Archive | Abril 2016

PRIMER DE MAIG,UNA JORNADA DE LLUITA I SOLIDARITAT

TRIBUNA Regió7 DISSABTE, 30 D’ABRIL DEL 2016

 

El Primer de Maig és el dia mundial de la classe treballadora. Un dia de mobilització, de reivindicació i de lluita contra les desigualtats i per la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores de tot el món. Nosaltres denunciem els privilegis de les grans fortunes, la banca i les grans corporacions, protegits per un entramat jurídic i normatiu que permet evadir a paradisos fiscals els impostos que sostenen el nostre estat del benestar. També rebutgem la persecució que pateixen sindicalistes i les classes treballadores quan exerceixen el seu dret de vaga. Hem de posar fi d’una vegada per totes a la Llei Mordassa del PP i a un Codi Penal que priva de llibertat tots els condemnats per aquesta causa, com l’Alfon, que està patint presó injusta des de fa mesos. Reclamem la derogació de les últimes reformes laborals que han provocat milions d’acomiadaments i un impuls estratosfèric de la precarització de les condicions laborals. Per millorar les condicions de vida i laborals de les classes treballadores es necessita un canvi polític i social. La crisi capitalista i les polítiques neoliberals del PP i CiU amb les seves retallades i limitació de drets han empitjorat fins a límits insostenibles la vida de milions de persones: atur, precarietat, salaris baixos, desnonaments, pobresa… Hem de lluitar contra l’atur i la precarietat amb totes les nostres forces i garantir els mínims bàsics per combatre la pobresa. Per això reivindiquem dignificar els salaris a través de la pujada del SMI i de la pensió mínima a 1.000 euros, lluitar contra les desigualtats, així com potenciar i defensar els serveis públics com a fórmula de salari indirecte que 1 mayobeneficia fonamentalment els treballadors i les treballadores. Amb els actuals governs, amb l’actual règim polític, difícilment millorarà la vida de la classe treballadora. Hem de recuperar allò que ens han man llevat, tant en salari real com en diferit, sanitat, educació, serveis socials i dependència. Som en un moment molt important que necessitem que culmini en un govern de les forces del canvi i d’esquerres a l’Estat espanyol; per això considerem imprescindible sumar i confluir, això és el que necessita la classe treballadora. És el moment de representar la gent que lluita dia a dia per tenir una vida digna, amb pa, treball i sostre, i cridem a participar a les Marxes per la Dignitat del pròxim 28 de maig. El Parlament de Catalunya ha d’aprovarla Renda Garantida de Ciutadania, i a la Generalitat de Catalunya li exigim l’aplicació de la llei 24/2015 d’habitatge i contra la pobresa energètica en tota la seva amplitud, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional. Així mateix, cal la més gran mobilització per oposarnos als tractats de lliure comerç i d’inversions CETA i TTIP, així com al TISA, de liberalització de serveis. Cal la mobilització activa en una lluita sostinguda per aconseguir els nostres objectius, per un canvi que faci possible posar fi a l’austericidi i les polítiques neoliberals que ens esclafen i només beneficien els poderosos, en nom d’una Europa unida. Nosaltres sempre fem una crida a la participació massiva a les diferents manifestacions que pel Primer de Maig es faran a tot Catalunya, així com a les convocatòries de les Marxes per la Dignitat del proper 28 de maig. És allò que es fa cada dia en nombroses empreses, defensant els llocs de feina, com a la Delphi de Sant Cugat, o lluitant pel conveni, com el Metro de Barcelona, o evitant desnonaments o talls de llum, aigua i gas a famílies sense recursos. S’ha d’aconseguir que aquestes lluites imprescindibles siguin més àmplies i massives. El Primer de Maig és també una jornada de lluita i solidaritat internacionalista. Condemnem la política criminal de la UE respecte dels refugiats i exigim que els governs prenguin mesures per a la seva acollida.

Ricard Sánchez Andrés 

COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

Anuncis

CAP MÉS IMATGE COM LA DE L’AYLAN

Regió7 DIUMENGE, 24 D’ABRIL DEL 2016

LA PÀGINA DEL CONSELL MUNICIPAL DE SOLIDARITAT

L’estiu de l’any passat una fotografia d’un nen ofegat va remoure consciències i va contribuir a donar a conèixer la situació de milions de persones síries que fugien d’un conflicte armat que ja feia quatre anys que durava. Des de llavors, es parla de la crisi dels refugiats, i se’n parla des de la urgència i des de la solidaritat, i no tan sovint des de la justícia i la defensa dels drets humans. A Síria hi ha una guerra civil que ha generat gairebé 5 milions de refugiats, sense comptar els desplaçats interns, que voregen els 6,5 milions. La guerra civil de Síria, però, no és l’únic conflicte armat al món que genera demandants de refugi, ni les persones que fugen de llocs en conflicte ho han començat a fer ara. El 31 de desembre del 2014, ACNUR (l’Agència de les Nacions Unides encarregada de la protecció de les persones refugiades) comptabilitzava 59,5 milions de persones desplaçades per culpa de conflictes armats. D’aquestes, 19,5 són demandants de refugi, 38,2 són desplaçats interns (que han abandonat casa seva, però no han sortit del seu país) i 1,8 milions són sol·licitants d’asil polític. I totes aquestes persones no estan venint a Europa. De fet, els països que acullen un nombre més elevat de refugiats són països també en conflicte i/o amb una situació socio econòmica complicada. Els països que acullen o gestionen el major nombre de desplaçats (incloent-hi desplaçats interns) són: Síria (8 milions),Colòmbia (6 milions),Iraq (4 milions), República Democràtica del Congo (3,6 milions), Pakistan (2,9 milions), Sudan (2,5 milions), Sudan del Sud (2 milions), Turquia (1,7 milions),Afganistan (1,3 milions), Nigèria (1,1 milions), Birmània (1,1 milions), Líban (1,1 milions), Somàlia (1,1 milions), República Centre Africana (1 milió),Iran (980.000). El país occidental que més refugiats acull és Alemanya, amb 455.000 persones, seguida dels Estats Units amb el mateix nombre. Espanya només acollia 13.593 refugiats el desembre del 2014. El 1951 es va signar la Convenció sobre l’Estatut de Refugiats de les Nacions Unides, que definia Refugiats«refugiats» com el grup de persones que es reconeixen com a migrants forçats, ja que en els seus països són perseguits per les seves creences,races, per conflictes armats o per desastres naturals. En l’actualitat, la definició també inclou les persones que marxen dels seus països perquè la terra no els assegura la subsistència. Els estats signants d’aquesta convenció tenen l’obligació d’acollir les persones demandants de refugi i oferirlos l’ajuda bàsica per a la seva subsistència i seguretat. No és una qüestió de solidaritat, és una qüestió de legalitat internacional. De moment, però, la majoria d’estats no ha reaccionat amb la celeritat ni la fermesa que seria d’esperar davant la magnitud de la crisi. Posen les dificultats logístiques i la necessitat de gestionar-ho adequadament com a excusa per la seva inoperància, però la realitat és que, en el cas d’Espanya com a mínim, mai no hi ha hagut protestes massives, ni s’ha perdut cap vot per no haver fet el que calia davant de situacions de vulneració de drets humans com aquesta. De fet, en els gairebé 30 anys que fa que Espanya és receptora d’immigració, s’ha fet servir amb motivacions electoralistes i generant una visió completament distorsionada d’aquest fenomen.Al nostre país s’ha abordat sempre la immigració, i els demandants de refugi són també immigrants, des de l’assistencialisme i la conflictivitat, i no des de la justícia i els drets humans. Si abordéssim tant la crisi de refugiats com el fenomen migratori des de la justícia i la defensa dels drets humans hauríem, inevitablement, d’enfocar-nos en les causes, i llavors veuríem que, en realitat, nosaltres, els occidentals, en som responsables també: per vendre armes a països en conflicte, per signar acords comercials que dificulten la subsistència als països d’origen, per l’intervencionisme econòmic, per donar suport a governs dictatorials per motius econòmics… La fotografia de l’Aylan mort a la platja va generar molta ràbia i tristesa que algunes persones han canalitzat cap a la solidaritat. Cal anar més enllà, però, per intentar que no hi hagi més fotografies com la seva.Cal abordar aquesta situació des de la justícia i des del reconeixement de les nostres responsabilitats: si vénen és perquè entre tots els hem fet marxar.

Maite Uró 

PRESIDENTA DE BAGES PER A TOTHOM

Que els pobles originaris no desapareguin ..

Regió7 DIUMENGE, 24 D’ABRIL DEL 2016

LA PÀGINA DEL CONSELL MUNICIPAL DE SOLIDARITAT

La veritat és que és molt depriment la situació de la població indígena en la majoria dels seus llocs d’origen i és molt depriment la ignorància que té la ciutadania a nivell global sobre aquests pobles originaris en particular. Tinc clar vist lo vist que no es pot ni s’ha d’imposar el “desenvolupament” o “progrés” als pobles indígenes i tribals no els fa més feliços o saludables “ells tenen dret a la seva sobirania per poder decidir que és el que volen de la nostra forma de vida  sense imposicions de cap tipus”. De fet les conseqüències per a aquests pobles de la nostra forma de vida són devastadores. Amb diferència el factor més important per al seu benestar és que els seus drets territorials i la seva sobirania siguin respectats. Els pobles indígenes i tribals estan sent expulsats legalment dels seus territoris en nom del progrés “Em demano que progrés”. I s’enfronten a arrestos i pallisses, tortura i mort, mentre es fomenta el pillatge en els seus territoris per part de multinacionals de tot tipus i fins i tot del turisme de la caça major (o caça de trofeus) com descobrim de rebot cada dos per tres en la premsa. Mentre els pobles originaris  a vegades són acusats de “caça furtiva” perquè cacen per alimentar les seves famílies. Cada dos per tres salten petites  notícies com la de la comunitat indígena de Nou Basses, al municipi de Cocula, estat de Guerrero a Mexic, que exigeixen a l’empresa minera d’inversió canadenc Mitja Lluna que deixi de contaminar les seves terres. Ells organitzats en cooperatives exigeixen a l’empresa danys i perjudicis pel terrible impacte ambiental que estan ocasionant les seves activitats  cosa freqüent en els territoris indígenes a nivell global. Amb mutisme per una gran part de la premsa local i també Poblesinternacional com sol passar quan afecta territoris indígenes. Els dany de les transnacionals es moll gran però el de la mineria  es tan descontrolat que està ocasionant l’enverinament de l’aigua i al seu torn dels peixos, gairebé sempre amb cianur i altres metalls pesats, el que genera una considerable disminució en la pesca de la qual depenen molts pobles originaris. En alguns casos la contaminació també es manifesta en l’aire. Doncs moltes explotacions són a cel obert Organitzacions, com el no governamental Centre Humboldt a Nicaragua , han denunciat un deteriorament brutal que afecta 40 per cent de Bosawás en part per la desforestació descontrolada per pastos pel ramat de terratinents , per el comerç de fustes precioses i també per les contaminacions de aigües per la mineria . Bosawas la major reserva forestal d’Amèrica Central, declarada en 1997 com a reserva de biosfera per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco). Un perill del que porten alertant les diferents comunitats Garifunas, Miskitas i Mayagna i rebent sempre silenci i promeses sense complir pels diferents governs en els últims 30 anys. I el mateix passa excepte petites excepcions a nivell global silenci administratiu davant l’explotació, destrucció i l’espoli, amenaces, morts i desesperació que empenta sense remei en cadena a la depressió, alcoholisme i en alguns pobles al suïcidi gairebé col·lectiu. Estem a temps de canviar aquest panorama, estem en una situació extrema d’alerta ambiental mundial i els pobles indígenes ens han demostrat al llarg de la seva història que són els millors gestors ambientals. A més viuen on malgrat la nostra destructora forma de vida perdura la mes important riquesa biològica. La conservació de la natura pot i s’ha de fer d’una altra manera. Ha d’acceptar les proves creixents que demostren que els pobles indígenes en la seva majoria tenen cura dels seus entorns naturals millor que ningú. Es destinen enormes sumes per a conservació quan  una solució més econòmica i justa seria respectar els drets territorials dels pobles indígenes i originaris. S’evitarien tants mals sobre aquests pobles i al mateix temps es fomentaria la conservació ambiental del nostre petit planeta .

Ricard Sánchez Andrés

Associació Catalana per la Pau

No hi teniu dret! No en el nostre nom!

Rajoy s’ha vist acorralat. La mesa del Congrés volia convocar una sessió de control pel proper 5 d’abril després que el ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, es negués a assistir a la Comissió de Defensa per informar de l’última reunió de l’OTAN i de les operacions al mar Egeu que es va dur a terme el passat mes de febre. Davant d’això, el president del Congrés, Patxi López va advertir que portaria al Ple una proposta de recurs contra l’Executiu davant el Tribunal Constitucional.

Després de tres mesos d’estira-i-arronsa, el govern en funcions de Rajoy ha acceptat a contracor donar compte al congrés dels Diputats de l’últim i potser el mes important Consell Europeu, que va ratificar l’acord amb Turquia sobre els refugiats. Un acord –que fa fàstic i vergonya, com Europa en general– que ja ha estat recorregut per Esquerra Unida davant els tribunals.

Les víctimes, la misèria, el dolor, el terror i les morts de les guerres són sobretot de civils. Els guanys d’aquests conflictes bèl·lics pertanyen a uns pocs estats i a uns grups econòmics disposats a tot per tal de garantir els seus beneficis econòmics i poders polítics.

Les mesures europees anti-terroristes amb limitació de drets i increment del poder repressiu i militarista dels estats no resol de cap manera el fons del problema de l’agressió imperialista, ni molt menys fomenta la seguretat de la ciutadania, sigui la dels pobles agressors o la dels agredits. La negació dictatorial del dret d’asil o de les Llibertats Individuals de la sobirania ciutadana no són cap solució a les conseqüències del militarisme.

L’acord amb Turquia, que perverteix i contravé la Convenció de Ginebra, no resoldrà la crisi de les persones refugiades. Negar l’acollida i expulsar les persones que fugen de situacions impossibles només provoca més dolor i destrucció. Això que diuen, de respectar la legalitat internacional i els drets de les persones, així com també la pluja de comentaris que pronuncien en els mitjans de comunicació de tot Europa, l’únic que fan és tapar la veritat.

Més aviat que tard, quan aquesta xapa s’enfonsi, la pintura salti i els comentaris s’esvaeixin, quedarà només la crua realitat. I aquesta realitat, per molt que es disfressi que és el que s’ha acordat a Brussel·les, representarà la fi del dret d’asil a Europa. Estem davant, doncs, d’un acord que, a part d’inaplicable, és il·legal, inhumà i insolidari.

Vam tenir raó els que fa només unes setmanes vam sortir al carrer (en 50 ciutats d’Espanya i en centenars de tot Europa) per defensar la legalitat internacional, el dret d’asil, l’acollida i la integració, i, en general, els drets dels 60 milions de persones desplaçades en el món que arriben a la UE i que suposen poc més de l’1% del total.

El que convé als pobles i a les persones és diametralment oposat al que s’està aplicant. Aquesta Unió Europea , juntament amb els EEUU exporta guerres, terror i misèria. Importem terrorisme i la crisi de l’allau de persones refugiades, de les quals les conseqüències són devastadores.

Les víctimes a l’engròs són la població civil, i els seus i nostres drets i llibertats. Per això la teoria que el govern en funcions del PP de Rajoy no s’ha de sotmetre al control parlamentari és ridícula jurídicament i democràticament inconstitucional. La Llei del govern 50/1997 estableix clarament en el seu article 26.2 que “tots els actes del govern estan sotmesos al control polític de les Corts”. I el Tribunal Suprem, en la seva sentència del 2 de desembre de 2005, va establir clarament la interpretació de quins són i quins no són les potestats d’un govern en funcions.

En teoria la democràcia és, en definitiva, el control del govern per sotmetre’l als interessos de la majoria. ¿Com hem de definir el govern en funcions i el PP ,que porta tres mesos, sistemàticament, negant-se a ser controlat?

El règim del 78 ha engendrat un monstre antidemocràtic que, si no fos per la seva ridiculesa, seria tràgic. El que està en joc en aquest llarg interludi abans de les properes eleccions del 26 de juny (si es fan) no és poca cosa: la participació de tropes espanyoles en diverses operacions de l’OTAN; la relectura dels Tractats Europeus en les negociacions amb el Regne Unit; la violació del Dret Internacional Humanitari en el tractament dels refugiats; la retallada d’ 11.000 milions d’euros de la Llei del Pressupost de 2016, o el dictat de Brussel·les a finals de juny.

Grans raons per seguir la via dels processos constituents perquè tornin als pobles la seva sobirania perduda.

AUTOR

Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

No ens deixen respirar, senyors; no ens deixen respirar

http://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/12811/no/deixen/respirar/senyors/no/deixen/respirar

Deia el gran Pepe Rubianes, entre moltíssimes altres coses quan parlava dels feixistes: “no ens deixen respirar, senyors; no ens deixen respirar”. I és ben clar que aquest gran humorista tenia tota la raó, perquè per molt que les formacions xenòfobes s’intentin maquillar no deixen de ser germanes inclusives del feixisme.

Quan encara tenim present la concentració no autoritzada de la formació racista SOM Catalans, que va acabar amb una contra manifestació antifeixista que els va fer aturar les seves proclames i la seva falsa propaganda, ens vénen a Manresa els seus germans ideològics: els del Front Nacional Identitari Català (FNIC), una formació que, igual que la primera, prové del tronc comú de la racista Plataforma per Catalunya. Què en diria, l’amic Pepe, d’aquesta gent?

Recordo quan es va organitzar, al voltant de Pepe Rubianes, una d’aquestes caceres que tant agraden a l’extrema dreta mediàtica espanyola, a propòsit de les declaracions que va fer a TV3, en les quals va dir, en rotund castellà, que el PP i els feixistes en general es podien ficar la seva Espanya per on els cabés, i que estava fins els collons de la murga d’aquesta gentussa amb el patriotisme i aquestes merdes.

Li van dir de tot en una campanya mediàtica brutal. I no només això; diferents ajuntaments de l’estat van anul·lar les actuacions que el monologuista galaico-català tenia previstes per amenaces de tot tipus; fins i tot de mort.

Així que durant una llarga temporada Rubianes va desaparèixer a la seva segona casa situada a Kenya, de la qual només sortia per anar de viatge a Barcelona, la seva ciutat-refugi durant tants i tants anys. Una ciutat que se l’estimava com cap altra –i ell ho sabia- i on se sentia segur i protegit. Com a Catalunya en general.

I és que el Pepe es definia com un gallec, català, espanyol, internacionalista, demòcrata, llibertari, republicà i, per sobre de tot, antifranquista i antifeixista. Per això va tenir els enemics que va tenir. Uns enemics que, encara que fossin temuts per ell, els combatia amb un somriure armat i amb la seva peculiar gràcia i bon humor.

El Rubianes romandrà sempre en el record i tornarà als teatres, i als centres cívics, i a la televisió. M’alegra molt que Manresa també el memori, però, a parer meu, potser estaria bé que es col·loqués una modesta placa commemorativa al Kursaal, tenint en compte que ens visitava amb freqüència i ens omplia de somriures.

Però no ens desviem del tema: què en diria el Pepe d’aquesta gent que incita l’odi per pertànyer a una cultura diferent i que parla de races, quan tots formem part de la mateixa, la humana?

Tal com recordava aquest passat 27 de febrer l’antropòleg social Juan Jesús Porras en l’acte institucional del dia d’Andalusia a Manresa, “totes les nacions provenen d’un mestissatge ètnic i cultural que enriqueix i que s’ha de salvaguardar i conservar, però només hi ha una raça: la raça humana”. Jo crec que no podem deixar-nos arrossegar per moviments en els quals persisteixen els verins ideològics. La societat civilitzada ha d’estar alerta i no deixar-se enverinar per idees racistes o feixistes, que vénen de gent que conviu amb nosaltres i que ens recorden el llast del Franquisme. Hi ha malalties que encara no s’han extingit i cal combatre-les amb la cultura, amb la justícia i amb la raó de les idees.

No es poden consentir ideologies que criminalitzen l’immigrant, el refugiat, el diferent i el dèbil. Hi ha un paral·lelisme en l’Europa actual cap a la d’un passat no tan llunyà en què aquestes maneres de pensar van donar l’esquena als que van necessitar ajuda quan fugien d’un altre monstre. El verí ideològic no és exclusiu ni d’aquí, ni d’Alemanya, ni d’Itàlia. Lamentablement ha estat i segueix estant present en tots els països d’Europa. Ho demostra el fet que a l’Eurocambra hi hagi grups parlamentaris d’extrema dreta com el Front Nacional, amb Marine Le Pen al capdavant, juntament amb la col·laboració de la Lliga Nord italiana; el Partit de la Llibertat austríac; l’holandès Partit per la Llibertat; el VlaamsBelang flamenc; el KNP polonès, i una parlamentària trànsfuga del UKIP britànic. I això és un fracàs de la democràcia europea, perquè si fem memòria, la Unió Europea va néixer després de la derrota del feixisme en la Segona Guerra Mundial com un projecte destinat a superar les posicions d’ultradreta que ara representen aquests partits polítics a l’Eurocambra. No ens deixen respirar Pepe; no ens deixen respirar.

AUTOR
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages

LA HISTÒRIA ELS JUTJARÀ…

DIVENDRES, 1 D’ABRIL DEL 2016 Regió7

TRIBUNA

Que la Unió ignora les seves obligacions internacionals en matèria d’asil i renúncia als seus principis fundacionals ja ho he dit en algun article anterior. Però reconec que no m’esperava la deshumanització tan brutal de l’acord que anomenen «acord de la vergonya» entre la Unió Europea i Turquia, pel qual es pretén tornar totes les persones refugiades que accedeixin a la Unió des de sòl turc per vies irregulars, ja que és tan contrari als drets bàsics, tan inacceptable i contrari als drets humans. La meva organització entén que Espanya s’hi ha d’oposar fermament, usant fins i tot el seu dret de veto en cas que fos necessari. De la mateixa manera, cridem les forces polítiques democràtiques representades al Parlament Europeu perquè utilitzin totes les eines al seu abast per tal que aquest atemptat contra els drets humans no es formalitzi. Les diferents entitats humanitàries han rebut amb indignació i estupor la notícia, atès que aquesta firma buida de contingut material el dret d’asil a Europa, impedint l’accés a la protecció internacional a milers de persones, protecció que té el suport del Dret Internacional dels drets Humans i de l’ordenament jurídic comunitari. L’acord representa una veritable fallida dels suposats pilars ètics sobre els quals diu construir-se el projecte europeu, alhora que pretén subcontractar la gestió del refugiatssistema d’asil de la UE i deixar-la en mans d’un país com Turquia, que durant anys ha vist postergada la seva candidatura a l’adhesió al club comunitari per la seva precària arquitectura democràtica i de protecció dels Drets Humans. Només cal recordar les reserves fetes per l’Estat turc en ratificar el Protocol del 1967 de la Convenció de l’Estatut del Refugiat. Aquest pacte impedeix que a les persones necessitades de protecció internacional al seu territori se’ls pugui concedir a la pràctica la condició formal de refugiat. L’externalització de fronteres està sent una pràctica estesa a la Unió Europea. A l’Estat espanyol sabem bé que ja fa molts anys que el Marroc és el guardià de la frontera sud d’Europa. Que és el règim alauita l’encarregat de controlar els fluxos migratoris que passen pel seu país amb destinació a Europa. I les devolucions en calent han estat l’exemple més clar de com posar directament en mans de la gendarmeria marroquina aquelles persones que aconseguien saltar les tanques de Ceuta o Melilla. Hem vist com el govern del Marroc ha utilitzat el seu paper de frontera per evitar qualsevol tipus d’acció política per part de l’Estat espanyol respecte a l’ocupació del Sàhara Occidental, o l’empresonament de periodistes i activistes socials. Consagrat per la reforma de la Llei d’Estrangeria operada per la Llei mordassa, tot i les crítiques que aquest model va suscitar en algunes institucions europees en el seu dia (vergonyosament silenciat ara). A més, entitats defensores dels drets humans argumenten que l’acord turco europeu representa una clara cessió davant els plantejaments xenòfobs que sostenen els moviments d’extrema dreta que alarmantment proliferen en els Estats de la UE, i que, puntualitzen, desgraciadament estan obtenint no menys preocupants resultats electorals en els últims comicis d’àmbit nacional. Per tot això, és fastigós, indignant i vergonyós per als europeus i hem de cridar la ciutadania europea en general i l’espanyola i catalana en particular perquè faci visible contundentment la seva oposició a l’acord i s’aconsegueixi amb la pressió ciutadana el respecte al Dret Internacional i als Drets Humans de totes les persones refugiades, i exigir al Consell d’Europa i la Comissió Europea la immediata paralització d’aquest pacte, del qual la història jutjarà els culpables. Això és segur!

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES