Arxiu

86 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

TRIBUNA DIJOUS, 13 D’ABRIL DEL 2017 Regió7

Estem en un Regne en decadència, completament espoliat per la corrupció dels qui s’anomenen patriotes, venut de saldo a les grans multinacionals. Un regne colonitzat i vassall, que de mica en mica es dissol en un imperi neoliberal més gran. Un regne que ja no és ni tan sols un estat en el sentit antic del terme, sinó simple manifestació burocràtica, institucional i folklòrica d’una entitat capitalista superior, d’una estructura econòmica, productiva, social i cultural més profunda i d’un àmbit geogràfic més ampli. Nosaltres treballem per constituir una República amb i per al nostre poble, solidària amb tots els pobles que formem la humanitat. República precisament definida per principis humanistes, materialistes i racionals. República basada en els drets humans i en els valors de llibertat, igualtat i fraternitat. Llibertat que el Regne d’Espanya nega «represaliant» fins i tot l’humor com estem veient aquests dies. Igualtat que el Regne d’Espanya nega a la ciutadania comuna en favor d’una casta privilegiada. Fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. Sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. Sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat i que persegueixen de forma antidemocràtica a Catalunya. Laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. Llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. Govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Ibex. Justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Espanya no és avui una República, i és dubtós també que sigui una veritable democràcia. Nosaltres tenim memòria. No hem oblidat tots els crims de segles de repressió tirànica i tenim molt present els 40 anys recents de dictadura que han marcat per sempre la nostra història. Per això, seguim exigint responsabilitats al Regne d’Espanya pel cop d’estat contra la República democràtica, pels 40 anys de repressió feixista i per més de 30 anys d’impunitat en el marc d’un sistema pretesament democràtic. Han passat 86 anys de la Segona República i no descansarem fins que totes les víctimes del Feixisme siguin reconegudes i compensades. No descansarem fins que siguin obertes totes les fosses comunes, fins que sigui restituïda la dignitat de les persones caigudes, assassinades, executades, torturades, exiliades, desaparegudes. Seguirem exigint la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 i la vigència dels crims contra la humanitat comesos per la dictadura. Seguirem denunciant l’incompliment de les indicacions de l’ONU en matèria de compensació de les víctimes del terrorisme franquista. Seguirem elevant a totes les instàncies parlamentàries les demandes dels familiars de bebès robats i denunciant que el Regne d’Espanya és el segon país del món en nombre de persones desaparegudes. Seguirem recolzant i impulsant iniciatives de memòria històrica, col·laborant amb la societat civil en el desenvolupament d’una tasca de recuperació que correspon a les institucions. Treballarem per construiri consolidar un nou espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que pugui ser paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. Seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món.

Autor: Ricard Sánchez Andrés Coordinador d’EUiA Bages

 

Anuncis

EL QUE AMAGAVEN ELS SEUS ULLS… A ‘LA CIUTADANIA’

TRIBUNA    DIMECRES, 4 DE GENER DEL 2017 Regió7

Dies enrere Telecinco va emetre «El que amagaven els seus ulls», sèrie que endolceix la imatge del dirigent franquista gràcies al qual milers de refugiats republicans van acabar a Mauthausen. Sí, gràcies al cunyadíssim Serrano Suñer. Estem en una democràcia que vol una societat que oblidi aquests crims. Volen una societat sense memòria. Com es pot permetre el despropòsit d’una sèrie que endolceix la història, quan la mort del criminal Serrano Suñer va evitar que es presentés una querella contra ell per crims de la humanitat? Serrano Suñer ha d’ocupar en la història el mateix lloc que els criminals de guerra nazis. Com a organitzador de la repressió interna a Espanya i com a responsable directe de la deportació de gairebé 10.000 espanyols als camps de concentració de Hitler, Serrano Suñer és entre els grans criminals de lesa humanitat del segle XX, i aquesta és la veritat que amaga aquesta sèrie vergonyosa que mai hauria d’haver estat rodada en una mentida. Mentrestant la TV pública segueix enaltint cinema franquista cada vegada que en té ocasió i manté amb clau, des de fa més de cinc anys, 19 pel·lícules i sèries sobre la Segona República i la guerra civil inèdites i llestes per a la seva emissió, una mena de segrest ideològic. Però, què podem dir d’aquesta democràcia que permet una Fundació Francisco Franco que rep diners públics i que a més premia per incomplir la llei, com va fer amb el secretari provincial del PP de Badajoz i diputat de l’Assemblea d’Extremadura, Juan Antonio Morales, l’alcalde de Guadiana del Caudillo, Antonio Pou (PP), i l’alcaldessa d’Alberche del Caudillo, Ana Rivelles (PP), que van assistir al sopar celebrat a Madrid el 2 de desembre passat en commemoració de fachel’aniversari del naixement de Francisco Franco, organitzat per aquesta fundació. Allí van ser premiats per incomplir la llei de memòria històrica i honorar el sagnant i brutal dictador. A l’esdeveniment, a l’hotel Novotel Madrid Center, hi va assistir Carmen Franco Polo. Després del sopar, els dos regidors populars i l’alt càrrec del PP de Badajoz van rebre els «Diplomes de Cavaller i Dama d’Honor» per la seva «tasca destacada en la defensa de la seva veritat històrica i de la memòria del Caudillo i la seva gran obra». Això és el que tenim per democràcia! Impensable que a Alemanya o a Itàlia es permetés un esperpent i ultratge a la memòria com aquest. És vergonyós per a aquesta rara democràcia que cada mes de novembre es converteixi en un reguitzell d’actes i celebracions que commemoren l’aniversari de la mort del dictador Franco, amb polítics pseudodemocràtics i periodistes pseudoperiodistes cantant les lloances d’un règim que es va dedicar a construir tot un entramat repressor i després social que li va permetre sobreviure durant quaranta anys, i després d’una Transició que s’ha convertit només en una excusa per a quaranta anys més d’amnèsia. Mentre tinguem dirigents del PP fent i dient bestieses constantment com el PP d’Alella, que utilitza una àguila franquista per felicitar el Nadal, i si no tenim Hernando, dirigent del PP que va assegurar que les víctimes del franquisme només s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions.  Mantenint alcaldes que no condemnen el franquisme: «els qui van ser condemnats a mort devia ser perquè s’ho mereixien», va dir un d’ells. A Catalunya s’ofenen molt i denuncien si es cremen fotos del rei, aquesta monarquia que tots hem votat. Això sí, callen davant els crims franquistes. Mentre ens trobem amb un Congrés Espanyol que tomba la proposta d’Units Podem d’excloure de la Llei d’Amnistia els torturadors franquistes. Els vots de PP, PSOE i Ciutadans van negar l’opció que als torturadors del franquisme se’ls pugui aplicar aquesta norma, que hauria permès que haguessin estat jutjats. Espanya permet avui que segueixi havent-hi almenys 114.000 víctimes dels esquadrons de la mort feixistes desaparegudes o no identificades des del període de la guerra civil i la dictadura de Franco, i que els criminals que van assassinar i torturar fins al final del criminal dictador campin tranquil·lament al seu aire. Aquesta és la rara democràcia que tenim.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

HONOREM ELS LLUITADORS ANTIFRANQUISTES…

TRIBUNA      Regió7 DIMARTS, 26 DE JULIOL DEL 2016

Aquest mes de juliol, fa 80 anys, les forces de la classe treballadora aconseguien aturar, en bona part d’Espanya, el cop militar contra la República i iniciaven una revolució social els ressons de la qual encara avui són presents. Les organitzacions obreres, les dones i els homes de la classe treballadora van encapçalar la resposta als militars feixistes i van iniciar un procés de transformació mai vist al nostre país. Les fàbriques van passar a mans dels obrers, la terra va començar a ser destinada als camperols, els drets es van estendre a tota la població, l’Església i els militars van perdre els seus drets i Barcelona i tot Catalunya es trobaven en mans de les classes treballadores i les seves organitzacions. Les que es van imposar als militars feixistes i van iniciar un procés de revolució social… però la revolució va ser derrotada i, amb ella, també la República. Els homes i les dones de la República van sortir al carrer per derrotar els militars feixistes però també per millorar les seves condicions de vida i de treball i posar fi a l’endarreriment i la desigualtat. Es va perdre la revolució, també la guerra, i va costar molt temps recuperar-se de la derrota. La llarga nit franquista es va sostenir en la repressió i la misèria de la gent i van ser prohibits i perseguits la llengua i els drets de Catalunya. La transició que va venir després de la mort de Franco va deixar molts problemes per resoldre. Encara partits com el PP i Ciutadans no condemnen el cop militar i fan el possible per canviar i honoremdistorsionar els fets del cop d’estat, insultant massa vegades la història de persones i famílies que volen recuperar les restes dels seus familiars i restituir per justícia la seva memòria. Milers de persones assassinades segueixen ocultes a les cunetes i parets de cementiris sense que es posin els mitjans per identificar-les. Fins i tot l’Església encara manté molts dels seus privilegis! Espanya és avui un dels països amb més desigualtat social. La corrupció campa arreu. La monarquia segueix sense reconèixer els drets dels pobles, com el català, basc i gallec, que volen decidir el seu futur i la seva relació amb la resta de pobles de la península. Evidentment, ha canviat molt el nostre país des de llavors, però també cal reconèixer que molts dels problemes que es van dirimir allà segueixen sense resoldre. La transició pactada del franquisme va deixar molts problemes per resoldre… Mai es va preguntar al poble per decidir sobre Monarquia o República. El mateix Franco va decidir la continuïtat de la monarquia borbònica. Honorar i recordar els homes i dones que van defensar la República i van lluitar per la revolució és lluitar avui per un canvi polític i social, de ruptura amb les polítiques antisocials i antidemocràtiques del PP i els seus satèl·lits per posar en marxa polítiques favorables a les classes treballadores; un canvi republicà de valors d’igualtat, solidaritat i fraternitat, de regeneració democràtica per posar fi a la corrupció, i pel reconeixement del dret a decidir dels pobles. La força, la consciència, l’organització dels homes i dones d’aquella època va ser el resultat de moltes lluites, les que nosaltres necessitem per canviar les coses. Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat actes a tota la ciutat per commemorar i honorar els lluitadors/es, i també el Parlament ha organitzat diversos actes commemoratius de record pels diputats i treballadors/es del 36 que van morir o van ser represaliats. Són expressions del canvi, que les institucions reflecteixen el que la majoria desitja: el reconeixement dels qui van lluitar en el passat durant el franquisme. Cosa que hauria de fer-se en tots els municipis de Catalunya. Sempre s’ha dit que qui no té memòria no té futur.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

CONSTITUIR UNA REPÚBLICA AMB I PER AL NOSTRE POBLE

TRIBUNA DIJOUS, 12 DE MAIG DEL 2016 Regió7

Recordeu quan Rajoy atribuïa a l’herència de Zapatero no poder complir el seu programa, rebaixar impostos i no tenir més remei que aplicar l’austeritat de la Troica per sortir de la crisi? Fa uns dies hem conegut les dades finals del dèficit pressupostari del 2015: 5,2% del PIB. És a dir, tot 1 punt per sobre de l’objectiu imposat per la UE del 4,2%. En tot l’any 2015, el govern Rajoy només ha reduït el dèficit el 0,3%. No entren en aquest càlcul però per pagar, caldrà pagar igual, els més de 40.000 milions del rescat a la banca del 2012. L’expectativa per al 2016 és que, tot i les retallades d’11.000 milions previstes i exigides per la Comissió Europea, el dèficit se situarà en el 3,8% del PIB, un punt per sobre de l’objectiu pactat pel govern amb la UE del 2,8%. Per complir, la retallada pressupostària el 2016 del govern en funcions de Rajoy d’aquests mesos –descontrolat i sense fer cas al Parlament– haurà de ser de 23.000 milions d’euros. És a dir, igual que el 2011-12, quan es va iniciar el programa d’ajust que,recorden?, «no era un rescat de la UE», per què es feia per pròpia convicció del govern. Res no pot fer més evident el fracàs de les polítiques d’austeritat d’aquests cinc anys. Res no pot justificar cinc anys de crisi econò- mica, devastació social i retallades pressupostàries. Dels que diuen saber el que fan quan no en tenen la mínima idea ni pateixen les conseqüències de la seva ignorància. A qui serveixen aquesta gent, al poble? Als seus interessos! Tothom sap que Espanya no és avui una República, però jo i molts posem en dubte també que sigui una veritable democràcia. Espanya és un regne en decadència, completament espoliat per la corrupció dels qui s’anomenen patriotes, venut de saldo a les grans multinacionals. És un regne colonitzat i vassall, que de mica en mica es dissol en un imperi més gran. Espanya ja no és ni tan sols un estat en el sentit antic del terme, sinó la simple manifestació burocràtica, institucional i folklòrica d’una entitat superior, d’una estructura econòmica, productiva, social i cultural més profunda i d’un àmbit geogràfic més ampli. A EUiA treballem per constituir una República amb i per al nostre poble, solidària amb tots els pobles que conformem la humanitat. Una República precisament definida per principis humanistes, materialistes i racionals. Una República basada en els drets humans i en els valors de llibertat, igualtat i fraternitat. La llibertat que el Regne d’Espanya nega als presos polítics que no reconeix. La igualtat que el Regne d’Espanya nega a la ciutadania comuna en favor d’una casta Republica .Pobleprivilegiada. La fraternitat que el Regne d’Espanya nega amb la confrontació patriòtica i la incitació de l’odi de la seva propaganda. Una República legitimada per la sobirania, el sufragi universal i el laïcisme. La sobirania que en el Regne d’Espanya és venuda a l’imperi de les corporacions especulatives. El sufragi universal que en el Regne d’Espanya sempre ha estat qüestionat per la seva escassa representativitat. El laïcisme que en el Regne d’Espanya és constantment profanat pels privilegis d’una gran part de l’església catòlica reaccionària. Una República sostinguda per la separació de poders i la defensa crítica de la llei, el govern i la justícia. La llei que en el Regne d’Espanya s’escriu i es reescriu seguint els dictats de la banca. El govern que en el Regne d’Espanya és indistingible dels accionistes de l’Íbex. La justícia que en el Regne d’Espanya és obertament pressionada des dels poders econòmics i polítics. Aquest 14 d’abril vam commemorar el 85 aniversari de la II República. Nosaltres, gent d’EUiA, hem demostrat que som partidaris de construiri consolidar un espai polític d’unitat popular, per impulsar un procés constituent de la República Catalana que és paral·lel al desenvolupament d’un procés constituent al conjunt de l’estat. I seguirem treballant per la constitució de la República, per una República Catalana lliurement federada a la gran República de pobles lliures, d’Espanya, d’Europa i del món. Després de tot, molts no renunciem a l’aspiració primera i última d’una República de repúbliques de la humanitat.

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

APRENGUEM DE LA NOSTRA HISTÒRIA RECENT! NO FA TANT

DIJOUS, 14 DE GENER DEL 2016 Regió7

TRIBUNA

Finalitzant l’any 2015 em va arribar la trista notícia de la mort a França de l’heroi de la resistència antifeixista Comandant Robert, llegendari lluitador antifeixista que fins als últims dies de la seva vida es va dedicar a despertar la consciència entre les noves generacions que avui també s’han d’enfrontar a aquest altre monstre insaciable que és l’imperi capitalista. Va rebre en vida homenatges i condecoracions diverses però com és costum en la nostra estranya democràcia mai se li va concedir la més mínima distinció. José Antonio Alonso, Comandant Robert. Era nascut a El Entrego (Astúries) el 1917, però es va criar a Tarragona, on va ser traslladat el seu pare, que treballava com a ferroviari. L’Agrupació de Guerrillers Espanyols a França sempre serà recordada per l’heroica presa de la ciutat de Foix el dia 23 d’agost del 1944 que  ell va dirigir. Intervé també en altres combats clau i memorables com els de Rimont-Prayols i Castelnau-Durban (amb els quals es segella el total alliberament del departament de l’Arieja). Després de la derrota del nazisme els plans dels republicans espanyols se centren en l’alliberament d’Espanya. És per això que el Comandant Robert se suma als guerrillers que es van infiltrar en la tristament famosa operació de la Val d’Aran (reconquesta d’Espanya). En aquesta zona es pretenia obrir un cap de pont que permetés installar el govern de la república a l’exili. D’aquesta manera es pensaven que rebrien, pel seu destacat protagonisme en la Segona Guerra Mundial, l’ajuda necessà- ria per fer caure el règim franquista. En deixarlos sols i fracassar l’operació, torna a França, on roman exiliat fins a la mort del dictador Franco. Però bé la història es pot repetir a Europa amb l’auge del feixisme. Què està passant a Europa perquè es creï el brou de cultiu de forces de clara ideologia feixista? com les que van combatre no fa tants anys persones com Robert? Observem amb preocupació la pujada de forces polítiques filofeixistes i racistes a pràcticament tot el territori europeu. El discurs de la por i l’odi cap a les persones migrades pren força mitjançant arguments fal·laços i esbiaixats, i origina cada any desenes d’atacs racistes contra la població migrada. Per què aquesta passivitat a Europa cap al fascismoracisme? A Europa és un fet, que es veu i percep un increment de la ideologia feixista. També és evident que els partits d’extrema dreta estan aprofitant la situació dramàtica viscuda fa uns mesos a París per desplegar els seus discursos d’odi i fer apologia de la violència xenòfoba a Europa. Aquesta situació es percep també en els debats en l’eurocambra, on la radicalització en les  discussions sobre la lluita contra el terrorisme del Daesh arriba a extrems infumables. Doncs les intervencions islamòfobes no s’han de tolerar, no pot ser que grups polítics segueixin relacionant la migració amb el terrorisme o que igualin Islam a Daesh fins i tot a l’Eurocambra, tractant de treure profit electoral de les accions criminals d’una organització terrorista. Resulta menyspreable que socialdemòcrates i conservadors, que són els que governen aquesta institució, demostrin passivitat alarmant davant un fet que els hauria de preocupar igual que el Daesh: l’extrema dreta s’està fent cada vegada més forta al Parlament Europeu. El racisme no és una ideologia, no és una forma de pensament, sinó una forma d’ignorància. El racisme no és un posicionament polític, sinó un prejudici fanàtic. El racisme no és un fet cultural, sinó una manifestació d’incultura i de manca de civilització. El racisme és germà del feixisme! Aprenguem de la nostra història recent! No fa tant!

Ricard Sánchez Andrés

COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

S’HA DE DEROGAR LA VERGONYOSA LLEI D’AMNISTIA

TRIBUNA  Regió7 DIMECRES, 19 D’AGOST DEL 2015

Fa uns dies moria a la presó el criminal repressor de Xile Manuel Contreras, condemnat a més de 500 anys de presó, tenia un càncer de còlon. Sota el seu mandat al capdavant de la DINA, 3.200 xilens van morir a mans d’agents de l’Estat, i 33.000 més van ser torturats per causes polítiques. Aquestes situacions fan reflexionar sobre què passa aquí, com és possible que aquí tot segueixi igual quan la situació a Espanya és similar i anterior al que va succeir a Xile almenys en dos aspectes: cop d’estat militar al govern democràtic i després sagnant repressió polí- tica. Només que a Xile una bona part dels assassins van serjutjats i condemnats. Que tinguem defensors al govern perquè no s’obrin causes contra els repressors i assassins, ho diu tot. Que tinguem en el govern i les administracions defensors que se segueixin conservant monuments, noms i carrers dels criminals i còmplices, ho diu tot. Fa uns anys el 2007 vaig tenirla sort i honor de coincidir en un acte a Llatinoamèrica en un modest acte d’homenatge a la República Espanyola amb un antic voluntari de les Brigades Internacionals i amb la seva filla. El que vaig poder parlar amb ells de com estava la situació de memòria i reparació de la República i de les víctimes del cop d’estat franquista va ser més aviat trist. No entenien com en una suposada democràcia es mantenien els noms de carrers i monuments als colpistes, i sobretot a l’ancià brigadista l’angoixava que seguissin les fosses amb desapareguts a hores d’ara i encara més quan a Europa, en la guerra contra el nazisme (contra el qual també havia combatut), s’havien enterrat de forma respectuosa les víctimes dels dos bàndols. Entre l’any 2000 i el 2012 s’han desenterrat només 332 fosses comunes, amb restes de 6.300 desapareguts després de les execucions de la guerra i la dictadura franquista. El govern espanyol xifra en 2.000 els enterraments al país i l’ARMH (Associació per a la recuperació de la memòria Memoria2històrica) estima que en podrien ser el doble, ja que mai s’ha fet «un estudi seriós». S’ha d’afegir que la recerca de les fosses no té col·laboració del govern. «És un treball de la societat civil i molts voluntaris». I havien de ser, naturalment, «les administracions les que se’n fessin càrrec»; només s’ha rebut diners de l’administració en diferents convocatòries des dels anys 2006 al 2011, abans i després,res. Què es pot dir davant l’aclaparadora realitat. L’Estat espanyol és l’Estat del món amb més desapareguts després de Cambodja i els responsables segueixen impunes tant per les desaparicions com per la repressió posterior fins a la mort del dictador. L’Estat espanyol ignora sistemàticament les indicacions de l’ONU i els organismes internacionals sobre drets humans, així com els repetits requeriments per deixar sense efecte la Llei d’Amnistia del 77. Però, és clar, deixar sense efecte la Llei d’Amnistia té serioses implicacions. L’oligarquia espanyola i també la catalana són conscients del que podria suposar això. Serien molts entre colpistes, repressors, empreses col·laboradores (treball esclau), etc, els qui quedarien exposats a tota mena de reclamacions judicials. Són moltes les famílies benestants d’avui que deuen el seu patrimoni a la connivència amb l’extermini franquista de mil maneres diferents només per enriquir-se amb el dolor dels altres, són moltes les empreses que van utilitzar els presoners republicans com a mà d’obra esclava. Vaja, que Espanya no fa cas al mandat de Nacions Unides de derogar la Llei d’Amnistia i investigar els crims del franquisme. Tampoc atén elrequeriment de l’anomenada querella argentina; es veu molt clar que estem governats ni més ni menys que per hereus ideològics i còmplices del franquisme. Es veu clar, el franquisme és ben viu i ho serà fins que el portem als tribunals. A Catalunya, malgrat les retallades, es manté el Memorial Democràtic com a institució pública amb la missió de recuperació de la memòria, de la commemoració antifranquista i la transició a la democràcia fins a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. És de vital importància mantenir-lo i fomentar-lo. «La nació que no té memòria no té futur».

Ricard Sánchez Andrés

 COORDINADOR D’EUIA BAGES

 

La Memòria Històrica és una qüestió de justícia

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/10541/memoria/historica/questio/justicia

La proclamació de la II República, què va significar per a les classes populars el 14 abril de 1931? Doncs va ser, sense cap dubte, el major canvi polític de la història moderna a l’estat espanyol: els súbdits espanyols van passar de la nit al dia a ser ciutadans, condició a la qual es van sumar les espanyoles ja que la monarquia els tenia vedat des de sempre el dret al vot. Al seu costat la transició del franquisme a la democràcia que ens regeix va ser un episodi de rang molt inferior com ho prova que el cap de l’Estat de l’actual règim segueixi sent hereu de l’hereu, impost que no plebiscitat pel dictador que el va precedir. El canvi d’abril de 1931 a més de pacífic va ser de cost gairebé zero per a les arques de l’Estat: va arribar per unes senzilles eleccions municipals que, paradoxalment, van guanyar els monàrquics gràcies al frau que van seguir cometent en el món rural, però com que els republicans van arrasar en la immensa majoria de les ciutats, entre elles a 41 de les 50 capitals de província, el rei Alfons XIII va prendre la decisió d’exiliar-se. Això sí, no sense abans de fer les maletes procurar posar en lloc segur la fortuna acumulada durant els seus 29 anys de regnat.

El franquisme va posar fi al somni republicà, que amb prou feines durà cinc anys. La veritat és que la República va patir, des que va ser proclamada el 14 d’abril de 1931, una persecució permanent. El nou règim va resistir dos cops militars. Un del general Sanjurjo el 1932, que va fracassar estrepitosament, i un altre encapçalat per Franco, en el 36, que també va estar a punt de fracassar, de no ser per l’ajuda que va rebre de Hitler i Mussolini. Tot i això, Franco va necessitar tres anys de brutal guerra civil per imposar el seu règim de terror que va deixar en fosses i cunetes a més de 140.000 desapareguts. Això ens dóna una idea del sòlid suport popular que tenien els valors d’igualtat i justícia social que representava la República.

La Junta de Defensa Nacional feixista del 28 de juliol de 1936, que declara l’estat de guerra, decretava la supremacia de la Justícia Militar sobre l’ordinària: això vol dir que la jurisdicció militar era competent per jutjar els delictes que apareixen en el Codi Penal. A més, també tenia prioritat sobre l’ordinària: al principi, tots els casos es jutgen pel militar; i és la Justícia Militar la qual decideix quins es deixen a l’ordinària. D’altra banda, l’altra gran clau de la repressió franquista va ser la interpretació que se li va donar al delicte de rebel·lió militar, i tots els relacionats amb ell (auxili a la rebel·lió, adhesió a la rebel·lió, excitació a la rebel·lió …). Es considerava rebel·lió qualsevol atac a “les essències del que ells consideren Pàtria”: és a dir, totes aquelles corrents socials i polítiques que formaven part de la “Anti-Espanya”, per atemptar contra la seva unitat territorial i les seves tradicions històriques i espirituals (catolicisme, monarquia…). A més, les forces del Front Popular van ser acusades de participar en múltiples conspiracions revolucionàries contra l’Estat. Entre altres coses, elles haurien provocat l’aixecament asturià de 1934, que, segons els revoltats militars, va ser el que en realitat hauria iniciat la guerra. Activitats que abans haurien estat emparades pel dret a manifestar opinions polítiques, com adherir-se a un partit del Front Popular, o repartir octavetes amb la seva propaganda, van passar a ser considerats delictes de rebel·lió. El mateix Serrano Suñer el “cuñadísimo” va acabar parlant de “Justícia al revés”, per referir-se a aquella paròdia jurídica: els que s’havien mantingut fidels a l’Estat republicà legalment establert, combatent contra els que s’havien rebel·lat contra ell, van passar a ser jutjats i condemnats com a reus de rebel·lió militar.

Ja el General Mola, el director dels plans de l’alçament militar, plantejava obertament la necessitat d’acudir a una estratègia “del terror”, per acabar d’arrel amb el “perill roig”, i sobretot, desincentivar a la població qualsevol ànim de rebel·lió o resistència, a través de càstigs desmesurats i “exemplars”. El que seria repressió absoluta per part dels revoltats de Franco durant el conflicte i durant la posterior dictadura.

Els integrants de tota una generació d’espanyols, nascuts després de l’anomenada transició, hem estat socialitzats en els valors del que, en realitat, va ser un pacte il·legítim i d’impunitat pel qual les forces de dreta i hereves de la dictadura van imposar, sota amenaces i moltíssima pressió, la conservació dels seus privilegis a unes forces polítiques i una ciutadania cansada i debilitada per quatre decennis de feixisme.

Mentre no s’afronti la recuperació de la memòria històrica d’una forma justa i la rehabilitació ètica moral i jurídica dels “ex-pressos”, guerrillers, represaliats, exiliats i els enterrats clandestinament; mentre no es faci justícia no podrem dir que vivim en democràcia i vist cap a on ens estan portant amb les últimes reformes en temes de justícia (Llei mordassa) i el poc cas que s’està fent a les reclamacions d’afectats i familiars com el cas de la reclamació d’Argentina estem realment lluny de aconseguir-ho.

Autor
Ricard Sánchez
 
Coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) del Bages