TRIBUNA Regió7 DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016
El Primer de Maig és el dia mundial de la classe treballadora. Un dia de mobilització, de reivindicació i de lluita contra les desigualtats i per la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores de tot el món. Nosaltres denunciem els privilegis de les grans fortunes, la banca i les grans corporacions, protegits per un entramat jurídic i normatiu que permet evadir a paradisos fiscals els impostos que sostenen el nostre estat del benestar. També rebutgem la persecució que pateixen sindicalistes i les classes treballadores quan exerceixen el seu dret de vaga. Hem de posar fi d’una vegada per totes a la Llei Mordassa del PP i a un Codi Penal que priva de llibertat tots els condemnats per aquesta causa, com l’Alfon, que està patint presó injusta des de fa mesos. Reclamem la derogació de les últimes reformes laborals que han provocat milions d’acomiadaments i un impuls estratosfèric de la precarització de les condicions laborals. Per millorar les condicions de vida i laborals de les classes treballadores es necessita un canvi polític i social. La crisi capitalista i les polítiques neoliberals del PP i CiU amb les seves retallades i limitació de drets han empitjorat fins a límits insostenibles la vida de milions de persones: atur, precarietat, salaris baixos, desnonaments, pobresa… Hem de lluitar contra l’atur i la precarietat amb totes les nostres forces i garantir els mínims bàsics per combatre la pobresa. Per això reivindiquem dignificar els salaris a través de la pujada del SMI i de la pensió mínima a 1.000 euros, lluitar contra les desigualtats, així com potenciar i defensar els serveis públics com a fórmula de salari indirecte que 
beneficia fonamentalment els treballadors i les treballadores. Amb els actuals governs, amb l’actual règim polític, difícilment millorarà la vida de la classe treballadora. Hem de recuperar allò que ens han man llevat, tant en salari real com en diferit, sanitat, educació, serveis socials i dependència. Som en un moment molt important que necessitem que culmini en un govern de les forces del canvi i d’esquerres a l’Estat espanyol; per això considerem imprescindible sumar i confluir, això és el que necessita la classe treballadora. És el moment de representar la gent que lluita dia a dia per tenir una vida digna, amb pa, treball i sostre, i cridem a participar a les Marxes per la Dignitat del pròxim 28 de maig. El Parlament de Catalunya ha d’aprovarla Renda Garantida de Ciutadania, i a la Generalitat de Catalunya li exigim l’aplicació de la llei 24/2015 d’habitatge i contra la pobresa energètica en tota la seva amplitud, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional. Així mateix, cal la més gran mobilització per oposarnos als tractats de lliure comerç i d’inversions CETA i TTIP, així com al TISA, de liberalització de serveis. Cal la mobilització activa en una lluita sostinguda per aconseguir els nostres objectius, per un canvi que faci possible posar fi a l’austericidi i les polítiques neoliberals que ens esclafen i només beneficien els poderosos, en nom d’una Europa unida. Nosaltres sempre fem una crida a la participació massiva a les diferents manifestacions que pel Primer de Maig es faran a tot Catalunya, així com a les convocatòries de les Marxes per la Dignitat del proper 28 de maig. És allò que es fa cada dia en nombroses empreses, defensant els llocs de feina, com a la Delphi de Sant Cugat, o lluitant pel conveni, com el Metro de Barcelona, o evitant desnonaments o talls de llum, aigua i gas a famílies sense recursos. S’ha d’aconseguir que aquestes lluites imprescindibles siguin més àmplies i massives. El Primer de Maig és també una jornada de lluita i solidaritat internacionalista. Condemnem la política criminal de la UE respecte dels refugiats i exigim que els governs prenguin mesures per a la seva acollida.
Ricard Sánchez Andrés
COORDINADOR D’EUIA BAGES
«refugiats» com el grup de persones que es reconeixen com a migrants forçats, ja que en els seus països són perseguits per les seves creences,races, per conflictes armats o per desastres naturals. En l’actualitat, la definició també inclou les persones que marxen dels seus països perquè la terra no els assegura la subsistència. Els estats signants d’aquesta convenció tenen l’obligació d’acollir les persones demandants de refugi i oferirlos l’ajuda bàsica per a la seva subsistència i seguretat. No és una qüestió de solidaritat, és una qüestió de legalitat internacional. De moment, però, la majoria d’estats no ha reaccionat amb la celeritat ni la fermesa que seria d’esperar davant la magnitud de la crisi. Posen les dificultats logístiques i la necessitat de gestionar-ho adequadament com a excusa per la seva inoperància, però la realitat és que, en el cas d’Espanya com a mínim, mai no hi ha hagut protestes massives, ni s’ha perdut cap vot per no haver fet el que calia davant de situacions de vulneració de drets humans com aquesta. De fet, en els gairebé 30 anys que fa que Espanya és receptora d’immigració, s’ha fet servir amb motivacions electoralistes i generant una visió completament distorsionada d’aquest fenomen.Al nostre país s’ha abordat sempre la immigració, i els demandants de refugi són també immigrants, des de l’assistencialisme i la conflictivitat, i no des de la justícia i els drets humans. Si abordéssim tant la crisi de refugiats com el fenomen migratori des de la justícia i la defensa dels drets humans hauríem, inevitablement, d’enfocar-nos en les causes, i llavors veuríem que, en realitat, nosaltres, els occidentals, en som responsables també: per vendre armes a països en conflicte, per signar acords comercials que dificulten la subsistència als països d’origen, per l’intervencionisme econòmic, per donar suport a governs dictatorials per motius econòmics… La fotografia de l’Aylan mort a la platja va generar molta ràbia i tristesa que algunes persones han canalitzat cap a la solidaritat. Cal anar més enllà, però, per intentar que no hi hagi més fotografies com la seva.Cal abordar aquesta situació des de la justícia i des del reconeixement de les nostres responsabilitats: si vénen és perquè entre tots els hem fet marxar.
internacional com sol passar quan afecta territoris indígenes. Els dany de les transnacionals es moll gran però el de la mineria es tan descontrolat que està ocasionant l’enverinament de l’aigua i al seu torn dels peixos, gairebé sempre amb cianur i altres metalls pesats, el que genera una considerable disminució en la pesca de la qual depenen molts pobles originaris. En alguns casos la contaminació també es manifesta en l’aire. Doncs moltes explotacions són a cel obert Organitzacions, com el no governamental Centre Humboldt a Nicaragua , han denunciat un deteriorament brutal que afecta 40 per cent de Bosawás en part per la desforestació descontrolada per pastos pel ramat de terratinents , per el comerç de fustes precioses i també per les contaminacions de aigües per la mineria . Bosawas la major reserva forestal d’Amèrica Central, declarada en 1997 com a reserva de biosfera per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco). Un perill del que porten alertant les diferents comunitats Garifunas, Miskitas i Mayagna i rebent sempre silenci i promeses sense complir pels diferents governs en els últims 30 anys. I el mateix passa excepte petites excepcions a nivell global silenci administratiu davant l’explotació, destrucció i l’espoli, amenaces, morts i desesperació que empenta sense remei en cadena a la depressió, alcoholisme i en alguns pobles al suïcidi gairebé col·lectiu. Estem a temps de canviar aquest panorama, estem en una situació extrema d’alerta ambiental mundial i els pobles indígenes ens han demostrat al llarg de la seva història que són els millors gestors ambientals. A més viuen on malgrat la nostra destructora forma de vida perdura la mes important riquesa biològica. La conservació de la natura pot i s’ha de fer d’una altra manera. Ha d’acceptar les proves creixents que demostren que els pobles indígenes en la seva majoria tenen cura dels seus entorns naturals millor que ningú. Es destinen enormes sumes per a conservació quan una solució més econòmica i justa seria respectar els drets territorials dels pobles indígenes i originaris. S’evitarien tants mals sobre aquests pobles i al mateix temps es fomentaria la conservació ambiental del nostre petit planeta .
sistema d’asil de la UE i deixar-la en mans d’un país com Turquia, que durant anys ha vist postergada la seva candidatura a l’adhesió al club comunitari per la seva precària arquitectura democràtica i de protecció dels Drets Humans. Només cal recordar les reserves fetes per l’Estat turc en ratificar el Protocol del 1967 de la Convenció de l’Estatut del Refugiat. Aquest pacte impedeix que a les persones necessitades de protecció internacional al seu territori se’ls pugui concedir a la pràctica la condició formal de refugiat. L’externalització de fronteres està sent una pràctica estesa a la Unió Europea. A l’Estat espanyol sabem bé que ja fa molts anys que el Marroc és el guardià de la frontera sud d’Europa. Que és el règim alauita l’encarregat de controlar els fluxos migratoris que passen pel seu país amb destinació a Europa. I les devolucions en calent han estat l’exemple més clar de com posar directament en mans de la gendarmeria marroquina aquelles persones que aconseguien saltar les tanques de Ceuta o Melilla. Hem vist com el govern del Marroc ha utilitzat el seu paper de frontera per evitar qualsevol tipus d’acció política per part de l’Estat espanyol respecte a l’ocupació del Sàhara Occidental, o l’empresonament de periodistes i activistes socials. Consagrat per la reforma de la Llei d’Estrangeria operada per la Llei mordassa, tot i les crítiques que aquest model va suscitar en algunes institucions europees en el seu dia (vergonyosament silenciat ara). A més, entitats defensores dels drets humans argumenten que l’acord turco europeu representa una clara cessió davant els plantejaments xenòfobs que sostenen els moviments d’extrema dreta que alarmantment proliferen en els Estats de la UE, i que, puntualitzen, desgraciadament estan obtenint no menys preocupants resultats electorals en els últims comicis d’àmbit nacional. Per tot això, és fastigós, indignant i vergonyós per als europeus i hem de cridar la ciutadania europea en general i l’espanyola i catalana en particular perquè faci visible contundentment la seva oposició a l’acord i s’aconsegueixi amb la pressió ciutadana el respecte al Dret Internacional i als Drets Humans de totes les persones refugiades, i exigir al Consell d’Europa i la Comissió Europea la immediata paralització d’aquest pacte, del qual la història jutjarà els culpables. Això és segur!
Salut i República companys / es 