuentran trabajo

En cuanto a Venezuela, es hoy el segundo país latinoamericano en recibir jóvenes españoles que encuentran allí trabajo y su gobierno entregó el pasado año 146.022 viviendas a los sectores más humildes. Trabajo y vivienda, dos de los principales problemas que las encuestas señalan como prioritarios para los españoles, resulta que se están afrontando mejor en el país que nuestra banca -tan necesitada de rescate- decía que presentaba riesgos en su situación económica.

 

La crisis económica, del mismo modo que ha mostrado la falsedad del discurso de nuestra boyante economía, ha permitido correr el velo de gran parte de las mentiras en torno a Venezuela y el gobierno de Hugo Chávez. Por eso ahora resulta que mientras nos anunciaban exiliados venezolanos que decían que huían a Miami, nuestros jóvenes deben buscar empleo en Venezuela.

Y es que revolución bolivariana ha sido el proceso político del que más se ha (des)informado de forma diametralmente opuesta a lo que estaba sucediendo. Si el público español hubiera tomado nota sistemáticamente de forma contraria a lo que le decían los medios de comunicación, hubiera tenido una idea más acertada de la realidad que creyéndoles.

Ya casi nadie lo recordará, pero el 31 de mayo la práctica totalidad de la prensa internacional anunciaba que a Hugo Chávez le quedaban dos meses de vida según “una fuente altamente respetada y cercana a Chávez, que conoce su estado y su historial médico”. La presidencia de Chávez ha estado jalonada de constantes embestidas mediáticas que han resonado en todo el mundo -y mucho más en España- en torno a auténticos montajes informativos, manipulaciones o irrelevancias.

Le vimos en televisión cantar una ranchera pero no cómo informaba de la inauguración de cientos de consultorios médicosDurante todo el año previo al referéndum de la reforma constitucional se estuvo diciendo que se postulaba como presidente vitalicio cuando sólo pretendía poder presentarse a la reelección, del mismo modo que lo puede hacer el presidente español. Publicaron que desde su antiamericanismo había prohibido la Coca-Cola cuando las autoridades sanitarias venezolanas lo que no autorizaron fue el edulcorante que se utilizaba en la modalidad Zero, también prohibido en Estados Unidos y Canadá. Nos contaban que prohibía los Simpson, cuando el organismo regulador lo que sencillamente planteó fue el cambio de horario en una televisión privada. La ciudadanía española está convencida de que Chávez ha expropiado de forma autoritaria las empresas pero lo único que sucedía es que su administración se dedicaba a comprar acciones en Bolsa, como cualquier capitalista, en sectores estratégicos de telefonía, eléctricas y banca para tener un Estado fuerte, tal y como había en España antes de las privatizaciones de Felipe González y José María Aznar. El presidente venezolano expuso en la ONU durante veinte minutos una propuesta de reforma para hacerla más democrática y cambiar su sede, y sólo nos enteramos de que empezó su intervención diciendo “huele a azufre”. Le vimos en televisión cantar una ranchera pero no cómo informaba en ese mismo acto de la inauguración de cientos de consultorios médicos.

El gobierno de Chávez ha demostrado, como pocos fenómenos internacionales, el deterioro y el patetismo al que pueden llegar los medios de comunicación. Y lo que es peor, el abandono que sufren los ciudadanos por parte de empresas informativas y poderes públicos que impiden su derecho a recibir información veraz.

Por ello, la mayoría de los españoles se asombran de sus victorias electorales y de la probable de este 7 de octubre. Porque son muchos los intereses económicos que se dan cita en nuestros medios para que no comprendamos lo que sucede ni en Venezuela ni en el mundo.

http://www.publico.es/internacional/443505/por-que-no-entendemos-a-chavez

Autogovern amb drets socials

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/4541/autogovern/amb/drets/socials

L’Onze de Setembre 2012 obre un nou període de decisions democràtiques, que tenen a veure amb un model de cohesió social de país que està sent desmantellat des de la Moncloa i des del Palau de la Generalitat. I té a veure també amb decisions vinculades a la relació entre Catalunya i l’Estat: ja no queda temps per seguir apostant per un model autonòmic superat en què Catalunya no encaixa.

Desprès de l’Onze de Setembre s’evidencien dos estats d’ànim de la població catalana, d’una banda la voluntat de trobar solucions a la crisi i la preocupació per la pèrdua de qualitat de vida i, en segon lloc, un arrelat sentiment democràtic on es vol decidir lliurement el futur del país respecte al seu encaix o no dins d’Espanya. Les polítiques centralistes del PP i anteriorment del PSOE de trencar els límits constitucionals amb la gestió d’aquesta crisi econòmica, social i política fan créixer i reforcen aquests sentiments.

Cal desplegar fórmules plurinacionals, on el dret a decidir estigui reconegut, com a única oportunitat d’un encaix comú, on l’Estat espanyol té el repte d’entendre i atendre el sentiment nacional dels pobles que el conformen.

La nostra proposta de federalisme de lliure adhesió té encara oportunitats d’esdevenir un punt de trobada que ajudi a articular una convivència entre pobles ja no només a l’Estat Espanyol sinó inclús també a Europa. Espanya s’hauria de comportar com un Estat de nacions i regions, com un Estat Federal, laic i republicà, plurinacional, pluricultural i plurilingüe i caminar cap una segona transició molt necessària, però les forces de l’oligarquia financera i post franquista ho impedeixen amb una lectura restringida de la Constitució de 1978.

L’autodeterminació trenca el pacte constitucional i s’obre a mig i llarg termini una nova reflexió constituent. Per a aquesta reflexió i altres que afecten el funcionament democràtic, cal agrupar el màxim de formes democràtiques per aïllar els grups antidemocràtics que operen des de diferents àmbits del poder, grups que en esferes econòmiques, socials, democràtiques i culturals aposten per una veritable involució que ens porti a escenaris gens democràtics. Les solucions neoliberals per sortir de la crisi no són en absolut una excepció i entren en els mateixos conceptes de retallades i llibertats de la ciutadania i dels pobles.

En aquest context i com en altres ocasions, CiU està utilitzant el fet nacional i les aspiracions a un major autogovern presents en la societat catalana com una maniobra de distracció: així amaga el fracàs de les seves polítiques socials i econòmiques, que no estan treien a Catalunya de la crisi i, d’altra banda, deixa en segon pla les coincidències polítiques de fons amb el PP, amb qui comparteix una visió antisocial de la sortida de la crisi, sobre la base de retallades de drets i reformes que afavoreixen només a les classes dominants.

CiU ideològicament està d’acord amb les polítiques d’austeritat que tant de mal fan a la ciutadania a Catalunya, les a votat a Europa a l’Estat va ser pionera en la seva aplicació, de manera paral·lela al Govern Zapatero i de forma ara coordinada al Govern Rajoy i aprovades amb suports polítics entre PP i CiU a Madrid i Catalunya.
Els drets nacionals no només són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics, siguin individuals o col·lectius. La nostra visió de participació, o no, en un Estat propi o compartit està en funció de la voluntat i els interessos d’aquesta majoria ciutadana que podem expressar com a poble en que al centre participa la classe treballadora, que ha d’expressar a mig i llarg termini un projecte emancipatori que va molt més enllà dels estats. Per tant, el desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes.

A Catalunya es fa necessària l’articulació d’un Nou Espai Català de l’Esquerra transformadora i Ecologista on participin sectors federalistes i independentistes sota la proposta de coordinar-se per enfrontar les polítiques neoliberals, aprofundir la democràcia i aconseguir de facto exercir el dret a decidir per a una consulta al poble Català sobirà.

Autor
Ricard Sànchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages