Arxiu

D’una vegada per totes

https://www.naciodigital.cat/manresa/opinio/18251/vegada/totes

Els fatxes estan cabrejats perquè el govern de Sánchez ha anunciat l’inici imminent dels treballs per desenterrar el cadàver del sagnant dictador Francisco Franco de la Basílica del monument feixista del Valle de los Caídos. 80 anys després de la derrota de la II República i d’una cruenta guerra iniciada per un cop d’estat militar, el lliurament a la família Franco de les restes del dictador pot convertir-se en una veritable catarsi que manifesti fins a quin punt les arrels del vell règim franquista s’expandeixen molt més enllà d’aquest monument inaugurat l’any 1959.

Val la pena recordar de què estem parlant. Com definia el decret d’1 d’abril de 1940 -l’any primer de la Victòria- es, la construcció del Valle de los Caídos pretenia “perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada”. Les obres del monument, de clara inspiració feixistoide, van anar a càrrec de mà d’obra esclava de presos republicans. I quan es va iniciar el trasllat dels cadàvers l’any 1958 -que va allargar-se fins al 1983 (sí, durant el règim del 78)-, es va assenyalar que l’espai en qüestió tenia la voluntat de “donar sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l’esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica”.

Com és conegut, dels 33.847 inhumats, 12.410 encara ara són persones desconegudes. Una part significativa d’aquests correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats de fosses comunes i traslladats sense consulta ni permís de les seves famílies. Els enterrats del bàndol franquista, la identitat dels quals apareix recollida en gran part, estan situats al costat d’una enorme fossa anònima de restes de republicans, els quals, per les presses de finalitzar el monument en una època de pactes de la dictadura amb els EUA, se’ls va dispensar de proves de nacionalitat o catolicitat.

Els que objecten desenterrar Franco de la Basílica i convertir el monument feixista en un centre científic de Memòria Històrica, com va recomanar el 2011 la Comissió d’Experts després de la Llei 52/2007, al·leguen que el Conveni de 1958, que dona als benedictins la custòdia del lloc, està emparat pel concordat pre-constitucional de 1979. Això vol dir, en definitiva, que la legalitat franquista nascuda d’un cop d’estat il·legítim contra la II República és, a dia d’avui, el suport jurídic dels benedictins i del règim del 78 que els fatxes volen que tingui més força legal que les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats, on s’hi troba la Llei de Memòria Històrica de 2007.

Aquest és el pols jurídic i històric que està darrere de l’exhumació de la mòmia del dictador i del seu lliurament a la família. És obvi que cap estat democràtic hauria d’acceptar un xantatge com aquest. Però és un xantatge que ja ha polaritzat les forces polítiques. No en va, el Partit Popular s’ha negat sistemàticament a condemnar al Congrés dels Diputats la dictadura franquista, una posició gens estranya, com tampoc ho és la que té Ciutadans amb l’antic règim.

El principal exercici de memòria històrica pendent, 83 anys després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i 74 anys més tard de la derrota del nazi-feixisme a la II Guerra Mundial -que es diu aviat- és definir quin és el fonament jurídic heretat de la Constitució de 1978. No es tracta d’una qüestió banal. Hi va haver qui, en el marc dels debats de la Llei 52/2007, va argumentar que el total reconeixement de les lleis de la II República en detriment dels decrets del règim franquista implicaria inseguretat jurídica. Una altra prova que demostra que el concepte d’ordre del feixisme encara sobreviu. I sobreviu en la por, la corrupció i la repressió; sobreviu en les seves lleis i en les seves argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora.

Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. I també ho és l’església carca, la que tenim encara ara, que va beneir afusellaments i cossos en fosses.

Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat al costat de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco; dels jutges; dels militars, i dels carrers i els monuments franquistes d’una vegada per totes. Ja ens ho va advertir, el dictador, quan ens va dir que ho havia deixat tot “lligat i ben lligat”.

És imprescindible posar en qüestió tot el que he exposat. Són moltes les decisions que cal prendre en relació a la superació del franquisme, tot i que de moment, el govern espanyol, només n’hagi pres una. S’ho agafa amb tranquil·litat, i encara hem de suportar que els partits polítics de la dreta afirmin que “no és urgent”. Doncs jo els dic que no només és urgent, sinó que ja anem amb més de 40 anys de retard. Però l’exhumació del dictador només és una mesura de les moltes que hem de prendre. No gaudirem d’una democràcia completa fins que no superem totalment el franquisme; fins que no acabem amb tots els seus vestigis, i fins que no apaguem la seva allargada ombra. I això requereix, encara, molta feina social i política.

AUTOR
Ricard Sánchez
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
Anuncis

LA CULTURA DERROTA EL FEIXISME

TRIBUNA DISSABTE, 18 D’AGOST DEL 2018 Regió7

El feixisme es diu que és una malaltia.
Els símptomes es manifesten
quan en el discurs d’un líder
polític d’un país s’exacerba la divisió
dels seus ciutadans, s’exalta un tipus
de nacionalisme per glorificar certs grups
i es fan ressaltar les diferències ètniques i
culturals. Es llancen missatges polítics absurds
per demonitzar altres grups anomenen
«diferents». El feixisme també és la
complicitat absoluta entre el gran capital i
aquesta absurda i perillosa malaltia política,
en la qual els interessos del gran capital
passen a ser els de la política que camina
a prop el feixisme. Recordin que Hitler
va arribar al poder perquè les grans elits
conservadores i capitalistes van pensar
que el podrien manipular per al seu benefici
i quan es van adonar del seu error ja
era massa tard.                           
La crisi econòmica, filla del capitalisme,
és al seu torn també mare del feixisme.
Recordem que tot i estar en el bàndol
vencedor en la Primera Guerra Mundial,
Itàlia en surt tan desfeta que la classe mitjana
s’arruïna i participa massivament en
la Marxa sobre Roma de Mussolini. En
l’elecció del maig del 1924, Hitler va obtenir
només el 6,5% dels vots. En les de desembre
d’aquell any, només el 3,0%. Però
en les del 1928, quan esclata la gran crisi
capitalista, obté 2,6%, el 1930, 18,3%, i el
1932, el 37,2%, amb la qual cosa accedeix
al poder i l’utilitza per anul·lar la resta de
partits. El feixisme sempre empitjora les
crisis.
Durant el mandat de Mussolini el cost
de la vida es va triplicar sense cap compensació
salarial ni social. Hitler va portar
els aturats a fabricar armament que va
conduir a la Segona Guerra Mundial, que,
com tots sabem, va devastar Europa i va
causar seixanta milions de morts. Recordem
i no oblidem Franco, que inicia una
guerra civil que porta més d’un milió de
morts i diverses dècades de ruïna i fosses
plenes de defensors de la democràcia
amb civils assassinats i repressió i mort
fins a la seva desaparició física que encara
perviu en els nostres carrers; els feixistes
argentins eliminen uns trenta mil
compatriotes, Pinochet assassina uns tres
mil xilens. El feixisme sempre és racista.
Hitler va postular la superioritat de la
«raça» ària, Mussolini va arrasar libis i
abissinis, i va planejar el sacrifici de mig
milió d’eslaus «bàrbars i inferiors» a favor
de 50.000 italians superiors. El feixisme
sacrifica els seus fills, però també els pobles
o cultures que menysprea.
Els colpistes franquistes van prendre
Espanya amb ajuda de tropes magribins a
les quals va considerar sempre inferiors.
Alber Speer, el ministre d’Indústries de
Hitler, va allargar la Segona Guerra Mundial
de dos a tres anys més amb la producció
armamentista activada per tres
milions d’esclaus de «races», per al maleït
feixisme, «inferiors». Feixisme i capitalisme
tenen rostres detestables que necessiten
màscares i propaganda per enganyar i
manipular. El feixisme és antiintel·lectual,
és revisionista de la història –
que canvia al seu gust per glorificar el seu
lideratge– i busca mites per justificar-se.
El feixisme no inventa,roba i recicla. Només
creu en l’ahir. Per això ha tingut sempre
el suport de l’Església més carca i
conservadora.
El feixisme va assassinar Matteotti, va
empresonar Gramsci, va afusellar García
Lorca i va fer morir a la presó Miguel Hernández.
El general Millán-Astray va cridar:
«Mori la intel·lectualitat traïdora.
Visca la mort», contestant a Miguel de
Unamuno. Pinochet va assassinar Víctor
Jara. «Quan sento parlar de cultura, trec la
pistola», deia Goering. Quan sentim proclames
feixistes, com ens està passant per
desgràcia de manera freqüent, a causa de
les diferents forces polítiques de la dreta,
que cada vegada fa servir estratègies més
reaccionàries per captar vots, traguem la
cultura. És la manera de curar i derrotar

aquesta malaltia que es diu feixisme.

Ricard Sánchez Andrés
ACTIVISTA SOCIAL

Rei Emèrit ?

 

https://www.regio7.cat/opinio/2018/07/24/rei-emerit/488939.html

Resulta que un país sencer assisteix ara perplex a un espectacle mai vist. Programes en prime time i tertúlies de ràdio que durant dècades van cantar les bondats de l’anacrònica monarquia i van presentar al Rei Joan Carles I com una figura intocable garant de la democràcia i la unitat dels espanyols, parlen ara sense embuts de las seves amants, dels seus comptes en Suïssa i dels mateixos testaferros que van fer servir la xarxa mafiosa Gürtel per amagar els diners dels seus milionàries botins i mossegades . Tot això perquè el futur de l’abans intocable Comisari Villarejo es va anar a fer punyetes el 3 de novembre de l’any passat, quan va ser detingut per Afers Interns acusat d’organització criminal, blanqueig de capitals i suborn coses que com les aventures del Rei emèrit sempre van ser un secret a crits . Esta clar que el Govern Espanyol “s’equivocaria greument si manté la línia del PP de protegir la monarquia corrupta”. El que es necessita no és protegir la monarquia, és deixar clar el que ha passat per poder corregir-ho. Si no es vol investigar, s’està sent còmplice de tots aquests delictes “.La monarquia ja només enganyen a un grupuscle de fidels.Tots els partits que van recolzar la moció de censura a Mariano Rajoy votarien a favor de la creació d’una Comissió d’Investigació al Congrés. Totes les persones “haurien de ser iguals”, “desgraciadament”, no és així: No es correspon amb la realitat perquè tenim un entramat institucional, una constitució, que blinda a una família per sobre de totes les altres, i els permet, entre altres coses, fer el que els doni la gana, incloent activitats il·legals o que serien considerades il·legals si les fes qualsevol altra persona. Una de les afirmacions que menys sorpresa m’està donant de totes les que anem coneixent de la senyora anomenada Corinna no té a veure amb cosins a Mònaco, comptes a Suïssa o el Cas Noos, sinó amb aquesta idea que el rei Joan Carles I és algú que, segons ella, no distingeix entre el que és legal i l’il·legal. No és cap sorpresa si tenim en compte que va ser posat aquí per un dictador criminal i gràcies a un tripijoc contra la majoria de la població, no hauria de sorprendre a ningú. No obstant això, tinc la sensació que la cosa va més enllà. El rei emèrit senzillament no distingeix entre la realitat i la ficció, cosa aplicable al seu fill i les filles d’aquest. És pel fet que sense esforç pel simple fet i mèrit de néixer, ostenten la prefectura d’un Estat, hereten riqueses, prebendes i privilegis .Viuen en una bombolla aïllada , no coneixen la crua realitat que els envolta. Coneixen la seva realitat, i la seva realitat és un conte medieval de Reis i súbdits. La resta és ficció: ficció de democràcia, ficció d’igualtat dels ciutadans davant la llei, ficció d’igualtat de drets, ficció d’igualtat de deures, ficció d’igualtat en general i què sabran ells sobre el que és la igualtat. Si alguna cosa tenen de bo aquests temps és que s’han començat a discutir relats que teníem incrustats en la consciència popular. Poques facilitats ha tingut el poble per conèixer els tripijocs d’aquesta família, avui sabem on se situa la catadura moral d’aquesta família. Assistirem a una operació de salvament? de la monarquia. L’anterior, el 2014, va concloure amb l’abdicació de l’emèrit a favor de Felip VI. Van quedar llavors moltes qüestions pendents. Algunes d’elles estan sortint a la llum aquests dies per boca de Corinna. Que es descobreixi que el rei emèrit utilitzava a Corinna, com a testaferro per ocultar les seves pertinences “una més de la seva incomptables malifetes en nom de la pàtria” no és cap novetat, només sabem el que és el rei Joan Carles I, el que és la monarquia des de sempre. Fins aquest moment la contraofensiva, amb el govern de Pedro Sánchez al capdavant, s’ha limitat a ignorar aquestes revelacions. Però aquesta posició va poder mantenir-se?. Perquè l’assumpte és gravíssim i no pot sinó créixer. Fins on?

Ricard Sánchez Andrés Activista social

86 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

TRIBUNA DIJOUS, 13 D’ABRIL DEL 2017 Regió7

Estem en un Regne en decadència, completament espoliat per la corrupció dels qui s’anomenen patriotes, venut de saldo a les grans multinacionals. Un regne colonitzat i vassall, que de mica en mica es dissol en un imperi neoliberal més gran. Un regne que ja no és ni tan sols un estat en el sentit antic del terme, sinó simple manifestació burocràtica, institucional i folklòrica d’una entitat capitalista superior, d’una estructura econòmica, productiva, social i cultural més profunda i d’un àmbit geogràfic més ampli. Nosaltres treballem per constituir una República amb i per al nostre poble, solidària amb tots els pobles que formem la humanitat. República precisament definida per principis humanistes, materialistes i racionals. República basada en els drets humans i en els valors de llibertat, igualtat i fraternitat. Llibertat que el Regne d’Espanya nega «represaliant» fins i tot l’humor com estem veient aquests dies. Igualtat que el Regne d’Espanya nega a la ciutadania comuna en favor d’una casta privilegiada. Fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. Sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. Sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat i que persegueixen de forma antidemocràtica a Catalunya. Laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. Llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. Govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Ibex. Justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Espanya no és avui una República, i és dubtós també que sigui una veritable democràcia. Nosaltres tenim memòria. No hem oblidat tots els crims de segles de repressió tirànica i tenim molt present els 40 anys recents de dictadura que han marcat per sempre la nostra història. Per això, seguim exigint responsabilitats al Regne d’Espanya pel cop d’estat contra la República democràtica, pels 40 anys de repressió feixista i per més de 30 anys d’impunitat en el marc d’un sistema pretesament democràtic. Han passat 86 anys de la Segona República i no descansarem fins que totes les víctimes del Feixisme siguin reconegudes i compensades. No descansarem fins que siguin obertes totes les fosses comunes, fins que sigui restituïda la dignitat de les persones caigudes, assassinades, executades, torturades, exiliades, desaparegudes. Seguirem exigint la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 i la vigència dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura. Seguirem denunciant l’incompliment de les indicacions de l’ONU en matèria de compensació de les víctimes del terrorisme franquista. Seguirem elevant a totes les instàncies parlamentàries les demandes dels familiars de bebès robats i denunciant que el Regne d’Espanya és el segon país del món en nombre de persones desaparegudes. Seguirem recolzant i impulsant iniciatives de memòria històrica, col·laborant amb la societat civil en el desenvolupament d’una tasca de recuperació que correspon a les institucions. Treballarem per construiri consolidar un nou espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que pugui ser paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. Seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món.

Autor: Ricard Sánchez Andrés Coordinador d’EUiA Bages

 

EL QUE AMAGAVEN ELS SEUS ULLS… A ‘LA CIUTADANIA’

TRIBUNA    DIMECRES, 4 DE GENER DEL 2017 Regió7

Dies enrere Telecinco va emetre «El que amagaven els seus ulls», sèrie que endolceix la imatge del dirigent franquista gràcies al qual milers de refugiats republicans van acabar a Mauthausen. Sí, gràcies al cunyadíssim Serrano Suñer. Estem en una democràcia que vol una societat que oblidi aquests crims. Volen una societat sense memòria. Com es pot permetre el despropòsit d’una sèrie que endolceix la història, quan la mort del criminal Serrano Suñer va evitar que es presentés una querella contra ell per crims de la humanitat? Serrano Suñer ha d’ocupar en la història el mateix lloc que els criminals de guerra nazis. Com a organitzador de la repressió interna a Espanya i com a responsable directe de la deportació de gairebé 10.000 espanyols als camps de concentració de Hitler, Serrano Suñer és entre els grans criminals de lesa humanitat del segle XX, i aquesta és la veritat que amaga aquesta sèrie vergonyosa que mai hauria d’haver estat rodada en una mentida. Mentrestant la TV pública segueix enaltint cinema franquista cada vegada que en té ocasió i manté amb clau, des de fa més de cinc anys, 19 pel·lícules i sèries sobre la Segona República i la guerra civil inèdites i llestes per a la seva emissió, una mena de segrest ideològic. Però, què podem dir d’aquesta democràcia que permet una Fundació Francisco Franco que rep diners públics i que a més premia per incomplir la llei, com va fer amb el secretari provincial del PP de Badajoz i diputat de l’Assemblea d’Extremadura, Juan Antonio Morales, l’alcalde de Guadiana del Caudillo, Antonio Pou (PP), i l’alcaldessa d’Alberche del Caudillo, Ana Rivelles (PP), que van assistir al sopar celebrat a Madrid el 2 de desembre passat en commemoració de fachel’aniversari del naixement de Francisco Franco, organitzat per aquesta fundació. Allí van ser premiats per incomplir la llei de memòria històrica i honorar el sagnant i brutal dictador. A l’esdeveniment, a l’hotel Novotel Madrid Center, hi va assistir Carmen Franco Polo. Després del sopar, els dos regidors populars i l’alt càrrec del PP de Badajoz van rebre els «Diplomes de Cavaller i Dama d’Honor» per la seva «tasca destacada en la defensa de la seva veritat històrica i de la memòria del Caudillo i la seva gran obra». Això és el que tenim per democràcia! Impensable que a Alemanya o a Itàlia es permetés un esperpent i ultratge a la memòria com aquest. És vergonyós per a aquesta rara democràcia que cada mes de novembre es converteixi en un reguitzell d’actes i celebracions que commemoren l’aniversari de la mort del dictador Franco, amb polítics pseudodemocràtics i periodistes pseudoperiodistes cantant les lloances d’un règim que es va dedicar a construir tot un entramat repressor i després social que li va permetre sobreviure durant quaranta anys, i després d’una Transició que s’ha convertit només en una excusa per a quaranta anys més d’amnèsia. Mentre tinguem dirigents del PP fent i dient bestieses constantment com el PP d’Alella, que utilitza una àguila franquista per felicitar el Nadal, i si no tenim Hernando, dirigent del PP que va assegurar que les víctimes del franquisme només s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions.  Mantenint alcaldes que no condemnen el franquisme: «els qui van ser condemnats a mort devia ser perquè s’ho mereixien», va dir un d’ells. A Catalunya s’ofenen molt i denuncien si es cremen fotos del rei, aquesta monarquia que tots hem votat. Això sí, callen davant els crims franquistes. Mentre ens trobem amb un Congrés Espanyol que tomba la proposta d’Units Podem d’excloure de la Llei d’Amnistia els torturadors franquistes. Els vots de PP, PSOE i Ciutadans van negar l’opció que als torturadors del franquisme se’ls pugui aplicar aquesta norma, que hauria permès que haguessin estat jutjats. Espanya permet avui que segueixi havent-hi almenys 114.000 víctimes dels esquadrons de la mort feixistes desaparegudes o no identificades des del període de la guerra civil i la dictadura de Franco, i que els criminals que van assassinar i torturar fins al final del criminal dictador campin tranquil·lament al seu aire. Aquesta és la rara democràcia que tenim.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

HONOREM ELS LLUITADORS ANTIFRANQUISTES…

TRIBUNA      Regió7 DIMARTS, 26 DE JULIOL DEL 2016

Aquest mes de juliol, fa 80 anys, les forces de la classe treballadora aconseguien aturar, en bona part d’Espanya, el cop militar contra la República i iniciaven una revolució social els ressons de la qual encara avui són presents. Les organitzacions obreres, les dones i els homes de la classe treballadora van encapçalar la resposta als militars feixistes i van iniciar un procés de transformació mai vist al nostre país. Les fàbriques van passar a mans dels obrers, la terra va començar a ser destinada als camperols, els drets es van estendre a tota la població, l’Església i els militars van perdre els seus drets i Barcelona i tot Catalunya es trobaven en mans de les classes treballadores i les seves organitzacions. Les que es van imposar als militars feixistes i van iniciar un procés de revolució social… però la revolució va ser derrotada i, amb ella, també la República. Els homes i les dones de la República van sortir al carrer per derrotar els militars feixistes però també per millorar les seves condicions de vida i de treball i posar fi a l’endarreriment i la desigualtat. Es va perdre la revolució, també la guerra, i va costar molt temps recuperar-se de la derrota. La llarga nit franquista es va sostenir en la repressió i la misèria de la gent i van ser prohibits i perseguits la llengua i els drets de Catalunya. La transició que va venir després de la mort de Franco va deixar molts problemes per resoldre. Encara partits com el PP i Ciutadans no condemnen el cop militar i fan el possible per canviar i honoremdistorsionar els fets del cop d’estat, insultant massa vegades la història de persones i famílies que volen recuperar les restes dels seus familiars i restituir per justícia la seva memòria. Milers de persones assassinades segueixen ocultes a les cunetes i parets de cementiris sense que es posin els mitjans per identificar-les. Fins i tot l’Església encara manté molts dels seus privilegis! Espanya és avui un dels països amb més desigualtat social. La corrupció campa arreu. La monarquia segueix sense reconèixer els drets dels pobles, com el català, basc i gallec, que volen decidir el seu futur i la seva relació amb la resta de pobles de la península. Evidentment, ha canviat molt el nostre país des de llavors, però també cal reconèixer que molts dels problemes que es van dirimir allà segueixen sense resoldre. La transició pactada del franquisme va deixar molts problemes per resoldre… Mai es va preguntar al poble per decidir sobre Monarquia o República. El mateix Franco va decidir la continuïtat de la monarquia borbònica. Honorar i recordar els homes i dones que van defensar la República i van lluitar per la revolució és lluitar avui per un canvi polític i social, de ruptura amb les polítiques antisocials i antidemocràtiques del PP i els seus satèl·lits per posar en marxa polítiques favorables a les classes treballadores; un canvi republicà de valors d’igualtat, solidaritat i fraternitat, de regeneració democràtica per posar fi a la corrupció, i pel reconeixement del dret a decidir dels pobles. La força, la consciència, l’organització dels homes i dones d’aquella època va ser el resultat de moltes lluites, les que nosaltres necessitem per canviar les coses. Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat actes a tota la ciutat per commemorar i honorar els lluitadors/es, i també el Parlament ha organitzat diversos actes commemoratius de record pels diputats i treballadors/es del 36 que van morir o van ser represaliats. Són expressions del canvi, que les institucions reflecteixen el que la majoria desitja: el reconeixement dels qui van lluitar en el passat durant el franquisme. Cosa que hauria de fer-se en tots els municipis de Catalunya. Sempre s’ha dit que qui no té memòria no té futur.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

CONSTITUIR UNA REPÚBLICA AMB I PER AL NOSTRE POBLE

TRIBUNA DIJOUS, 12 DE MAIG DEL 2016 Regió7

Recordeu quan Rajoy atribuïa a l’herència de Zapatero no poder complir el seu programa, rebaixar impostos i no tenir més remei que aplicar l’austeritat de la Troica per sortir de la crisi? Fa uns dies hem conegut les dades finals del dèficit pressupostari del 2015: 5,2% del PIB. És a dir, tot 1 punt per sobre de l’objectiu imposat per la UE del 4,2%. En tot l’any 2015, el govern Rajoy només ha reduït el dèficit el 0,3%. No entren en aquest càlcul però per pagar, caldrà pagar igual, els més de 40.000 milions del rescat a la banca del 2012. L’expectativa per al 2016 és que, tot i les retallades d’11.000 milions previstes i exigides per la Comissió Europea, el dèficit se situarà en el 3,8% del PIB, un punt per sobre de l’objectiu pactat pel govern amb la UE del 2,8%. Per complir, la retallada pressupostària el 2016 del govern en funcions de Rajoy d’aquests mesos –descontrolat i sense fer cas al Parlament– haurà de ser de 23.000 milions d’euros. És a dir, igual que el 2011-12, quan es va iniciar el programa d’ajust que,recorden?, «no era un rescat de la UE», per què es feia per pròpia convicció del govern. Res no pot fer més evident el fracàs de les polítiques d’austeritat d’aquests cinc anys. Res no pot justificar cinc anys de crisi econò- mica, devastació social i retallades pressupostàries. Dels que diuen saber el que fan quan no en tenen la mínima idea ni pateixen les conseqüències de la seva ignorància. A qui serveixen aquesta gent, al poble? Als seus interessos! Tothom sap que Espanya no és avui una República, però jo i molts posem en dubte també que sigui una veritable democràcia. Espanya és un regne en decadència, completament espoliat per la corrupció dels qui s’anomenen patriotes, venut de saldo a les grans multinacionals. És un regne colonitzat i vassall, que de mica en mica es dissol en un imperi més gran. Espanya ja no és ni tan sols un estat en el sentit antic del terme, sinó la simple manifestació burocràtica, institucional i folklòrica d’una entitat superior, d’una estructura econòmica, productiva, social i cultural més profunda i d’un àmbit geogràfic més ampli. A EUiA treballem per constituir una República amb i per al nostre poble, solidària amb tots els pobles que conformem la humanitat. Una República precisament definida per principis humanistes, materialistes i racionals. Una República basada en els drets humans i en els valors de llibertat, igualtat i fraternitat. La llibertat que el Regne d’Espanya nega als presos polítics que no reconeix. La igualtat que el Regne d’Espanya nega a la ciutadania comuna en favor d’una casta Republica .Pobleprivilegiada. La fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. Una República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. La sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. El sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat. El laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis d’una gran part de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. La llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. El govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Íbex. La justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Aquest 14 d’abril vam commemorar el 85 aniversari de la II República. Nosaltres, gent d’EUiA, hem demostrat que som partidaris de construiri consolidar un espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que és paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. I seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món. Després de tot, molts no renunciem a l’aspiració primera i última d’una República de repúbliques de la humanitat.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES