Archive | Novembre 2016

Manen els que no es presenten a les eleccions

  TRIBUNA  DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE DEL 2016 Regió7

De fet sembla un mal acudit. Continuarà governant Rajoy sense haver fet res ni promès res i, encara més, sent el candidat d’un partit que en qualsevol democràcia europea mai s’hauria pogut presentar a liderar un país per ser considerat ni més ni menys que una màfia. Però al Congrés dels Diputats 68 dels 85 membres del grup parlamentari del PSOE clavaven el genoll davant el PP i feien president Mariano Rajoy per a major glòria de la troica i l’oligarquia espanyola. Les accions d’aquesta troica i oligarquia no són una conspiració malvada per fastiguejar. Simplement defensen els seus interessos. Es diu lluita de classes. Mentrestant, al carrer desenes de milers de persones responien amb una gran manifestació als carrers de Madrid i altres ciutats a l’estafa d’aquesta investidura. Rajoy va avisar el PSOE i a qui va voler escoltar-lo que el govern que sorgeix no trencarà amb el sostre de despesa, ni la reducció del dèficit públic pactat amb Brussel·les, com tampoc no ho farà amb la carcassa legal i pressupostària en què s’han basat les retallades d’aquests anys. Clar, molt clar, vol dir que seguiran les polítiques que han disparat el deute públic i salvat la gran banca, les que han transformat al Regne d’Espanya en el campió de la desigualtat i en un alumne avantatjat en nombre de pobres i desnonaments. Per la mateixa raó ja sabem que continuaran les insultants cotes d’atur, de treball precari i d’aturats sense cobertura. No hi haurà marxa enrere en les destralades donades a la Sanitat, Educació o dependència, mentre que les pensions, convenientment buidada la seva caixa sense donar explicacions a ningú,representen el pròxim caramel en què el gran capital i Brussel·les han posat l’ull. Aviat ho veurem. Rajoy també va advertir que ningú podrà confondre les cares noves que forçosament hi ha en el seu gabinet amb una reconsideració de la llei mordassa, de la reforma laboral, de les expulsions en calent d’immigrants o de l’afany per continuar negant els seus drets, començant pel dret de decidir tant a Catalunya com de bascos o gallecs. En resum, la ruta neoliberal, espanyolista i repressora es manté. I cap a això ha donat pas franc amb la seva manemabstenció el gruix de la direcció del PSOE i el seu grup parlamentari per investir Rajoy, el cap del partit campió de la corrupció. Amb aquest acte, han renunciat als seus orígens. Els que anuncien un flòrid debat parlamentari, del potencial de la càmera per doblegar Rajoy, haurien d’explicar per què no han pogut, amb el mateix repartiment d’escons, impedir que Rajoy aconsegueixi el govern. Menys encara poden respondre com ha estat possible que en els 300 dies que aquest ha estat en funcions hagi torejat al parlament el que ha volgut i com ha volgut. Res indica que de l’actual composició d’aquestes Corts es pugui esperar una altra cosa que més mal a la població. Rajoy només ha aconseguit arribar a la presidència per la renúncia de 68 diputats del PSOE i el suport de Ciutadans i Coalició Canària. El seu govern neix fràgil i aquesta debilitat únicament la pot fer aflorar i constatar la mobilització. En la setmana decisiva per a la seva investidura, el dia 22, es va celebrar una manifestació contra el Conveni UE-Canadà (CETA); quatre dies després, van arribar la vaga i la manifestació en defensa de l’Educació convocada a l’uníson per tota la comunitat educativa: docents, pares i mares, així com estudiants; el 29 d’octubre, dia de la investidura, va retrunyir en els carrers el crit de «no ens representen i la lluita continua». Aquesta és i serà la veritable oposició, l’única que pot doblegar el PP i els seus plans. El que el carrer no doni, no existirà, que ningú es faci il·lusions. Per tant, ens cal organitzar la màxima unitat en la resistència i en l’organització, per què aquesta unitat i aquesta lluita seran les que demostraran la debilitat de fons del govern i la d’un règim, el del 78, que ara només ha guanyat temps a costa d’incrementar la profunda crisi que viu. Això de Pedro Sánchez al programa Salvados confirma el conegut: manen els que no es presenten a les eleccions. I en diuen democràcia, però aquí no ho és

Anuncis

La pau ha de ser irreversible a Colòmbia

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/13970/pau/ser/irreversible/colombia

Sí que és veritat que preveia un resultat ajustat, però estava convençut que guanyaria el  a la pau a Colòmbia. El veia ajustat perquè coneixem una mica la situació del país i sabem que fa l’efecte que en comptes d’una, hi ha dues Colòmbies totalment diferents. I, de fet, això ha quedat palès en aquests resultats.

Si fem una ullada a les regions més afectades pel conflicte podrem distingir amb més claredat les dues Colòmbies de les quals parlo. Una, que és la que més morts va posar a la guerra, va donar suport a l’acord. L’altra, despolititzada i allunyada de la realitat i dels motius reals de la guerra, va mostrar-se contrària a la proposta.

Després de més de dos anys de negociacions a l’Havana entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC-EP, aquest país estava més a prop que mai d’aconseguir el final del conflicte armat del que ho havia estat en altres moments de la seva història. Des que es van instal·lar els diàlegs de pau, les dues parts havien avançat en una agenda que contemplava la necessitat d’arribar a acords en punts tan crucials com la política de desenvolupament agrària integral; la participació política; la solució al problema de les drogues il·lícites; la determinació de qui és víctima del conflicte armat, i la caracterització de la fi del conflicte. Tots ells, temes crucials.

La necessitat històrica de donar resposta a les aspiracions de milions de colombianes i colombians passa per trobar solució a aquestes necessitats. És per això que es buscava l’aval i la participació de la ciutadania, que és la que, finalment, havia de ratificar els acords. La mobilització d’una part important de la societat colombiana havia aconseguit que els actors armats emprenguessin, en paral·lel a la negociació, un procés d’afluixament del conflicte, pel qual les FARC-EP es comprometien a no iniciar accions armades, mentre s‘emprenien els preparatius per a la realització d’accions conjuntes de desminatge en diverses parts del país.

Tot i això, desenes d’activistes camperols, indígenes o sindicalistes van ser assassinats durant el temps negociació en un clar torpede del procés per part d’interessos privats. Qualsevol incident dificultava el procés i trencava la confiança de les parts, especialment si tenim en compte l’ofensiva de l’extrema dreta colombiana, encapçalada per l’expresident Álvaro Uribe, representant dels interessos dels sectors ramaders i oligàrquics així com d’una part de l’exèrcit.

S’ha de seguir amb la pressió internacional perquè aquests successos parin. La UE no ha jugat cap paper ni abans, ni durant ni després del procés de pau. I això és vergonyós. Des de la Unió Europea s’ha de jugar un paper més actiu en el procés obert a Colòmbia després de la victòria del No en el referèndum del passat cap de setmana sobre la signatura de la pau entre el Govern i les FARC-EP. Se li ha de recordar a Juan Manuel Santos que la pau és irreversible i que s’ha de mantenir l’alto el foc de manera indefinida.

El resultat del passat diumenge va inundar de ràbia totes aquelles persones que han lluitat a favor de la pau a Colòmbia, i la victòria del No va ser de forma clara una picada d’ullet a la campanya d’un sector de l’oligarquia que ha utilitzat tergiversacions i mentides cap als detractors de la fi del conflicte. De fet, els sectors de la guerra van aconseguir convèncer una petita majoria amb una grotesca campanya de mentides. I això no és lícit, ja que atorga un paper rellevant en el procés de pau a aquells que es lucren i es van lucrar amb la guerra; aquells que van tolerar i van impulsar els esquadrons de la mort, que van omplir Colòmbia de tombes i milions de desplaçats interns.

Mentre les FARC reiteren el seu ferm compromís de pau, Santos posa data de caducitat a l’alto el foc. Una molt mala notícia. La UE ha d’estar present per acompanyar aquesta voluntat de pau. Ha fet molt bé a treure les FARC de la llista d’organitzacions terroristes, però ha de dir ben clar al president de Colòmbia que així no, que mantingui el compromís amb la pau. Tampoc podem oblidar que és real que bona part de la solució del conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament han estat desposseïts d’ella. A Colòmbia, les causes de la guerra han estat diverses, però bona part de la solució al conflicte tindrà a veure amb l’accés a la terra dels sectors que històricament no n’han pogut fer ús. Colòmbia té 114 milions d’hectàrees de les quals 40 milions pertanyen al 0,8% de la població. Ens trobem davant d’una oligarquia que no vol perdre ni vol repartir la seva desorbitada riquesa. Aquest 0,8% és una xifra que escandalitzaria qualsevol país en el qual es respectés la diversitat i el dret a viure amb dignitat. Des de les organitzacions socials i camperoles hi ha alternatives i propostes, que cal escoltar si es vol una pau duradora. I hem de tenir en compte, també, que la pau no pot construir-se des de la desmemòria ni des de l’oblit. 50 anys de guerra han portat desenes de milers de desaparicions forçades, assassinats i massacres contra la població civil i el genocidi d’una força política, la Unió Patriòtica. Els responsables d’aquests actes han de assumir-los. No hi haurà pau sense esclariment de les violacions als drets humans, justícia als seus causants i reparació per a les víctimes. La societat civil colombiana i la comunitat internacional han de redoblar el suport perquè aquest procés de pau no quedi en res i no caigui per les provocacions dels enemics de la pau.

AUTOR
Ricard Sánchez
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA VERGONYA

 TRIBUNA- DIMECRES, 2 DE NOVEMBRE DEL 2016 Regió7

Vergonya , impotència perquè Astral demostra que les ONG fan la feina que havien de fer les administracions de la UE, que no només no han fet res per resoldre aquesta tragèdia, sinó que són les causants i les que l’han agreujat. «A hores d’ara la UE no pot enganyar ningú» perquè «el món està sent testimoni de com la UE esta violant les convencions internacionals més elementals, retorçant el llenguatge fins a la sacietat i convertint en un problema de seguretat el que és una crisi humanitària». La CE «fa gala d’una hipocresia cada vegada més creixent» perquè desenvolupa unes «polítiques inhumanes», només cal mirar les situacions vergonyoses com la generada a Grècia. En aquests moments «tots a la UE comencen a parlar que cal destinar més ajuda al desenvolupament als països d’origen, però, en la pràctica, el que fan és finançar exèrcits de països com Eritrea i Sudan per evitar les arribades a Europa». Especialment sagnant és «tractar amb governs com el del Sudan, el president Omar al-Bashir està acusat de crims de la humanitat pel Tribunal Penal Internacional». És el projecte d’«externalització de fronteres en la seva expressió més macabra». Un model que «té el seu origen en les tanques de Ceuta i Melilla» i que va ser «actualitzat amb el pacte il·legal amb Turquia». Cal recordar que les polítiques de la UE fomentant conflictes i venent armes han provocat les guerres de les quals fugen els refugiats. És vergonyós i deplorable que la Unió Europea hagi de destinar tres milions d’euros per deportar a Turquia amb vaixell les persones refugiades que es troben a Grècia. Per al seu posterior trasllat als centres de detenció i deportació habilitats amb diners públics europeus a Turquia. El fet que aquestes persones fossin deportades a Turquia sense saber què els passarà la van prendre al març el Consell vergonyaEuropeu, la Comissió Europea i el govern turc, contractat per a aquest efecte. Les solucions que s’han proposat des de la UE és militaritzar la Mediterrània (vaixells de l’OTAN davant de Turquia) i externalitzar fronteres. Què és «externalitzar fronteres»? Pagar certs països amb diners de la UE per reprimir migrants i refugiats per impedir que arribin a Europa. Alguns d’aquests països que reben diners de la UE per reprimir migrants són Sudan, Eritrea i Turquia, flor i nata dels drets humans. Mentrestant, les xifres són les que són: 1.200 refugiats reubicats dels 160.000 compromesos. I la UE treu pit. Estem apunt d’arribar als 3.600 morts a la Mediterrània durant el 2016. Aquesta xifra tant li és, a la UE, no són més que rostres anònims. L’últim que se li ha ocorregut a la UE ha estat el xantatge: si Afganistan deporta refugiats, tallaran les ajudes. En el cas de l’Afganistan fins i tot han demanat que una terminal de l’aeroport de Kabul només s’utilitzi per a les deportacions. El cinisme de la UE és sagnant. Diuen que a Turquia no hi ha deportacions, sinó transport de passatgers, segur que diran el mateix a l’Afganistan. I per què aquesta nomenclatura? Perquè les deportacions massives són il·legals, així que li canvien el nom i solucionat. Ah, l’acord amb Turquia és possible perquè la UE el considera «país segur». Tant són les cafrades que faci Erdogan, res canvia, i mentre hi ha qui fa negoci, 100 milions d’euros de la UE per als exèrcits d’Eritrea i Sudan. Es fa negoci de la tragèdia. Perquè us feu una idea de la dimensió del drama mostrat a Astral, mireu les últimes notícies de fa 10 dies. 17.000 milions s’ha gastat la UE des del 2014 per frenar la immigració: tanques, acords amb tercers, etc. «Algú no està fent la seva feina» Aquestes persones tenen nom, cognoms i grans despatxos a Brussel·les. I només des del 2014, la xifra d’ofegats a la Mediterrània ja ha passat dels 10.000. La tasca de voluntaris/àries com es veu a Astral demostra que la solidaritat sí que està a l’alçada, no com les institucions. La tasca de les ONG és impagable, però recordeu que aquesta tasca l’hauria d’estar fent la UE.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES