https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18251/vegada/totes
Els fatxes estan cabrejats perquè el govern de Sánchez ha anunciat l’inici imminent dels treballs per desenterrar el cadàver del sagnant dictador Francisco Franco de la Basílica del monument feixista del Valle de los Caídos. 80 anys després de la derrota de la II República i d’una cruenta guerra iniciada per un cop d’estat militar, el lliurament a la família Franco de les restes del dictador pot convertir-se en una veritable catarsi que manifesti fins a quin punt les arrels del vell règim franquista s’expandeixen molt més enllà d’aquest monument inaugurat l’any 1959.
Val la pena recordar de què estem parlant. Com definia el decret d’1 d’abril de 1940 -l’any primer de la Victòria- es, la construcció del Valle de los Caídos pretenia “perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada”. Les obres del monument, de clara inspiració feixistoide, van anar a càrrec de mà d’obra esclava de presos republicans. I quan es va iniciar el trasllat dels cadàvers l’any 1958 -que va allargar-se fins al 1983 (sí, durant el règim del 78)-, es va assenyalar que l’espai en qüestió tenia la voluntat de “donar sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l’esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica”.
Com és conegut, dels 33.847 inhumats, 12.410 encara ara són persones desconegudes. Una part significativa d’aquests correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats de fosses comunes i traslladats sense consulta ni permís de les seves famílies. Els enterrats del bàndol franquista, la identitat dels quals apareix recollida en gran part, estan situats al costat d’una enorme fossa anònima de restes de republicans, els quals, per les presses de finalitzar el monument en una època de pactes de la dictadura amb els EUA, se’ls va dispensar de proves de nacionalitat o catolicitat.
Els que objecten desenterrar Franco de la Basílica i convertir el monument feixista en un centre científic de Memòria Històrica, com va recomanar el 2011 la Comissió d’Experts després de la Llei 52/2007, al·leguen que el Conveni de 1958, que dona als benedictins la custòdia del lloc, està emparat pel concordat pre-constitucional de 1979. Això vol dir, en definitiva, que la legalitat franquista nascuda d’un cop d’estat il·legítim contra la II República és, a dia d’avui, el suport jurídic dels benedictins i del règim del 78 que els fatxes volen que tingui més força legal que les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats, on s’hi troba la Llei de Memòria Històrica de 2007.
Aquest és el pols jurídic i històric que està darrere de l’exhumació de la mòmia del dictador i del seu lliurament a la família. És obvi que cap estat democràtic hauria d’acceptar un xantatge com aquest. Però és un xantatge que ja ha polaritzat les forces polítiques. No en va, el Partit Popular s’ha negat sistemàticament a condemnar al Congrés dels Diputats la dictadura franquista, una posició gens estranya, com tampoc ho és la que té Ciutadans amb l’antic règim.
El principal exercici de memòria històrica pendent, 83 anys després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i 74 anys més tard de la derrota del nazi-feixisme a la II Guerra Mundial -que es diu aviat- és definir quin és el fonament jurídic heretat de la Constitució de 1978. No es tracta d’una qüestió banal. Hi va haver qui, en el marc dels debats de la Llei 52/2007, va argumentar que el total reconeixement de les lleis de la II República en detriment dels decrets del règim franquista implicaria inseguretat jurídica. Una altra prova que demostra que el concepte d’ordre del feixisme encara sobreviu. I sobreviu en la por, la corrupció i la repressió; sobreviu en les seves lleis i en les seves argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora.
Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. I també ho és l’església carca, la que tenim encara ara, que va beneir afusellaments i cossos en fosses.
Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat al costat de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco; dels jutges; dels militars, i dels carrers i els monuments franquistes d’una vegada per totes. Ja ens ho va advertir, el dictador, quan ens va dir que ho havia deixat tot “lligat i ben lligat”.
És imprescindible posar en qüestió tot el que he exposat. Són moltes les decisions que cal prendre en relació a la superació del franquisme, tot i que de moment, el govern espanyol, només n’hagi pres una. S’ho agafa amb tranquil·litat, i encara hem de suportar que els partits polítics de la dreta afirmin que “no és urgent”. Doncs jo els dic que no només és urgent, sinó que ja anem amb més de 40 anys de retard. Però l’exhumació del dictador només és una mesura de les moltes que hem de prendre. No gaudirem d’una democràcia completa fins que no superem totalment el franquisme; fins que no acabem amb tots els seus vestigis, i fins que no apaguem la seva allargada ombra. I això requereix, encara, molta feina social i política.
començat a discutir relats que teníem incrustats en la consciència popular. Poques facilitats ha tingut el poble per conèixer els tripijocs d’aquesta família, avui sabem on se situa la catadura moral d’aquesta família. Assistirem a una operació de salvament? de la monarquia. L’anterior, el 2014, va concloure amb l’abdicació de l’emèrit a favor de Felip VI. Van quedar llavors moltes qüestions pendents. Algunes d’elles estan sortint a la llum aquests dies per boca de Corinna. Que es descobreixi que el rei emèrit utilitzava a Corinna, com a testaferro per ocultar les seves pertinences “una més de la seva incomptables malifetes en nom de la pàtria” no és cap novetat, només sabem el que és el rei Joan Carles I, el que és la monarquia des de sempre. Fins aquest moment la contraofensiva, amb el govern de Pedro Sánchez al capdavant, s’ha limitat a ignorar aquestes revelacions. Però aquesta posició va poder mantenir-se?. Perquè l’assumpte és gravíssim i no pot sinó créixer. Fins on?
sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. Llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. Govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Ibex. Justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Espanya no és avui una República, i és dubtós també que sigui una veritable democràcia. Nosaltres tenim memòria. No hem oblidat tots els crims de segles de repressió tirànica i tenim molt present els 40 anys recents de dictadura que han marcat per sempre la nostra història. Per això, seguim exigint responsabilitats al Regne d’Espanya pel cop d’estat contra la República democràtica, pels 40 anys de repressió feixista i per més de 30 anys d’impunitat en el marc d’un sistema pretesament democràtic. Han passat 86 anys de la Segona República i no descansarem fins que totes les víctimes del Feixisme siguin reconegudes i compensades. No descansarem fins que siguin obertes totes les fosses comunes, fins que sigui restituïda la dignitat de les persones caigudes, assassinades, executades, torturades, exiliades, desaparegudes. Seguirem exigint la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 i la vigència dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura. Seguirem denunciant l’incompliment de les indicacions de l’ONU en matèria de compensació de les víctimes del terrorisme franquista. Seguirem elevant a totes les instàncies parlamentàries les demandes dels familiars de bebès robats i denunciant que el Regne d’Espanya és el segon país del món en nombre de persones desaparegudes. Seguirem recolzant i impulsant iniciatives de memòria històrica, col·laborant amb la societat civil en el desenvolupament d’una tasca de recuperació que correspon a les institucions. Treballarem per construiri consolidar un nou espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que pugui ser paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. Seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món.
l’aniversari del naixement de Francisco Franco, organitzat per aquesta fundació. Allí van ser premiats per incomplir la llei de memòria històrica i honorar el sagnant i brutal dictador. A l’esdeveniment, a l’hotel Novotel Madrid Center, hi va assistir Carmen Franco Polo. Després del sopar, els dos regidors populars i l’alt càrrec del PP de Badajoz van rebre els «Diplomes de Cavaller i Dama d’Honor» per la seva «tasca destacada en la defensa de la seva veritat històrica i de la memòria del Caudillo i la seva gran obra». Això és el que tenim per democràcia! Impensable que a Alemanya o a Itàlia es permetés un esperpent i ultratge a la memòria com aquest. És vergonyós per a aquesta rara democràcia que cada mes de novembre es converteixi en un reguitzell d’actes i celebracions que commemoren l’aniversari de la mort del dictador Franco, amb polítics pseudodemocràtics i periodistes pseudoperiodistes cantant les lloances d’un règim que es va dedicar a construir tot un entramat repressor i després social que li va permetre sobreviure durant quaranta anys, i després d’una Transició que s’ha convertit només en una excusa per a quaranta anys més d’amnèsia. Mentre tinguem dirigents del PP fent i dient bestieses constantment com el PP d’Alella, que utilitza una àguila franquista per felicitar el Nadal, i si no tenim Hernando, dirigent del PP que va assegurar que les víctimes del franquisme només s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions. Mantenint alcaldes que no condemnen el franquisme: «els qui van ser condemnats a mort devia ser perquè s’ho mereixien», va dir un d’ells. A Catalunya s’ofenen molt i denuncien si es cremen fotos del rei, aquesta monarquia que tots hem votat. Això sí, callen davant els crims franquistes. Mentre ens trobem amb un Congrés Espanyol que tomba la proposta d’Units Podem d’excloure de la Llei d’Amnistia els torturadors franquistes. Els vots de PP, PSOE i Ciutadans van negar l’opció que als torturadors del franquisme se’ls pugui aplicar aquesta norma, que hauria permès que haguessin estat jutjats. Espanya permet avui que segueixi havent-hi almenys 114.000 víctimes dels esquadrons de la mort feixistes desaparegudes o no identificades des del període de la guerra civil i la dictadura de Franco, i que els criminals que van assassinar i torturar fins al final del criminal dictador campin tranquil·lament al seu aire. Aquesta és la rara democràcia que tenim.
distorsionar els fets del cop d’estat, insultant massa vegades la història de persones i famílies que volen recuperar les restes dels seus familiars i restituir per justícia la seva memòria. Milers de persones assassinades segueixen ocultes a les cunetes i parets de cementiris sense que es posin els mitjans per identificar-les. Fins i tot l’Església encara manté molts dels seus privilegis! Espanya és avui un dels països amb més desigualtat social. La corrupció campa arreu. La monarquia segueix sense reconèixer els drets dels pobles, com el català, basc i gallec, que volen decidir el seu futur i la seva relació amb la resta de pobles de la península. Evidentment, ha canviat molt el nostre país des de llavors, però també cal reconèixer que molts dels problemes que es van dirimir allà segueixen sense resoldre. La transició pactada del franquisme va deixar molts problemes per resoldre… Mai es va preguntar al poble per decidir sobre Monarquia o República. El mateix Franco va decidir la continuïtat de la monarquia borbònica. Honorar i recordar els homes i dones que van defensar la República i van lluitar per la revolució és lluitar avui per un canvi polític i social, de ruptura amb les polítiques antisocials i antidemocràtiques del PP i els seus satèl·lits per posar en marxa polítiques favorables a les classes treballadores; un canvi republicà de valors d’igualtat, solidaritat i fraternitat, de regeneració democràtica per posar fi a la corrupció, i pel reconeixement del dret a decidir dels pobles. La força, la consciència, l’organització dels homes i dones d’aquella època va ser el resultat de moltes lluites, les que nosaltres necessitem per canviar les coses. Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat actes a tota la ciutat per commemorar i honorar els lluitadors/es, i també el Parlament ha organitzat diversos actes commemoratius de record pels diputats i treballadors/es del 36 que van morir o van ser represaliats. Són expressions del canvi, que les institucions reflecteixen el que la majoria desitja: el reconeixement dels qui van lluitar en el passat durant el franquisme. Cosa que hauria de fer-se en tots els municipis de Catalunya. Sempre s’ha dit que qui no té memòria no té futur.
privilegiada. La fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. Una República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. La sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. El sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat. El laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis d’una gran part de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. La llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. El govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Íbex. La justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Aquest 14 d’abril vam commemorar el 85 aniversari de la II República. Nosaltres, gent d’EUiA, hem demostrat que som partidaris de construiri consolidar un espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que és paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. I seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món. Després de tot, molts no renunciem a l’aspiració primera i última d’una República de repúbliques de la humanitat.
racisme? A Europa és un fet, que es veu i percep un increment de la ideologia feixista. També és evident que els partits d’extrema dreta estan aprofitant la situació dramàtica viscuda fa uns mesos a París per desplegar els seus discursos d’odi i fer apologia de la violència xenòfoba a Europa. Aquesta situació es percep també en els debats en l’eurocambra, on la radicalització en les discussions sobre la lluita contra el terrorisme del Daesh arriba a extrems infumables. Doncs les intervencions islamòfobes no s’han de tolerar, no pot ser que grups polítics segueixin relacionant la migració amb el terrorisme o que igualin Islam a Daesh fins i tot a l’Eurocambra, tractant de treure profit electoral de les accions criminals d’una organització terrorista. Resulta menyspreable que socialdemòcrates i conservadors, que són els que governen aquesta institució, demostrin passivitat alarmant davant un fet que els hauria de preocupar igual que el Daesh: l’extrema dreta s’està fent cada vegada més forta al Parlament Europeu. El racisme no és una ideologia, no és una forma de pensament, sinó una forma d’ignorància. El racisme no és un posicionament polític, sinó un prejudici fanàtic. El racisme no és un fet cultural, sinó una manifestació d’incultura i de manca de civilització. El racisme és germà del feixisme! Aprenguem de la nostra història recent! No fa tant!
Salut i República companys / es 