Mera cortina de fum!

http://www.regio7.cat/opinio/2013/03/19/mera-cortina-fum/227898.html

 

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS 

No entenc que el president del govern parli de fomentar la formació, i executa a l’uníson retallades en Educació, planteja una contrareforma educativa com la LOMCE i expulsa els joves de la universitat suprimint beques i apujant les taxes.

La meva valoració és que l’Estratègia d’Emprenedoria i Ocupació Jove 2013-2016 presentada personalment pel president del govern, Mariano Rajoy, només conté un cúmul de mesures ineficients per servir com a mera cortina de fum que no tallarà els problemes reals de desocupació i la creixent precarietat que pateix la joventut.
En els últims quatre anys s’ha expulsat del mercat laboral a l’estat espanyol 1,9 milions de treballadors i treballadores joves, que representen el 67% de l’ocupació total destruïda. Aquesta xifra ja de per si dramàtica arriba al 91% si es tenen en compte als menors de 35 anys. Davant d’això Rajoy es limita a vendre unes breus i insuficients mesures que no serviran per crear ocupació, i més que sigui de qualitat, principalment per l’escassa quantia dels diners destinats a aquesta finalitat .
El govern del PP es riu de la joventut en plantejar que les seves 100 propostes canviaran significativament la desesperada situació actual de milers de joves. Els 3.485 milions d’euros destinats principalment a bonificacions, autoocupació i formació no tenen res a veure amb les quantioses xifres de fons públics dedicades, per exemple, als rescats bancaris. No serveixen per canviar la realitat econòmica que travessem, perquè no seran un estímul per a la reactivació econòmica. El govern de Rajoy torna a posar de manifest quines són les seves prioritats davant les manifestes necessitats dels que fa anys que paguen a la pràctica les conseqüències d’una crisi que no han generat.
Estem de nou davant mesures de maquillatge d’un govern que amaga la caòtica i difícil situació que travessem fent-se la foto i buscant un titular bonic. Mentre Rajoy parla de fomentar la formació com a objectiu del seu pla d’ocupació juvenil, executa a l’uníson les retallades més grans en Educació, planteja una contrareforma educativa com la LOMCE i expulsa els joves de la universitat suprimint beques i apujant les taxes.
Estem davant d’un conjunt de mesures dirigides amb desvergonyiment a desmantellar tot el sistema educatiu públic i destruir la veritable formació de la joventut. Després de totes aquestes reformes dirigides a fer que els futurs treballadors joves perdin qualificació i a abaratir el que només veuen com a mà d’obra amb la qual fer negoci, és hipòcrita i cínic que el govern espanyol parli d’impulsar la formació i la qualificació de la joventut en una estratègia d’ocupació. Aquestes 100 mesures s’emmarquen en la reforma laboral juvenil del Reial decret llei 4/2013, que planteja la creació d’una nova figura contractual que aprofundeix la precarietat i dóna generoses bonificacions fiscals als empresaris per la con-tractació juvenil que no es traslladen als treballadors. El resultat de tot això és més precarietat laboral, que no té cap justificació econòmica perquè precisament la majoria de les ocupacions juvenils destruïdes han estat dels que estaven ja en condicions precàries.
Són molt contradictoris els arguments que cal més flexibilitat laboral, precisament aquells sectors amb més desregulació i flexibilitat externa són els que més ocupació destrueixen. L’executiu de Rajoy demostra que cada dia està més allunyat dels interessos reals de milions de joves. La veritable creació d’ocupació juvenil es donarà quan es transformin radicalment les polítiques econòmiques d’ajustament dur i retallades, i se substitueixin per plans estructurals reals destinats a reactivar el creixement econòmic i la creació de llocs de treball.

Chávez, aquest estrany dictador

 

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS 
Chávez, aquest estrany dictador, com diu Eduardo Galeano. Davant la mort d’una figura com Chávez, figura tan atacada en els mitjans de comunicació i en aquesta Europa que segueix creient, com ho creuen els Estats Units, que Amèrica Llatina és la seva reserva de matèries primeres, en un pensament colonialista mai extingit, toca dir unes paraules sobre una figura que es va oposar de manera contundent a aquest injust colonialisme, a aquesta voraç política espoliadora de les riqueses del seu país i dels seus països germans. Aquí n’hi ha alguns que li van cridar dictador per haver passat referèndums revocatoris, eleccions guanyades per àmplies diferències i massiva participació.
Al contrari del que tenim aquí, en diuen “campechano”. Per haver expropiat latifundis i haver nacionalitzat empreses clau i reduït des de 2004 la pobresa a la meitat, li van cridar populista; aquí hem salvat bancs per vendre’ls, privatitzem empreses clau per a la nostra sobirania i economia i en diem democràcia. El van criticar per destinar els ingressos del petroli a la sanitat pública i a les missions d’alfabetització en els barris pobres. Aquí al pensament colonial d’alguns li és impossible acceptar el repartiment de la riquesa i sí que respecten els xeics de l’Orient Mitjà, d’on diuen que respecten els drets humans a cop de talons d’or negre. Chávez va ser un gran líder antiimperialista sobre el qual es podrà debatre, però al qual els colonialistes no van dubtar a qualificar com el seu gran enemic. Es perd una personalitat generosa i altruista com poques, un impressionant líder de masses i un home que va ser fonamental per derrotar els Estats Units en el seu principal projecte per a la regió en aquest segle: l’ALCA, i que va generar un torrent d’iniciatives i polítiques antiimperialistes: Banc del Sud, Petrocaribe, Telesur, Unasur i Consell Sud-americà de Defensa, entre tantes altres. Chávez ha estat crucial no solament pel despertar de Veneçuela i el seu camí cap a l’emancipació, sinó que ha estat un exemple per a tota Amèrica Llatina. Durant els 14 anys de presidència de Chávez el seu país ha assolit grans avenços socials, garantint l’accés de la població a la sanitat i a l’educació. La política de redistribució de la riquesa del seu govern ha aconseguit que hagi passat de tenir el 76% de pobresa l’any 1996, al 23% l’any 2010.
I quant a la pobresa extrema, s’ha passat del 40% l’any 1996 al 7,3 l’any 2010. I no oblidem l’intent de cop d’estat que va patir l’11 d’abril de l’any 2002, “com l’oposició veneçolana es va desemmascarar” i com gràcies a la mobilització popular Chávez recuperà el poder que havia guanyat a les urnes.
L’ampli suport rebut a cada votació va fer que guanyés amb clara diferència totes les eleccions presidencials, la darrera la de l’any 2012, amb més del 54% de vots per a la seva candidatura.
El president Hugo Rafael Chávez Frías va dedicar tota la seva vida a aconseguir una Veneçuela digna, sobirana i independent de l’imperi i una societat justa i lliure per al poble veneçolà, també per a Llatinoamericà i el món.
La guerra mediàtica i la manipulació dels sectors reaccionaris del món editorial i de comunicació van anar intoxicant tot el mandat d’Hugo Chávez, i van prosseguir en la seva llarga malaltia.
Estic convençut que la revolució bolivariana continuarà amb el suport del poble veneçolà i que “la figura del comandant Chávez passarà a la història com un líder que va tornar la dignitat al seu poble i va iniciar un canvi profund en la geopolítica, posicionant Amèrica Llatina com a model alternatiu a les polítiques neoliberals”.

http://www.regio7.cat/opinio/2013/03/12/chavez-aquest-estrany-dictador/227234.html

Triple explotació

http://www.regio7.cat/opinio/2013/03/06/triple-explotacio/226680.html

RICARD SÁNCHEZ ANDRÉS

Coordinador d’EUiA Bages

La indignació no ha de ser cap obstacle per analitzar les actituds. En algun lloc ja s’ha escrit que aquests temps recorden els temps finals del franquisme i per a les dones el 8 de març ha de seguir sent un dia de reivindicació i d’anàlisi.

Les i els joves som conscients que encara avui dia hi ha desigualtats. Tenim molt clar que en altres cultures la dona pateix discriminacions brutals, que hi ha continents sencers morint-se de gana. Sovint, però, no som capaços de veure el que tenim davant. Mirem a l’exterior sense adonar-nos del que estem sofrint nosaltres mateixos. I això ens impedeix trencar amb els tòpics que fa tant temps que tenim imposats. Un exemple clar són les desigualtats entre sexes.
Les dones paguen un impost en espècies a l’Estat fent tasques bàsiques per a l’estat del benestar que correspondrien a l’administració pública. Aquest esforç, no només no és recompensat, sinó que, a més, la dona segueix discriminada legalment i simbòlica a les institucions públiques. De tota manera, i malgrat aquesta doble jornada, les dones segueixen cobrant menys en l’esfera laboral productiva. Primer, per la divisió sexual dels treballs (pastisseria, infermeria), i després, perquè ascendir jeràrquicament se’ls fa molt més difícil, i per tant ocupen llocs de treball de categories menys remunerades i menys valorades socialment.
D’altra banda, el percentatge de dones que es veuen obligades a fer mitja jornada és molt superior al d’homes, ja que en molts casos els treballs casolans es consideren obligació seva, sense possibilitat de deixar l’elecció a les seves mans, ja que, tradicionalment, les tasques de cura han estat pròpies de les dones. Aquest fet ocasiona també que els seus salaris siguin més baixos.
L’origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d’explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d’una manera transversal totes les classes, només amb l’alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada.
La submissió de la dona a l’home va començar amb l’aparició de la propietat privada. A l’antiguitat, quan es va començar a produir excedent, va néixer la propietat privada. Aquesta propietat havia de transmetre’s d’alguna manera, per això mateix neix també la figura de l’hereu. Els homes havien de garantir-se un hereu (que fos sang de la seva sang) a qui transmetre les seves pertinences, i per aquest motiu necessitaven mantenir les dones sotmeses, per assegurar-ne la fidelitat. L’origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d’explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d’una manera transversal totes les classes, només amb l’alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada. La feina de les dones ha estat sempre invisibilitzada, fins i tot la remunerada. És per això que es creu que ha estat en els darrers anys que les dones han tingut accés a la vida laboral remunerada. Però no és així. Les dones han treballat sempre. Podem pensar, per exemple, en les fàbriques tèxtils a Catalunya, on des del segle XIX treballaven quasi exclusivament dones, o en feines de costura que les dones feien des de casa seva remuneradament.
El sistema ha aconseguit, des de sempre, explotar doblement les dones. Per una banda, les dones treballen en l’àmbit laboral productiu, enriquint amb la seva plusvàlua els beneficiats pel sistema; i, per l’altra, s’ocupen del treball domèstic i reproductiu (cuiden les persones grans, renten els plats, planxen, porten els nens a l’escola, cuinen). Fan, doncs, una doble jornada.
Les dones joves treballadores estan, doncs, triplement explotades: per treballadores, per joves i per dones.

 

La otra cara del “¿Por qué no te callas?” y porque el Rey no pudo aguantar y se levantó

Posted on 21 septiembre, 2011by CienciayEspiritu

Esto no lo vimos en las televisiones españolas:

¿Por qué se levantó el Rey? Quizá tenga que ver algo con este artículo:

LOS NEGOCIOS DEL REY DE ESPANA

Atención este documento que voy a escribir me ha costado muchísimo encontrarlo debido a la censura monárquica. Durante los últimos 30 años, los medios de comunicación españoles han reconstruido la imagen del heredero del dictador Francisco Franco, Juan Carlos de Borbón sin posibilidad de réplica.

Nos han inculcado “a capa y espada” que el monarca es simpático, dicharachero y campechano para tratar de imponer y afianzar la restauración monárquica previamente inscrita en el testamento franquista.

Sin embargo y a pesar del “pacto mediático”, la figura del rey dista mucho de ser incuestionable, a su falta de legitimidad democráctica en ciertas ocasiones y a su todavía dudosa actuación en el Golpe del 23-F, es preciso añadir uno de los temas mas censurados durante su reinado; sus negocios.

Los negocios de Juan Carlos y su estrecha relación con la clase empresarial y aristocrática tienen muy poco que ver con esa imagen de campechano que nos quieren dar los medios. Es sonada su relación con Jose María Cuevas, Presidente de la patronal y los regalos del monarca a dicha persona, entre ellos un Bentley Continental, casualmente automovil que conduce el monarca en sus ratos libres.

Cuando Juan Carlos de Borbón fue entronizado carecía totalmente de fortuna personal. En 1963, un año después de su boda real con Doña Sofía, el banquero Luis Valls Taberner conenzó a proporcionar al monarca una generosa cantidad de dinero (en forma de intereses bancarios) destinada a aportar liquidez económica a los recién casados. También contribuyeron muchos nobles del franquismo a alimentar las arcas reales para salvar según ellos al país de la hecatombe republicana.

Otro personaje singular que declaró que hizo transferencias importantes al monarca fue Ruiz-Mateos, tras la expropiación de Rumasa (su empresa) el empresario acusó al rey de haber aceptado cientos de millones, no solo de su propio bolsillo sino de diversos accionistas. El Fiscal General del Estado acusó de un delito de injurias al empresario, pero ni Ruiz-Mateos fue procesado, ni su denuncia aclarada.

El periodista Jesús Cacho en su libro EL NEGOCIO DE LA LIBERTAD, reveló algunas de las fuentes de financiación de Juan Carlos I; una de ellas fue el petróleo, el cuál, generaba unas jugosas comisiones procedentes del crudo que se importaba a España.

Nada más ocupar el trono de España, su hombre de confianza Manuel Prado y Colón de Carvajal (Marqués del Prado), se dedicó a mandar varias misivas reales a otros monarcas, especialmente del mundo árabe (al Sha de Persia) solicitandoles dinero en nombre del Rey de España para fortalecer la monarquía española.

Especiales relaciones tenía el monarca español con los reyes árabes, a los cuales, recién empezada la democracia española, en una ocasion les llegó a solicitar un crédito de 100 millones de dólares, alegando ser destinado para las arcas estatales…

Algunos de los hombres que han estado en algún momento cerca del rey de España han sido: Mario Conde, Alfonso Escamez, “Los Albertos” o Luis Roldán. Mario Conde fue una de las amistades peligrosas del rey, cuando BANESTO fue intervenido aparecieron dos cuentas a nombre de Juan Carlos de Borbón-Dos Sicilias y Orleans con varios millones de pesetas. Mario Conde en su día confesó que ese dinero fue destinado para la ampliación de capital bancario.

Cuando el Rey elige Mallorca para pasar sus vacaciones, afianza un grupo de amistades potentes y aristocráticas, que junto con Giovanni Agnelli, Raul Gardini y Juan Abelló, le compran el yate Fortuna que tantas alegrías solariegas le ha proporcionado. Años más tarde Gardini se vió implicado en casos de corrupción en Italia y se suicidó finalmente en 1994.

En el año 2003 llegó de Francia el última escándalo Real, durante el juicio de un caso por apropiación indebida, el ex-presidente de ELF, Le Floch-Prigent, declaró en el juicio sobre la compra de DETROIT DIESEL, haber entregado 55 millones de euros al rey de españa, con el que confesó haberse visto en múltiples ocasiones en su domicilio privado.

En la actualidad resulta dificil cuantificar a cuanto asciende la fortuna real española, según Forbes (edición 2003) es de 2.500 millones de euros, dicha revista en España fue secuestrada y sus números en éste país fueron destruidos clandestinamente, sin embargo, fuera de España la revista fue vendida con normalidad. ¿Es España una democracia?

Juan Argente Sainz-Rozas

Fuente: http://noticiascuriosas.info/Categorias/Sociedad/Los-negocios-del-Rey-de-Espana.html

Sigan leyendo el nuevo articulo de: ¿Por qué te callas ahora?http://cazadebunkers.wordpress.com/2011/12/09/por-que-te-callas-ahora-le-pregunta-un-coronel-del-ejercito-al-rey/

El fracking és una barbaritat

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/5558/fracking/barbaritat             L’ús intensiu d’aigua del fracking podria ser un dels motius per frenar aquesta tecnologia tan agressiva d’extracció d’hidrocarburs. 

 

Des de fa un parell d’anys el debat sobre el futur energètic a Europa té un nou punt calent. Es tracta de l’aparició d’una nova tècnica d’extracció de gas natural no convencional, coneguda com fractura hidràulica o fracking,. Una tècnica que s’utilitza als EUA des dels anys noranta i que a tingut des del seu inici dures crítiques, però és ara quan empreses d’aquest país estan desembarcant a Europa, Espanya i Catalunya per començar aquí la seva explotació comercial.

El gas natural no convencional de difícil extracció. No es troba en grans bosses al subsòl com el gas convencional, sinó que repartit en petites bombolles en diferents tipus de roca pot ser de pissarra, carbó, etc. Per a la seva extracció és necessari trencar les capes de roca per reunir el gas i que aquest flueixi cap a la superfície. Per a això s’utilitzen explosius que provoquen petites fractures i després s’injecten milers de tones d’aigua a molt alta pressió, barrejats amb sorra i additius químics. Entre els additius químics utilitzats es troben benzenos, xilens o cianurs, fins arribar a unes 600 substàncies químiques, moltes d’elles reconegudes com cancerígenes, mutàgenes, disruptores endocrines i amb altres propietats altament preocupants. A més, l’aigua a pressió arrossega substàncies com metalls pesants (mercuri, plom …), radó, ràdio o urani i altres elements radioactius que es troben en les roques del subsòl.

Com veiem, el fracking té greus impactes ambientals. El més preocupant és la contaminació de l’aigua subterrània i de superfície. Als Estats Units s’han produït diversos casos de contaminació d’aqüífers subterranis, el que ha motivat que aquesta tècnica es prohibeixi en diversos estats.

Actualment als Països Catalans ja hi ha una quinzena de permisos sol·licitats o concedits per buscar hidrocarburs i extreure’l, en cas que se’n localitzin, mitjançant aquesta tècnica. La majoria estan demanats per filials de grans multinacionals. Els projectes Les Pinasses (Bages i Berguedà), Fontanelles (Bages) i Ripoll (Ripollès, Osona i Garrotxa) ja compten amb un permís concedit per la Generalitat, mentre que estan sol·licitats els Darwin i Leonardo (ambdós de l’empresa Montero Energy, filial de la multinacional R2 Energy) –que s’estenen per la Segarra, la Noguera, el Pla d’Urgell, el Bages, Osona, la Garrotxa i el Bages- i la Pedrera (Bages). CiU i PP van estar junts per no prohibir el fracking en una moció de l’Esquerra plural. Esperem que la mobilització pública pugui aturar-la.

Estem vivint uns temps de neocaciquisme polític més potser més que de neoliberalisme. Els mercats capitalistes tenen serioses limitacions per la seva nul·la sensibilitat ambiental a l’hora de tractar amb els problemes mediambientals. Confiar a les forces de mercat la destinació ecològic del nostre planeta equival a un suïcidi col·lectiu. Quan dins d’un marc donat, amb certes regles de joc, no podem resoldre problemes greus i inajornables, del que es tracta és de canviar les regles de joc. El capitalisme no és sinó naturalesa i treball combinats de certa manera, acumulats al llarg del temps, i sota el capitalisme apropiats i expropiats de manera indecent i privada.

Reconstruir ecològicament la societat industrial, i realitzar la transició cap a una societat sostenible, vol dir fonamentalment dues coses: la primera, emprar energies renovables, la segona, tancar els cicles. Per ecologitzar l’economia necessitem aprendre a practicar sistemàticament un “pensament solar” i un “pensament en cicles”. Aquestes haurien de ser consignes de primeríssim rang per tenir un teixit productiu diferent ecològic ric i inacabable per al segle XXI.

Hem de canviar el nostre model de desenvolupament. Hem d’avançar cap a una major eficiència energètica i de recursos, cap a una transició i un canvi de paradigma. No només per raons ètiques sinó per garantir la nostra supervivència social, ecològica i econòmica. La lluita pel medi ambient és també la lluita per la salut, la prosperitat i l’ocupació d’avui. El món que somiem serà just perquè serà igualitari i també ecològic. D’aquest cicle de bogeria s’ha de sortir amb un teixit productiu eficient, sostenible i socialment just.

Ricard Sànchez

 

Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages